jueves, diciembre 21, 2006

Varios!

Buenas a todos!

Como algunos sabéis ya no tengo teléfono Orange ni Vodafone ni mi número habitual. La odisea ha sido espectacular y ninguna de las dos compañías ha querido ayudarme. Orange sólo me pedía que fuera haciendo pasos pero ninguna solución. El caso es que me enfadé mucho cuando me consideraron como un número, no una persona. Yo les propuse cambiarme de número a condición de que me mantuvieran la oferta pero me dijeron que no... impresionante! Si me cambiaba de número era como si fuera un cliente nuevo. Me pregunto: si yo facturara 1000 € al mes me pondrían tantos problemas? Probablemente no.

Ahora estoy esperando que me activen un nuevo número con la compañía Yoigo (antigua Xfera). A ver qué tal va... os iré informando.

Por otro lado ya está aquí la Navidad. Todo el espíritu romántico de hace centurias se ha visto superado por el mercantilismo más absoluto. Es increíble cómo todo el mundo habla del palo que le da encontrase con la família y comer mientras se mantienen conversaciones insulsas... pero luego resulta que seguimos con la misma rutina de cada año...

Para completar el post comentaros que el grupo de batucada va avanzando (http://batokam.blogspot.com). Pronto algo de merchandising, más actuaciones y puede que instrumentos nuevos! Es una experiencia única y disfruto mucho con la percusión. El siguiente paso es darle buen uso al cajón y guitarra que tengo en casa... tiempo, maldito tiempo. El problema es que queremos hacer tantas cosas que luego no llegamos a todo. El objetivo está claro y lo voy a conseguir! Faltaría más!

Seguiremos escribiendo...

Petons i abraçades

Raül

miércoles, diciembre 13, 2006

Historia a completar

Mail enviado al servicio de atención al cliente de Orange ya que no puedo hacerlo por teléfono...

---

Después de 18 meses de contrato (y 5 años y medio de ser cliente) decido portar mi número a Vodafone ya que Orange me ofrecía una renovación lamentable. Curiosamente el mismo día que me anuncian que la portabilidad está siendo correcta Orange me lanza una oferta irrechazable a la que tengo que contestar con un fax, lo que hago la misma tarde. Mi sorpresa es máxima cuando llega la fecha límite para la supuesta portabilidad cancelada y mi SIM Orange no accede a la red. De eso han pasado dos días y múltiples llamadas con teléfonos prestados más visitas a una tienda Orange. Actualmente mi número no existe, con lo cual estoy en el limbo. Han pasado dos días y he perdido oportunidades personales y profesionales por culpa de esta situación. Me anuncian que lo más probable es que tenga que hacerme un número nuevo, ya que esta situación es altamente conflictiva y extraña. Así pues no sé qué hacer y sólo puedo esperar a que me llamen para informarme de qué hacer. He hablado con todos los departamentos de Orange y nadie me aporta una solución... repito, qué hacer?

He sido breve por cuestiones de espacio pero mi odisea está registrada por su servicio de portabilidad si así lo revisan.

---

Petons i abraçades

Raül

martes, diciembre 12, 2006

Temps...

-- Heaven (feat. Yanou & Do) --

El temps s'escola inexorablement com un grapat de sorra que intentem mantenir en les nostres mans. Afortunadament no podem aturar aquest avanç imparable... és llei de vida. Com tot inici té un final, però no un camí establert (almenys sota el meu punt de vista).

La qüestió és què fer amb aquest temps. Mirar enrere i maldir el moment en que vas fer quelcom o no vas fer no sé què serveix de ben poc, a no ser que puguem canviar la nostra actitud vers el temps que disposem.

Hi ha moments a la vida que diem que en tenim més o menys. Això no és totalment correcte sino que en tenim sense obligacions ineludibles més o menys. Hi ha gent que manté que treballaria tot i no necessitar-ho pels diners, ja que sino no sabria què fer. És una imatge que m'entristeix i més tenint en compte la feina pendent que tenim tant respecte nosaltres (espai interior) com respecte els altres.

Em fa ràbia pensar que no aprofito el temps, cosa que a vegades em porta a un estrés intern d'acumulació de tasques enlloc de disfrutar del que tinc i dels meus somnis. Sembla que acumulant coses a fer s'aprofiti tot millor però això només produeix angoixa pel que no podem fer enlloc de gaudir del que estem fent.

Evolucionar, disfrutar, somriure, estimar, ensenyar, aprendre, tornar a estimar, cultivar-se interiorment, abraçar, cuidar, escoltar, acompanyar, caminar, mirar, tocar...

Petons i abraçades

Raül

Bon Nadal...

-- Fe (Maná) --


... i millor any nou.


Petons i abraçades

Raül

jueves, diciembre 07, 2006

Soy un friki...

-- Libertango (Michel Camilo & Tomatito) --

El que havia de ser un dia de la Constitució de relax i per a recuperar hores de son es va transformar en un dia llarg i intens sense parar ni un moment. Partit + dinar compartit + minicompres + tarda megafreak!

Anem doncs cap a la tarda megafreak. Ens trobaríem d'inici a Casa del comandant Reno però l'aparició dels seus superiors va fer que traslladéssim la trobada a casa de'n Marc. Inicialment havíem de ser quatre però no estem sols en el món freak i vam acabar sent 9. El món freak a participar era una partida Warhammer.

Cadascú escollia un exèrcit mentre dues persones no paraven de pintar alts elfs que només estaven imprimats. Els exèrcits escollits eren: orcs, goblins, caos, humans, nans i elfs. Cadascun dels exèrcits tenia un objectiu concret (aniquilar, conquerir, obtenir...). Es van proporcionar 300 punts a cadascú i aquests havien de ser repartits entre les tropes. A notar que el meu limitat exèrcit feia que només tingués dos mags i arquers (0 cos a cos, 0 cavalls, 0 de tot).

La partida es va anar desenvolupant i els primers a caure van ser els meus elfs exterminat pels orcs de'n Marc. Els segons els humans de'n Reno (sota la mateixa mala sort als daus que jo). L'aliança Ricard-Toni (Caos i goblins) va ser demolidora i es van fer de seguida amb el factor sorpresa de la partida: un gegant. Els nans poca cosa podien fer davant dels successius atacs que rebien i la tripleta Noe-Aida-Pau va ser derrotada per consens general.

Aquesta va ser la segona partida on les forces malignes superaven àmpliament les del bé. A la primera (assalt del portal de Betlem) el Nadal havia estat aniquilat quan el nen Jesús va ser segrestat pels orcs.

Seguirem informant de les partides freaks que es realitzin.

Petons i abraçades

Raül

lunes, diciembre 04, 2006

cos.crash

-- La nit de reis (Glaucs) --

Sota aquest títol més de 40 persones vam poder compartir un cap de setmana x a tu a Avellanes. Això ja és garantia d'èxit pel que comporta el caliu al cotxe d'anada i tornada, trencar amb la rutina setmanal i respirar una mica d'aire pur.

En arribar un buffet d'amanides i truites prometia un cap de setmana de quantitats ingents de menjar. Després d'això una miqueta de pregària i presentació i final del dia.

Dissabte: 7:30 a.m. El despertador sona i 3 hipermascles (Àlex, Pau i jo) es lleven per anar a còrrer. L'objectiu és la muntanya de la creu. Hi arribem rebentats perduts (jo vaig haver de caminar). Ens prenem un moment per a respirar, observar l'entorn i deixar unes línies a la llibreta que hi ha sota la creu. Rememoro l'ascensió realitzada un any abans amb Le Brut i trobo el seu escrit sobre Nora.

Al final de la baixada un atac de bogeria complementa l'exercici en forma de sèries de 20 flexions en baixada (per allò de sentir-nos més mascles). Una dutxa i un esmorzar amb revoltim i bacon (a recordar el plat de l'Àlex i el seu ordre dolç-salat) fan que el dia no pugui començar millor. Passada l'estona de textos i reflexió personal (aprofito per sentir la recomanació de l'Èric: Michel Camilo i Tomatito en Spain Again) ens retrobem per una estona de relaxació, ioga i tai-txi. Tot plegat molt interessant. Un dinar i un no-partit de futbol (èrem 4 i amb mal de cames) ens situa a la tarda. Personalment em salto la segona estona de relaxació perquè prefereixo descansar i llegir. Després del sopar fem una estona de reflexió compartida on m'estiro i irremediablement m'adormo amb un sonor ronc (cada cop que hi penso em fa més vergonya i em sento pitjor :$).

Abans d'anar a dormir uns riures i una mica de música per part de diversos participants degut al dinar i sopar que ens havíem fotut.

Finalment el diumenge passem d'anar a còrrer perquè no ens aguantàvem drets. Una mica més de lectura personal (m'acabo un llibre molt bo de Leonardo Boff sobre Espiritualitat que em provoca ganes de llegir sobre el Dalai Lama), dinem tots junts i ens acomiadem amb avaluacions ben positives. El proper cap de setmana serà del 9 al 11 de febrer amb el títol de ment.crash... Ens veurem allà?

Petons i abraçades

Raül

martes, noviembre 21, 2006

Paraísos ... fiscales

-- Let me out (Dover) --

Oyes que pregonan los valores más valorados por la sociedad (nacionalismo, solidaridad, esfuerzo, desprendimiento...) y te enteras que lo contrarrestan con acciones absolutamente interesadas y la mayoría de veces relacionadas con el dinero.

Hablo de gente como Alonso, Aranchita, la Caballé, Bono (el de U2)... y sus amados paraísos fiscales donde tributan debido a que los impuestos a pagar son menores que en sus países de origen (de los cuáles se sienten muy orgullosos y tal).

Cojamos al azar Alonso, ya que está muy en boga. Resulta que gana 2 mundiales de F-1 (felicidades por eso) y se supone que España entera ha de alabarlo ondeando banderas gualda y roja imprimidas con el omnipresente toro (...). Representa lo mejor de la casta, la hombría y carácter españoles (...). Asturias lo ama y lo sigue allá dónde va, coincidiendo además en colores con la escudería Renault (ahora ya será más chungo). Además, se le otorga el Príncipe de Asturias de los deportes 2005. Y todo eso a la vez que tributa en el Principado de Mónaco. Es de cir, lo alabamos y el lleva su dinero fuera de aquí. Yo tengo que pagar mi IRPF y además verle el careto al pavo este a todas horas... una vergüenza.

El caso de Bono (U2) es curioso también. Disfrutaba de una fiscalidad muy ventajosa en su Irlanda natal debido a una ley que favorecía a los artistas en general. Cuando ésta fue revocada (era de vergüenza que existiera), el señor Bono se llevó su dinero a las Caimán o donde fuera... así me gusta, no sea caso que no me pueda comprar otra isla o una mansión de la que me he encaprichado.

Estamos en las mismas con las andorranas (de adopción fiscal, no de origen como Celades...) Montserrat y Aranchita que las tenemos como representantes de lo mejor de la nación (sí, sí nación, sin faltar, el que no lo vea que mire el diccionario).

Vaya, que nos engañan como quieren. Las retribuciones que reciben en parte a nuestro fanatismo implican que se lleven el dinero a lugares donde son muy bien recibidos y dónde no revertirán en nosotros. Podéis intentar hacer lo mismo pero creo que no os permitirán hacer lo mismo... por qué será? Ah, claro la utópica igualdad entre todos los seres humanos.

Petons i abraçades

Raül

lunes, noviembre 20, 2006

Wii vs PS3 i XBox360

-- Abriendo caminos (Diego Torres y Juan Luís Guerra) --

No sóc un expert en el món de les consoles i menys tenint en compte que només he estat (i sóc usuari) d'una: la Gamecube de Nintendo. Els meus primers records recreatius a casa d'algun amic són l'Atari, Commodore, MSX, Spectrum, Amstrads varis (CPC464 i CPC 6128), Gamegear i Gameboy, Megadrive, SNES, N64, NeoGeo, PSOne, PS2, Gamecube, Nintendo DSLite i XBox 360. Aquestes són les que algun cop he tocat, però bàsicament he jugat amb les Nintendo 64 i GC i la PS2.

Ara arriba la nova generació de consoles. Els gegants són Sony i Nintendo i se'ls ha afegit Microsoft en els últims anys. La més clàssica de totes és Nintendo i serà la que re-revolucioni el mercat amb la nova Wii. El concepte és revolucionari, diferent, nou... comandaments inimaginables i sense fils, connexió a Internet, jocs absolutament diferents... La PS3 i la XBox tenen en comú que són màquines molt potents i per tant molt cares (600 €). La potència no sempre és sinònim de qualitat i la Wii ha optat per tornar a la senzillesa original de les consoles a més de sortir per un preu de 250 €.

Sony ha comés un error molt greu. La inclusió de la tecnologia Blue Ray ha retardat la seva aparició al mercat. Quan ha sortit al Japó i als EE.UU. la bogeria ha fet que les 400.000 unitats posades a la venda a cadascun dels mercats s'exhaurissin immediatament (quan a la primera setmana de la PS2 es van vendre 2 mil·lions d'unitats al Japó). A Europa no sortirà fins el març i per tant no concursarà a la campanya de Nadal. Finalment, l'última cagada és que el software no és estable i cal baixar-se actualitzacions almenys durant els primers mesos.

Microsoft va aparéixer molt aviat i "quién da primero da 2 veces". Comandaments inalàmbrics, connexió Wifi, possibilitat de contactar amb gent arreu del món i fer partides on-line... tremendament espectacular però penso que va sortir massa aviat i també molt cara.

La guanyadora de la campanya de Nadal serà Wii, sens dubte. La Gamecube ha estat abandonada l'últim any ja que els enginyers de Nintendo estaven desenvolupant software sense parar. El seu preu és més assequible que els competidors (250 €) amb joc inclós. Comandament inalàmbric amb detecció de moviment (http://es.wii.com/ on podreu veure vídeos), connexió Wifi i un gran catàleg de jocs. A més, la política de jocs és treure'n de simples, per tota la familia i molt divertits (amb els famosos minijocs presents a la saga Mario Party i Wario Ware, temàtiques clàssiques -futbol, motor, tennis-- amb els icons de la marca japonesa, jocs infantils...). El seu llançament és mundial: 8 de desembre. A Espanya serà el 9 ja que el 8 és festa. A les grans superficies ja es poden fer reserves i el màrketing ha estat ben barat degut als greus errors de Sony..."rodarán cabezas".

Per mi hi ha un guanyador: Wii

En fi, disfruteu del vostre dilluns.

Petons i abraçades

Raül

sábado, noviembre 18, 2006

Toallas

-- Disneylandia (Jorge Drexler) --

A veces las toallas se mojan en exceso (al caer en una piscina, por un descuido en la bañera...), ya sea voluntariamente o por error. Cuando se ha empapado del todo está claro que no puede absorver más agua y su función vital ha quedado deshabilitada.

En ese momento hay que secarla. Las opciones son diversas:

1. Retorcerla al máximo para sacar todo el agua: es un método que parece efectivo pero que no lo es tanto. Normalmente se hace entre dos personas retorciéndola cada uno hacia un lado. Cuando parece que está a tope aún se puede dar una vuelta más. Soltará todo el agua superficial pero no podrá tampoco secarnos. Además habrá sufrido en exceso y algunas fibras se habrán roto irremediablemente.
2. Tenderla: proceso lento y tedioso, ya que podrá estar horas al sol hasta que sea útil. Además tendremos que tener en cuenta elementos externos como la humedad, la temperatura o la luz solar. Cuando finalmente está seca su tacto es áspero y hasta puede haberse acartonado. Secará sí, pero de forma más desagradable que originalmente.
3. Lavar y secar: lo mejor es ponerla en la lavadora con un ciclo adecuado (cada uno tendrá que descubrirlo según el tejido de la toalla, el detergente...) y sin olvidar una dosis justa de suavizante. Cuando el ciclo haya acabado habrá que ponerla en la secadora o tenderla sin dilación, ya que puede coger olor a humedad. El secado tendrá que ser paciente hasta que la toalla haya dejado todas las partículas de agua que contenía.

Sólo al final del proceso 3 la toalla será capaz de volver a absorver agua durante un buen tiempo y manteniendo un tacto y textura muy agradables... id a mirar cómo están las toallas que usáis habitualmente y actuad en consecuencia... toallas...

Petons i abraçades

Raül

miércoles, noviembre 08, 2006

Día de los sin Techo 2006

Una imatge i un link: feu-los servir si us plau. Propagueu la paraula i que ho sàpiga tothom... que sigui aquesta una cadena útil



http://www.caritas.es/campanyas/index.php?NQ%3D%3D&MjQ0&Mg%3D%3D.

Mireu els materials, són ben interessants

Petons i abraçades

Raül

Barcelona Meeting Point i +

Un parell de persones fiquen les mans en ciment durant 4 hores i les han de traure amb una radial. Unes altres dues s'encadenen a una farola a plaça sant jaume i són forçats a deixar-la a cop de tenalles i força. Una agent immobiliària té els nasos de declarar que els pisos que més es venen són de 40 metres quadrats vora els 200.000€ fora de Barcelona. El sou d'una persona jove és, amb sort de 1000€ al mes. El preu dels pisos "només" ha pujat un 11% i els sous amb sort, un altre cop, un 3,4%. Camacho anuncia pisos a Múrcia amb camps de golf i "superassequibles". La vida cada cop està més fotuda i l'estat del benestar cada cop és per a menys persones.

Afortunadament tenim contrastos... obro el Google World cada x mesos per a situar el pais on va ara. Cal tenir-los ben quadrats, ser valents, somniar i dur-los a terme. El món és dels qui miren el destí als ulls i somriuen sabent que ells en tenen la clau. En algunas cosas tú lo haces: Equador, Mali, Togo, Benin... ahí tus huevos! Te admiro. Un abrazo y cuídate!!!

Petons i abraçades

Raül

lunes, noviembre 06, 2006

Tripartit un altre cop!

-- Sunrise (Norah Jones) --

Estupor és el que vaig sentir quan vaig veure en Carod (Càrod per a Madrid) anunciant que el tripartit torna a amenaçar els catalans. Estupor perquè no podia creure que allò estigués succeint després de tres anys d'incompetències (i no cal descriure-les ara mateix). Estupor també perquè ho anuncia el número 2 del futur govern i no el que serà el president. Si ZP és sosoman no sé què poden dir de'n Montilla, persona amb carisma 0. Com deien a RAC1 aquest matí almenys asseguren feina al millor clon del molt honorable: Sergi Mas.

CiU anunciava que havia guanyat les eleccions però han perdut el poder per segona vegada consecutiva. Primer haurien d'haver una sèrie de dimissions en cadena, començant per l'Artur Mas. La seva prepotència en tot moment ha fet que perdés un munt de vots que han resultat decisius. El perdedor del debat final no va ser en Montilla (que també) sino en Mas. Van guanyar clarament en Carod i en Saura que acaben fent president un personatge

La clau la tornava a tenir ERC. És un partit que es troba immers en una reestructuració interna on el seu líder es troba en entredit (per a ser substitut per en Puigcercós que accedirà a la conselleria de Governació). El fet és que s'han venut al millor postor i aquest ha estat finalment el PSC. Quan va voler ser CiU, ERC ja havia escollit havent-se sentit més desitjada pels socialistes. Mas va tornar a pecar de prepotència no trucant directament en Carod el dimecres, cosa que sí van fer Saura (boig per tornar a estar al govern) i Montilla.

El cas és que ERC tindrà més conselleries que les que els pertocaria per escons degut a ser la clau que obre i tanca panys.

Senyor Mas: era el president a totes les travesses de l'univers i ha perdut vosté.
Senyor Carod: no la torni a cagar i primer de tot posi d'acord les seves bases.
Senyor Saura: ha estat venent el tripartit des del minut 0 de la campanya. Trist, lamentable... en fi, ha de ser conscient del seu paper amb 14 escons al govern i aplicar polítiques d'acord amb els seus ideals
Senyor Montilla: vosté ha de dirigir un país sencer amb determinació i il·lusionant la gent, cosa que dista molt del que penso que són les seves possibilitats. Espero que segueixi perseguint el seu "amic" ZP amb les coses pendents de l'Estatut, ja que l'ha traït pactant amb ERC (Rajoy ja ha començat a fotre canya amb el tema)
Senyor Piqué: surti del PP i deixi-ho en mans dels radicals que acabaran enfonsant el partit a Catalunya.
Senyor Rivera: aprofiti els 3 o 4 anys següents per estar a la política i no faci molt el ridícul. No és més que 3 escons, no es cregui que és algú i comenci amb discursos que representa una part de l'electorat i tal.

Parlant de dirigir un país no hi ha ningú dels protagonistes que en sigui capaç. No han parlat de polítiques en aquests dies sino que han parlat de repartiments de poder. O sigui no m'alio amb qui farà una política més social o nacionalista (com han venut aquests dieS) sino amb qui m'otorgarà més quota de poder.

Necessitem una classe política millor i això s'aconsegueix amb formació des de la base. Els partits polítics estan plens de gent amb millor o pitjor voluntat. Els que accedeixen a dirigir desconeixen les bases de la política: necessitats del país, relacions amb l'exterior, empatia amb les persones... això ha de sortir de la universitat i de l'experiència. En l'antiguitat els imperis els dirigien uns consells de savis que eren gent amb molta experiència... n'hauríem d'aprendre.

Em fot fàstic la política catalana. Ens tornaran a donar pel sac des de Madrid... com sempre

Petons i abraçades

Raül

lunes, octubre 30, 2006

Vendre

-- Morenita (Café Quijano) --

Màrketing... paraula derivada clarament de Market (mercat en anglès). D'alguna manera és una tècnica per a fer més atractiu un producte que tu vols vendre. La finalitat és aconseguir diners de les vendes i per això qualsevol gran empresa o col·lectiu necessita d'un departament de màrqueting que faci els seus productes més "comprables" per al gran públic (o conjunt de "borregos" que estem fets).

El fet és que en l'actualitat molta de la força de venda de qualsevol cosa està aquí. Maquillar, arrodonir, endolcir una cosa és feina seva i els resultats són prou òptims a la majoria dels casos. Segons com, un mail o un anunci són més efectius que el propi producte.

Així doncs ens situem en la vergonya de la campanya electoral: notaris, mítings, paelles, líders d'altres comunitats, tonteries, merda a tort i a dret... calia estar per sobre de l'altre no tant mostrar com dur a terme les propostes fetes. El cas és que tothom té un ideari polític que després es demostra que un cop tenen les mans a la massa (diners) ben poca cosa canvia respecte els anteriors.

Ahir era el dia d'anar a votar i hi vaig anar convençut del meu vot titllat de poc útil. Vaig votar en blanc i convençut per diverses opcions. Vàrem ser 60000 els que vam optar per aquesta opció: un 2,03% del total i per tant "setena força política" del país si això fos possible (ja que hi ha un mínim de vots per a entrar en l'arc polític i mai quedaran seients buits). Comentar que als mitjans de comunicació no se'n parla gaire. Al 2003 va ser un 0.91% del total (...).

Altres: baixen PSC, PP i ERC a més de la participació. Pugen CiU, IU i els sorprenents ciutadans (gran part del discurs d'ahir a la nit en castellà... d'acord amb els seus ideals contradictoris). El que penso és que la pujada de IU no els servirà de gaire per a entrar en un pacte polític. S'han passat la campanya parlant del tripartit més que del seu partit, conscients que era l'única forma d'entrar al govern... ara mateix veig complicada la reedició del mateix.

Entrant en el tema dels pactes estic convençut que està tot arreglat i mig pactat amb Madrid. Mas president i ERC al govern (Puigcercós?). No sóc un gran entés en temes de política però penso en les futures eleccions espanyoles (amb necessitat de pactes nacionalistes) i l'aliança PSOE-CiU sembla ben establerta.

En fi, pensaments al respecte que ja veurem què passarà (tot i poder dir que ja han passat).

Petons i abraçades

Raül

lunes, octubre 23, 2006

Hoy

-- Crece la voz (Macaco) --

Lunes por la tarde... después de un fin de semana intenso en interesante afrontas la semana con toda la carga de obligaciones que eso acarrea. A veces con más ganas, a veces con menos. El sueño golpea mi cabeza pero esta noche quiero ver otro capítulo más... (Perdidos 2x07, Los otros 48 días). Necesito dormir para vivir pero necesito dormir menos para vivir más... qué contradicciones. Hago muchas cosas para sentirme más útil, porque me gustan, porque necesito desconectar (hoy toca patear al Fran en un partido de básquet...) y porque me encanta hacer deporte.

Siguen los diferentes proyectos arrancando: Fajmacor, Batukada (Batoka'm!), CO II, Joves 1-2, el curro, la nueva vida... infinidad de cosas pero todas increíbles (con sus partes buenas y sus partes malas... por suerte?).

Miles de pensamientos agolpan mi cabeza. Vivimos inmersos en la campaña electoral (empañada este fin de semana con el enésimo partido del siglo ... que perdimos como antaño). Mi voto está claro desde hace semanas y más aún a medida que se acerca la fecha. Nuestra clase política, al menos la visible, me parece incompetente y lamentable. Muchas palabras y pocos actos, tratos oscuros entre bambalinas y una sensación de que se ríen todos juntos de nosotros.

El otro debate de moda es el estado físico de Ronaldinho (madre mía... si este es mal vamos). Reaccionará cuando le rote porque es el mejor y punto. Este año no ganará el FIFA World Player ni el balón de oro (que presumiblemente irá a Henry). Pero el Barça se enchufará y ganará la liga y llegará lejos en la champions (predicción o deseo?). Es lo que opino.

Recomendaciones? Pues leer siempre: cuadernos de Cristianisme i Justicia sobre las realidades de nuestro mundo (www.fespinal.com). También dedicarnos cada día unos minutos a nosotros mismos (reflexión, lectura, silencio, evangeli de cada dia...).

En mi cabeza alguna historia, alguna idea, algo hay... pero cuando tenga tiempo (ajajaajajaja) intentaré apuntar cuatro ideas. De momento compartiré con vosotros lo que me vaya encontrando por la vida. Espero escoger yo los caminos y hacerlos con fuerza, ganas y acompañados en su justa medida. Espero que no me escojan a mí los caminos cómodos, llanos y de bajada, evitando los más complicados pero gratificantes.

Petons i abraçades

Raül

miércoles, octubre 18, 2006

Tortell Poltrona a El Periódico

-- Malabares (Estopa) --

Preciós...

"La risa nos proporciona inmortalidad"
HELENA GARCIA MELERO

En el DNI es Jaume Mateu, pero todos le conocemos como Tortell Poltrona, el payaso tonto de la nariz roja que consigue hacer reír a los niños en lugares de conflicto y marginalidad. El próximo 25 de octubre, gracias a un acuerdo entre el Barça, su empresa Circ Cric y la organización Payasos sin Fronteras, que él fundó, viajará a Sierra Leona, uno de los países más pobres de África. Y allí actuará, una vez más, convencido de que todos podemos cambiar el mundo si nos lo proponemos. ¡Suerte, Tortell!

--Empezó usted repartiendo pasteles en la Foix de Sarrià.
--Sí. Mi tía abuela despachaba en la tienda y mi padre se encargaba de la contabilidad. Yo tenía que ayudar a llevar la bollería del horno a la pastelería y también repartía. Por ejemplo, muchas mañanas les llevaba los cruasanes del desayuno a la familia Suqué, del castillo de Peralada. Luego, con los años, he vuelto a su casa, pero en vez de entrar por la puerta de servicio, como entonces, me he dado el gustazo de entrar por la puerta de los señores.

--Y le daban buenas propinas, claro...
--Sí, sí... Pero nos hacía más ilusión repartir cestas y lotes en L'Hospitalet que en la Bonanova y Sarrià. En estos barrios ocurría que las familias recibían muchos lotes, y entonces no daban tanto. En cambio, en L'Hospitalet, como solo recibían una cesta al año, se volvían locos con las propinas.

--¿Lo del nombre de Tortell viene de aquella época, de la pastelería?
--En aquella época se ponían muchos sobrenombres. Por ejemplo, durante el franquismo, cuando hablábamos de una chica guapa decíamos que era un mineral, y si un tío era muy pesado le tachábamos de tortell, y de aquí vino el nombre del payaso que yo represento. Lo de Poltrona fue porque empezamos en la época de la transición e hicimos una parodia de los mítines electorales en una poltrona, y de ahí cogimos el nombre.

--¿Y fue entonces cuando aprendió a tirar pasteles a la cara?
--Sí, aprendí en la Foix, y el primer pastel que tiré fue en una representación de Els pastorets en el centro parroquial de Sarrià. Pero con el tiempo he aprendido que con espuma de afeitar es mucho mas práctico, tanto para quien lo tira como para quien lo recibe.

--¿Por qué decirle a alguien que es un payaso suena a insulto?
--Estamos en el límite de lo correcto e incorrecto, pero con los años me siento muy orgulloso de pertenecer a un colectivo comparable con los negros, los sudacas, los maricones... Toda una serie de gente de quien se utiliza el nombre de forma despectiva. La diferencia está en que yo cobro.

--Y... ¿cobra bien?
--Sí, cobro bien en dinero, pero sobre todo cobro con otra especie mucho mas importante, que son los ojitos y las sonrisas de los niños, y de los que ya no son tan niños.

--¿Sabemos reír?
--A veces... Creo que la risa nos proporciona inmortalidad. Cuando ríes, no te acuerdas de que eres un ser mortal y eso da momentos de eternidad.

--Pero el mundo está lleno de conflictos. Se quitan las ganas de reír.
--Nosotros mismos somos un conflicto, por ejemplo para África. Pero, por suerte, los niños de África también saben reír, porque tienen algo muy importante que es la esperanza.

--Incluso parece, cuando aquellos niños se ríen, que son más felices que los nuestros.
--Hay una frase cubana que está llena de razón. Dice: "Ustedes, los europeos, trabajan de cosas que no les gustan para comprar cosas que no precisan". Y eso se refleja también en los niños. Los nuestros tienen tantas cosas para jugar que al final no saben jugar.

--Y a usted, ¿qué le hace reír?
--A mí, la gente, la calle... pero sobre todo los grandes maestros son los niños, porque expresan sus sentimientos sin miedo. Eso, desgraciadamente, se acaba cuando se convierten en adultos y aprenden a decir mentiras. Entonces incluso son capaces de decir mentiras a las personas que más quieren. Aquí es donde el payaso natural muere y nace el adulto, que ya no sabe expresar sus sentimientos, ni disfrutar de la misma manera que cuando era niño.

--¿Usted dice muchas mentiras?
--No, porque se me nota enseguida.

--¿No ha aprendido a disimular?
--No, y esta es la diferencia entre el teatro y el circo. Quien hace teatro es capaz de convertir las mentiras en verdades; el circo convierte la verdad en mentira. Los malabaristas están volando por la pista y parece que aquello no es verdad, y es verdad.

--Y, en su caso, el payaso listo es su mujer.
--Sí, y dice mucho del papel que juegan las mujeres en la sociedad. De hecho, hace poco que la mujer ha entrado en el mundo del circo. Pero en el momento que la comicidad y el humor pase a ser algo también de las mujeres, el mundo será mejor.

--¿Qué supone para usted ponerse la nariz?
--Me transformo en otro personaje. Me hace resistir ante situaciones límite. Por ejemplo, en la quinta planta del Vall d'Hebron, en Oncología Infantil, o en Indonesia, tras el tsunami. Allí hicimos una actuación en un centro donde faltaban 800 de los 1.500 niños que iban a aquel colegio. Sin nariz no habría sido capaz de todo esto.

jueves, octubre 12, 2006

Rúsia campeona del mundo de fútbol!!!

-- Me equivocaría otra vez (Fito & Fitipaldis) --

Así es amigos: Rúsia ha ganado el último campeonato del mundo de fútbol. Y no un campeonato cualquiera sino el que se ha celebrado en Ciudad del Cabo (Suráfrica) entre el 24 y el 30 de septiembre del presente año. Se trata de la Homeless World Cup (www.homelessworldcup.org).

Está ha sido la cuarta edición. Las anteriores fueron en Austria (Graz 2003), Suecia (Goteborg 2004) y Escocia (Edimburgo 2005 después de que Nueva York fuera descartado por problemas con los visados...). Ya están planificadas las de Dinamarca (Copenhague 2007) y Australia (Melbourne 2008).

Al parecer la idea surgió de un par de periodistas al final de un encuentro del International Network of Street Papers (red global de periódicos vendidos por gente sin recursos, http://www.street-papers.org/). Buscaban una lenguaje universal para unir a todos los sin techo. El caso es que se les ocurrió montar este torneo tan peculiar. Cuenta con el patrocinio de Nike (http://www.nike.com/nikebiz/nikebiz.jhtml?page=26) y de la UEFA (www.uefa.com). Además, participaron el premio Nobel de la Paz Desmond Tutu (http://es.wikipedia.org/wiki/Desmond_Tutu) y el ex-futbolista luso Eusebio (http://es.wikipedia.org/wiki/Eus%C3%A9bio_da_Silva_Ferreira).

El montaje no es trivial ya que cuenta con torneos locales donde han participado más de 10000 jugadores para dar paso a una fase final con 500 jugadores de 48 países. Al parecer para muchos de los participantes ha sido una forma de reconducir su vida a través del compartir y de la alegría experimentada.

Algunos clubes internacionales colaboran con el evento. Entre ellos el Real Madrid y el Manchester United.

Existe también una tienda donde se pueden adquirir las camisetas oficiales del torneo por 10 libras + gastos de envío (http://www.streetsoccer.org/shop/).

Uno de los lemas del INSP es actúa localmente piensa globalmente. Así pues esta es una demostración que eso es realmente posible.

Aquí os paso una noticia sobre la selección española: http://www.20minutos.es/noticia/150342/0/otra/seleccion/ilusiona/.Está patrocinada por la Fundación Rais (http://www.fundacionrais.org).

Petons i abraçades

martes, octubre 10, 2006

Paris

D'escàndol podria descriure la patejada que m'he fotut avui. Bé, primer una introducció... sóc a París perquè estic fent un curs per la feina. Porto des de diumenge a la nit i hi seré fins el divendres. Sí, exacte, dijous curro... és el que hi ha.

El fet és que avui he sortit a les 17:30. El curs el faig a prop de Notre-Dame (no, no he vist el geperut... cuñaaaaao!). He decidit anar al Louvre (per fora) i després arribar-me a l'arc de triomf. Tot molt xulo, de debò. És la quarta vegada que sóc a París però és un gust passejar pels seus carrers. Tot és un monument aquí (parlo dels edificis, eh!).

He estat fins les 21h que he arribat a l'hotel absolutament destrossat. L'hotel està situat al barri llatí i està ple de restaurants i sempre hi ha moviment. Això està bé perquè no haig de voltar gaire per sopar. Avui: paté + salmó + assortits de formatge. Ja que sóc sol almenys em cuido!

D'escàndol també és el que he hagut de pagar, de moment, per a tenir connexió a Internet. En els temps que corren i que s'aprofitin dels "guiris" d'aquesta forma és lamentable.

Coses curioses? Aquí unes quantes:

- La zona d'aparcament de pagament (blava, verda o taronja a ca nostra) val 2 € / hora i va de 9h del matí a 19h de la tarda ininterrompudament de dilluns a dissabte.
- Molt graciós ha estat que em paréssin no una, sino dues persones franceses per a preguntar per una adreça. Quan els he contestat un macarrònic: "Je ne parle pas français" no han pogut per menys que riure!
- Aquí encara existeix el desaparegut a Barcelona Virgin Megastore (aquell que estava on hi ha ara el Zara de Passeig de Gràcia - Gran Via).
- A tot arreu fan crêpes i gaufres
- Els parcs tanquen a les 19h en aquesta època i alguns a les 17h30 a partir del mes que ve!!!
- Dinen sobre les 12h30 i sopen cap a les 20h (són bojos aquests gals!)

Seguirem informant... fa olor com a ... no sé quelcom familiar... pot ser alguna cosa relacionada amb la Champions League de l'any passat?

Petons i abraçades

Raül

viernes, octubre 06, 2006

Per sobre del bé i del mal

Sento per la ràdio, i no és la primera vegada, que hi ha una colla de rics que han travessat Espanya a tota velocitat en una cursa clandestina. Curiosament, l'únic lloc on els han parat els peus ha estat a casa nostra.

Un dels rics declara tranquilament a la TV que ha estat de marxa durant la nit i que encara va borratxo com per conduir. A més, explica que Espanya l'han creuada lentament: només a 220 km/h.

La guàrdia urbana els acompanya fins a la sortida de Barcelona. Un cop entren a les rondes comencen a accelerar i els han de tornar a parar. Quan surten a l'AP-7 arrenquen un altre cop. Els paren més endavant i els posen una multa d'uns 130 €. El paio en qüestió (diferent al borratxo) els paga d'entre els bitllets que porta a la butxaca (en duria uns 2000 a sobre). A un altre li posen una multa per portar un detector de radars però tant se'ls hi fot.

Tenir diners vol dir estar per sobre de la llei? En alguns països pagues multes segons la teva renda. Però feta la llei feta la trampa perquè la gent declararia menys ingressos per pagar menys encara.

A un altre dels personatges li pregunten si no respecta la vida dels altres conductors que van per la carretera. El rio contesta que el mateix que la seva pròpia. Què carai el mateix! tu juga't la vida on vulguis però deixa la resta que puguin portar la seva vida endavant havent de treballar mentre tu vius de rendes i gastes 100000 € com jo puc gastar-ne 5.

Com diu la Tura si volen còrrer que lloguin un circuit però és clar, és menys emocionant i no poden sentir-se tan poderosos demostrant que se salten les normes a cop de talonari.

Petons i abraçades

Raül

martes, octubre 03, 2006

De bon matí...

Normalment m'aixeco cada matí sobre les 6:48 (6:40 + 8 minuts de croqueteo) per a fer uns petits exercicis. Mentrestant acostumo a mirar les noticies que fan a Telecinco (costum adquirit des que vaig de viatge pels hotels). Més enllà de criticar la repetibilitat de les noticies (cada 25 minuts fan el mateix bulletí amb les mateixes paraules) voldria comentar que les noticies també es repeteixen en el temps.

Fixem-nos en els següents temes: immigració, maltractaments, assassinats, desgràcies vàries. Realment tenim el món fet una merda i cada dia les noticies són semblants. Entristeix com hem comentat molts cops però també em porta a pensar si no hi ha res més al món que desgràcies i odi arreu.

Sí que és veritat que parlen de coses menys fosques com per exemple futbol, fòrmula 1... ens ofereixen el que ens interessa més? Ens ofereixen el que demanem? O realment al món només trobem que desgràcies majoritàriament. Això voldria dir que prioritzant les noticies a donar (en un espai de 30-40 minuts) les més importants estan relacionades amb temes negatius.

No estic parlant d'amagar les realitats sino de donar una visió més global on hi ha iniciatives positives i on s'evoluciona en certs aspectes. Per un altre dia deixarem el tema dels conflictes oblidats i les campanyes que van avançant però no se'n sap res. Tenim poca memòria...

Petons i abraçades

Raül

jueves, septiembre 28, 2006

ayer, hoy y mañana

Ayer (hace 4 meses) era un día muy feliz... probablemente el más feliz de toda mi vida. Realmente he escrito muy poco al respecto, porque otros ya lo han hecho por mí y me alegro de que haya sido así. El 27 de mayo de 2006 será para siempre la demostración fehaciente que los sueños no sólo son sueños sino que pueden ser realidad: la persona, los invitados, la fiesta, la ceremonia... todo según lo planeado, incluso mejor de lo que anhelábamos.

Hoy estoy en Zaragoza por motivos profesionales. Se acerca mucha faena pero eso es bueno porque el mercado se mueve y creo que estoy en el lugar adecuado. Eso sólo lo dirá el tiempo. Habrá mucho movimiento y los viajes a Valencia, Murcia y Zaragoza se irán sucediendo. Necesarios no sólo por el curro sino porque me sirve para espavilar, para darme cuenta de qué echo de menos y de cuánto os necesito cerca aunque no os interpele... genial, no?

Mañana Dios dirá. El otro día escribí una dedicatoria donde decía algo así como que el camino es impredecible pero la meta tenemos que intentar marcarla nosotros. En este caso ser felices con lo que hacemos y sobretodo con lo que somos. Esencial querernos como somos y dejar que los demás piensen lo que quieran. Hacer lo que tenemos que hacer a pesar que otros se aprovechen de situaciones indeseadas. No molestar (gran máxima que resume muchas enseñanzas y por eso fue el Hermano Antonio el que nos la comentó).

El caso es que ahí estaremos en la lucha y espero que nos vayamos encontrándonos para deciros con palabras, hechos o gestos que os quiero.

Petons i abraçades

Raül

martes, septiembre 19, 2006

Noticias preocupantes

El maltrato tanto físico como psicológico aumenta año tras año. Se puede decir que antes también pasaba pero que no se conocía tanto. Xavier Bosch comentaba esta mañana que eso sólo son excusas. Iba yo en el coche y he comenzado a pensar al respecto... me pregunto cómo alguien puede levantar la mano o presionar de forma deliberada a alguien que se supone que ama. El primer culpable claro es el hombre que maltrata. Perdonar a alguien que destruye otra persona continuamente no merece más que nuestro desprecio.

Pero la pregunta vuelve a ser cómo se llegan a estas situaciones. Vuelve a ser fácil culpar a la sociedad. La televisión y la prensa van llenos de violencia continua y gratuita. Desde niños somos bombardeados con imágenes que debatimos si deben ser mostradas o no. La sangre se torna en algo normal mientras desayunamos y las muestras de poder a través de la fuerza son constantes en las producciones cinematográficas.

Pero pienso que hay más actores en este problema global. La educación es clave en todos los niveles. Desde la formación reglada, pasando por el conocimiento de ciertos valores esenciales. La educación que los niños y niñas reciben en el colegio ha de ser cuidadosa y siempre apoyada por sus padres o tutores al llegar a casa. Lo que los niños ven lo aplican más tarde al verlo normal. El otro día me sorprendió hasta qué punto una forma de hacer de 6 años atrás hacía que un monitor actuara de una forma determinada ahora. Una forma que consideramos incorrecta, pero que sus modelos de entonces realizaban.

El valor esencial que tenemos que mostrar es el respeto. El respeto a uno mismo y a todas las formas de vida que nos rodean. Si no nos respetamos nosotros no nos podrán respetar los demás. Y más aún tenemos que respetar a otros. Cuando la vejación se torna en algo normal e incluso es motivo de mofa quiere decir que tenemos un problema. Y es este el problema que nos lleva a situaciones que no entendemos a priori pero que quizás luego podemos comprender mejor.

Lo que tenemos que hacer ahora es atacar la base de todo esto. Hemos llegado a un punto que eso es difícil pero no podemos abandonar la lucha ahora que hemos localizado el problema.

Y le vas dando vueltas a las cosas...

Petons i abraçade

Raül

viernes, septiembre 15, 2006

Això no val!

La premsa ha anat plena aquesta setmana de l'acord del Barça amb Unicef. Orgull blaugrana per totes bandes, club solidari, més que un club, bla, bla, bla.

Avui surt una noticia que em sobta. Audi regalarà un Q7 a cadascun dels membres de la plantilla. Cadascun d'aquests tancs val 72600 € que multiplicat per una plantilla d'unes 30 persones fa un total de 2.178.000€, això vol dir 100 mil·lions de pessetes més que el que el Barça donarà a Unicef.

A partir d'aquí es poden obrir moltes reflexions. La primera que molts patrocinadors del Barça no surten a la samarreta però que aporten molts diners al club i s'aprofiten de la seva imatge. La segona que és obscé regalar un cotxe de més de 10 mil·lions de pessetes a jugadors que no ho necessiten, ara els toca a ells decidir què en fan (acumular, vendre, cedir...). La tercera que si volem ser un club solidari cal ser-ho des de totes les vessants i no només en la del màrketing directe...

Ja n'hi ha prou de comerciar amb la solidaritat! Realment és important portar Unicef a la samarreta? Aquesta organització no la coneix tothom ja? No es pot donar una part del pressupost del club a ONG's diverses (més del 0,7 % si us plau!) sense haver d'escampar-ho als 4 vents? El mateix que es fa amb els jugadors d'intentar que aprenguin el català no es pot fer amb el tema solidari (part del sou que vagi destinat a la causa que ells vulguin, per exemple)?.

No ho sé nois. Abans estava convençut d'això d'Unicef però ara ja... no estic tant segur.

Petons i abraçades

Raül

martes, septiembre 12, 2006

Gent

Diumenge passat vaig estar a Alella en un concert/ball tradicionarius (amb al-mayurqa i la coixinera). El fet que em porta a escriure avui va ser observar dos nens abans que comencés el concert i tot. De fet, el que vaig veure ho vaig relacionar amb un capítol de Friends.

Quan Rachel comença a viure amb Phoebe, la primera diu que va a còrrer per Central Park i la segona diu que l'acompanyarà. Un cop allà es troben i Phoebe corre de forma ben estranya. Per a ella és còrrer com quan èrem petits: sense preocupacions, al 100% i movent-nos lliurement. Diu ella que això la fa sentir bé i que no li importa què pensin els altres. Rachel al principi té problemes amb aquesta forma tan autèntica de fer les coses que té Phoebe però cap al final la imita, sentint-se més feliç.

Més enllà que aquest episodi pugués fer-se real i tornant a Alella, el que vaig veure van ser dos nens hiperfeliços saltant al ritme que els venia en gana: sense estereotips, sense pensar en si era estètic, amb salts compulsius i sobretot amb un somriure extrem, d'aquells contagiosos.

El fet és que quan es facin grans apareixerà la vergonya malentesa. El què diran i què pensaran de mi substitueixen la innocència i l'autenticitat, donant pas a màscares i complexos.

Tant de bo fòssim com aquests nens, segurament tindríem menys problemes, no creieu?

En fin, observant van sortint cosetes.

Petons i abraçades

Raül

viernes, septiembre 08, 2006

El Barça y la Cibeles

Título premeditadamente tendencioso porque la primera imagen que puede venir respecto a La Cibeles es el Real Madrid, pero yo me refiero a la pasarela Cibeles. El caso es que quiero relacionar los dos temas... cómo se dice por estos lares ya veremos si "ens en sortim".

Noticias interesantes de hoy al respecto:

1. La pasarela cibeles descartará a un 30% de las modelos debido a que tienen un índice de masa corporal por debajo de lo recomendable (no hablamos de aspecto físico sino de algo totalmente objetivo), desechan maquillajes que den aspecto de demacrada a las modelos y no dejarán desfilar a menores de edad.
2. El Barça firma un acuerdo con Unicef por el que club blaugrana pagará un millón y medio de euros y lucirá el logo de Unicef en la camiseta.

El primer vistazo a las dos noticias es esperanzador. La primera una cruzada contra la anorexia generalizada en la sociedad (culpa de los cánones de belleza que unos cuantos establecen y del trato que reciben algunas chicas por no entrar en los mismos, que por otra parte son subjetivos). La segunda una luz de esperanza para que los más desfavorecidos reciban parte de los beneficios que el fútbol (actividad más que lucrativa para los de siempre) puede otorgar.

El caso es que leo y me encanta, la esperanza sigue viva y otro mundo es posible. Más allá de esto sigues reflexionando y malpiensas... no puede que haya algo más detrás de todo esto? El famoso márketing: vender marca...

En el caso del Barça, llevamos escuchando más de un año que si bet&win, que si los juegos de Pekín que si pim que si pam. Todos ofrecían en torno a 20 millones de € por publicidad en la camiseta. Todos iban cayendo por diversos temas (negativa a llevar publicidad de apuestas, negativa del gobierno chino....). El caso es que no se llegaba a ningún acuerdo y de repente... cambio de orientación y se piensa en una publicidad solidaria. Creo que forma parte de una política muy inteligente y que puede rendir más que la primera a nivel de imagen del club y proyección en todo el mundo.

El caso es que tiene su parte positiva y el dinero que se entregará será real. Laporta siempre habló de hacer que el club fuera solidario. ¿Servirá esto para que otros clubes deportivos en todo el mundo hagan iniciativas similares? Ojalá sea así y el Barça habrá sido pionero.

En cuanto a la Cibeles no tengo muchos datos al respecto y espero que sirva para algo. Muchos de los sufrimientos de este mundo nos los montamos nosotros y el tema de la belleza es una losa que mucha gente lleva encima. Que la gente no disfrute de la comida, que las tiendas no tengan tallas más allá de la 42 (incluso para chicos), que la gente babee... hace que muchos se sientan apartados creando insatisfacción, tristeza y enfermedades. Chapeau para la Cibeles, ojalá más pasarelas hagan lo mismo y más allá de contratos multimillonarios la dirección se plante ante esas modelos con caché que quieran imponer sus criterios.

El mundo cambia para bien... el objetivo puede ser diferente del que parezca pero los medios y la dirección parecen correctos... no?

Petons i abraçades

Raül

miércoles, septiembre 06, 2006

Resposta d'ACESA-ABERTIS

Aquí teniu la resposta al mail que els vaig enviar el 22 de juliol (http://kenobi07.blogspot.com/2006/07/mail-acesa-abertis.html):

-----------------------
Senyor,

Ens adrecem a vostè en resposta al seu correu electrònic de data 22 de juliol.

Al respecte, li informem que el dia 21 de juliol, era divendres, dia de l’operació sortida del cap de setmana, enregistrant-se una gran afluència de trànsit en aquesta autopista. No obstant, no hi ha constància que en cap moment es van produir retencions ni al peatge ni a l’autopista.

Pel que fa al funcionament de les vies T, posem en el seu coneixement que el seu rendiment és superior quant a la resta de vies, atès que els vehicles que hi circulen no s’han d’aturar i dóna la sensació que estiguin buides.

Lamentem els inconvenients que aquesta situació li hagi pogut ocasionar i el saludem atentament.

Unitat de Màrqueting

Barcelona, 4 d’agost de 2006
------------------------

Coses a comentar:

1. 22 de juliol era dia d'operació sortida però... jo estava entrant a Barcelona, no pas sortint!
2. Que no es van produir retencions!! En els dos sentits de la marxa hi havia retencions: cap a Barna a la Roca i cap al Nord a Mollet.
3. Si el rendiment de les Vies T és superior i van lliures... cal tenir-ne tantes d'obertes?
4. Menys mal que lamenten els inconvenients que vaig patir, ara ja em sento millor.

Petons i abraçades

Raül

lunes, septiembre 04, 2006

5 minuts...

i una fonteta! És la frase més mítica del G. Felip Gallifa juntament amb "Quin bé de Déu". Els que no el coneixien creien en aquests 5 minuts mentre la resta sabíem que calia aguantar ben bé mitja horeta. Era la seva forma d'animar els que anaven més justets tot i que alguns no ho comprenien responen amb tota una sèrie d'improperis.

Persona afable, carinyosa i amant de la natura com a expressió de Déu. Mítiques són les excursions que feia sol i com tornava explicant que s'havia banyat a un llac amagat o s'havia curat les ferides amb fang en caure amb la bici.

Són molts els llocs i els moments especials compartits amb ell: el Puigmal (incloent nit al Coll de les Barraques) i com animar a nens de 14 anys a pujar un 2900. L'Astazu previ pas pel Balcó de Pineta va ser el meu primer 3000. Com no el Pedraforca i la baixada per la tartera on va acompanyar els que anaven més justets. Les bicis que va portar a Benasque. Com muntar un campament de Mà Oberta amb l'ajut de 8 preadolescents amb qui després pujava el Monte Perdido.

El Felip era una persona plena de vida. El vaig veure fa poc quan vaig anar a dinar a la comunitat de Sabadell. Encara em recordava i jo veia als seus ulls part de mi. Em va oferir unes maduixes que havia comprat al matí.

Ahir va ser el seu enterrament. Avellanes estava ple a vessar. Penso que hi havia més de 500 persones que es van desplaçar per a recordar què significava el Felip per a ells. La seva mort m'ha deixat ben tocat ja que havia estat animador meu. He plorat i encara ho faig. Ahir em vaig retrobar amb persones que sabia que hi serien: els seus incondicionals de Lleida (Fidel, Toni, Josep Maria, Edu, Jaume...), monitors i monitors que havien preparat activitats per a mi quan era nen, xavals d'ahir i d'avui, companys de feina, germans maristes. Podia escriure bona part de la meva història personal amb la gent que hi havia allà. Records, nostàlgia, tristesa i sensació que era ben maco poder compartir la vida d'una persona amb tanta gent que se l'estimava i se l'estimarà sempre.

Durant la missa no vaig poder entrar degut a què l'Església estava plena de gent. A l'enterrament em vaig poder apropar per veure un moment ben emotiu i que em va fer saltar llàgrimes. El fèretre tenia foulards de Mà Oberta-Cor Obert i del CMS a sobre. Símbol de com ha estat d'important per tant gent. De fet, va ser un dels fundadors del primer dels moviments citats.

No serà necessari mirar enrere per a recordar-te Felip perquè estaràs sempre al cor de tanta gent que caminaràs al nostre costat.

Gràcies per tantes coses...

Petons i abraçades

Raül

lunes, agosto 28, 2006

Ruta Jove 2006

Les 5:30 del dimecres 23 d'agost és definitivament massa aviat per aixecar-se. És el que toca, però ja que el tren surt a les 7:00 de Sants Estació per a començar la Ruta Jove 2006 direcció La Tour de Carol. Ens trobem a Sants Míriam, Noe i jo. Més tard s'ajuntaran Galli, Laia, David, David A. i Reno a Arc de Triomf. La tarda anterior ha estat clàssica de prèvia a ruta: compres compulsives: navalla, bombona i plats. La primera sembla que no tornarà a obrir-se, la segona està plena i la tercera la millor compra de totes.

El tren "borreguero" arriba a territori francés 3 hores després. Hem d'agafar un altre tren que surt a les 13:30. En David reflexiona i comenta que podríem haver agafat un tren que sortia a les 9 del matí i arribava a temps també: sonen els primers "burrooooooo".

Repartició de menjar i ens pugem al "Train Jaune". El trajecte no és llarg en quilòmetres però sí en temps: unes altres 3 hores que han inclós dinar, comentaris diversos, intent de migdiada i queixes per la incomoditat del transport. La parada Thues de Carança arriba i ens baixem. Carreguem aigua i fem uns Tang que en Galli ha portat. La primera ascensió és brutal i va seguida d'una baixada que ningú entén... però en arribar al riu ens trobem unes passarel·les sobre el mateix que són ben guapes.

Quan el sol es va amagant forcem el ritme per arribar al refugi quant abans i poder muntar les tendes de dia. Comencen a caure Calippo Shots i ens cobrim tots amb una capelina. Reno es torna heroi quan prefereix salvar les dues barres de pa abans que ell de mullar-se. Primeres escenes freaks. Seguidament ens trobem unes vaques que ens barren el pas, Noe cau intentant avançar-les per un camí alternatiu.

Arribem al senyal que marca 40 minuts per al refugi. Parem molt poc i aquí el camí no és gaire dur. Arribem i plantem 2 de les 3 tendes que portem. Sopar a base de sopa i frankfurts. Míriam, Noe, Reno i jo compartim recipient de sopa... guanyador Reno per golejada. Arriba l'hora d'anar a dormir i llavors entenc l'única por que tenen els gals: que els caigui el cel a sobre. Cau la tempesta del segle: llamps, trons i pluja. Acolloniment general pel que pugui passar. Laia declara que comença a vestir-se per si cal còrrer cap al refugi. Començo a comptar distància entre llamp i tro: 3 segons, 4 segons, 9 segons (sembla que s'allunya), 1 segon!!!! La tempesta dura massa però aconseguim sobreviure. Abans d'anar a dormir Noe i Laia havien allunyat qualsevol objecte metàl·lic de la tenda per a evitar se blanc dels llamps (suc?).

El segon dia es desperta núvol i descobrim que hi ha un lavabo sec (¿?). Funciona sense química ni aigua: descobriment freak. Un cavall ensuma el pa que transporta en Reno. Arrenquem direcció l'estany blau on hauríem d'acampar tot i que la meteorologia ens animarà a dormir a Núria. Laia es transforma en Hulka quan Galli li diu per enèsima vegada que queda poc per arribar on hem d'esmorçar. Finalment hi arribem i descansem una bona estona. Passem diversos llacs fins arribar a l'estany blau on ens interpel·len uns èssers sobrehumans que comenten que venen de Vallter 2000 i volen fer el Pic de l'Infern. Ens animen a continuar ja que el temps no sembla que hagi de millorar. En un tres i no res desapareixen. Continuem direcció Núria via el pic de Noucreus. La boira ens envolta i el fred ens gela. No podem parar ja que volem sortir tots d'allà. En un moment on estem a punt de perdre'ns la boira desapareix i veiem el coll de Noucreus. Ens tornarà a passar una cosa similar de baixada on no veiem les cotes del GR-11... impressionant. La baixada ens porta fora de la boira i del fred i finalment podem menjar quelcom més que dolços.

Núria és a tocar i ens establirem al terreny d'acampada. La nit ens regala pluja un altre cop i ens posem a cuinar en una sala que no sabem si podem fer-ho. Soparem i jugarem a l'Uno una estona. Nit hiperfreda i seguim sense notícies de l'astre rei.

L'últim dia de ruta comença amb calma ja que només queden 2 hores i mitja per arribar a Queralbs. Aquesta parsimònia inclou un café ben calentó i diversos debats ben interessants. Arrenca la baixada disfrutant dels companys i amb fotos freaks, és clar! Reno maleeix el cremallera ja que per obres hem de perdre desnivell en forma d'escales.

La Farga ens sorprén amb una acollida amb certes discrepàncies però que finalment és satisfactòria. A la tarda arribaran en Manel, na Blanka, Uri i finalment Javi. El cansament es fa palès a les nostres cames però som contents d'haver realitzat aquell camí. A la nit veurem 20 minuts de la Supercopa d'Europa i el cap de setmana se succeirà entre riures, alemanes, joc de l'ampolla (i no el que us penseu), descans, Uno, quadrat, arrencar conills, no piscina, quantitas industrials de menjar, foc, música... un final perfecte per a 5 dies de natura. Gràcies a tots: Míriam, Reno, Noe, Galli, David, Laia, David A., Blanka, Javi, Uri, Manel... i tots aquells que ho han fet possible!!!! Manel i Galli ens regalen una cartolina amb el desnivell fet pel Marcos (también estabas en la ruta!!).

T'apuntes a la Ruta Jove 2007?

Petons i abraçades

Raül

jueves, agosto 17, 2006

Piratas 2

Quan vas al cinema amb moltes ganes i et trobes amb què el resultat és decepcionant fa que maleeixis haver llençat els diners i el temps en una activitat poc satisfactòria.

Aquest és el cas de Piratas del Caribe 2. La primera part em va agradar, és entretinguda i els papers estan ben trobats (més enllà de voler eliminar del mapa l'actor Orlando Bloom). De fet, la vaig comprar ja fa un any o així per això mateix.

Els protagonistes de la segona són els mateixos que a la primera i l'argument essencial se situa al mar amb tot d'èssers creats per ordinador i molt ben fets per cert (això no es pot negar). Tot i això la pel·lícula dura massa pel que ha d'explicar i té un final de "pañolada". Vam compartir amb el company Pau que Will Turner (Bloom, és clar) havia de morir a la primera seqüència però no va ser així. Al final de la pel·lícula indignació entre els assistents (Noe, Fran, Pau, Jose, Lupe, Irra, Núria i jo mateix). Bé, l'indignació compartida va ser amb els tres primers, però la resta no semblava gaire animada.

Deixarem de banda llançament d'objectes a la pantalla (samarreta), crits varis, crispetes després de la peli però no el sopar. Ahir la Maquinista estava massa plena per ser en ple agost. Tant que vam haver de retardar la sessió 45 minuts (tant de bo l'haguéssim retardada... per sempre). Així doncs vam decidir sopar: McDonald's ple, Burger ple i pudent... opció Bocatta que semblava buit. La gana començava a afectar l'humor dels components del grup i ens va semblar que ens haviam "colat" tot i que la nostra cua va anar espectacularment lenta. Tot i ser els tercers van trigar 20 minuts en atendre'ns. Es va barrejar la inoperància del cambrer, la gran quantitat de coses que demanaven alguns, les reclamacions d'una dona que va ser increpada... en fi tot pintava que la peli havia de ser horrible!!!

La meva recomanació és que no l'aneu a veure. Ara, si heu d'escollir entre aquesta i Superman Returns escolliu Piratas del Caribe 2 o aneu a fer un gelat!!!! Superman returns és tan dolenta que no val la pena ni comentar-la

Petons i abraçades

Raül

miércoles, agosto 16, 2006

II Capítol provincial

Fa uns mesos havia decidit anar a fer un curs d'acompanyament a Galicia. LEs coses van canviar quan em van oferir participar al II Capítol Provincial dels Maristes. És una reunió que es realitza cada 3 anys on van membres escollits per tots els germans de la província de l'Hermtiage. A més, el Provincial pot convidar alguns seglars. Un dels convidats vaig ser jo i la reunió tenia lloc a l'Hermitage.

A primera vista pot semblar molt poc apassionant, però un cop allà vaig trobar-ho ben interessant. D'una banda vaig poder-me retrobar i parlar amb germans que feia temps que no compartia vida. Veure com ha crescut cadascú en el seu camí de vida va ser molt gratificant.

D'altra banda, teníem la responsabilitat de decidir una orientació per a la provincia. La forma de treball era per grups: revisió de tot allò bo i dolent i somniar.... després assemblea general per a compartir i recollir el que les 70 persones que estàvem allà havíem pensat. La reunió era en francés, català i castellà. Tot anava millor tenint en compte que hi havia traductors simultanis.

A destacar també els moments extrareunió: els germans capitulars ballant el bada-bada, acudits, nits rient, horaris increïbles (a les 19 a sopar!!!), excursió a la Valla, "petanca", regal als seglars...

En fi, 4 dies compartits amb tota una sèrie de germans dels que vaig aprendre moltíssim i compartir més encara. De tot cor, moltes gràcies.

Petons i abraçades

Raül

martes, agosto 01, 2006

Vacaciones

Hola a todos!

Hoy comienzan oficialmente mis vacaciones de verano. A partir de mañana ya no me tengo que levantar a las 6:30 por obligación aunque puede que tenga que hacerlo por devoción (porque me rote vamos!).

En los próximos días (hasta el 4 de septiembre) participaré en varias actividades que pueden ser y serán "carn de blog" e intentaré irlas desgranando durante el final de año:

- 4 día en Francia (L'Hermitage)
- Probable ruta por la Costa Cantábrica
- Más que probable visita a Unquera
- Ruta Jove GER por el Pirineo la penúltima semana de Agosto

Parece que no tendré mucho tiempo para aburrirme y menos para publicar en el blog. El descanso es necesario, tanto el mío como el vuestro. Descansaré, me oxigenaré e intentaré comenzar la tercera temporada con nuevas historias cotidianas o inventadas (o ambas a la vez!).

Echar la mirada atrás y ver lo que ha deparado el 2005-2006 da vértigo... madre mía! Son muchas las historias y experiencias vividas y de vez en cuando de verdad que las repaso en el archivo del blog... podéis tomaros esas visitas como las reposiciones de series que hacen en todas las cadenas de televisión.

Sed muy felices (es lo único que importa) y llevaros un besote y un abrazo (o dos si queréis).

Petonets i abraçades

Raül

lunes, julio 31, 2006

Activitats d'estiu

Ahir vaig pujar a Castellar de N'Hug a compartir un dia amb la gent del Camp de Treball de Cor Obert 3-4. La pujada i baixada amb cotxe mereixeria un article a part amb descripció d'onomatopeies, suuuuu, records, algun moment seriós i riure molt de riure. Afegirem que la ruta de baixada va ser diferent perquè la de pujada va produir cert mareig al company Pau.

El dia va ser molt xulo. La climatologia acompanyava i l'acollida dels animadors va ser esplèndida (as usual). Els nois estaven contents i alguns mostraven el seu amor per la natura a través de mimitos a certes noies (ah! l'adolescència ;)). Després de dinar vam estar jugant a l'Uno i rient, sempre rient. Es va fer curt i tots dos vam comentar que ens haguéssim quedat fins al final del camp de treball.

A partir d'aquí la maleïda nostàlgia. Lluny queda aquell 2002 on vaig viure els meus últims campaments com a animador a Tavascan amb Cor Obert 1-2. Anteriorment vaig anar a Aransa '99 i Pineta '00. Com a xaval no me'n vaig saltar cap: Hermitage '93, Planoles '94, Pineta '95, Pedraforca '96, Benasque '97 i Avellanes '98.

Certament trobo a faltar compartir 10 dies amb els xavals que he portat durant l'any, desenvolupar la meva bogeria, tenir moments seriosos, compartir, ensenyar i aprendre... i passar-m'ho tant bé. Lamentablement la ressignació ha d'aparéixer ja que amb la meva feina actual és entre impossible i improbable tenir vacances abans de l'última setmana de Juliol (i altament difícil que aquesta opció suceeixi).

De tornada a casa li donava voltes i pensava que en l'actualitat només puc comptar amb els caps de setmana mentre que quan estudiava tenia l'estiu per a mi i les meves activitats múltiples com l'estiu del 99 on vaig empalmar Campaments, Xacobeo i curset d'animadors per plantar-me al setembre havent consumit alegrement tot l'estiu.

Ara la feina em porta a tenir 25 dies de festa a repartir majoritàriament a l'agost i 4 o 5 dies durant l'any. Sembla poc per a tot el que vull fer però mai se sap què ens portarà el futur!

Petons i abraçades nostàlgiques per tothom

Raül

jueves, julio 27, 2006

Agua (2)

... se me ocurre que cojas la cantidad que cojas de agua siempre queda algo en las manos con lo que puedes refrescar a alguien... metáfora de la vida otra vez. Hayas vivido la cantidad que sea puedes orientar, ayudar, enseñar a alguien. Unas veces más y otras menos... y lo mismo en sentido inverso.

Y el agua? Pone restricciones a quién la coje? Para nada... puedes ser como seas que acepta a todo el mundo y además sienta igual a todos. El agua se presenta igual a todo el mundo. Podemos pensar en el curso de un río: agua fresca, en movimiento, relajante... somos así? Podríamos llegar a serlo? Fluyendo de las montañas y enriqueciéndose de minerales necesarios a lo largo de su curso. Alimentando toda serie de especies, desde las más insignificantes hasta los mamíferos superiores...

En fin, así andamos

Petons i abraçades

Raül

miércoles, julio 26, 2006

Ami

He comenzado a leer este libro de Enrique Barrios. Creo que será el primer extracto de varios...

"- Tengo que irme... mi abuelita...
- Todavía duerme.
- Estoy preocupado.
- ¿Preocupado? Que tontería.
- ¿Por qué?
- "Pre" significa "antes de". Yo no me "preocupo"; yo me "ocupo".
- No te entiendo, Ami.
- No vivas imaginando problemas que no han ocurrido ni van a suceder. Disfruta del presente. La vida hay que aprovecharla bien, buscando siempre la felicidad en lugar de la angustia. Cuando aparezca un problema real, entonces ocúpate de él.
- Creo que tienes razón, pero...
- ¿Te parece bien que estuviésemos preocupados imaginando que podría venir una ola gigante y devorarnos? Sería tonto no disfrutar de este momento, de esta noche tan hermosa... Observa esas aves que corren sin preocuparse... ¿Por qué perder este momento por algo que no existe?
- Pero mi abuelita sí existe...
- Sí, y no hay ningún problema con ella... ¿Y este momento no existe para ti?
- Estoy preocupado..."

Pos eso...

Petons i abraçades

Raül

martes, julio 25, 2006

Agua

Lo primero que me viene a la mente al escribir esta palabra es la melancólica canció de Jarabe de Palo ("... cómo quieres que te quiera..."), pero hoy me apetecía escribir de otra cosa. Elemento curioso formado por la unión dos átomos de Hidrógeno por uno de Oxígeno (y en algunos ríos otras cosas :p).

En fin, el caso es que el otro día pensé cuando coges con las manos agua (ya sea en un lago, de una fuente, del grifo de casa...). Se asemeja un poco al hilo de la vida... es imposible evitar que siga su curso y salga de nuestras manos pero sí que depende de nosotros que el caudal sea mayor o menor... aprovechar al 100% la vida o dejar que simplemente fluya o incluso malgastarla... finalmente sólo quedan algunas gotas pero éstas sirven para refrescarte igualmente, siempre que tú quieras.

Me gusta estar sentado al borde de un río y ver como el agua avanza sin pararse y si se la bloquea encuentra la forma de seguir su curso más tarde o más temprano. El agua nos da la vida y nos enseña cómo es también.

En fin, una ida de olla más

Petons i abraçades

Raül

lunes, julio 24, 2006

Planifica...

Uno se va haciendo mayor y cada vez se vuelve más organizado... aún!!! Te pones a preparar una actividad un año antes, te compras una PDA para no olvidarte de nada y ver que tu calendario está lleno de colorcillos, te apuntas a infinidad de cosas pero ninguna coincide en el tiempo (ni en el espacio!).

Supongo que con la experiencia te das cuenta que si quieres que las cosas salgan lo mejor posible (perfecto es casi imposible) y la mayoría de gente esté contena hay que comenzar a decidir cosas lo antes posible para que no te pille el famoso toro.

Así pues, hoy tengo una reunión que pinta que será de unas 3 horas y media con algún descanso para poder organizar el año que viene de dónde estoy de monitor, y eso que aún no ha acabado este curso, pero bueno. Mi madre siempre dice que si gastara esas energías en otra cosa y bla bla bla, pero esto es lo que me gusta y me hace feliz... que los chavales crezcan pasándoselo bien es esencial y hay que currárselo.

Esto tiene su parte negativa y es que a veces soy demasiado cuadrado y no acepto ciertos cambios en planificaciones y en ocasiones no dejo espacio a la improvisación, a las locuras, a olvidarse un poco de todo... voy intentando congeniarlo todo, pero no será fácil

Apa nens! a cuidarse y disfrutar

Petons i abraçades

Raül

P.S.: per als seguidors de Nip Tuck... ja sé qui és l'escultor!!!!!

sábado, julio 22, 2006

Mail a Acesa Abertis

Bon dia,

Ahir a les 18:15 em trobava a l'entranyable població de Llinars del Vallés i volia dirigir-me el més ràpid possible cap a Barcelona. Les opcions que vaig pensar van ser la carretera de la Roca amb els seus camions i un únic carril o l'AP-7 amb tres carrils i 2 peatges. Em vaig decidir per aquesta segona pensant que seria ben ràpida. La meva sorpresa ve quan a un quilòmetre de pagar em trobo parat. La velocitat a partir d'aquell moment tendeix a zero i trigo en fer aquest quilòmetre (lliure de suquillo) 40 minuts. En fer un ràpid càlcul trobem que la velocitat mitjana va ser de: 1,5 km/h. Està clar que no em van treure punts per excès de velocitat.

Penso que hi ha infinitat de maneres de millorar el seu servei com fer un estudi de càrrega, mirar quanta gent va al manual, quanta gent fa servir el TeleTac (no prioritzar-los tant, si us plau) i anar dirigint els cotxes quan manquin 2 o 3 km. Penso que és una vergonya haver de pagar 1 € per un servei tan lamentable. De què servia fer sonar el clàxon o increpar la pobra gent que ens atenia? De res, perquè les decisions d'obrir peatges o millorar infrastructures no són seves.

Faig notar que vaig observar el mateix en sentit contrari. La cua començava un quilòmetre després del peatge de Mollet i arribava fins al de la Roca. L'alternativa era sortir per Parets, però òbviament també estava col·lapsada.

Distingits senyors, tinguin una mica de sentit comú i facin el favor de deixar de robar-nos i començar a servir-nos amb el que paguem.

Atentament,

Raül Avellaneda

P.S.: asseguro que l'expressió "lliure de suquillo" ha estat inclosa tant al mail a Acesa com al de Cartes al Director

viernes, julio 21, 2006

Fotografia

Avui volia compartir amb vosaltres una de les habilitats que m'agradaria adquirir: la fotografia. Sempre estic mirant càmeres digitals (les reflex analògiques ja em queden una mica enrera tot i que per preu són interessants). M'atrauen les digitals per allò de poder veure la foto, tornar a tirar-ne etc.

El problema actual és que no tinc ni idea de temps d'exposició, diafragma, objectius... per tant hauria de fer algun curset interessant al respecte i decidir-me d'una vegada a comprar-ne una... quan tingui diners. He mirat diversos models i han patit les conseqüències l'Òscar, l'Uri i l'Èric... els he anat preguntant que si estava bé aquest model o l'altre...

També he mirat diverses webs: Jordi Bas, Pixmania, quesabesde...

El més curiós de tot és que sempre penso a fer fotos però m'oblido d'agafar la càmera, o treure-la o em quedo sense bateria... però algun dia ho aconseguiré i podré penjar fotos aquí, a l'space o on sigui, però sobretot que siguin xules i artístiques. Aquest segon concepte és totalment subjectiu i per tant serà que m'ho semblin a mi jejejeje

Apa doncs, a cuidar-se!!!

Petons i abraçades

Raül

jueves, julio 20, 2006

Parece mentira...

como nos acostumbramos a todo. Los telediarios vienen repletos de noticias trágicas de nuestro mundo pero en cambio lo que nos sorprende más es que el Barça va a tener que convocar elecciones (señal también que el poder es muy goloso y no importa lo que es pero si estar dentro), que el Madrid ha fichado finalmente a dos jugadores.

La situación en Palestina es insostenible igual que en el Líbano donde ya han muerto (han sido asesinadas) más de 300 personas inocentes (es curioso cómo decidimos que una persona es inocente o no) y miles de refugiados. Siguen llegando pateras a nuestras costas y la reja metálica aún bloquea el paso a España a gente como si fueran animales. El petróleo sigue subiendo para enriquecer a unos cuantos a golpe de cualquier cosa que suceda. En Indonesia otro Tsunami mata 500 personas... vaya, que tenemos el planeta echo una mierda y nosotros seguimos caminando sin mirar a los lados porque podríamos salir de nuestro camino.

Dicen que la ignorancia lleva a la felicidad... porque como no te enteras de nada no te puede afectar nada.

Esta mañana escuchaba la canción Zona Cero de Ismael Serrano. En el disco Principio de Incertidumbre incluye un previo de los que suele hacer el cantautor madrileño durante los conciertos. Comenta que cuando la gente salió a la calle para evitar que el gobierno español enviara soldados a Irak Saramago comentó en el discurso final: "Existen dos grandes superpotencias en el mundo: Estados Unidos y tú".

Hay gente que saca frases lapidarias de las que te hacen pensar (luego habría que mirar si se las creen o las dicen porque quedan bien) y está es contundente. Saramago nos ofrece la posibilidad de sentirnos poderosos... tenemos la llave del cambio, lo único que pasa es que la hemos perdido y tenemos que encontrarla entre tantas cosas como hay en nuestra vida.

Lo peor de todo es que la mayoría de conflictos son cíclicos: unos porque se repiten continuamente o periódicamente y otros porque son olvidados siempre.

Hoy hay una concentración para pedir que las hostilidades cesen en Gaza y en el Líbano:

http://www.aturemlaguerra.org/ y http://www.aturemlaguerra.org/20j.pdf

¿Buscamos la llave?

Petons i abraçades

Raül

P.S.: por la boca muere el pez... avui no aniré a la convocatòria perquè torna la gent de campaments...

Letra de Zona Cero (Ismael Serrano)

La Zona Cero está en el alma de occidente,
cerca del corazón, en un solar de Manhattan.
Cayeron los gigantes. Lágrimas de septiembre.
Lágrimas de carne y metal. El planeta contuvo la respiración.

Los hijos del ocaso se armaron en respuesta.
Que pena que no sepas repartir tu piedad.
También que cada herida en la piel de este planeta
es una Zona Cero que llorar.
Y abres otra herida repitiendo el mismo error.

La Zona Cero sangra en la ruinas de Kabul.
Una boca sin dientes sonríe bajo un burka.
La Zona Cero extiende sus manchas hacia el sur.
Y no hay septiembres ni lamentos
para esta tierra agujereada por el fuego.

Rodeado de alambradas, muy cerca de Belén,
En plena Zona Cero nació el hijo de un dios.
Los olivos se secan y Palestina ve
como bajo los escombros duermen palomas
que se esconden del invierno.

Y ahora tú, mi amor,
pequeña gran superpotencia
despiértame
y dime que las cosas va a marchar bien.
Que sembrarás de flores toda la ciudad.
Que me harás temblar.
Y ahora ven, mi amor,
salgamos a la calle bien temprano
para gritar que en nuestro nombre
nunca deberán cortar
las manos que sembraron,
que dieron calor.
Y si es en su nombre,
yo maldigo a dios.

Desde un hotel contempla la bella Scherezade,
cegada por las llamas, las calles de Bagdad.
Las mujeres se esconden del lobo en Ciudad Juárez.
Y en un semáforo de Río de Janeiro
los niños comen plomo y papel de celofán.

En África la Zona Cero hincha los vientres
y llenará sus camas de sombras y delirios.
Un indio en una selva hoy sueña con serpientes.
Y en un café de Grozni los más viejos lloran
por la calma que no volverá.

Y ahora tú, mi amor,
pequeña gran superpotencia
despiértame
y dime que las cosas va a marchar bien.
Que sembrarás de flores toda la ciudad.
Que me harás temblar.
Y ahora ven, mi amor,
salgamos a la calle bien temprano
para gritar que en nuestro nombre
nunca deberán cortar
las manos que sembraron,
que dieron calor.
Y si es en su nombre,
yo maldigo a dios.

miércoles, julio 19, 2006

Despertares

Había tenido un sueño convulso, lleno de visiones extrañas y sintiendo la necesidad de huir. El sudor inundaba su frente, mezcla del temor recién visitado y del calor sofocante que llenaba la estancia donde se encontraba.

Estaba desorientado, no sabía si estaba del derecho o del revés, a la izquierda o a la derecha, en Houston o Tokyo... un leve movimiento a su lado le hizo volver a su realidad más inmediata. Se giró, notó el contacto y un murmullo... estaba en casa fuera donde fuera y tuviera la forma que tuviera... su hogar se definía en el momento en el que notaba su presencia cerca.

Un abrazo y una caricia desembocaron en un murmullo agradable, un beso respondió otro y se sintió bien, fue feliz y olvidó sus temores y sus sueños. Podía volver a cerrar los ojos de su mente, podía sentirse seguro, tranquilo y relajado. El presente estaba claro y el futuro era esperanzador, ya tenía ganas que llegara. Todo parecía tan fácil, un simple gesto desembocaba en un torrente de sensaciones agradables y pacificadoras... siempre sería así y lo sabía

Sonrió y se abandonó a los brazos de Morfeo...

Petons i abraçades

Raül

martes, julio 18, 2006

Esbart

Aprofitant l'última entrada on parlàvem de Montornés comentarem avui d'on ha sortit la meva relació amb aquesta població vallesana i la veïna Vilanova del Vallès.

Fa més de 7 anys que vaig començar a sortir amb na Noemí. Els seus pares tenen una casa allà (on vam fer el concurs) i van decidir apuntar-la de ben petita a l'esbart del poble (al centre cultural la Lira). És allà on va establir relacions amb persones autòctones :p i es va introduir en aquest aspecte tan català.

És aquí on es crea el lligam amb la gent de l'esbart. La nostra primera trobada va ser un concurs de paelles (on sempre quedem els últims...) on vam fer la presentació oficial. Em van acollir molt bé tot i la meva timidesa inicial. La paella no la recordo memorable però sí la tarda que vam passar plegats.

A partir d'aquest moment anava a alguna ballada, sopar, assaig fins que finalment em van "enganyar" per a debutar amb l'esbart. Abans, però, havíem assistit a algun tradicionarius a Barcelona on em van deixar sol en un ball col·lectiu. Presos per la bogeria del ritme es van oblidar que no tenia ni p... idea dels passos i em vaig anar trobant amb tot de gent desconeguda que intentaven dirigir-me: delirant i impossible d'oblidar. Cal notar que sóc una persona amb certs dons però no amb el de la coordinació i gràcia dansaire.

Tot i això ara farà 3 anys que es va muntar un intercanvi cultural amb un grup de Txèquia (Olomouc concretament) i es feia un viatge cap allà amb una visita a Praga. Si volia anar havia de ballar i finalment vaig acceptar. Vaig ballar 4 danses de bastons (Joan del Riu, Marxa del Soldat, Bastonets de Vilanova i Bastonets de Reus), Faixes i vaig aguantar un pal en un Ball de Cintes (on la meva actuació va basar-se en riure de veure l'embolic que es va crear en no quadrar els salts).

Des d'aquell moment he ballat diverses vegades i cada cop avanço una miqueta més (Entrelliçada per exemple). Se m'acuden més balls però no recordo els noms ni els passos... tampoc sóc un virtuós de la memòria.

En aquest viatge a Praga es van afegir unes quantes persones de Montbau que el Jordi havia dirigit a l'esbart Comtal. Així doncs som un grup ben maco amb gent de totes les edats. Amb els Joves hem fet alguna sortida, sopar, festa molt guais!!! Alguns van venir al casament i la majoria ens van dedicar dos balls: Ballet de Déu (on tots anaven vestits d'època) i Gitanes (parcialment) on es van afegir els més joves de l'esbart vestits de casament, és clar!!!

Una part més de la meva vida compartida. Així doncs ja sabeu que els divendres a la tarda sóc a Vilanova del Vallés assajant per a alguna ballada o trobada.

Gràcies a tots per acollir-me tan bé i per tantes coses compartides i més que vindran!!!

Petons i abraçades

Raül

lunes, julio 17, 2006

I Concurs Culinari Montornesa'm

Va haver un gran nivell al I Concurs Culinari que va tenir lloc a la població de Montornés del Vallès. Convocats els participants a les 21.30 van aparéixer les següents persones (prèvia pèrdua de dos cotxes per culpa meva ja que em vaig oblidar de descriure un semàfor):

Pau, Marc, Aida, Uri, Míriam, Xell, Núria, Iris, Fran, Isa, Òscar, Ester, Noe i jo mateix.

Els plats van ser diversos i la competència molt alta: entrepans de formatge esferificat i de pernil defragmentat doblement (per donar-li major importància), amanides de pasta, tomàquets farcits, truita de patates, pans de pessic (un de les tres bessones), empanada gallega de tonyina, amanida toteriana i afegim una sangria casolana que per coses del destí va acabar regant el terra del jardí...

El mètode de les votacions era clar i directe, un vot per a cadascuna de les següents categories:

1. Millor plat
2. Millor presentació
3. Plat més freak.

Hi havia premis en forma de cullera de fusta amb una figureta de fimo (¿quién se la dejó?. Els guanyadors van ser:

1. Truita de patates de la Míriam
2. Pa de pessic amb xocolata i nous de la Iris
3. Marc (molts ho expressaven així degut a la dificultat de definir-ho millor)

La nit es va allargar amb partides al Trivial, explicació d'anècdotes vàries (l'inevitable dels meus companys de feina, és clar) i molt de riure! El diumenge al matí van començar a migrar alguns però el banyet a la piscineta (petita però efectiva) amb una miqueta de pressing catch va ajudar a fer passar la son. Alguns es van quedar a dinar i finalment a la tarda va caure un altre banyet i una partida al Scattergories.

El cap de setmana s'acabava cap a les 21:00. Gràcies a tots! Espero que tothom s'ho passés molt bé

Petons i abraçades

Raül

viernes, julio 14, 2006

Canalla (¿?)

Adoraba al inventor de la red global. Podía surfear como quisiera y desarrollar con más eficiencia su deporte o afición favorita: la caza mayor... de chicas, claro. Tenía el kit necesario: PC con el software de chat adecuado (IRC, ICQ, MSN...), Wifi y un acceso a Internet de alta velocidad para irse descargando cosas por el P2P de turno (música, libros, fotos, películas...). Obviamente tenía su blog donde se publicitaba de la forma más adecuada. En realidad tenía varios blogs y spaces... uno según la cara que le interesara mostrar.

Disponía de webcam y cámara de fotos digital para realizar fotos acordes a su máscara en cada caso.

El procedimiento era casi rutinario para él pero elaborado y perfeccionado durante meses. Los logros eran aceptables pero lo que realmente le excitaba era conseguir citas a través del disfraz que más le interesaba. Oteaba el horizonte, escogía objetivo (o objetivos), descartaba o aceptaba, evolucionaba y al final... cita! Sus personalidades eran variables: sensible, duro, de vueltas de todo, castigado por la vida, víctima, verdugo... cada mujer con la que contactaba tenía una necesidad y él sólo ofrecía lo que ellas necesitaban.

Para él era un tipo de Quid Pro Quo. Daba algo para recibir algo. Ellas necesitaban comprensión o cariño o sentirse deseadas o... y él necesitaba calor humano. Lo hacía de esta forma porque era alguien del montón en un mundo donde sólo parecen triunfar los que sobresalen por encima... guapos, altos, fuertes, inteligentes, sensibles... Así era más fácil. Se acabó lo de entrar a una chica en una discoteca y triunfar un 0,1 % de las veces.

De esta forma podía diversificar esfuerzos y ser más óptimo. Tenía la agenda llena de citas y era tan meticuloso que hacía un perfil de cada chica para saber cómo actuar en cada caso y cuando era mejor llamar, pasar...

Él también se había creado varios personajes pero veía aspectos comunes en lo que ellas buscaban y que él podía adquirir. Era perfecto por lo fácil y rápido que conseguía sus objetivos... bueno perfecto no porque sabía que su disfraz se podía descubrir a la larga pero eso no le importaba a pesar que... algunas veces se sentía vacío porque una vez dejaba ir lo que anhelaba luego ya se acababa todo... no podía establecer una relación fija pero tenía más mujeres que nunca! Intentaba no pensar demasiado porque si lo hacía se sentía como el mayor canalla del universo porque lo único que hacía era mentir y mentir. En esos momentos salía su demonio interior con argumentos como: "ellas quieren que las mientas", "sólo das lo que necesitan"... y en ese momento le parecía divertido coquetear, hacerse el interesante y ver que realmente lo conseguía.

No sabía hasta cuando lo resistiría pero su móvil sonaba, su buzón de entrada tenía mails sin leer y los diversos blogs llenos de palabras y vacíos de contenido rebosaban de comentarios de admiración. El releía sus artículos y en ocasiones se daba asco a sí mismo. Ponía cuatro palabras bonitas y ya era suficiente, no necesitaba creerse lo que escribía sino destilar autoconfianza además de sueños, gritos, frustraciones y alguna que otra locura. Estaba en la cúspide a pesar de todo.

Era un canalla y un mentiroso pero la vida le sonreía más que antes. El mundo de quién es?

Petons i abraçades

Raül

miércoles, julio 12, 2006

11 de julio

Atacs terroristes massa freqüents. A la Índia han esclatat diverses bombes a la línia de tren més concorreguda de tot el món. 190 morts de moment i avui allà la vida continua... al final t'acostumes a tot.

Les primeres informacions semblen assenyalar terroristes pakistanesos. La situació és delicada perquè ambdós països disposen d'armament nuclear. Afortunadament, el govern de Pakistan també ha condemnat l'atac.

Encara no se sap qui ha estat ni per què ho ha fet. Probablement tindrà a veure amb la terra ocupada com la majoria dels conflictes actuals. Les guerres del futur diuen que seran per l'aigua tot i que el problema dels hidrocarburs està a punt d'esclatar-nos a les mans, tant com en depenem.

Tristor per una altra pèrdua de fe en la humanitat. La lluita continua però tot té uns límits, no tot s'hi val. Estem parlant d'éssers vius com tu i com jo. Humans amb capacitat per estimar, odiar, saltar, riure, parlar i somniar. No ho puc entendre...

L'actualitat, però, es menjarà aquesta noticia i s'acumularà als atacs terroristes més flagrants dels últims anys (11 de setembre de 2001 a les torres bessones, 11 de març de 2004 als trens rodalies de Madrid, 7 de juliol de 2005 a la xarxa de transport públic de Londres, 11 de juliol de 2006 als trens de Bombay). N'hi ha hagut més: tortures, agressions, assassinats... el món s'enfosa en un mar d'odi que només respon al mercantilisme que controlen uns quants. Molts cops som titelles...

Què podem fer enfront temes tan macro? Surten de fora de la nostra realitat, depenen en molt poca mesura de nosaltres mateixos. Podem canviar el món però si tots estem d'acord en canviar-lo i a més en la mateixa direcció i sentit.

Seguir lluitant però deixeu-me que em baixi un moment del món actual... torno en 5 minuts. Gràcies a molts de vosaltres que em demostreu que es pot viure d'una altra manera torno a pujar per a intentar anar a contracorrent.

Petons i abraçades

Raül

Ja n'hi ha prou de violència, jo no puc suportar-ho més...

martes, julio 11, 2006

Crònica d'una tarda... freak!

Bon dia a tots!

Divendres a la tarda. Aprofitant la meva jornada intensiva aprofito per quedar a les 17 a cal Pau per a què m'introdueixi (eh seguiu llegint!) en el món dels còmics americans. És un món que m'ha atret: superherois, dibuixos, guions còsmics... Em declaro fan de Spiderman, Batman i els X-Men. Tinc molt poc material (bé de Batman dues col·leccions que van sortir ara amb Planeta de Agostini), això fa que veure tots els còmics acumulats durant anys de compres seguint històries m'impressiona. Des de coses desconegudes fins a sèries de JLA, JSA, crossovers (històries on es barregen personatges aparentment inconnexes...)

Ens dirigim cap a la botiga Cosmic on la primera impressió és que hi ha molta cosa (tendint a infinit). Una part de la botiga són còmics (europeus, japonesos i americans) ordenats per personatges, col·leccións, números endarrerits... L'altra part són tot de gadgets per a fans: figures, espases làser, soldats de plom... en Pau assegura que sempre afegeixen coses, mai en treuen. Primera pregunta de la tarda de com poden sobreviure important tant de material i venent-ne tan poc. Primera resposta: tapadera de droga :p.

Primer personatge: nen sent pesat amb el venedor de Cosmic. Personatge que deu tenir mil·lions de còmics a la seva habitació.

Segona parada: l'arxiconegut Norma Comics. El desordre allà és important però les novetats les trobes en unes taules centrals. Poca cosa coneguda per a la meva minsa experiència. En Pau agafa un parell recomanat per un blogger encara més freak que comenta totes les novetats.

Jo cerco quelcom que em cridi l'atenció però no trobo res. Prometo llegir-me el blog d'aquest bon home (http://cuartomuro.fateback.com fons fosc amb lletra clara i 0 dibuixos, afegint-li frikitat al tema). Baixem al pis de sota on hi ha coses relatives a cinema. Trobem figures de tortura com gent atravessada per objectes (no entenem qui pot comprar això). Segur que hi trobariem fins i tot snuff movies.

Segon personatge: treballador del Cosmic a Norma Comics (és un crossover?).

Tercera parada: botiga de Warhammer. Un altre món freak. Entrem per a observar una suposada sala on la gent antigament feia batalles de rol on-line o en una taula. El venedor ens pregunta què cerquem. En Pau es veu temptat de contestar que una camisa. El venedor probablement li ha llegit la ment i es retira.

Quarta parada: Gigamesh. Arribem a la mare dels ous. Ja el títol expressa moltes coses: mesh és embolic i Giga és un mil·lio de mil·lions... imagineu-vos. El subtítol de la botiga inclou la paraula subcultura... sense comentaris. Primera botiga ons ens fan deixar les bosses a l'entrada. Es tracta d'una llibreria amb material infinit. Des de llibres de Star Wars fins a històries de Warhammer, Angel i altres sèries televisives. Part de còmics que estan dintre de bosses per a evitar deteriorament, jocs de rol... una altra botiga que importa infinitat de material d'Estats Units i per tant en anglès... com es pot guanyar la vida aquesta gent... una altra tapadera de drogues? Aquesta botiga em xoca molt.

Tercer personatge de la tarda: persona curtideta (50 anys?) comentant històries de còmics, salons diversos... en Pau afirma que ell de gran serà així.

En fi, nois, una gran tarda on vam xerrar de tot, vam riure molt i on vaig descobrir que sí m'agraden els còmics... una altra col·lecció a fer!

Petons i abraçades

Raül

viernes, julio 07, 2006

Más Macaco

Hola a todos!

El último disco de Macaco (pero qué pesao!) se llama Ingravitto, igual que el primer corte. Corte rarete que realiza la función de introducción al disco. Se llama de la misma forma y la letra es:

"Con los pies en el suelo y las manos levantadas. Observarse adentro desde fuera y mirar afuera desde dentro, conectarse para actuar y desconectarse para soñar. Al conjunto de estos actos se le llama estado ingravitto"

Al principio lo dice una chica en castellano para dar paso a otros idiomas (francés, italiano, portugués, inglés) en formato resumido, señal inequívoca del mestizaje de culturas que le gusta proclamar a Dani "El Mono Loco" Carbonell.

Así a simple vista pues no te dice nada porque dura poco y da paso a una canción más movida como "Con la mano levantá". Pero me sorprendí a mí mismo volviéndola a escuchar. Además de la sonoridad que añaden (muy acertada para mi gusto) me apetecía revisar cada palabra con su sentido completo y luego en diversos idiomas (sonando parecido pero con matices propios de cada lengua).

Os invito a hacer lo mismo y si podéis escuchándolo también.

Con los pies en el suelo (realidad que vivimos)
y las manos levantadas (sueños, anhelos, esperanzas...).
Observarse adentro desde fuera (reflexionar sobre el interior, autoconocimiento con la ayuda de los demás, compartiendo)
y mirar afuera desde dentro (hacer las cosas desde el corazón, con amor),
conectarse para actuar (acción, reacción, repercusión... hay que actuar!)
y desconectarse para soñar (importante, esencial, necesario..."Es justamente la posibilidad de realizar un sueño lo que hace que la vida sea interesante").
Al conjunto de estos actos se le llama estado ingravitto


En fi, n'he fet una interpretació personal... que pot diferir perfectament de la vostra, és clar!

Ingravittem?

Petons i abraçades

Raül

jueves, julio 06, 2006

Antes no eras así...

Deambulaba pensativo por la calle cuando estas palabras resonaron en su cabeza. De eso hacía ya más de 30 años y se le representaba alguien bien cercano... "Antes no eras así".

¿Qué significaban esas cuatro palabras? Probablemente que antes era más parecido a lo que querían que era pero que probablemente realmente no era así. La duda comenzaba elucubrando si ahora era como quería ser, como debía ser, como la vida le había llevado a ser o como le habían educado a ser. ¿Era como quería ser? ¿Era como debía ser? Uffff qué complicado.

¿Qué escoger? ¿Llegar a la esencia o ser de la mejor forma posible? Si escogía la segunda puede que se traicionara a sí mismo pero si era la primera la elegida quizás no sería lo más óptimo en relación a él y a los demás...

Estaba claro que él debía ser quien escogiera pero sentía que si había moldeado su forma de ser puede que hubiera perdido detalles interesantes que antes tenía y ahora no... ya volvía al génesis del problema.

Había llegado a una floristería y pensó en comprar unas flores como detalle... pero por qué lo hacía? ¿Por él, por ella, por los dos, por nadie o porque le apetecía? Decidió comprarlas sin pensar, bueno pensando en que le gustaran a ella, que no fueran demasiado caras y que le hicieran gracia a él (¿se habría dejado influir por el vendedor?).

Le gustaba pasearse con un ramo de flores por la calle. Le hacía sentir bien... ¿sería por lo que la gente pensaba o porque iba a tener un detallazo o simplemente porque sí?

Debía compartir esto con alguien. Tenía que dejar de autoanalizarse y de ver por qué hacía las cosas, simplemente hacerlas... pero con sus límites que debía reflexionar...aaaaaaaaaaaaa! necesitaba gritar, pensaba demasiado. Sólo esperaba que el regalo devolviera una sonrisa de sorpresa y alegría.

De todas formas acabó reflexionando que le gustaba más ser como era ahora... creía

Petons i abraçades

Raül

martes, julio 04, 2006

De bon matí

Són les 6:30 am i em desperto perquè a les 8 haig de ser a la feina (jornada intensiva). Encara ressona el sopar comiat del dia anterior amb un projecte nou entre mans i molt de riure (i menjar!).

Sóc un zombie i avanço cap a l'armari per a agafar la roba que em posaré... qualsevol cosa, no? Arribo al menjador per a fer 4 exercicis matinals i encenc la tele per a veure les noticies...

- 41 morts al metro de València
- Atacs d'Israel a la franja de Gaza com a represàlia pel soldat israelià segrestat (avui venç l'ultimàtum). Mor un milicià de Hamàs
- Ressons d'una baralla al barri de la Mina amb navalles i una pistola (havia començat per una discusió entre nens on s'havien afegit els seus pares)
- La pressió fiscal puja amb el 16% d'augment del preu dels pisos, benzina més cara i sous que pugen de l'ordre del 3,5% annual... per tant augmenta l'endeutament de tots nosaltres.
- S'instaurà el carnet per punts i sembla una competició a veure qui era el primer a qui li treien i qui feia el rècord (19 punts a algú que no tenia carnet... sense sentit?). La noticia és que moren 3 persones menys que l'any passat (com tenen els sants c.... de dir una cosa així?)
- Un cayuco enfonsat i un altre desaparegut (un total d'unes 70 persones)
- 2 morts a la frontera de Melilla a la tanca "famosa"
- No noticies sobre guerres i fam a mig món. La gent ha de fer quilòmetres per a veure aigua potable.

I jo ajagut al sofà de casa meva... quina injusticia més gran! Algú molt savi em va repetir ahir: "No sabemos la suerte que tenemos". Coneixem la sort, però no la valorem. Tenim mals "inventats" o creats per nosaltres: estrés, angoixa per la feina, calor per no tenir aire condicionat... mals del primer món que enfonsen el tercer o quart món (algú sap què és el segon món?)

Us deixo una cançó d'Ismael Serrano: "Dulce memoria". El eterno devenir de Nietszche existeix: tot és repeteix i no aprenem, post amarg front el d'ahir però no oblideu somriure!

Mi dulce memoria,
has sido enterrada a los pies de un árbol hendido,
por esta tormenta de rayos catódicos,
horrores y luz de espejismo.
Rojas amapolas,
vientos del olvido hacen temblar
como animales dormidos.
Enferma de amnesia,
calla la ciudad.

Guerras preventivas,
los delirios de un loco borracho (Bush)
que no escucha a nadie.
Los fantasmas de Shaigon
deambulan insomnes
por la vieja ciudad de Scherezade. (Bagdad)

Lo dijo Casandra mas no la creíste. (http://es.wikipedia.org/wiki/Casandra)
No estamos a salvo, no somos más libres.
La Historia está viva, violenta y mortal.
Mi dulce memoria quizá te despierte esta triste elegía.
Que traigan tus besos ese otro mundo
posible que tiembla en tu boca, que anuncia este día.
Muros de la vergüenza traen la sombra del pasado,
arrebatando tu luz, oscurecen nuestros cielos.

Hombres y mujeres de Cracovia, (ocupació alemanya a la 2a guerra mundial)
atrapados por murallas, leen con velas el Talmud, (principal guia jueva)
esperan dentro del guetto. (com el de Varsòvia)
Y en Palestina tras otro muro
un hombre se encomienda a Alá,
llora y maldice a este mundo que siempre lo olvida,
que ignora su llanto.

Ríos de humanidad huyendo del frío y del hambre
sueñan con llegar muy lejos, quizás solo hasta mañana.
Ya no recuerdas los trenes que partían de aquí
cargados con tu esperanza hacia la vieja Alemania.
Se rompen las cáscaras de nuez contra tus costas.
Y el estrecho es un abismo que salva a la vieja Europa.
¿De qué? ¿Ya no recuerdas?
Pueblo emigrante, enfermo de amnesia.
Mi dulce memoria quizá te despierte esta triste elegía.
Que traigan tus besos ese otro mundo posible q
ue tiembla en tu boca, que anuncia este día.

Petons i abraçades. Molts petons i moltes abraçades. Sort i força! Cal canviar aquesta merda

Raül