Nova etapa

-- Eco (Jorge Drexler) --

No és un blog nou, no és un trencament, no és diferent... és una natural evolució. Això va arrencar el maig del 2005 i 320 posts després arribem aquí. Per què? Doncs... per què no? Potser és el moment vital, potser és l'estiu, potser ets tu o potser sóc jo... qui sap?

Gràcies per llegir o per no fer-ho, gràcies per comentar o no fer-ho, gràcies per cada tros de tu que està aquí o creus que no téns res a veure-hi? Quant et veig em veig i trobo millor el camí. Quan no hi ets et trobo a faltar però sé que els nostres camins es tornaran a creuar perquè tots dos ho volem. M'ho passo molt bé amb tu i vull que segueixi sent així, no et vull perdre. El temps és el que és i no em posaré barreres, límits ni excuses. Ens trobarem aquí, allà, en persona o de manera virtual. No importa la freqüència, importa ser-hi. Quan em necessitis demana-m'ho que jo faré el mateix, de debó.

Us obro la porta a tots: Noe ("amo tanto la vida que de ti me enamoré", "Un día de estos te doy un susto y te pido,seria y formalmente, que te cases conmigo. Ay, mi vida, un día el susto te lo doy yo a ti, y si me preguntas, te respondo que "sí"."), animadors propers (això mai es deixa) i els que veig creixent, els meus joves eterns, els del messenger del matí i de la tarda, al aventurero sobre arena, nieve y..., a los que participan en la ruta, als joves de l'esbart, als batucaires que em fan picar cada dia el volant, a mis dos primillas, a mis papis y a mi yaya, a mi hermanísimo que me acompaña y acompaño, als germanets que admiro, als que em fan somniar i els que em fan rebel·lar-me, a ti que estás aquí aunque yo ya no, a los del 27 de mayo del 2006 (los que estuvieron y los que ahora estarían), a los que me dejo (sospecho que iré editando este post), als profes del curs de dires que em van tocar interiorment, a quién me enseño a llorar y a reir, a escuchar y abrazar, a besar y amar ... aunque estéis dentro de uno de los grupos es como si os nombrará personalmente, de verdad.

Si me emociono al escribirlo será que es de verdad?

Esto que estás oyendo
ya no soy yo,
es el eco, del eco, del eco
de un sentimiento;
su luz fugaz
alumbrando desde otro tiempo,
una hoja lejana que lleva y que trae el viento.

Yo, sin embargo,
siento que estás aquí,
desafiando las leyes del tiempo
y de la distancia.
Sutil, quizás,
tan real como una fragancia:
un brevísimo lapso de estado de gracia.

Eco, eco
ocupando de a poco el espacio
de mi abrazo hueco…..

Esto que canto ahora,
continuará
derivando latente en el éter,
eternamente….
inerte, así,
a la espera de aquel oyente
que despierte a su eco de siglos de bella durmiente..

Eco, eco
ocupando de a poco el espacio
de mi abrazo hueco…..

Esto que estás oyendo
ya no soy yo…

Raül