No fate

Esto es lo que escribía Sarah Connor (Linda Hamilton) sobre una mesa con una navaja en la película Terminator 2. "The future is not set. There is no fate but what we make for ourselves.": "El futuro no está establecido. No hay destino más que el que nosotros creemos". Poco más o menos era lo que su hijo John (Edward Furlong) explicaba al cyborg encarnado por Arnold Schwarzenegger cuando encontraban esa inscripción.

Esto puede dar paso a un debate sobre el destino y la consecuencia de nuestras decisiones. Puede haber millones de visiones como en todas las cosas pero podríamos resumirla en las que creen que hay algo de verdad en que hay destino (o actúa en según qué cosas) y los que creen que el futuro está por escribir y no existe.

La primera opción determina que ciertas cosas van a suceder hagamos lo que hagamos mientras que la segunda da libertad a escoger cada camino que encierra una nueva realidad. Es algo que ha preocupado a pensadores de todas las épocas y que no vamos a resolver ahora, claro pero sí que a veces nos cuesta pensar que ciertas cosas sean casualidad... por qué no? Pues no se sabe.

Si todo estuviera escrito daría igual lo que hiciéramos porque el fin sería el mismo. Con lo cual nos quedamos en un punto intermedio, quizás ciertas cosas están escritas mientras que otras no. Quién o qué escribiría eso o dirigiría el mundo hacia un lugar u otro es un debate absolutamente superior y que no me veo con capacidad para poder abarcar ni siquiera plantear.

Tampoco podemos caer en la paranoia que cada decisión me puede afectar en el futuro a mí o a los míos sino que simplemente escogemos el camino que creemos más acertado (o a veces el que nos gusta más) y tiramos hacia adelante, hay veces que se puede volver y otras que sólo existe retorno caminando hacia el horizonte...

En fin, cosas que rondan por la cabeza

Petons i abraçades

Raül

M'agradaria...

...compartir i crear somnis plegats
...oblidar què és el dolor
...desconéixer què significa crispació
...mirar enrere i somriure o plorar només d'alegria
...estimar sense mesura
...deixar enrere prejudicis
...abandonar l'odi
...parlar menys i escoltar més
...aprendre i saber més i més sovint
...mirar sempre als ulls sense por
...saber somriure
...que tothom pugues conviure
...no preocupar-me per tonteries
...ser més nen en algunes coses
...lluitar pel que crec i que tu m'ajudessis
...no cabrejar-me més
...dir més sovint gràcies sense paraules
...que tothom pugués ser feliç fent feliços els altres
...

i tu?

Petons i abraçades

Raül

Il·lusió

Actualment hi ha moltes coses quotidianes que em fan il·lusió: fer la compra, rentar roba, posar assecadora, fregar... no sé si això durarà gaire, sempre o molt. Suposo que és l'efecte novetat però no ho veig tan clar. M'ho passo molt bé, sóc feliç i penso que és més això.

Hi ha coses que contribueixen a això i una d'elles són les anècdotes. L'altre dia vam comprar un coco perquè ens va fer gràcia. Al cap d'uns dies vam decidir obrir-lo per menjar-lo... no és una tasca senzilla i més si penses que no tens cap martell (dilluns vaig descobrir que sí). Notar que eren les 11 de la nit i no era recomanable fer soroll. Amb un ganivet i picant amb cassoles, altres ganivets, culleres... vam aconseguir anar entrant. Fins i tot vam provar amb un obridor d'ampolles.

Finalment, vam anar al Google a buscar "abrir coco" i vam trobar la solució. Calia fer un forat per treure el suc i després ficar-ho al microones per a què s'escalfés... així era més fàcil. Així doncs vam anar fent gran el forat però no semblava suficient. Al cap de 20 minuts ja havíem tret tot el suc i vam ficar el coco al microones fins que va petar literalment... a partir d'aquí ja podíem obrir-lo i disfrutar-ne... però ja era massa tard!! Se'ns havien fet les dotze i no venia gaire de gust esperar... en fi "gajes del oficio".

Seguirem explicant quotidianitats gracioses.

Petons i abraçades

Raül

Intent d'anàlisi econòmic

Abans de res demanaria que qualsevol economista (o projecte de), master de l'univers o entés en el tema em corregís i ampliés el pensament que tinc al respecte.

Partim de la base que el món es mou bàsicament per diners. Intentaré començar per la visió que tinc jo des d'on treballo (distribuidor electrònic). Tots els clients que tenim han de fer integració del que venem (usease fabricar plaques i equips diversos). A mesura que el volum augmenta interessa disminuir costos malgrat siguin 2 o 3 € (que multiplicats per 5000 peces passen a ser 10000 o 15000 €). La primera batalla és amb el proveidor on intenten esgarrapar el que puguin mitjançant comparacions amb altres proveidors i bla bla bla (apassionant, vamos).

La segona és en la producció del projecte. És a dir en portar a terme la idea i fabricar-la. És aquí on els costos són essencials i si ja tens la matèria primera bàsica (microprocessadors, mòdems...) i la secundària és igual arreu (resistències, condensadors...) cal abaratir la mà d'obra. És aquí on algunes empreses (les que tenen la logística necessària per a poder-ho fer) se'n van actualment a l'Europa de l'Est o a la Xina. Compensa fer-ho malgrat haver de pagar transports (i temps de transport també), aranzels i demés.

A meitat de segle XX això es feia a Espanya, per exemple on la mà d'obra era més barata que als països més avançats. Actualment això ja no és així i per això tantes empreses tanquen i se'n van fora (Txèquia, Hong Kong, Romania...). Allà on treballo una empresa va tancar fent fora tots els treballadors per això mateix. Ja no importa que no es donin beneficis sino que interessa tenir-ne més. Per tant, cal veure quina posició té el nostre país en el món i cap a on cal orientar-lo. Abans èrem mà d'obra barata, ara ja no ho som... cal apostar pel I+D+i (Investigació, Desenvolupament i innovació).

Aquí una petita acotació. Mà d'obra barata no vol dir gent menys qualificada o de menys valor que la d'aquí. Mà d'obra barata vol dir que se li paga poc en comparació amb el que es paga a d'altres països. No és un despreci sino una queixa per la desigualtat existent en un món capitalista. Si el país és ric no podrà haver fabricació a gran escala, per tant els seus habitants hauran de buscar alternatives i el govern potenciar altres àrees.

Actualment la Xina està creixent i la mà d'obra no és tan barata com abans. Alguns diuen que el proper continent on les empreses aniran a fabricar serà Àfrica. DEsconec les xifres reals però la Xina ha crescut econòmicament i això pot fer que l'Àfrica pugui imitar el gegant asiàtic. Això semblaria bo perquè faria que Àfrica creés riquesa... però per a què alguns siguin més rics altres seran més pobres... no necessàriament hauria de ser així però... ens ho hem muntat d'aquesta manera.

Per tant, penseu que això és una roda. La Xina puja (i part d'Europa també), Estats Units baixa... en fi és un anàlisi sense base econòmica sino a partir de l'observació i de la reflexió. Tot és més complicat que això degut a què existeixen interessos polítics, comercials, acords que no coneixem... multitud de coses. Però se'm fan curioses certes coses que visc a la meva feina... compres a França que ho importa des de Xina qui copia un xip en origen americà que ha dissenyat un indi. Ho vens a Catalunya i el client compra d'altres coses per tot Europa a través d'un catàleg i am un PC. Tot li arriba a l'oficina, munta un prototip per un client israelià que ho distribuirà per tot el món... globalització?

Petons i abraçades

Raül

Back again!

Sí, sí, sí ja tornem a ser aquí. Són molts els records que tenim des del 27 de maig i abans. Prefereixo no fer cap descripció ni del casament ni del viatge. Del primer, molts de vosaltres n'heu fet cròniques boníssimes (humor i amor repartits a parts iguals). Del viatge prefereixo ensenyar fotos i parlar-ne cara a cara per transmetre millor quant ens ha agradat el país i la gent. A més hem conegut més estrelles que il·luminen el cel... Quan vulgueu veniu a casa i en parlem, us expliquem les fotos i veiem les parts no individuals del vídeo que els animadors ens van gravar... va ser tan especial tot... el record és dolç però no empalaga... un somriure als llavis en passar fugaçment pel sentiment que tinc al cor... gràcies.

I parlant una mica de tot declaro que segueixo el mundial... sóc culpable. No puc veure cap partit a casa perquè la Sexta no es veu i no tinc aparell de TDT ni Digital +. Tot i això cada dia segueixo els resultats a través del Marca. M'agrada el futbol i el que implica un mundial... alguns dels millors equips o jugadors del món plegats en plena competició per a decidir quina és la millor selecció del món (i de l'univers?). He dit que m'agrada el futbol... el bon futbol, disfruto entrant a la pàgina de Nike i veure anuncis on alguns jugadors fan coses impossibles... se m'ha passat l'edat d'intentar imitar-ho però em quedo embadalit amb les habilitats de professionals i amateurs... pèrdua de temps? Potser sí ja que podria estar estudiant llatí clàssic però m'agrada molt l'esport. De la mateixa manera m'empassaré el mundial de bàsquet del Japó i voldria veure una cada cop més devaluada lliga NBA on jugadors com Gasol o Nowitzki demostren que a Europa sabem jugar a bàsquet (ben lluny encara de Jordan o de l'insuperable Earvin "Magic" Johnson).

I en plena ràtzia em pregunto perquè m'agrada l'esport. Competició? No ho crec. Emoció? Desitjos amagats? Evadir-se? No ho sé però disfruto observant diverses mostres d'habilitats físiques: una gitana ben ballada (com al casament), un triple o finta de Lebron James, imaginació al poder de'n Dinho, potència de Michael Johnson en 200m o 400m, Indurain pujant la Plagne tot retallant temps sol a un Zuelle que flipava, una dansa del ventre tan preciosa com la que vaig disfrutar a Mataró, vídeos de Capoeira, un flamenc sentit (cantat, interpretat o ballat), breakers o "hip-hoperos".... em baixo vídeos per flipar i admirar gent que pot fer coses que jo no puc...

És una barreja de tot plegat.

Tornant al futbol segueixo el Barça i fa que em pugui empassar un Barça-Zamora que pot ser un bírria però que disfruti de l'emoció d'una final de la Champions. Però recordo alguns partits memorables del Mundial del 98 on vaig veure que m'agradava l'esport rei (Argentina-Anglaterra, Argentina-Holanda, Holanda-Brasil...). En fi, és difícil d'explicar. No recolzo per res els diners que es mouen, parlo de la base de la piràmide no de tot el que es munta al voltant.

Article barrejat i potser poc inteligible... però també és això, oi?

Back again

Petons i abraçades

Raül