Diumenge passat vaig estar a Alella en un concert/ball tradicionarius (amb al-mayurqa i la coixinera). El fet que em porta a escriure avui va ser observar dos nens abans que comencés el concert i tot. De fet, el que vaig veure ho vaig relacionar amb un capítol de Friends.
Quan Rachel comença a viure amb Phoebe, la primera diu que va a còrrer per Central Park i la segona diu que l'acompanyarà. Un cop allà es troben i Phoebe corre de forma ben estranya. Per a ella és còrrer com quan èrem petits: sense preocupacions, al 100% i movent-nos lliurement. Diu ella que això la fa sentir bé i que no li importa què pensin els altres. Rachel al principi té problemes amb aquesta forma tan autèntica de fer les coses que té Phoebe però cap al final la imita, sentint-se més feliç.
Més enllà que aquest episodi pugués fer-se real i tornant a Alella, el que vaig veure van ser dos nens hiperfeliços saltant al ritme que els venia en gana: sense estereotips, sense pensar en si era estètic, amb salts compulsius i sobretot amb un somriure extrem, d'aquells contagiosos.
El fet és que quan es facin grans apareixerà la vergonya malentesa. El què diran i què pensaran de mi substitueixen la innocència i l'autenticitat, donant pas a màscares i complexos.
Tant de bo fòssim com aquests nens, segurament tindríem menys problemes, no creieu?
En fin, observant van sortint cosetes.
Petons i abraçades
Raül
2024-1
Hace 2 meses
1 comentario:
Per això és una llàstima fer-se gran!!!
Per que ens importa tant el q els altres pensin?(A uns més que a uns altres)
I el millor o pitjor de tot és que tots estem pnsant el mateix, q ho fariem si no fos per...
Aquestes vacances vaig poder-m sentir així, no va durar gaire però em sentia totalment lliure per fer i ser així. Hi havia qui no m'entenia, però en aquell moment tampoc m'importava era FELIÇ
Publicar un comentario