¡Lee!

Hacía tiempo que no devoraba un libro. Y la semana pasada sucedió. Demasiados meses sin olvidarme de estudios, curro, sueño para avanzar un par de capítulos más. Tantos días sin leer más de 100 páginas por simple necesidad de saber más.

Desde pequeño he leído bastante. Vamos más que la media y menos que los que más. Actualmente leo mucho pero cosas menos apasionantes con nombres como: "Customer design guidelines.pdf", "Q2406 Brochure.pdf", "Operational Modes.pdf"... en fin, cosas de trabajo, técnicas y sin ningún interés similar a: "¡No me digas que tiene 5 entradas salidas!", "Apuesto a que se puede programar con ADL", "Fijo que su evolución en el datasheet será apasionante..."

Vaya, que leer es un hábito buenísimo. Más allá del placer de disfrutar de la lectura (siempre que el libro sea bueno... cosa absolutamente subjetiva), adquieres más y mejor vocabulario, te evades y relajas, viajas sin moverte del sitio, imaginas paisajes y personajes...

El libro que me ha vuelto a esta pasión momentáneamente (espero que dure) ha sido: Tor, tretze cases i tres morts. Explica la historia real de un pueblo del pirineo a caballo de Alins y Andorra, paso obligado de contrabandistas, pueblo plagado de envidias, reticencias y sospechas. Seguidamente me bajé el vídeo de 30 minuts que explicaba la historia para poder ver los personajes que me había imaginado... apasionante.

Ahora me estoy leyendo uno sobre un niño soldado en África... ya os explicaré.

Petons i abraçades

Raül

"Disculpe señorita...

pero mi tiempo vale dinero". Estaba en la cola del banco para hacer unas gestiones y necesitaba salir ya... pero estaba allí esperando que aquella inútil sellara los papeles que necesitaba.

Ella estaba harta y nerviosa. Estaba siendo un día de mierda bastante grande. Su hijo no había vuelto a casa esa noche y no contestaba al móvil. No era la primera vez y sabía positivamente que no sería la última. Su exmarido no había ingresado la pensión y se estaba quedando sin líquido. Con lo que valían los cordones de los zapatos de aquel capullo que se quejaba podía pasar el mes sin problemas y esa sensación se transformó en unas ganas tremendas de ponerle cara de odio... pero no podía ser. Se tenía que tragar su orgullo porque sabía que era un cliente importante y si se quejaba su jefe la podía poner de patitas en la calle. Un jefe que tenía un Jaguar gratis y se pasaba el día de café en café... ¿dónde estará mi hijo?

Llevaba horas dando vueltas por la ciudad sin rumbo ni sentido. ¿Por qué lo hacía? No lo acababa de saber pero le hacía sentir libre. En casa su madre hacía que el ambiente fuera tenso, desagradable, opresivo... sabía que ella lo estaba pasando mal. Papá era y había sido un cabrón, pasaba de ellos y cuando vivía con ellos les pegaba cuando las cosas no le iban bien... además engañaba a mamá con infinidad de mujeres, ella lo sabía pero nunca había tenido el valor de enfrentarse. Cuando lo hizo se quedó sin nada. Papá era un borracho pero era listo y sabía qué papeles tenía que firmar ella para poderse llevar casi todo... la vida era una mierda y él sólo tenía 15 años. Quería ser feliz pero no podía. Quería ayudar a mamá pero hablaban idiomas diferentes... ¿quién podía ayudarles?

Uffff las 10 de la mañana. Momentáneamente no sabía dónde estaba ni con quién... poco a poco los recuerdos iban apareciendo en su mente. Era un poco lo de siempre: mujeres, fiesta, drogas, alcohol, algún colega. Llegaba la mañana y su vida seguía estando vacía, sólo la llenaba con mierda y más mierda. En el fondo se sentía solo a pesar de tener todo lo que quería... o se suponía que quería. Estaba claro que necesitaba a alguien y lo había tenido pero ya no. Quería a su exmujer y a su hijo pero la vida de crápula que llevaba lo había enviado a la mierda. Se portó como un cerdo con los dos y seguía haciéndolo porque era un cobarde. Cada puta mañana quería cambiar de vida pero no daba el paso definitivo y volvía a caer. Quizás con una llamada todo se solucionaba pero le faltaba valor, valor que creía que iba a encontrar en la bebida o la coca pero sólo conseguía euforia transitoria y falsa. Tenía tanto por lo que pedir perdón que prefería huir a ser feliz.

Había encontrado la forma de ganar dinero rápido. Se movía entre los negocios sucios como pez en el agua. Pero era agua que manchaba. No por fuera porque iba impecable pero sí por dentro. Olvidaba cada vez más a sus amigos y sobretodo a su familia. No estaba a su lado. Todo lo solucionaba con dinero. Compraba tiempo, ropa, joyas, pero eso no solucionaba nada. Iba como un pincel pero era vil. Se dedicaba a negocios variopintos, dependían de cada cliente. Al último le había montado una fiesta en su casa, había traído mujeres y suficiente polvo blanco como para volar durante horas. Eso era relativamente sencillo pero ahora tenía que ir a ingresar la pensión que el susodicho tenía que pasar a su exmujer. Entró en el banco decidido a hacer la gestión rápidamente seguro de que por su apariencia sería atendido enseguida. Quería llevar a su mujer a cenar y al cine y hablar con ella como hacían antes... quería volver a sentirse a gusto consigo mismo. Pero esa maldita mujer iba tan lenta... "Disculpe señorita...

Petons i abraçades

Raül

¿Qué te pasa?

Hay veces que es inevitable hacer esta pregunta. Puede ser un gesto, una mirada, una forma de estar... lo que es fijo es la respuesta: "Nada". A partir de aquí tienes dos opciones. La primera es creértelo (ingenuo) y hablar de cualquier cosa, la segunda volver a insistir con un: "algo te pasa" o variantes similares.

Llega un momento que la resistencia de uno de los dos cede. Según quién desista primero volvemos a la opción 1 anterior o se abre un nuevo proceso que puede ser más o menos largo. Lo más importante es hablar, compartir y ayudar a digerir el mal trago. Puede haber lágrimas o malas caras, se suele evitar mirar a los ojos... la situación puede se chunga o incómoda pero seguro que ayuda... por el simple hecho de escuchar, de estar ahí, bien cerca.

En algún momento se puede esbozar una sonrisa donde antes había tristeza, qué gran logro iluminar a alguien cuando está entre sombras. Puede que sólo haya una mirada de agradecimiento. Puede que no haya nada... al menos de forma visible.

Hay heridas que curan antes y otras después. Algunas se quedan para siempre y otras no dejan ni cicatriz. Pero también hay "sustancias" que evitan que se enquiste el daño o que la herida se haga más grande... eso está en nuestras manos...

Luego viene la despedida: "gracias" "de nada, para eso estamos", un beso, un abrazo o un emoticón... prefiero los primeros pero las formas de comunicarse evolucionan y permiten hablar a miles de quilómetros de distancia.

¿Qué te pasa?

Petons i abraçades

Raül

Després del cap de setmana...

Són moltes les notícies que em copsen en els últims dies:

1. Disturbis a França per una proposta de llei incomprensible
2. Disturbis a Barcelona degut a l'ampollada (¿? botellón) convocada arreu d'Espanya... crec que la "retaila" dels grups antisistema ja ratlla una mica... no trobo sentit a la iniciativa de trobar-se tots i beure com a animals i tampoc la violència gratuïta i que provoca malestar a la gent que viu al Raval a més de fer que la joventut perdir "prestigi" com a grup social.
3. Bombardeig a l'Iraq quan es compleixen tres anys de la invasió del senyor Bush per a protegir les seves prospeccions de petroli
4. Una nena està a cures intensives després de rebre diverses agressions sense que les autoritats fessin gaire al respecte per a evitar-ho.
5. Diversos conflictes que hi ha al món: Etiòpia, Timor, Nepal... anònimes, sense publicitat, sense solució...

Moltes són les coses a comentar i molt poques les ganes... són moments en què no saps d'on treure forces per a lluitar contra tot. Però el problema és que majoritàriament ens parlen de situacions negatives. El "botellón" ha tingut èxit perquè els mitjans de comunicació se n'han fet ressó. Jo no vaig rebre cap sms ni mail i sabia perfectament l'hora, el lloc i la dotació policial que hi hauria (aquí i a tota Espanya). En canvi no sabem si algú ha fet el bé en algun lloc, si s'ha aconseguit canviar el rumb del món, si hi ha gent que ara ja és feliç... o almenys no surt al titular dels diaris (a no ser que el Barça guanyi o el Madrid perdi).

No ho sé nois, avui volia explicar-vos que aquest cap de setmana hem compartit un cap de setmana ben xulo amb els Joves. Bàsicament vam fer dues dinàmiques intenses.

La primera consistia en compartir amb el grup 10 fotos © que fossin significatives per a nosaltres. Potser alguns l'heu feta, jo personalment sí. Però cada cop canvia. En les fotos es pot veure la vida dels altres... és molt guai! Va haver moments molt emotius perquè es barrejaven fotos amb gent que estava present, frases inacabades amb sentiments contradictoris... va ajudar a què ens coneguèssim més i millor.

La segona va ser sobre la solitud de les persones entorn el soroll, els amics, la prostitució i el desenllaç fatal. Calia entrar a una sala i interactuar amb el que et trobaves: text i fotos o vídeo o música o escenografia. Colpidora i amb regust amarg. Com vam comentar el regust amarg fa que reaccionis i et moguis. La dolçor en canvi fa que et sentis 100% a gust i potser no evolucionis. Cal combinar les dues sensacions.

Sobretot vam estar plegats, vam xerrar, riure, jugar i vam cuinar els uns per als altres. Es va fer curt però el marc era incomparable (Pardines, a 6 km de Ribes de Freser). El mal temps no ens va deixar fer una excursió que hagués estat increïble per la situació del poble.

Repetirem... segur

Gràcies a tots

Petons i abraçades

Raül

La lluita continua, no podem defallir, agafem forces d'on puguem, cal que bevem de diverses fonts... actuem!

© by Aldekoa

Civisme

Situació 1: entro el cotxe al pàrking i un nen d'origen asiàtic es troba a la entrada del mateix amb una bicicleta tot desembolicant uns cromos o tazos o similar. El paper a terra.

Situació 2: el mateix nen intentant accedir a l'entrada del pàrking però ho evito ja que sortia (nen guarro sí però kamikaze no), es trasllada a l'entrada del costat i realitza la mateixa acció.

En aquest primer grup de situacions em pregunto per què el nen es tan guarro i imagino la forma d'educar-lo. Fa temps vaig sentir que al Japó no castiguen els nens de forma directa (amb una bufa o crits o el conegut racó de la reflexió) sino que intenten fer veure el nen o nena que la situació no està bé posant exemples que afectessin el propi nen. És molt més costosa que la directa però potser a la llarga és més efectiva, però generalitzar en l'educació no és bo ni molt menys perquè cada cas és un món.

Situació 3: estic parat amb el cotxe a un semàfor. Surt de l'edifici de Grupo Z el que deu ser un jefazo. Es puja a la porta del copilot d'un cotxe aparcat. La conseqüència és un cop a la porta del meu cotxe amb mi a dins. Ni em mira ni molt menys em demana perdó. Jo me'l quedo mirant amb cara de "afdlñkaj cvkslñvjksgñlajsdfñaslfk". Em torna la mirada despreocupada amb aire de suficiència. Jo penso què li podria dir... ell deu pensar que té millor posició social (ui sí), més diners, la vida solucionada... i jo penso que ell no pot aconseguir un dels majors tresors que disposo... la meva joventut. Apa fot-te!

Situació 4: de tant en quant vaig disfressat a treballar (amb traje vamos). La veritat és que la gent em mira molt diferent que quan vaig "normal". Sembla que sigui una persona diferent i la veritat és que em fa ràbia. També em fa pensar quan jo algun cop jutjo la gent per la pinta que fa. Puc anar amb traje i ser el major fill de p... de la història de l'univers però la gent "de saque" em respectarà més que si vaig amb texans amples i una jaqueta amb caputxa... sóc la mateixa persona però de debò que m'han mirat diferent... així que la gent que viu al carrer com se sent? Recordo que en Xavi B. m'explicava un cop que van fer una dinàmica que consistia en seure a terra i demanar diners... es tractava de copsar com es veia el món des de la part més baixa de la societat, mirar la caritat als ulls, sentir la vergonya d'haver de demanar...

Situacions de la vida

Petons i abraçades

Raül

Crash

Avui volia comentar la pel·lícula que sorprenenment (per a alguns) va guanyar l'Òscar a la millor pel·lícula de l'any. Mirant-ho fredament una pel·lícula que parla de cowboys gais (Brokeback Mountain) devia coure a alguns lobbys (grups de pressió) retrògrads d'Estats Units i tot i tenir el favor de la crítica sortia amb menys possibilitats. No opinaré sobre la qualitat de la mateixa perquè ni l'he vista ni tampoc crec que la vagi a veure... simplement no em crida l'atenció.

Quant a Crash dir-vos que em va impressionar. El començament és un xoc en sí mateix (o sigui un "pinyo") i fa servir la tècnica del flashback seguidament per a lligar les vides de persones econòmicament, culturalment i econòmica ben diferents.

Cap personatge que participa a la pel·lícula roman impassible davant la situació que viu en ben poques hores. Podríem dir que evolucionen, maduren o que obren els ulls a la seva realitat i a la que els envolta.

Potser hauria d'haver començat dient que la pel·lícula es desenvolupa a la ciutat de Los Angeles. Aquesta ciutat és un viver de cultures i races ben diferents i és precisament aquesta diferència el que fa que hi hagi el crash continu.

S'hi barregen sentiments de frustració, enveja, experiències viscudes, amistat, amor, dolor... cada personatge se li remou alguna cosa per dintre que fa que els seus pilars trontollin i es plantegi coses especials a través de situacions més o menys fortuites.

En un fòrum vaig llegir una frase similar a aquesta: "Crash se desarrolla en Los Angeles en el 2005.... 2015 en Barcelona?". En fi, pot ser... o no.

Personalment us la recomano.

Petons i abraçades

Raül

Frank Rijkaard

Aquest home és l'entrenador actual del primer equip de futbol del FC Barcelona. Si avui m'he decidit a parlar d'ell no és en la seva vessant més futbolística sino més aviat en la personal. Més enllà d'opinar que és un gran treballador, que sap molt més de futbol que quan va entrar (el van estar a punt de fer fora) i que ha aconseguit tenir alguns dels millors jugadors del món a la seva plantilla (Ronaldinho, Messi, Eto'o, Deco, Márquez, Xavi and so on) vull parlar de la seva forma de ser.

Com a apunt extra comentar-vos que ja volia parla d'ell el dimecres però ahir a la nit vaig sentir una entrevista que li va fer Jordi Basté a RAC 1 i encara em van agafar més ganes.

Al partit de dimarts passat va tenir una actitud ben humana i que hauria de ser normal en qualsevol persona però el món del futbol (i de l'esport en general) és fred, mercantilista i no es fixa en els sentiments. Resulta que a la primera part en Messi (un noi de 18 anys que pot marcar una època en el futbol modern) es va lesionar. I es va lesionar perquè és jove, ha d'aprendre a controlar-se i no pot ser tan impulsiu. El xaval, pres per la ràbia que li feia no poder seguir ajudant els seus companys va arrencar a plorar i no és èpica. Doncs en Rijkaard va reaccionar com un pare faria amb el seu fill... el va consolar abraçant-lo i dient-li que no passava res.

Fa el mateix amb tots els jugadors, els cuida, els intenta educar... a principis de temporada en Deco i en Ronaldinho no estaven bé de forma, semblaven una mica passotes... doncs els va deixar a casa i no els va convocar. Això fa que la resta també es motivi veient que qui vulgui jugar ha de donar el 100%. També controla les anades d'olla de l'Eto'o. La seva idea és la motivació i no a través de crits sense sentit i insults que podem veure a totes les categories del futbol (des dels alevins fins als equips de primera línia) sino a través de la paraula, de la comprensió... els jugadors confien en ell.

Les seves declaracions mai són polèmiques. Intenta que tot sigui plàcid i més amb aquella pinta que fa de home en continua meditació o mig emporrat.

Altres parlaran de la seva classe vestint (és fàcil si pots pagar-te un Armani) però és més aviat el seu savoir faire... o sigui la forma de comportar-se cap al vestidor tot cuidant els detalls per a què hi hagi un bon ambient de treball i cap als mass media, sense "crispar" l'ambient, sense voler ser mediàtic, fent la seva feina...

Molts clubs d'Europa amb situacions convulses desitjarien tenir un ambient tan bo com sembla que hi ha al Barça actualment... comparant amb el propi club l'ambient que es respira amb Rijkaard i amb Van Gaal són absolutament antagònics.

Per com és i com es comporta en el món en el que s'ha de moure jo admiro en Frank Rijkaard. Si podeu escolteu l'entrevista que li van fer ahir al "Tu diràs"... Us poso les dues hores de programa perquè no recordo a quina va ser (10 MB cadascuna):

- 1a hora del programa: http://www.rac1.info/carta/radiodirecte/?cmd=download&mp3=%2F0308%2023h%20%28Dimecres%2008-03-06%29%20%20TU%20DIRAS.mp3&dir_id=0&file=%2F0308%2023h%20%28Dimecres%2008-03-06%29%20%20TU%20DIRAS.mp3
- 2a hora del programa: http://www.rac1.info/carta/radiodirecte/?cmd=download&mp3=%2F0309%2000h%20%28Dijous%2009-03-06%29%20%20TU%20DIRAS.mp3&dir_id=0&file=%2F0309%2000h%20%28Dijous%2009-03-06%29%20%20TU%20DIRAS.mp3


Petons i abraçades

Raül

Espelmes

L'altre dia em vaig quedar mirant fixament una espelma. A molta gent l'hipnotitza aquella llum tan particular i el moviment suau de la flama. En canvi, una espelma apagada no serveix més que per a decorar i acumular pols.

Això de decorar està bé però no és l'objectiu per al què originalment es van crear les espelmes... a més, un cop l'has mirat un parell de cops ja no et sorpren, no t'emociona, no fa empanar-te. En canvi, una espelma encesa et fa concentrar-te, pensar, fixar-te en una cosa concreta, preocupar-te perquè no s'ofegui, reencendre-la si s'ha apagat...

La nostra vida es pot comparar a una espelma. Nosaltres enamorem quan estem encesos, quan ens gastem, quan ens donem als altres. Ha de ser algú el que ens contagïi el seu foc, qui ens ensenyi un tros de camí. Un cop pren el fil depèn de nosaltres continuar cremant o apagar-nos. Apagar-nos pot ser causa nostra (cremar massa ràpid la cera) o causa d'altres (algú que ens apaga continuament bufant o amb corrent d'aire) .

També ens hem de deixar cuidar, ja que algú ha de vetllar per a què continuem cremant i donant-nos als altres. El cremar dóna pas a una despesa de cera que "sacrifiquem" i que deixa un "poso" sempre diferent i característic. En canvi, una espelma que mai s'encén queda obsoleta i trista. No heu vist mai aquells portaespelmes plens de cera de moltes espelmes que hi han passat? Aquesta cera també decora! Però és diferent, va canviant i ens toca...

Petons i abraçades

Raül

I Torneig Fajmacor

El passat diumenge 26 de febrer vam celebrar el I Torneig FAJMACOR a l'escola Joan XXIII del barri de Bonavista a Tarragona.

La pluja semblava que anava a cancel·lar un torneig que portàvem temps preparant. La gent de Tarragona va reaccionar ràpidament improvisant dos minicamps de futbol amb porteries que eren tanques d'obstacles. Els equips serien de 4 jugadors i partits de 14 minuts (que després van quedar en 12 minuts en dues parts.

Van participar 7 equips: 2 de Bonavista, 1 de Sants-Les Corts, 1 de Badalona i 3 d'Immaculada. Es feien 2 partits simultàniament i un després de l'altre. Tots es van jugar abans de dinar i va haver un gran ambient. Fins i tot els d'Immaculada vam portar tres supporters (Aida, Lore i Kris!!!!). El guanyador va ser The Pollos (format per Pau, Carles, Uri, Reno i Noe). Curiosament aquest equip va acabar amb dos esguinços (Reno i Noe) però van comptar amb l'ajuda de'n Marc i en Galli.

El toc curiós el vam posar els d'Immaculada que vam participar amb samarretes serigrafiades (Mikinho, Marcelinho, Treszy, Champi, Openheart, Reno, Kenobi, Fétido, Palomino, Galli, Míriam, Peke, Kitus, Cura'm i Mr Capple).

Després dels partits alguns ens vam dutxar (fins i tot amb aigua freda!!!!) i vam compartir un dinar on al final la sorpresa va ser pel David amb un pastís per a celebrar el seu 24è aniversari.

Per acabar la jornada vam cantar tots plegats algunes cançons i vam valorar molt positivament la presència de tots els equips i de la jornada futbolera. L'any vinent se celebrarà el II Torneig Fajmacor a la Immaculada!!!

Petons i abraçades

Raül