Campana y se acabó!

-- Polvo de estrellas (Jorge Drexler) --

/*Pre: veure el futbol a casa del Javi va ser un encert: patatuelas, riures, guapuuss, a canaletes i roses d'abril a dojo, algun que altre sacrilegi i retrobaments sorprenents! El resultat no va acompanyar però m'ho vaig passar molt bé. Cal destacar també les promeses de Pau, els cops a la paret i la paciència de Rafa i Júlia! Hooligans contra tribuneros i fans de Ventdelplà camuflats.

A més, el Pepe ens va regalar dos pòsters: tots els cartells de Star Wars i aquell dels obrers a sobre d'una biga.*/

Ahir es va tancar definitivament el cicle de Rijkaard. Realment, la grandesa d'aquell equip es va acabar el maig del 2006 a París. Allò va ser el zènit del millor Barça que jo he vist (per mi superior al Dream Team de Cruyff). Davantera de somni: Messi, Eto'o i Ronaldinho (i Larsson de recanvi). Migcamp espectacular: Deco, Xavi, Iniesta i un Edmilson més que correcte. Centrals espectaculars: Màrquez i Puyol. Laterals correctes: Gio/Sylvinho i Belleti (l'heroi de París) i un porter molt criticat però de garanties: Valdés. El cicle es tanca amb dues lligues i una Champions i és tan dolorós perquè ens havien fet somniar i ens havíem cregut les seves sorpreses.

Laporta accedeix al càrrec fent promeses i complint-les. S'envolta d'una junta jove i ambiciosa: Soriano i Rosell encapçalen les àrees econòmica i esportiva. El primer aconsegueix omplir la caixa amb propostes innovadores i el segon ens omple d'il·lusió amb fitxatges gràcies a les seves bones relacions personals. El primer any de Rijkaard no és senzill però una segona volta espectacular ens posa per davant del Madrid i a punt de guanyar la lliga. Arriben fitxatges i uns vuitens decebedors i prometedors a l'hora contra el Chelsea i finalment guanyem la lliga amb suficiència.

El 2006 és espectacular. Comptem amb el millor jugador del món (Ronaldinho), el millor davanter del món (Eto'o), les millors promeses del món (Eto'o i Messi), el millor rematador del món (Larsson), el millor mig del món (Deco) i la millor parella de centrals del món (Puyol i Márquez). Guanyem lliga i Champions contra un Arsenal liderat per l'actual frau Henry que en una mateixa jugada deixa asseguts Puyol i Márquez però que Valdés li guanya el mà a mà.

A partir d'aquell moment no hi ha gana ni objectius, només gelosia i egoisme. Aquí és on ve l'anàlisi humà. Tenk Cate desapareix i Rijkaard no pot gestionar el vestidor amb un bon rotllo que apel·la a la responsabilitat individual. A mi m'ensenya que quan les coses van bé és fàcil caure en l'autocomplaença i baixar el pistó. En aquest moment és quan el dirigent ha d'esperonar la gent i malauradament amb bones paraules és dificil aconseguir-ho. Només entenem la canya. Però què succeeix si jo cobro igual entreni més o menys? Com motivar-me si tothom m'idolatra i ja ho he guanyat tot? M'haig d'esforçar si ja ho tinc tot fet? Diuen que la mà dura la posava Tenk Cate però de què serveix això? Motta diuen que introdueix alguns cracks en la nit de Barcelona... d'això és difícil sortir-se'n. Tens tot el que creus poder necessitar: diners, alcohol, drogues, dones... una espiral d'autodestrucció que ens ha d'ensenyar que hi ha certs móns perillosos de trepitjar.

El Barça no és el primer exemple d'equip a qui li succeeix això. Però allò aconseguit és poc respecte el que podria haver estat. Hi ha hagut crisis internes (Rosell), Laporta ha patit una metamorfosi espectacular (al loro!), els cracks han desaparegut dintre del seu egocentrisme i són pocs els que se salven.

El que hauria d'haver estat una renovació gradual haurà de ser un trencament total. Llista de baixes:

- Rijkaard: l'he admirat i sempre em quedarà el dubte de si sap de tàctica o no.
- Henry: un frau total. Si no va sortir enxufat ni ahir cal que se'n vagi.
- Ronaldinho: el crack. Partits memorables i caiguda decebedora. El Barça li ha donat molt més a ell que a l'inrevés, no ens equivoquem.
- Deco: ha apurat el que li quedava de força. Venia de fer campió d'Europa l'Oporto i va fer gran el Barça.
- Eto'o: aquí amb dubtes. Tio que sempre fotia la cama i lluitava però que ha completat una temporada bastant fluixa. Diu que està sol al vestidor i que si no guanya títols se'n va a un altre lloc enlloc de dir que lluitarà per guanyar títols amb el Barça.
- Gudjohnsen: no ha demostrat res.
- Thuram: ídem
- Zambrotta: només ha jugat bé aquest final de temporada i sobretot les semifinals. Probable aparador per a l'Eurocopa i per fitxar pel Milan
- Márquez: ombra del que va ser. Els "tomateos" han afectat el seu joc.
- Oleguer: desaparegut des de fa temps i amb un nivell prou lamentable.
- Edmilson: ja fitxat pel Villareal (acabava contracte el 30 de juny). No ha arribat al nivell de la primera temporada.
- Ezquerro: sense comentaris
- Giovanni: ja amb vicis de cracks estant a anys llum de ser-ho.
- Pinto: un cop Jorquera recuperat no té sentit que es quedi

Ens queda: Valdés - Jorquera, Puyol - Milito - Abidal - Sylvinho, Xavi - Iniesta - Touré, Messi - Bojan => 11 jugadors justos. Falta per tant: centrals (pensant en el relleu de Puyol també), lateral dret, migcampistes i davanters, a més de staff tècnic. Arriba el moment de llegir tot de fitxatges: Mou - Benítez - Wenger - Guardiola - Laudrup, Lahm - Garay - Alves, Cesc, Benzema - Ribéry... així els diaris esportius vendran més exemplars.

Penso que aquest Barça és digne d'un anàlisi sociòlogic a nivell de responsabilitat, gestió i cultura de l'esforç... ningú regala res i per més guapo que siguis t'ho has de currar per triomfar o seguir-ho fent.

Petons i abraçades

Raül