-- Canción para un viejo amigo (Ismael Serrano) --
/*
Pre: no voy a ser yo el que comente el lamentable acto del rey en la cumbre iberoamericana (impresionante análisis de mi gran hermano o hermano mayor en http://somniem.blogspot.com). De los mejores momentos del año... cuántas veces habremos imitado la voz campechana del rey diciendo: "¿Por qué no te callas?". Lo que son las casualidades de la vida, ahora que había críticas generalizadas y hasta algún medio comenzaba a hacer crítica del tema los duques de Lugo van y se separan... 0h y 4 cadenas dan reportajes al respecto... el mundo se acaba.
*/
Durante más de ocho horas me muevo en un mundo eminentemente tecnológico y rodeado de ventas, números, rappels, márgenes y facturaciones. Todo se pega y aprendes un montón. Cómo hablar con la gente, cómo hacer que todo el mundo se sienta a gusto, comenzar con un tema banal, mostrarse confiado, un buen apretón de manos, una sonrisa, mirar a los ojos pero sobretodo sinceridad. Palabra curiosa al mezclarla con comercial ya que parece que sean lo contrario.
Más allá de las historias que pueda explicar de mis compañeros (algunas sin desperdicio) lo que defienden es dar las malas noticias cuando se producen (rotura de stock, EOL's, funcionamiento limitado, retardo en la reparación...) y nunca esperar o emmascarar la verdad. Te ganarás una bronca de campeonato pero mantendrás un cliente, en caso contrario lo perderás tarde o temprano.
Otro concepto clásico es el "pan para hoy hambre para mañana" refiriéndose a las prisas por introducir pedidos forzados para incrementar cifras que no van como deberían según las previsiones realizadas 10 meses antes un poco a voleo.
Cómo no comentar que un objetivo nunca se baja aunque lo parezca. En caso de que la cifra a alcanzar sea menor miremos el margen y viceversa... qué mundo este de la venta.
Valoro muy positivamente el hecho de conocer a tanta gente diferente. Unos más apasionados, otros de vueltas de todo, simpáticos, bordes, agradables, secos... todo un regalo que enriquece día a día.
Pero vayamos al título. Bug significa fallo, error, mal funcionamiento. Feature es característica, potencial, algo de carácter positivo. Ahora viene la magia curiosamente creada por un FAE (técnico) francés que desarrolló su dialéctica para (casi) convencernos a todos.
Pensemos en algo que usemos habitualmente. Para hacerlo genérico un cuchillo. Nos gusta de una determinada forma, nos hemos acostumbrado a ello, a su forma, a su presión, a lo bueno y a lo malo. El caso es que todo funciona correctamente y vas recibiendo cuchillos iguales. Te han dicho y redicho que esos cuchillos serán iguales durante muchos años.
Un buen día te llega un cuchillo diferente. Tiene una muesca o algo que hace que tengas que cambiar tu forma de cortar mecánica, rutinaria y habitual. Es ahí donde tú dirías que hay un fallo de fabricación, planificación o algo... han de rodar cabezas. Pero entonces alguién te mira y te dice que eso es una nueva característica muy ventajosa para todo el mundo que usa cuchillos. El fabricante cuida de ti, piensa en tu futuro, lo hace porque quiere sacar lo mejor...
Y como estas cientos a lo largo de los últimos años... qué grande... "it's not a bug, this is a feature". Ojalá pudiera poneros la cara del cliente y la nuestra!
Petons i abraçades
Raül
miércoles, noviembre 14, 2007
miércoles, noviembre 07, 2007
Otro más
-- Viatge a Ítaca (Lluís Llach) --
Otros 650 km a la espalada para visitar la parte sur del Levante español. Demasiados quilómetros que no son comparables con cruces intercontinentales pero más que quedándome en la oficina... en fin una forma chorra cualquiera de comenzar el post.
El trabajo va creciendo tanto dentro como fuera de la parte asalariada, a veces las dos coinciden en interés y marrones y otras son realmente dispares. No seré de los que diga que menos mal que llega la hora de irse a casa porque me gusta lo que hago y lo que puede llegar a salir de esto. Hay veces que es más interesante y otras menos pero estoy contento. Me gustaría desarrollar portales interdimensionales para no tener que echar de menos nada cuando estoy fuera pero de momento está lejos de mi alcance (de momento? suuu).
Ir y volver, arriba y abajo, miles de listas de cosas pendientes que se amontonan con los sueños que llegarán. Tengo una vida llena y en gran medida plena. Vas creciendo, evolucionando y decidiendo... se cumplen ciclos que acumulan cosas y nunca desechan lo que ya tenías sino que abren nuevas puertas mientras sonríes mirando la etapa cerrada con puertas de cristal transparente e impoluto.
Tengo cierta dependencia de la comunicación a través de la red y eso no es bueno. No obstante estar lejos y poder hablar con gente (ara mateix amb tu, irina) que quieres y te apetece conocer y disfrutar más es algo a valorar. De todas formas aislarse de todo tiene sus partes positivas (más cuando hay faena) tal y como he leído en el blog de Galli (http://punkifresh.blogspot.com/). Lo que comentamos siempre observar y aprender.
Otros 650 km a la espalada para visitar la parte sur del Levante español. Demasiados quilómetros que no son comparables con cruces intercontinentales pero más que quedándome en la oficina... en fin una forma chorra cualquiera de comenzar el post.
El trabajo va creciendo tanto dentro como fuera de la parte asalariada, a veces las dos coinciden en interés y marrones y otras son realmente dispares. No seré de los que diga que menos mal que llega la hora de irse a casa porque me gusta lo que hago y lo que puede llegar a salir de esto. Hay veces que es más interesante y otras menos pero estoy contento. Me gustaría desarrollar portales interdimensionales para no tener que echar de menos nada cuando estoy fuera pero de momento está lejos de mi alcance (de momento? suuu).
Ir y volver, arriba y abajo, miles de listas de cosas pendientes que se amontonan con los sueños que llegarán. Tengo una vida llena y en gran medida plena. Vas creciendo, evolucionando y decidiendo... se cumplen ciclos que acumulan cosas y nunca desechan lo que ya tenías sino que abren nuevas puertas mientras sonríes mirando la etapa cerrada con puertas de cristal transparente e impoluto.
Tengo cierta dependencia de la comunicación a través de la red y eso no es bueno. No obstante estar lejos y poder hablar con gente (ara mateix amb tu, irina) que quieres y te apetece conocer y disfrutar más es algo a valorar. De todas formas aislarse de todo tiene sus partes positivas (más cuando hay faena) tal y como he leído en el blog de Galli (http://punkifresh.blogspot.com/). Lo que comentamos siempre observar y aprender.
Vuelvo a retomar el post después de una tarde de visitas y de rocketear por un paseo bastante chulo que hay cerca del centro de Murcia. Después iremos a ver el Barça y cenar. Es curioso como todo continua mientras tu realidad va cambiando. Con lo cual es sólo una percepción que todo continúa... la realidad es maleable y lo que es rutina en realidad no lo es, lo único que ocurre es que no nos fijamos lo suficiente. ¿Qué cambia y qué no? Supongo que depende de los ojos con que miramos las cosas.
El encuentro en Taizé sigue adelante y nos encontraremos en diciembre. Hasta entonces visitas de proveedores, asambleas, Avellanes, Copenhagen (finalmente!), C++, TALFI, trobades, talleres, confidencias, abrazos... parece lejos pero en realidad lo está más... por qué contar el tiempo en segundos cuando lo puedes hacer en momentos?
Dedico el post al David que ha sido operado de apendicitis hoy! Va per tu rocket!
Petons i abraçades
Raül
lunes, noviembre 05, 2007
De wikipedias y youtubes...
-- Llença't (Lax 'n Busto) --
Se supone que somos gente mayor y responsable. Se nos dice que somos libres para hacer lo que mejor creamos porque se cree que tenemos sentido común (el menor común de los sentidos)... y día tras día nos damos cuenta de que no es así.
Internet, el paradigma de la libertad de expresión y lugar que infinidad de instituciones insisten en controlar. Algunos países ya han vetado el acceso a algunas páginas de contenido sexual pero sobretodo político.
Pues resulta que los mismos que nos quejaremos en un futuro que no podemos acceder a tal o cual sitio o que nos vigilan continuamente la cagamos dando argumentos para que sea así.
En las últimas semanas ha habido bastante controversia respecto a youtube y wikipedia. En el primero puedes colgar el vídeo que te de la gana y es la gente que lo ve quien decide si tiene contenidos para adultos o inapropiados. Es en ese momento cuando los que mantienen el sitio revisan y actúan en consecuencia (eliminando o limitando el acceso).
Y claro como cualquier cafre tiene una cámara y acceso a la red global pues se cuelgan vídeos vejatorios, palizas o cualquier bestialidad. La prensa hace su parte y boom! "hay que limitar el acceso", "esto no puede ser público", "quién se creen que son?".... cuando la culpa es de los hdp que realizan este vídeo y confirman su falta de equilibrio mental creyéndose muy graciosos cuando lo publican.
Por otra parte tenemos la iniciativa wikipedia que consiste en una enciclopedia pública donde puedes crear artículos sobre el tema, personaje o momento que quieras y son los lectores los que deciden si hay algo falso o ampliable. Pues bien, aparecen otro tipo de cafres (alguno repite del caso anterior, seguro) que modifican los artículos para publicitar algo suyo o hacer crónicas tendenciosas al respecto. Como cualquiera puede editar el artículo puede ser una batalla contínua de ediciones y reediciones.
En fin, se nos da libertad y deseamos que nos la quiten para poder quejarnos de ello por un lado y limitar nuestra falta de rigor (por llamarlo de alguna manera) por otro.
Petons i abraçades
Raül
Se supone que somos gente mayor y responsable. Se nos dice que somos libres para hacer lo que mejor creamos porque se cree que tenemos sentido común (el menor común de los sentidos)... y día tras día nos damos cuenta de que no es así.
Internet, el paradigma de la libertad de expresión y lugar que infinidad de instituciones insisten en controlar. Algunos países ya han vetado el acceso a algunas páginas de contenido sexual pero sobretodo político.
Pues resulta que los mismos que nos quejaremos en un futuro que no podemos acceder a tal o cual sitio o que nos vigilan continuamente la cagamos dando argumentos para que sea así.
En las últimas semanas ha habido bastante controversia respecto a youtube y wikipedia. En el primero puedes colgar el vídeo que te de la gana y es la gente que lo ve quien decide si tiene contenidos para adultos o inapropiados. Es en ese momento cuando los que mantienen el sitio revisan y actúan en consecuencia (eliminando o limitando el acceso).
Y claro como cualquier cafre tiene una cámara y acceso a la red global pues se cuelgan vídeos vejatorios, palizas o cualquier bestialidad. La prensa hace su parte y boom! "hay que limitar el acceso", "esto no puede ser público", "quién se creen que son?".... cuando la culpa es de los hdp que realizan este vídeo y confirman su falta de equilibrio mental creyéndose muy graciosos cuando lo publican.
Por otra parte tenemos la iniciativa wikipedia que consiste en una enciclopedia pública donde puedes crear artículos sobre el tema, personaje o momento que quieras y son los lectores los que deciden si hay algo falso o ampliable. Pues bien, aparecen otro tipo de cafres (alguno repite del caso anterior, seguro) que modifican los artículos para publicitar algo suyo o hacer crónicas tendenciosas al respecto. Como cualquiera puede editar el artículo puede ser una batalla contínua de ediciones y reediciones.
En fin, se nos da libertad y deseamos que nos la quiten para poder quejarnos de ello por un lado y limitar nuestra falta de rigor (por llamarlo de alguna manera) por otro.
Petons i abraçades
Raül
viernes, noviembre 02, 2007
-- So Payaso (Extremoduro) --
Mail a jlrzapatero@presidencia.gob.es y instituciones@pp.es:
Buenos días,
Me gustaría vivir en un país mejor. Un país donde los habitantes no se odiaran entre sí ni hubiera ciudadanos de primera ni de segunda (incluso ni de tercera). Un país donde se ayudara a que las heridas cicatrizaran en vez de echar continuamente sal para que recordemos heridas que dolieron mientras estiramos la piel consiguiendo que ésta se deforme. Un país con una clase política que sea la solución y no el problema.
Decepción es la palabra que me viene una y otra vez a la cabeza. La enésima es la reacción ante el juicio del 11-M. Parecen niños de primaria con el "tú más" y el "pero tú antes". Quieren encargarse de las personas, ¿por favor? Hay mucha gente que aún sufre y a todos nos da vergüenza ver cómo se pelean desde sus cómodos sofás en las sedes que les corresponden.
No les aguantamos más. Me da la sensación de estar dirigido por incompetentes, interesados, mentirosos, chantajistas, mafiosos y por lo general, gente mediocre. Si tuvieran un poco de vergüenza se darían cuenta que no merecen el lugar que ocupan, ni el gobierno ni la oposición. Dedíquense a trabajar, a celebrar reuniones donde encontrar puntos comunes para hacer avanzar un país que vive anclado en el pasado. Si tuvieran un poco de honradez se dejarían de campañas para conseguir el poder en marzo y trabajarían por hacer que la gente fuera más feliz.
Les recomiendo que tomen la vida de un trabajador cualquiera al azar (noten que digo trabajador, porque no considero que ustedes lo sean), con sus preocupaciones (salud, educación, economía, precariedad laboral...) y se dediquen a priorizar las preocupaciones de la gente en vez de las suyas. No me interesa verles por la televisión ni leerles en los periódicos, deseo que trabajen por unas condiciones mejores para todos.
Escribo a dos direcciones de correo que probablemente cuentan con una papelera de reciclaje directa y que representan a los dos partidos mayoritarios en España. Pero la verdad es que debería copiar hasta el último de los diputados del hemiciclo porque ninguno me merece el mínimo respeto. Como situación más lamentable y demostración de que se ríen de nosotros contínuamente recordarles que una vez (sino más) mientras un compañero estaba exponiendo sus ideas, ustedes estaban en el bar del Congreso viendo un partido de fútbol de España.
Cambien de rumbo todos por favor.
Atentamente,
Votante en blanco
Petons i abraçades
Raül
Mail a jlrzapatero@presidencia.gob.es y instituciones@pp.es:
Buenos días,
Me gustaría vivir en un país mejor. Un país donde los habitantes no se odiaran entre sí ni hubiera ciudadanos de primera ni de segunda (incluso ni de tercera). Un país donde se ayudara a que las heridas cicatrizaran en vez de echar continuamente sal para que recordemos heridas que dolieron mientras estiramos la piel consiguiendo que ésta se deforme. Un país con una clase política que sea la solución y no el problema.
Decepción es la palabra que me viene una y otra vez a la cabeza. La enésima es la reacción ante el juicio del 11-M. Parecen niños de primaria con el "tú más" y el "pero tú antes". Quieren encargarse de las personas, ¿por favor? Hay mucha gente que aún sufre y a todos nos da vergüenza ver cómo se pelean desde sus cómodos sofás en las sedes que les corresponden.
No les aguantamos más. Me da la sensación de estar dirigido por incompetentes, interesados, mentirosos, chantajistas, mafiosos y por lo general, gente mediocre. Si tuvieran un poco de vergüenza se darían cuenta que no merecen el lugar que ocupan, ni el gobierno ni la oposición. Dedíquense a trabajar, a celebrar reuniones donde encontrar puntos comunes para hacer avanzar un país que vive anclado en el pasado. Si tuvieran un poco de honradez se dejarían de campañas para conseguir el poder en marzo y trabajarían por hacer que la gente fuera más feliz.
Les recomiendo que tomen la vida de un trabajador cualquiera al azar (noten que digo trabajador, porque no considero que ustedes lo sean), con sus preocupaciones (salud, educación, economía, precariedad laboral...) y se dediquen a priorizar las preocupaciones de la gente en vez de las suyas. No me interesa verles por la televisión ni leerles en los periódicos, deseo que trabajen por unas condiciones mejores para todos.
Escribo a dos direcciones de correo que probablemente cuentan con una papelera de reciclaje directa y que representan a los dos partidos mayoritarios en España. Pero la verdad es que debería copiar hasta el último de los diputados del hemiciclo porque ninguno me merece el mínimo respeto. Como situación más lamentable y demostración de que se ríen de nosotros contínuamente recordarles que una vez (sino más) mientras un compañero estaba exponiendo sus ideas, ustedes estaban en el bar del Congreso viendo un partido de fútbol de España.
Cambien de rumbo todos por favor.
Atentamente,
Votante en blanco
Petons i abraçades
Raül
miércoles, octubre 31, 2007
Una cosa menys... ?
-- Man on the moon (R.E.M.) --
El 9 de novembre celebrem l'assemblea de l'associació on hi haurà un canvi de junta on sense cap dubte cediré el meu lloc (alguna cosa ben grossa hauria de passar per no ser així). No us menteixo si us dic que per a mi serà un alleujament. Curiosament és la meva segona etapa en aquest càrrec i cap de les dues les he finalitzat quan tocava (sempre abans).
La primera vegada va acabar per salut mental pròpia. Vaig succeir el Marcos després de ser el seu ajudant després d'unes èpoques conflictives. Vaig haver d'enfrontar-me a amics que van deixar de ser animadors i algun sense avisar ni respondre a res. Sincerament, estava molt tendre per a dirigir una associació tan genial com problemàtica. A més persones, més realitats diferents. Volia seguir el testimoni del Marcos quant a ser proper a la gent i deixar la gestió en un segon terme. La il·lusió i les ganes eren presents cada dia però la feina tanta com vulguis. Això, combinat amb la inesgotable font de feina que significava ser estudiant de 4t de La Salle (si no m'equivoco) va fer que un dia passejant pel centre decidís dimitir. Va ser una posició lleugerament egoista però sens dubte necessària per la salut de l'Associació. Més valia que un altre ho agafés abans que seguir sent on era amb poques forces. Ho vaig anunciar en una sortida després de comentar-ho amb la Noe i demanant al Xavi que agafés el relleu abans que cremar algú que estava predestinat a agafar-ho tard o d'hora. La tan nostrada "protecció" a la llarga tampoc va sorgir efecte però sóc feliç del tarannà tan particular que el Xavi va donar a l'Associació tot i els seus dubtes inicials.
Així doncs vaig passar a ser "soldado raso" com li agrada dir al David i vaig tornar a disfrutar sent animador i després un vice gairebé inexistent (com fins aquell moment) amb el perseverant CV.
L'any passat calia recollir tota la bona feina feta per l'Uri que va sortir del càrrec cremat per moltes coses (i probablement no totes conegudes). Agraïment a la seva immensa i mai prou reconeguda tasca com a la dels acompanyants a la junta (Eva, David, Cris, Jordi, Pablo més tots els vocals i assessors... com a referència el DVD Salsa Ajmacor... impagable i altament recomanable).
El relleu no era clar i la idea era fer un any de transició fins que algú sortís. Doncs vaig decidir agafar-ho contra la voluntat protectora d'algú que no volia que agafés més feina (sàviament, és clar). Certament hi ha moltes diferències amb la primera etapa: molta més experiència, molta més proximitat i acompanyament, infinitat d'entrevistes personals, quadratures del cercle vàries i moltíssimes juntes per a fer que l'associació es "desenrarís" en començar de forma convulsa. Un any on tots hem esmerçat molta estima i que està començant a donar els seus fruits. Al principi em feia pena deixar-ho perquè hi ha molts projectes en marxa (a destacar "L'associació que somniem" i l'escola d'animadors) però cal donar pas i responsabilitats a aquells que pugen amb forces i ganes. L'última JD va ser massa ràpida per manca de planificació personal i no m'agrada accelerar les coses sinó tenir temps per les persones i les opinions individuals... massa executiva quan es demana pluralitat, sinceritat i acollida. De totes maneres em guardo un "as" a la màniga :p (res de l'altre món, és clar).
Tot això no vol dir que em deslligui totalment. Vull ajudar, recolzar i acompanyar però donant pas a altres que ho poden fer molt millor si confien en ells mateixos.
Petons i abraçades
Raül
El 9 de novembre celebrem l'assemblea de l'associació on hi haurà un canvi de junta on sense cap dubte cediré el meu lloc (alguna cosa ben grossa hauria de passar per no ser així). No us menteixo si us dic que per a mi serà un alleujament. Curiosament és la meva segona etapa en aquest càrrec i cap de les dues les he finalitzat quan tocava (sempre abans).
La primera vegada va acabar per salut mental pròpia. Vaig succeir el Marcos després de ser el seu ajudant després d'unes èpoques conflictives. Vaig haver d'enfrontar-me a amics que van deixar de ser animadors i algun sense avisar ni respondre a res. Sincerament, estava molt tendre per a dirigir una associació tan genial com problemàtica. A més persones, més realitats diferents. Volia seguir el testimoni del Marcos quant a ser proper a la gent i deixar la gestió en un segon terme. La il·lusió i les ganes eren presents cada dia però la feina tanta com vulguis. Això, combinat amb la inesgotable font de feina que significava ser estudiant de 4t de La Salle (si no m'equivoco) va fer que un dia passejant pel centre decidís dimitir. Va ser una posició lleugerament egoista però sens dubte necessària per la salut de l'Associació. Més valia que un altre ho agafés abans que seguir sent on era amb poques forces. Ho vaig anunciar en una sortida després de comentar-ho amb la Noe i demanant al Xavi que agafés el relleu abans que cremar algú que estava predestinat a agafar-ho tard o d'hora. La tan nostrada "protecció" a la llarga tampoc va sorgir efecte però sóc feliç del tarannà tan particular que el Xavi va donar a l'Associació tot i els seus dubtes inicials.
Així doncs vaig passar a ser "soldado raso" com li agrada dir al David i vaig tornar a disfrutar sent animador i després un vice gairebé inexistent (com fins aquell moment) amb el perseverant CV.
L'any passat calia recollir tota la bona feina feta per l'Uri que va sortir del càrrec cremat per moltes coses (i probablement no totes conegudes). Agraïment a la seva immensa i mai prou reconeguda tasca com a la dels acompanyants a la junta (Eva, David, Cris, Jordi, Pablo més tots els vocals i assessors... com a referència el DVD Salsa Ajmacor... impagable i altament recomanable).
El relleu no era clar i la idea era fer un any de transició fins que algú sortís. Doncs vaig decidir agafar-ho contra la voluntat protectora d'algú que no volia que agafés més feina (sàviament, és clar). Certament hi ha moltes diferències amb la primera etapa: molta més experiència, molta més proximitat i acompanyament, infinitat d'entrevistes personals, quadratures del cercle vàries i moltíssimes juntes per a fer que l'associació es "desenrarís" en començar de forma convulsa. Un any on tots hem esmerçat molta estima i que està començant a donar els seus fruits. Al principi em feia pena deixar-ho perquè hi ha molts projectes en marxa (a destacar "L'associació que somniem" i l'escola d'animadors) però cal donar pas i responsabilitats a aquells que pugen amb forces i ganes. L'última JD va ser massa ràpida per manca de planificació personal i no m'agrada accelerar les coses sinó tenir temps per les persones i les opinions individuals... massa executiva quan es demana pluralitat, sinceritat i acollida. De totes maneres em guardo un "as" a la màniga :p (res de l'altre món, és clar).
Tot això no vol dir que em deslligui totalment. Vull ajudar, recolzar i acompanyar però donant pas a altres que ho poden fer molt millor si confien en ells mateixos.
Petons i abraçades
Raül
martes, octubre 30, 2007
El Seryi
-- Somos nubes blancas (Elefantes) --
/*Pre: RENFE anuncia que fins el 15 de novembre no tindrem un rodalies digne des del Baix Llobregat. Benach enganxat pel carril bus quan era exclusiu per a autobusos. Manifestació pírrica i a sobre amb missatges diferents. El Govern que s'amaga. Magdalena Álvarez dient que no dimitirà (que no ho faci i solucioni el "marrón") i ho farà el millor que sàpiga (que s'ha demostrat que no és gaire), tampoc la cessaran perquè és clau en la victòria del PSOE a Andalusia al març. ZP fent promeses a tort i dret quan no n'ha complert gaires... la resposta quina és? Desobediència civil? Ha de ser un "todos a una" sens dubte */
La setmana passada van sortir a la llum les imatges d'una brutal agressió a una menor en els FGC. El fet és lamentable i denunciable és clar. Ara, com s'ha portat tot el tema també penso que ho és.
El personatge en qüestió increpa una noia mentre parla per telèfon i acaba amb una patada a la cara. A la imatge és veu un altre noi (a qui no li tapen la cara) que no fa gaire res durant l'agressió. Analitzant les imatges en fred està clar: el seryi al "cuartelillo" i debats de si l'altre noi (argentí) hauria d'haver fet més.
En el nostre país enviar algú a la presó no és senzill i per una cosa així no s'hi va. La sanció ha de ser exemplar és clar, i el tractament psicològic més. Aquest tractament l'hauria de pagar l'agressor així com el que haurà de rebre la víctima. Si no té diners doncs que ho pagui amb treball social durant x temps ("serveis a la comunitat" com diuen als USA).
El personatge de la història ha sortit molt a la televisió. En un primer moment d'una forma molt agressiva (amenaçant un càmera) i després (prèvi consell del seu advocat, és clar) més calmat i dient una tonteria com un temple: que anava tan borratxo que no s'enrecorda de res. És dificil pensar que aquest home anés suficientment torrat com no recordar res en veure que a les imatges manté l'equilibri en tot moment.
D'escàndols n'hi ha diversos en aquesta història. El primer apareix en forma d'entrevista personal de T5 a casa del Seryi. És curiós que només una cadena ho hagi pogut fer. Què se'ns acut? Doncs que ha passat per caixa (alguns parlen de 3000 €). A sobre de ser l'agressor en treu un rèdit econòmic, tot sigui per l'audiència i la publicitat. A més, avui T5 "aprovechando el tirón" fa un reportatge sobre el racisme a Espanya. Segons he pogut llegir faran entrevistes amb membres d'un grup neonazi que va enviar un noi congolés a una cadira de rodes després d'una pallissa. Els membres parlaran amb passamuntanyes (què valents), hauran probablement cobrat i, òbviament, T5 no donarà les dades a la policia per a què passin pel jutjat, no fos cas.
El segon escàndol és el linxament mediàtic del noi argentí. Resulta que el tio no va fer res i la gent ja s'ha encarregat de dir que quines penques no fer res. Quanta falsedat en aquest país. Quants miren a la dreta quan troben un indigent tirat a terra, o a l'esquerra per no ajudar algú a creuar el carrer o pujar a l'autobús, o a l'aire en veure robatoris al metro... el noi ha estat increpat contínuament al carrer, a la universitat, per la televisió. Tampoc es veu si va oferir ajuda a la noia més tard o què. Cal tenir-los quadrats per defensar una noia davant d'un tio gran i amb actitud violenta. Alguns o farien pero la majoria penso que haguessin actuat igual.
"Seguimos para bingo"... surt l'ambaixadora de l'Equador en roda de premsa amb la mare per a condemnar l'acte. Parla d'abús vestida de 21 botons i mobilitza el col·lectiu equatorià com si l'agressió hagués anat únicament contra ells. No la recordo en cap moment parlant de la problemàtica de l'habitatge per als immigrants o d'atacs protagonitzats per equatorians. Cal sortir a la foto de tant en quant i li ha anat "al pelo". Tres quarts del mateix pel cònsul del país a Barcelona.
L'agressió és racista, injustificada, fastigosa i se't remou tot però el tractament mediàtic ha estat igual de desmesurat i a més, denunciable. Així no anem gens bé.
Petons i abraçades
Raül
/*Pre: RENFE anuncia que fins el 15 de novembre no tindrem un rodalies digne des del Baix Llobregat. Benach enganxat pel carril bus quan era exclusiu per a autobusos. Manifestació pírrica i a sobre amb missatges diferents. El Govern que s'amaga. Magdalena Álvarez dient que no dimitirà (que no ho faci i solucioni el "marrón") i ho farà el millor que sàpiga (que s'ha demostrat que no és gaire), tampoc la cessaran perquè és clau en la victòria del PSOE a Andalusia al març. ZP fent promeses a tort i dret quan no n'ha complert gaires... la resposta quina és? Desobediència civil? Ha de ser un "todos a una" sens dubte */
La setmana passada van sortir a la llum les imatges d'una brutal agressió a una menor en els FGC. El fet és lamentable i denunciable és clar. Ara, com s'ha portat tot el tema també penso que ho és.
El personatge en qüestió increpa una noia mentre parla per telèfon i acaba amb una patada a la cara. A la imatge és veu un altre noi (a qui no li tapen la cara) que no fa gaire res durant l'agressió. Analitzant les imatges en fred està clar: el seryi al "cuartelillo" i debats de si l'altre noi (argentí) hauria d'haver fet més.
En el nostre país enviar algú a la presó no és senzill i per una cosa així no s'hi va. La sanció ha de ser exemplar és clar, i el tractament psicològic més. Aquest tractament l'hauria de pagar l'agressor així com el que haurà de rebre la víctima. Si no té diners doncs que ho pagui amb treball social durant x temps ("serveis a la comunitat" com diuen als USA).
El personatge de la història ha sortit molt a la televisió. En un primer moment d'una forma molt agressiva (amenaçant un càmera) i després (prèvi consell del seu advocat, és clar) més calmat i dient una tonteria com un temple: que anava tan borratxo que no s'enrecorda de res. És dificil pensar que aquest home anés suficientment torrat com no recordar res en veure que a les imatges manté l'equilibri en tot moment.
D'escàndols n'hi ha diversos en aquesta història. El primer apareix en forma d'entrevista personal de T5 a casa del Seryi. És curiós que només una cadena ho hagi pogut fer. Què se'ns acut? Doncs que ha passat per caixa (alguns parlen de 3000 €). A sobre de ser l'agressor en treu un rèdit econòmic, tot sigui per l'audiència i la publicitat. A més, avui T5 "aprovechando el tirón" fa un reportatge sobre el racisme a Espanya. Segons he pogut llegir faran entrevistes amb membres d'un grup neonazi que va enviar un noi congolés a una cadira de rodes després d'una pallissa. Els membres parlaran amb passamuntanyes (què valents), hauran probablement cobrat i, òbviament, T5 no donarà les dades a la policia per a què passin pel jutjat, no fos cas.
El segon escàndol és el linxament mediàtic del noi argentí. Resulta que el tio no va fer res i la gent ja s'ha encarregat de dir que quines penques no fer res. Quanta falsedat en aquest país. Quants miren a la dreta quan troben un indigent tirat a terra, o a l'esquerra per no ajudar algú a creuar el carrer o pujar a l'autobús, o a l'aire en veure robatoris al metro... el noi ha estat increpat contínuament al carrer, a la universitat, per la televisió. Tampoc es veu si va oferir ajuda a la noia més tard o què. Cal tenir-los quadrats per defensar una noia davant d'un tio gran i amb actitud violenta. Alguns o farien pero la majoria penso que haguessin actuat igual.
"Seguimos para bingo"... surt l'ambaixadora de l'Equador en roda de premsa amb la mare per a condemnar l'acte. Parla d'abús vestida de 21 botons i mobilitza el col·lectiu equatorià com si l'agressió hagués anat únicament contra ells. No la recordo en cap moment parlant de la problemàtica de l'habitatge per als immigrants o d'atacs protagonitzats per equatorians. Cal sortir a la foto de tant en quant i li ha anat "al pelo". Tres quarts del mateix pel cònsul del país a Barcelona.
L'agressió és racista, injustificada, fastigosa i se't remou tot però el tractament mediàtic ha estat igual de desmesurat i a més, denunciable. Així no anem gens bé.
Petons i abraçades
Raül
martes, octubre 23, 2007
Desengaño futbolístico
-- The show must go on (Queen) --
Glasgow, ciudad a la que le tengo un asco especial desde nuestro viaje a Escocia por culpa de su fealdad general y por un hobbit que gestionaba un hostel asqueroso y que a punto estuvo de amargarnos la visita a tan precioso país.
Dicho esto resumo el partido como Ronaldinho vete a tu casa y señores del Rangers vengan a jugar a la Tharr porque para eso no hace falta estar en la Champions. Es lamentable jugar al autobús y chutar para arriba a ver si el delantero la pilla. Eso sí si su delantero fuera Kanouté o Koné uno o dos goles hubieran caído.
Que lo mejor del partido haya sido el caño de Puyol es para hacérselo mirar. He pensado (sin tener ni idea) que podríamos jugar a que los extremos estén en su banda natural. Si ellos se cierran hace falta abrir el campo. Giovani por la derecha y Messi por la izquierda. Henry por en medio y Ronaldinho entrenando hasta que le vengan ganas de jugar a fútbol en vez de ir gastando las gabardinas que pide Robinho. Ronaldinho me decepciona después de ser el jugador con el que más he disfrutado últimamente. Aguanta la pelota y la tira atrás, recibe falta y se queja. No desborda ni supera. No tiene velocidad ni regate. Creo que es para pensárselo. Es un jugador recuperable? Vienen las dudas. Yo lo pararía un mes y a entrenarse a saco.
El problema vuelve a ser la pasta. Tienen tanta como quieren. Tanta fiesta como desean y tantos fans que no pueden ni pisar la calle cinco segundos de forma libre. No sé si se les puede tocar la fibra con el patrocinador, con la falta de sueldo o con más incentivos.
Partido aburrido, asqueroso y sin interés. Lamentables últimos minutos pasándose la pelota en defensa. ¿Qué es esta broma? "Así queréis ganar la Champions?" gritaba un hombre en el bar. No reproduciré los diferentes improperios.
De lo peor del partido el árbitro. Penalty a favor del Barça no pitado, hasta tres veces ha tocado el balón, siempre en medio, tarjetas desmedidas... sanción para él?
Virus FIFA aparte hay que ponerse las pilas
Raül
P.S.: sin tener ni idea Guddy oportunidad perdida.
Glasgow, ciudad a la que le tengo un asco especial desde nuestro viaje a Escocia por culpa de su fealdad general y por un hobbit que gestionaba un hostel asqueroso y que a punto estuvo de amargarnos la visita a tan precioso país.
Dicho esto resumo el partido como Ronaldinho vete a tu casa y señores del Rangers vengan a jugar a la Tharr porque para eso no hace falta estar en la Champions. Es lamentable jugar al autobús y chutar para arriba a ver si el delantero la pilla. Eso sí si su delantero fuera Kanouté o Koné uno o dos goles hubieran caído.
Que lo mejor del partido haya sido el caño de Puyol es para hacérselo mirar. He pensado (sin tener ni idea) que podríamos jugar a que los extremos estén en su banda natural. Si ellos se cierran hace falta abrir el campo. Giovani por la derecha y Messi por la izquierda. Henry por en medio y Ronaldinho entrenando hasta que le vengan ganas de jugar a fútbol en vez de ir gastando las gabardinas que pide Robinho. Ronaldinho me decepciona después de ser el jugador con el que más he disfrutado últimamente. Aguanta la pelota y la tira atrás, recibe falta y se queja. No desborda ni supera. No tiene velocidad ni regate. Creo que es para pensárselo. Es un jugador recuperable? Vienen las dudas. Yo lo pararía un mes y a entrenarse a saco.
El problema vuelve a ser la pasta. Tienen tanta como quieren. Tanta fiesta como desean y tantos fans que no pueden ni pisar la calle cinco segundos de forma libre. No sé si se les puede tocar la fibra con el patrocinador, con la falta de sueldo o con más incentivos.
Partido aburrido, asqueroso y sin interés. Lamentables últimos minutos pasándose la pelota en defensa. ¿Qué es esta broma? "Así queréis ganar la Champions?" gritaba un hombre en el bar. No reproduciré los diferentes improperios.
De lo peor del partido el árbitro. Penalty a favor del Barça no pitado, hasta tres veces ha tocado el balón, siempre en medio, tarjetas desmedidas... sanción para él?
Virus FIFA aparte hay que ponerse las pilas
Raül
P.S.: sin tener ni idea Guddy oportunidad perdida.
viernes, octubre 19, 2007
Bàsquet
-- Hold me tight (Marlango) --
/*Previ:
Avui he vist l'Ultimatum de Bourne (molt recomanable) i en un moment de la pel·li el protagonista ha d'anar de Londres a Madrid. La seva arribada a la capital és en AVE... fa Londres-Madrid via Sevilla?
Fi Previ*/
Espanya és un país de futbol i prou. Tots els esports es tracten com si fossin futbol. La selecció guanya el mundial? Doncs comença la "futbolitis" i només fem que menjar que som els millors i no hi ha qui ens pari. 2 partits perduts a l'europeu mentre la caverna mediàtica pensava que tot estava fet i ens asseguraven que era així. La final es perd per sobrats i per falta de preparació prèvia (massa compromisos publicitaris). Tot i així el maltracte (tot i que millor tracte que altres esports) continua i el 90% dels diaris parla de futbol i actualment de F-1. A més, retransmeten un partit de bàsquet a les 22h. Qui ha d'anar a veure bàsquet al pavelló a aquestes hores? Tot per pressions televisives i que no serveixen per augmentar l'audiència. El bàsquet sobreviu pels pavellons i no tant per les televisions... en fi.
I ara passem a rajar l'AXA FC Barcelona. He pogut veure la primera part (2 quarts) del partit i trec moltes conclusions. Abans que res, dir que en la meva infantesa vaig jugar 13 anys a bàsquet (de l'escola de bàsquet fins el sènior de l'Esportiu Sant Joan) i és un esport que m'agrada moltíssim, més inclús que el futbol en algunes ocasions. Renego de la gent que diu que només amb veure els últims minuts d'un partit de bàsquet és suficient... en fi. Tot i l'experiència en l'esport no conec gaire els intríngulis tàctics però intentaré fer una mica d'anàlisi del Barça basant-me en el partit d'avui.
La Penya és un equip de pressió i velocitat liderat eminenment per gent molt jove (Rudy i Rubio) i de gran qualitat acompanyada d'uns "currantes" molt importants. Pressionen a tota la pista segons signes de la banqueta. És a dir, que no sempre ho fan i a més serveix per desquiciar el contrari. Com contrarrestar-ho? No és fàcil però cal tenir previstes solucions per a treure la bola. La idea és que tregui un pivot (el més alt => 5) i l'altre se'n vagi a l'altra punta (el 4). A partir d'aquí bloqueigs directes entre els alers, rebre i fer que la pilota vagi per l'aire enlloc de botar. No dic que sigui fàcil, però cal estar atent. En cap dels casos he vist que el Barça actués en conseqüència i tingués variants.
El Barça no corre perquè no té jugadors ràpids. En cas d'una plantilla de baix pressupost es podria contrarrestar amb pivots forts ja que els del DKV no ho són tant. Se suposa que Kasun, Marconato i Vàzquez haurien de ser figures universals però no s'estan comportant com a tals. El primer té partits de tot però no ha demostrat que valgui el que es va pagar per ell. El segon està acabat des de fa dos anys i el tercer... un tio que va dir no a la NBA i a l'ACB no destaca no és ningú. El pivot més determinant actualment és Trias que és un 4 ràpid i polivalent però no un superclasse. Aquest tipus de jugadors són molt necessaris. Total, que no tenim joc interior.
A la direcció només hi ha Pepe Sánchez i ja és més que l'any passat. Lakovic és un tio per trencar partits, moure's molt i tirar més. Si no té un bon dia doncs res de res. Morandais és un tio lamentable i no sé per què juga tant. Pot ficar n triples però perd tantes pilotes que hauria de tornar d'on ha vingut. A Acker li deixarem un parell de partits i Ilyasova és l'ombra del que ens han venut. Basile pa tu casa ya!
Manca velocitat i joc interior. És curiós que no es jugui mai amb els pivots perquè almenys per dimensions podrien treure faltes o similar. Quan hi ha un rebot els alers sempre han de còrrer cap a l'altra banda i creuar-se per sota buscant bloqueigs i una situació favorable de penetració abans que arribin els pivots contraris (habitualment més lents).
Avui sobre Rudy calia una defensa total. Necessitàvem un tio que no donés ajudes en defensa i estigués a sobre d'ell en tot moment. Actualment no hi ha un defensor pur com podia ser el Rodrigo dels primers anys. Aquesta persona hauria d'estar a sobre de Rudy fins desconcentar-lo totalment i veure si la resta de l'equip fa alguna cosa. Així pots reduir la seva puntuació a la meitat o menys. Els canvis defensius que fa el Barça són horribles. El 5 es queda defensant un 2 o 3 que el supera, penetra i dobla al pivot defensat en el seu cas per un 2 o 3 (molt més baix), manca de velocitat i atenció un altre cop.
També es poden buscar defenses alternatives zonals 2-3, 2-1-2 o 3-2 (segons el que necessitem) o mixtes amb caixa + 1 (un tio sobre Rudy) o triangle + 2 (en cas que hi hagi dos jugadors on fire). Es poden fer variants segons situacions (després de bàsquet pressió a tota la pista, per exemple). En fi, veure algunes coses diferents. És admirable el que està fent Aito al DKV amb els jugadors que té i donant l'alternativa a Rubio o Ribas. Al Barça no va tenir sort o es cagava en situacions molt concretes... massa Final Fours perdudes.
Destacar que el Manu m'ha assessorat molts cops degut a què va ser entrenador de les categories inferiors de la Penya i va disfrutar de Ricky (diu que ja era un escàndol) en el seu equip. Un abrazo crack!
Ivanovic posa't les piles i fes neteja del vestidor (Savic que l'ajudi). Per a mi no tenen cabuda al Barça: Basile, Marconato, Vázquez, Kasun, Morandais. Desconec la pedrera i jugadors de fora de l'estat així que no puc fer recomanacions.
Un altre dia parlaré del que penso de les fugues a la NBA per part de jugadors que no tindrien cabuda a la lliga dels Magic, Jordan, Barkley, Malone... els del Dream Team original. La NBA ja no és el que era... Rudy queda't que encara tens feina a fer per aquí. Marc Gasol no entris al draft a fer el ridícul si us plau.
En fi moltes coses a dir suposo encara.
I per acabar un link a un blog de qualitat sobre bàsquet: http://elcapitaenciam.blogs.terra.es/
Petons i abraçades
Raül
/*Previ:
Avui he vist l'Ultimatum de Bourne (molt recomanable) i en un moment de la pel·li el protagonista ha d'anar de Londres a Madrid. La seva arribada a la capital és en AVE... fa Londres-Madrid via Sevilla?
Fi Previ*/
Espanya és un país de futbol i prou. Tots els esports es tracten com si fossin futbol. La selecció guanya el mundial? Doncs comença la "futbolitis" i només fem que menjar que som els millors i no hi ha qui ens pari. 2 partits perduts a l'europeu mentre la caverna mediàtica pensava que tot estava fet i ens asseguraven que era així. La final es perd per sobrats i per falta de preparació prèvia (massa compromisos publicitaris). Tot i així el maltracte (tot i que millor tracte que altres esports) continua i el 90% dels diaris parla de futbol i actualment de F-1. A més, retransmeten un partit de bàsquet a les 22h. Qui ha d'anar a veure bàsquet al pavelló a aquestes hores? Tot per pressions televisives i que no serveixen per augmentar l'audiència. El bàsquet sobreviu pels pavellons i no tant per les televisions... en fi.
I ara passem a rajar l'AXA FC Barcelona. He pogut veure la primera part (2 quarts) del partit i trec moltes conclusions. Abans que res, dir que en la meva infantesa vaig jugar 13 anys a bàsquet (de l'escola de bàsquet fins el sènior de l'Esportiu Sant Joan) i és un esport que m'agrada moltíssim, més inclús que el futbol en algunes ocasions. Renego de la gent que diu que només amb veure els últims minuts d'un partit de bàsquet és suficient... en fi. Tot i l'experiència en l'esport no conec gaire els intríngulis tàctics però intentaré fer una mica d'anàlisi del Barça basant-me en el partit d'avui.
La Penya és un equip de pressió i velocitat liderat eminenment per gent molt jove (Rudy i Rubio) i de gran qualitat acompanyada d'uns "currantes" molt importants. Pressionen a tota la pista segons signes de la banqueta. És a dir, que no sempre ho fan i a més serveix per desquiciar el contrari. Com contrarrestar-ho? No és fàcil però cal tenir previstes solucions per a treure la bola. La idea és que tregui un pivot (el més alt => 5) i l'altre se'n vagi a l'altra punta (el 4). A partir d'aquí bloqueigs directes entre els alers, rebre i fer que la pilota vagi per l'aire enlloc de botar. No dic que sigui fàcil, però cal estar atent. En cap dels casos he vist que el Barça actués en conseqüència i tingués variants.
El Barça no corre perquè no té jugadors ràpids. En cas d'una plantilla de baix pressupost es podria contrarrestar amb pivots forts ja que els del DKV no ho són tant. Se suposa que Kasun, Marconato i Vàzquez haurien de ser figures universals però no s'estan comportant com a tals. El primer té partits de tot però no ha demostrat que valgui el que es va pagar per ell. El segon està acabat des de fa dos anys i el tercer... un tio que va dir no a la NBA i a l'ACB no destaca no és ningú. El pivot més determinant actualment és Trias que és un 4 ràpid i polivalent però no un superclasse. Aquest tipus de jugadors són molt necessaris. Total, que no tenim joc interior.
A la direcció només hi ha Pepe Sánchez i ja és més que l'any passat. Lakovic és un tio per trencar partits, moure's molt i tirar més. Si no té un bon dia doncs res de res. Morandais és un tio lamentable i no sé per què juga tant. Pot ficar n triples però perd tantes pilotes que hauria de tornar d'on ha vingut. A Acker li deixarem un parell de partits i Ilyasova és l'ombra del que ens han venut. Basile pa tu casa ya!
Manca velocitat i joc interior. És curiós que no es jugui mai amb els pivots perquè almenys per dimensions podrien treure faltes o similar. Quan hi ha un rebot els alers sempre han de còrrer cap a l'altra banda i creuar-se per sota buscant bloqueigs i una situació favorable de penetració abans que arribin els pivots contraris (habitualment més lents).
Avui sobre Rudy calia una defensa total. Necessitàvem un tio que no donés ajudes en defensa i estigués a sobre d'ell en tot moment. Actualment no hi ha un defensor pur com podia ser el Rodrigo dels primers anys. Aquesta persona hauria d'estar a sobre de Rudy fins desconcentar-lo totalment i veure si la resta de l'equip fa alguna cosa. Així pots reduir la seva puntuació a la meitat o menys. Els canvis defensius que fa el Barça són horribles. El 5 es queda defensant un 2 o 3 que el supera, penetra i dobla al pivot defensat en el seu cas per un 2 o 3 (molt més baix), manca de velocitat i atenció un altre cop.
També es poden buscar defenses alternatives zonals 2-3, 2-1-2 o 3-2 (segons el que necessitem) o mixtes amb caixa + 1 (un tio sobre Rudy) o triangle + 2 (en cas que hi hagi dos jugadors on fire). Es poden fer variants segons situacions (després de bàsquet pressió a tota la pista, per exemple). En fi, veure algunes coses diferents. És admirable el que està fent Aito al DKV amb els jugadors que té i donant l'alternativa a Rubio o Ribas. Al Barça no va tenir sort o es cagava en situacions molt concretes... massa Final Fours perdudes.
Destacar que el Manu m'ha assessorat molts cops degut a què va ser entrenador de les categories inferiors de la Penya i va disfrutar de Ricky (diu que ja era un escàndol) en el seu equip. Un abrazo crack!
Ivanovic posa't les piles i fes neteja del vestidor (Savic que l'ajudi). Per a mi no tenen cabuda al Barça: Basile, Marconato, Vázquez, Kasun, Morandais. Desconec la pedrera i jugadors de fora de l'estat així que no puc fer recomanacions.
Un altre dia parlaré del que penso de les fugues a la NBA per part de jugadors que no tindrien cabuda a la lliga dels Magic, Jordan, Barkley, Malone... els del Dream Team original. La NBA ja no és el que era... Rudy queda't que encara tens feina a fer per aquí. Marc Gasol no entris al draft a fer el ridícul si us plau.
En fi moltes coses a dir suposo encara.
I per acabar un link a un blog de qualitat sobre bàsquet: http://elcapitaenciam.blogs.terra.es/
Petons i abraçades
Raül
miércoles, octubre 17, 2007
Actuar... pero cómo?
-- El emigrante (Celtas Cortos) --
/*Notas previas:
1. Sr Carod Rovira: abandone la vida pública después del enésimo ridículo con lo de la Biennale. Me siento avergonzado como antiguo votante de ERC
2. Me da igual si Raúl va a la selección o si a Alonso le pica la pierna
3. ¿Por qué cuándo llueve Barcelona se colapsa globalmente? ¿Infraestructuras? ¿La gente se vuelve más lerda?
Fin notas previas*/
Si nos paramos a mirar un momento la situación actual no contamos para nada. Es algo realmente frustrante. Hay gente que muere de hambre y por más que salimos a la calle (que cada vez lo hacemos menos) o luchamos por cambiar nuestra mente en cuanto al consumismo no conseguimos avanzar ni un poco. Es curioso cómo nos hemos montado el chiringo. Tiene más fuerza una persona que un millón en la calle. No vayas a la guerra y voy. Réditos electorales que luego no sirven para nada, no se nos escucha, no sirve para nada.
Se puede hablar de inmovilismo o de falta de conciencia de la realidad. Esta semana hay una lucha muy activa contra la pobreza y para presionar en favor de los Objetivos del milenio (aquello de disminuir a la mitad la gente que consideramos pobre antes del 2015... a todo le ponemos números, límites y normas...). Estos Objetivos no van por buen camino ya que los países implicados no hacen demasiado. Gasto en armamento, en ferias inútiles para hacer el ridículo, en construcciones innecesarias, en opulencia y en necesidades creadas.
Siempre hablamos de actuar localmente pensando globalmente. Y nos vanagloriamos de creer actuar globalmente en momentos concretos (manis, gritos, blogs y chorradas) en vez de contínuamente de forma local. Qué buenos somos y pobrecitos los negritos que salen por mi tele de 37" mientras espero que acaben los anuncios de mi serie favorita antes de chequear si alguien me ha enviado un e-mail... brecha tecnológica, desequilibrio de fuerzas, intereses creados, petróleo, dinero, personas corrompibles y corrompidas.
Qué hacer? No hay nada fácil y hablamos mucho pero hacemos poco. Me escondo detrás del plural cuando debería hacer cuentas del singular. Yo y no nosotros. Hablo mucho pero hago poco, ahora mejor. Voy a mirar qué puedo hacer, pero el tiempo es limitado y hay que optimizar. Actuar de forma efectiva aunque no sea mediática. A por ellos, que son pocos y cobardes
Petons i abraçades
Raül
/*Notas previas:
1. Sr Carod Rovira: abandone la vida pública después del enésimo ridículo con lo de la Biennale. Me siento avergonzado como antiguo votante de ERC
2. Me da igual si Raúl va a la selección o si a Alonso le pica la pierna
3. ¿Por qué cuándo llueve Barcelona se colapsa globalmente? ¿Infraestructuras? ¿La gente se vuelve más lerda?
Fin notas previas*/
Si nos paramos a mirar un momento la situación actual no contamos para nada. Es algo realmente frustrante. Hay gente que muere de hambre y por más que salimos a la calle (que cada vez lo hacemos menos) o luchamos por cambiar nuestra mente en cuanto al consumismo no conseguimos avanzar ni un poco. Es curioso cómo nos hemos montado el chiringo. Tiene más fuerza una persona que un millón en la calle. No vayas a la guerra y voy. Réditos electorales que luego no sirven para nada, no se nos escucha, no sirve para nada.
Se puede hablar de inmovilismo o de falta de conciencia de la realidad. Esta semana hay una lucha muy activa contra la pobreza y para presionar en favor de los Objetivos del milenio (aquello de disminuir a la mitad la gente que consideramos pobre antes del 2015... a todo le ponemos números, límites y normas...). Estos Objetivos no van por buen camino ya que los países implicados no hacen demasiado. Gasto en armamento, en ferias inútiles para hacer el ridículo, en construcciones innecesarias, en opulencia y en necesidades creadas.
Siempre hablamos de actuar localmente pensando globalmente. Y nos vanagloriamos de creer actuar globalmente en momentos concretos (manis, gritos, blogs y chorradas) en vez de contínuamente de forma local. Qué buenos somos y pobrecitos los negritos que salen por mi tele de 37" mientras espero que acaben los anuncios de mi serie favorita antes de chequear si alguien me ha enviado un e-mail... brecha tecnológica, desequilibrio de fuerzas, intereses creados, petróleo, dinero, personas corrompibles y corrompidas.
Qué hacer? No hay nada fácil y hablamos mucho pero hacemos poco. Me escondo detrás del plural cuando debería hacer cuentas del singular. Yo y no nosotros. Hablo mucho pero hago poco, ahora mejor. Voy a mirar qué puedo hacer, pero el tiempo es limitado y hay que optimizar. Actuar de forma efectiva aunque no sea mediática. A por ellos, que son pocos y cobardes
Petons i abraçades
Raül
lunes, octubre 15, 2007
Hoy
-- Nada de ná (Café Quijano) --
Se vislumbra gran carga de trabajo en el horizonte pero aparcada al menos para la semana que viene. Nadie parece atisbarla o simplemente es falta de comunicación entre las diferentes partes. Hay que arreglar, cambiar, remendar y dirigir infinidad de cosas en infinidad de campos. Siempre uno se pregunta si será capaz de estar en todo y siempre se responde que es cuestión de organizarse bien el tiempo aunque no siempre es así. La ilusión gana al realismo que se torna crudo al encarar la verdad.
Te repites una y otra vez que podrás con todo y con todo lo que quieres harás grandes cosas. Aparcado queda de momento la lectura, el cajón y la guitarra. Malditas inquietudes que golpean constantemente el alma para tener intereses en hacer más cosas, lo que parece bueno causa angustia cuando no lo puedes alcanzar pero prefiero la inquietud que el inmovilismo, aunque el que mucho abarca poco aprieta... uno quiere abarcar apretando. Deporte, curro, niños, pasqua, uni, familia, cines, cómics, warhammer, excursiones, música, danza, grup de vida... tantas cosas que necesito pero que parecen no bastar... y ya se sabe, la angustia es una forma de nervios y estos alimentan a mi amigo kraken que hoy parecía renacer (sobredosis de pasta y tortilla este fin de semana) pero que he conseguido calmar el tiempo pasa y uno aprende a tomarse las cosas con más filosofía y por tanto intentar dirigir al cuerpo y no al revés... aunque no siempre es fácil...
De momento hoy toca ganar a Gothic Ath para no caer en el grupo de los cojos y mancos con La Taronja Rocket...
Petons i abraçades
Raül
Se vislumbra gran carga de trabajo en el horizonte pero aparcada al menos para la semana que viene. Nadie parece atisbarla o simplemente es falta de comunicación entre las diferentes partes. Hay que arreglar, cambiar, remendar y dirigir infinidad de cosas en infinidad de campos. Siempre uno se pregunta si será capaz de estar en todo y siempre se responde que es cuestión de organizarse bien el tiempo aunque no siempre es así. La ilusión gana al realismo que se torna crudo al encarar la verdad.
Te repites una y otra vez que podrás con todo y con todo lo que quieres harás grandes cosas. Aparcado queda de momento la lectura, el cajón y la guitarra. Malditas inquietudes que golpean constantemente el alma para tener intereses en hacer más cosas, lo que parece bueno causa angustia cuando no lo puedes alcanzar pero prefiero la inquietud que el inmovilismo, aunque el que mucho abarca poco aprieta... uno quiere abarcar apretando. Deporte, curro, niños, pasqua, uni, familia, cines, cómics, warhammer, excursiones, música, danza, grup de vida... tantas cosas que necesito pero que parecen no bastar... y ya se sabe, la angustia es una forma de nervios y estos alimentan a mi amigo kraken que hoy parecía renacer (sobredosis de pasta y tortilla este fin de semana) pero que he conseguido calmar el tiempo pasa y uno aprende a tomarse las cosas con más filosofía y por tanto intentar dirigir al cuerpo y no al revés... aunque no siempre es fácil...
De momento hoy toca ganar a Gothic Ath para no caer en el grupo de los cojos y mancos con La Taronja Rocket...
Petons i abraçades
Raül
jueves, octubre 11, 2007
De PP, PSOE i joventuts vàries
-- Me siento bien (Hombres G) --
El que ens queda fins arribar al març... mare meva! Penseu que qualsevol acció que es realitzi no és pel bé del ciutadà sinó per millorar la imatge del partit que sigui. Analitzeu detingudament cadascun dels comportaments dels diferents partits que apareixen habitualment a l'escena política.
Primer tenim la lluita de les joventuts del PSOE i el PP. Els primers treuen un vídeo absurd d'un Pasapalabra entre un megaguai i compromés socialista jove contra un pijo idiota del PP. Què han fet les joventuts del PP? Doncs treure un vídeo d'una megaguai PPriana contra un rastafari amb la samarreta del Ché que es furga l'orella mentre contesta. Això és política? Què m'esteu aportant qualsevol de les dues opcions? Res de res, ni enganxeu el jovent ni feu gràcia ni feu cap bé al país.
PSOE: http://www.youtube.com/watch?v=1bfwAutwdDA
PP: http://www.youtube.com/watch?v=RV3XalZg7jc
Avui ha sortit el Rajoy en plan president del govern envoltat de fotos amb el rei i demés fent un missatge "institucional" a favor de la unitat de la pàtria i l'amor a la bandera. Què pretén amb això? Doncs radicalitzar més el seu discurs i basar-lo simplement en l'amor a un país i les seves arrels i sentiments buits de contingut.
Seguidament tenim el govern fent que arribi l'AVE a Barcelona com sigui amb una munió de Lemmings treballant dia i nit. Calculen que deixi d'haver retards a RENFE tres mesos abans de les eleccions per a què la gent no els ho tingui en compte. Serà complicat amb el patetisme de Magdalena Álvarez que es queda tancada a un ascensor i s'ho pren amb bon humor i demana que tothom faci el mateix (li faria gràcia quedar-se cada dia 20 minuts tancada a un ascensor que ha d'agafar peti qui peti?).
També han tirat endavant la llei de la memòria històrica per a treure tots els pollastres, símbols i escultures del dictador arreu d'Espanya. Avui a RAC1 demanaven llocs on n'hi havia encara i la llista era increïblement llarga. I què faran amb el Valle de los Caídos? Bona pregunta. I què diu el PP al respecte? No gaire res perquè tant un discurs a favor com en contra els situaria en un punt que no els interessa. Com a molt sortirà l'Acebes a dir quatre bajanades en el seu rol de radical de dretes.
I a casa nostra? ERC es va desmarcant del tripartit per no perdre vots per influència conjunta, en Mudito se'n va a Madrid a veure la desfilada dels militars, CiU es queixa d'aquest viatge i IC segueix amb el seu patetisme habitual.
I demà dia de la hispanitat o del Pilar. Hi ha crides des de tots els sectors. Probablement es cremaran més fotos, hi haurà enfrontaments amb la policia en llocs on hi hagi exaltació de la bandera de la manera més ultradretana i tot d'independentistes aniran a increpar-los també... en fi que no anem bé i cada cop pitjor. Estem en mans d'una colla d'incompetents control·lats per les grans empreses i que no parlen del que realment ens interessa ni solucionen res del que ens afecta.
Petons i abraçades
Raül
El que ens queda fins arribar al març... mare meva! Penseu que qualsevol acció que es realitzi no és pel bé del ciutadà sinó per millorar la imatge del partit que sigui. Analitzeu detingudament cadascun dels comportaments dels diferents partits que apareixen habitualment a l'escena política.
Primer tenim la lluita de les joventuts del PSOE i el PP. Els primers treuen un vídeo absurd d'un Pasapalabra entre un megaguai i compromés socialista jove contra un pijo idiota del PP. Què han fet les joventuts del PP? Doncs treure un vídeo d'una megaguai PPriana contra un rastafari amb la samarreta del Ché que es furga l'orella mentre contesta. Això és política? Què m'esteu aportant qualsevol de les dues opcions? Res de res, ni enganxeu el jovent ni feu gràcia ni feu cap bé al país.
PSOE: http://www.youtube.com/watch?v=1bfwAutwdDA
PP: http://www.youtube.com/watch?v=RV3XalZg7jc
Avui ha sortit el Rajoy en plan president del govern envoltat de fotos amb el rei i demés fent un missatge "institucional" a favor de la unitat de la pàtria i l'amor a la bandera. Què pretén amb això? Doncs radicalitzar més el seu discurs i basar-lo simplement en l'amor a un país i les seves arrels i sentiments buits de contingut.
Seguidament tenim el govern fent que arribi l'AVE a Barcelona com sigui amb una munió de Lemmings treballant dia i nit. Calculen que deixi d'haver retards a RENFE tres mesos abans de les eleccions per a què la gent no els ho tingui en compte. Serà complicat amb el patetisme de Magdalena Álvarez que es queda tancada a un ascensor i s'ho pren amb bon humor i demana que tothom faci el mateix (li faria gràcia quedar-se cada dia 20 minuts tancada a un ascensor que ha d'agafar peti qui peti?).
També han tirat endavant la llei de la memòria històrica per a treure tots els pollastres, símbols i escultures del dictador arreu d'Espanya. Avui a RAC1 demanaven llocs on n'hi havia encara i la llista era increïblement llarga. I què faran amb el Valle de los Caídos? Bona pregunta. I què diu el PP al respecte? No gaire res perquè tant un discurs a favor com en contra els situaria en un punt que no els interessa. Com a molt sortirà l'Acebes a dir quatre bajanades en el seu rol de radical de dretes.
I a casa nostra? ERC es va desmarcant del tripartit per no perdre vots per influència conjunta, en Mudito se'n va a Madrid a veure la desfilada dels militars, CiU es queixa d'aquest viatge i IC segueix amb el seu patetisme habitual.
I demà dia de la hispanitat o del Pilar. Hi ha crides des de tots els sectors. Probablement es cremaran més fotos, hi haurà enfrontaments amb la policia en llocs on hi hagi exaltació de la bandera de la manera més ultradretana i tot d'independentistes aniran a increpar-los també... en fi que no anem bé i cada cop pitjor. Estem en mans d'una colla d'incompetents control·lats per les grans empreses i que no parlen del que realment ens interessa ni solucionen res del que ens afecta.
Petons i abraçades
Raül
viernes, octubre 05, 2007
Que lo sepas...
-- Me enamora (Juanes) --
Inversió en armament:
http://www.canalsolidari.org/web/noticies/noticia/?id_noticia=8653
Festa de la solidaritat al Parc de la Ciutadella el 6 d'octubre (música, entitats, festa...):
http://www.gencat.net/cooperacioexterior/cooperacio/femC.htm
Concentració contra la pobresa el dia 21 d'octubre:
Inversió en armament:
http://www.canalsolidari.org/web/noticies/noticia/?id_noticia=8653
Festa de la solidaritat al Parc de la Ciutadella el 6 d'octubre (música, entitats, festa...):
http://www.gencat.net/cooperacioexterior/cooperacio/femC.htm
Concentració contra la pobresa el dia 21 d'octubre:
Petons i abraçades
Raül
martes, octubre 02, 2007
València
-- You could be mine (Guns 'n Roses & OST Terminator 2) --
Abans d'anar a dormir no puc menys que escriure des de València sobre la meva experiència d'aquesta nit i, per què no, demanar consell.
Avui jugava el Barça (0-2 amb gols de Puyol i Messi) contra l'Stuttgart a la primera fase de la Champions League. El donaven en obert a A3TV i 2 companys i jo volíem anar-lo a veure a qualsevol dels milers de bars que ens oferissin unes senzilles tapes i una televisió.
La recerca comença a les 20h (45 minuts abans d'arrencar el partit). Si no hem visitat 15 bars no n'hem visitat cap. Les excuses i els quilòmetres recorreguts (su!) anaven augmentant. On no hi havia tele donaven sopar, on hi havia suaven de posar el futbol (si jugués el Madrid què farien?), on posaven el partit no tenien ni una trista tapa i en el pitjor dels casos rien de rien.
Quan ja ens resignàvem a veure el partit en una habitació de l'hotel (completament vestits, res de riure!) mentre menjàvem una pizza o demanàvem alguna cosa al servei d'habitacions (cosa que només he vist a les pel·lícules) hem pogut trobar un últim bar on ens han servit tot de tapes (braves, calamars en salsa, olivetes, callos, montaditos...) i hem pogut veure el partit.
No enteníem el per què d'aquest tracte tan amable i diferencial en aquest local. Després de parlar amb la mestressa del local descobrim que portaven només 15 dies oberts i encara no s'havien contagiat de la rancietat de la zona (on destaca la quantitat de restaurants xinesos). A més la perla de la nit ha estat que la dona ha dit que no hi havia cap lloc a la zona on sopar de forma decent... declaració d'intencions i enemistat eterna amb els locals del voltant, és clar.
Encara no hem trobat cap restaurant on emplatar-te, pagar un preu just i menjar bé en tota la ciutat de València (en 4 zones diferents de la ciutat). Algú coneix alguna cosa?
Gràcies... petons i abraçades!
Raül
Abans d'anar a dormir no puc menys que escriure des de València sobre la meva experiència d'aquesta nit i, per què no, demanar consell.
Avui jugava el Barça (0-2 amb gols de Puyol i Messi) contra l'Stuttgart a la primera fase de la Champions League. El donaven en obert a A3TV i 2 companys i jo volíem anar-lo a veure a qualsevol dels milers de bars que ens oferissin unes senzilles tapes i una televisió.
La recerca comença a les 20h (45 minuts abans d'arrencar el partit). Si no hem visitat 15 bars no n'hem visitat cap. Les excuses i els quilòmetres recorreguts (su!) anaven augmentant. On no hi havia tele donaven sopar, on hi havia suaven de posar el futbol (si jugués el Madrid què farien?), on posaven el partit no tenien ni una trista tapa i en el pitjor dels casos rien de rien.
Quan ja ens resignàvem a veure el partit en una habitació de l'hotel (completament vestits, res de riure!) mentre menjàvem una pizza o demanàvem alguna cosa al servei d'habitacions (cosa que només he vist a les pel·lícules) hem pogut trobar un últim bar on ens han servit tot de tapes (braves, calamars en salsa, olivetes, callos, montaditos...) i hem pogut veure el partit.
No enteníem el per què d'aquest tracte tan amable i diferencial en aquest local. Després de parlar amb la mestressa del local descobrim que portaven només 15 dies oberts i encara no s'havien contagiat de la rancietat de la zona (on destaca la quantitat de restaurants xinesos). A més la perla de la nit ha estat que la dona ha dit que no hi havia cap lloc a la zona on sopar de forma decent... declaració d'intencions i enemistat eterna amb els locals del voltant, és clar.
Encara no hem trobat cap restaurant on emplatar-te, pagar un preu just i menjar bé en tota la ciutat de València (en 4 zones diferents de la ciutat). Algú coneix alguna cosa?
Gràcies... petons i abraçades!
Raül
miércoles, septiembre 26, 2007
Magia
-- Magia (Rosana) --
... Magia es verte sonreir
... Magia es volver a empezar
... Magia es compartir vida cada día
... Magia es alegrarse de despertar y notar que algo ha cambiado
... Magia es recibir un "te quiero" anhelado pero inesperado
... Magia es tener noticias de alguien que está lejos
... Magia es descubrirte cada día
... Magia es mirar hacia atrás y ver que eres más feliz que ayer
... Magia es iniciar un proyecto y ver como crece
... Magia es parar y escuchar a tu alrededor
... Magia es descubrir que te queda un largo camino por andar
... Magia es saber que los sueños se pueden realizar si pones empeño
... Magia es ver que tus niños van creciendo y se colocan a tu lado
... Magia es saber quién eres y dónde estás
... Magia es gritar porque estoy a tu lado celebrando algo
... Magia es invitaros a cenar y reir hasta tarde
... Magia es hacerte feliz aunque sea por un momento
... Magia es redescubrir la importancia de un grano de mostaza
... Magia es saber besar con cariño
... Magia es abrazar fuerte
... Magia es tener proyectos y ambiciones renovadas
... Magia es verte crecer
... Magia es respirar con dificultad después de un esfuerzo gratificante
... Magia es mirar al horizonte y descubrir a la vez el Cap de Creus i Montserrat desde el Coll de la Marrana
... Magia es caminar juntos
... Magia es luchar por lo que consideras justo
... Magia es llorar de alegría o por la pérdida de un ser querido
... Magia es mirar en tu interior y descubrir sentimientos no resueltos
... Magia es jugar como un niño sin parar
... Magia es cantar tan fuerte como si lo hicieras bien
... Magia es saborear algo que te han preparado con cariño
... Magia es soñar con un futuro mejor
... Magia es quererte y que me quieras
... Magia es saber que te gusta estar a mi lado
... Magia es acurrucarte como cuando eras pequeño
... Magia es conseguir superar algo que parecía insalvable
... Magia es revisar las fotos que tienes guardadas
... Magia es hacerte sentir especial
... Magia eres tú
Petons i abraçades
Raül
... Magia es verte sonreir
... Magia es volver a empezar
... Magia es compartir vida cada día
... Magia es alegrarse de despertar y notar que algo ha cambiado
... Magia es recibir un "te quiero" anhelado pero inesperado
... Magia es tener noticias de alguien que está lejos
... Magia es descubrirte cada día
... Magia es mirar hacia atrás y ver que eres más feliz que ayer
... Magia es iniciar un proyecto y ver como crece
... Magia es parar y escuchar a tu alrededor
... Magia es descubrir que te queda un largo camino por andar
... Magia es saber que los sueños se pueden realizar si pones empeño
... Magia es ver que tus niños van creciendo y se colocan a tu lado
... Magia es saber quién eres y dónde estás
... Magia es gritar porque estoy a tu lado celebrando algo
... Magia es invitaros a cenar y reir hasta tarde
... Magia es hacerte feliz aunque sea por un momento
... Magia es redescubrir la importancia de un grano de mostaza
... Magia es saber besar con cariño
... Magia es abrazar fuerte
... Magia es tener proyectos y ambiciones renovadas
... Magia es verte crecer
... Magia es respirar con dificultad después de un esfuerzo gratificante
... Magia es mirar al horizonte y descubrir a la vez el Cap de Creus i Montserrat desde el Coll de la Marrana
... Magia es caminar juntos
... Magia es luchar por lo que consideras justo
... Magia es llorar de alegría o por la pérdida de un ser querido
... Magia es mirar en tu interior y descubrir sentimientos no resueltos
... Magia es jugar como un niño sin parar
... Magia es cantar tan fuerte como si lo hicieras bien
... Magia es saborear algo que te han preparado con cariño
... Magia es soñar con un futuro mejor
... Magia es quererte y que me quieras
... Magia es saber que te gusta estar a mi lado
... Magia es acurrucarte como cuando eras pequeño
... Magia es conseguir superar algo que parecía insalvable
... Magia es revisar las fotos que tienes guardadas
... Magia es hacerte sentir especial
... Magia eres tú
Petons i abraçades
Raül
lunes, septiembre 17, 2007
De dies i nits...
-- La senda del tiempo (Celtas Cortos) --
... a veces llega un momento en que te haces viejo de repente ...
Portem uns 17 dies de curs i l'agenda està prou plena. Encara tinc més coses a omplir però que he hagut de declinar (bàsquet...). Vull fer esport i estudiar, tocar dos instruments que tinc a casa i batucar més i millor, pensar d'anar a classes i tenir vida familiar... i el temps passa inexorable.
Dissabte me n'adono que arrenca el 10è any d'animador amb un rol que no he escollit però que he adoptat. Ja no sóc a la "pomada" dels animadors sinó que he passat a la fase "dinosaure + dirigent". No sabem quant queda però s'assumeix que el final és més proper que fa 10 anys. Tot i això l'il·lusió i els projectes són vius i amb molta força. De moment ens centrem en aquest any, el vinent Déu dirà però suposo que ja hi estic pensant.
M'il·lusiona retrobar-me amb els meus amics de l'esbart. Significa actualitzar-nos, veure que som tots ben propers i que ens estimem més enllà de danses i assajos. A més, vam fer feliç una noieta que diuen que ja és gran.
Tot passa i tot queda, sóc més feliç que mai desitjant no haver de dir mai que "cualquier tiempo pasado fue mejor" perquè cal assumir que cada edat significa un posicionament a la vida respecte la realitat.
Aquest serà un curs diferent, potser serà que estic madurant però vull estar més proper a la gent però de forma més relaxada, no pas tan lligada. Vull viure els caps de setmana x a tu i la Pasqua sense kraken ni duplicitat de grups sinó trobant-me a mi mateix. Necessito veure que les coses que faig les faig bé i no que deixo coses arraconades per a quan tingui temps (en tindré quan jo deicideixi tenir-ne). Al desembre marxem a veure el "primogénito" i tant de bo la vaca doni per un viatge espectacular a l'Agost.
Vull sentir-vos ben a prop i a tots que no tothom té la sort de tenir tanta gent i tan espectacular com vosaltres. Ja sabeu on sóc i no us preocupeu que sé on sou.
Fins aviat, fins quan vulgueu, ja triguem a retrobar-nos
Petons i abraçades (avui hi ha barra lliure!)
Raül
... a veces llega un momento en que te haces viejo de repente ...
Portem uns 17 dies de curs i l'agenda està prou plena. Encara tinc més coses a omplir però que he hagut de declinar (bàsquet...). Vull fer esport i estudiar, tocar dos instruments que tinc a casa i batucar més i millor, pensar d'anar a classes i tenir vida familiar... i el temps passa inexorable.
Dissabte me n'adono que arrenca el 10è any d'animador amb un rol que no he escollit però que he adoptat. Ja no sóc a la "pomada" dels animadors sinó que he passat a la fase "dinosaure + dirigent". No sabem quant queda però s'assumeix que el final és més proper que fa 10 anys. Tot i això l'il·lusió i els projectes són vius i amb molta força. De moment ens centrem en aquest any, el vinent Déu dirà però suposo que ja hi estic pensant.
M'il·lusiona retrobar-me amb els meus amics de l'esbart. Significa actualitzar-nos, veure que som tots ben propers i que ens estimem més enllà de danses i assajos. A més, vam fer feliç una noieta que diuen que ja és gran.
Tot passa i tot queda, sóc més feliç que mai desitjant no haver de dir mai que "cualquier tiempo pasado fue mejor" perquè cal assumir que cada edat significa un posicionament a la vida respecte la realitat.
Aquest serà un curs diferent, potser serà que estic madurant però vull estar més proper a la gent però de forma més relaxada, no pas tan lligada. Vull viure els caps de setmana x a tu i la Pasqua sense kraken ni duplicitat de grups sinó trobant-me a mi mateix. Necessito veure que les coses que faig les faig bé i no que deixo coses arraconades per a quan tingui temps (en tindré quan jo deicideixi tenir-ne). Al desembre marxem a veure el "primogénito" i tant de bo la vaca doni per un viatge espectacular a l'Agost.
Vull sentir-vos ben a prop i a tots que no tothom té la sort de tenir tanta gent i tan espectacular com vosaltres. Ja sabeu on sóc i no us preocupeu que sé on sou.
Fins aviat, fins quan vulgueu, ja triguem a retrobar-nos
Petons i abraçades (avui hi ha barra lliure!)
Raül
jueves, septiembre 13, 2007
Ruta Jove 2007
-- Loose (Nelly Furtado) --
El final de l'estiu ve marcat últimament per la Ruta Jove i en aquest cas la ruta arrencava a Setcases. Vam deixar els cotxes a Ripoll i vam anar amb bus fins a l'inici de la ruta. Dinem al costat d'una platjeta del riu que Reno, Mike i Galli van disfrutar amb salts des del mur (una mica perillosos). Apareixen les formigues de rigor. En arrencar Òscar es caga en el sr Quechua perquè s'ha trencat una cinta en el primer segon d'ús intensiu. A l'Helena se li acut jugar a la pinça i tots comencem a estar alerta per no quedar-nos-la.
L'objectiu de la jornada és arribar (guiats pel Galli) a un refugi no guardat a uns 2000 m d'alçada. La tarda passa de forma amena (amb les primeres suors) i converses amb molta gent (Mike, Toni, Glòria, Òscar, Ricard, Xavi...), l'Edu i l'Isma van al capdavant amb en Reno i en Galli. La representació femenina està formada per la Noe, la Glòria, l'Helena i la Marta. Som un total de 15 persones amb ganes de fer muntanya i canviar d'aires.
El refugi està prou bé i comencen a aparéixer les primeres robes tècniques. Decidim dormir a dins malgrat un parell de ratolins de camp. Sopa, frànkfurts, embotit, llenties, truita... són alguns dels elements presents al sopar. Un cop als sacs recordem títols de pel·lícules ben divertits...
El segon dia té com a objectiu el Costabona (que no Comabona :p) i arribar al Refugi d'Ulldeter (Vallter 2000). La primera pujada és una mica exigent però amb barretes, fruits secs i el joc de la pinça tot és més fàcil. Deixem les motxilles al peu i pugem tots cap al primer pic de la ruta: 2465 m. Seguim tirant entre "muñequitos", penalties diversos i molt de riure i compartir. Dinem al voltant del bar de Vallter 2000 on molts renovarem la nostra fibra intestinal després d'un bon café amb llet. Cap a les 17h ens tanquen el lavabo... no sabem si per horari o perquè estan farts de veure'ns anar cap allà.
Seguidament arribem al refugi d'Ulldeter on carreguem d'aigua i una miqueta més amunt acampem. Notem com la marxa del sol només significarà fred. Després de les mítiques partides d'Uno (el de Batman és clar... Justicia!!!) comencem a preparar el sopar que ja fa fred i el vent no para de bufar. Torna la sopa, mandonguilles, pasta i frànkfurts. Tot endrapat a tota pressa que fa un vent gelat que no vegis. Un cop a la tenda (21h30) hi ha algun que altre concert de vent i tots ben junts que sembla que se'ns endugui la Tramuntana. Segona cagada en el sr Quechua perquè l'Ultralight 10 serveix per ben poc amb aquella temperatura.
El matí del tercer dia té l'objectiu final d'arribar a Núria però un d'intermig: el Bastiments amb dues rutes de baixada alternatives: directa o a través del Pic de l'Infern. Després de deixar un record a la zona el Coll de la Marrana ens espera. Allà deixem les motxilles i agafem forces per poder pujar. El Bastiments havia quedat com a quelcom pendent després d'una "raquetada" on suposadament només el Xavi i el Jordi havien pogut arribar per les inclemències meteorològiques (desembre 2005). L'ascensió és lleugera fins arribar a la part final on es complica. En arribar a dalt en Galli ens informa que allò no és el Bastiments i per tant el Jordi i el Xavi no van arribar realment al Bastiments (a escassos 50 metres d'on èrem). Un cop al pic real (2881 m) ens fem les fotos de rigor i compartim menjar amb un parella de Girona que coneix Kairoi!
Arriba el moment de decidir cap a on tirem. L'Edu, el Xavi i en Reno decideixen anar a fer el Pic de l'Infern tot i la ventada que fa. La resta baixem i anem tirant xino-xano cap a una nova carena que hem de seguir fins arribar al Pic de la Fossa del Gegant a través del coll de NouCreus. A mig camí ens trobem amb els tres excursionistes rockets que ens esperen de fa estona. L'últim pic de la ruta expressa la felicitat global en haver aconseguit arribar on som (tot i la "peazo" baixada que ens queda). Aquest cim compta amb 2801 m.
La baixada és en tromba i no ens ajuntarem fins l'hora de dinar on alguns s'han banyat per a treure una mica de ronya de sobre i refrescar-se. El dinar és a tocar del Santuari i ens mengem gairebé tot el que queda (fuets, amanides, pa, xocolata....). Al Santuari descansem, ens canviem i ens alegrem en veure que són les festes de Sant Gil i tindrem xerinola a la nit. La plantada de tendes és com la de l'any passat, un desastre ja que el terra és bastant dur. En Reno és soprés per una afecció gàstrica solucionada parcialment pel dejú combinat amb aigua amb llimona i un parell d'imòdiums.
A la nit ball folk i torxes amb actuació especial de tots els freaks habituals, un ball amb moscatell, la polca d'ours, l'Arola, el chipi-chipi tradicionàrius... tot per acabar una jornada esgotadora i poder dormir bé.
El dia següent només cal baixar fins a Ripoll via Ribes (les comunicacions són precàries en aquella zona). Una vaga coincident amb la visita de mudito (àlies el molt honorable) fa que en principi no puguem arribar a Ribes fins les 14h20 i a Ripoll fins les 16h30 per connexions impossibles de transports a no ser que l'autostop ens solucioni la vida. Uns cafés, la visita del Juan Pablo i l'Uno hauran d'amenitzar l'espera de Mike, Reno, Noe i jo ja que la resta passaran el cap de setmana a la Farga. Una trucada inesperada fa que tot s'avanci i arribem a Ripoll vora les 12h (gràcies Albert i Joan!).
A la nit hi ha actuació de batucada barrejada amb nostàlgia per no poder completar la Ruta amb un cap de setmana ple de barbacoa, allioli, pizzes al foc, piscina i fotos. Gràcies a tots (Òscar, Glòria, Míriam, Albert, Galli, Marta, Mike, Toni, Edu, Xavi, Isma, Noe, Ricard i Helena). També al Manel pel suport logístic.
On anirem l'any vinent?
Petons i abraçades
Raül
El final de l'estiu ve marcat últimament per la Ruta Jove i en aquest cas la ruta arrencava a Setcases. Vam deixar els cotxes a Ripoll i vam anar amb bus fins a l'inici de la ruta. Dinem al costat d'una platjeta del riu que Reno, Mike i Galli van disfrutar amb salts des del mur (una mica perillosos). Apareixen les formigues de rigor. En arrencar Òscar es caga en el sr Quechua perquè s'ha trencat una cinta en el primer segon d'ús intensiu. A l'Helena se li acut jugar a la pinça i tots comencem a estar alerta per no quedar-nos-la.
L'objectiu de la jornada és arribar (guiats pel Galli) a un refugi no guardat a uns 2000 m d'alçada. La tarda passa de forma amena (amb les primeres suors) i converses amb molta gent (Mike, Toni, Glòria, Òscar, Ricard, Xavi...), l'Edu i l'Isma van al capdavant amb en Reno i en Galli. La representació femenina està formada per la Noe, la Glòria, l'Helena i la Marta. Som un total de 15 persones amb ganes de fer muntanya i canviar d'aires.
El refugi està prou bé i comencen a aparéixer les primeres robes tècniques. Decidim dormir a dins malgrat un parell de ratolins de camp. Sopa, frànkfurts, embotit, llenties, truita... són alguns dels elements presents al sopar. Un cop als sacs recordem títols de pel·lícules ben divertits...
El segon dia té com a objectiu el Costabona (que no Comabona :p) i arribar al Refugi d'Ulldeter (Vallter 2000). La primera pujada és una mica exigent però amb barretes, fruits secs i el joc de la pinça tot és més fàcil. Deixem les motxilles al peu i pugem tots cap al primer pic de la ruta: 2465 m. Seguim tirant entre "muñequitos", penalties diversos i molt de riure i compartir. Dinem al voltant del bar de Vallter 2000 on molts renovarem la nostra fibra intestinal després d'un bon café amb llet. Cap a les 17h ens tanquen el lavabo... no sabem si per horari o perquè estan farts de veure'ns anar cap allà.
Seguidament arribem al refugi d'Ulldeter on carreguem d'aigua i una miqueta més amunt acampem. Notem com la marxa del sol només significarà fred. Després de les mítiques partides d'Uno (el de Batman és clar... Justicia!!!) comencem a preparar el sopar que ja fa fred i el vent no para de bufar. Torna la sopa, mandonguilles, pasta i frànkfurts. Tot endrapat a tota pressa que fa un vent gelat que no vegis. Un cop a la tenda (21h30) hi ha algun que altre concert de vent i tots ben junts que sembla que se'ns endugui la Tramuntana. Segona cagada en el sr Quechua perquè l'Ultralight 10 serveix per ben poc amb aquella temperatura.
El matí del tercer dia té l'objectiu final d'arribar a Núria però un d'intermig: el Bastiments amb dues rutes de baixada alternatives: directa o a través del Pic de l'Infern. Després de deixar un record a la zona el Coll de la Marrana ens espera. Allà deixem les motxilles i agafem forces per poder pujar. El Bastiments havia quedat com a quelcom pendent després d'una "raquetada" on suposadament només el Xavi i el Jordi havien pogut arribar per les inclemències meteorològiques (desembre 2005). L'ascensió és lleugera fins arribar a la part final on es complica. En arribar a dalt en Galli ens informa que allò no és el Bastiments i per tant el Jordi i el Xavi no van arribar realment al Bastiments (a escassos 50 metres d'on èrem). Un cop al pic real (2881 m) ens fem les fotos de rigor i compartim menjar amb un parella de Girona que coneix Kairoi!
Arriba el moment de decidir cap a on tirem. L'Edu, el Xavi i en Reno decideixen anar a fer el Pic de l'Infern tot i la ventada que fa. La resta baixem i anem tirant xino-xano cap a una nova carena que hem de seguir fins arribar al Pic de la Fossa del Gegant a través del coll de NouCreus. A mig camí ens trobem amb els tres excursionistes rockets que ens esperen de fa estona. L'últim pic de la ruta expressa la felicitat global en haver aconseguit arribar on som (tot i la "peazo" baixada que ens queda). Aquest cim compta amb 2801 m.
La baixada és en tromba i no ens ajuntarem fins l'hora de dinar on alguns s'han banyat per a treure una mica de ronya de sobre i refrescar-se. El dinar és a tocar del Santuari i ens mengem gairebé tot el que queda (fuets, amanides, pa, xocolata....). Al Santuari descansem, ens canviem i ens alegrem en veure que són les festes de Sant Gil i tindrem xerinola a la nit. La plantada de tendes és com la de l'any passat, un desastre ja que el terra és bastant dur. En Reno és soprés per una afecció gàstrica solucionada parcialment pel dejú combinat amb aigua amb llimona i un parell d'imòdiums.
A la nit ball folk i torxes amb actuació especial de tots els freaks habituals, un ball amb moscatell, la polca d'ours, l'Arola, el chipi-chipi tradicionàrius... tot per acabar una jornada esgotadora i poder dormir bé.
El dia següent només cal baixar fins a Ripoll via Ribes (les comunicacions són precàries en aquella zona). Una vaga coincident amb la visita de mudito (àlies el molt honorable) fa que en principi no puguem arribar a Ribes fins les 14h20 i a Ripoll fins les 16h30 per connexions impossibles de transports a no ser que l'autostop ens solucioni la vida. Uns cafés, la visita del Juan Pablo i l'Uno hauran d'amenitzar l'espera de Mike, Reno, Noe i jo ja que la resta passaran el cap de setmana a la Farga. Una trucada inesperada fa que tot s'avanci i arribem a Ripoll vora les 12h (gràcies Albert i Joan!).
A la nit hi ha actuació de batucada barrejada amb nostàlgia per no poder completar la Ruta amb un cap de setmana ple de barbacoa, allioli, pizzes al foc, piscina i fotos. Gràcies a tots (Òscar, Glòria, Míriam, Albert, Galli, Marta, Mike, Toni, Edu, Xavi, Isma, Noe, Ricard i Helena). També al Manel pel suport logístic.
On anirem l'any vinent?
Petons i abraçades
Raül
lunes, septiembre 10, 2007
Dires!
-- Casandra (Ismael Serrano) --
Després de tornar de Menorca ens prenem un dia de "descans" per a rentar roba, comprar algunes cosetes i preparar un sopar post-Menorca per compartir les fotos (ja explicat en el post anterior). Es creen alguns Miis més (Jordi, Aida que s'afegeixen a Eva i Didi) i tenim la primera convidada a dormir del pis... que diu que a més ha dormit bé!
El curs de directors comença amb un viatge ple de motxilles (les nostres més les de Maite, Reno i Uri que havien anat en bici) cap a Llinars amb una pluja espectacular. Les sensacions flatoses inicials no van tenir res a veure amb la realitat. Ens planten un horari amb 10 hores de classe per dia: Pedagogia, Espiritualitat, Perfil del Director, tutories, avaluacions..... moltíssima feina per endavant però amb una forma de fer espectacular.
La sorpresa són 3 companys andorrans (bé de Colòmbia i València però vivint a La Seu /Andorra) i la presència del gran Perico. Les classes comencen amb experiències fortes dificil de transmetre aquí però que uneixen molt el grup. Aprens coses de la persona i no tant conceptes genèrics... això fa créixer. El meu full de tasques pendents es va omplint a mesura que avancen els dies... uffff quina feinada ens espera!
La sortida de grup és fallida en la concepció original. Comencem amb ganes de fer una mica de camí però acabem a Bigues despertant la Cris acabada de tornar de Paraguai. Anem a St Miquel del Fai i plou, anem a Granollers (via una benzinera amb mapa cutre) però està tot tancat i acabem al Mataró Park a dinar fora del Pans el picnic (tot... sopar inclós) i unes braves. A la tarda Bowling on Reno guanya però seguit de prop per Toni, Jordi i jo mateix.
A la tarda anem cap a Lliça de Vall (àlies Lliqui de Val) i comencem a preparar l'avaluació de l'excursió per als monis. A la nit sopar a Can Traver... impressionant. Pau flipa amb l'allioli.
L'avaluació va ser tot un èxit. Noe i Ivette disfressades d'astròlogues/bruixes. Els doctors Joan Pau i Jordi. Els ballarins de Tango Maite i Pau (amb show a l'hora de dinar inclós), Raül d'Andrés Montés i Reno de basquetbolista (mate inclós i explosió d'un fluorescent), Uri de fotògraf, Toni (ufff!) de "ñapas", Perico de justicia, Ricard i Anama de... aix quina memòria la meva!!!! Tot un èxit però sobretot freak...
Tot el curs va anar genial i vam treballar molt. Menció especial per la vetllada que va començar la nit anterior de l'última on fèiem de grangers que portaven una granja on els animals més grans (els professors) es portaven a l'escorxador i els altres havien d'escollir l'espècie dominant (porcs, gallines, conills, cavalls, vaques o ànecs). Matí següent a les 6:30 a.m. amunt i els monis a les 7 a.m. al ritme d'Opá... algun que altre cabrejat però tot el dia espectacular... a la nit actuacions de tots i fi de festa amb Batuca dels profes disfressats d'animals cuinats, batucada preparada el dia anterior (Aida, Jose, Perico, Anama, Ricard, Neus, Noe, Ivette, Xavi, Maite, Uri i jo) i música portada pel DJ Ricky
Experiència altament recomanable, de debó. Vam aprendre com dirigir, vam aprendre sobre els altres i sobre nosaltres... intentar tenir mirades diferents i treballar sempre des del cor.
Petons i abraçades
Raül
Després de tornar de Menorca ens prenem un dia de "descans" per a rentar roba, comprar algunes cosetes i preparar un sopar post-Menorca per compartir les fotos (ja explicat en el post anterior). Es creen alguns Miis més (Jordi, Aida que s'afegeixen a Eva i Didi) i tenim la primera convidada a dormir del pis... que diu que a més ha dormit bé!
El curs de directors comença amb un viatge ple de motxilles (les nostres més les de Maite, Reno i Uri que havien anat en bici) cap a Llinars amb una pluja espectacular. Les sensacions flatoses inicials no van tenir res a veure amb la realitat. Ens planten un horari amb 10 hores de classe per dia: Pedagogia, Espiritualitat, Perfil del Director, tutories, avaluacions..... moltíssima feina per endavant però amb una forma de fer espectacular.
La sorpresa són 3 companys andorrans (bé de Colòmbia i València però vivint a La Seu /Andorra) i la presència del gran Perico. Les classes comencen amb experiències fortes dificil de transmetre aquí però que uneixen molt el grup. Aprens coses de la persona i no tant conceptes genèrics... això fa créixer. El meu full de tasques pendents es va omplint a mesura que avancen els dies... uffff quina feinada ens espera!
La sortida de grup és fallida en la concepció original. Comencem amb ganes de fer una mica de camí però acabem a Bigues despertant la Cris acabada de tornar de Paraguai. Anem a St Miquel del Fai i plou, anem a Granollers (via una benzinera amb mapa cutre) però està tot tancat i acabem al Mataró Park a dinar fora del Pans el picnic (tot... sopar inclós) i unes braves. A la tarda Bowling on Reno guanya però seguit de prop per Toni, Jordi i jo mateix.
A la tarda anem cap a Lliça de Vall (àlies Lliqui de Val) i comencem a preparar l'avaluació de l'excursió per als monis. A la nit sopar a Can Traver... impressionant. Pau flipa amb l'allioli.
L'avaluació va ser tot un èxit. Noe i Ivette disfressades d'astròlogues/bruixes. Els doctors Joan Pau i Jordi. Els ballarins de Tango Maite i Pau (amb show a l'hora de dinar inclós), Raül d'Andrés Montés i Reno de basquetbolista (mate inclós i explosió d'un fluorescent), Uri de fotògraf, Toni (ufff!) de "ñapas", Perico de justicia, Ricard i Anama de... aix quina memòria la meva!!!! Tot un èxit però sobretot freak...
Tot el curs va anar genial i vam treballar molt. Menció especial per la vetllada que va començar la nit anterior de l'última on fèiem de grangers que portaven una granja on els animals més grans (els professors) es portaven a l'escorxador i els altres havien d'escollir l'espècie dominant (porcs, gallines, conills, cavalls, vaques o ànecs). Matí següent a les 6:30 a.m. amunt i els monis a les 7 a.m. al ritme d'Opá... algun que altre cabrejat però tot el dia espectacular... a la nit actuacions de tots i fi de festa amb Batuca dels profes disfressats d'animals cuinats, batucada preparada el dia anterior (Aida, Jose, Perico, Anama, Ricard, Neus, Noe, Ivette, Xavi, Maite, Uri i jo) i música portada pel DJ Ricky
Experiència altament recomanable, de debó. Vam aprendre com dirigir, vam aprendre sobre els altres i sobre nosaltres... intentar tenir mirades diferents i treballar sempre des del cor.
Petons i abraçades
Raül
viernes, septiembre 07, 2007
Menorca'm!
-- Eat the rich (Aerosmith) --
Primera crònica de l'estiu (i en seran mínim 3)... viatge a Menorca! Els previs eran espectaculars... cales, descans i caldereta assegurada! El transport en sí bastant lamentable (fax enviat a Balearia queixant-me... propera publicació). Quina millor rebuda que Aida i Irina amb un somriure i un ford Ka immens (su) on la meva motxilla ja ocupava tot el maleter. Després de visitar de forma accidental Maó ens dirigim cap al càmping que es troba proper a Ferreries. Jo condueixo un C3 amb motor 1100 benzina amb uns 60 CV... però ja serveix.
El càmping molt xulo. Plantem la nostra T4.1 XL (immensa) i ens adonem que per segon any consecutiu tindrà dues nits de glòria perquè el següent càmping ja té tendes muntades (balanç de la tenda => cost per nit 25€... esperem amortitzar-la! :p). A la tarda primera platja... ca la mitjana està tancada de la gentada que hi ha així que anem a la turística Cala Galdana amb un hotel gegantí a primera línea de mar... és igual Menorca'm ja ha arrencat. A partir d'aquí tot tipus de platges i sopars amb fogonet o barbacoa!!! Macarella amb excursió "a nado" fins a Macarelleta i Raül posant-se crema a l'esquena (marca de dits a l'esquena...), Ciutadella pel matí per comprar abarques (Pau i Raül fent xerinola), Fornells amb torre i sopar que necessitarà de paràgraf a part, la muntanya de Toro, visita a Es Mercadal amb compra de formatge (acabarà devorat per les formigues menorquines), Alaior i la seva festa de cavalls ("quién fuera caballo" y 10 caballos vale pero 60!! Pomada i "jo abans era guai" amb els tomateos en un banc qualsevol i la sobada que em faig camí del càmping amb riures per part de Blanca i Noe durant tota la setmana "y lo que queda"), les cares de Pau als companys del segon càmping, l'alegria d'Irina amb els termes nino, caldereta i "estàs morena", les frases cèlebres (irreproduibles) i riures de l'Aida, Benibèquer, el pollastre demanat per la Blanca, la pasta napolitana "solís", la tovallola del Kukuxumusu de l'Aida... moltíssimes coses però sobretot tornar moreno i relaxat. Us estimo molt a tots, m'ho vaig passar genial!!!!
Fornells 16h. Queden 4 hores per anar a sopar al restaurant Es Cranc. La caldereta de marisc està a l'horitzó i decidim fer compte enrera cada hora i després cada quart d'hora. Hem vist la piscina de llagostes i pensem que quan tinguem diners ens fotrem una sencera cadascú. La visita pels voltants fa més senzilla l'espera. Projectem llogar una casa en el futur allà o sinó comprar-la. Fotos freaks, llançament de pedres al mar, visió de com una noia "bolca" en la seva bici, crits diversos, riures, bromes... l'hora arriba, esperem a la porta i ens deixen entrar. Caldereta, claro... y pollo! Ens posem els pitets (benaurats a cadascuna de les cases i la llegenda diu que algú el té penjat a la paret). Arriba ella, tota ella... una cassola immensa que donarà per repetir tres cops de suquet i marisc (boques, llagostins, musclos...). Els més ràpids no mengen més, abans que res som cavallers (però per poc). Ha estat espectacular i la tornada a 30 km/h no té fi (lliure de suc... acelerar, embrague y sube de marcha!!).
Deixem per la crònica boca a boca els viatges en vaixell, les platges que no he anomenat, les fotos, les amanides de pasta amb tonyina i tomàquet (carbohidratos), la manca de verdura, l'amanida de cigrons al vaixell de tornada, el UNO, l'honestedat en tornar els cotxes (lleno, por favor), el segon càmping (inexpressable) amb les cadires a la piscina l'última nit (no per culpa nostra) i també la rebuda en arribar al port de Barcelona i el sopar del següent dia a ca nostra (croquetes, truita, amanida de cranc, ous farcits, entrepans de philadelphia amb nous... i sense pizza Tarradellas... què currat).
La crònica és curta però ho seria tot i que l'expliqués tota (més de 10 pàgines segur que ocuparia)
Següent parada... curset de Directors!
Petons i abraçades
Raül
Primera crònica de l'estiu (i en seran mínim 3)... viatge a Menorca! Els previs eran espectaculars... cales, descans i caldereta assegurada! El transport en sí bastant lamentable (fax enviat a Balearia queixant-me... propera publicació). Quina millor rebuda que Aida i Irina amb un somriure i un ford Ka immens (su) on la meva motxilla ja ocupava tot el maleter. Després de visitar de forma accidental Maó ens dirigim cap al càmping que es troba proper a Ferreries. Jo condueixo un C3 amb motor 1100 benzina amb uns 60 CV... però ja serveix.
El càmping molt xulo. Plantem la nostra T4.1 XL (immensa) i ens adonem que per segon any consecutiu tindrà dues nits de glòria perquè el següent càmping ja té tendes muntades (balanç de la tenda => cost per nit 25€... esperem amortitzar-la! :p). A la tarda primera platja... ca la mitjana està tancada de la gentada que hi ha així que anem a la turística Cala Galdana amb un hotel gegantí a primera línea de mar... és igual Menorca'm ja ha arrencat. A partir d'aquí tot tipus de platges i sopars amb fogonet o barbacoa!!! Macarella amb excursió "a nado" fins a Macarelleta i Raül posant-se crema a l'esquena (marca de dits a l'esquena...), Ciutadella pel matí per comprar abarques (Pau i Raül fent xerinola), Fornells amb torre i sopar que necessitarà de paràgraf a part, la muntanya de Toro, visita a Es Mercadal amb compra de formatge (acabarà devorat per les formigues menorquines), Alaior i la seva festa de cavalls ("quién fuera caballo" y 10 caballos vale pero 60!! Pomada i "jo abans era guai" amb els tomateos en un banc qualsevol i la sobada que em faig camí del càmping amb riures per part de Blanca i Noe durant tota la setmana "y lo que queda"), les cares de Pau als companys del segon càmping, l'alegria d'Irina amb els termes nino, caldereta i "estàs morena", les frases cèlebres (irreproduibles) i riures de l'Aida, Benibèquer, el pollastre demanat per la Blanca, la pasta napolitana "solís", la tovallola del Kukuxumusu de l'Aida... moltíssimes coses però sobretot tornar moreno i relaxat. Us estimo molt a tots, m'ho vaig passar genial!!!!
Fornells 16h. Queden 4 hores per anar a sopar al restaurant Es Cranc. La caldereta de marisc està a l'horitzó i decidim fer compte enrera cada hora i després cada quart d'hora. Hem vist la piscina de llagostes i pensem que quan tinguem diners ens fotrem una sencera cadascú. La visita pels voltants fa més senzilla l'espera. Projectem llogar una casa en el futur allà o sinó comprar-la. Fotos freaks, llançament de pedres al mar, visió de com una noia "bolca" en la seva bici, crits diversos, riures, bromes... l'hora arriba, esperem a la porta i ens deixen entrar. Caldereta, claro... y pollo! Ens posem els pitets (benaurats a cadascuna de les cases i la llegenda diu que algú el té penjat a la paret). Arriba ella, tota ella... una cassola immensa que donarà per repetir tres cops de suquet i marisc (boques, llagostins, musclos...). Els més ràpids no mengen més, abans que res som cavallers (però per poc). Ha estat espectacular i la tornada a 30 km/h no té fi (lliure de suc... acelerar, embrague y sube de marcha!!).
Deixem per la crònica boca a boca els viatges en vaixell, les platges que no he anomenat, les fotos, les amanides de pasta amb tonyina i tomàquet (carbohidratos), la manca de verdura, l'amanida de cigrons al vaixell de tornada, el UNO, l'honestedat en tornar els cotxes (lleno, por favor), el segon càmping (inexpressable) amb les cadires a la piscina l'última nit (no per culpa nostra) i també la rebuda en arribar al port de Barcelona i el sopar del següent dia a ca nostra (croquetes, truita, amanida de cranc, ous farcits, entrepans de philadelphia amb nous... i sense pizza Tarradellas... què currat).
La crònica és curta però ho seria tot i que l'expliqués tota (més de 10 pàgines segur que ocuparia)
Següent parada... curset de Directors!
Petons i abraçades
Raül
jueves, septiembre 06, 2007
Pavarotti
-- Turandot (Puccini) --
Estimar la música és fàcil i fer-ho en les seves diverses vessants enriquidor. Avui ha mort Luciano Pavarotti un dels millors i més coneguts tenors del segle XX i del que portem de XXI. Encara ressona en les meves oïdes les seves àries i col·laboracions amb, per exemple, Zucchero en la recopilació Pavarotti & Friends. El meu pare té una col·lecció de vinils de música clàssica (li apassiona) que culminaven amb CD's que li anàvem regalant mon germà i jo a mesura que la tecnologia avançava. Pavarotti significava encertar segur. I des d'aquí el meu homenatge a tan gran artista.
Aquest estiu he reprès l'interès per la música clàssica en el curs de directors gràcies a un virtuós valencià que viu a Andorra i es diu Pau. M'ha fet unes quantes recomanacions quant a òperes i simfonies que penso adquirir el més aviat possible. Vam parlar del famós Nessun Dorma interpretat per Paul Potts en un concurs tipus Factor X a Anglaterra i em va parlar d'altres obres que em sonaven... el meu pare, per exemple està enamorat del cor dels esclaus de Nabucco de Verdi. Aquí teniu el Nessun Dorma cantat per Pavarotti:
Estimar la música és fàcil i fer-ho en les seves diverses vessants enriquidor. Avui ha mort Luciano Pavarotti un dels millors i més coneguts tenors del segle XX i del que portem de XXI. Encara ressona en les meves oïdes les seves àries i col·laboracions amb, per exemple, Zucchero en la recopilació Pavarotti & Friends. El meu pare té una col·lecció de vinils de música clàssica (li apassiona) que culminaven amb CD's que li anàvem regalant mon germà i jo a mesura que la tecnologia avançava. Pavarotti significava encertar segur. I des d'aquí el meu homenatge a tan gran artista.
Aquest estiu he reprès l'interès per la música clàssica en el curs de directors gràcies a un virtuós valencià que viu a Andorra i es diu Pau. M'ha fet unes quantes recomanacions quant a òperes i simfonies que penso adquirir el més aviat possible. Vam parlar del famós Nessun Dorma interpretat per Paul Potts en un concurs tipus Factor X a Anglaterra i em va parlar d'altres obres que em sonaven... el meu pare, per exemple està enamorat del cor dels esclaus de Nabucco de Verdi. Aquí teniu el Nessun Dorma cantat per Pavarotti:
L'any passat, mentre escoltava Toni Clapés al Versió RAC1 em va sorprendre una dada del protagonista del post d'avui. Aquest programa té cada dia una secció diferent cap a les 18:40 i la dels dimecres abans era de música clàssica. Qui la portava era un gran comunicador i un amant de la mateixa, per tant era senzill escoltar-ho. Va explicar com l'any 1968 Pavarotti va sorprendre el món amb 9 dos de pit seguits en l'obra La Fille du Regiment de Donizetti. És quelcom extraordinari i que no va poder tornar a repetir un altre cop que ho va intentar. Per aquell temps Pavarotti comptava amb 33 anys i va significar protagonitzar la portada del Time i l'inici d'una carrera espectacular.
En aquest cas sí que es pot dir que la seva veu mai s'apagarà. Aquí va una breu biografia per a qui estigui interessat:
http://www.cantolirico.com/content/view/148
Petons i abraçades
Raül
P.S.: cròniques menorquines, directorils i ruteres aviat a més de la presentació mundial de La naranja rocket (nom provisional)
viernes, agosto 03, 2007
Bones vacances!
-- Amigos para siempre (Los Manolos) --
Avui arrenquen les meves esperadíssimes vacances. Ha estat un any de moltíssima feina a tots nivells. Potser no ha estat tant el volum sinó el creixement exponencial: més viatges, més reunions, més clients, més activitats, més problemes, més reptes, més informes, més gent, més converses, més...
Ho definiria com un any complicat que ha inclós també unes obres i un trasllat. Hem sobreviscut... i tant! Mires enrera i veus tres casaments, mil assajos batucaires i dansaires, actuacions arreu, excursions, plors, crits i alegries, esperances, comiats i benvingudes...
Ara Menorca, Llinars i el Pirineu conformen les meves quatre setmanes de vacances. Per primer cop espero tornar amb les piles carregades per no tenir la sensació de seguir arrossegant una gran pedra. Vull arrossegar-la i encara més grossa. Sé que hi haurà feina i dificultats però espero poder mirar-ho tot cara a cara i no amb sentiment d'inferioritat.
Nous reptes: equip rocket de futbol, excursions freaks, ballar gitanes i majorales (vaig justet?), tocar instruments nous i aprofitar els que tinc, aprovar 6 assignatures de la UOC (les dic perquè al Pau li fan gràcia els noms: Sistemes Operatius, Bases de Dades I, Programació Orientada a l'Objecte, Teoria d'autòmats i llenguatges formals I i II, Ampliació d'estructura i Tecnologia de Computadors), Projecte educatiu, implantar procediments i el·laborar documentació al respecte (superflato :p).... i sobretot sobretot sopars, reunions, riure, saltar, ballar i... ser feliç amb vosaltres.
Ah! I renovar el blog periòdicament ;)
Petons i abraçades, gaudiu molt de les vacances
Raül (esperant tornar absolutely on fire!)
Avui arrenquen les meves esperadíssimes vacances. Ha estat un any de moltíssima feina a tots nivells. Potser no ha estat tant el volum sinó el creixement exponencial: més viatges, més reunions, més clients, més activitats, més problemes, més reptes, més informes, més gent, més converses, més...
Ho definiria com un any complicat que ha inclós també unes obres i un trasllat. Hem sobreviscut... i tant! Mires enrera i veus tres casaments, mil assajos batucaires i dansaires, actuacions arreu, excursions, plors, crits i alegries, esperances, comiats i benvingudes...
Ara Menorca, Llinars i el Pirineu conformen les meves quatre setmanes de vacances. Per primer cop espero tornar amb les piles carregades per no tenir la sensació de seguir arrossegant una gran pedra. Vull arrossegar-la i encara més grossa. Sé que hi haurà feina i dificultats però espero poder mirar-ho tot cara a cara i no amb sentiment d'inferioritat.
Nous reptes: equip rocket de futbol, excursions freaks, ballar gitanes i majorales (vaig justet?), tocar instruments nous i aprofitar els que tinc, aprovar 6 assignatures de la UOC (les dic perquè al Pau li fan gràcia els noms: Sistemes Operatius, Bases de Dades I, Programació Orientada a l'Objecte, Teoria d'autòmats i llenguatges formals I i II, Ampliació d'estructura i Tecnologia de Computadors), Projecte educatiu, implantar procediments i el·laborar documentació al respecte (superflato :p).... i sobretot sobretot sopars, reunions, riure, saltar, ballar i... ser feliç amb vosaltres.
Ah! I renovar el blog periòdicament ;)
Petons i abraçades, gaudiu molt de les vacances
Raül (esperant tornar absolutely on fire!)
jueves, agosto 02, 2007
Un país de pandereta (III)
-- Hey ya (Outcast) --
La vergüenza nacional vuelve al ataque... ahora con el tema de la electricidad. La primera vergüenza es que sólo se sabe cuando afecta a las grandes capitales. ¿Cuántos usuarios en pueblos de montaña habrán sufrido cortes de suministro durante días? La información y las inversiones son muy caprichosas y sólo se realizan en casos concretos.
Como ejemplo tenemos las operadoras móviles. Invierten en los grandes núcleos de población pero no en sitios donde no la hay. ¿Por qué? Pues porque no les sale a cuenta por 200 o 300 clientes, es así de triste. Aquí estamos para ganar dinero, no para perderlo.
En cuanto al tema eléctrico. Primero está que suceda algo así. Yo lo podría llegar a comprender, somos humanos y podemos fallar, las máquinas tampoco son infalibles. Dejaremos a un lado posibles negligencias o incompetencias de diseño varias además de la falta de seguimiento de ciertas cosas. Lo que tenemos también es una falta de inversiones pero ya está bien de insistir en esto... son las que son y así va RENFE (oi Xell?) por ejemplo. La vergüenza es cuando salen a hablar el mudito Montilla y el ex-alcalde "en sense aturador" de Barcelona Joan Clos y la imagen de normalidad que dan al tema.
Imaginaros 3 días sin electricidad. Mira, no puedes ver la tele ni navegar por Internet. A las 22 o así ya tienes que ir con velas por la casa. Si tu cocina es eléctrica mal rollo pero sobretodo está el tema alimentación. Todo lo que tengas en el congelador y la nevera a "tomar pol saco". A parte están los comercios y demás actividades económicas que se ven afectadas por esto.
Las indemnizaciones tardarán porque Fecsa reclamará, claro está. Y los que pueden presionar pues no lo harán demasiado... están de vacaciones, ¡oiga!
Para los que hace días que no os paseáis por el Eixample os explico cómo está el tema. Actualmente generadores gigantescos y muy ruidosos (algunos incluso llegan a los 80dB) ocupan aceras y carriles transformando mediante motor de combustión el gasoil en impulsos eléctricos. El gasoil genera residuos, por supuesto (saldrán a decir cuánto contaminan estos monstruos?). La molestia durante el día es llevadera pero por la noche tener ese ruido continuo no alegra a nadie que además ha de soportar el bochorno típico de esta época en Barcelona. A los que no tienen aire acondicionado les asalta la duda de si prefieren no poder dormir por calor o por ruido.
Se llega a esta situación por un gran uso de aparatos eléctricos, claro. Pero la realidad que vivimos es esta. Qué hacemos para solucionarlo? Calculad unos 5 kW por cada uno de los hogares españoles (potencia asignada o disponible). Cuando se pasa este límite pues es cuando saltan los plomos que dicen nuestros padres (más bien el diferencial salta... ;), atrás queda la época de cambiar los plomos cuando se fundían por el calor derivado de una sobretensión). Podemos ponernos a multiplicar pero un bloque de 8 pisos por 3 viviendas por piso nos da un total de 120 kW disponibles en un bloque estándar. Ahora pues a seguir multiplicando. Para crear esa cantidad de energía con tecnología ecológica o renovable es complicado por coste, espacio y eficiencia así que tenemos que seguir con el tema fósil... hasta que reviente todo.
Solución? Aixxxx
Petons i abraçades
Raül
La vergüenza nacional vuelve al ataque... ahora con el tema de la electricidad. La primera vergüenza es que sólo se sabe cuando afecta a las grandes capitales. ¿Cuántos usuarios en pueblos de montaña habrán sufrido cortes de suministro durante días? La información y las inversiones son muy caprichosas y sólo se realizan en casos concretos.
Como ejemplo tenemos las operadoras móviles. Invierten en los grandes núcleos de población pero no en sitios donde no la hay. ¿Por qué? Pues porque no les sale a cuenta por 200 o 300 clientes, es así de triste. Aquí estamos para ganar dinero, no para perderlo.
En cuanto al tema eléctrico. Primero está que suceda algo así. Yo lo podría llegar a comprender, somos humanos y podemos fallar, las máquinas tampoco son infalibles. Dejaremos a un lado posibles negligencias o incompetencias de diseño varias además de la falta de seguimiento de ciertas cosas. Lo que tenemos también es una falta de inversiones pero ya está bien de insistir en esto... son las que son y así va RENFE (oi Xell?) por ejemplo. La vergüenza es cuando salen a hablar el mudito Montilla y el ex-alcalde "en sense aturador" de Barcelona Joan Clos y la imagen de normalidad que dan al tema.
Imaginaros 3 días sin electricidad. Mira, no puedes ver la tele ni navegar por Internet. A las 22 o así ya tienes que ir con velas por la casa. Si tu cocina es eléctrica mal rollo pero sobretodo está el tema alimentación. Todo lo que tengas en el congelador y la nevera a "tomar pol saco". A parte están los comercios y demás actividades económicas que se ven afectadas por esto.
Las indemnizaciones tardarán porque Fecsa reclamará, claro está. Y los que pueden presionar pues no lo harán demasiado... están de vacaciones, ¡oiga!
Para los que hace días que no os paseáis por el Eixample os explico cómo está el tema. Actualmente generadores gigantescos y muy ruidosos (algunos incluso llegan a los 80dB) ocupan aceras y carriles transformando mediante motor de combustión el gasoil en impulsos eléctricos. El gasoil genera residuos, por supuesto (saldrán a decir cuánto contaminan estos monstruos?). La molestia durante el día es llevadera pero por la noche tener ese ruido continuo no alegra a nadie que además ha de soportar el bochorno típico de esta época en Barcelona. A los que no tienen aire acondicionado les asalta la duda de si prefieren no poder dormir por calor o por ruido.
Se llega a esta situación por un gran uso de aparatos eléctricos, claro. Pero la realidad que vivimos es esta. Qué hacemos para solucionarlo? Calculad unos 5 kW por cada uno de los hogares españoles (potencia asignada o disponible). Cuando se pasa este límite pues es cuando saltan los plomos que dicen nuestros padres (más bien el diferencial salta... ;), atrás queda la época de cambiar los plomos cuando se fundían por el calor derivado de una sobretensión). Podemos ponernos a multiplicar pero un bloque de 8 pisos por 3 viviendas por piso nos da un total de 120 kW disponibles en un bloque estándar. Ahora pues a seguir multiplicando. Para crear esa cantidad de energía con tecnología ecológica o renovable es complicado por coste, espacio y eficiencia así que tenemos que seguir con el tema fósil... hasta que reviente todo.
Solución? Aixxxx
Petons i abraçades
Raül
miércoles, julio 25, 2007
Un país de pandereta (II)
-- November Rain (Guns 'n Roses) --
Se me acumula la faena... el jueves, limitaciones de velocidad y apagón brutal en Barcelona... lo haremos cronológicamente...
El gobierno de Catalunya ha decidido limitar a 80 km/h la velocidad en el entorno de la ciudad de Barcelona. Esta medida es para que los coches contaminen menos. Todos los que nos movemos por el entorno de "Barsalonaaa" sabemos que un día laborable a partir de las 7 de la mañana es imposible moverse a esa velocidad. Para muestra un botón (o dos):
- Cuando salía por la Meridiana via C-58 tardaba de media unos 45 minutos para hacer 18 km => 24 km/h. El récord negativo son 90 minutos (12 km/h) y el positivo unos 20 minutos (54 km/h)
- Cuando salía por la Diagonal via Papiol tardaba unos 50 minutos para hacer 32 km => 38.4 km/h. El récord negativo son 100 minutos (19.2 km/h) y el positivo media hora (64 km/h)
A partir de aquí vienen las reflexiones. El primero es que voy en coche porque el transporte público no me permite tardar menos de 1h 30' debido a que tengo que coger tren + autobús (que pasa cuando le pica) o tren + caminar 40 mins.
El segundo es observar que esta limitación sólo afecta a los fines de semana, cuando la gente está hasta las narices de trabajar y se pira a descansar. También por las noches en algunos momentos, algunos de ellos cuando tienes ganas de pillar la cama cuanto antes.
Es en este momento cuando te das cuenta que los políticos viven una realidad alternativa. Está claro que por las mañanas no salen ni intentan entrar en Barcelona en coche. Además, no tienen ni idea porque es en esos momentos de la semana cuando se contamina más (bajas velocidades, mucha primera y segunda marcha...).
Así que pido una solución real y no parches que no nos ayudan en nada: mejorar las carreteras (ampliaciones y reparaciones), aumentar el servicio y la calidad de los transportes públicos y también que hagan una semana de transportistas, comerciales o cualquier trabajador que tiene una odisea brutal cada mañana y ya llega al trabajo cabreado.
Petons i abraçades
Raül
Se me acumula la faena... el jueves, limitaciones de velocidad y apagón brutal en Barcelona... lo haremos cronológicamente...
El gobierno de Catalunya ha decidido limitar a 80 km/h la velocidad en el entorno de la ciudad de Barcelona. Esta medida es para que los coches contaminen menos. Todos los que nos movemos por el entorno de "Barsalonaaa" sabemos que un día laborable a partir de las 7 de la mañana es imposible moverse a esa velocidad. Para muestra un botón (o dos):
- Cuando salía por la Meridiana via C-58 tardaba de media unos 45 minutos para hacer 18 km => 24 km/h. El récord negativo son 90 minutos (12 km/h) y el positivo unos 20 minutos (54 km/h)
- Cuando salía por la Diagonal via Papiol tardaba unos 50 minutos para hacer 32 km => 38.4 km/h. El récord negativo son 100 minutos (19.2 km/h) y el positivo media hora (64 km/h)
A partir de aquí vienen las reflexiones. El primero es que voy en coche porque el transporte público no me permite tardar menos de 1h 30' debido a que tengo que coger tren + autobús (que pasa cuando le pica) o tren + caminar 40 mins.
El segundo es observar que esta limitación sólo afecta a los fines de semana, cuando la gente está hasta las narices de trabajar y se pira a descansar. También por las noches en algunos momentos, algunos de ellos cuando tienes ganas de pillar la cama cuanto antes.
Es en este momento cuando te das cuenta que los políticos viven una realidad alternativa. Está claro que por las mañanas no salen ni intentan entrar en Barcelona en coche. Además, no tienen ni idea porque es en esos momentos de la semana cuando se contamina más (bajas velocidades, mucha primera y segunda marcha...).
Así que pido una solución real y no parches que no nos ayudan en nada: mejorar las carreteras (ampliaciones y reparaciones), aumentar el servicio y la calidad de los transportes públicos y también que hagan una semana de transportistas, comerciales o cualquier trabajador que tiene una odisea brutal cada mañana y ya llega al trabajo cabreado.
Petons i abraçades
Raül
jueves, julio 12, 2007
España: País de pandereta (I)
Hola a todos,
He pensado en ir haciendo diversas entregas de la serie España: País de pandereta. Más que nada es ir recogiendo el por qué nunca nos pueden tomar en serio. El objetivo no es hacer 300 artículos seguidos ni tampoco únicamente de política. Irán surgiendo a medida que se me vayan ocurriendo o, aún más sencillo, salga algo en las noticias.
La primera entrega va dirigida al señor ZP. Primero de todo deciros que al principio pensaba que no iba tan mal. Después él y todo su gobierno nos han demostrado sobradamente las teorías del café para todos, el AVE llegará a Barcelona en el 2007, apoyaré el Estatut que salga del Parlament...
Todo ello aderezado con una oposición que da aún más risa (o pena) que el propio gobierno. Esta oposición (ya hablaremos de ella en otra entrega) demuestra su bajeza contínuamente, insistiendo en el terrorismo, las víctimas y todo aquello que puedan usar para presionar y fracturar aún más el país. Cuando aparece Aznar ya es la monda (como en aquel encuentro relacionado con el vino... buenísimo).
Hoy me quiero centrar en la petición de ZP a Bono para que vuelva a entrar en el Gobierno pensando en que en un futuro sea el Presidente del Parlamento. Lo más positivo de Bono es tener el mismo nombre que el cantante de U2. A partir de ahí poca cosa. Suelta perlas como que está orgulloso de que su padre fuera falangista, la defensa a ultranza del ejército apelando al sentimiento nacional y, cómo no, la pronunciación del país que siente suyo: Ejpaña.
Lo más triste de todo es que la petición no viene dada por su valía como dirigente, ni por su facilidad de palabra sino por lo que representa. Representa la captación de una serie de votos de la España más rancia y casposilla. Me estoy refiriendo a todo el voto nacionalista (o más) que se está yendo al PP.
Y es que recordemos que las elecciones son en marzo y la campaña ya lleva 3 años y medio en marcha. Pero ahora viene la parte dura y complicada: la de las estrategias de partido para captar votos y militantes, la de las banderitas y los gritos en los mítines, la del autocar, el paseo y el bocata, la de avances en materia de terrorismo o bloqueo de operaciones en el mismo campo... a partir de ahora nada es casual, todo está calculado.
A cada noticia o polémica de un bando surgirá una información que intentará eclipsar la anterior. La mentira ya sale a la calle, el prometer hasta meter, las fotos con todos y el amiguismo generalizado a pesar de poder escupir en la cara al mismo tiempo si la distancia (en quilómetros y tiempo entre encuentros) lo permite.
Bienvenidos al circo de España: País de pandereta.
Petons i abraçades
Raül
He pensado en ir haciendo diversas entregas de la serie España: País de pandereta. Más que nada es ir recogiendo el por qué nunca nos pueden tomar en serio. El objetivo no es hacer 300 artículos seguidos ni tampoco únicamente de política. Irán surgiendo a medida que se me vayan ocurriendo o, aún más sencillo, salga algo en las noticias.
La primera entrega va dirigida al señor ZP. Primero de todo deciros que al principio pensaba que no iba tan mal. Después él y todo su gobierno nos han demostrado sobradamente las teorías del café para todos, el AVE llegará a Barcelona en el 2007, apoyaré el Estatut que salga del Parlament...
Todo ello aderezado con una oposición que da aún más risa (o pena) que el propio gobierno. Esta oposición (ya hablaremos de ella en otra entrega) demuestra su bajeza contínuamente, insistiendo en el terrorismo, las víctimas y todo aquello que puedan usar para presionar y fracturar aún más el país. Cuando aparece Aznar ya es la monda (como en aquel encuentro relacionado con el vino... buenísimo).
Hoy me quiero centrar en la petición de ZP a Bono para que vuelva a entrar en el Gobierno pensando en que en un futuro sea el Presidente del Parlamento. Lo más positivo de Bono es tener el mismo nombre que el cantante de U2. A partir de ahí poca cosa. Suelta perlas como que está orgulloso de que su padre fuera falangista, la defensa a ultranza del ejército apelando al sentimiento nacional y, cómo no, la pronunciación del país que siente suyo: Ejpaña.
Lo más triste de todo es que la petición no viene dada por su valía como dirigente, ni por su facilidad de palabra sino por lo que representa. Representa la captación de una serie de votos de la España más rancia y casposilla. Me estoy refiriendo a todo el voto nacionalista (o más) que se está yendo al PP.
Y es que recordemos que las elecciones son en marzo y la campaña ya lleva 3 años y medio en marcha. Pero ahora viene la parte dura y complicada: la de las estrategias de partido para captar votos y militantes, la de las banderitas y los gritos en los mítines, la del autocar, el paseo y el bocata, la de avances en materia de terrorismo o bloqueo de operaciones en el mismo campo... a partir de ahora nada es casual, todo está calculado.
A cada noticia o polémica de un bando surgirá una información que intentará eclipsar la anterior. La mentira ya sale a la calle, el prometer hasta meter, las fotos con todos y el amiguismo generalizado a pesar de poder escupir en la cara al mismo tiempo si la distancia (en quilómetros y tiempo entre encuentros) lo permite.
Bienvenidos al circo de España: País de pandereta.
Petons i abraçades
Raül
lunes, julio 09, 2007
Bodorrio!!!
-- Your song (Ewan McGregor / Moulin Rouge) --
La fecha es señalada, por peculiar y porque desde hace días tengo la sensación de que será genial. Es el 7 del 7 del 7 y Ruth y Manu han decidido casarse. Después de la despedida pienso que la fiesta va a ser impresionante.
Nos situamos en la Iglesia y saludamos a todos los conocidos (que no son pocos)... otra vez pienso que va a ser genial! Entra él cogido de su madre y su abuela. Fotos y sonrisas. Entra ella cogida a su padre, más sonrisas y fotos. La ceremonia arranca con Joan Badia en plan estelar, auténtico. La Homilia es preciosa a pesar de ser improvisada, los cracks tienen eso. Momentos muy personales como las ofrendas o la canción de Sergio. El Joan hace protagonistas a las familias y apela a la renovación de las parejas cuando se prometen amor eterno. El calor de tu palabra cierra la celebración. Un lujo poder contar con Porti, Èric, Patri, Helena y Pedro (Cristian a veces) cantando.
10 kg de arroz, algunos pétalos y una traca dan paso a las fotos. Somos de los primeros! Están exultantes y contentos de cómo está yendo todo. Los nervios van pasando poco a poco. El calor descomunal no desluce la fiesta (qué duro es ir con chaqueta a esas temperaturas). Comenzamos con el aperitivo, delicatessens varias, jamón, queso, cremas, fideuá y refrescos...
Visitamos a Èric que está mermado de fuerzas (la imagen es de cuándo se ha recuperado parcialmente pero no tanto como le hubiera gustado!!!)
Pasamos a la carpa. La mesa la compartimos con Andrés y Carmen, Blanca, Patri (Cor Obert!!!) y Manel, Isa y Toni. Reímos y hablamos, comentamos y recordamos. La comida avanza y llegamos a los detalles y regalos por parte de la pareja. Nosotros les regalamos una canción freak (tuna power!) y un powerpoint que no puede ser proyectado por la ingente cantidad de luz. La versión 2.0 de la misma está a punto de ser enviada para todos, no os preocupéis!!!
Dan paso al baile con Your Song (preciosa!) y la emoción corre a raudales. Comienza la parte final del fiestón! Todo pasa muy deprisa, nos lo pasamos genial y puedo hablar con muchísima gente de cosas muy diversas: pasado, presente y futuro, sueños y esperanzas, preocupaciones y alegrías... pero sobretodo sonrisas y sentirnos muy a gusto.
Lamentablemente la fiesta llega al fin y nos despedimos de los novios agradeciéndoles todo. Se van a Costa Rica... envidia!!!! :p. La noche contínua con excursiones a por colchones y demás. Gritos, falta de sueño, alegría... como preveíamos nos lo hemos pasado genial. Aparecen promesas de ampliación del club Bías Buenas (no haciá mí, claro). Gracias Ruth. Gracias Manu. Son muchísimos años juntos. Primero como Cor Oberts (y también Mà Oberta!!!), luego como monitores. Momentos más cerca y momentos más lejos pero siempre compartiendo vida de vez en cuando (quizás menos de lo que deberíamos... habrá que solucionarlo!). Os quiero mucho.
Petons i abraçades
Raül
P.S.: ja passaré totes les fotos ...
lunes, julio 02, 2007
Una altra cosa...
-- Para que tú no llores (Antonio Carmona y Alejandro Sanz) --
... quin mes Juny... molta feina a totes bandes. Ja se sap, arriben els campaments i amb ells un petrecol de coses a fer... als qui no hi heu participat mai no arribeu a imaginar la quantitat de feina que porta.
He tingut una ballada a Montserrat (crònica aviat), un casament, un comiat de solter, un virus estomacal (2 vegades), un viatge a París, un viatge a Saragossa, un viatge a València, 2 exàmens a la UOC (això implica estudiar...), preparació de campaments, de camps de treball... en fi un munt d'experiències que ha implicat compartir molt amb molta gent, això vol dir enriquir-se molt com a persona.
No us penseu que el Juliol i l'Agost seran menys intensos!
Per començar parlaré una miqueta (millor que sigui així) del comiat de solters d'aquest cap de setmana. La Ruth i el Manu es casen dissabte vinent i aquest cap de setmana passat vam fer el comiat. Matí en comú a la platja de Calella fent xurro i jocs de preguntes amb respostes sorprenents (i que portaran cua!!!).
El dinar va ser amenitzat per atrezzo peculiar acord a l'ocasió. A l'hora dels cafés el nuvi va ser segrestat i portat cap a Badalona on va ser disfressat (no publicarem fotos de moment, mai se sap quan es poden fer servir ;)). Un partit de bàsquet impossible (10 contra 1) on quan perdia penalitzava. Seguidament carrer del mar a vendre coses inverosímils tot acabant al McDonald's demanant una gorra per robar clientela al Burger King... ho vam aconseguir!!! Un petit descans i a sopar!
Sopar espectacular! Quins embotits, carn, patates... tot brutal i seguidament la ruta típica badalonenca (almenys si vas amb aquesta gent ;)). Pichichi (quina fauna! A destacar un home d'uns 60 anys... únic i irrepetible). Jo em vaig retarar en sortir però no podia faltar el clàssic... la carpa!!!!!
Gràcies Ruth i gràcies Manu... dissabte ens ho passarem taaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaan bé :D
Petons i abraçades
Raül
... quin mes Juny... molta feina a totes bandes. Ja se sap, arriben els campaments i amb ells un petrecol de coses a fer... als qui no hi heu participat mai no arribeu a imaginar la quantitat de feina que porta.
He tingut una ballada a Montserrat (crònica aviat), un casament, un comiat de solter, un virus estomacal (2 vegades), un viatge a París, un viatge a Saragossa, un viatge a València, 2 exàmens a la UOC (això implica estudiar...), preparació de campaments, de camps de treball... en fi un munt d'experiències que ha implicat compartir molt amb molta gent, això vol dir enriquir-se molt com a persona.
No us penseu que el Juliol i l'Agost seran menys intensos!
Per començar parlaré una miqueta (millor que sigui així) del comiat de solters d'aquest cap de setmana. La Ruth i el Manu es casen dissabte vinent i aquest cap de setmana passat vam fer el comiat. Matí en comú a la platja de Calella fent xurro i jocs de preguntes amb respostes sorprenents (i que portaran cua!!!).
El dinar va ser amenitzat per atrezzo peculiar acord a l'ocasió. A l'hora dels cafés el nuvi va ser segrestat i portat cap a Badalona on va ser disfressat (no publicarem fotos de moment, mai se sap quan es poden fer servir ;)). Un partit de bàsquet impossible (10 contra 1) on quan perdia penalitzava. Seguidament carrer del mar a vendre coses inverosímils tot acabant al McDonald's demanant una gorra per robar clientela al Burger King... ho vam aconseguir!!! Un petit descans i a sopar!
Sopar espectacular! Quins embotits, carn, patates... tot brutal i seguidament la ruta típica badalonenca (almenys si vas amb aquesta gent ;)). Pichichi (quina fauna! A destacar un home d'uns 60 anys... únic i irrepetible). Jo em vaig retarar en sortir però no podia faltar el clàssic... la carpa!!!!!
Gràcies Ruth i gràcies Manu... dissabte ens ho passarem taaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaan bé :D
Petons i abraçades
Raül
lunes, junio 25, 2007
Boda
-- Me decías (Mala Suerte) --
Muchos días sin publicar pero no por ello sin novedades. Intentaré ir actualizando pero probablemente de los más nuevo a lo más antiguo.
El viernes fue un día muy especial. Asistimos a una boda. Concretamente la de Roger (bautizado como arcángel Roger Ballester) y Marta. Primero asistimos a una ceremonia sencilla en la Parroquia de Santa Maria en Badalona. La madre del novio les obsequió con una nana al final del acto. Todo muy emotivo. No podían faltar los clásicos: César, Carles, Albert, Joan y Héctor. Estaban juntos en Maristes y siguen juntos... un gran grupo! Con ellos ya compartí parte de la despedida yendo a un karting. Karting que prometimos repetir pronto.
Seguidamente fuimos hacia Tiana para el convite. Llegaron bastante rápido y pudimos ir compartiendo con ellos sensaciones. Es inevitable que la memoria te vaya un año atrás y recordar sentimientos...
Después de la cena (ñam ñam!!!) comenzaron el baile y luego nos añadimos todos a hacer un rato el loco, faltaría! Pero lo más especial estaba por llegar y fue un concierto del grupo madrileño Mala Suerte que había sido invitado en pleno al evento. Estuvieron un buen rato, hicieron subir a los novios a cantar y al grupo Papadopoulos a tocar un poco (que son el novio y los colegas!). La verdad que eso hizo que la fiesta fuera diferente y muy especial.
Seguimos bailando (acompañados por unas fresas con chocolate) hasta que mi barriga dijo "prou" (en medio de un virus de aquellos divertidos) y nos fuimos pasadas las 4. Al día siguiente habían montado una cena a la que no pudimos ir por el mismo problema.
Gracias por invitarnos, gracias por ser así y gracias por todos los momentos que pasaremos juntos... espero! Disfrutad mucho de vuestro viaje por US.
Besos
Raül
Muchos días sin publicar pero no por ello sin novedades. Intentaré ir actualizando pero probablemente de los más nuevo a lo más antiguo.
El viernes fue un día muy especial. Asistimos a una boda. Concretamente la de Roger (bautizado como arcángel Roger Ballester) y Marta. Primero asistimos a una ceremonia sencilla en la Parroquia de Santa Maria en Badalona. La madre del novio les obsequió con una nana al final del acto. Todo muy emotivo. No podían faltar los clásicos: César, Carles, Albert, Joan y Héctor. Estaban juntos en Maristes y siguen juntos... un gran grupo! Con ellos ya compartí parte de la despedida yendo a un karting. Karting que prometimos repetir pronto.
Seguidamente fuimos hacia Tiana para el convite. Llegaron bastante rápido y pudimos ir compartiendo con ellos sensaciones. Es inevitable que la memoria te vaya un año atrás y recordar sentimientos...
Después de la cena (ñam ñam!!!) comenzaron el baile y luego nos añadimos todos a hacer un rato el loco, faltaría! Pero lo más especial estaba por llegar y fue un concierto del grupo madrileño Mala Suerte que había sido invitado en pleno al evento. Estuvieron un buen rato, hicieron subir a los novios a cantar y al grupo Papadopoulos a tocar un poco (que son el novio y los colegas!). La verdad que eso hizo que la fiesta fuera diferente y muy especial.
Seguimos bailando (acompañados por unas fresas con chocolate) hasta que mi barriga dijo "prou" (en medio de un virus de aquellos divertidos) y nos fuimos pasadas las 4. Al día siguiente habían montado una cena a la que no pudimos ir por el mismo problema.
Gracias por invitarnos, gracias por ser así y gracias por todos los momentos que pasaremos juntos... espero! Disfrutad mucho de vuestro viaje por US.
Besos
Raül
miércoles, junio 06, 2007
I arrenquen les generals 2008!!! o 2007?
-- Grace Kelly (Mika) --
Fa dues setmanes que es van celebrar les eleccions municipals que van servir com un primer pols de la situació política a Espanya. Les coses no van canviar respecte 4 anys enrera però sí que és un moment per fer moviments (siguin subterranis o no) per a guanyar vots allà on es juguen les garrofes... a la Moncloa.
El PP guanyava on guanya i el PSOE està a menys diferència que abans... tots han guanyat, és clar! La batalla per arribar a ser president va arrencar el 14 de Març de 2003 (després del sagnant atemptat a Madrid). Molta gent pensava que el PP es desgastaria en estar en continu atac però tenen el seu públic i han aconseguit afeblir la suposada solidesa del PSOE i Zapatero (tot i ser el líder més destacat). Està clar que tots els escàndols al llevant espanyol (temes immobiliaris, F1 a València...), les sortides de to de l'ex-president Aznar ("quién me tiene que decir si tengo que beber más o menos") o el judici del 11-M (on es desvincula totalment la relació ETA-integrisme islàmic) no minven el poder del PP a les Espanyes. Això succeeix degut a unes influències prou importants a mitjans públics, mentides del tipus "ui que viene el lobo" i una radicalització de la política allà on el PP és minoritari (sobretot a Catalunya... tot i que als empresaris bé que els prometen coses).
El PSOE no ha jugat bé les seves cartes tampoc. ZP va prometre molt abans d'arribar per sorpresa a ser president (la vergonya de l'Estatut és flagrant). Els moviments a Catalunya són ben estranys sobretot en el gir del President. Els seus representants han estat poc hàbils enfront dels atacs del PP i el control sobre el grup Prisa no sembla tan influent com el dels competidors.
I a Catalunya també comencen els moviments. CiU es posiciona (recordeu que Duran i Lleida vol ser ministre presideixi qui presideixi) i comença a vendre's al PSOE (qui espera que guanyi ja que un pacte amb el PP representaria una davallada a Catalunya... no com en temps de Pujol tot i que a aquest ja li va costar perdre vots aquesta aliança). ERC es desmarca del PSC a Barcelona amb la renúncia de Portabella a formar part del tripartit. En els últims temps han pujat molt a Catalunya però les cagades consecutives al Govern, la falta de carisma i, un cop més, les promeses no acomplertes l'han desgastat. El contraatac és clar i esperen que els serveixi per aconseguir prou escons com per ser decisiu a la Moncloa formant part de pactes. Iniciativa? Personalment penso que fa molt que naveguen en aigües de ningú. Primer de tot ja es presenten per a formar tripartit allà on sigui i després al Saura li van donar pel sac amb la Conselleria d'Interior. Els escàndols són continus i això fa perdre valoració al líder d'IC... coincidència? Bé, tot és discutible.
I per acabar-ho d'adobar apareix ETA dient que es trenca la treva indefinida (clar, perquè allò de la T-4 no compta). Què comporta això? Més divisió al país perquè interessa. Surt el PSOE intentant un missatge d'unitat i el PP ataca culpant ZP de la situació actual... Divide y vencerás.
Ens queden molts mesos de campanya per endavant. Al PP li interessa avançar-les i al PSOE forçar al màxim. Ja veurem qui guanya aquesta batalla.
Informaré de la meva afiliació al PUM+J.
Petons i abraçades
Raül
Fa dues setmanes que es van celebrar les eleccions municipals que van servir com un primer pols de la situació política a Espanya. Les coses no van canviar respecte 4 anys enrera però sí que és un moment per fer moviments (siguin subterranis o no) per a guanyar vots allà on es juguen les garrofes... a la Moncloa.
El PP guanyava on guanya i el PSOE està a menys diferència que abans... tots han guanyat, és clar! La batalla per arribar a ser president va arrencar el 14 de Març de 2003 (després del sagnant atemptat a Madrid). Molta gent pensava que el PP es desgastaria en estar en continu atac però tenen el seu públic i han aconseguit afeblir la suposada solidesa del PSOE i Zapatero (tot i ser el líder més destacat). Està clar que tots els escàndols al llevant espanyol (temes immobiliaris, F1 a València...), les sortides de to de l'ex-president Aznar ("quién me tiene que decir si tengo que beber más o menos") o el judici del 11-M (on es desvincula totalment la relació ETA-integrisme islàmic) no minven el poder del PP a les Espanyes. Això succeeix degut a unes influències prou importants a mitjans públics, mentides del tipus "ui que viene el lobo" i una radicalització de la política allà on el PP és minoritari (sobretot a Catalunya... tot i que als empresaris bé que els prometen coses).
El PSOE no ha jugat bé les seves cartes tampoc. ZP va prometre molt abans d'arribar per sorpresa a ser president (la vergonya de l'Estatut és flagrant). Els moviments a Catalunya són ben estranys sobretot en el gir del President. Els seus representants han estat poc hàbils enfront dels atacs del PP i el control sobre el grup Prisa no sembla tan influent com el dels competidors.
I a Catalunya també comencen els moviments. CiU es posiciona (recordeu que Duran i Lleida vol ser ministre presideixi qui presideixi) i comença a vendre's al PSOE (qui espera que guanyi ja que un pacte amb el PP representaria una davallada a Catalunya... no com en temps de Pujol tot i que a aquest ja li va costar perdre vots aquesta aliança). ERC es desmarca del PSC a Barcelona amb la renúncia de Portabella a formar part del tripartit. En els últims temps han pujat molt a Catalunya però les cagades consecutives al Govern, la falta de carisma i, un cop més, les promeses no acomplertes l'han desgastat. El contraatac és clar i esperen que els serveixi per aconseguir prou escons com per ser decisiu a la Moncloa formant part de pactes. Iniciativa? Personalment penso que fa molt que naveguen en aigües de ningú. Primer de tot ja es presenten per a formar tripartit allà on sigui i després al Saura li van donar pel sac amb la Conselleria d'Interior. Els escàndols són continus i això fa perdre valoració al líder d'IC... coincidència? Bé, tot és discutible.
I per acabar-ho d'adobar apareix ETA dient que es trenca la treva indefinida (clar, perquè allò de la T-4 no compta). Què comporta això? Més divisió al país perquè interessa. Surt el PSOE intentant un missatge d'unitat i el PP ataca culpant ZP de la situació actual... Divide y vencerás.
Ens queden molts mesos de campanya per endavant. Al PP li interessa avançar-les i al PSOE forçar al màxim. Ja veurem qui guanya aquesta batalla.
Informaré de la meva afiliació al PUM+J.
Petons i abraçades
Raül
lunes, mayo 28, 2007
Eleccions 2007
-- Nueces (Coti y Ismael Serrano) --
Ahir vam anar a votar un altre cop. Constatem la batalla brutal entre PSOE i PP en la qual tots dos han guanyat. Personalment penso que qui surt més reforçat d'aquestes eleccions és el PP. Realment no tenen forts retrocessos enlloc (ni a casa nostra) i allà on ja eren forts ho són encara molt més (a Madrid han destrossat el PSOE). Això m'entristeix molt.
Avança el vot radical i marginador de minories del partit Plataforma per Catalunya. Ens ha de preocupar? Penso que sí. Saber per què avança aquesta gent, què sentim per a votar-los: por, rebuig, fàstic... es coneix el per què d'aquests sentiments?
Com a valoració global també cal destacar la baixa participació. Que a Barcelona sigui del 49 % penso que és una vergonya. D'una banda és culpa nostra perquè fa pal i no sabem quant ha costat poder decidir coses de forma democràtica. Som els primers a queixar-nos i els últims a actuar. Seria feliç en un país on la majoria de gent (almenys un 80%) votés i digués la seva... però penso que és una utopia més.
I ara parlo del meu vot. Últimament havia decidit votar en blanc (90000 vots - 3.1 % a Catalunya, el doble que el 2003... sintomàtic?). No em convenç cap idea ni partit però també em venia de gust optar per alguna opció. Així que vaig passejar-me mirant les butlletes que hi havia. A part de les majoritàries hi havia el clàssic partit humanista, el dels Ciutadans, vida i familia.... i dues que em van cridar l'atenció: "el partido antitaurino contra el maltrato animal" i "Por un Mundo más justo". Em vaig decidir per la segona opció amb certa recança per si eren alguna mena de secta, partit d'ultradretes camuflat o similar. Em vaig agafar la butlleta (fa gràcia com tots els partits tenen 42 persones a la seva llista... més encara els que saben que no sortiran escollits) i avui he investigat una miqueta... www.mundojusto.es. A primera vista, sembla que no va ser tan mala opció...
Raül
Ahir vam anar a votar un altre cop. Constatem la batalla brutal entre PSOE i PP en la qual tots dos han guanyat. Personalment penso que qui surt més reforçat d'aquestes eleccions és el PP. Realment no tenen forts retrocessos enlloc (ni a casa nostra) i allà on ja eren forts ho són encara molt més (a Madrid han destrossat el PSOE). Això m'entristeix molt.
Avança el vot radical i marginador de minories del partit Plataforma per Catalunya. Ens ha de preocupar? Penso que sí. Saber per què avança aquesta gent, què sentim per a votar-los: por, rebuig, fàstic... es coneix el per què d'aquests sentiments?
Com a valoració global també cal destacar la baixa participació. Que a Barcelona sigui del 49 % penso que és una vergonya. D'una banda és culpa nostra perquè fa pal i no sabem quant ha costat poder decidir coses de forma democràtica. Som els primers a queixar-nos i els últims a actuar. Seria feliç en un país on la majoria de gent (almenys un 80%) votés i digués la seva... però penso que és una utopia més.
I ara parlo del meu vot. Últimament havia decidit votar en blanc (90000 vots - 3.1 % a Catalunya, el doble que el 2003... sintomàtic?). No em convenç cap idea ni partit però també em venia de gust optar per alguna opció. Així que vaig passejar-me mirant les butlletes que hi havia. A part de les majoritàries hi havia el clàssic partit humanista, el dels Ciutadans, vida i familia.... i dues que em van cridar l'atenció: "el partido antitaurino contra el maltrato animal" i "Por un Mundo más justo". Em vaig decidir per la segona opció amb certa recança per si eren alguna mena de secta, partit d'ultradretes camuflat o similar. Em vaig agafar la butlleta (fa gràcia com tots els partits tenen 42 persones a la seva llista... més encara els que saben que no sortiran escollits) i avui he investigat una miqueta... www.mundojusto.es. A primera vista, sembla que no va ser tan mala opció...
Raül
domingo, mayo 27, 2007
27 de mayo
-- Seasons of love (Rent) --
Son las 9 de la mañana y tengo la situación de ser un día especial... ciertamente lo es. Me visto, cojo las 4 cosas y hago 2 encargos a mis padres. Una avanzadilla hacia un lugar que quedará siempre en mi corazón. Es raro, lo sé, pero soy así... prefiero estar allí. Pollo en la roca con 4 valientes que jugarán un partido de básquet para relajarnos... Llega el cátering, muy profesionales... la cosa va tomando forma. Donde había claustro hay un restaurante. Mirada hacia atrás, ha sido un camino fácil en cuanto a decisiones pero complicado en cuanto a gestiones. Tantos detalles que me siento capaz de organizar una misión espacial, pero casi todo es a nuestro gusto.
Ducha, comida y paseo en solitario. Todo está claro y decidido. Me visto para los fotógrafos que me hacen desvestir. Mis padres y mi hermano atentos. Llega el padrino con su hermana. Reportaje completado y fuga hacia la casa de la novia guiados por un padrino con ramo y abrazo lleno de cariño. Algunas fotos más. No me gusta sentirme protagonista...
Me desvisto y hago de anfitrión. Todos tan guapos pero no sólo físicamente sino compartiendo sonrisas y esperanzas. Huele a fiesta gracias a una despedida tan genial. Muchas gracias. Os quiero. Llega la hora y me visto por tercera vez. Espero, esperamos, salimos y entramos. Llamadas, tabaco, paseo y sorpresas. También han venido gente más joven. Gracias. Os quiero.
Sí, parece que viene. Cap al cel y adentro. Siéntate que aún falta un poco. Allegria y lágrimas de emoción (vuelven de vez en cuando). Sonrisa infinita llenando la sala. Los invitados lloran, hay emoción y risas, aplausos y fotos. La ceremonia es vivida, nuestra, emocionante, cantada y bailada, especial y diferente por vosotros. Gracias. Os quiero.
Salida con el esbart después de las firmas de los testigos. Dos bailes con uno sorprendente, regalo y fotos. Se va el sol. Reportaje diferente, raro, tobogán, saltos y relajación. Todo está saliendo bien.
Volvemos, aplausos y algo de aperitivo. Fotos, pocas por compromiso. Muchos besos, mucho cariño y mucha alegría. Qué grande sentirse querido. Comentarios, risas y a cenar. Todo está pasando tan deprisa...
Saludos a todos, la gente parece contenta. Regalos, gritos, servilletas al aire, viajes, cátering genial y música también. Freakadas varias, concursos, espadas, pastel y detalle nuestro. Llega el baile, poco recuerdo pero según parece especial... se abre la fiesta, la locura, los saltos y los escarceos. Se para y cantan, increíble, un DVD, muchos besos y abrazos. Ojalá los pudiera revivir... pero me doy cuenta que los revivo cuando os veo, cuando os recuerdo, cuando me miráis... gracias, os quiero.
Desayuno, cacaolat de la mañana, sale el sol y recogemos. Noche poco convencional, "corredisses", cotilleos y más cariño. Dormimos poco pero no importa, nada importa... diré por siempre que fue genial y que nunca me había sentido tan especial. Gracias a los 165 invitados, a los que os acordáis de nosotros, a los que nos tenéis presentes, a los que no pudieron venir pero querían... recuerdos que no se olvidan. De todo corazón... gracias... os quiero.
365 días
Petons i abraçades
Raül
Son las 9 de la mañana y tengo la situación de ser un día especial... ciertamente lo es. Me visto, cojo las 4 cosas y hago 2 encargos a mis padres. Una avanzadilla hacia un lugar que quedará siempre en mi corazón. Es raro, lo sé, pero soy así... prefiero estar allí. Pollo en la roca con 4 valientes que jugarán un partido de básquet para relajarnos... Llega el cátering, muy profesionales... la cosa va tomando forma. Donde había claustro hay un restaurante. Mirada hacia atrás, ha sido un camino fácil en cuanto a decisiones pero complicado en cuanto a gestiones. Tantos detalles que me siento capaz de organizar una misión espacial, pero casi todo es a nuestro gusto.
Ducha, comida y paseo en solitario. Todo está claro y decidido. Me visto para los fotógrafos que me hacen desvestir. Mis padres y mi hermano atentos. Llega el padrino con su hermana. Reportaje completado y fuga hacia la casa de la novia guiados por un padrino con ramo y abrazo lleno de cariño. Algunas fotos más. No me gusta sentirme protagonista...
Me desvisto y hago de anfitrión. Todos tan guapos pero no sólo físicamente sino compartiendo sonrisas y esperanzas. Huele a fiesta gracias a una despedida tan genial. Muchas gracias. Os quiero. Llega la hora y me visto por tercera vez. Espero, esperamos, salimos y entramos. Llamadas, tabaco, paseo y sorpresas. También han venido gente más joven. Gracias. Os quiero.
Sí, parece que viene. Cap al cel y adentro. Siéntate que aún falta un poco. Allegria y lágrimas de emoción (vuelven de vez en cuando). Sonrisa infinita llenando la sala. Los invitados lloran, hay emoción y risas, aplausos y fotos. La ceremonia es vivida, nuestra, emocionante, cantada y bailada, especial y diferente por vosotros. Gracias. Os quiero.
Salida con el esbart después de las firmas de los testigos. Dos bailes con uno sorprendente, regalo y fotos. Se va el sol. Reportaje diferente, raro, tobogán, saltos y relajación. Todo está saliendo bien.
Volvemos, aplausos y algo de aperitivo. Fotos, pocas por compromiso. Muchos besos, mucho cariño y mucha alegría. Qué grande sentirse querido. Comentarios, risas y a cenar. Todo está pasando tan deprisa...
Saludos a todos, la gente parece contenta. Regalos, gritos, servilletas al aire, viajes, cátering genial y música también. Freakadas varias, concursos, espadas, pastel y detalle nuestro. Llega el baile, poco recuerdo pero según parece especial... se abre la fiesta, la locura, los saltos y los escarceos. Se para y cantan, increíble, un DVD, muchos besos y abrazos. Ojalá los pudiera revivir... pero me doy cuenta que los revivo cuando os veo, cuando os recuerdo, cuando me miráis... gracias, os quiero.
Desayuno, cacaolat de la mañana, sale el sol y recogemos. Noche poco convencional, "corredisses", cotilleos y más cariño. Dormimos poco pero no importa, nada importa... diré por siempre que fue genial y que nunca me había sentido tan especial. Gracias a los 165 invitados, a los que os acordáis de nosotros, a los que nos tenéis presentes, a los que no pudieron venir pero querían... recuerdos que no se olvidan. De todo corazón... gracias... os quiero.
365 días
Petons i abraçades
Raül
viernes, mayo 25, 2007
Anuncio imprescindible
-- Never ending story (A new found glory) --
Anada d'olla d'algun publicitari:
Versió llarga:
Versió curta:
Petons i abraçades
Raül
Anada d'olla d'algun publicitari:
Versió llarga:
Versió curta:
Petons i abraçades
Raül
lunes, mayo 21, 2007
Excursió Montserrat rocket
Ara em fan mal les cames i ingereixo aigua sense parar però no puc parar de recordar el que ha passat en l'excursió rocket BCN-Montserrat...
16h Quedo amb el Carles al cole. Ens acomiadem dels Grumets i Mà Oberta que faran Vacarisses Montserrat i anem cap a Mundet. Durant el camí moments freaks preludi que alguna cosa passaria en la ruta: un cantant al passadís del metro de Pg de Gràcia (llançant crits estranys), un tio que gravava el seu avanç pel mateix passadís i una actuació estil Noviembre a dins del metro.
Comença la ruta a les 17h. La primera etapa se suposa que la farem en 2h30' i ens ha de dur al monestir de St Cugat. Un cop comencem a travessar Collserola cau una pluja que ens fa dubtar si podrem assolir el nostre objectiu. No dura gaire però l'ús de la capelina és ineludible. A part d'això destacar un pinyo que es fot el Carles i deixa marca de la seva mà a la capelina... impagable.
Saludem el monestir al cap de 2h... estem bé, som rockets i descansem mitja hora mentre estirem i mengem alguna coseta. A partir d'aquell moment començava el calvari/odissea. La segona etapa ens ha de dur a les Fonts de Terrassa. Sortim de St Cugat, passem pel CAR i arribem a TVE (camí refet 1)... ens equivoquem i descobrim l'escola de les Pureses de Maria... impressionant, és gegant! Tornem enrera tot cercant HP. Arribem a la rotonda que posa la guia però agafem la sortida equivocada.... arribem a l'escola comentada abans però per darrera!!! Tornem a la rotonda i ens autoinsultem greument (camí refet 2). Calculem que hem perdut 1 hora. Arribem a HP i a l'escola japonesa fins assolir el camí que ens ha de portar a Terrassa. Següent moment crític. Arribem a una fita que ens dirigeix cap a una altra que està destrossada. Agafem el camí equivocat... i ens adonem quan fa estona que no veiem cap marca. Enrera i a agafar l'altre camí ((camí refet 3). Arribem a una urbanització i ens equivoquem de camí clarament... el que ens diu la guia i la realitat res de res. Interactuem amb personatges sortits de vés a saber on... parlen raro i ens fan indicacions més rares que no ens porten a les Fonts de Terrassa. Arribem a una carretera i volem creuar-la. La providència ens dirigeix a l'esquerra quan en un principi volíem anar a la dreta... Més indicacions estranyes i arribem a Les fonts de Terrassa.... etapa de 4 hores sense parar (són les 23h30 i la teoria indicava 2h50 de camí...).
Sopem, diem improperis, trucades de rigor i estiraments varis. Aprofitem per omplir cantimplores amb aigua de molt baixa qualitat. Proper objectiu Olesa o Vacarisses si trobem l'alternativa Camí Romeu que ens ha indicat el David.
L'inici de la ruta està ben marcat amb fletxes negres i ens alegrem que així sigui després de la mala experiència arribant a Terrassa. Estem bé i tenim confiança. Passem per una urbanització i pensem que ens segueixen dues noies en un cotxe negre... totalment fals però fa gràcia. Arribem a la carretera de Martorell i ens endinsem en una altra urbanització per un carrer amb molt pendent. Davant del núm 14 del carrer s'hauria d'obrir un camí... on hi ha una casa. Seguim endavant i apostem... equivocadament. Arribem a una pujada brutal i uns vilatans ens indiquen que coneixen unes fletxes que després veurem que no existeixen. Refem camí (camí refet 4) i descobrim l'obertura del camí molt més amunt del que esperàvem. Ens animem molt perquè veiem tot de marques a partir d'aquell moment. Després d'unes bústies apareix el moment més crític de tota la ruta... la Riera de Gaià. Tremendament mal indicat fem i refem camins perquè ni la guia ni el que veiem és clar. El Carles s'il·lumina i decideix tirar riera avall... en una altra intersecció de camins s'avança per a veure si troba alguna cosa... sento crits Raül!!!!! Ha trobat una marca... això anima. Una mica més endavant ens trobem igual... afortunadament comencem a trobar gent i fletxes... al cap d'una estona descobrim marques d'una cinta de Caixa Catalunya combinades amb fletxes i marques de GR... Arribem a una espècie de control que ens indica que és d'una marxa del UEC de Gràcia i que no va pel GR (que ha d'anar a Olesa) sinó que ens porta directament a l'aeri. Pensem que seguir aquest camí serà el millor... craso error.
Imprimim marxa rocket ja que veiem que aquesta gent s'ho ha currat molt i està tot molt ben marcat. Pujada, baixada i cintes i més cintes... comencem a notar cansament i preguntem quan falta per l'aeri... primer cop que ens diuen 7-8 km. Seguim avançant i no hi ha senyals de l'aeri. Arribem a un punt d'avituallament i el camí ple de freaks del UEC de Gràcia... gent molt petada certament. Nosaltres també ho estem i decidim parar en el primer poble que passem... no n'arriba cap i un fanal en una cruïlla ens serveix d'excusa... 5h15 d'etapa. La parada és curta perquè fa fred. Seguim avançant per camins molt ben indicats fins arribar a un punt de control. Estan molt ben organitzats... avituallament i creu roja... gent sobant.
El següent punt de control ens indica que queden 7-8 km per l'aeri... sembla "el día de la marmota"... se suposa que eminenment de baixada (mentira!). Al cap d'una estona sentim que un altre diu que són 7 km de baixada dins l'aeri i que encara no hem arribat al punt de baixada ("día de la marmota"). Petats no parem de pujar i baixar i cagar-nos en el tio que ens va dir que anàvem directes a l'aeri. La següent parada és al mig del camí. Cames rebentades totalment i la moral pel terra. L'aeri sembla que el vagin allunyant però al fons es veu un pont que és el punt d'arribada. Mentre el camí que ve d'Olesa és paral·lel a la via del tren i la carretera, el nostre no para de fer voltes i km en va. Ens aixequem amb moltes dificultats i seguim... l'aeri és nostre!!!! Ja eren vora les 8h del matí. La parada del tren ens serveix per descansar, menjar i veure que ens queden 4km de ruta... l'objectiu és a prop!
L'ascensió ha de durar una hora i agafem el camí de les aigües tot seguint un avi rocket que ens treu distància des del primer moment. Ara les cames estan bé però el cor va a tope i sembla que falti oxigen. L'aproximació és brutal amb 20 minuts de pujada/grimpada. Seguim amb una pujada suau que ens porta a les escales curtes... preludi del final del camí. Són uns 15 minuts d'escales que acaben de rebentar-te i a més en dos blocs separats. Seguim avançant i arriben les escales llargues. Només queden uns 5-10 minuts fins el monestir però hem de fer una parada abans de començar l'atac final. Arribem tot corrent en plan rocket, hem fet la pujada en uns 45-50 mins. L'alegria és màxima. El David i la Laia ens reben en arribar a la plaça amb abraçades, petons i aigua (infinites gràcies!!!!)... Ens tirem a terra i jo no m'aguanto les llàgrimes... tinc un nus a la gola. Objectiu acomplert (al voltant de les 9h).
Calculem que vam fer uns 60 km entre les voltes i tot en unes 14 hores. Si haguéssim fet la ruta BCN-St Cugat-Terrassa-Vacarisses-Montserrat ho podríem haver fet en 10-11... però no seríem tan rockets.
Gràcies Carles pels riures, converses, silencis, suport, abraçades i crits d'alegria!
Petons i abraçades
Raül
P.S.: vam refer 6 camins fins arribar al creuament amb l'UEC de Gràcia... però no recordo els altres 2
16h Quedo amb el Carles al cole. Ens acomiadem dels Grumets i Mà Oberta que faran Vacarisses Montserrat i anem cap a Mundet. Durant el camí moments freaks preludi que alguna cosa passaria en la ruta: un cantant al passadís del metro de Pg de Gràcia (llançant crits estranys), un tio que gravava el seu avanç pel mateix passadís i una actuació estil Noviembre a dins del metro.
Comença la ruta a les 17h. La primera etapa se suposa que la farem en 2h30' i ens ha de dur al monestir de St Cugat. Un cop comencem a travessar Collserola cau una pluja que ens fa dubtar si podrem assolir el nostre objectiu. No dura gaire però l'ús de la capelina és ineludible. A part d'això destacar un pinyo que es fot el Carles i deixa marca de la seva mà a la capelina... impagable.
Saludem el monestir al cap de 2h... estem bé, som rockets i descansem mitja hora mentre estirem i mengem alguna coseta. A partir d'aquell moment començava el calvari/odissea. La segona etapa ens ha de dur a les Fonts de Terrassa. Sortim de St Cugat, passem pel CAR i arribem a TVE (camí refet 1)... ens equivoquem i descobrim l'escola de les Pureses de Maria... impressionant, és gegant! Tornem enrera tot cercant HP. Arribem a la rotonda que posa la guia però agafem la sortida equivocada.... arribem a l'escola comentada abans però per darrera!!! Tornem a la rotonda i ens autoinsultem greument (camí refet 2). Calculem que hem perdut 1 hora. Arribem a HP i a l'escola japonesa fins assolir el camí que ens ha de portar a Terrassa. Següent moment crític. Arribem a una fita que ens dirigeix cap a una altra que està destrossada. Agafem el camí equivocat... i ens adonem quan fa estona que no veiem cap marca. Enrera i a agafar l'altre camí ((camí refet 3). Arribem a una urbanització i ens equivoquem de camí clarament... el que ens diu la guia i la realitat res de res. Interactuem amb personatges sortits de vés a saber on... parlen raro i ens fan indicacions més rares que no ens porten a les Fonts de Terrassa. Arribem a una carretera i volem creuar-la. La providència ens dirigeix a l'esquerra quan en un principi volíem anar a la dreta... Més indicacions estranyes i arribem a Les fonts de Terrassa.... etapa de 4 hores sense parar (són les 23h30 i la teoria indicava 2h50 de camí...).
Sopem, diem improperis, trucades de rigor i estiraments varis. Aprofitem per omplir cantimplores amb aigua de molt baixa qualitat. Proper objectiu Olesa o Vacarisses si trobem l'alternativa Camí Romeu que ens ha indicat el David.
L'inici de la ruta està ben marcat amb fletxes negres i ens alegrem que així sigui després de la mala experiència arribant a Terrassa. Estem bé i tenim confiança. Passem per una urbanització i pensem que ens segueixen dues noies en un cotxe negre... totalment fals però fa gràcia. Arribem a la carretera de Martorell i ens endinsem en una altra urbanització per un carrer amb molt pendent. Davant del núm 14 del carrer s'hauria d'obrir un camí... on hi ha una casa. Seguim endavant i apostem... equivocadament. Arribem a una pujada brutal i uns vilatans ens indiquen que coneixen unes fletxes que després veurem que no existeixen. Refem camí (camí refet 4) i descobrim l'obertura del camí molt més amunt del que esperàvem. Ens animem molt perquè veiem tot de marques a partir d'aquell moment. Després d'unes bústies apareix el moment més crític de tota la ruta... la Riera de Gaià. Tremendament mal indicat fem i refem camins perquè ni la guia ni el que veiem és clar. El Carles s'il·lumina i decideix tirar riera avall... en una altra intersecció de camins s'avança per a veure si troba alguna cosa... sento crits Raül!!!!! Ha trobat una marca... això anima. Una mica més endavant ens trobem igual... afortunadament comencem a trobar gent i fletxes... al cap d'una estona descobrim marques d'una cinta de Caixa Catalunya combinades amb fletxes i marques de GR... Arribem a una espècie de control que ens indica que és d'una marxa del UEC de Gràcia i que no va pel GR (que ha d'anar a Olesa) sinó que ens porta directament a l'aeri. Pensem que seguir aquest camí serà el millor... craso error.
Imprimim marxa rocket ja que veiem que aquesta gent s'ho ha currat molt i està tot molt ben marcat. Pujada, baixada i cintes i més cintes... comencem a notar cansament i preguntem quan falta per l'aeri... primer cop que ens diuen 7-8 km. Seguim avançant i no hi ha senyals de l'aeri. Arribem a un punt d'avituallament i el camí ple de freaks del UEC de Gràcia... gent molt petada certament. Nosaltres també ho estem i decidim parar en el primer poble que passem... no n'arriba cap i un fanal en una cruïlla ens serveix d'excusa... 5h15 d'etapa. La parada és curta perquè fa fred. Seguim avançant per camins molt ben indicats fins arribar a un punt de control. Estan molt ben organitzats... avituallament i creu roja... gent sobant.
El següent punt de control ens indica que queden 7-8 km per l'aeri... sembla "el día de la marmota"... se suposa que eminenment de baixada (mentira!). Al cap d'una estona sentim que un altre diu que són 7 km de baixada dins l'aeri i que encara no hem arribat al punt de baixada ("día de la marmota"). Petats no parem de pujar i baixar i cagar-nos en el tio que ens va dir que anàvem directes a l'aeri. La següent parada és al mig del camí. Cames rebentades totalment i la moral pel terra. L'aeri sembla que el vagin allunyant però al fons es veu un pont que és el punt d'arribada. Mentre el camí que ve d'Olesa és paral·lel a la via del tren i la carretera, el nostre no para de fer voltes i km en va. Ens aixequem amb moltes dificultats i seguim... l'aeri és nostre!!!! Ja eren vora les 8h del matí. La parada del tren ens serveix per descansar, menjar i veure que ens queden 4km de ruta... l'objectiu és a prop!
L'ascensió ha de durar una hora i agafem el camí de les aigües tot seguint un avi rocket que ens treu distància des del primer moment. Ara les cames estan bé però el cor va a tope i sembla que falti oxigen. L'aproximació és brutal amb 20 minuts de pujada/grimpada. Seguim amb una pujada suau que ens porta a les escales curtes... preludi del final del camí. Són uns 15 minuts d'escales que acaben de rebentar-te i a més en dos blocs separats. Seguim avançant i arriben les escales llargues. Només queden uns 5-10 minuts fins el monestir però hem de fer una parada abans de començar l'atac final. Arribem tot corrent en plan rocket, hem fet la pujada en uns 45-50 mins. L'alegria és màxima. El David i la Laia ens reben en arribar a la plaça amb abraçades, petons i aigua (infinites gràcies!!!!)... Ens tirem a terra i jo no m'aguanto les llàgrimes... tinc un nus a la gola. Objectiu acomplert (al voltant de les 9h).
Calculem que vam fer uns 60 km entre les voltes i tot en unes 14 hores. Si haguéssim fet la ruta BCN-St Cugat-Terrassa-Vacarisses-Montserrat ho podríem haver fet en 10-11... però no seríem tan rockets.
Gràcies Carles pels riures, converses, silencis, suport, abraçades i crits d'alegria!
Petons i abraçades
Raül
P.S.: vam refer 6 camins fins arribar al creuament amb l'UEC de Gràcia... però no recordo els altres 2
martes, mayo 15, 2007
Ba-toka'm
Avui més música i vídeos d'un grup de batucada...
http://batokam.blogspot.com
Espero que ho disfruteu
Petons i abraçades
raül
http://batokam.blogspot.com
Espero que ho disfruteu
Petons i abraçades
raül
domingo, mayo 13, 2007
Eurovisión 2007
-- Vine amb mi (Risc) --
Reclamo Eurovisión como lugar de encuentro de freaks y posibles canciones de verano... a destacar la que creo que quedó segunda: Ucrania!
Reclamo Eurovisión como lugar de encuentro de freaks y posibles canciones de verano... a destacar la que creo que quedó segunda: Ucrania!
Reclamación política incluída... Atentos al Russia Goodbye...
Entrada rara sí pero quiero recordar los dos encuentros consecutivos en el cole para Eurovisión... el año de Europe is living a Celebration y el de Beth...
Petons i abraçades
Raül
P.S.: més info de RISC a www.myspace/risc
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
