lunes, julio 31, 2006

Activitats d'estiu

Ahir vaig pujar a Castellar de N'Hug a compartir un dia amb la gent del Camp de Treball de Cor Obert 3-4. La pujada i baixada amb cotxe mereixeria un article a part amb descripció d'onomatopeies, suuuuu, records, algun moment seriós i riure molt de riure. Afegirem que la ruta de baixada va ser diferent perquè la de pujada va produir cert mareig al company Pau.

El dia va ser molt xulo. La climatologia acompanyava i l'acollida dels animadors va ser esplèndida (as usual). Els nois estaven contents i alguns mostraven el seu amor per la natura a través de mimitos a certes noies (ah! l'adolescència ;)). Després de dinar vam estar jugant a l'Uno i rient, sempre rient. Es va fer curt i tots dos vam comentar que ens haguéssim quedat fins al final del camp de treball.

A partir d'aquí la maleïda nostàlgia. Lluny queda aquell 2002 on vaig viure els meus últims campaments com a animador a Tavascan amb Cor Obert 1-2. Anteriorment vaig anar a Aransa '99 i Pineta '00. Com a xaval no me'n vaig saltar cap: Hermitage '93, Planoles '94, Pineta '95, Pedraforca '96, Benasque '97 i Avellanes '98.

Certament trobo a faltar compartir 10 dies amb els xavals que he portat durant l'any, desenvolupar la meva bogeria, tenir moments seriosos, compartir, ensenyar i aprendre... i passar-m'ho tant bé. Lamentablement la ressignació ha d'aparéixer ja que amb la meva feina actual és entre impossible i improbable tenir vacances abans de l'última setmana de Juliol (i altament difícil que aquesta opció suceeixi).

De tornada a casa li donava voltes i pensava que en l'actualitat només puc comptar amb els caps de setmana mentre que quan estudiava tenia l'estiu per a mi i les meves activitats múltiples com l'estiu del 99 on vaig empalmar Campaments, Xacobeo i curset d'animadors per plantar-me al setembre havent consumit alegrement tot l'estiu.

Ara la feina em porta a tenir 25 dies de festa a repartir majoritàriament a l'agost i 4 o 5 dies durant l'any. Sembla poc per a tot el que vull fer però mai se sap què ens portarà el futur!

Petons i abraçades nostàlgiques per tothom

Raül

jueves, julio 27, 2006

Agua (2)

... se me ocurre que cojas la cantidad que cojas de agua siempre queda algo en las manos con lo que puedes refrescar a alguien... metáfora de la vida otra vez. Hayas vivido la cantidad que sea puedes orientar, ayudar, enseñar a alguien. Unas veces más y otras menos... y lo mismo en sentido inverso.

Y el agua? Pone restricciones a quién la coje? Para nada... puedes ser como seas que acepta a todo el mundo y además sienta igual a todos. El agua se presenta igual a todo el mundo. Podemos pensar en el curso de un río: agua fresca, en movimiento, relajante... somos así? Podríamos llegar a serlo? Fluyendo de las montañas y enriqueciéndose de minerales necesarios a lo largo de su curso. Alimentando toda serie de especies, desde las más insignificantes hasta los mamíferos superiores...

En fin, así andamos

Petons i abraçades

Raül

miércoles, julio 26, 2006

Ami

He comenzado a leer este libro de Enrique Barrios. Creo que será el primer extracto de varios...

"- Tengo que irme... mi abuelita...
- Todavía duerme.
- Estoy preocupado.
- ¿Preocupado? Que tontería.
- ¿Por qué?
- "Pre" significa "antes de". Yo no me "preocupo"; yo me "ocupo".
- No te entiendo, Ami.
- No vivas imaginando problemas que no han ocurrido ni van a suceder. Disfruta del presente. La vida hay que aprovecharla bien, buscando siempre la felicidad en lugar de la angustia. Cuando aparezca un problema real, entonces ocúpate de él.
- Creo que tienes razón, pero...
- ¿Te parece bien que estuviésemos preocupados imaginando que podría venir una ola gigante y devorarnos? Sería tonto no disfrutar de este momento, de esta noche tan hermosa... Observa esas aves que corren sin preocuparse... ¿Por qué perder este momento por algo que no existe?
- Pero mi abuelita sí existe...
- Sí, y no hay ningún problema con ella... ¿Y este momento no existe para ti?
- Estoy preocupado..."

Pos eso...

Petons i abraçades

Raül

martes, julio 25, 2006

Agua

Lo primero que me viene a la mente al escribir esta palabra es la melancólica canció de Jarabe de Palo ("... cómo quieres que te quiera..."), pero hoy me apetecía escribir de otra cosa. Elemento curioso formado por la unión dos átomos de Hidrógeno por uno de Oxígeno (y en algunos ríos otras cosas :p).

En fin, el caso es que el otro día pensé cuando coges con las manos agua (ya sea en un lago, de una fuente, del grifo de casa...). Se asemeja un poco al hilo de la vida... es imposible evitar que siga su curso y salga de nuestras manos pero sí que depende de nosotros que el caudal sea mayor o menor... aprovechar al 100% la vida o dejar que simplemente fluya o incluso malgastarla... finalmente sólo quedan algunas gotas pero éstas sirven para refrescarte igualmente, siempre que tú quieras.

Me gusta estar sentado al borde de un río y ver como el agua avanza sin pararse y si se la bloquea encuentra la forma de seguir su curso más tarde o más temprano. El agua nos da la vida y nos enseña cómo es también.

En fin, una ida de olla más

Petons i abraçades

Raül

lunes, julio 24, 2006

Planifica...

Uno se va haciendo mayor y cada vez se vuelve más organizado... aún!!! Te pones a preparar una actividad un año antes, te compras una PDA para no olvidarte de nada y ver que tu calendario está lleno de colorcillos, te apuntas a infinidad de cosas pero ninguna coincide en el tiempo (ni en el espacio!).

Supongo que con la experiencia te das cuenta que si quieres que las cosas salgan lo mejor posible (perfecto es casi imposible) y la mayoría de gente esté contena hay que comenzar a decidir cosas lo antes posible para que no te pille el famoso toro.

Así pues, hoy tengo una reunión que pinta que será de unas 3 horas y media con algún descanso para poder organizar el año que viene de dónde estoy de monitor, y eso que aún no ha acabado este curso, pero bueno. Mi madre siempre dice que si gastara esas energías en otra cosa y bla bla bla, pero esto es lo que me gusta y me hace feliz... que los chavales crezcan pasándoselo bien es esencial y hay que currárselo.

Esto tiene su parte negativa y es que a veces soy demasiado cuadrado y no acepto ciertos cambios en planificaciones y en ocasiones no dejo espacio a la improvisación, a las locuras, a olvidarse un poco de todo... voy intentando congeniarlo todo, pero no será fácil

Apa nens! a cuidarse y disfrutar

Petons i abraçades

Raül

P.S.: per als seguidors de Nip Tuck... ja sé qui és l'escultor!!!!!

sábado, julio 22, 2006

Mail a Acesa Abertis

Bon dia,

Ahir a les 18:15 em trobava a l'entranyable població de Llinars del Vallés i volia dirigir-me el més ràpid possible cap a Barcelona. Les opcions que vaig pensar van ser la carretera de la Roca amb els seus camions i un únic carril o l'AP-7 amb tres carrils i 2 peatges. Em vaig decidir per aquesta segona pensant que seria ben ràpida. La meva sorpresa ve quan a un quilòmetre de pagar em trobo parat. La velocitat a partir d'aquell moment tendeix a zero i trigo en fer aquest quilòmetre (lliure de suquillo) 40 minuts. En fer un ràpid càlcul trobem que la velocitat mitjana va ser de: 1,5 km/h. Està clar que no em van treure punts per excès de velocitat.

Penso que hi ha infinitat de maneres de millorar el seu servei com fer un estudi de càrrega, mirar quanta gent va al manual, quanta gent fa servir el TeleTac (no prioritzar-los tant, si us plau) i anar dirigint els cotxes quan manquin 2 o 3 km. Penso que és una vergonya haver de pagar 1 € per un servei tan lamentable. De què servia fer sonar el clàxon o increpar la pobra gent que ens atenia? De res, perquè les decisions d'obrir peatges o millorar infrastructures no són seves.

Faig notar que vaig observar el mateix en sentit contrari. La cua començava un quilòmetre després del peatge de Mollet i arribava fins al de la Roca. L'alternativa era sortir per Parets, però òbviament també estava col·lapsada.

Distingits senyors, tinguin una mica de sentit comú i facin el favor de deixar de robar-nos i començar a servir-nos amb el que paguem.

Atentament,

Raül Avellaneda

P.S.: asseguro que l'expressió "lliure de suquillo" ha estat inclosa tant al mail a Acesa com al de Cartes al Director

viernes, julio 21, 2006

Fotografia

Avui volia compartir amb vosaltres una de les habilitats que m'agradaria adquirir: la fotografia. Sempre estic mirant càmeres digitals (les reflex analògiques ja em queden una mica enrera tot i que per preu són interessants). M'atrauen les digitals per allò de poder veure la foto, tornar a tirar-ne etc.

El problema actual és que no tinc ni idea de temps d'exposició, diafragma, objectius... per tant hauria de fer algun curset interessant al respecte i decidir-me d'una vegada a comprar-ne una... quan tingui diners. He mirat diversos models i han patit les conseqüències l'Òscar, l'Uri i l'Èric... els he anat preguntant que si estava bé aquest model o l'altre...

També he mirat diverses webs: Jordi Bas, Pixmania, quesabesde...

El més curiós de tot és que sempre penso a fer fotos però m'oblido d'agafar la càmera, o treure-la o em quedo sense bateria... però algun dia ho aconseguiré i podré penjar fotos aquí, a l'space o on sigui, però sobretot que siguin xules i artístiques. Aquest segon concepte és totalment subjectiu i per tant serà que m'ho semblin a mi jejejeje

Apa doncs, a cuidar-se!!!

Petons i abraçades

Raül

jueves, julio 20, 2006

Parece mentira...

como nos acostumbramos a todo. Los telediarios vienen repletos de noticias trágicas de nuestro mundo pero en cambio lo que nos sorprende más es que el Barça va a tener que convocar elecciones (señal también que el poder es muy goloso y no importa lo que es pero si estar dentro), que el Madrid ha fichado finalmente a dos jugadores.

La situación en Palestina es insostenible igual que en el Líbano donde ya han muerto (han sido asesinadas) más de 300 personas inocentes (es curioso cómo decidimos que una persona es inocente o no) y miles de refugiados. Siguen llegando pateras a nuestras costas y la reja metálica aún bloquea el paso a España a gente como si fueran animales. El petróleo sigue subiendo para enriquecer a unos cuantos a golpe de cualquier cosa que suceda. En Indonesia otro Tsunami mata 500 personas... vaya, que tenemos el planeta echo una mierda y nosotros seguimos caminando sin mirar a los lados porque podríamos salir de nuestro camino.

Dicen que la ignorancia lleva a la felicidad... porque como no te enteras de nada no te puede afectar nada.

Esta mañana escuchaba la canción Zona Cero de Ismael Serrano. En el disco Principio de Incertidumbre incluye un previo de los que suele hacer el cantautor madrileño durante los conciertos. Comenta que cuando la gente salió a la calle para evitar que el gobierno español enviara soldados a Irak Saramago comentó en el discurso final: "Existen dos grandes superpotencias en el mundo: Estados Unidos y tú".

Hay gente que saca frases lapidarias de las que te hacen pensar (luego habría que mirar si se las creen o las dicen porque quedan bien) y está es contundente. Saramago nos ofrece la posibilidad de sentirnos poderosos... tenemos la llave del cambio, lo único que pasa es que la hemos perdido y tenemos que encontrarla entre tantas cosas como hay en nuestra vida.

Lo peor de todo es que la mayoría de conflictos son cíclicos: unos porque se repiten continuamente o periódicamente y otros porque son olvidados siempre.

Hoy hay una concentración para pedir que las hostilidades cesen en Gaza y en el Líbano:

http://www.aturemlaguerra.org/ y http://www.aturemlaguerra.org/20j.pdf

¿Buscamos la llave?

Petons i abraçades

Raül

P.S.: por la boca muere el pez... avui no aniré a la convocatòria perquè torna la gent de campaments...

Letra de Zona Cero (Ismael Serrano)

La Zona Cero está en el alma de occidente,
cerca del corazón, en un solar de Manhattan.
Cayeron los gigantes. Lágrimas de septiembre.
Lágrimas de carne y metal. El planeta contuvo la respiración.

Los hijos del ocaso se armaron en respuesta.
Que pena que no sepas repartir tu piedad.
También que cada herida en la piel de este planeta
es una Zona Cero que llorar.
Y abres otra herida repitiendo el mismo error.

La Zona Cero sangra en la ruinas de Kabul.
Una boca sin dientes sonríe bajo un burka.
La Zona Cero extiende sus manchas hacia el sur.
Y no hay septiembres ni lamentos
para esta tierra agujereada por el fuego.

Rodeado de alambradas, muy cerca de Belén,
En plena Zona Cero nació el hijo de un dios.
Los olivos se secan y Palestina ve
como bajo los escombros duermen palomas
que se esconden del invierno.

Y ahora tú, mi amor,
pequeña gran superpotencia
despiértame
y dime que las cosas va a marchar bien.
Que sembrarás de flores toda la ciudad.
Que me harás temblar.
Y ahora ven, mi amor,
salgamos a la calle bien temprano
para gritar que en nuestro nombre
nunca deberán cortar
las manos que sembraron,
que dieron calor.
Y si es en su nombre,
yo maldigo a dios.

Desde un hotel contempla la bella Scherezade,
cegada por las llamas, las calles de Bagdad.
Las mujeres se esconden del lobo en Ciudad Juárez.
Y en un semáforo de Río de Janeiro
los niños comen plomo y papel de celofán.

En África la Zona Cero hincha los vientres
y llenará sus camas de sombras y delirios.
Un indio en una selva hoy sueña con serpientes.
Y en un café de Grozni los más viejos lloran
por la calma que no volverá.

Y ahora tú, mi amor,
pequeña gran superpotencia
despiértame
y dime que las cosas va a marchar bien.
Que sembrarás de flores toda la ciudad.
Que me harás temblar.
Y ahora ven, mi amor,
salgamos a la calle bien temprano
para gritar que en nuestro nombre
nunca deberán cortar
las manos que sembraron,
que dieron calor.
Y si es en su nombre,
yo maldigo a dios.

miércoles, julio 19, 2006

Despertares

Había tenido un sueño convulso, lleno de visiones extrañas y sintiendo la necesidad de huir. El sudor inundaba su frente, mezcla del temor recién visitado y del calor sofocante que llenaba la estancia donde se encontraba.

Estaba desorientado, no sabía si estaba del derecho o del revés, a la izquierda o a la derecha, en Houston o Tokyo... un leve movimiento a su lado le hizo volver a su realidad más inmediata. Se giró, notó el contacto y un murmullo... estaba en casa fuera donde fuera y tuviera la forma que tuviera... su hogar se definía en el momento en el que notaba su presencia cerca.

Un abrazo y una caricia desembocaron en un murmullo agradable, un beso respondió otro y se sintió bien, fue feliz y olvidó sus temores y sus sueños. Podía volver a cerrar los ojos de su mente, podía sentirse seguro, tranquilo y relajado. El presente estaba claro y el futuro era esperanzador, ya tenía ganas que llegara. Todo parecía tan fácil, un simple gesto desembocaba en un torrente de sensaciones agradables y pacificadoras... siempre sería así y lo sabía

Sonrió y se abandonó a los brazos de Morfeo...

Petons i abraçades

Raül

martes, julio 18, 2006

Esbart

Aprofitant l'última entrada on parlàvem de Montornés comentarem avui d'on ha sortit la meva relació amb aquesta població vallesana i la veïna Vilanova del Vallès.

Fa més de 7 anys que vaig començar a sortir amb na Noemí. Els seus pares tenen una casa allà (on vam fer el concurs) i van decidir apuntar-la de ben petita a l'esbart del poble (al centre cultural la Lira). És allà on va establir relacions amb persones autòctones :p i es va introduir en aquest aspecte tan català.

És aquí on es crea el lligam amb la gent de l'esbart. La nostra primera trobada va ser un concurs de paelles (on sempre quedem els últims...) on vam fer la presentació oficial. Em van acollir molt bé tot i la meva timidesa inicial. La paella no la recordo memorable però sí la tarda que vam passar plegats.

A partir d'aquest moment anava a alguna ballada, sopar, assaig fins que finalment em van "enganyar" per a debutar amb l'esbart. Abans, però, havíem assistit a algun tradicionarius a Barcelona on em van deixar sol en un ball col·lectiu. Presos per la bogeria del ritme es van oblidar que no tenia ni p... idea dels passos i em vaig anar trobant amb tot de gent desconeguda que intentaven dirigir-me: delirant i impossible d'oblidar. Cal notar que sóc una persona amb certs dons però no amb el de la coordinació i gràcia dansaire.

Tot i això ara farà 3 anys que es va muntar un intercanvi cultural amb un grup de Txèquia (Olomouc concretament) i es feia un viatge cap allà amb una visita a Praga. Si volia anar havia de ballar i finalment vaig acceptar. Vaig ballar 4 danses de bastons (Joan del Riu, Marxa del Soldat, Bastonets de Vilanova i Bastonets de Reus), Faixes i vaig aguantar un pal en un Ball de Cintes (on la meva actuació va basar-se en riure de veure l'embolic que es va crear en no quadrar els salts).

Des d'aquell moment he ballat diverses vegades i cada cop avanço una miqueta més (Entrelliçada per exemple). Se m'acuden més balls però no recordo els noms ni els passos... tampoc sóc un virtuós de la memòria.

En aquest viatge a Praga es van afegir unes quantes persones de Montbau que el Jordi havia dirigit a l'esbart Comtal. Així doncs som un grup ben maco amb gent de totes les edats. Amb els Joves hem fet alguna sortida, sopar, festa molt guais!!! Alguns van venir al casament i la majoria ens van dedicar dos balls: Ballet de Déu (on tots anaven vestits d'època) i Gitanes (parcialment) on es van afegir els més joves de l'esbart vestits de casament, és clar!!!

Una part més de la meva vida compartida. Així doncs ja sabeu que els divendres a la tarda sóc a Vilanova del Vallés assajant per a alguna ballada o trobada.

Gràcies a tots per acollir-me tan bé i per tantes coses compartides i més que vindran!!!

Petons i abraçades

Raül

lunes, julio 17, 2006

I Concurs Culinari Montornesa'm

Va haver un gran nivell al I Concurs Culinari que va tenir lloc a la població de Montornés del Vallès. Convocats els participants a les 21.30 van aparéixer les següents persones (prèvia pèrdua de dos cotxes per culpa meva ja que em vaig oblidar de descriure un semàfor):

Pau, Marc, Aida, Uri, Míriam, Xell, Núria, Iris, Fran, Isa, Òscar, Ester, Noe i jo mateix.

Els plats van ser diversos i la competència molt alta: entrepans de formatge esferificat i de pernil defragmentat doblement (per donar-li major importància), amanides de pasta, tomàquets farcits, truita de patates, pans de pessic (un de les tres bessones), empanada gallega de tonyina, amanida toteriana i afegim una sangria casolana que per coses del destí va acabar regant el terra del jardí...

El mètode de les votacions era clar i directe, un vot per a cadascuna de les següents categories:

1. Millor plat
2. Millor presentació
3. Plat més freak.

Hi havia premis en forma de cullera de fusta amb una figureta de fimo (¿quién se la dejó?. Els guanyadors van ser:

1. Truita de patates de la Míriam
2. Pa de pessic amb xocolata i nous de la Iris
3. Marc (molts ho expressaven així degut a la dificultat de definir-ho millor)

La nit es va allargar amb partides al Trivial, explicació d'anècdotes vàries (l'inevitable dels meus companys de feina, és clar) i molt de riure! El diumenge al matí van començar a migrar alguns però el banyet a la piscineta (petita però efectiva) amb una miqueta de pressing catch va ajudar a fer passar la son. Alguns es van quedar a dinar i finalment a la tarda va caure un altre banyet i una partida al Scattergories.

El cap de setmana s'acabava cap a les 21:00. Gràcies a tots! Espero que tothom s'ho passés molt bé

Petons i abraçades

Raül

viernes, julio 14, 2006

Canalla (¿?)

Adoraba al inventor de la red global. Podía surfear como quisiera y desarrollar con más eficiencia su deporte o afición favorita: la caza mayor... de chicas, claro. Tenía el kit necesario: PC con el software de chat adecuado (IRC, ICQ, MSN...), Wifi y un acceso a Internet de alta velocidad para irse descargando cosas por el P2P de turno (música, libros, fotos, películas...). Obviamente tenía su blog donde se publicitaba de la forma más adecuada. En realidad tenía varios blogs y spaces... uno según la cara que le interesara mostrar.

Disponía de webcam y cámara de fotos digital para realizar fotos acordes a su máscara en cada caso.

El procedimiento era casi rutinario para él pero elaborado y perfeccionado durante meses. Los logros eran aceptables pero lo que realmente le excitaba era conseguir citas a través del disfraz que más le interesaba. Oteaba el horizonte, escogía objetivo (o objetivos), descartaba o aceptaba, evolucionaba y al final... cita! Sus personalidades eran variables: sensible, duro, de vueltas de todo, castigado por la vida, víctima, verdugo... cada mujer con la que contactaba tenía una necesidad y él sólo ofrecía lo que ellas necesitaban.

Para él era un tipo de Quid Pro Quo. Daba algo para recibir algo. Ellas necesitaban comprensión o cariño o sentirse deseadas o... y él necesitaba calor humano. Lo hacía de esta forma porque era alguien del montón en un mundo donde sólo parecen triunfar los que sobresalen por encima... guapos, altos, fuertes, inteligentes, sensibles... Así era más fácil. Se acabó lo de entrar a una chica en una discoteca y triunfar un 0,1 % de las veces.

De esta forma podía diversificar esfuerzos y ser más óptimo. Tenía la agenda llena de citas y era tan meticuloso que hacía un perfil de cada chica para saber cómo actuar en cada caso y cuando era mejor llamar, pasar...

Él también se había creado varios personajes pero veía aspectos comunes en lo que ellas buscaban y que él podía adquirir. Era perfecto por lo fácil y rápido que conseguía sus objetivos... bueno perfecto no porque sabía que su disfraz se podía descubrir a la larga pero eso no le importaba a pesar que... algunas veces se sentía vacío porque una vez dejaba ir lo que anhelaba luego ya se acababa todo... no podía establecer una relación fija pero tenía más mujeres que nunca! Intentaba no pensar demasiado porque si lo hacía se sentía como el mayor canalla del universo porque lo único que hacía era mentir y mentir. En esos momentos salía su demonio interior con argumentos como: "ellas quieren que las mientas", "sólo das lo que necesitan"... y en ese momento le parecía divertido coquetear, hacerse el interesante y ver que realmente lo conseguía.

No sabía hasta cuando lo resistiría pero su móvil sonaba, su buzón de entrada tenía mails sin leer y los diversos blogs llenos de palabras y vacíos de contenido rebosaban de comentarios de admiración. El releía sus artículos y en ocasiones se daba asco a sí mismo. Ponía cuatro palabras bonitas y ya era suficiente, no necesitaba creerse lo que escribía sino destilar autoconfianza además de sueños, gritos, frustraciones y alguna que otra locura. Estaba en la cúspide a pesar de todo.

Era un canalla y un mentiroso pero la vida le sonreía más que antes. El mundo de quién es?

Petons i abraçades

Raül

miércoles, julio 12, 2006

11 de julio

Atacs terroristes massa freqüents. A la Índia han esclatat diverses bombes a la línia de tren més concorreguda de tot el món. 190 morts de moment i avui allà la vida continua... al final t'acostumes a tot.

Les primeres informacions semblen assenyalar terroristes pakistanesos. La situació és delicada perquè ambdós països disposen d'armament nuclear. Afortunadament, el govern de Pakistan també ha condemnat l'atac.

Encara no se sap qui ha estat ni per què ho ha fet. Probablement tindrà a veure amb la terra ocupada com la majoria dels conflictes actuals. Les guerres del futur diuen que seran per l'aigua tot i que el problema dels hidrocarburs està a punt d'esclatar-nos a les mans, tant com en depenem.

Tristor per una altra pèrdua de fe en la humanitat. La lluita continua però tot té uns límits, no tot s'hi val. Estem parlant d'éssers vius com tu i com jo. Humans amb capacitat per estimar, odiar, saltar, riure, parlar i somniar. No ho puc entendre...

L'actualitat, però, es menjarà aquesta noticia i s'acumularà als atacs terroristes més flagrants dels últims anys (11 de setembre de 2001 a les torres bessones, 11 de març de 2004 als trens rodalies de Madrid, 7 de juliol de 2005 a la xarxa de transport públic de Londres, 11 de juliol de 2006 als trens de Bombay). N'hi ha hagut més: tortures, agressions, assassinats... el món s'enfosa en un mar d'odi que només respon al mercantilisme que controlen uns quants. Molts cops som titelles...

Què podem fer enfront temes tan macro? Surten de fora de la nostra realitat, depenen en molt poca mesura de nosaltres mateixos. Podem canviar el món però si tots estem d'acord en canviar-lo i a més en la mateixa direcció i sentit.

Seguir lluitant però deixeu-me que em baixi un moment del món actual... torno en 5 minuts. Gràcies a molts de vosaltres que em demostreu que es pot viure d'una altra manera torno a pujar per a intentar anar a contracorrent.

Petons i abraçades

Raül

Ja n'hi ha prou de violència, jo no puc suportar-ho més...

martes, julio 11, 2006

Crònica d'una tarda... freak!

Bon dia a tots!

Divendres a la tarda. Aprofitant la meva jornada intensiva aprofito per quedar a les 17 a cal Pau per a què m'introdueixi (eh seguiu llegint!) en el món dels còmics americans. És un món que m'ha atret: superherois, dibuixos, guions còsmics... Em declaro fan de Spiderman, Batman i els X-Men. Tinc molt poc material (bé de Batman dues col·leccions que van sortir ara amb Planeta de Agostini), això fa que veure tots els còmics acumulats durant anys de compres seguint històries m'impressiona. Des de coses desconegudes fins a sèries de JLA, JSA, crossovers (històries on es barregen personatges aparentment inconnexes...)

Ens dirigim cap a la botiga Cosmic on la primera impressió és que hi ha molta cosa (tendint a infinit). Una part de la botiga són còmics (europeus, japonesos i americans) ordenats per personatges, col·leccións, números endarrerits... L'altra part són tot de gadgets per a fans: figures, espases làser, soldats de plom... en Pau assegura que sempre afegeixen coses, mai en treuen. Primera pregunta de la tarda de com poden sobreviure important tant de material i venent-ne tan poc. Primera resposta: tapadera de droga :p.

Primer personatge: nen sent pesat amb el venedor de Cosmic. Personatge que deu tenir mil·lions de còmics a la seva habitació.

Segona parada: l'arxiconegut Norma Comics. El desordre allà és important però les novetats les trobes en unes taules centrals. Poca cosa coneguda per a la meva minsa experiència. En Pau agafa un parell recomanat per un blogger encara més freak que comenta totes les novetats.

Jo cerco quelcom que em cridi l'atenció però no trobo res. Prometo llegir-me el blog d'aquest bon home (http://cuartomuro.fateback.com fons fosc amb lletra clara i 0 dibuixos, afegint-li frikitat al tema). Baixem al pis de sota on hi ha coses relatives a cinema. Trobem figures de tortura com gent atravessada per objectes (no entenem qui pot comprar això). Segur que hi trobariem fins i tot snuff movies.

Segon personatge: treballador del Cosmic a Norma Comics (és un crossover?).

Tercera parada: botiga de Warhammer. Un altre món freak. Entrem per a observar una suposada sala on la gent antigament feia batalles de rol on-line o en una taula. El venedor ens pregunta què cerquem. En Pau es veu temptat de contestar que una camisa. El venedor probablement li ha llegit la ment i es retira.

Quarta parada: Gigamesh. Arribem a la mare dels ous. Ja el títol expressa moltes coses: mesh és embolic i Giga és un mil·lio de mil·lions... imagineu-vos. El subtítol de la botiga inclou la paraula subcultura... sense comentaris. Primera botiga ons ens fan deixar les bosses a l'entrada. Es tracta d'una llibreria amb material infinit. Des de llibres de Star Wars fins a històries de Warhammer, Angel i altres sèries televisives. Part de còmics que estan dintre de bosses per a evitar deteriorament, jocs de rol... una altra botiga que importa infinitat de material d'Estats Units i per tant en anglès... com es pot guanyar la vida aquesta gent... una altra tapadera de drogues? Aquesta botiga em xoca molt.

Tercer personatge de la tarda: persona curtideta (50 anys?) comentant històries de còmics, salons diversos... en Pau afirma que ell de gran serà així.

En fi, nois, una gran tarda on vam xerrar de tot, vam riure molt i on vaig descobrir que sí m'agraden els còmics... una altra col·lecció a fer!

Petons i abraçades

Raül

viernes, julio 07, 2006

Más Macaco

Hola a todos!

El último disco de Macaco (pero qué pesao!) se llama Ingravitto, igual que el primer corte. Corte rarete que realiza la función de introducción al disco. Se llama de la misma forma y la letra es:

"Con los pies en el suelo y las manos levantadas. Observarse adentro desde fuera y mirar afuera desde dentro, conectarse para actuar y desconectarse para soñar. Al conjunto de estos actos se le llama estado ingravitto"

Al principio lo dice una chica en castellano para dar paso a otros idiomas (francés, italiano, portugués, inglés) en formato resumido, señal inequívoca del mestizaje de culturas que le gusta proclamar a Dani "El Mono Loco" Carbonell.

Así a simple vista pues no te dice nada porque dura poco y da paso a una canción más movida como "Con la mano levantá". Pero me sorprendí a mí mismo volviéndola a escuchar. Además de la sonoridad que añaden (muy acertada para mi gusto) me apetecía revisar cada palabra con su sentido completo y luego en diversos idiomas (sonando parecido pero con matices propios de cada lengua).

Os invito a hacer lo mismo y si podéis escuchándolo también.

Con los pies en el suelo (realidad que vivimos)
y las manos levantadas (sueños, anhelos, esperanzas...).
Observarse adentro desde fuera (reflexionar sobre el interior, autoconocimiento con la ayuda de los demás, compartiendo)
y mirar afuera desde dentro (hacer las cosas desde el corazón, con amor),
conectarse para actuar (acción, reacción, repercusión... hay que actuar!)
y desconectarse para soñar (importante, esencial, necesario..."Es justamente la posibilidad de realizar un sueño lo que hace que la vida sea interesante").
Al conjunto de estos actos se le llama estado ingravitto


En fi, n'he fet una interpretació personal... que pot diferir perfectament de la vostra, és clar!

Ingravittem?

Petons i abraçades

Raül

jueves, julio 06, 2006

Antes no eras así...

Deambulaba pensativo por la calle cuando estas palabras resonaron en su cabeza. De eso hacía ya más de 30 años y se le representaba alguien bien cercano... "Antes no eras así".

¿Qué significaban esas cuatro palabras? Probablemente que antes era más parecido a lo que querían que era pero que probablemente realmente no era así. La duda comenzaba elucubrando si ahora era como quería ser, como debía ser, como la vida le había llevado a ser o como le habían educado a ser. ¿Era como quería ser? ¿Era como debía ser? Uffff qué complicado.

¿Qué escoger? ¿Llegar a la esencia o ser de la mejor forma posible? Si escogía la segunda puede que se traicionara a sí mismo pero si era la primera la elegida quizás no sería lo más óptimo en relación a él y a los demás...

Estaba claro que él debía ser quien escogiera pero sentía que si había moldeado su forma de ser puede que hubiera perdido detalles interesantes que antes tenía y ahora no... ya volvía al génesis del problema.

Había llegado a una floristería y pensó en comprar unas flores como detalle... pero por qué lo hacía? ¿Por él, por ella, por los dos, por nadie o porque le apetecía? Decidió comprarlas sin pensar, bueno pensando en que le gustaran a ella, que no fueran demasiado caras y que le hicieran gracia a él (¿se habría dejado influir por el vendedor?).

Le gustaba pasearse con un ramo de flores por la calle. Le hacía sentir bien... ¿sería por lo que la gente pensaba o porque iba a tener un detallazo o simplemente porque sí?

Debía compartir esto con alguien. Tenía que dejar de autoanalizarse y de ver por qué hacía las cosas, simplemente hacerlas... pero con sus límites que debía reflexionar...aaaaaaaaaaaaa! necesitaba gritar, pensaba demasiado. Sólo esperaba que el regalo devolviera una sonrisa de sorpresa y alegría.

De todas formas acabó reflexionando que le gustaba más ser como era ahora... creía

Petons i abraçades

Raül

martes, julio 04, 2006

De bon matí

Són les 6:30 am i em desperto perquè a les 8 haig de ser a la feina (jornada intensiva). Encara ressona el sopar comiat del dia anterior amb un projecte nou entre mans i molt de riure (i menjar!).

Sóc un zombie i avanço cap a l'armari per a agafar la roba que em posaré... qualsevol cosa, no? Arribo al menjador per a fer 4 exercicis matinals i encenc la tele per a veure les noticies...

- 41 morts al metro de València
- Atacs d'Israel a la franja de Gaza com a represàlia pel soldat israelià segrestat (avui venç l'ultimàtum). Mor un milicià de Hamàs
- Ressons d'una baralla al barri de la Mina amb navalles i una pistola (havia començat per una discusió entre nens on s'havien afegit els seus pares)
- La pressió fiscal puja amb el 16% d'augment del preu dels pisos, benzina més cara i sous que pugen de l'ordre del 3,5% annual... per tant augmenta l'endeutament de tots nosaltres.
- S'instaurà el carnet per punts i sembla una competició a veure qui era el primer a qui li treien i qui feia el rècord (19 punts a algú que no tenia carnet... sense sentit?). La noticia és que moren 3 persones menys que l'any passat (com tenen els sants c.... de dir una cosa així?)
- Un cayuco enfonsat i un altre desaparegut (un total d'unes 70 persones)
- 2 morts a la frontera de Melilla a la tanca "famosa"
- No noticies sobre guerres i fam a mig món. La gent ha de fer quilòmetres per a veure aigua potable.

I jo ajagut al sofà de casa meva... quina injusticia més gran! Algú molt savi em va repetir ahir: "No sabemos la suerte que tenemos". Coneixem la sort, però no la valorem. Tenim mals "inventats" o creats per nosaltres: estrés, angoixa per la feina, calor per no tenir aire condicionat... mals del primer món que enfonsen el tercer o quart món (algú sap què és el segon món?)

Us deixo una cançó d'Ismael Serrano: "Dulce memoria". El eterno devenir de Nietszche existeix: tot és repeteix i no aprenem, post amarg front el d'ahir però no oblideu somriure!

Mi dulce memoria,
has sido enterrada a los pies de un árbol hendido,
por esta tormenta de rayos catódicos,
horrores y luz de espejismo.
Rojas amapolas,
vientos del olvido hacen temblar
como animales dormidos.
Enferma de amnesia,
calla la ciudad.

Guerras preventivas,
los delirios de un loco borracho (Bush)
que no escucha a nadie.
Los fantasmas de Shaigon
deambulan insomnes
por la vieja ciudad de Scherezade. (Bagdad)

Lo dijo Casandra mas no la creíste. (http://es.wikipedia.org/wiki/Casandra)
No estamos a salvo, no somos más libres.
La Historia está viva, violenta y mortal.
Mi dulce memoria quizá te despierte esta triste elegía.
Que traigan tus besos ese otro mundo
posible que tiembla en tu boca, que anuncia este día.
Muros de la vergüenza traen la sombra del pasado,
arrebatando tu luz, oscurecen nuestros cielos.

Hombres y mujeres de Cracovia, (ocupació alemanya a la 2a guerra mundial)
atrapados por murallas, leen con velas el Talmud, (principal guia jueva)
esperan dentro del guetto. (com el de Varsòvia)
Y en Palestina tras otro muro
un hombre se encomienda a Alá,
llora y maldice a este mundo que siempre lo olvida,
que ignora su llanto.

Ríos de humanidad huyendo del frío y del hambre
sueñan con llegar muy lejos, quizás solo hasta mañana.
Ya no recuerdas los trenes que partían de aquí
cargados con tu esperanza hacia la vieja Alemania.
Se rompen las cáscaras de nuez contra tus costas.
Y el estrecho es un abismo que salva a la vieja Europa.
¿De qué? ¿Ya no recuerdas?
Pueblo emigrante, enfermo de amnesia.
Mi dulce memoria quizá te despierte esta triste elegía.
Que traigan tus besos ese otro mundo posible q
ue tiembla en tu boca, que anuncia este día.

Petons i abraçades. Molts petons i moltes abraçades. Sort i força! Cal canviar aquesta merda

Raül

lunes, julio 03, 2006

Bon dia

Ja surt el sol! Somriu, disfruta una mica de l'adaptació del son a la vida "real". Croqueta cap a la dreta i després amunt!!! Fes el que hagis de fer per a estar preparat o preparada i afrontar el dia... potser tens alguna preocupació avui ... ufffff. Agafa aire i forces per afrontar tot el que tens durant el dia.

Pensa en els petits detalls que t'esperen... o millor no t'ho imaginis, deixa que et sorprenguin. Surt al carrer i observa la gent, somriu, saluda qui coneguis i qui no... mira als ulls, disfruta de l'aire, del paisatge... intenta evadir-te del trànsit amb música, noticies o el que et vingui de gust. Destil·la alegria i optimisme, ajudaràs aquells que viuen amb un núvol a sobre.

Hi ha gent que és així, que té feines realment dures i han après a treure el millor de cada cosa fins i tot en les situacions més negatives... com ho fan? Sentir infermeres d'oncologia, per exemple, afrontant cada dia que algú potser desapareix en uns dies... metges, psicòlegs, enginyers... tothom té marrons diaris però hi ha formes i formes d'afrontar-los... jo preferiria no capficar-me i poder-ho afrontar amb alegria però no sempre és així i l'angoixa et supera...

Aprenem d'altres formes de fer i ensenyem als qui no en saben o sabem.

Petons i abraçades

Raül

Somriu-me!