martes, febrero 21, 2006

Escribir

Escribir es ante todo un vicio. Un vicio de aquellos que no tiene multa por pasarte del límite (bueno según lo que digas o dibujes claro). Puedes escribir sobre infinidad de cosas. Desde algo tuyo o algo que veas o algo que te inventes.

Más allá de creer que es un ejercicio muy bueno de expresión y sirve para agilizar nuestra mente a través del intrincado mundo de los sinónimos y la retórica, podemos decir que es dar una parte de ti.

Leyendo cómo escribe una persona se pueden adivinar algunas cosas de su forma de ser. Si encima nos fijamos que habla de determinadas cosas insistentemente o de otras ni lo hace o sólo con ligeras pinceladas también descubriremos quién se esconde detrás de ese nombre o pseudónimo.

Lo cierto es que hace bastantes meses que comencé a escribir de forma regular. Reviso mi blog y veo que hay muchas cosas en mí que han cambiado. Veo que creía que a lo mejor no podría mantener una periodicidad ni sabría de qué hablar. La política española es una fuente inagotable de posts pero he decidido hace un tiempo pasar de escribir sobre el tema. Ahora intento centrarme más en cosas que no podamos encontrar en los telediarios o los periódicos.

La descripción de mi persona también ha cambiado, ni llevo el mismo grupo, ni es el logo, la edad es esa pero por poco.... el trabajo sí pero eso no me importa para nada... el trabajo es un lugar donde además de aprender y desarrollarme como profesional encuentro millones de anécdotas para explicar a los colegas alrededor de unas bravas, por ejemplo.

Echas la mirada atrás y son muchos los temas de los que he hablado. Miro hacia adelante y no sé de qué escribiré... me encanta. Me encanta poder compartir trocitos de mi vida con vosotros y que vosotros también lo hagáis. Me encanta descubrir que me leéis, que estáis ahí... también añadís sentido a este espacio web.

Y una característica mía que se puede describir en este blog es ser un "cul inquiet". Escribo x líneas y lo cuelgo sin casi repasarlo... y qué? soy así y vosotros me aceptáis así.

Espero que esto dure mucho tiempo porque se acercan tiempos apasionantes para todos... no os lo creéis? Os aseguro que así es.

Besos y feliz lectura

Raül

viernes, febrero 17, 2006

Llibertat

Com diu la sabiduria popular: "No hay peor desprecio que no hacer aprecio". Així doncs, no esmerçaré ni una mol·lècula d'ATP per a escriure sobre la situació política que estem vivint.

Avui parlaré de l'esperadíssim nou disc d'Ojos de Brujo: Techarí (Llibertat en calé). Sens dubte serà un disc ple de mestisatge, ritmes molt diversos i molta percusió.

Després de diversos rumors sobre la seva separació (fet que no es veia clar degut a què estaven fent una gira infinita), aquest grup treu el tercer disc (després de Vengue i Barí). No sóc un expert musical però a mi m'agrada, què hem de fer! Me'l va descobrir l'Èric i em va enganxar.

Ojos de Brujo és un dels grups que formen el moviment "Sonido Barcelona" i d'aquests el que més concerts ha realitzat arreu del món. La base és flamenca però hi barreja estils com el hip-hop, la rumba, el rap, scraps....

El disc havia estat anunciat per al novembre però finalment surt el proper dilluns i tinc moltes ganes d'escoltar-lo. Aquesta setmana han sortit diversos articles al respecte. La seva repercusió és important ja que tot i no ser gaire comercials han fet concerts arreu del món i han venut moltes còpies dels seus anteriors treballs.

D'aquests articles en destaco el que va escriure La Vanguardia. Us deixo el link.... no durarà gaire gratis: http://www.lavanguardia.es/web/20060215/51233582729.html

Ojos de Brujo són els culpables del millor regal que vaig rebre per Nadal i que friso per fer-lo servir juntament amb en Miki i na Maite: un "cajón" flamenco. A la botiga van assegurar que eren el que feien servir el grup que ens ocupa.

En fi, recomanació llençada. Gaudiu-ne

Petons i abraçades

Raül

miércoles, febrero 15, 2006

Dimarts i.... 3GSM!

Bones a tots! Primer de tot comentar-vos que ja ha passat el dimarts (fins i tot el dimecres) i rien de rien... no m'he carregat cap cotxe jejejeje.

Avui us parlaré del congrés 3GSM World (www.3gsmworldcongress.com). Què us puc explicar que no hagueu sentit ja? Doncs penso que algunes coses perquè em sento afortunat d'haver pogut entrar-hi els 3 últims dies (i demà al matí també hi seré).

Primer de tot està clar que per a la ciutat va molt bé un congrés tan important i que mou tants diners com aquest. La projecció internacional de Barcelona ha millorat encara més i els organitzadors i participants amb què he pogut parlar estan molt contents amb els serveis que els ofereix la ciutat (serveis de tot tipus, és clar). Els hotels estan col·lapsats i cal millorar els accessos a la ciutat però en general la valoració és positiva.

El registre va ser àgil i els preus abusius s'expliquen dient que es tracta d'una fira de caire professional on es van a fer negocis i uns preus baixos animaria tothom a poder accedir-hi, de forma que s'ompliria de gent.

A dins podeu trobar de tot: fabricants de mòbils (Motorola, NEC, Siemens, Nokia, Sagem, Sony-Ericsson), fabricants de productes M2M que són mòduls industrials per a comunicacions màquina-màquina (Wavecom, Siemens, Sagem, Sony-Ericsson, Telit, Multitech), fabricants de software, integradors... en fi tot allò relacionat encara que sigui de forma mínima amb la tecnologia mòbil.

A molts de vosaltres us semblarà una merda important però a mi em sembla molt interessant degut als meus interessos freak-tecnològics.

Però clar, tot és criticable i aquí llençaré les meves xarxes contra el màrketing o publicitat. Hi ha un munt de gent treballant a la fira i una part important són les hostesses. La majoria d'elles (les que publiciten alguna marca) porten vestits ajustats, o curts, o megacurts, o disfresses ridícules... en fi la figura de la dona objecte-tros de carn que és un anunci amb potes... també hi ha homes guapos als stands... però clar ni és el mateix que l'altre cas i a més van vestits completament.

Aquest és un tema a millorar, però va dintre de la nostra naturalesa nois... i si publiciten així és perquè saben que la gran majoria del públic objectiu són homes i ja se sap...

D'altra banda, escoltava a la ràdio que el Bagdad fa sessions dobles i que a més hi ha estrangers que venen amb la lliço apresa i saben on han d'anar... en fi el mite dels fliers de locals de vida alegre no l'he pogut comprovar degut a què sóc només als matins i no semblo un personatge clar per a assistir-hi (suposo que per edat i per la pinta pringat que foto) però al meu company ja li havien donat dos papers d'una festa Private.

En fi, la idea és que aquest congrés torni l'any vinent i en un futur es pugui establir a la ciutat. Penso que seria una gran noticia per a tots nosaltres (sobretots per aquells relacionats amb els hotels i la restauració).

Demà més...

- ¿Y por qué?
- Porque Zapatero lo consiente y Chaves lo apoya

Petons i abraçades

viernes, febrero 10, 2006

Martes?

Los dos últimos martes se ha repetido una situación en mi vida. Ha sido en dos ciudades diferentes, con acompañantes diferentes y con vehículos diferentes pero en los dos casos ha venido una grúa a buscarme o buscarnos.

En los dos casos se encendía el piloto de problema en el motor y ninguno de los dos ha sido solucionado aún. En el primer caso el protagonista fue mi Seat Ibiza y ahora está en el taller esperando peritación (después de casi dos semanas). El segundo protagonista fue un Ford Focus de mi compañero que ahora está en el taller en Zaragoza esperando reparación.

Un día me quedé tirado en la gasolinera de la BP en la C-58 y el siguiente martes en una calle de Zaragoza. El primer día conducía yo y el segundo no. El primer día me agobié pero el segundo no. El primer día la grúa tardó una hora y el segundo dos.

Total, que si es martes y se os enciende el piloto mencionado pensad si es martes y si me tenéis a vuestro lado.... en caso afirmativo sabréis que soy gafe al respecto... :'(.

El resultado es que este fin de semana me voy a les Avellanes al cap de setmana per a tu y lo haré con el coche de mi padre... oh jo!

Petons i abraçades

Raül

martes, febrero 07, 2006

El text de l'Alícia

Amigos y amigas,

Mi noche de Reyes ha sido mágica. Me han regalado el enorme placer de poder compartirla con los niños y adultos del Cottolengo de Barcelona, centro de acogida para los desamparados perteneciente a la Congregación religiosa de Hermanas Servidoras de Jesús.
Un regalo especial lleno de lágrimas, risas, alegrías y abrazos. Esta noche los reyes magos llegan cargados de regalos llevando ilusión. Nos abren las puertas unas dulces y jóvenes monjitas con panderetas ofreciéndonos unos humildes dulces y unas grandes sonrisas. Subimos al tercer piso. Este centro acoge a aquellos por los que no vela ninguna providencia humana, es decir, los más pobres, los más enfermos, los más necesitados. La realidad es impactante!!! Casi todos están en sus camas esperando un regalo en esta noche de reyes. Algunos muestran sonrisas, otros, estirados, apenas pueden abrir los ojos, pero nos sienten, sus vidas también les importan a los reyes magos, HOY TODO EL MUNDO TENDRÁ UN REGALO.

En este piso, este año, a diferencia de otros, han traído a 2 bebés enfermos. Martín, el más pequeño (con tan sólo 1 añito) duerme en su cunita y se pone a llorar cuando entran los reyes. Es tan frágil... No entiendo cómo han podido abandonarlo... y hablando con las monjitas me cuentan que está muy enfermo... llora... pero su llanto es débil... los reyes se van abajo, siguen su camino... mi mano continua acariciando la carita de Martín, apagan las luces... todavía sigo allí... por fin se duerme, y me marcho... es tan triste dejar allá a un niño tan pequeño.. .

El camino cada vez se hace más dificil. Observas a los voluntarios y ves alguna que otra lágrima, incluso los reyes disimulan bajo las barbas pero su aspecto es increíblemente vulnerable. Esa realidad no se ve cada día. Personas que no se pueden mover, personas sin familia, immigrantes que vinieron en pateras y que paralíticos nunca podrán volver, síndrome de Down, muchos sin piernas, otros deformados... pero los besamos y abrazamos porque en esta noche todos formamos parte de una gran familia...

No sé qué explicaros, me encantaría poderos expresar mejor con palabras todo lo que mi corazón ha sentido, siente y sentirá en esta noche tan especial de reyes... esto es mejor que cualquier regalo. Es una gran lección de amor!!! Sé, que mañana no tendré regalo porque así lo decidí hace unos años. No al consumismo desmesurado en navidad. Demostrar el amor no tiene precio ni se puede medir con un regalo. Por eso en vuestro árbolito, hoy, siendo las 5 de la mañana, me acerco a dejaros mi amistad y mi amor más sincero, esperando que mi experiencia hoy, os pueda aportar un poquito de felicidad y más fe en las personas. Que el amor hacia los demás nos haga convivir el paz y armonía durante toda nuestra larga vida.

Vuestra fiel servidora y siempre amiga,

Alicia Abasolo, de Rubí.

lunes, febrero 06, 2006

Canalla

Acaba de llegar la tramessa de Pasqua. La idea principal és: no fem rebaixes. Obviamente no se refiere a las físicas sino a las del compromiso hacia los más pobres.

Aparte de destacar la presencia de Pau, Galli, Miki, Maite, Clàudia, Helena... Larsson, Forges... me gustaría hablar de un texto de Alicia Abasolo de Rubí. Es una de esas situaciones que me hace sentir como un canalla. Me explicaré. Hay días en los que te sientes bien porque has hecho esto, porque has hecho los otros... aquello de "haz bien y no mires a quién". Otros en cambio te sientes indiferente porque vas muy liado, porque tienes que ir aquí, allá....

En cambio hay días como el que leí el texto. En él explica cómo pasó la noche de reyes en el Cottolengo. No hablo de la acción sino de la sensación. Es un texto vivo. De aquéllos que todos los escritores (o pseudoescritores) deseamos crear algún día. Exhala sentimiento, vida, amor por los olvidados del reino.

Y es este texto el que me hace sentir como un canalla y no lo digo en el sentido negativo de la palabra (aunque sea difícil de entender). Te das cuenta que no has hecho nada en tu vida, que no te has arriesgado, que no has luchado, que no has sufrido... en resumen que no has amado lo suficiente. Dar sin recibir nada a cambio... cuesta un montón, la verdad.

Además, pienso que es mejor sentirse como un canalla que como el rey del mundo. Te das cuenta que ni eres omnipotente ni el mejor de todos. Sientes que podrías hacer más pero que te falta quizás dar el paso definitivo. Un paso que muchos han dado pero no la mayoría. Quizás te pilla un momento de bajón por sentir que deberías actuar más y hablar (o escribir) menos.

Gracias Alicia por hacerme sentir un canalla.

Petons i abraçades

Raül

jueves, febrero 02, 2006

Escàndol!

Dades per a escalfar:

Barça 2 - Saragossa 1
Barça 11 faltes - Saragossa 31
Barça 1 vermella - Saragossa 0
Barça 18 oportunitats - Saragossa 7

En fi, a partir d'aquí parlem. Parlo des de l'impuls que em llença veure un robatori tan gran com el que ha viscut el Barça avui. No és un comentari sensible, ni somniador... es tracta del trogloditisme del futbol: 22 tios darrere d'una pilota i tal pasqual (21 durant gran part del partit) però ho necessito.

El Barça va perdre 4-2 la setmana passada i havia de guanyar per 2 gols de diferència. Comença el partit i el Saragossa ha fotut el bus sota la porteria, ni contraatacs ni res. Molt ben organitzats i el Barça que comença a trenar. Deco espectacular, Messi sublim, Iniesta genial. Primera falta de Milito criminal per darrere => no hi ha tarja. Els centrals del Saragossa segueixen fent faltes a mansalva i sense targes...

Pilota dividida al mig camp. El Ronaldinho ha rebut vàries faltes i deu anar calent. Va directament al xoc per tallar un possible contraatac de forma expeditiva. Falta i possible tarja groga, però no => vermella directa!!! No s'ho creu ningú. Pelé a la llotja deu pensar que ja pot marxar i que a Espanya no tenen ni idea de futbol. Ronaldinho es queda amb una cara d'impotència, Rijkaard l'intenta consolar...

Seguidament el Barça s'avança gràcies a un gol de Messi: 1-0 i al descans. Un gol més i les semifinals contra el Madrid són nostres. Possible penalty a Márquez per part de l'avui omniguarro Milito (però d'aquells que no es xiulen mai).

Comença la segona part. Hi ha un canvi: entra Sylvinho per Márquez. A la segona part Ponzio es posa la disfressa de destraler. Abans del minut 5 ja té tarja groga. Toledo fot patades sense càstig. Minut 9 i segona caçada de Ponzio, no hi ha vermella.

El Barça segueix pressionant pero Òscar fot un golarro d'aquells que es fiquen un entre 100 des de fora de l'àrea... gerro d'aigua freda. El Barça està fos. Deco segueix fent futbol de saló demostrant regats, passades espectaculars, lluita... però està al límit.

S'apropa el final i el Barça necessita dos gols. L'àrbitre afegeix 4 minuts i la gesta sembla impossible. Minut 46 i Larsson, que havia entrat per Giuly, avança el Barça. Encara queden dos minuts i el Barça pressiona. Minut 48:30 segons, el Barça llença un contraatac a la desesperada però l'àrbitre xiula el final... quan quedaven 30 segons mínim... indignat.

Afegiu faltes, targes no assenyalades, tones d'indignació al barcelonisme i un robatori que és flagrant. No em sentia així des de la final de la lliga Europea que el Barça va perdre per un tap il·legal de Vrankovic. Em quedo amb la sensació que si el Barça hagués ficat el 2-0 l'hagués anul·lat o hagués xiulat un penalty seguidament a favor del Saragossa o ... a saber.

Conseqüències:

- Ronaldinho ja no podia jugar contra l'Atleti de Madrid i si li mantenen la vermella no ho podrà fer contra el València
- Partidàs del Barça (molt cansament) que no té recompensa
- Molta ràbia. Penso que si Eto'o ha vist el partit ha hagut de rebentar l'habitació de l'hotel
- Tremola Chelsea perquè venim amb moltes ganes

Petons i abraçades

Raül

miércoles, febrero 01, 2006

Rarezas

Os ha pasado alguna vez que os cruzáis con alguien y pensáis: "qué raro es este tío", "qué cosa más rara ha hecho, no me fío" o pensamientos similares?

El otro día fui a buscar una peli al Blockbuster (finalmente cogí "La isla", me gustó. Es entretenida y la idea es más o menos original) y en la cola justo delante mío había un pavo escuchando música a tope y con gomets en la cara. Sí, sí gomets. concretamente uno triangular rojo, otro cuadrado azúl y un tercero verde. Y no era en plan "se me ha enganchado sin darme cuenta" sino que estaban en medio de la cara. Ante tal imagen pensé: "qué raro" y comencé a hacer cábalas de qué podía ser... no llegué a ninguna conclusión, se aceptan propuestas.

Cuando vas por la calle también puedes ver comportamientos que de saque parecen extraños pero que probablemente:

1. tienen una explicación totalmente aceptable
2. nosotros también nos hemos comportado de forma parecida alguna vez.

Es decir, quién fija lo que es normal y lo que no? Me refiero a que si nosotros hacemos cosas que para lo estándar son raras.... podemos decir qué es raro y qué no? Quién lo puede hacer? Quién marca que es raro y qué no?

Quedan excluídas las actuaciones bajo efectos de algún psicotrópico (ya tendrían explicación). Os he comentado la última rareza que he visto... podéis pensar en alguna vuestra o que hayáis vivido?

Si yo me mirará de fuera probablemente vería raro cuando estoy con mis amigos y hago gestos extravagantes o gesticulo demasiado o cuando estoy con los chavales y hago directamente el payaso o... bueno no sé tendría que pensarlo más

Petons i abraçades

Raül