345

-- Ja surt el sol (disc de la Marató 2008) --

Entrada número 345 per tancar el blog. Per què? Doncs perquè penso que no tinc res més a aportar a la blogosfera, almenys de moment. Si algun dia penso que tinc coses a dir, compartir o comentar tornaré, però ho faré amb un altre nom... kenobi07 ha arribat fins aquí. No és un moment trist sinó simplement un pas més. No estic cansat ni ha passat a ser una càrrega ni res similar. Senzillament crec que m'he buidat prou per aquí i que fa temps que em repeteixo, per tant torno a la línia 1: no aporto res de nou. No és trist ni molt menys! No l'elimino... són 3 anys de vivències... que no és poc! És un moment per mirar endavant, beure de noves fonts i caminar... sense mai parar.

I ara? A la dreta teniu opcions molt bones per seguir llegint!!!

Petons i abraçades

Raül

Autogestión

-- No tienes corazón (Café Quijano feat. Sabina) --

Estaba llamado a ser uno de los mejores equipos de la historia del Barça. Hay que notar que los seguidores del Barça, por norma general, pasan de la euforia a la depresión en 90 minutos más o menos. Una gran generación de futbolistas, comandados por un entrenador con un savoir faire especial. Grandes nombres gestionados de forma diferente.

El secreto de Rijkaard era la proximidad, el cuidar los detalles personales pero dejando hacer a cada uno de sus jugadores... apelando a la responsabilidad que entendía que tenían cada uno de ellos. Y ellos la tenían porque cobraban mucho dinero y mucha gente les admiraba.

Mayo de 2006, el Barça gana la Champions y para algunos era el principio de un nuevo Madrid de los 60 o Milan de los 80 (o Barça de los 90...aunque ese equipo está a años luz de los otros 2). Grandes nombres, grandes jugadores y alguna que otra exhibición de fuerza y unión.

A partir de la autogestión se pasó a la autocomplacencia. Grandes nombres y habilidades llenos de grandes egoísmos. Contratos publicitarios estratosféricos, luchas internas, envidias... eso chocaba frontalmente con la responsabilidad de cada uno así como con el compromiso global y la ambición.

Es entonces cuando la afición pide cambios a Rijkaard: código interno, mano dura... lo que había funcionado ahora no servía de nada? Los mismos jugadores pero con actitudes diferentes. Se trataba simplemente de un ciclo corto. Hubieran funcionado mejor los jugadores si desde el principio se les marca de cerca? Nadie lo puede saber. Guardiola está aplicando cierta disciplina porque conoce mejor el entorno del Barça y es un tipo listo. Es alguien cercano a los jugadores, aplica mucha psicología y cuida los detalles pero de cara a la galería habla de multas (que existen) de unos 500 € por llegar tarde (a alguien que cobra 6 millones de € le supone un 0.1% del sueldo mensual).

Seríamos nosotros capaces de autogestionarnos o caeríamos enseguida en la autocomplacencia? Es fácil señalar a los demás cuando no estamos en su situación. Si te hacen creer que eres el mejor del mundo seguirías luchando cada día, sudando, corriendo... si vas a cobrar igual y la gente te va a seguir allá dónde vayas? Cuántas veces en nuestra vida cotidiana y a pequeña escala existe esta confianza sobre nosotros y no respondemos? Preferimos que nos metan caña, que estén encima nuestro para hacer nuestro trabajo? O es que nos gusta para podernos quejar? A saber...

Petons i abraçades

Raül

P.S.: dónde van esas multas? Tiene sentido que paguen comidas de la plantilla? O deberían ir a un fondo social?

Y si..

-- Chinese democracy (Guns n' Roses) ... con dudas --

Hay una famosa expresión que utilizamos que es "Y si..." incluye toda una serie de variaciones entre las que destacamos "por si...".

De qué nos sirve esto? Habitualmente para cargar más nuestra mochila. Me refiero a algo realmente físico también (típico viaje en el que te llevas 1000 cosas de las que usas 2 realmente). En cuanto al campo mental nos carga de presión... decisiones tomadas que obviamente marcan nuestro futuro. Un futuro que estamos cambiando continuamente pero en el caso de las decisiones pasadas es marcado presente.

Tampoco podemos flagelarnos y parar de pensar en el pasado y plantearnos cosas. As usual, el pasado nos servirá para aprender y quizás tomar decisiones mejores (quizás no más acertadas) para nuestro futuro en creación. O simplemente afrontar situaciones iguales de diferentes formas... en algunos casos tenemos créditos infinitos... no possible game over!!

Este finde FSF (Freak Sortida Familiar)... a ver qué tal va!

Petons i abraçades

Raül

¡Qué país!

-- Bicho malo pillé (La banda del capitán canalla) --

Resulta que hace unos años metemos en la carcel a un chorizo ámpliamente reconocido como Luís Roldan y ahora sale y le hacen una multimillonaria entrevista para ver qué hizo (y lo reconoce sin vergüenza ni pudor alguno) y cómo lo ha pasado en la cárcel.

Ahora hacemos lo mismo con Julián Múñoz, otro chorizo pero esta vez de Marbella. El tío está en la cárcel y nos preocupamos si la Pantoja va verle o no. Ahora resulta que ha salido y el seguimiento es espectacular.

Se trata de la escoria de la sociedad, aquéllos que se aprovechan de su posición para robar a los que les cuesta llegar a final de mes. Y el caso es que nos lo merecemos si cuando deberíamos olvidarlos los encumbramos al prime time de la televisión.

La culpa es de T5 por sacar estas entrevistas (y lo mismo Cuatro, A3TV o quien sea) y pagar lo que no está escrito (no podría actuar la justicia de oficio aquí?) pero también de aquellos que encienden el televisor ávidos de noticias insustanciales pero que parecen llenarnos...

Está claro que algo no funciona, no?

Petons i abraçades

Raül

TF i FSF!

-- Yesterday (Beatles) --

Ahir marxàvem de Llinars després de la Trobada Formativa. La 4a i última que organitzo com a pecident. Tot bé, de debó (malgrat un mal de coll muscular dissabte... será la edad? :p). Som moltes coses que es troben però que no sortiran fins el 25 de gener... perquè encara queden moltes activitats a organitzar.

La setmana vinent cap a ... Llinars un altre cop a fer la FSF... Freak Sortida Familiar! Confiem en que surti superbé... segur que sí!!!

Haig de reconéixer que tinc molts articles al cap (que van i vénen i no apunto :$:$) i algun dia els escriuré... està clar que hi ha un descens però no serà per manca de ganes sinó d'un moment d'inspiració! Això de planejar articles amb temps no es lo mío! Sóc més de rampells!!!

Petons i abraçades (buffet lliure)

Raül

Poti poti

-- Cantada (Adriana Calcanhotto) --

Cual post de Reno donde se entremezclan historias de todo tipo (pero sin connotaciones ludico-festivas) paso a comentar diversas vivencias acontecidas en los días pasados.

Bicing: ya llegaba tarde, pero la iniciativa de Clear Channel provocó que se añadiera tiempo y sudoración extra. Mención aparte el autobús que se arrambó a la parada para que no pudiera salir lanzado. A los 3" me doy cuenta que la bici está en una marcha "pa ti pa siempre". Concretamente la 1 (la de escalador de Tibidolo). HAbéis intentado ir rápido para superar un semáforo con semejante desarrollo? Las piernas se hinchan, los poros se abren y la gente te mira y te señala mientras piensa "qué tío más burro". Si a eso le añades el clásico asiento que se va bajando porque la llave que lo bloquea va floja la imagen es dantesca. Notar que la parada donde pillé la bici estaba llena y fijo que era la única bici con tara por el conocidísimo efecto Murphy.

Obama: que si es presidente, que si no ha habido efecto Bradley, que si ha derrotado a viejuno McCain (72 años!!!). Perfecto, fantástico. Telediarios 95% Barack + 5% resto del Universo. Se han dicho infinidad de burradas y que representa el cambio... muchas cosas han de cambiar. Las decepciones vendrán sobre lo que nosotros creamos que ha de cambiar. Se le extiende la mano como ha hecho ZP pero sabiendo que de momento somos unos mindundis. En el Congo siguen mantando gente y tendrá que resolver los marronacos de Irak y Afganistán. Yo confío en lo que dice que representa. No vale minarlo con lo de "el poder corrompe y el poder continuado corrompte contínuamente" sino confiar en que el presidente de la nación más influyente del mundo podrá cambiar el rumbo del mundo aunque lo primero que hará es preocuparse por su país (la situación financiera es altamente preocupante allá). Lo que es espectacular es cómo transmiten ideas, cómo motivan, cómo aglomeran gente... algo de lo que hay que aprender. Tienen muchas cosas malas y otras buenas... quedémonos con las buenas!!! Investigación, p.ej.!!!

Facebook: ahí estamos. Entrando y encontrando gente. También sirve para ver dónde estuviste y dónde estás ahora, ver de quién estás rodeado y demás. Es un invento curioso y que está muy bien montado para que te pases horas y horas y conectes con quien alguna vez has tenido algo en común. Hemos creado algún grupo para compartir cosas y estamos a la expectativa de cómo evoluciona el tema.

Por el momento eso es todo pero ya irán saliendo cosillas ya!

Besos

Raül

ipodejant

-- Habitantes de Alfa-Centauro encuentran la sonda Voyager (Ismael Serrano) --

A vegades agafes la ipod i la primera cançó que et trobes et recorda a una que et ve de gust re-sentir i estava una mica abans a la selecció... vas tirant enrera i enrera i no l'acabes de trobar així que li tornes a donar al play i vas disfrutant oblidant de la raó de perquè havies anat tan enrera... el cas és que quan arriba l'hora de parar el mp3 comencen a sonar les notes que volies sentir abans.

Passa que et centres en què xulo que va ser allò viscut i no et permets disfrutar del que la vida està a punt de regalar-te...

"... el pasado enseña y el futuro descubre..."

Petons i abraçades

Raül

Ufff

-- About a girl (Nirvana) --

Hi ha coses que carreguen el cap:

- refredat i de viatge
- el cotxe de'n Benach (amb i sense extres)
- els emo's en general
- la crisi contra els 7000 mil·lions de beneficis del Santander
- els plors del Madrid
- ZP pidolant un lloc a una reunió on no hi pintaria res... recorda a certa megalomania a les Açores
- la gent que es toca les parts púdiques i et carrega de feina
- Obama o McCain

Hi ha coses que carreguen les piles:

- veure que m'he oblidat les sabates i vaig amb traje i Camper (fa riure)
- hipermotivació Batoka'm
- Tu!!!
- aprendre coses i coses
- un t'estimo i un petó
- un somriure
- les ganes de ser a casa
- retrobar la Llúcia i el Raúl
- el finde esbartià a la Garrotxa
- llocs on vull anar i obres de teatre que vull veure
- Grums
- Pasqua (en preparació)
- ...

Menys mal que la segona llista és més llarga oi?

Petons i abraçades

Raül

Ongmania.org

-- What a wonderful world (Louis Armstrong) --

Un nuevo blog ha nacido: http://ongmania.org. Se trata de un lugar de encuentro de proyectos solidarios, webs interesantes y ong's varias. Haced clic, visitad y si os lleváis algo de allí pues mejor! Está hecho con mucho cariño por personas encontradas en sueños anteriores y además conozco bastante bien a uno de los editores habituales.

Disfruteu-lo i recordeu: Tot està per fer i tot és possible

Petons i abraçades

Raül

Ajmacor Sabadell gràcies!

-- Malos tiempos para la lirica (Golpes Bajos) --

Se ha acabado un sueño y de la peor forma, sin buscarlo ni desearlo. Se ha luchado contra viento y marea y ahora hay que buscar nuevos caminos para toda esa gente que ha formado parte del proyecto más bonito que he vivido como presi. Celebramos una asamblea, un torneo y una trobada de monis. Comí en la comunidad y compartí momentos especiales del 2006 con varios de los monis de allí.

Las personas continuarán siendo cercanas pero algo se ha roto dentro de mí (y no os digo dentro de ellos). Un crecimiento espectacular y un futro prometedor truncados por temas "políticos" o religiosos que no entraré a valorar. Ganas para seguir y más trabas que alejan la Iglesia de los jóvenes que creemos que Jesús valió la pena y que ahora no lo vemos en las caras de los que han de ser pilar.

Creo recordar que la primera vez que los vimos fue en una trobada de monis en Mataró, algo ha llovido desde entonces... campamentos, rutas, cargos, cenas, comidas, mails, msn, Taizés y Pasquas... el contacto seguirá, claro está! Pero habrá sitios en los que se notará su falta...

Me callo muchas cosas que no sé expresar o que quizás se malinterpretarían llevando a bulos y sucs varios. Desde aquí un homenaje a todas las personas que lo han hecho posible y a los niños que han disfrutado con las actividades organizadas en la c/ Latorre 70 y en decenas de sitios más.

Gracias de corazón, por vuestras ganas y vuestro testimonio. Ojalá podamos seguir disfrutando de vuestra calidad monitoril por muchos años allí donde sea.

Petons i abraçades

Raül

Sensacions

-- La primavera trompetera (Los delincuentes) --

A mesura que avancen els dies vas tenint sensacions peculiars i noves. No són positives ni negatives, simplement evolucions. Parlo d'evolucions en el rol a desenvolupar en l'entorn en què em moc. En alguns casos perds contactes amb persones o el contacte que tenies canvia. No és manca d'això o d'allò sinó que és producte de cadascú com viu la seva vida, com se sent més a gust o simplement els punts de connexió que es van guanyant o perdent. Sap greu? Doncs no ho acabo de saber realment... Potser m'agradaria tenir més contacte amb alguns però m'agrada saber que tinc contacte. En d'altres casos,Tpodria ser que veus que la gent creix i t'alegra veure que aquell que creixia a través de tu ara creix al teu costat. Probablement, això no s'entén gaire però... què hi farem, és un lloc d'expressió aquest, oi?:p

En un altre ordre de coses... tenim la famosa crisi interplanetària. Les coses estan fotudes, sí. I ho estan per cagades vàries probablement (que si subprime que si tal). El que subleva és que els bancs necessitin ajuda ... cosa ben curiosa (sembla que a Espanya de moment no) i ho pagui l'Estat. Després està la psicosi "corralitera" i gent canviant diners de lloc. I finalment la vergonya de les empreses que aprofiten la situació per a dir que han de produir menys i per tant fotre fora gent (Nissan, Pirelli...). La vergonya és quan no presenten pèrdues sino menys beneficis... quant tot va de cara apa a embutxacar-se beneficis, quan la situació es complica tots fora... res de tirar de caixa.

Tornant a l'ajuda de l'Estat... hi ha molta gent que encara no ha cobrat pensions, ajudes per a fills i demés... a què estem jugant?

I ja no parlem de les noves restriccions de velocitat al voltant de la ciutat de Barcelona (volen posar límits de 60-70) i en zones de la ciutat (a 30)... el que dèiem de la mediocritat de la classe política. No en tenen ni idea i es pensen que a més som burros... el pitjor és que potser sí és així.

Petons i abraçades

Raül

A Saragossa!

-- Matador (Los fabulosos Cadillacs) --

Doncs sí! Dues setmanes després de ser per terres llevantines (arribant a Lorca i presenciant un concert de Manolo Escobar i 1000 persones amb dret a vot embogint-ne... tema per a un altre post) ara sóc a Saragossa just la setmana després de les festes del Pilar.

Em serveix també per a prendre el pols de la ciutat després de l'Expo de l'aigua. Totes les obres que vaig observar abans de l'estiu i que dificultaven enormement poder còrrer amb normalitat estan acabades i han millorat el que hi havia prèviament. No sóc qui per a fer un anàlisi de la relació cost/servei que ha fet aquesta fira però, com en tots aquests casos, deu ser bastant més gran de 1. El centre de la ciutat fa patxoca, igual que tota la ribera de l'Ebre. La resta de ciutat doncs igual, és clar. S'observen guiris barreja de curiositat per la ciutat així com algun arrossegat de les festes del Pilar.

Aquestes festes coincideixen amb el dia de la Hispanitat (y de la raza o del coñazo o del no tinc res a celebrar bla bla bla, passo de debats periòdics que embruteixen la nostra intel·ligència a força de deixar-nos endur per la mediocre classe política que dirigeix el nostre destí) que sol ser festa però enguany ha caigut en diumenge.

El fet de venir la setmana següent ens ha presentat una sorpresa desagradable i és que el lloc on anem a sopar normalment (La Miguería) estava tancat per descans del personal. Lloc altament recomanable que esperem que demà puguem gaudir. Tot i això, en sortir a còrrer he pogut veure quelcom impactant que és l'ofrena floral a la Verge del Pilar... bé el resultat de la mateixa:

És visualment impactant. Ara, quan t'hi fixes més veus que molts rams venen patrocinats o podríem dir que és burda publicitat: Dia, Eroski, La Caixa, Viatges no sé què, empreses, Carrefour, Alcampo, Pizza Hut!!... si vols fer una ofrena perquè ho sents doncs endavant, si ho fas per compromís ningú t'ho està demanant... ningú et diu que hi creguis ni que tinguis cap mena de devoció!!! És una merda absoluta haver de fer segons què per obligació i a tots ens toca fer-ho però això és més que lamentable. És pot aplicar a moltes coses quotidianes i ens ho hauríem de plantejar perquè desvirtuem els actes, els sentiments... pot ser el dia del pollo, el dia de la caiguda borbònica o el que sigui... deixem a la gent que sigui lliure! Eduquem persones lliures, amb criteri!!!! I que si llibertat i llibertinatge i tal... se me entiende, oi? DIuen que "no hay peor sordo que el que no quiere oir".

En fi companys per aquí seguim tot i que no ho sembli.

Petons i abraçades

Raül

P.S.: 4.7 km 23:37 :(
Anteriorment => 6.6 km 33:47 :(

M'estic apropant als 5 min / km però corrent-ne 5... cal fer-ho per a 10... intentarem seguir treballant a tope!

Grums!

-- Unforgiven (Metallica) --

Divendres passat va arrencar el curs 08-09 a Ajmacor Immaculada. Enguany sóc animadors dels de 3r i 4t de primària... Grumets!

Mai havia estat amb nens tan petits (com a molt havia estat a Mà Oberta, 1r i 2n d'ESO). El Centre d'Interés (fil conductor) és el circ i els 4 animadors (Pau-Frusti, Anna-Tacirupeca, Gemma-Tida, Raül-Çutoff) estàvem hipermotivats.

El primer dia està ple d'incerteses (números, si els agradarà i s'ho passaran bé...) i una mica de nervis però el resultat ha estat ben positiu! Ens vam aplegar uns 20 grumets il·lusionats per l'entrada al circ i la decoració que havíem fet de la classe. A més, tots 4 anàvem disfressats, maquillats i demés!

Els jocs van molar i el moment de compartir també! Molts noms a aprendre i coses a acoblar però pinta molt rebé! Gràcies als 3 companys i Grumets continua divendres vinent amb més sorpreses i potser alguna foto per penjar!

Petons i abraçades

Çutoff

Bang! Jungle Speed i Bohnanza...

-- So Payaso (Extremoduro) --

El gran Pepe ens ha descobert últimament un parell de jocs de taula ben espectaculars i entretinguts. Tots dos són de cartes. A més, n'hem descobert un altre!

La curiositat és que el Bang! jo el tenia des de feia un parell d'anys després d'una recomanació de'n Josep Maria però no l'havíem obert. Va ser per l'aniversari de la Noe que vam començar a jugar i ja no vam poder parar! Mancato, Gatlink, Emporio.... 4 personatges i 4 objectius diferents. Només coneixes el Sheriff i tantes cartes com vides... de moment ha voltat bastant! Ruta Jove, Astúries, sortida de monis...

Després de la ruta i de l'empenta de la Glòria amb el joc vam adquirir el Jungle Speed! Reflexos, velocitat i atenció! Si no ho fas bé pots passar d'estar a punt de guanyar a endur-te una bona quantitat de cartes!

Finalment Bohnanza... o com plantar mongetes (chily, stinky, garden, wax o farolero, pistolero, caca...) pot donar pas a negociacions entre els jugadors fins a les 3 del matí!

Aquests s'afegeixen als jocs que ja teníem: Risk (Star Wars), Monopoly, escacs, Scattergories, Trivial, Uno...

I ara Pepe amenaça amb un de rol com el Munchkin! Quan hi juguem us direm què tal!!!

Petons i abraçades

Raül

3.1 km 14'49" :(

Il Tibidolo

-- Magia (Rosana) --

El passat dissabte tres aventurers van decidir escalar Il Tibidolo (conegudíssima i gairebé inexpugnable muntanya de la Serralada de Collserola... l'Himalaia del Barcelonés... supersuc!): Òscar, Carles i jo.

El primer problema va aparéixer en recuperar la mítica bici de mon germà... rodes desinflades i manxa poc adequada o manca de temps per a fer manteniment :$:$. Això va provocar que arribés tard i tots dos es van oferir a inflar-me les rodes amb una manxa de debó. Un cop tornar a semblar una bici vam pujar en FFCC fins la Carretera de les Aigües. Allà vam pedalejar compartint camí amb altres motivats en forma de ciclistes o corredors... i fins i tot un grup d'àvies!

El primer punt de feblesa va ser un trencall camí del Tibidabo. Allà vaig començar la goma i en vam trobar també al punt d'arribada. Després de coronar (havent atacat de forma rastrera a la part final de la pujada) vam descansar i ens vam fer una foto:

Seguidament el Carles ens va portar cap a Vallvidrera a fer diverses pujadetes que ens van portar fins s l'antena d'Esplugues. La tornada cap a casa va ser via carril bici. Primera fase superada! Va ser espectacular el paisatge, el compartir i la vivència!

Tornarem!

Petons i abraçades

Raül

RR

-- Light my candle (Rent Broadway OST) --

Para un aficionado al básquet como yo la final de baloncesto de los JJOO fue un gran espectáculo. En general España tuvo una actuación media durante el Torneo, pero tiene jugadores determinantes. En la final, reaparecieron algunos que habían estado perdidos pero los cracks, claramente, fueron Ricky, Rudy y Pau. A destacar también la lucha y el tesón de Carlos Jiménez y Felipe Reyes. Este segundo siempre está, a pesar de su baja estatura para el lugar que ocupa, en la lucha por los rebotes.

Durante el torneo Raül López y Mumbrú demostraron, para mí, que no están para ir a la selección. Berni comienza a justear también (no fue el del Mundial ni muchísimo menos). La elección de tercer base debía ser Carlos Cabezas y no el sobrevolado López. Navarro hizo un torneo mediocre pero despertó en la final lanzando sus bombas, quizá para demostrar que podría haber jugado en la NBA si hubiera tenido otra mentalidad. Marc demostró su evolución pero creo que es una cagada immensa recalar en Memphis. Quizás confía en un golpe de suerte como el que ha tenido Pau y poder llegar a un equipo que aspire a todo.

Calderón es un gran base pero una temporada tan exigente como la NBA le ha dejado agotado y jugó medio lesionado. Un Calde al 100% hubiera dado un plus a este equipo. Y Garbajosa... el declive de un jugador, la cagó desaprovechando la oportunidad de los Raptors y primando el Eurobasket para tirar a la basura la temporada pasada. Este año podría haber vuelto a la ACB como un grande y prefiere el dinero ruso para pudrirse en la ULEB. La gran decepción como persona.

Pero llegamos a la final. Después de perder por más de 30 puntos (USA se dedicó en la fase previa a machacar a todo aquel que pareciera aspirante o a cumplir vendettas personales... como contra Grecia) pocos daban un duro por una final igualada. Los jugadores españoles salieron ultramotivados: Navarro, Rudy, Ricky, Jiménez, Pau, Felipe y Marc... Todos van añadiendo puntos al marcador y USA se pone nerviosa. Dejando de lado la fusión de reglas NBA-FIBA y que USA se tenía que llevar la medalla sí o sí el partido fue grandioso y pudimos haber "ganado". El resultado quedó desvirtuado por dos técnicas seguidas al final del partido debidas al desespero por este desequilibrio de reglas (sobretodo temas de pasos de salida, dobles y tres segundos en zona).

De todo lo visto me quedo, sin lugar a dudas, con el torneo de Ricky y su descaro. Las jugadas, su defensa a cualquier jugador NBA, su visión de juego, los alley-oops... y sobretodo teniendo en cuenta su edad. Ha tenido grandes maestros en la Penya y puede ver con Rudy el camino a seguir (aunque este últimamente va de un tono sobrado subidito que espero aplaquen en Portland).

Para los que siguen el básquet disfrutemos de Ricky si no se nos estropea. Si mejora en tiro y en liderazgo podremos hablar de un grande pronto... y a saber cuántos años le quedan en la ACB. Ahora tiene 17 o 18 y Rudy se está yendo a los 22. Supongo que 2-3 años estará por aquí teniendo en cuenta que ha surgido en el básquet profesional antes que Rudy.

Da rabia admirar un jugador de la Penya para alguien que es seguidor del Barça :p, pero hay cosas que no se pueden obviar. Manu podría hablar cuando lo llevaba cuando era un chavalillo...

Petons i abraçades

Raül

P.S.: amants del bàsquet, s'obre la Supermanager d'enguany. Ja podeu inscriure els vostres equips a la Lliga Privada La Mare del Topo (2 equips per usuari màxim). Quan ho volgueu fer envieu-me un mail si encara no heu rebut la password.

Símbol inequívoc...

-- Sin vigilancia (Muchachito Bombo Inferno) --

... d'unes bones vacances i d'un inici de curs és la quantitat de coses que tornen a sorgir del cap. Torna la UOC, Ajmacor, Fajmacor (de presi queden 3 mesos!), feina, bici, còrrer (St Silvestre?), caps de setmana a tope, batoka'm...

Per a qui no ho sàpiga enguany carregaré cada setmana piles fent d'animador de Grumets (3r i 4t de primària). Estem tots hipermotivats i tenim idees superxules! A veure què tal surt però de moment la il·lusió està ben present.

Espero que ens trobem en alguna de les múltiples activitats previstes!

Petons i abraçades

Raül

6.1 km 33' 01" :(

Grande!

-- El calor de tu palabra (Ajmacor Immaculada) --

Tot ha estat especial, diferent i únic, claus per a saber que aquest serà un gran any. Llàstima no control·lar el poder de ser a dos llocs al mateix temps perquè em vaig perdre els jocs del matí i gran part de la reunió. Tot i això el sopar i la nit van ser especials ("vocero" inclós).

Una dinàmica d'introspecció i un altre dinar compartit han completat un cap de setmana brutal per a carregar piles! Tot està per fer i tot és possible, això ens ho creiem i tenim les forces per a fer-ho!

Es poden explicar mil detalls, somriures i converses compartides però ho deixo escrit a dins meu.

Gràcies a tots i cadascun de vosaltres!

Petons i abraçades

Raül

P.S.: Felicitats politòleg Pau!!!

5.9 km 32' 31" :(

De diades i crisi

-- May it be (LOTR OST) --

Ahir era la Diada Nacional de Catalunya. 11 de setembre on es commemora la resistència d'un poble vers la invasió d'un altre poble. S'ha escrit i parlat molt sobre si el que homenatgem és una xorrada o si el tal Casanova era un vividor i un botifler. A mi en realitat tant m'és. Crec que no som tan lluitadors ni tan rebels com els Segadors als que cantem cada cert temps i per això ens van donant pel sac des de fa tants segles.

El cas és que ahir vaig sortir a còrrer pel Parc de la Ciutadella i quan volia entrar-hi vaig veure que a cada porta d'accés hi havia fins a 5 mossos registrant bosses i persones que hi entraven. Al voltant del recinte també hi havia guàrdies urbans, antidisturbis i gent de protocol. Dos dies abans havia vist com la part de la cascada estava tancada suposo que per als preparatius. Resulta que venien el Mudito i els seus amiguets a dir tonteries que ells no es creuen però es veu que alguns sí. Després l'altre segueix xerrant dient altres tonteries i més tard un altre. Cal sortir a dir burrades perquè sinó no ets ningú. Calculo que devia haver entre 100 i 150 membres de seguretat al Parc. Això vol dir que no estaven en un altre lloc. Algú els ha demanat que parlin? Algú vol que parlin? Algú hi troba lògica? Que volen muntar alguna cosa? Molt bé, però no vull veure una zona sitiada per la força.

A més parlem dels costos. Tot el que envolta la Diada va costa uns 300.000 € en un any on tothom parla de crisi, falta d'inversions en sanitat, educació, etc. Ah! Que no han pujat pressuposot respecte l'any passat... ui si, menys mal. D'aquests 50 kilos 50.000 € van anar destinats a un sopar amb 2500 convidats... ens roben i se'n foten. És absolutament indignant la rentada de cara que es fa als personatges polítics contínuament. Jo no el vull veure parlant i anant fins a Saragossa amb els meus diners a celebrar el dia de Catalunya a la fracassada Expo (fracassada per les previsions de visitants respecte la inversió realitzada). Vull veure'l treballant en un despatx per aconseguir una nació millor per a tots. M'és igual si va amb vestit o en shorts. Estic fart de veure cotxes oficials, escortes i policia. Vull veure feina!

No anem enlloc, que tothom ho tingui clar. I el que es pensi que això milloraria amb la independència és que s'ha begut l'enteniment. El problema no és el que ens dóna i ens treuen des de les Espanyes sinó la mediocritat de la classe política actual i els interessos reals de les seves accions i declaracions.

En fi... què fem?

Petons i abraçades

Raül

5 km 27' 43" :(

Eran dos

-- A estas alturas (Celtas Cortos) --

Cada mañana se cruzaban pero no se saludaban puesto que no se conocían. Cada uno iba pensando en lo suyo y no se fijaban en lo familiar de ese encuentro diario. Era curioso observar esa estampa desde la ventana de enfrente. La cara de ambos era siempre la misma pero antagónica. Uno llevaba luz en sus ojos, el otro sombras.

La dirección de sus caminos era la misma, pero nunca el sentido. Eso también era peculiar puesto que todos sabíamos que el lugar de trabajo era el mismo, al igual que el modelo de coche que usaban.

Hablar con ellos era gratificante, tenían grandes ideas y sueños por igual, pero uno veía barreras donde el otro sólo encontraba retos. Para uno el sol estaba a punto de salir y para el otro se acercaba tormenta. Nada era puro en ninguno de los dos, la perfección no existe. Los dos sufrían, los dos lloraban, los dos reían, los dos amaban y los dos eran amados. Pero uno se sobreponía mientras el otro añadía una carga, uno aprendía a mirar a través de las lágrimas mientras el otro cerraba los ojos, uno disfrutaba mientras el otro contaba los segundos que le faltaban para parar de disfrutar, uno lo hacía al 100% y el otro a medias para no ser herido, uno aceptaba sin tapujos pero el otro cerraba parcialment su corazón.

En realidad, únicamente difería el color de sus ojos: de un verde brillante a un gris oscuro.

Hasta que uno de los dos desapareció en el fondo del espejo...

Raül

5.8 km 32' 24" :(

Ràfting i bbq!

-- Ofrenda (Pedro Guerra) --

Ahir diumenge vam tenir un dia completet pel Pirineu tot fent activitats de "dominguiris". La primera va ser anar a La Seu d'Urgell a fer ràfting. L'objectiu era el Parc Olímpic creat per als Jocs del '92. La cosa anava bé fins arribar al desviament cap a La Seu passat el Túnel del Cadí. Allà comença una cua creada per un Corsa blanc ple de floretes. Era el de la nostra guia Gemma acompanyada de'n Marc! Gent cridant, xiulant... està clar que donaran el mèrit cívic a la Gemma degut a què en el tram on vam circular no se superava el límit de velocitat... ni con mucho :D:D.

Arribats allà ens ajuntem tota la troupe: Alba, Víctor, Glòria, Òscar, Didi, Eva, Laia, David, Noe, Marc, Gemma i jo mateix! En ser 12 ens posen en dos bots per nosaltres. La pinta en vestir-nos amb neopret (neopré pret ...), casc i armilla és indescriptible! Fem les tres baixades promeses (i pagades amb escreix!) que resulten ser la mateixa fetes de forma diferent. Tot i això vam riure molt!

Un cop dutxats i vestits fem cap a Puigcerdà on dinarem de barbacoa/"a la parrilla sabe mejor". Primer problema: encendre les brases. Les opcions radicals funcionen i aconseguim una bona calor. El greix de la carn comença a caure a les brases tot provocant flames que fan la carn molt per fora i justet per dins. Anem traient i posant la parrilla per a evitar cremadures de 3r grau a la carn. En aquest punt són les patatueles i el beure el que ens ajuda a passar la gana. Finalment podem dinar (a les 16h llargues... un clàssic) i seguir rient tota l'estona.

A les 19h enfilem el camí cap a Barna. El cap de setmana ha estat dur quant a hores de son (actuació de Batoka'm dissabte a la nit) i cal parar a descansar quan encara queden 60 km. Arribem a casa passades les 21h i jo m'adormo al sofà... Necessitem un altre dia entre diumenge i dilluns per a descansar del finde!!!

Gràcies Marc i Gemma per la rebuda!!

Petons i abraçades

Raül

Nova etapa

-- Eco (Jorge Drexler) --

No és un blog nou, no és un trencament, no és diferent... és una natural evolució. Això va arrencar el maig del 2005 i 320 posts després arribem aquí. Per què? Doncs... per què no? Potser és el moment vital, potser és l'estiu, potser ets tu o potser sóc jo... qui sap?

Gràcies per llegir o per no fer-ho, gràcies per comentar o no fer-ho, gràcies per cada tros de tu que està aquí o creus que no téns res a veure-hi? Quant et veig em veig i trobo millor el camí. Quan no hi ets et trobo a faltar però sé que els nostres camins es tornaran a creuar perquè tots dos ho volem. M'ho passo molt bé amb tu i vull que segueixi sent així, no et vull perdre. El temps és el que és i no em posaré barreres, límits ni excuses. Ens trobarem aquí, allà, en persona o de manera virtual. No importa la freqüència, importa ser-hi. Quan em necessitis demana-m'ho que jo faré el mateix, de debó.

Us obro la porta a tots: Noe ("amo tanto la vida que de ti me enamoré", "Un día de estos te doy un susto y te pido,seria y formalmente, que te cases conmigo. Ay, mi vida, un día el susto te lo doy yo a ti, y si me preguntas, te respondo que "sí"."), animadors propers (això mai es deixa) i els que veig creixent, els meus joves eterns, els del messenger del matí i de la tarda, al aventurero sobre arena, nieve y..., a los que participan en la ruta, als joves de l'esbart, als batucaires que em fan picar cada dia el volant, a mis dos primillas, a mis papis y a mi yaya, a mi hermanísimo que me acompaña y acompaño, als germanets que admiro, als que em fan somniar i els que em fan rebel·lar-me, a ti que estás aquí aunque yo ya no, a los del 27 de mayo del 2006 (los que estuvieron y los que ahora estarían), a los que me dejo (sospecho que iré editando este post), als profes del curs de dires que em van tocar interiorment, a quién me enseño a llorar y a reir, a escuchar y abrazar, a besar y amar ... aunque estéis dentro de uno de los grupos es como si os nombrará personalmente, de verdad.

Si me emociono al escribirlo será que es de verdad?

Esto que estás oyendo
ya no soy yo,
es el eco, del eco, del eco
de un sentimiento;
su luz fugaz
alumbrando desde otro tiempo,
una hoja lejana que lleva y que trae el viento.

Yo, sin embargo,
siento que estás aquí,
desafiando las leyes del tiempo
y de la distancia.
Sutil, quizás,
tan real como una fragancia:
un brevísimo lapso de estado de gracia.

Eco, eco
ocupando de a poco el espacio
de mi abrazo hueco…..

Esto que canto ahora,
continuará
derivando latente en el éter,
eternamente….
inerte, así,
a la espera de aquel oyente
que despierte a su eco de siglos de bella durmiente..

Eco, eco
ocupando de a poco el espacio
de mi abrazo hueco…..

Esto que estás oyendo
ya no soy yo…

Raül

Estiu '08 (i III)

-- Yin yang (Jarabe de Palo) --

Dia 1 (1h30 de camí)

Després d'un dia de descans i de fer l'equip de menjar amb Lara i Uri (amb el suport logístic de l'Edu) arriba el 27 d'Agost com a última activitat de l'estiu: la Ruta Jove. Enguany significava el final de l'olla de Núria en haver-la feta tota. "A grandes rasgos" la ruta era: Setcases, camí de Coma de L'Orri, Balandrau, Refugi Coma de Vaca, Torreneules, Noucreus, Núria i la Farga.

Arribem a Ripoll (1r grup: Toni, Xavi, Pau, Miki, Noe, Lara, Uri, Míriam, Òscar, Glòria, Víctor i jo) per a agafar un autobús que ens porti a l'inici de la ruta. En arribar a Setcases comprovem que el sr Meteocat no té ni idea perquè de seguida hem de treure la capelina. Ens aixopluguem amb les escombraries per a anar a un bar a consumir mentres dinem. Quina gran forma de començar la Ruta! Quan para de ploure arrenquem amb una pujada que en 1h30 finalitza amb el lloc on dormir. En Toni ens guia i trobem un lloc on acampar i el camí per al dia següent. El nostra sopar consisteix en sopa i truita amb ceba (que veuríem que va ser un error). A la nostra tenda fem unes partides de Bang! quan descobrim un forat a la tenda que taparem amb una capelina degut a la pluja que arrenca a mig sopar.

Dia 2 (7h 30 de camí)

El segon dia té com a objectiu arribar al refugi Coma de Vaca i pujar el Balandrau (2584 m). Agafem el Cami de l'Orri que ens pujarà un desnivell de 1000 m per després començar a carenar. La pujada és dura però gaudim dels Isards, salamandres i demés bèsties que considerem finalment que són animals-actors que van tenint les seves sessions per a què els puguem veure. Existeixen competicions paral·leles, mil·lions de barretes Hacendado, taronges sense gaire gust i indumentàries ben diverses. Arribem al coll i comencem a carenar tot cercant algun lloc per dinar: Pastuira, Canal Mala, Mantinell, Fontlletera... en un dels pics decidim dinar. Mentre uns fan embotits i menjars freds nosaltres apel·lem als clàssics (Isma i Marcos) i encenem el fogonet per a escalfar unes albòndigues i una fabada (que jo no provaré, és clar). Som l'enveja de l'expedició i com som uns animals i hem comprat molt tothom hi pot sucar. Notable millora de les amanides Hacendado, per cert. Seguim carenant fins a arribar a una estació meteorològica on deixarem motxilles i pujarem el Balandrau. Ascens meteòric (5 minuts) degut a la pluja, simulem una foto a uns rocs del costat i comencem a baixar cap al refugi de Coma de Vaca que ens torna als 2000 m de la nit anterior.

Arribem i fem un beure cara a aprofitar les bondats dels serveis del Refugi. Sortim a muntar tendes abans que caigui la nit i la més que possible pluja i ens trobem el 2n grup que ve des de Queralbs: Carla, Carles (que havia promés un camí planer), Laura, Gemma i Marc. Símptomes de cansament però alegria per la trobada. Mordor els ve al darrera i cau una combinació de pluja i boira que ens fa muntar les tendes a correcuita en passar el riu (la nostra amb la capelina de rigor). L'uri comprova que el North Face Gore-Tex de HKG no és impermeable. Ens deixen preparar el sopar a fora del refugi però coberts i sopar a dintre (consumint algun beure, és clar). Se senten crits de "Refugis públics". En una revista descobrim un tal Kylian que és català i està pulveritzant rècords de curses de muntanya. El sopar es basa en sopa i frankfurts. Sóc titllat de raro i nerviós per un pastor que té 400 vaques per la vall. L'home fa gràcia i nosaltres també li fem, fijo. A les 22h som botats i cap a les tendes. Avui no hi ha Bang! Dormo amb la tèrmica i prometo no portar mai més un S10 de Quechua a la muntanya.

Dia 3 (8h de camí)

El dia següent el despertador sona passades les 7h... nos va a caer la del pulpo en forma de sol. Cal superar la vall per arribar a la de Núria. Ens posem crema i apa! Parlem de tot una mica, ens mullem els peus i tots 17 anem pujant que tampoc tenim pressa. Arribem al coll (amb més barretes al cos... tanta fibra i la gent que no puntua... aixxx). Allà fem parada i decidim pujar el Torreneules (2711 m). A dalt ens trobem en Manel que porta una bota de vi, un carregador solar per l'Iphone i demés equipament. Té uns dies de festa i decideix anar a dormir a Coma de Vaca, després Bastiments, dormir a Ull de Ter i tornada cap a Núria... ens emociona la seva forma de fer (va absolutament sol però tremendament equipat).

La baixada del Torreneules porta a una pujada que marcarà la separació del grup. Uns anirem cap al Noucreus i els més castigats baixaran cap a Núria (tota una odissea). Dinem embotits abans d'acometre la pujada al Pic de la Fossa del Gegant i el Noucreus. Comença a ploure i ens visita Mordor un altre cop. En el coll final decidim baixar per la tartera... a la muntanya seny! La baixada és una passada... ens oblidem de mals de cama i d'espatlla pel pes!!! A baix ens trobem uns guiris (integrants claríssims d'una pel·li d'aquelles sense argument...) equipats amb roba de visitant de la Sagrada Familia que volen pujar per la tartera. Els comento que no ho facin que a dalta fa mal temps i la pujada els portarà temps. S'ho pensen tant que nosaltres ja hem marxat i ens reforcen la idea de la pel·lícula.

Remarcar que l'Òscar està molt vermell!!!! L'after sun no li dira ni un microsegon a sobre la pell.

La baixada és tranquil·la i inclou un bany reparador al riu. Els més valents són Pau, Toni i Lara que s'hi fiquen sencers. Just s'amaga el sol i baixem cara a ingerir quantitats immenses de clara, cervesa, coca-cola o el que sigui. En Galli ens truca per saber on som que ell ja ha arribat a Núria. Arribem a un pla on ens rep amb raïm negre (boníssim) i on trobem l'altre grup que ha tingut algun moment complicat en la baixada.

Muntem tendes a l'ultradur terreny d'acampada i arriben Aida i Maite que venen caminant des de Queralbs. Sopem pasta i sobres vàries. Tot boníssim. Acabem la vetllada jugant al Bang!, creus i rodones al bar de l'hotel on fa moooooooolta calor.

Dia 4 (2h de camí)

Només manca la baixada (que es fa eterna) a Queralbs. Sortim realment tard però esmorzem bé i carreguem motxilles. La baixada sembla les rambles: pros corrent, barranquistes, dominguiris, apostes freaks, fotos, baixada corrent o caminant... Tot per arribar a dinar a Queralbs després de la piscina (aigua a 20ºC) i una dutxa més que necessària. Allà ja han arribat el Josu, l'Helena i l'Edu. Uns anem a buscar cotxes mentre altres fan el dinar. A la tarda tranquil·litat (amb el Jungle Speed no hi ha tranquil·litat!!! :p) i arriba en Ramon per a acompanyar-nos durant el cap de setmana. Fem alguns jocs (Ringo) i una dinàmica d'intercanvi de samarretes i agraïments. A mitges ens talla un gos juganer que després de saltar és placat per mi i retornat al seu amo. Hi ha llàgrimes, somriures, sentiments i de tot cor moltes gràcies.

Mentre es prepara el sopar hi ha algun comando júsbed, tots en rebem i guanya com a més perillós en Mike. Se succeeixen les partides de Jungle i muntem una miniescapada fallida a Queralbs. Són les 0h30 i tot està tancat... fem quelcom freak... una foto a l'església!

Uns dormim mentre altres segueixen amb el Jungle...

Dia 5 (30 mins de camí)

Després d'esmorzar decidim anar al Salt del Grill a fer un banyet. Cal posar-se sota la caiguda d'aigua i aguantar per la foto per després fer-ne una de conjunt. Parlem d'aigua a 13ºC... mooooolt freda. Riem molt: tovalloles, abrics simulats, bogeries d'última hora... Baixem i preparem el dinar plegats. Molts records, repartiment de menjar excedent, recollida de la casa... tot amb olor a nostàlgia.

Gràcies a tots i cadascun de vosaltres. Ha estat una ruta genial!!! Segur que em deixo 1000 coses... completeu als comments?

Petons i abraçades

Raül

Estiu '08 (II)

-- Aún no me toca (Jarabe de Palo) --

El dia 17 d'agost ens ajuntàvem a Montornés del Vallés a celebrar l'aniversari de la Noe. Va haver altes i baixes d'última hora i finalment vam ser 15! Butis, costelles, pollastre, xoriço, pintxo... les brases van aguantar molt bé i el muntatge per a què no ens toqués el sol era digne del Calatrava!

Quin moment quan en acabar vam descobrir el Bang! de la mà del Pepe. Sceriffo, Mancato, Emporio, Gatlink.... tot un món! Va haver un mà a mà final entre l'equip de Seva i Carles A. contra Iris i jo. Van guanyar ells (ultratrampa, és clar :p). Us vam trobar a faltar a molts però l'agost és complicat! Gràcies als que vau venir perquè va ser genial!!!!!

Oh quin goig o quina joia! El dia 19 marxàvem 4 persones cap a Astúries. Hi hauria una parada prèvia a Santander per a recollir la cinquena. Abans de tot plegat vam parar a esmorçar a Linyola a fer un esmorzar a ca els Romero. El Megane verd terror de les carreteres era comandat en un principi per l'Aida i a dins en David i l'oficina mòbil per a adquirir una nova Harley, la Noe i jo. Dinem passat Saragossa una truita preparada per la Noe i en David és atacat per múltiples mosquits. Canviem de conductor (l'agado jo) i se succeeixen les bromes i faltoneries vàries. Santander ens rep amb una volta que te cagas i molta pluja. La Maite es mulla, és clar. D'allà fem introducció a la ruta i arribem a Colombres que és on tenim la casa llogada... espectacular! 3 plantes amb sengles dormitoris, dos banys, cuina, menjador i jardí. Ens trobem tots a la cuina per casualitat i improvisem un sopar amb el que tenim que ve l'Eva i un amic asturià que quedarà marcat amb la frase: "Aquí cuando sale el sol, pica"... triguem 5 dies en comprovar-ho.

A partir d'aquí crònica esbiaixada... ruta del Cares amb menú inamovible... cigrons amb tomàquet prokràken. Fem Prellezo i ens cremem a la Franca (un podria fer de bombeta). Visitem Llanes, miradors, Santillana (quesada!), Comillas "", San Vicente... i un sopar a Casa Poli (Vidiago - Puente de Vidiago - Vidiago - Puente de Vidiago... i vinga a fer voltes de nit). Dinar a Porrúa en plan medieval (ese chorizo criollo!!!). Seguim parlant de gent que no hi és... qué quiereeeees, Bang!, Uno, Scrabble, Remigio i Remigio imaginario. Com podem oblidar les superfestes de Colombres, Onda Futura i la resta amb Mago de Oz, Ska-P i sant Tornem-hi!!! Ens visiten Irene i Javi i ens ho passem molt bé. Veig la final de bàsquet sol però disfruto tant!!! I l'últim dia passa entre jocs, recollir i fer comentaris nostàlgics mentre re-repassem la discografia de Jarabe de Palo.

La tornada és plujosa i en quatre trams, un amb dos embussos, dinar i 400 km sense parar. Vilanova del camí i Barcelona amb missatges que només destil·len bon rotllo!!! Gràcies a tots!

Petons i abraçades

Raül

P.S.: encara queda la ruta!!!

Estiu '08 (I)

-- I'm Not A Hero (Batman: The Dark Knight OST) --

Un gran estiu implica moltes forces per a començar el nou curs! No hi ha síndrome post-vacacional tot i les conyes típiques en la tornada. Estic content i amb ganes!

L'estiu va començar amb el curs d'acompanyament a Tuy! Destacaré sobretot la convivència i el descobriment de nova i bona gent. A partir d'aquí la feina és tota meva: llegir, proposar PPV i fer algun que altre treballet al respecte. La casa espectacular, el sopar insuperable i la gent... què dir! No poso els noms perquè tots i cadascun van posar el seu granet de sorra: Remigios, piques, fotos, iPhones, partits i natació, boira a Sta Tecla, sopar tremendo i tornada a casa amb la sensació d'haver compartit una miqueta i que hi ha molt per descobrir. Si només va servir per encendre una petita flama de ganes de seguir fent feina al respecte estic més que content! Els conceptes no serien del tot satisfactoris però a vegades cal veure les coses amb perspectiva, ser objectius i mirar endavant!

La següent parada va ser Begur i el seu camping de primera: Càmping el Maset. L'entorn és espectacular i vam disfrutar d'uns dies per a nosaltres al nostre ritme. La nostra 2 Seconds cantava més que una "almeja" al costat dels megamuntatges d'alguns campistes hiperpro. Begur, Pals, el camí de Ronda, St Pere de Rodes i una platja espectacular a Port de la Selva. Vam descobrir alguns pobles preciosos i tranquils i d'altres d'hiperguiris. Millor l'Escala que l'Estartit, Port de la Selva que St Feliu de Guixols... algunes cales ben tranquiles en haver de caminar fins i tot a Lloret o a Tamariu! Una setmana que va servir per carregar piles i estar ben tranquils. A més ens vam deixar llocs on anar perquè... hem de tornar-hi! Falten Roses, Cadaqués, un restaurant a Pals, les restes de l'assentament grec a Empúries i seguir descobrint cales! Ara ens endurem unes xancletes amb tires que algunes platges estan plenes de rocs!!! Vam gastar poc en estança i menjar però ens vam fer un homenatge a Vidreres... restaurant Can Pou... una paella espectacular!

En tornar havíem pensat en fer un dinar-barbacoa a Montornés per celebrar l'aniversari de la Noe. Vam anar la nit abans i després d'entrar com a furtius en no tenir la clau d'un candau vam decidir anar a Granollers a veure l'estrena de l'any: Batman. Simplement espectacular: el Joker, la fidelitat al còmic, l'acció, la música, Harvey i dos Caras... la vull tornar a veure al cinema i si pot ser en V.O. millor! Serà la segona pel·li que veig dos cops al cinema després de Star Wars: La Venganza de los Sith. No diré res més respecte l'argument... aneu a veure-la i crec que us agradarà!!!! L'únic però és la sustitució de Katie Holmes, crec que la nova actriu no fa el pes.

Aviat més: aniversari, Astúries i ruta Jove!!!

Petons i abraçades

Raül

Bon Estiu

-- 4 minutes (Madonna) --

Desitjar-vos bon estiu. Oficialment divendres arrenquen les meves vacances. Espero que pugui carregar piles ja que vaig justet de forces.

Petons i abraçades per tots i totes

Raül

Passejant

-- Eres tonto (ECDL) --

Iniciem el dia plens d'energies renovades amb la il·lusió d'un Grumet que puja al vaixell de la vida cap a un horitzó desconegut però emocionant. A res que tinguis els Ulls Oberts al món mentre vas per la vida (sempre i quant no miris el teu melic... o mèlic per a alguns :p) trobaràs tot d'injusticies que ens envolten i que nosaltres mateixos provoquem amb els nostres actes (o per la manca dels mateixos). És el moment d'estendre la Mà Oberta i ajudar el pròxim amb allò que més necessita: amor, comprensió i temps compartit, la resta vindrà donat. Cal tenir el Cor Obert i lluitar per allò que saps que és bo, just i necessari perquè no podem escollir sempre el camí que estem trepitjant. Només si ens sentim Joves (que no té res a veure amb l'edat però sí amb l'empenta) podrem tenir les forces necessàries per mirar enrera, veure el que hem après i transmetre-ho a través de l'Acció i la Paraula.

Avui passejava per Barcelona i pensava en una possibilitat utòpica de resoldre la balança mundial. I si ens diguèssin que hem de renunciar a quelcom que ara ens fa feliç per a què un altre que no ho és s'hi apropi? El següent pas per a apropar-ho a la realitat seria si faríem el mateix sabent que no tothom aportaria la mateixa proporció de felicitat (alguns fins i tot ni hi renunciarien) tot saben que això aportaria quelcom de bo al global. Qui tirés encara endavant seria titllat de boig com a mínim. I si a sobre la gent que comença a adquirir felicitat no fos capaç de renunciar-hi (cosa com a mínim comprensible)? Jo penso que no arreglaríem res tampoc. "Qué bien se está cuando se está bien"... alguns ho farien, la majoria no... potser caldria definir què és felicitat... a saber!

Petons i abraçades

Raül

La hipocresía en el deporte: el ciclismo

-- A Dios le pido (Juanes) --

Soy fan del ciclismo desde un poco antes de Indurain gracias a esos veranos compartidos en familia: Greg Lemond, Perico Delgado, Fignon.... todo eso me queda muy lejos pero no tanto la etapa de Luz Ardiden que ganó Indurain antes de su reinado en el Tour (del '91 al '95).

Indurain era dominador del Tour desde cuando quería hasta el final. Lo mismo pasó con sus 2 Giros. De la Vuelta a España pasó bastante en sus buenos años. Tuvo rivales de todos los colores: Ciapucci, Bugno, Rominger, Zülle, Olano... fue Riis el que le derrotó finalmente en el '96 (Tour absolutamente lamentable para Indurain que acabó lejos del podio y con varias pájaras).

Recuerdo una etapa que acabó en La Plagne remontando una minutada a Zülle. El Mundial que Olano le robó (y yo gritando que le rebiente la llanta!!! Olano llegó con la rueda pinchada a meta). Las múltiples contrarrelojes (en una de ellas estuvo a punto de echar del Tour a su hermano Prudencio) y las pantochadas del récord de la hora (incluído un intento fallido en Bogotá). También que pocas veces se podía decir que tuviera un buen equipo a su lado.

El caso es que en los últimos años se ha querido dotar al ciclismo de un espectáculo exagerado. Las etapas de más audiencia son las épicas de montaña con diferentes puertos fuera de categoría. Los míticos son: Alpe d'Huez y sus curvas, Tourmalet, La Croix de Ferre, la Madeleine... en los últimos años se han añadido otros puertos descomunales como el Mortirolo o el Angliru puertos demasiado exigentes para subirlos con un plato de pasta.

Y ahora vamos al tema central. El público pide espectáculo y la forma de no bajar la audiencia es ver a ciclistas sobrehumanos dejando a otros en la cuneta: minutadas, pájaras, caras de sufrimiento y victoria sobre los elementos (lluvia, frío, pendientes...) a la mayor velocidad posible. Si queremos esto simplemente hemos de superar el físico humano entrenando más y más sin descanso. A partir de aquí han aparecido sustancias como el EPO en multitud de ciclistas y sospechas de los más ilustres (algunas confirmadas): Riis, Armstrong, Pantani...

Entonces viene la fiscalización vía los vampiros. Los equipos necesitan financiación y sólo se consigue si se ganan etapas y grandes pruebas (Tour, Giro, Vuelta, Dauphiné y algunas clásicas), si se está en las escapadas y salen por la TV. La competencia es alta y el dinero cada vez menor porque la gente ya no ve el ciclismo, no hay tirón, al menos en España. Nadie ha llegado a tener la relevancia de Miguelón: Olano, Beloki, Valverde, el Chaba Jiménez... grandes rodadores, escaladores o contrarrelojistas pero nadie ha vuelto a tener su clase.

Pedimos más y nos quejamos cuando hacen trampas... es la hipocresía del deporte. Si nos quedamos en lo humano nadie pone la tele, si ponemos retos insuperables nos quejamos de las consecuencias... la hipocresía de nuestro mundo aplicada al deporte.

Petons i abraçades

Raül

De barreras y techos

-- A lo loco (Jarabe de Palo y Celia Cruz) --

/**Pre: gran Timbalada '08, gran Markatú organizando y gran Barné Batuqué en nuestra rúa, gran tromba de agua! El año que viene más y mejor!!!*/

Pensando pensando se me ocurre que la mayor victoria es aquella que supone superar las propias limitaciones. Cuando nos proponemos igualar a alguien nos estamos comparando y superar las habilidades de la otra persona sólo proporcionan una alegría temporal.

Sólo rompiendo aquellas barreras que nosotros (la mayoría de veces) o los otros (el peor de los casos) nos hemos impuesto nos sentiremos realmente bien. Vienen incorporados conceptos como el sacrificio, el esfuerzo y sobretodo el autoconocimiento. Únicamente conociendo qué límites creemos tener podemos dirigir nuestras fuerzas a explorarlos y en caso de que sea posible y necesario superarlos.

Es en ese momento en el que nos podemos sentir bien. En nuestra sociedad actual sólo nos fijamos en la competitividad: quién tiene más, quién corre más, quién posee más... pero nunca en quién se conoce más, quién se trabaja más, quién se ayuda más... es el secreto para poder evolucionar como personas e ir dirigiendo el mundo hacia un lugar mejor.

Cada una de nuestras actitudes tiene un sentido, una razón de ser, un origen. Cuando nos enfadamos, cuando algo nos da rabia, cuando nos sublevamos con otra persona... muchas veces son reflejos de nuestras propias limitaciones no superadas. Podemos dejarlo pasar, excusarnos en el otro o mirar hacia dentro. Nos falta tiempo y recursos, pero sobretodo ganas de dar ese salto que nos permita simple y llanamente ser más felices y hacer más felices a los demás.

Petons i abraçades

Raül

P.S.: "conócete a ti mismo" secreto del oráculo del Delfos

7.15 a.m.

-- Pájaros de barro (Manolo García) --


Hora de salida dirección al párking para llegar hasta el trabajo. Momento de la mañana con sueño y miles de cosas golpeando la cabeza. Mañana marchan UO y CO I, varias incertidumbres pero confiando en que l'Esperit bufi. És complicat comprometre's en els dies que avui corren: mil coses a fer i no totes assolibles. Al cotxe es barreja música amb notícies amb moments de buidor... 45 minuts per a mi

8 a.m. Clients, marrons o visites fora. El Juliol es fa dur i més si encara tens moltes coses a fer, no com en anys anteriors. He après a relaxar-me més, a no programar gaire endavant, a rebre el que vingui amb els braços oberts. La meva ment i el meu cos m'ho agraeixen.


9.30 a.m. Bocata i café social. Moment de compartir bocinets de vida amb els companys. Tots ells estan en diferents estats vitals. Espero passar per algun d'ells. El break és curt i sant tornem-hi. El Gmail notifier em manté en contacte amb l'altra realitat, a l'igual que el msn: seguiments, preguntes, propostes, respostes... vida virtual extensió de la real... intentar estar sempre online pel que pugui succeir.

1 p.m. Encara falten dues hores. Ara fem un volt cap a la màquina d'snacks o refrescs. No es moment de café sinó de refrescar-se per aguantar fins l'hora de dinar. Sprint final.

3 p.m. Hora de marxar cap a casa a fer un dinar senzill (amanida + carn, verdura + peix, amanida + ..., combinacions vàries)

4.30 p.m. Moment de revisar correu gmailero i fer les més diverses activitats: blog, cajón, kedades pendents durant tot l'any, platgeta (ese The Kage!), warhammers, reunions de veins, compres, bugada, tv, pelis, sèries, compres... és tenir la tarda per a mi intentant aprofitar-la (cosa que no sempre és fàcil).

8 p.m. Començar a preparar el sopar, o anar a còrrer o a sopar fora o al cine... a l'estiu les nits es fan més llargues tot i que el despertador sona mitja hora abans.

10.30 p.m. Moment sèries: Prison Break, Nip/Tuck, Mentes Criminales, Mujeres Desesperadas, Sobrenatural o BattleStar Galactica... segons hagi acabat l'últim capítol o disponibilitat emulera.

0.30 - 1.30 a.m. A dormir que demà serà un altre dia... diferent sens dubte!

Petons i abraçades

Raül

La roja ganó

-- Dos días en la vida (Jarabe de Palo) --

/*Pre: la frase d'avui será "¿Qué tiene que ver el tocino con la velocidad?", mucho mejor que "la gimnasia con la magnesia"*/

El Diumenge Espanya va guanyar l'Eurocopa de futbol. Defineixo el tema futbol perquè ha interessat que anés més enllà, barrejar-ho amb la política, el patriotisme, el toro, el pollo i tal. Personalment em vaig alegrar que guanyés perquè a la llarga simpatitzes amb un equip o altre. Això NO vol dir que sigui nacionalista espanyol o català, indepentista, botifler, camallarg o curt de gambals. Simplement és futbol, 22 tios darrera d'una pilota i uns quants mil·lions de persones seguint aquest, per alguns, absurd esport.

Interessa polemitzar, preguntar a aquell qui vol que guanyi per a poder-lo censurar públicament després. És el que té treure pit: somos los mejores y españoles, coño! cridaven alguns pel carrer l'altre dia. Cal sentir-se orgullós d'un sentiment per haver guanyat un títol esportiu? Cal assenyalar amb el dit a aquell que no sent el mateix? Cal provocar dient que vols que guanyi un o altre?

Si en un partit prefereixo que guanyi el Madrid o el Celta sóc menys català? També podríem parlar que mola dir que vols que guanyi l'Athletic, el Betis o equips suposadament agermanats amb el Barça (que en el fons y un huevo!).

En fi, a disfrutar... si ens deixen!

Petons i abraçades

Raül

Parece que parece

-- Día a día (Nubla) --

/*Pre: hay grandes frases populares que hacen gracia pero que a veces toman sentido... "Hay que ser hermanos pero no primos...". ¿Qué haríamos si no hubiera primos?*/

Hay quien está y parece estar, hay quien está y no parece estar, pero lo peor es no estar y parecer que estás. Personas que no dan pero saben vender o venderse o tienen quien les venda. El mundo funciona más por palabras que por acciones y yo trabajo en un mundo de ventas... un par de casos he visto.

El trabajo es una cosa pero la vida otra. Vemos injusticias por doquier y la primera es la imagen que tenemos de la gente, la cara o las reacciones en vez del fondo. Montamos corrillos y a linchar aquél o aquélla que antes era parte de nosotros. ¿Qué más da? Hay quien dice que las relaciones son circunstanciales, otros dicen que no y otros usan a las personas como kleenex de usar y tirar... somos 6000 millones de personas, no las agotaremos.

¿Por qué no vamos al fondo de las personas, realidades o situaciones? Porque cuesta tiempo y sacrificio personal. Enfrentarnos a una reacción puede significar sumergirnos en nosotros mismos, lanzarnos al abismo, mirarnos al espejo de cerca y ver aquella imperfección que olvidas si no la miras.

En el fondo sabes que no has de hacer las cosas por reconocimiento y crees tenerlo claro. Pero a veces ver que alguien se lleva un reconocimiento no merecido te remueve por dentro. Dos pensamientos: ¿realmente soy objetivo ante esta situación o me estoy dejando llevar? Y segundo, ¿me ha de importar realmente? Las grandilocuencias son pasajeras y lo que hoy era superimportante y había marcado una época mañana es algo olvidado y lleno de polvo.

Olvidar... olvidar decir te quiero es uno de los mayores males que sufrimos actualmente a nivel afectivo. Sólo nos acordamos al llorar, al perder o con suerte en las onomásticas. ¿No sustituiríamos homenajes periódicos por muestras de cariño imperecederas? Miradas, abrazos y besos que se pueden expresar de formas bien diferentes: un sms, un mail, un buzz, un guiño, una sonrisa, un comment, una locura, un detalle fuera de las conveniencias sociales que nos llevan a dar parte de nosotros sólo en momentos de celebración conjunta.

¿No te puedo regalar un libro que me ha gustado o hacerte un álbum sólo por el hecho de que me apetece o de que me he acordado de ti sin necesidad de esperar algo a cambio o buscar algo más allá? Somos seres simples y siempre buscamos tres pies al gato porque es algo divertido: conspirar, leer entre líneas, creernos más listos que el otro y hablar para convencer al otro que lo que pudiera parecer es lo que es.

Mezcla total, 5 minutos y esto es lo que sale. Te lo dedico a ti que estás aquí ahora, sin lecciones porque sólo las pueden dar los maestros y yo soy un simple aprendiz de padawan intentando avanzar por la jungla de la vida. Cuando te crees en el zénit de una actividad por llevar tanto tiempo haciéndola te das cuenta que distas de estar al nivel que habías creído. Algo positivo porque quiere decir que tienes margen de mejora y de aprendizaje. Gracias por decírmelo, por demostrármelo y por motivarme.

Para ti ahora es hoy pero quizás para mí ya es ayer o el mes pasado... y qué más da? Si está aquí es porque también lo está en mí y me apetece dártelo.

Petons i abraçades

Raül

Vida!

-- Caminando (Almäsala) --

Fragment d'El Salmista inspirador de la reunió de divendres passat.

"Estoy vivo!": GRÀCIES PEL DO DE LA VIDA!

Cada dia és una nova oportunitat per fer-ho millor. Cada dia és un regal insubstituïble. Als vespres, quan prego, repasso tot el que ha sigut el dia, i totes les persones que hi ha estat. I torno a donar gràcies per el dia viscut.

Gràcies pel do de la vida! Que a vegades se'm fa feixuga, que a vegades perd el sentit, i a vegades em trobo ensorrat sota totes les expectatives que m'havia marcat. Però sóc conscient de que els nostres problemes són a causa d'estar viu
siguin benvinguts, doncs!

Espanya a semifinals després de guanyar una pírrica Itàlia. Molt bé Puyol i sorprenentment Senna (quan dic que un tio no em convenç va i fa un gran partit). Casillas menja apart.

Bona revetlla!

Raül

actualitzant!

-- Guajiro (Orishas) --

/** Pre: no estem preparats per a situacions límit. El primer que fem es treure la cara del pànic... quan apareguin les inevitables crisis energètiques, de petroli (que tornarà al 2011 diuen), de menjar... farem "acopio" de matèries primeres afavorint la pujada dels preus i l'enriquiment dels intermediaris... en fi, la naturalesa humana suposo */

Noto la pressió mediàtica d'actualitzar de tant en quant i aquí estic ;). Moltes coses. He tornat a ser a Madrid per a donar un curs i a la vegada havia d'estudiar que demà tinc dos exàmens de la UOC (a veure què tal van).

Primer de tot el futbol. Sempre es diu que hi ha seleccions que arriben lluny estiguin en l'estat que estiguin. El primer cas és el d'Alemanya. Es va carregar Portugal contra pronòstic per 3-2. El cas és que Deco ha fet els millors partits dels últims 2 anys en aquesta Eurocopa i per tant el camí de sortida del Barça està més clar que mai. Cristiano Ronaldo ha demostrat que no val ni molt menys els 90 mil·lions d'Euros (15000 mil de pessetes!!!! estamos locos o k... és lamentable el que es mou) que pagarà el Madrid en breu. Està lluny dels Zidane, Figo o Ronaldo que el Madrid va fitxar a cop de talonari, molt lluny (ho ha demostrat a l'Eurocopa i a la Champions).

L'altre clàssic que arriba lluny és Itàlia, rival d'Espanya a 4ts, eliminatòria maleïda. Com bé diu el Pau la distància entre els dos equips ara i al Mundial del 94 s'ha retallat molt. I més si tenim en compte que no hi serà Pirlo. El que em fa por és Luca Toni però l'equip titular d'Espanya és francament superior, després passarà el que passi (la defensa d'Ejpanya és bastant fluixeta i el mig del camp tovet... i de revulsius a la banqueta rien de rien). A semifinals espera pressumiblement Holanda (que s'enfronta a Rússia). La lògica parla d'una final Alemanya (que haurà de superar Croàcia o Turquia a semis) Holanda, rememorant la final del Mundial '74 que va guanyar Beckenbauer per sobre del mite Cruyff liderant la Taronja mecànica, que no rocket (no confonguem equips ;)).

Per la resta seguim apurant el tema de campaments. Són els meus últims com a gestor i realment em fa certa pena tancar aquesta època, encara queden 6 mesos i algunes trobades, però els campaments marquen una frontera ben clara. Faré balanç al gener que serà el moment perfecte per a veure què podem millorar en el futur, com a proposta, faltaria.

I el que hauria de ser un Juliol tranquil degut a la jornada intensiva serà una mica mogudet per instal·lacions conjuntes amb clients, això sí sense traje ni corbata que la calor ja apreta. I l'estiu? Doncs ja es veurà està tot molt en l'aire encara.

Ahir gran sopar compartit però amenitzat a última hora per un pressumpte humorista que feia comentaris ofensius, deia paraulotes i feia de "loca"... i alguns encara reien. A la que li contestaves es posava borde i et convidava a sortir de la zona. Estelar Vyns amb el seu comentari i ja sé on no ser-hi els dijous a la nit vora les 0h.

I recordar que Batoka'm participa al III concurs de percussió de Barcelona estrenant samarretes i tocant el Seriously Samba el 28 de juny a la tarda. Si no teniu res a fer veniu que serà molt xulo!

Petons i abraçades per tots

Raül

P.S.: temps més tranquils portaran més inspiració i aires nous al bloc... jo ho considero necessari... tot arribarà! Bloc 2.0 igual que Batoka'm 2.0? a saber

Vaga salvatge

-- Los chicos no lloran (Miguel Bosé ft David Summers) --

/* Pre: si t'avorreixes a la nit pots anar a jugar a dards, fer un beure, sortir de festa i fins i tot gaudir de les bondats que ofereix Internet en tots els seus àmbits. En cas que res d'això et satisfagui et proposo apretar-te les gònades fins cridar abans de rebentar una parada de bicing o qualsevol altre bé comú. Aquest matí la parada que tinc davant de casa ha aparegut vandalitzada... és supergraciós, hi ha gent que es pensa que es tan original i tan divertida i encara en fardarà que em donen ganes de pixar-me sobre el menjar que han d'ingerir durant 3 mesos... a mi em sembla superdivertit... a ells també els ho semblarà?*/

El petroli està pels núvols també per als europeus (tot i el bon moment de l'euro enfront del dòlar). Els preus per al consumidor augmenten però no en la mateixa manera per als productors i per tant sí per als intermediaris. Els transportistes estan fins als nassos igual que ho estem tots amb la diferència que alguns es gasten centenars d'euros en benzina a la setmana i jo no. Quan la gent s'afarta para i crida i ben fet que fan. El primer problema és que no estan tots d'acord ja que estan agrupats en diverses associacions però això no vol dir que uns pocs (12%) no tinguin la força suficient per paralitzar el país.

Primera mostra: Cerdanyola del Vallés - Montornés del Vallés a les 11 del matí del divendres 6 de juny. Són uns 20 km i vam trigar a fer-los vora l'hora. Resulta que hi havia una marxa lenta (3 camions, 1 per carril a uns 20 km/h) fins a la Roca del Vallés. Primera emprenyada perquè t'espera un client i hauries de plegar a les 14h (vaig marxar de treballar a les 15h). Gràcies senyors de la marxa lenta, però els comprèns, els aculls i els recolzes... tots tenim dret a guanyar-nos la vida.

Què passa quan es bloquegen les fronteres i apareixen els piquets que cremen camions i llencen càrrega a la via en un estrany concepte de solidaritat global? Primer de tot la psicòsi de la gent: benzineres buides, altres comprant 90 litres de llet o 40 kg d'arròs de cop (menció apart aquests individus) i els que més perdent diners perquè no hi ha material (ERE's temporals a l'automoció, magatzems plens de material i gent desesperada perquè els clients finals apreten per entregar projectes).

Aquesta situació ha durat una setmana i ha estat embrutada per morts, violència (12 ferits a Sevilla per exemple) i corredisses arreu. Ens hem de plantejar la forma de fer vaga, no podem fotre el pròxim esperant que aquest no es posicioni finalment en contra del més que lloable objectiu inicial.

Això demostra un cop més que no som ningú. Vivim en una societat on si una peça concreta es trenca tota la societat se'n va enlaire. Estem molt mal organitzats i el poder de pressió el poden exercir uns quants.

Recordo fa anys el No a la Guerra. A la Universitat es va muntar una seu de la Plataforma contra la Guerra. Les reunions a les que vaig assistir eren carn de blog. Abans de dialogar es preferia l'acció invasiva. Van aparéixer propostes de tallar carreteres, marxes lentes (caminant), tallar la Diagonal... abans que manifestar-nos, llençar consignes, unificar criteris... quina culpa té el ciutadà que ha de treballar anant a Reus i ha d'aguantar dues hores d'espera perquè algun il·luminat ha tallat el peatge de Martorell?

No sabem solucionar els problemes. També tenen culpa les classes dirigents, és clar! Qui ofereix despatxos oberts, resposta a correus, participació ciutadana? Com podem canviar la societat més enllà d'escollir un paio o un altre cada 4 anys? Funciona "el que no llora no mama" i les accions repressives. Tenim un munt de situacions que no ens agraden però si no bloquejo el país i foto un 70% de la població no sóc ningú, la meva reivindicació no té pes.

El millor de tot és la pujada de preus generalitzada. Com hi havia poc aliment doncs vinga a pujar preus, per part dels intermediaris, és clar. Eren productes de primera necessitat i n'hi havia poc així que idiotes com som a pagar més i buidar mercats. Som burros i no hi ha més, els més llestos (que no intel·ligents) se'n foten i se n'aprofiten.

Què passarà quan s'inauguri la línia Martorell - Zona Franca? Molt tard, per cert. Doncs que molts transportistes aniran a l'atur (es parla de 30000 camions menys a l'any i més fluidesa de trànsit en teoria). El govern prepararà un contingent d'adaptació de tota aquesta gent o simplement esperarem a que tot rebenti enlaire i començar a injectar pasta que no soluciona res?. Anem a la deriva i com sempre posant pedassos arreu.

Fa la sensació que a ZP ja li sua tot. Té els 4 anys assegurats i després a viure de rendes. El PP està en un debat intern sobre si anar cap a la dreta o cap al centre i per tant no fa oposició sinó que va tirant i la resta també va pel mateix estil. No és un congrés per a tenir un país millor, només un conjunt de persones buscant col·locar-se (algun romàntic que vulgui canviar el país hi haurà) i fent servir el "tú más".

A vegades tot fot fàstic. Però la setmana vinent ningú s'enrecordarà de tot això i fins la propera crisi (ja hem tingut aigua i transports... a veure que toca ara). I la setmana vinent vaga de transportistes a França i per tant fronteres tancades...

Petons i abraçades

Raül

7 de junio!

-- Allegria (Cirque du Soleil) --

Así entraba la novia, radiante, guapísima y puntual! La ya de por sí brillante Iglesia de Avellanes relucía gracias a la alegría aportada por todos los presentes. Cabe destacar la emoción de Marcos que intentaba esconder detrás de una cara seria. Una celebración especial, llena de momentos de calidad, de detalles para recordar y de música para ellos. Es un lujo poder celebrar en una Iglesia el amor de dos personas y además de esa forma tan personal.

Seguía un momento de encuentro de diversas generaciones que han sido monitores después de ser niños. Años por en medio pero muchos momentos compartidos. Risas, recuerdos y besos. Algún resbalón que no fue a más y cantidad de fotos (Indiana Jones incluído).

Comienza el aperitivo que no llega a su esplendor hasta que no aparecen los novios, sonriendo, cómo no! Más felicitaciones, besos y abrazos... gracias por doquier al poder participar en algo tan único e irrepetible.

El paso al salón nos da una idea de la gente representativa para los dos. Son muchos campamentos, reuniones, cenas familiares, viajes, sonrisas y lágrimas. Cada uno estamos ahí para aportar nuestro granito de arena y decir que los queremos con locura... como no puede ser de otra manera.

Vamos comiendo y nos sorprenden primero con un montón de muñecos para ciertas parejas... habrá boda el año que viene? Algunos ya reservamos fechas e ideamos despedidas después del gran sabor de boca de la última. Entonamos el tatarataaaaaa tataraaaaaaa y llega el momento del recordatorio... un boli acompañado de momentos personales. Ahí está el valor del recordatorio. Es una forma de decir que cada uno es especial de forma única y diferente... infinidad de fotos en collage y un mensaje muy personal. Más allá de la infinita currada que significa queda su huella... detallismo extremo.

Queda el baile y la locura en forma de Follow the leader, manteos y más abrazos. Algunos marchan y otros compartimos códigos, risas y dori-dori no sin antes visitar la Verge del Puig a lomos de un Jeep. Nos quedamos dormidos, cansados, relajados y sobretodo contentos.... ¡que vivan los novios!

Petons i abraçades

Raül

Fi de la crisi de l'aigua?

-- Camins (Sopa de Cabra) --

Després de mesos d'anuncis d'apocalipsi s'ha aixecat parcialment el decret de sequera. Ha servit per saber que els ciutadans de Barcelona estem al límit de la salubritat pública (consumim 104 l /persona i dia quan el mínim que marca l'OMS és de 100), que el pressupost assignat als vaixells que portaven aigua de Tarragona, França (contaminada per cert) i Almeria era de 50 mil·lions d'euros i no sabem si els podrem recuperar i que definitivament els polítics són bastant ineptes.

La sequera enguany ha estat bastant severa. Resulta que en un mes ha plogut més que en la resta d'any i hem recuperat 30 punts en els embassaments de les conques internes (en part, també per les restriccions aplicades). La relació Espanya-Catalunya s'ha endurit una mica mes en aquest temps. Catalunya demanava ajuda pels transvassaments (aquells pels que ens havíem manifestat i que no enteníem fa uns anys perquè suposàvem destinats a urbanitzacions de luxe, camps de golf i Marina d'Or varis) però el govern central no volia autoritzar res que els afectés en les eleccions generals, per tant "no meneaio".

Per la seva banda van començar a aparéixer estaques enmig de propietats privades i que òbviament preparaven certs transvassaments cap a les conques que alimenten la ciutat de Barcelona. Això va crear confusió a més de cabreig general cap al govern (per actuacions amb nocturnitat i "alevosia") i cap a la gent de Barcelona per allò de centralistes, lladres, explotadors de recursos...

A més el propi tripartit es trobava dividit. Alguns volien transvassaments, altres no... tot depenent del rèdit electoral que això els suposés. No fos cas que ens poguèssim posar d'acord i evitèssim polèmica. Com som així de burros això es traduïa en tensió interna al país/nació.

De mentres ZP & Co s'ho mirava amb calma només autoritzant moviments quan els pantans van arribar al 20% de capacitat (excepcionalitat). En aquest moment es contracta Agbar per a poder tirar una canonada que transportés aigua des de la zona de TGN al costat de la ja en obres autopista AP-7. Paral·lelament hi havia un megacontracte per portar uns 700 vaixells al port de Barcelona plens d'aigua.

Tot això va dur a augmentar l'"odi" intern i extern cap a la ciutat de Barcelona: burgesa, hipòcrita, separatista/terrorista...

I arriba el maig... pluja i més pluja combinada amb les ja exposades restriccions (prohibició de reg amb aigua potable, res de piscines ni netejar cotxes, fonts ornamentals sense aigua...). Sortim de l'excepcionalitat (excepte en alguna zona de Catalunya que segueix amb problemes) i s'atura tot en sec. El tema dels vaixells és normal perquè no necessitem aigua de manera imminent. El tema de la canonada ja no ho sé. Confiem en una opció que produeix molta contaminació a més de consumir un munt com és la dessaladora que s'inaugurarà al maig. Malauradament aniran apareixent sequeres però ningú vol moure un dit per una via que pot ser polèmica i treure vots. Estem dirigits per horribles gestors que enlloc de dirigir el país amb habilitat només fan que posar pedassos arreu. Pedassos que lluny de solucionar res produeixen més problemes.

Som un país dividit, dividit pels polítics d'aquí i d'allà. Si no ens entenem nosaltres i els nostres dirigents no estan d'acord entre ells com hem d'aconseguir el que és just per a nosaltres?

Tenim una memòria molt limitada però casos de transvassaments com aquest ja els hem viscut cap a Mallorca (un vaixell ple d'aigua que es va haver de llançar perquè el vaixell acabava de ser pintat i es va contaminar) i fins i tot cap a Madrid.

Ens manipulen, se'n foten i enlloc d'empényer el país intenten evitar els problemes amb l'únic objectiu de mantenir la "poltrona" o ascendir. Egoisme polític que arrossega el país a la ruïna.... en fi, els catalans som així?

Petons i abraçades

Raül

Sorprendido

-- Born to run (Bruce Springsteen) --

Me comentan mientras estoy en Murcia (ese Chema!) que me lee gente que no esperaba que lo
hiciera. Hace ilusión... gracias!!!

No se sabe muy bien por qué pero actualmente triunfan los bordes. Es igual que sean ingeniosos o directos, que usen la filigrana o la palabrota. Es necesario humillar, machacar, que la gente llore y se revuelva en su propia inmundicia. En cualquier concurso competitivo hay un miembro del jurado o profesor que intenta hundir al participante con la excusa de endurecerlo y tal. En general son gente mediocre cuyo único objetivo es describir lo peor de cada uno y dejar una actuación que nos parecería más que notable como una mierda descomunal.

Quizás por esta atracción hacia la gente que se muestra arisca triunfa una serie como House. Lleva ya 4 temporadas y la base es la misma: ¿lupus?, Punción lumbar, investigación del paciente totalmente ilegal... al final y después de haber puteado al paciente (abriéndole incluso la cabeza) alguien le dice algo a House y este se queda pensativo llegando a la solución (cada vez más inverosímil) y demostrando que es casi infalible.

Existen momentos en la serie que son muy buenos. El conocimiento antropológico de sus compañeros (sabe qué han hecho o dejado de hacer observando cuatro detalles), las ambiciones de los miembros del grupo de trabajo (y los respectivos coditos) y capítulos donde se trata la muerte de la forma más cruda / real así como formas de afrontar la enfermedad por diferentes tipos de enfermos.

Mientras esperamos ver el final de la temporada de Lost (Ben: I always have a plan!) y con el mal sabor de boca del desarrollo de The Nine hemos rearrancado con Nip/Tuck. Es una serie sobre lo peor de cada uno desde el punto de vista de unos cirujanos plásticos: dramas personales y de pareja, el por qué de ser cada uno así, cómo marca la sociedad y los cánones de belleza, qué consideramos como éxito actualmente (sexo, dinero, poder, belleza...). Tiene momentos realmente duros. No es una recomendación (tiene tanto fans acérrimos como detractores) sino una exposición de detalles sobre los doctores Sean McNamara y Christian Troy.

Mayo ha sido movidito (Murcia, Zaragoza, Madrid y Valencia) y Junio ya veremos... otro día os explico el viaje por el Levante de la semana pasada... hay detalles que no tienen desperdicio... si es que ha de haber de todo en esta vida.

Petons i abraçades

Raül

Espectacular!

-- Main Theme (Indiana Jones OST) --

8h a.m Maristes La Immaculada. Els components de Badalona (Jeep inclós) ja són al mític Bolichín fent un café i la resta ens anem afegint.

8h42 a.m Molins de Rei. Ens trobem donant cops a la porta que suposem (i esperem) que és la casa de Marcos i Mavi. Se senten claus i puja l'adrenalina. Apareix la figura del Marcos en calçotets i samarreta... secuestro, claro. Un veí pregunta si som amics seus. La següent imatge és el Marcos descalç sota la pluja i amb un gorro de cowboy vermell saludant altres veins que venien de còrrer. Seguidament el vestim amb una samarreta taronja XXS i uns pantalons de còrrer curtets

Següent parada: esmorzar dori-dori a l'estació de Llinars del Vallés on Marcos havia patit un accident prou greu (té una cicatriu espectacular a la cama). Arriba allà embenat però endevina on és. Li posem una jaqueta de manteniment de RENFE i ha de fer un míting per soterrar les vies, haurà de convèncer 10 persones que li donaran el seu vot amb un petó. Quan arrenca, una noia no pot parar de riure mentre intenta llegir. El deixen passar a dins per a què segueixi amb la seva acció i fa alguna entrevista personal. L'objectiu està acomplert malgrat un "conmigo no cuentes". Estem afamats, som uns 12 i ens fotem dues caixes de "bollería industrial".

Ara cap a la casa dels Maristes. Ens enrecordem que no ha anat al lavabo des de la nit anterior però el forcem una miqueta més. Coneguda és la seva força sobrenatural i el retem a fer 10 dominades en una porteria com feia "antaño". Ho aconsegueix en dues tandes i aprofitem el seu viatge al lavabo per a depilar-lo parcialment. En Jordi fa una obra d'art i li deixa una M de pèl al pit (de Mavi, de Macho, de Marista, de Marcel·lí, de Multi...).

Excursió al Corredor: ha d'inflar un mòbil gegant i mastegar una herba amargant. Arribem al Santuari i juguem al bote-bote, fem un joc de cançons de Celtas, cal que pregunti a un freak que fa inventari de flors (i que l'acomiada amb un "vinga noi ja pots anar amb els teus companys" amb un copet a l'esquena de "no me toques más los..."). Per sortir d'allà ha d'aconseguir còrrer 2.25 km (un camí circular) en 12 minuts. Triga 18 minuts però perquè s'ha perdut i calculem que ha fet uns 3.5 km.

Durant el matí li anàvem donant pistes per a què endevinés que faríem a la tarda. Ho fa i amb cara d'emoció => veure la nova d'Indiana Jones... i ell disfressat com a tal! Gravem el primer vídeo d'una pilota perseguint-lo (escena del "Arca perdida" crec).

Ara hem de dinar de barbacoa a Llinars: butis, pinxos, hamburgueses, xai, patates, carxofes... triguem un munt però seguim rient. S'afegeixen nous "cafres" que ajudaran a fer més gran encara el comiat. Sobra menjar, és clar. Tenim mitja hora per a dutxar-nos i marxar a Barcelona. Surt disfressat i realment "fa el pego" => barret i fuet inclosos.

A la Maquinista segueixen arribant companys. Estem esperant el Marcos i finalment apareix a les escales mecàniques. Tots 16 entonem el "tatarataaaaaaaaa tataraaaaaaaaaaaaaaaa" d'Indiana Jones, és l'inici de l'espectacle de la tarda. La gent ens mira, riu i seguim fent fotos. Primer objectiu: col·locar una persona a cada número del rellotge que hi ha al terra, ho aconsegueix i ben ràpid. Ara volem crispetes i surt fins i tot el supervisor que amb bones paraules li diu que "ni de coña". Ens sobren dues entrades i les col·loca a canvi de crispetes a una parella que va sortir guanyant.

Entrem a la sala 13 i en Marcos ha d'aconseguir que tota la sala canti la cançó d'Indiana. Fa un discurs que arrenca aplaudiments, fotografies i cançó! Fa anar el seu fuet (el que li havíem deixat) i els nens li pregunten si és el de debó i si sortiran bitxos, ell els diu que no tinguin por i els nens hi confien (després es devien cagar en ell... moment formigues). Menció a part per la pel·lícula... totalment obviable.

En acabar més espectacle a l'escenari i abraçades als nens. Quan li fem fotos en el moment dels títols de crèdit apareix un personatge amb greus carències afectives que ens increpa i ens indica que a Cinesa Diagonal fan aquest tipus de celebracions... a tu casa hombre (després veuríem com fa el mateix amb un pobre nen que li fa il·lusió tenir una foto del cartell de la pel·li).

El sopar representa el zènit en el número de participants: 26! Un xinès infecte amb barra lliure de Xibeca, Sangria, vi o aigua. Rollitos greixosos, arròs enganxifós, pollastre a la llimona toterià, gelat d'origen dubtós, molta calor però més riures... versions de cançons mítiques amb lletra repetitiva amb referència a certa part de la població mundial.

L'última parada del dia és la sala Up de Up&Down. Observem descoordinació entre els de seguretat però entrem per a inaugurar la nit de la Sala. Al cap d'una estona apareixen les noies i comença la festa. Realment fem poca despesa tenint en compte que havíem entrat gratis. Saltar, ballar, repetir escenes (Marcos entra disfressat, sense barret ni fuet, però)... El comiat acaba quan els nuvis ja fa hores que estan destrossats (els assistents també!) i portem 20 hores fotent canya.

Ells estan ben contents i no paren de somriure, la veritat és que ens ho vam passar molt rebé!

Probablement m'he deixat algun detall però difícilment oblidarem aquest 24 de maig!

Petons i abraçades

Raül

I si...

-- Que tinguem sort (Lluís Llach) --

Penso i repenso, són èpoques de megafeina i viatges esgotadors. Si tens poca empenta tens menys ganes d'engegar projectes i els que tens els arrossegues enlloc d'empènyer-los. Tot i això val la pena treure forces d'on sigui i dormir menys per a marxar amb un somriure de satisfacció enlloc d'una cara de ressignació vers un dia que no has fet res que et faci sentir content.

Esport, blog, associació, batucada, esbart, acompanyament, sorpreses... són coses que em fan il·lusió i quan ho estic se'm nota, ho disfruto i m'arribo a fer pesat d'insistència en els que s'hi veuen implicats. També se'm nota quan estic esgotat, comunico menys i pitjor, no em mostro i estic més pensatiu que observador.

La gràcia és descobrir que la clau per estar d'una manera o una altra la tinc jo. Valoro també tenir moments de tot ja que se n'aprén i a més els bons són millors!

Tot i que la càrrega és pesada, el maig acaba amb projectes xulos i amb algun canvi d'actitud vers mi i vers la vida.

I així pren, i així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, poc a poc, escrius per a demà.
Que demà, que demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.

Petons i abraçades

Raül

Curt però intens

-- Me piace come sei (Jarabe de Palo & Niccolo Fabi) --

Una proposta ben interessant... et sobren 20 minuts?

Microvoluntariat

Petons i abraçades

Raül

Ei!

-- Jo sóc el teu amic (Els Pets) --

Salutacions des de Saragossa! Terra de bon menjar i millor Somontano! La veritat és que per aquí tothom és molt simpàtic i agradable. Malauradament sóc aquí per qüestions de feina però els sopars es disfruten ;).

No em puc estar de fer alguna referència al passat cap de setmana llarg. En principi el fet que plogués era un rotllo perquè estava planejada la ruta BCN-Montserrat amb l'Òscar, el Marc, el Carles P i Toni. Al final, però, va ser espectacular!

Va començar divendres amb un sopar a la Paradeta, lloc on serveixen marisc com si fos un mercat i el pots menjar allà mateix: gambones, escamarlans, calamars, chipirones... preu raonable tot i que has de fer cua una bona estona.

Dissabte un taller de la Mirall més que interessant (sobre el bullying) d'on sorgeix encara més la idea de la importància de l'educació i el seguiment a totes les edats... molt motivador... felicitats i gràcies Anna! A la nit sopar + wii a casa ja que segui plovent... espectacular! Confessions esfereïdores (testimonios), pizzes, mario kart, vídeos, crits... gràcies a tots els que vau venir!

Diumenge una estona d'estudi i un no assaig de batoka'm + anar a prendre alguna cosa. A la nit trobada pokeriana a casa aliena (no dic qui per si de cas :p). Només ens vam quedar a sopar però vam riure molt.

Dilluns més estudi i acollida dels pares a casa que estan d'obres i necessitaven cuinar i rentar roba. A la tarda-nit vam anar a veure "Compañeros" relacionat amb el taller del dissabte. Molt ben feta, tema tractat des de dins i amb conseqüències ben curioses i interessants... més motivació!!! A vegades em fa plantejar el meu present professional... tinc suficient amb la part voluntària per cobrir aquestes inquietuds? en fi...

I us poso la cançó que encapçala el post. Els Pets és un grup que no m'agrada però tinc algunes cançons a la ipod... com ens hem de veure...

Quan sona tan repetit
tan inútil, tan avorrit,
quan l'únic combustible és el dolor.

Quan la veu que tant t'ha promés
et confesa que no pot més,
quan el que era per sempre, ara és record.

Quan se't fa tan costa amunt
començar des del mateix punt
prova de cridar-me, que no tens motiu per estalviar-me.

Jo sóc el teu amic
vull que em molestis, sóc aquí,
parla'm o plora,
mai és mal moment, mai tard o d'hora.

Jo sóc el teu amic
vull que em molestis, sóc aquí,
parla'm o plora,
que no tinc cap altre feina aquesta nit.

Puc parlar-te dels vells moments,
provar d'endevinar el que sents,
puc callar i escoltar les teves pors.

Puc fer broma al teu costat
i si estàs desesperat
puc provar de cantar-te una cançó.

Si sóc bo quan els temps són bons
també vull compartir els malsons,
prova de cridar-me que no hi ha motiu per estalviar-me.

Jo sóc el teu amic...

Doncs això, jo sóc el teu amic... parlem!

Petons i abraçades

Raül

hem perdut l'oremus

-- Me falta el aliento (Elefantes) --

/*Si Messina no ve al Barça de bàsquet perquè el nou director de la secció passa d'agafar-li el telèfon i es confirma que el successor de Rijkaard és el noi de Santpedor crec que estem perdent prestigi com a club de futbol.

Laporta sempre s'ha cagat sobre les seccions però aquells qui les estimem ens fa mal que no puguem veure bàsquet de qualitat l'any que ve. Panorama barcelonista bastant desencisador...*/

Torno a ser fora (Madrid en plena ressaca lliguera i pre-passadís) i ho tornaré a estar aviat. Un no s'acostuma a ser fora de casa i crec que és bo que sigui així.

L'altre dia pensava en el típic got que deixes a l'aigüera pel flatísimo de rentar-lo i realment o ho fas llavors o esperes a fer una neteja general... hi ha vegades que deixem coses per netejar i aquestes es queden mirant-nos durant molt de temps i recordant-nos que encara estan allà per a col·locar-les al seu lloc... superar-les...

En fi, anada d'olla a part bona setmana!

Petons i abraçades

Raül

Campana y se acabó!

-- Polvo de estrellas (Jorge Drexler) --

/*Pre: veure el futbol a casa del Javi va ser un encert: patatuelas, riures, guapuuss, a canaletes i roses d'abril a dojo, algun que altre sacrilegi i retrobaments sorprenents! El resultat no va acompanyar però m'ho vaig passar molt bé. Cal destacar també les promeses de Pau, els cops a la paret i la paciència de Rafa i Júlia! Hooligans contra tribuneros i fans de Ventdelplà camuflats.

A més, el Pepe ens va regalar dos pòsters: tots els cartells de Star Wars i aquell dels obrers a sobre d'una biga.*/

Ahir es va tancar definitivament el cicle de Rijkaard. Realment, la grandesa d'aquell equip es va acabar el maig del 2006 a París. Allò va ser el zènit del millor Barça que jo he vist (per mi superior al Dream Team de Cruyff). Davantera de somni: Messi, Eto'o i Ronaldinho (i Larsson de recanvi). Migcamp espectacular: Deco, Xavi, Iniesta i un Edmilson més que correcte. Centrals espectaculars: Màrquez i Puyol. Laterals correctes: Gio/Sylvinho i Belleti (l'heroi de París) i un porter molt criticat però de garanties: Valdés. El cicle es tanca amb dues lligues i una Champions i és tan dolorós perquè ens havien fet somniar i ens havíem cregut les seves sorpreses.

Laporta accedeix al càrrec fent promeses i complint-les. S'envolta d'una junta jove i ambiciosa: Soriano i Rosell encapçalen les àrees econòmica i esportiva. El primer aconsegueix omplir la caixa amb propostes innovadores i el segon ens omple d'il·lusió amb fitxatges gràcies a les seves bones relacions personals. El primer any de Rijkaard no és senzill però una segona volta espectacular ens posa per davant del Madrid i a punt de guanyar la lliga. Arriben fitxatges i uns vuitens decebedors i prometedors a l'hora contra el Chelsea i finalment guanyem la lliga amb suficiència.

El 2006 és espectacular. Comptem amb el millor jugador del món (Ronaldinho), el millor davanter del món (Eto'o), les millors promeses del món (Eto'o i Messi), el millor rematador del món (Larsson), el millor mig del món (Deco) i la millor parella de centrals del món (Puyol i Márquez). Guanyem lliga i Champions contra un Arsenal liderat per l'actual frau Henry que en una mateixa jugada deixa asseguts Puyol i Márquez però que Valdés li guanya el mà a mà.

A partir d'aquell moment no hi ha gana ni objectius, només gelosia i egoisme. Aquí és on ve l'anàlisi humà. Tenk Cate desapareix i Rijkaard no pot gestionar el vestidor amb un bon rotllo que apel·la a la responsabilitat individual. A mi m'ensenya que quan les coses van bé és fàcil caure en l'autocomplaença i baixar el pistó. En aquest moment és quan el dirigent ha d'esperonar la gent i malauradament amb bones paraules és dificil aconseguir-ho. Només entenem la canya. Però què succeeix si jo cobro igual entreni més o menys? Com motivar-me si tothom m'idolatra i ja ho he guanyat tot? M'haig d'esforçar si ja ho tinc tot fet? Diuen que la mà dura la posava Tenk Cate però de què serveix això? Motta diuen que introdueix alguns cracks en la nit de Barcelona... d'això és difícil sortir-se'n. Tens tot el que creus poder necessitar: diners, alcohol, drogues, dones... una espiral d'autodestrucció que ens ha d'ensenyar que hi ha certs móns perillosos de trepitjar.

El Barça no és el primer exemple d'equip a qui li succeeix això. Però allò aconseguit és poc respecte el que podria haver estat. Hi ha hagut crisis internes (Rosell), Laporta ha patit una metamorfosi espectacular (al loro!), els cracks han desaparegut dintre del seu egocentrisme i són pocs els que se salven.

El que hauria d'haver estat una renovació gradual haurà de ser un trencament total. Llista de baixes:

- Rijkaard: l'he admirat i sempre em quedarà el dubte de si sap de tàctica o no.
- Henry: un frau total. Si no va sortir enxufat ni ahir cal que se'n vagi.
- Ronaldinho: el crack. Partits memorables i caiguda decebedora. El Barça li ha donat molt més a ell que a l'inrevés, no ens equivoquem.
- Deco: ha apurat el que li quedava de força. Venia de fer campió d'Europa l'Oporto i va fer gran el Barça.
- Eto'o: aquí amb dubtes. Tio que sempre fotia la cama i lluitava però que ha completat una temporada bastant fluixa. Diu que està sol al vestidor i que si no guanya títols se'n va a un altre lloc enlloc de dir que lluitarà per guanyar títols amb el Barça.
- Gudjohnsen: no ha demostrat res.
- Thuram: ídem
- Zambrotta: només ha jugat bé aquest final de temporada i sobretot les semifinals. Probable aparador per a l'Eurocopa i per fitxar pel Milan
- Márquez: ombra del que va ser. Els "tomateos" han afectat el seu joc.
- Oleguer: desaparegut des de fa temps i amb un nivell prou lamentable.
- Edmilson: ja fitxat pel Villareal (acabava contracte el 30 de juny). No ha arribat al nivell de la primera temporada.
- Ezquerro: sense comentaris
- Giovanni: ja amb vicis de cracks estant a anys llum de ser-ho.
- Pinto: un cop Jorquera recuperat no té sentit que es quedi

Ens queda: Valdés - Jorquera, Puyol - Milito - Abidal - Sylvinho, Xavi - Iniesta - Touré, Messi - Bojan => 11 jugadors justos. Falta per tant: centrals (pensant en el relleu de Puyol també), lateral dret, migcampistes i davanters, a més de staff tècnic. Arriba el moment de llegir tot de fitxatges: Mou - Benítez - Wenger - Guardiola - Laudrup, Lahm - Garay - Alves, Cesc, Benzema - Ribéry... així els diaris esportius vendran més exemplars.

Penso que aquest Barça és digne d'un anàlisi sociòlogic a nivell de responsabilitat, gestió i cultura de l'esforç... ningú regala res i per més guapo que siguis t'ho has de currar per triomfar o seguir-ho fent.

Petons i abraçades

Raül