Buenas a todos!
Como algunos sabéis ya no tengo teléfono Orange ni Vodafone ni mi número habitual. La odisea ha sido espectacular y ninguna de las dos compañías ha querido ayudarme. Orange sólo me pedía que fuera haciendo pasos pero ninguna solución. El caso es que me enfadé mucho cuando me consideraron como un número, no una persona. Yo les propuse cambiarme de número a condición de que me mantuvieran la oferta pero me dijeron que no... impresionante! Si me cambiaba de número era como si fuera un cliente nuevo. Me pregunto: si yo facturara 1000 € al mes me pondrían tantos problemas? Probablemente no.
Ahora estoy esperando que me activen un nuevo número con la compañía Yoigo (antigua Xfera). A ver qué tal va... os iré informando.
Por otro lado ya está aquí la Navidad. Todo el espíritu romántico de hace centurias se ha visto superado por el mercantilismo más absoluto. Es increíble cómo todo el mundo habla del palo que le da encontrase con la família y comer mientras se mantienen conversaciones insulsas... pero luego resulta que seguimos con la misma rutina de cada año...
Para completar el post comentaros que el grupo de batucada va avanzando (http://batokam.blogspot.com). Pronto algo de merchandising, más actuaciones y puede que instrumentos nuevos! Es una experiencia única y disfruto mucho con la percusión. El siguiente paso es darle buen uso al cajón y guitarra que tengo en casa... tiempo, maldito tiempo. El problema es que queremos hacer tantas cosas que luego no llegamos a todo. El objetivo está claro y lo voy a conseguir! Faltaría más!
Seguiremos escribiendo...
Petons i abraçades
Raül
jueves, diciembre 21, 2006
miércoles, diciembre 13, 2006
Historia a completar
Mail enviado al servicio de atención al cliente de Orange ya que no puedo hacerlo por teléfono...
---
Después de 18 meses de contrato (y 5 años y medio de ser cliente) decido portar mi número a Vodafone ya que Orange me ofrecía una renovación lamentable. Curiosamente el mismo día que me anuncian que la portabilidad está siendo correcta Orange me lanza una oferta irrechazable a la que tengo que contestar con un fax, lo que hago la misma tarde. Mi sorpresa es máxima cuando llega la fecha límite para la supuesta portabilidad cancelada y mi SIM Orange no accede a la red. De eso han pasado dos días y múltiples llamadas con teléfonos prestados más visitas a una tienda Orange. Actualmente mi número no existe, con lo cual estoy en el limbo. Han pasado dos días y he perdido oportunidades personales y profesionales por culpa de esta situación. Me anuncian que lo más probable es que tenga que hacerme un número nuevo, ya que esta situación es altamente conflictiva y extraña. Así pues no sé qué hacer y sólo puedo esperar a que me llamen para informarme de qué hacer. He hablado con todos los departamentos de Orange y nadie me aporta una solución... repito, qué hacer?
He sido breve por cuestiones de espacio pero mi odisea está registrada por su servicio de portabilidad si así lo revisan.
---
Petons i abraçades
Raül
---
Después de 18 meses de contrato (y 5 años y medio de ser cliente) decido portar mi número a Vodafone ya que Orange me ofrecía una renovación lamentable. Curiosamente el mismo día que me anuncian que la portabilidad está siendo correcta Orange me lanza una oferta irrechazable a la que tengo que contestar con un fax, lo que hago la misma tarde. Mi sorpresa es máxima cuando llega la fecha límite para la supuesta portabilidad cancelada y mi SIM Orange no accede a la red. De eso han pasado dos días y múltiples llamadas con teléfonos prestados más visitas a una tienda Orange. Actualmente mi número no existe, con lo cual estoy en el limbo. Han pasado dos días y he perdido oportunidades personales y profesionales por culpa de esta situación. Me anuncian que lo más probable es que tenga que hacerme un número nuevo, ya que esta situación es altamente conflictiva y extraña. Así pues no sé qué hacer y sólo puedo esperar a que me llamen para informarme de qué hacer. He hablado con todos los departamentos de Orange y nadie me aporta una solución... repito, qué hacer?
He sido breve por cuestiones de espacio pero mi odisea está registrada por su servicio de portabilidad si así lo revisan.
---
Petons i abraçades
Raül
martes, diciembre 12, 2006
Temps...
-- Heaven (feat. Yanou & Do) --
El temps s'escola inexorablement com un grapat de sorra que intentem mantenir en les nostres mans. Afortunadament no podem aturar aquest avanç imparable... és llei de vida. Com tot inici té un final, però no un camí establert (almenys sota el meu punt de vista).
La qüestió és què fer amb aquest temps. Mirar enrere i maldir el moment en que vas fer quelcom o no vas fer no sé què serveix de ben poc, a no ser que puguem canviar la nostra actitud vers el temps que disposem.
Hi ha moments a la vida que diem que en tenim més o menys. Això no és totalment correcte sino que en tenim sense obligacions ineludibles més o menys. Hi ha gent que manté que treballaria tot i no necessitar-ho pels diners, ja que sino no sabria què fer. És una imatge que m'entristeix i més tenint en compte la feina pendent que tenim tant respecte nosaltres (espai interior) com respecte els altres.
Em fa ràbia pensar que no aprofito el temps, cosa que a vegades em porta a un estrés intern d'acumulació de tasques enlloc de disfrutar del que tinc i dels meus somnis. Sembla que acumulant coses a fer s'aprofiti tot millor però això només produeix angoixa pel que no podem fer enlloc de gaudir del que estem fent.
Evolucionar, disfrutar, somriure, estimar, ensenyar, aprendre, tornar a estimar, cultivar-se interiorment, abraçar, cuidar, escoltar, acompanyar, caminar, mirar, tocar...
Petons i abraçades
Raül
El temps s'escola inexorablement com un grapat de sorra que intentem mantenir en les nostres mans. Afortunadament no podem aturar aquest avanç imparable... és llei de vida. Com tot inici té un final, però no un camí establert (almenys sota el meu punt de vista).
La qüestió és què fer amb aquest temps. Mirar enrere i maldir el moment en que vas fer quelcom o no vas fer no sé què serveix de ben poc, a no ser que puguem canviar la nostra actitud vers el temps que disposem.
Hi ha moments a la vida que diem que en tenim més o menys. Això no és totalment correcte sino que en tenim sense obligacions ineludibles més o menys. Hi ha gent que manté que treballaria tot i no necessitar-ho pels diners, ja que sino no sabria què fer. És una imatge que m'entristeix i més tenint en compte la feina pendent que tenim tant respecte nosaltres (espai interior) com respecte els altres.
Em fa ràbia pensar que no aprofito el temps, cosa que a vegades em porta a un estrés intern d'acumulació de tasques enlloc de disfrutar del que tinc i dels meus somnis. Sembla que acumulant coses a fer s'aprofiti tot millor però això només produeix angoixa pel que no podem fer enlloc de gaudir del que estem fent.
Evolucionar, disfrutar, somriure, estimar, ensenyar, aprendre, tornar a estimar, cultivar-se interiorment, abraçar, cuidar, escoltar, acompanyar, caminar, mirar, tocar...
Petons i abraçades
Raül
jueves, diciembre 07, 2006
Soy un friki...
-- Libertango (Michel Camilo & Tomatito) --
El que havia de ser un dia de la Constitució de relax i per a recuperar hores de son es va transformar en un dia llarg i intens sense parar ni un moment. Partit + dinar compartit + minicompres + tarda megafreak!
Anem doncs cap a la tarda megafreak. Ens trobaríem d'inici a Casa del comandant Reno però l'aparició dels seus superiors va fer que traslladéssim la trobada a casa de'n Marc. Inicialment havíem de ser quatre però no estem sols en el món freak i vam acabar sent 9. El món freak a participar era una partida Warhammer.
Cadascú escollia un exèrcit mentre dues persones no paraven de pintar alts elfs que només estaven imprimats. Els exèrcits escollits eren: orcs, goblins, caos, humans, nans i elfs. Cadascun dels exèrcits tenia un objectiu concret (aniquilar, conquerir, obtenir...). Es van proporcionar 300 punts a cadascú i aquests havien de ser repartits entre les tropes. A notar que el meu limitat exèrcit feia que només tingués dos mags i arquers (0 cos a cos, 0 cavalls, 0 de tot).
La partida es va anar desenvolupant i els primers a caure van ser els meus elfs exterminat pels orcs de'n Marc. Els segons els humans de'n Reno (sota la mateixa mala sort als daus que jo). L'aliança Ricard-Toni (Caos i goblins) va ser demolidora i es van fer de seguida amb el factor sorpresa de la partida: un gegant. Els nans poca cosa podien fer davant dels successius atacs que rebien i la tripleta Noe-Aida-Pau va ser derrotada per consens general.
Aquesta va ser la segona partida on les forces malignes superaven àmpliament les del bé. A la primera (assalt del portal de Betlem) el Nadal havia estat aniquilat quan el nen Jesús va ser segrestat pels orcs.
Seguirem informant de les partides freaks que es realitzin.
Petons i abraçades
Raül
El que havia de ser un dia de la Constitució de relax i per a recuperar hores de son es va transformar en un dia llarg i intens sense parar ni un moment. Partit + dinar compartit + minicompres + tarda megafreak!
Anem doncs cap a la tarda megafreak. Ens trobaríem d'inici a Casa del comandant Reno però l'aparició dels seus superiors va fer que traslladéssim la trobada a casa de'n Marc. Inicialment havíem de ser quatre però no estem sols en el món freak i vam acabar sent 9. El món freak a participar era una partida Warhammer.
Cadascú escollia un exèrcit mentre dues persones no paraven de pintar alts elfs que només estaven imprimats. Els exèrcits escollits eren: orcs, goblins, caos, humans, nans i elfs. Cadascun dels exèrcits tenia un objectiu concret (aniquilar, conquerir, obtenir...). Es van proporcionar 300 punts a cadascú i aquests havien de ser repartits entre les tropes. A notar que el meu limitat exèrcit feia que només tingués dos mags i arquers (0 cos a cos, 0 cavalls, 0 de tot).
La partida es va anar desenvolupant i els primers a caure van ser els meus elfs exterminat pels orcs de'n Marc. Els segons els humans de'n Reno (sota la mateixa mala sort als daus que jo). L'aliança Ricard-Toni (Caos i goblins) va ser demolidora i es van fer de seguida amb el factor sorpresa de la partida: un gegant. Els nans poca cosa podien fer davant dels successius atacs que rebien i la tripleta Noe-Aida-Pau va ser derrotada per consens general.
Aquesta va ser la segona partida on les forces malignes superaven àmpliament les del bé. A la primera (assalt del portal de Betlem) el Nadal havia estat aniquilat quan el nen Jesús va ser segrestat pels orcs.
Seguirem informant de les partides freaks que es realitzin.
Petons i abraçades
Raül
lunes, diciembre 04, 2006
cos.crash
-- La nit de reis (Glaucs) --
Sota aquest títol més de 40 persones vam poder compartir un cap de setmana x a tu a Avellanes. Això ja és garantia d'èxit pel que comporta el caliu al cotxe d'anada i tornada, trencar amb la rutina setmanal i respirar una mica d'aire pur.
En arribar un buffet d'amanides i truites prometia un cap de setmana de quantitats ingents de menjar. Després d'això una miqueta de pregària i presentació i final del dia.
Dissabte: 7:30 a.m. El despertador sona i 3 hipermascles (Àlex, Pau i jo) es lleven per anar a còrrer. L'objectiu és la muntanya de la creu. Hi arribem rebentats perduts (jo vaig haver de caminar). Ens prenem un moment per a respirar, observar l'entorn i deixar unes línies a la llibreta que hi ha sota la creu. Rememoro l'ascensió realitzada un any abans amb Le Brut i trobo el seu escrit sobre Nora.
Al final de la baixada un atac de bogeria complementa l'exercici en forma de sèries de 20 flexions en baixada (per allò de sentir-nos més mascles). Una dutxa i un esmorzar amb revoltim i bacon (a recordar el plat de l'Àlex i el seu ordre dolç-salat) fan que el dia no pugui començar millor. Passada l'estona de textos i reflexió personal (aprofito per sentir la recomanació de l'Èric: Michel Camilo i Tomatito en Spain Again) ens retrobem per una estona de relaxació, ioga i tai-txi. Tot plegat molt interessant. Un dinar i un no-partit de futbol (èrem 4 i amb mal de cames) ens situa a la tarda. Personalment em salto la segona estona de relaxació perquè prefereixo descansar i llegir. Després del sopar fem una estona de reflexió compartida on m'estiro i irremediablement m'adormo amb un sonor ronc (cada cop que hi penso em fa més vergonya i em sento pitjor :$).
Abans d'anar a dormir uns riures i una mica de música per part de diversos participants degut al dinar i sopar que ens havíem fotut.
Finalment el diumenge passem d'anar a còrrer perquè no ens aguantàvem drets. Una mica més de lectura personal (m'acabo un llibre molt bo de Leonardo Boff sobre Espiritualitat que em provoca ganes de llegir sobre el Dalai Lama), dinem tots junts i ens acomiadem amb avaluacions ben positives. El proper cap de setmana serà del 9 al 11 de febrer amb el títol de ment.crash... Ens veurem allà?
Petons i abraçades
Raül
Sota aquest títol més de 40 persones vam poder compartir un cap de setmana x a tu a Avellanes. Això ja és garantia d'èxit pel que comporta el caliu al cotxe d'anada i tornada, trencar amb la rutina setmanal i respirar una mica d'aire pur.
En arribar un buffet d'amanides i truites prometia un cap de setmana de quantitats ingents de menjar. Després d'això una miqueta de pregària i presentació i final del dia.
Dissabte: 7:30 a.m. El despertador sona i 3 hipermascles (Àlex, Pau i jo) es lleven per anar a còrrer. L'objectiu és la muntanya de la creu. Hi arribem rebentats perduts (jo vaig haver de caminar). Ens prenem un moment per a respirar, observar l'entorn i deixar unes línies a la llibreta que hi ha sota la creu. Rememoro l'ascensió realitzada un any abans amb Le Brut i trobo el seu escrit sobre Nora.
Al final de la baixada un atac de bogeria complementa l'exercici en forma de sèries de 20 flexions en baixada (per allò de sentir-nos més mascles). Una dutxa i un esmorzar amb revoltim i bacon (a recordar el plat de l'Àlex i el seu ordre dolç-salat) fan que el dia no pugui començar millor. Passada l'estona de textos i reflexió personal (aprofito per sentir la recomanació de l'Èric: Michel Camilo i Tomatito en Spain Again) ens retrobem per una estona de relaxació, ioga i tai-txi. Tot plegat molt interessant. Un dinar i un no-partit de futbol (èrem 4 i amb mal de cames) ens situa a la tarda. Personalment em salto la segona estona de relaxació perquè prefereixo descansar i llegir. Després del sopar fem una estona de reflexió compartida on m'estiro i irremediablement m'adormo amb un sonor ronc (cada cop que hi penso em fa més vergonya i em sento pitjor :$).
Abans d'anar a dormir uns riures i una mica de música per part de diversos participants degut al dinar i sopar que ens havíem fotut.
Finalment el diumenge passem d'anar a còrrer perquè no ens aguantàvem drets. Una mica més de lectura personal (m'acabo un llibre molt bo de Leonardo Boff sobre Espiritualitat que em provoca ganes de llegir sobre el Dalai Lama), dinem tots junts i ens acomiadem amb avaluacions ben positives. El proper cap de setmana serà del 9 al 11 de febrer amb el títol de ment.crash... Ens veurem allà?
Petons i abraçades
Raül
martes, noviembre 21, 2006
Paraísos ... fiscales
-- Let me out (Dover) --
Oyes que pregonan los valores más valorados por la sociedad (nacionalismo, solidaridad, esfuerzo, desprendimiento...) y te enteras que lo contrarrestan con acciones absolutamente interesadas y la mayoría de veces relacionadas con el dinero.
Hablo de gente como Alonso, Aranchita, la Caballé, Bono (el de U2)... y sus amados paraísos fiscales donde tributan debido a que los impuestos a pagar son menores que en sus países de origen (de los cuáles se sienten muy orgullosos y tal).
Cojamos al azar Alonso, ya que está muy en boga. Resulta que gana 2 mundiales de F-1 (felicidades por eso) y se supone que España entera ha de alabarlo ondeando banderas gualda y roja imprimidas con el omnipresente toro (...). Representa lo mejor de la casta, la hombría y carácter españoles (...). Asturias lo ama y lo sigue allá dónde va, coincidiendo además en colores con la escudería Renault (ahora ya será más chungo). Además, se le otorga el Príncipe de Asturias de los deportes 2005. Y todo eso a la vez que tributa en el Principado de Mónaco. Es de cir, lo alabamos y el lleva su dinero fuera de aquí. Yo tengo que pagar mi IRPF y además verle el careto al pavo este a todas horas... una vergüenza.
El caso de Bono (U2) es curioso también. Disfrutaba de una fiscalidad muy ventajosa en su Irlanda natal debido a una ley que favorecía a los artistas en general. Cuando ésta fue revocada (era de vergüenza que existiera), el señor Bono se llevó su dinero a las Caimán o donde fuera... así me gusta, no sea caso que no me pueda comprar otra isla o una mansión de la que me he encaprichado.
Estamos en las mismas con las andorranas (de adopción fiscal, no de origen como Celades...) Montserrat y Aranchita que las tenemos como representantes de lo mejor de la nación (sí, sí nación, sin faltar, el que no lo vea que mire el diccionario).
Vaya, que nos engañan como quieren. Las retribuciones que reciben en parte a nuestro fanatismo implican que se lleven el dinero a lugares donde son muy bien recibidos y dónde no revertirán en nosotros. Podéis intentar hacer lo mismo pero creo que no os permitirán hacer lo mismo... por qué será? Ah, claro la utópica igualdad entre todos los seres humanos.
Petons i abraçades
Raül
Oyes que pregonan los valores más valorados por la sociedad (nacionalismo, solidaridad, esfuerzo, desprendimiento...) y te enteras que lo contrarrestan con acciones absolutamente interesadas y la mayoría de veces relacionadas con el dinero.
Hablo de gente como Alonso, Aranchita, la Caballé, Bono (el de U2)... y sus amados paraísos fiscales donde tributan debido a que los impuestos a pagar son menores que en sus países de origen (de los cuáles se sienten muy orgullosos y tal).
Cojamos al azar Alonso, ya que está muy en boga. Resulta que gana 2 mundiales de F-1 (felicidades por eso) y se supone que España entera ha de alabarlo ondeando banderas gualda y roja imprimidas con el omnipresente toro (...). Representa lo mejor de la casta, la hombría y carácter españoles (...). Asturias lo ama y lo sigue allá dónde va, coincidiendo además en colores con la escudería Renault (ahora ya será más chungo). Además, se le otorga el Príncipe de Asturias de los deportes 2005. Y todo eso a la vez que tributa en el Principado de Mónaco. Es de cir, lo alabamos y el lleva su dinero fuera de aquí. Yo tengo que pagar mi IRPF y además verle el careto al pavo este a todas horas... una vergüenza.
El caso de Bono (U2) es curioso también. Disfrutaba de una fiscalidad muy ventajosa en su Irlanda natal debido a una ley que favorecía a los artistas en general. Cuando ésta fue revocada (era de vergüenza que existiera), el señor Bono se llevó su dinero a las Caimán o donde fuera... así me gusta, no sea caso que no me pueda comprar otra isla o una mansión de la que me he encaprichado.
Estamos en las mismas con las andorranas (de adopción fiscal, no de origen como Celades...) Montserrat y Aranchita que las tenemos como representantes de lo mejor de la nación (sí, sí nación, sin faltar, el que no lo vea que mire el diccionario).
Vaya, que nos engañan como quieren. Las retribuciones que reciben en parte a nuestro fanatismo implican que se lleven el dinero a lugares donde son muy bien recibidos y dónde no revertirán en nosotros. Podéis intentar hacer lo mismo pero creo que no os permitirán hacer lo mismo... por qué será? Ah, claro la utópica igualdad entre todos los seres humanos.
Petons i abraçades
Raül
lunes, noviembre 20, 2006
Wii vs PS3 i XBox360
-- Abriendo caminos (Diego Torres y Juan Luís Guerra) --
No sóc un expert en el món de les consoles i menys tenint en compte que només he estat (i sóc usuari) d'una: la Gamecube de Nintendo. Els meus primers records recreatius a casa d'algun amic són l'Atari, Commodore, MSX, Spectrum, Amstrads varis (CPC464 i CPC 6128), Gamegear i Gameboy, Megadrive, SNES, N64, NeoGeo, PSOne, PS2, Gamecube, Nintendo DSLite i XBox 360. Aquestes són les que algun cop he tocat, però bàsicament he jugat amb les Nintendo 64 i GC i la PS2.
Ara arriba la nova generació de consoles. Els gegants són Sony i Nintendo i se'ls ha afegit Microsoft en els últims anys. La més clàssica de totes és Nintendo i serà la que re-revolucioni el mercat amb la nova Wii. El concepte és revolucionari, diferent, nou... comandaments inimaginables i sense fils, connexió a Internet, jocs absolutament diferents... La PS3 i la XBox tenen en comú que són màquines molt potents i per tant molt cares (600 €). La potència no sempre és sinònim de qualitat i la Wii ha optat per tornar a la senzillesa original de les consoles a més de sortir per un preu de 250 €.
Sony ha comés un error molt greu. La inclusió de la tecnologia Blue Ray ha retardat la seva aparició al mercat. Quan ha sortit al Japó i als EE.UU. la bogeria ha fet que les 400.000 unitats posades a la venda a cadascun dels mercats s'exhaurissin immediatament (quan a la primera setmana de la PS2 es van vendre 2 mil·lions d'unitats al Japó). A Europa no sortirà fins el març i per tant no concursarà a la campanya de Nadal. Finalment, l'última cagada és que el software no és estable i cal baixar-se actualitzacions almenys durant els primers mesos.
Microsoft va aparéixer molt aviat i "quién da primero da 2 veces". Comandaments inalàmbrics, connexió Wifi, possibilitat de contactar amb gent arreu del món i fer partides on-line... tremendament espectacular però penso que va sortir massa aviat i també molt cara.
La guanyadora de la campanya de Nadal serà Wii, sens dubte. La Gamecube ha estat abandonada l'últim any ja que els enginyers de Nintendo estaven desenvolupant software sense parar. El seu preu és més assequible que els competidors (250 €) amb joc inclós. Comandament inalàmbric amb detecció de moviment (http://es.wii.com/ on podreu veure vídeos), connexió Wifi i un gran catàleg de jocs. A més, la política de jocs és treure'n de simples, per tota la familia i molt divertits (amb els famosos minijocs presents a la saga Mario Party i Wario Ware, temàtiques clàssiques -futbol, motor, tennis-- amb els icons de la marca japonesa, jocs infantils...). El seu llançament és mundial: 8 de desembre. A Espanya serà el 9 ja que el 8 és festa. A les grans superficies ja es poden fer reserves i el màrketing ha estat ben barat degut als greus errors de Sony..."rodarán cabezas".
Per mi hi ha un guanyador: Wii
En fi, disfruteu del vostre dilluns.
Petons i abraçades
Raül
No sóc un expert en el món de les consoles i menys tenint en compte que només he estat (i sóc usuari) d'una: la Gamecube de Nintendo. Els meus primers records recreatius a casa d'algun amic són l'Atari, Commodore, MSX, Spectrum, Amstrads varis (CPC464 i CPC 6128), Gamegear i Gameboy, Megadrive, SNES, N64, NeoGeo, PSOne, PS2, Gamecube, Nintendo DSLite i XBox 360. Aquestes són les que algun cop he tocat, però bàsicament he jugat amb les Nintendo 64 i GC i la PS2.
Ara arriba la nova generació de consoles. Els gegants són Sony i Nintendo i se'ls ha afegit Microsoft en els últims anys. La més clàssica de totes és Nintendo i serà la que re-revolucioni el mercat amb la nova Wii. El concepte és revolucionari, diferent, nou... comandaments inimaginables i sense fils, connexió a Internet, jocs absolutament diferents... La PS3 i la XBox tenen en comú que són màquines molt potents i per tant molt cares (600 €). La potència no sempre és sinònim de qualitat i la Wii ha optat per tornar a la senzillesa original de les consoles a més de sortir per un preu de 250 €.
Sony ha comés un error molt greu. La inclusió de la tecnologia Blue Ray ha retardat la seva aparició al mercat. Quan ha sortit al Japó i als EE.UU. la bogeria ha fet que les 400.000 unitats posades a la venda a cadascun dels mercats s'exhaurissin immediatament (quan a la primera setmana de la PS2 es van vendre 2 mil·lions d'unitats al Japó). A Europa no sortirà fins el març i per tant no concursarà a la campanya de Nadal. Finalment, l'última cagada és que el software no és estable i cal baixar-se actualitzacions almenys durant els primers mesos.
Microsoft va aparéixer molt aviat i "quién da primero da 2 veces". Comandaments inalàmbrics, connexió Wifi, possibilitat de contactar amb gent arreu del món i fer partides on-line... tremendament espectacular però penso que va sortir massa aviat i també molt cara.
La guanyadora de la campanya de Nadal serà Wii, sens dubte. La Gamecube ha estat abandonada l'últim any ja que els enginyers de Nintendo estaven desenvolupant software sense parar. El seu preu és més assequible que els competidors (250 €) amb joc inclós. Comandament inalàmbric amb detecció de moviment (http://es.wii.com/ on podreu veure vídeos), connexió Wifi i un gran catàleg de jocs. A més, la política de jocs és treure'n de simples, per tota la familia i molt divertits (amb els famosos minijocs presents a la saga Mario Party i Wario Ware, temàtiques clàssiques -futbol, motor, tennis-- amb els icons de la marca japonesa, jocs infantils...). El seu llançament és mundial: 8 de desembre. A Espanya serà el 9 ja que el 8 és festa. A les grans superficies ja es poden fer reserves i el màrketing ha estat ben barat degut als greus errors de Sony..."rodarán cabezas".
Per mi hi ha un guanyador: Wii
En fi, disfruteu del vostre dilluns.
Petons i abraçades
Raül
sábado, noviembre 18, 2006
Toallas
-- Disneylandia (Jorge Drexler) --
A veces las toallas se mojan en exceso (al caer en una piscina, por un descuido en la bañera...), ya sea voluntariamente o por error. Cuando se ha empapado del todo está claro que no puede absorver más agua y su función vital ha quedado deshabilitada.
En ese momento hay que secarla. Las opciones son diversas:
1. Retorcerla al máximo para sacar todo el agua: es un método que parece efectivo pero que no lo es tanto. Normalmente se hace entre dos personas retorciéndola cada uno hacia un lado. Cuando parece que está a tope aún se puede dar una vuelta más. Soltará todo el agua superficial pero no podrá tampoco secarnos. Además habrá sufrido en exceso y algunas fibras se habrán roto irremediablemente.
2. Tenderla: proceso lento y tedioso, ya que podrá estar horas al sol hasta que sea útil. Además tendremos que tener en cuenta elementos externos como la humedad, la temperatura o la luz solar. Cuando finalmente está seca su tacto es áspero y hasta puede haberse acartonado. Secará sí, pero de forma más desagradable que originalmente.
3. Lavar y secar: lo mejor es ponerla en la lavadora con un ciclo adecuado (cada uno tendrá que descubrirlo según el tejido de la toalla, el detergente...) y sin olvidar una dosis justa de suavizante. Cuando el ciclo haya acabado habrá que ponerla en la secadora o tenderla sin dilación, ya que puede coger olor a humedad. El secado tendrá que ser paciente hasta que la toalla haya dejado todas las partículas de agua que contenía.
Sólo al final del proceso 3 la toalla será capaz de volver a absorver agua durante un buen tiempo y manteniendo un tacto y textura muy agradables... id a mirar cómo están las toallas que usáis habitualmente y actuad en consecuencia... toallas...
Petons i abraçades
Raül
A veces las toallas se mojan en exceso (al caer en una piscina, por un descuido en la bañera...), ya sea voluntariamente o por error. Cuando se ha empapado del todo está claro que no puede absorver más agua y su función vital ha quedado deshabilitada.
En ese momento hay que secarla. Las opciones son diversas:
1. Retorcerla al máximo para sacar todo el agua: es un método que parece efectivo pero que no lo es tanto. Normalmente se hace entre dos personas retorciéndola cada uno hacia un lado. Cuando parece que está a tope aún se puede dar una vuelta más. Soltará todo el agua superficial pero no podrá tampoco secarnos. Además habrá sufrido en exceso y algunas fibras se habrán roto irremediablemente.
2. Tenderla: proceso lento y tedioso, ya que podrá estar horas al sol hasta que sea útil. Además tendremos que tener en cuenta elementos externos como la humedad, la temperatura o la luz solar. Cuando finalmente está seca su tacto es áspero y hasta puede haberse acartonado. Secará sí, pero de forma más desagradable que originalmente.
3. Lavar y secar: lo mejor es ponerla en la lavadora con un ciclo adecuado (cada uno tendrá que descubrirlo según el tejido de la toalla, el detergente...) y sin olvidar una dosis justa de suavizante. Cuando el ciclo haya acabado habrá que ponerla en la secadora o tenderla sin dilación, ya que puede coger olor a humedad. El secado tendrá que ser paciente hasta que la toalla haya dejado todas las partículas de agua que contenía.
Sólo al final del proceso 3 la toalla será capaz de volver a absorver agua durante un buen tiempo y manteniendo un tacto y textura muy agradables... id a mirar cómo están las toallas que usáis habitualmente y actuad en consecuencia... toallas...
Petons i abraçades
Raül
miércoles, noviembre 08, 2006
Día de los sin Techo 2006
Una imatge i un link: feu-los servir si us plau. Propagueu la paraula i que ho sàpiga tothom... que sigui aquesta una cadena útil
http://www.caritas.es/campanyas/index.php?NQ%3D%3D&MjQ0&Mg%3D%3D.
Mireu els materials, són ben interessants
Petons i abraçades
Raül
http://www.caritas.es/campanyas/index.php?NQ%3D%3D&MjQ0&Mg%3D%3D.
Mireu els materials, són ben interessants
Petons i abraçades
Raül
Barcelona Meeting Point i +
Un parell de persones fiquen les mans en ciment durant 4 hores i les han de traure amb una radial. Unes altres dues s'encadenen a una farola a plaça sant jaume i són forçats a deixar-la a cop de tenalles i força. Una agent immobiliària té els nasos de declarar que els pisos que més es venen són de 40 metres quadrats vora els 200.000€ fora de Barcelona. El sou d'una persona jove és, amb sort de 1000€ al mes. El preu dels pisos "només" ha pujat un 11% i els sous amb sort, un altre cop, un 3,4%. Camacho anuncia pisos a Múrcia amb camps de golf i "superassequibles". La vida cada cop està més fotuda i l'estat del benestar cada cop és per a menys persones.
Afortunadament tenim contrastos... obro el Google World cada x mesos per a situar el pais on va ara. Cal tenir-los ben quadrats, ser valents, somniar i dur-los a terme. El món és dels qui miren el destí als ulls i somriuen sabent que ells en tenen la clau. En algunas cosas tú lo haces: Equador, Mali, Togo, Benin... ahí tus huevos! Te admiro. Un abrazo y cuídate!!!
Petons i abraçades
Raül
Afortunadament tenim contrastos... obro el Google World cada x mesos per a situar el pais on va ara. Cal tenir-los ben quadrats, ser valents, somniar i dur-los a terme. El món és dels qui miren el destí als ulls i somriuen sabent que ells en tenen la clau. En algunas cosas tú lo haces: Equador, Mali, Togo, Benin... ahí tus huevos! Te admiro. Un abrazo y cuídate!!!
Petons i abraçades
Raül
lunes, noviembre 06, 2006
Tripartit un altre cop!
-- Sunrise (Norah Jones) --
Estupor és el que vaig sentir quan vaig veure en Carod (Càrod per a Madrid) anunciant que el tripartit torna a amenaçar els catalans. Estupor perquè no podia creure que allò estigués succeint després de tres anys d'incompetències (i no cal descriure-les ara mateix). Estupor també perquè ho anuncia el número 2 del futur govern i no el que serà el president. Si ZP és sosoman no sé què poden dir de'n Montilla, persona amb carisma 0. Com deien a RAC1 aquest matí almenys asseguren feina al millor clon del molt honorable: Sergi Mas.
CiU anunciava que havia guanyat les eleccions però han perdut el poder per segona vegada consecutiva. Primer haurien d'haver una sèrie de dimissions en cadena, començant per l'Artur Mas. La seva prepotència en tot moment ha fet que perdés un munt de vots que han resultat decisius. El perdedor del debat final no va ser en Montilla (que també) sino en Mas. Van guanyar clarament en Carod i en Saura que acaben fent president un personatge
La clau la tornava a tenir ERC. És un partit que es troba immers en una reestructuració interna on el seu líder es troba en entredit (per a ser substitut per en Puigcercós que accedirà a la conselleria de Governació). El fet és que s'han venut al millor postor i aquest ha estat finalment el PSC. Quan va voler ser CiU, ERC ja havia escollit havent-se sentit més desitjada pels socialistes. Mas va tornar a pecar de prepotència no trucant directament en Carod el dimecres, cosa que sí van fer Saura (boig per tornar a estar al govern) i Montilla.
El cas és que ERC tindrà més conselleries que les que els pertocaria per escons degut a ser la clau que obre i tanca panys.
Senyor Mas: era el president a totes les travesses de l'univers i ha perdut vosté.
Senyor Carod: no la torni a cagar i primer de tot posi d'acord les seves bases.
Senyor Saura: ha estat venent el tripartit des del minut 0 de la campanya. Trist, lamentable... en fi, ha de ser conscient del seu paper amb 14 escons al govern i aplicar polítiques d'acord amb els seus ideals
Senyor Montilla: vosté ha de dirigir un país sencer amb determinació i il·lusionant la gent, cosa que dista molt del que penso que són les seves possibilitats. Espero que segueixi perseguint el seu "amic" ZP amb les coses pendents de l'Estatut, ja que l'ha traït pactant amb ERC (Rajoy ja ha començat a fotre canya amb el tema)
Senyor Piqué: surti del PP i deixi-ho en mans dels radicals que acabaran enfonsant el partit a Catalunya.
Senyor Rivera: aprofiti els 3 o 4 anys següents per estar a la política i no faci molt el ridícul. No és més que 3 escons, no es cregui que és algú i comenci amb discursos que representa una part de l'electorat i tal.
Parlant de dirigir un país no hi ha ningú dels protagonistes que en sigui capaç. No han parlat de polítiques en aquests dies sino que han parlat de repartiments de poder. O sigui no m'alio amb qui farà una política més social o nacionalista (com han venut aquests dieS) sino amb qui m'otorgarà més quota de poder.
Necessitem una classe política millor i això s'aconsegueix amb formació des de la base. Els partits polítics estan plens de gent amb millor o pitjor voluntat. Els que accedeixen a dirigir desconeixen les bases de la política: necessitats del país, relacions amb l'exterior, empatia amb les persones... això ha de sortir de la universitat i de l'experiència. En l'antiguitat els imperis els dirigien uns consells de savis que eren gent amb molta experiència... n'hauríem d'aprendre.
Em fot fàstic la política catalana. Ens tornaran a donar pel sac des de Madrid... com sempre
Petons i abraçades
Raül
Estupor és el que vaig sentir quan vaig veure en Carod (Càrod per a Madrid) anunciant que el tripartit torna a amenaçar els catalans. Estupor perquè no podia creure que allò estigués succeint després de tres anys d'incompetències (i no cal descriure-les ara mateix). Estupor també perquè ho anuncia el número 2 del futur govern i no el que serà el president. Si ZP és sosoman no sé què poden dir de'n Montilla, persona amb carisma 0. Com deien a RAC1 aquest matí almenys asseguren feina al millor clon del molt honorable: Sergi Mas.
CiU anunciava que havia guanyat les eleccions però han perdut el poder per segona vegada consecutiva. Primer haurien d'haver una sèrie de dimissions en cadena, començant per l'Artur Mas. La seva prepotència en tot moment ha fet que perdés un munt de vots que han resultat decisius. El perdedor del debat final no va ser en Montilla (que també) sino en Mas. Van guanyar clarament en Carod i en Saura que acaben fent president un personatge
La clau la tornava a tenir ERC. És un partit que es troba immers en una reestructuració interna on el seu líder es troba en entredit (per a ser substitut per en Puigcercós que accedirà a la conselleria de Governació). El fet és que s'han venut al millor postor i aquest ha estat finalment el PSC. Quan va voler ser CiU, ERC ja havia escollit havent-se sentit més desitjada pels socialistes. Mas va tornar a pecar de prepotència no trucant directament en Carod el dimecres, cosa que sí van fer Saura (boig per tornar a estar al govern) i Montilla.
El cas és que ERC tindrà més conselleries que les que els pertocaria per escons degut a ser la clau que obre i tanca panys.
Senyor Mas: era el president a totes les travesses de l'univers i ha perdut vosté.
Senyor Carod: no la torni a cagar i primer de tot posi d'acord les seves bases.
Senyor Saura: ha estat venent el tripartit des del minut 0 de la campanya. Trist, lamentable... en fi, ha de ser conscient del seu paper amb 14 escons al govern i aplicar polítiques d'acord amb els seus ideals
Senyor Montilla: vosté ha de dirigir un país sencer amb determinació i il·lusionant la gent, cosa que dista molt del que penso que són les seves possibilitats. Espero que segueixi perseguint el seu "amic" ZP amb les coses pendents de l'Estatut, ja que l'ha traït pactant amb ERC (Rajoy ja ha començat a fotre canya amb el tema)
Senyor Piqué: surti del PP i deixi-ho en mans dels radicals que acabaran enfonsant el partit a Catalunya.
Senyor Rivera: aprofiti els 3 o 4 anys següents per estar a la política i no faci molt el ridícul. No és més que 3 escons, no es cregui que és algú i comenci amb discursos que representa una part de l'electorat i tal.
Parlant de dirigir un país no hi ha ningú dels protagonistes que en sigui capaç. No han parlat de polítiques en aquests dies sino que han parlat de repartiments de poder. O sigui no m'alio amb qui farà una política més social o nacionalista (com han venut aquests dieS) sino amb qui m'otorgarà més quota de poder.
Necessitem una classe política millor i això s'aconsegueix amb formació des de la base. Els partits polítics estan plens de gent amb millor o pitjor voluntat. Els que accedeixen a dirigir desconeixen les bases de la política: necessitats del país, relacions amb l'exterior, empatia amb les persones... això ha de sortir de la universitat i de l'experiència. En l'antiguitat els imperis els dirigien uns consells de savis que eren gent amb molta experiència... n'hauríem d'aprendre.
Em fot fàstic la política catalana. Ens tornaran a donar pel sac des de Madrid... com sempre
Petons i abraçades
Raül
lunes, octubre 30, 2006
Vendre
-- Morenita (Café Quijano) --
Màrketing... paraula derivada clarament de Market (mercat en anglès). D'alguna manera és una tècnica per a fer més atractiu un producte que tu vols vendre. La finalitat és aconseguir diners de les vendes i per això qualsevol gran empresa o col·lectiu necessita d'un departament de màrqueting que faci els seus productes més "comprables" per al gran públic (o conjunt de "borregos" que estem fets).
El fet és que en l'actualitat molta de la força de venda de qualsevol cosa està aquí. Maquillar, arrodonir, endolcir una cosa és feina seva i els resultats són prou òptims a la majoria dels casos. Segons com, un mail o un anunci són més efectius que el propi producte.
Així doncs ens situem en la vergonya de la campanya electoral: notaris, mítings, paelles, líders d'altres comunitats, tonteries, merda a tort i a dret... calia estar per sobre de l'altre no tant mostrar com dur a terme les propostes fetes. El cas és que tothom té un ideari polític que després es demostra que un cop tenen les mans a la massa (diners) ben poca cosa canvia respecte els anteriors.
Ahir era el dia d'anar a votar i hi vaig anar convençut del meu vot titllat de poc útil. Vaig votar en blanc i convençut per diverses opcions. Vàrem ser 60000 els que vam optar per aquesta opció: un 2,03% del total i per tant "setena força política" del país si això fos possible (ja que hi ha un mínim de vots per a entrar en l'arc polític i mai quedaran seients buits). Comentar que als mitjans de comunicació no se'n parla gaire. Al 2003 va ser un 0.91% del total (...).
Altres: baixen PSC, PP i ERC a més de la participació. Pugen CiU, IU i els sorprenents ciutadans (gran part del discurs d'ahir a la nit en castellà... d'acord amb els seus ideals contradictoris). El que penso és que la pujada de IU no els servirà de gaire per a entrar en un pacte polític. S'han passat la campanya parlant del tripartit més que del seu partit, conscients que era l'única forma d'entrar al govern... ara mateix veig complicada la reedició del mateix.
Entrant en el tema dels pactes estic convençut que està tot arreglat i mig pactat amb Madrid. Mas president i ERC al govern (Puigcercós?). No sóc un gran entés en temes de política però penso en les futures eleccions espanyoles (amb necessitat de pactes nacionalistes) i l'aliança PSOE-CiU sembla ben establerta.
En fi, pensaments al respecte que ja veurem què passarà (tot i poder dir que ja han passat).
Petons i abraçades
Raül
Màrketing... paraula derivada clarament de Market (mercat en anglès). D'alguna manera és una tècnica per a fer més atractiu un producte que tu vols vendre. La finalitat és aconseguir diners de les vendes i per això qualsevol gran empresa o col·lectiu necessita d'un departament de màrqueting que faci els seus productes més "comprables" per al gran públic (o conjunt de "borregos" que estem fets).
El fet és que en l'actualitat molta de la força de venda de qualsevol cosa està aquí. Maquillar, arrodonir, endolcir una cosa és feina seva i els resultats són prou òptims a la majoria dels casos. Segons com, un mail o un anunci són més efectius que el propi producte.
Així doncs ens situem en la vergonya de la campanya electoral: notaris, mítings, paelles, líders d'altres comunitats, tonteries, merda a tort i a dret... calia estar per sobre de l'altre no tant mostrar com dur a terme les propostes fetes. El cas és que tothom té un ideari polític que després es demostra que un cop tenen les mans a la massa (diners) ben poca cosa canvia respecte els anteriors.
Ahir era el dia d'anar a votar i hi vaig anar convençut del meu vot titllat de poc útil. Vaig votar en blanc i convençut per diverses opcions. Vàrem ser 60000 els que vam optar per aquesta opció: un 2,03% del total i per tant "setena força política" del país si això fos possible (ja que hi ha un mínim de vots per a entrar en l'arc polític i mai quedaran seients buits). Comentar que als mitjans de comunicació no se'n parla gaire. Al 2003 va ser un 0.91% del total (...).
Altres: baixen PSC, PP i ERC a més de la participació. Pugen CiU, IU i els sorprenents ciutadans (gran part del discurs d'ahir a la nit en castellà... d'acord amb els seus ideals contradictoris). El que penso és que la pujada de IU no els servirà de gaire per a entrar en un pacte polític. S'han passat la campanya parlant del tripartit més que del seu partit, conscients que era l'única forma d'entrar al govern... ara mateix veig complicada la reedició del mateix.
Entrant en el tema dels pactes estic convençut que està tot arreglat i mig pactat amb Madrid. Mas president i ERC al govern (Puigcercós?). No sóc un gran entés en temes de política però penso en les futures eleccions espanyoles (amb necessitat de pactes nacionalistes) i l'aliança PSOE-CiU sembla ben establerta.
En fi, pensaments al respecte que ja veurem què passarà (tot i poder dir que ja han passat).
Petons i abraçades
Raül
lunes, octubre 23, 2006
Hoy
-- Crece la voz (Macaco) --
Lunes por la tarde... después de un fin de semana intenso en interesante afrontas la semana con toda la carga de obligaciones que eso acarrea. A veces con más ganas, a veces con menos. El sueño golpea mi cabeza pero esta noche quiero ver otro capítulo más... (Perdidos 2x07, Los otros 48 días). Necesito dormir para vivir pero necesito dormir menos para vivir más... qué contradicciones. Hago muchas cosas para sentirme más útil, porque me gustan, porque necesito desconectar (hoy toca patear al Fran en un partido de básquet...) y porque me encanta hacer deporte.
Siguen los diferentes proyectos arrancando: Fajmacor, Batukada (Batoka'm!), CO II, Joves 1-2, el curro, la nueva vida... infinidad de cosas pero todas increíbles (con sus partes buenas y sus partes malas... por suerte?).
Miles de pensamientos agolpan mi cabeza. Vivimos inmersos en la campaña electoral (empañada este fin de semana con el enésimo partido del siglo ... que perdimos como antaño). Mi voto está claro desde hace semanas y más aún a medida que se acerca la fecha. Nuestra clase política, al menos la visible, me parece incompetente y lamentable. Muchas palabras y pocos actos, tratos oscuros entre bambalinas y una sensación de que se ríen todos juntos de nosotros.
El otro debate de moda es el estado físico de Ronaldinho (madre mía... si este es mal vamos). Reaccionará cuando le rote porque es el mejor y punto. Este año no ganará el FIFA World Player ni el balón de oro (que presumiblemente irá a Henry). Pero el Barça se enchufará y ganará la liga y llegará lejos en la champions (predicción o deseo?). Es lo que opino.
Recomendaciones? Pues leer siempre: cuadernos de Cristianisme i Justicia sobre las realidades de nuestro mundo (www.fespinal.com). También dedicarnos cada día unos minutos a nosotros mismos (reflexión, lectura, silencio, evangeli de cada dia...).
En mi cabeza alguna historia, alguna idea, algo hay... pero cuando tenga tiempo (ajajaajajaja) intentaré apuntar cuatro ideas. De momento compartiré con vosotros lo que me vaya encontrando por la vida. Espero escoger yo los caminos y hacerlos con fuerza, ganas y acompañados en su justa medida. Espero que no me escojan a mí los caminos cómodos, llanos y de bajada, evitando los más complicados pero gratificantes.
Petons i abraçades
Raül
Lunes por la tarde... después de un fin de semana intenso en interesante afrontas la semana con toda la carga de obligaciones que eso acarrea. A veces con más ganas, a veces con menos. El sueño golpea mi cabeza pero esta noche quiero ver otro capítulo más... (Perdidos 2x07, Los otros 48 días). Necesito dormir para vivir pero necesito dormir menos para vivir más... qué contradicciones. Hago muchas cosas para sentirme más útil, porque me gustan, porque necesito desconectar (hoy toca patear al Fran en un partido de básquet...) y porque me encanta hacer deporte.
Siguen los diferentes proyectos arrancando: Fajmacor, Batukada (Batoka'm!), CO II, Joves 1-2, el curro, la nueva vida... infinidad de cosas pero todas increíbles (con sus partes buenas y sus partes malas... por suerte?).
Miles de pensamientos agolpan mi cabeza. Vivimos inmersos en la campaña electoral (empañada este fin de semana con el enésimo partido del siglo ... que perdimos como antaño). Mi voto está claro desde hace semanas y más aún a medida que se acerca la fecha. Nuestra clase política, al menos la visible, me parece incompetente y lamentable. Muchas palabras y pocos actos, tratos oscuros entre bambalinas y una sensación de que se ríen todos juntos de nosotros.
El otro debate de moda es el estado físico de Ronaldinho (madre mía... si este es mal vamos). Reaccionará cuando le rote porque es el mejor y punto. Este año no ganará el FIFA World Player ni el balón de oro (que presumiblemente irá a Henry). Pero el Barça se enchufará y ganará la liga y llegará lejos en la champions (predicción o deseo?). Es lo que opino.
Recomendaciones? Pues leer siempre: cuadernos de Cristianisme i Justicia sobre las realidades de nuestro mundo (www.fespinal.com). También dedicarnos cada día unos minutos a nosotros mismos (reflexión, lectura, silencio, evangeli de cada dia...).
En mi cabeza alguna historia, alguna idea, algo hay... pero cuando tenga tiempo (ajajaajajaja) intentaré apuntar cuatro ideas. De momento compartiré con vosotros lo que me vaya encontrando por la vida. Espero escoger yo los caminos y hacerlos con fuerza, ganas y acompañados en su justa medida. Espero que no me escojan a mí los caminos cómodos, llanos y de bajada, evitando los más complicados pero gratificantes.
Petons i abraçades
Raül
miércoles, octubre 18, 2006
Tortell Poltrona a El Periódico
-- Malabares (Estopa) --
Preciós...
"La risa nos proporciona inmortalidad"
HELENA GARCIA MELERO
En el DNI es Jaume Mateu, pero todos le conocemos como Tortell Poltrona, el payaso tonto de la nariz roja que consigue hacer reír a los niños en lugares de conflicto y marginalidad. El próximo 25 de octubre, gracias a un acuerdo entre el Barça, su empresa Circ Cric y la organización Payasos sin Fronteras, que él fundó, viajará a Sierra Leona, uno de los países más pobres de África. Y allí actuará, una vez más, convencido de que todos podemos cambiar el mundo si nos lo proponemos. ¡Suerte, Tortell!
--Empezó usted repartiendo pasteles en la Foix de Sarrià.
--Sí. Mi tía abuela despachaba en la tienda y mi padre se encargaba de la contabilidad. Yo tenía que ayudar a llevar la bollería del horno a la pastelería y también repartía. Por ejemplo, muchas mañanas les llevaba los cruasanes del desayuno a la familia Suqué, del castillo de Peralada. Luego, con los años, he vuelto a su casa, pero en vez de entrar por la puerta de servicio, como entonces, me he dado el gustazo de entrar por la puerta de los señores.
--Y le daban buenas propinas, claro...
--Sí, sí... Pero nos hacía más ilusión repartir cestas y lotes en L'Hospitalet que en la Bonanova y Sarrià. En estos barrios ocurría que las familias recibían muchos lotes, y entonces no daban tanto. En cambio, en L'Hospitalet, como solo recibían una cesta al año, se volvían locos con las propinas.
--¿Lo del nombre de Tortell viene de aquella época, de la pastelería?
--En aquella época se ponían muchos sobrenombres. Por ejemplo, durante el franquismo, cuando hablábamos de una chica guapa decíamos que era un mineral, y si un tío era muy pesado le tachábamos de tortell, y de aquí vino el nombre del payaso que yo represento. Lo de Poltrona fue porque empezamos en la época de la transición e hicimos una parodia de los mítines electorales en una poltrona, y de ahí cogimos el nombre.
--¿Y fue entonces cuando aprendió a tirar pasteles a la cara?
--Sí, aprendí en la Foix, y el primer pastel que tiré fue en una representación de Els pastorets en el centro parroquial de Sarrià. Pero con el tiempo he aprendido que con espuma de afeitar es mucho mas práctico, tanto para quien lo tira como para quien lo recibe.
--¿Por qué decirle a alguien que es un payaso suena a insulto?
--Estamos en el límite de lo correcto e incorrecto, pero con los años me siento muy orgulloso de pertenecer a un colectivo comparable con los negros, los sudacas, los maricones... Toda una serie de gente de quien se utiliza el nombre de forma despectiva. La diferencia está en que yo cobro.
--Y... ¿cobra bien?
--Sí, cobro bien en dinero, pero sobre todo cobro con otra especie mucho mas importante, que son los ojitos y las sonrisas de los niños, y de los que ya no son tan niños.
--¿Sabemos reír?
--A veces... Creo que la risa nos proporciona inmortalidad. Cuando ríes, no te acuerdas de que eres un ser mortal y eso da momentos de eternidad.
--Pero el mundo está lleno de conflictos. Se quitan las ganas de reír.
--Nosotros mismos somos un conflicto, por ejemplo para África. Pero, por suerte, los niños de África también saben reír, porque tienen algo muy importante que es la esperanza.
--Incluso parece, cuando aquellos niños se ríen, que son más felices que los nuestros.
--Hay una frase cubana que está llena de razón. Dice: "Ustedes, los europeos, trabajan de cosas que no les gustan para comprar cosas que no precisan". Y eso se refleja también en los niños. Los nuestros tienen tantas cosas para jugar que al final no saben jugar.
--Y a usted, ¿qué le hace reír?
--A mí, la gente, la calle... pero sobre todo los grandes maestros son los niños, porque expresan sus sentimientos sin miedo. Eso, desgraciadamente, se acaba cuando se convierten en adultos y aprenden a decir mentiras. Entonces incluso son capaces de decir mentiras a las personas que más quieren. Aquí es donde el payaso natural muere y nace el adulto, que ya no sabe expresar sus sentimientos, ni disfrutar de la misma manera que cuando era niño.
--¿Usted dice muchas mentiras?
--No, porque se me nota enseguida.
--¿No ha aprendido a disimular?
--No, y esta es la diferencia entre el teatro y el circo. Quien hace teatro es capaz de convertir las mentiras en verdades; el circo convierte la verdad en mentira. Los malabaristas están volando por la pista y parece que aquello no es verdad, y es verdad.
--Y, en su caso, el payaso listo es su mujer.
--Sí, y dice mucho del papel que juegan las mujeres en la sociedad. De hecho, hace poco que la mujer ha entrado en el mundo del circo. Pero en el momento que la comicidad y el humor pase a ser algo también de las mujeres, el mundo será mejor.
--¿Qué supone para usted ponerse la nariz?
--Me transformo en otro personaje. Me hace resistir ante situaciones límite. Por ejemplo, en la quinta planta del Vall d'Hebron, en Oncología Infantil, o en Indonesia, tras el tsunami. Allí hicimos una actuación en un centro donde faltaban 800 de los 1.500 niños que iban a aquel colegio. Sin nariz no habría sido capaz de todo esto.
Preciós...
"La risa nos proporciona inmortalidad"
HELENA GARCIA MELERO
En el DNI es Jaume Mateu, pero todos le conocemos como Tortell Poltrona, el payaso tonto de la nariz roja que consigue hacer reír a los niños en lugares de conflicto y marginalidad. El próximo 25 de octubre, gracias a un acuerdo entre el Barça, su empresa Circ Cric y la organización Payasos sin Fronteras, que él fundó, viajará a Sierra Leona, uno de los países más pobres de África. Y allí actuará, una vez más, convencido de que todos podemos cambiar el mundo si nos lo proponemos. ¡Suerte, Tortell!
--Empezó usted repartiendo pasteles en la Foix de Sarrià.
--Sí. Mi tía abuela despachaba en la tienda y mi padre se encargaba de la contabilidad. Yo tenía que ayudar a llevar la bollería del horno a la pastelería y también repartía. Por ejemplo, muchas mañanas les llevaba los cruasanes del desayuno a la familia Suqué, del castillo de Peralada. Luego, con los años, he vuelto a su casa, pero en vez de entrar por la puerta de servicio, como entonces, me he dado el gustazo de entrar por la puerta de los señores.
--Y le daban buenas propinas, claro...
--Sí, sí... Pero nos hacía más ilusión repartir cestas y lotes en L'Hospitalet que en la Bonanova y Sarrià. En estos barrios ocurría que las familias recibían muchos lotes, y entonces no daban tanto. En cambio, en L'Hospitalet, como solo recibían una cesta al año, se volvían locos con las propinas.
--¿Lo del nombre de Tortell viene de aquella época, de la pastelería?
--En aquella época se ponían muchos sobrenombres. Por ejemplo, durante el franquismo, cuando hablábamos de una chica guapa decíamos que era un mineral, y si un tío era muy pesado le tachábamos de tortell, y de aquí vino el nombre del payaso que yo represento. Lo de Poltrona fue porque empezamos en la época de la transición e hicimos una parodia de los mítines electorales en una poltrona, y de ahí cogimos el nombre.
--¿Y fue entonces cuando aprendió a tirar pasteles a la cara?
--Sí, aprendí en la Foix, y el primer pastel que tiré fue en una representación de Els pastorets en el centro parroquial de Sarrià. Pero con el tiempo he aprendido que con espuma de afeitar es mucho mas práctico, tanto para quien lo tira como para quien lo recibe.
--¿Por qué decirle a alguien que es un payaso suena a insulto?
--Estamos en el límite de lo correcto e incorrecto, pero con los años me siento muy orgulloso de pertenecer a un colectivo comparable con los negros, los sudacas, los maricones... Toda una serie de gente de quien se utiliza el nombre de forma despectiva. La diferencia está en que yo cobro.
--Y... ¿cobra bien?
--Sí, cobro bien en dinero, pero sobre todo cobro con otra especie mucho mas importante, que son los ojitos y las sonrisas de los niños, y de los que ya no son tan niños.
--¿Sabemos reír?
--A veces... Creo que la risa nos proporciona inmortalidad. Cuando ríes, no te acuerdas de que eres un ser mortal y eso da momentos de eternidad.
--Pero el mundo está lleno de conflictos. Se quitan las ganas de reír.
--Nosotros mismos somos un conflicto, por ejemplo para África. Pero, por suerte, los niños de África también saben reír, porque tienen algo muy importante que es la esperanza.
--Incluso parece, cuando aquellos niños se ríen, que son más felices que los nuestros.
--Hay una frase cubana que está llena de razón. Dice: "Ustedes, los europeos, trabajan de cosas que no les gustan para comprar cosas que no precisan". Y eso se refleja también en los niños. Los nuestros tienen tantas cosas para jugar que al final no saben jugar.
--Y a usted, ¿qué le hace reír?
--A mí, la gente, la calle... pero sobre todo los grandes maestros son los niños, porque expresan sus sentimientos sin miedo. Eso, desgraciadamente, se acaba cuando se convierten en adultos y aprenden a decir mentiras. Entonces incluso son capaces de decir mentiras a las personas que más quieren. Aquí es donde el payaso natural muere y nace el adulto, que ya no sabe expresar sus sentimientos, ni disfrutar de la misma manera que cuando era niño.
--¿Usted dice muchas mentiras?
--No, porque se me nota enseguida.
--¿No ha aprendido a disimular?
--No, y esta es la diferencia entre el teatro y el circo. Quien hace teatro es capaz de convertir las mentiras en verdades; el circo convierte la verdad en mentira. Los malabaristas están volando por la pista y parece que aquello no es verdad, y es verdad.
--Y, en su caso, el payaso listo es su mujer.
--Sí, y dice mucho del papel que juegan las mujeres en la sociedad. De hecho, hace poco que la mujer ha entrado en el mundo del circo. Pero en el momento que la comicidad y el humor pase a ser algo también de las mujeres, el mundo será mejor.
--¿Qué supone para usted ponerse la nariz?
--Me transformo en otro personaje. Me hace resistir ante situaciones límite. Por ejemplo, en la quinta planta del Vall d'Hebron, en Oncología Infantil, o en Indonesia, tras el tsunami. Allí hicimos una actuación en un centro donde faltaban 800 de los 1.500 niños que iban a aquel colegio. Sin nariz no habría sido capaz de todo esto.
jueves, octubre 12, 2006
Rúsia campeona del mundo de fútbol!!!
-- Me equivocaría otra vez (Fito & Fitipaldis) --
Así es amigos: Rúsia ha ganado el último campeonato del mundo de fútbol. Y no un campeonato cualquiera sino el que se ha celebrado en Ciudad del Cabo (Suráfrica) entre el 24 y el 30 de septiembre del presente año. Se trata de la Homeless World Cup (www.homelessworldcup.org).
Está ha sido la cuarta edición. Las anteriores fueron en Austria (Graz 2003), Suecia (Goteborg 2004) y Escocia (Edimburgo 2005 después de que Nueva York fuera descartado por problemas con los visados...). Ya están planificadas las de Dinamarca (Copenhague 2007) y Australia (Melbourne 2008).
Al parecer la idea surgió de un par de periodistas al final de un encuentro del International Network of Street Papers (red global de periódicos vendidos por gente sin recursos, http://www.street-papers.org/). Buscaban una lenguaje universal para unir a todos los sin techo. El caso es que se les ocurrió montar este torneo tan peculiar. Cuenta con el patrocinio de Nike (http://www.nike.com/nikebiz/nikebiz.jhtml?page=26) y de la UEFA (www.uefa.com). Además, participaron el premio Nobel de la Paz Desmond Tutu (http://es.wikipedia.org/wiki/Desmond_Tutu) y el ex-futbolista luso Eusebio (http://es.wikipedia.org/wiki/Eus%C3%A9bio_da_Silva_Ferreira).
El montaje no es trivial ya que cuenta con torneos locales donde han participado más de 10000 jugadores para dar paso a una fase final con 500 jugadores de 48 países. Al parecer para muchos de los participantes ha sido una forma de reconducir su vida a través del compartir y de la alegría experimentada.
Algunos clubes internacionales colaboran con el evento. Entre ellos el Real Madrid y el Manchester United.
Existe también una tienda donde se pueden adquirir las camisetas oficiales del torneo por 10 libras + gastos de envío (http://www.streetsoccer.org/shop/).
Uno de los lemas del INSP es actúa localmente piensa globalmente. Así pues esta es una demostración que eso es realmente posible.
Aquí os paso una noticia sobre la selección española: http://www.20minutos.es/noticia/150342/0/otra/seleccion/ilusiona/.Está patrocinada por la Fundación Rais (http://www.fundacionrais.org).
Petons i abraçades
Así es amigos: Rúsia ha ganado el último campeonato del mundo de fútbol. Y no un campeonato cualquiera sino el que se ha celebrado en Ciudad del Cabo (Suráfrica) entre el 24 y el 30 de septiembre del presente año. Se trata de la Homeless World Cup (www.homelessworldcup.org).
Está ha sido la cuarta edición. Las anteriores fueron en Austria (Graz 2003), Suecia (Goteborg 2004) y Escocia (Edimburgo 2005 después de que Nueva York fuera descartado por problemas con los visados...). Ya están planificadas las de Dinamarca (Copenhague 2007) y Australia (Melbourne 2008).
Al parecer la idea surgió de un par de periodistas al final de un encuentro del International Network of Street Papers (red global de periódicos vendidos por gente sin recursos, http://www.street-papers.org/). Buscaban una lenguaje universal para unir a todos los sin techo. El caso es que se les ocurrió montar este torneo tan peculiar. Cuenta con el patrocinio de Nike (http://www.nike.com/nikebiz/nikebiz.jhtml?page=26) y de la UEFA (www.uefa.com). Además, participaron el premio Nobel de la Paz Desmond Tutu (http://es.wikipedia.org/wiki/Desmond_Tutu) y el ex-futbolista luso Eusebio (http://es.wikipedia.org/wiki/Eus%C3%A9bio_da_Silva_Ferreira).
El montaje no es trivial ya que cuenta con torneos locales donde han participado más de 10000 jugadores para dar paso a una fase final con 500 jugadores de 48 países. Al parecer para muchos de los participantes ha sido una forma de reconducir su vida a través del compartir y de la alegría experimentada.
Algunos clubes internacionales colaboran con el evento. Entre ellos el Real Madrid y el Manchester United.
Existe también una tienda donde se pueden adquirir las camisetas oficiales del torneo por 10 libras + gastos de envío (http://www.streetsoccer.org/shop/).
Uno de los lemas del INSP es actúa localmente piensa globalmente. Así pues esta es una demostración que eso es realmente posible.
Aquí os paso una noticia sobre la selección española: http://www.20minutos.es/noticia/150342/0/otra/seleccion/ilusiona/.Está patrocinada por la Fundación Rais (http://www.fundacionrais.org).
Petons i abraçades
martes, octubre 10, 2006
Paris
D'escàndol podria descriure la patejada que m'he fotut avui. Bé, primer una introducció... sóc a París perquè estic fent un curs per la feina. Porto des de diumenge a la nit i hi seré fins el divendres. Sí, exacte, dijous curro... és el que hi ha.
El fet és que avui he sortit a les 17:30. El curs el faig a prop de Notre-Dame (no, no he vist el geperut... cuñaaaaao!). He decidit anar al Louvre (per fora) i després arribar-me a l'arc de triomf. Tot molt xulo, de debò. És la quarta vegada que sóc a París però és un gust passejar pels seus carrers. Tot és un monument aquí (parlo dels edificis, eh!).
He estat fins les 21h que he arribat a l'hotel absolutament destrossat. L'hotel està situat al barri llatí i està ple de restaurants i sempre hi ha moviment. Això està bé perquè no haig de voltar gaire per sopar. Avui: paté + salmó + assortits de formatge. Ja que sóc sol almenys em cuido!
D'escàndol també és el que he hagut de pagar, de moment, per a tenir connexió a Internet. En els temps que corren i que s'aprofitin dels "guiris" d'aquesta forma és lamentable.
Coses curioses? Aquí unes quantes:
- La zona d'aparcament de pagament (blava, verda o taronja a ca nostra) val 2 € / hora i va de 9h del matí a 19h de la tarda ininterrompudament de dilluns a dissabte.
- Molt graciós ha estat que em paréssin no una, sino dues persones franceses per a preguntar per una adreça. Quan els he contestat un macarrònic: "Je ne parle pas français" no han pogut per menys que riure!
- Aquí encara existeix el desaparegut a Barcelona Virgin Megastore (aquell que estava on hi ha ara el Zara de Passeig de Gràcia - Gran Via).
- A tot arreu fan crêpes i gaufres
- Els parcs tanquen a les 19h en aquesta època i alguns a les 17h30 a partir del mes que ve!!!
- Dinen sobre les 12h30 i sopen cap a les 20h (són bojos aquests gals!)
Seguirem informant... fa olor com a ... no sé quelcom familiar... pot ser alguna cosa relacionada amb la Champions League de l'any passat?
Petons i abraçades
Raül
El fet és que avui he sortit a les 17:30. El curs el faig a prop de Notre-Dame (no, no he vist el geperut... cuñaaaaao!). He decidit anar al Louvre (per fora) i després arribar-me a l'arc de triomf. Tot molt xulo, de debò. És la quarta vegada que sóc a París però és un gust passejar pels seus carrers. Tot és un monument aquí (parlo dels edificis, eh!).
He estat fins les 21h que he arribat a l'hotel absolutament destrossat. L'hotel està situat al barri llatí i està ple de restaurants i sempre hi ha moviment. Això està bé perquè no haig de voltar gaire per sopar. Avui: paté + salmó + assortits de formatge. Ja que sóc sol almenys em cuido!
D'escàndol també és el que he hagut de pagar, de moment, per a tenir connexió a Internet. En els temps que corren i que s'aprofitin dels "guiris" d'aquesta forma és lamentable.
Coses curioses? Aquí unes quantes:
- La zona d'aparcament de pagament (blava, verda o taronja a ca nostra) val 2 € / hora i va de 9h del matí a 19h de la tarda ininterrompudament de dilluns a dissabte.
- Molt graciós ha estat que em paréssin no una, sino dues persones franceses per a preguntar per una adreça. Quan els he contestat un macarrònic: "Je ne parle pas français" no han pogut per menys que riure!
- Aquí encara existeix el desaparegut a Barcelona Virgin Megastore (aquell que estava on hi ha ara el Zara de Passeig de Gràcia - Gran Via).
- A tot arreu fan crêpes i gaufres
- Els parcs tanquen a les 19h en aquesta època i alguns a les 17h30 a partir del mes que ve!!!
- Dinen sobre les 12h30 i sopen cap a les 20h (són bojos aquests gals!)
Seguirem informant... fa olor com a ... no sé quelcom familiar... pot ser alguna cosa relacionada amb la Champions League de l'any passat?
Petons i abraçades
Raül
viernes, octubre 06, 2006
Per sobre del bé i del mal
Sento per la ràdio, i no és la primera vegada, que hi ha una colla de rics que han travessat Espanya a tota velocitat en una cursa clandestina. Curiosament, l'únic lloc on els han parat els peus ha estat a casa nostra.
Un dels rics declara tranquilament a la TV que ha estat de marxa durant la nit i que encara va borratxo com per conduir. A més, explica que Espanya l'han creuada lentament: només a 220 km/h.
La guàrdia urbana els acompanya fins a la sortida de Barcelona. Un cop entren a les rondes comencen a accelerar i els han de tornar a parar. Quan surten a l'AP-7 arrenquen un altre cop. Els paren més endavant i els posen una multa d'uns 130 €. El paio en qüestió (diferent al borratxo) els paga d'entre els bitllets que porta a la butxaca (en duria uns 2000 a sobre). A un altre li posen una multa per portar un detector de radars però tant se'ls hi fot.
Tenir diners vol dir estar per sobre de la llei? En alguns països pagues multes segons la teva renda. Però feta la llei feta la trampa perquè la gent declararia menys ingressos per pagar menys encara.
A un altre dels personatges li pregunten si no respecta la vida dels altres conductors que van per la carretera. El rio contesta que el mateix que la seva pròpia. Què carai el mateix! tu juga't la vida on vulguis però deixa la resta que puguin portar la seva vida endavant havent de treballar mentre tu vius de rendes i gastes 100000 € com jo puc gastar-ne 5.
Com diu la Tura si volen còrrer que lloguin un circuit però és clar, és menys emocionant i no poden sentir-se tan poderosos demostrant que se salten les normes a cop de talonari.
Petons i abraçades
Raül
Un dels rics declara tranquilament a la TV que ha estat de marxa durant la nit i que encara va borratxo com per conduir. A més, explica que Espanya l'han creuada lentament: només a 220 km/h.
La guàrdia urbana els acompanya fins a la sortida de Barcelona. Un cop entren a les rondes comencen a accelerar i els han de tornar a parar. Quan surten a l'AP-7 arrenquen un altre cop. Els paren més endavant i els posen una multa d'uns 130 €. El paio en qüestió (diferent al borratxo) els paga d'entre els bitllets que porta a la butxaca (en duria uns 2000 a sobre). A un altre li posen una multa per portar un detector de radars però tant se'ls hi fot.
Tenir diners vol dir estar per sobre de la llei? En alguns països pagues multes segons la teva renda. Però feta la llei feta la trampa perquè la gent declararia menys ingressos per pagar menys encara.
A un altre dels personatges li pregunten si no respecta la vida dels altres conductors que van per la carretera. El rio contesta que el mateix que la seva pròpia. Què carai el mateix! tu juga't la vida on vulguis però deixa la resta que puguin portar la seva vida endavant havent de treballar mentre tu vius de rendes i gastes 100000 € com jo puc gastar-ne 5.
Com diu la Tura si volen còrrer que lloguin un circuit però és clar, és menys emocionant i no poden sentir-se tan poderosos demostrant que se salten les normes a cop de talonari.
Petons i abraçades
Raül
martes, octubre 03, 2006
De bon matí...
Normalment m'aixeco cada matí sobre les 6:48 (6:40 + 8 minuts de croqueteo) per a fer uns petits exercicis. Mentrestant acostumo a mirar les noticies que fan a Telecinco (costum adquirit des que vaig de viatge pels hotels). Més enllà de criticar la repetibilitat de les noticies (cada 25 minuts fan el mateix bulletí amb les mateixes paraules) voldria comentar que les noticies també es repeteixen en el temps.
Fixem-nos en els següents temes: immigració, maltractaments, assassinats, desgràcies vàries. Realment tenim el món fet una merda i cada dia les noticies són semblants. Entristeix com hem comentat molts cops però també em porta a pensar si no hi ha res més al món que desgràcies i odi arreu.
Sí que és veritat que parlen de coses menys fosques com per exemple futbol, fòrmula 1... ens ofereixen el que ens interessa més? Ens ofereixen el que demanem? O realment al món només trobem que desgràcies majoritàriament. Això voldria dir que prioritzant les noticies a donar (en un espai de 30-40 minuts) les més importants estan relacionades amb temes negatius.
No estic parlant d'amagar les realitats sino de donar una visió més global on hi ha iniciatives positives i on s'evoluciona en certs aspectes. Per un altre dia deixarem el tema dels conflictes oblidats i les campanyes que van avançant però no se'n sap res. Tenim poca memòria...
Petons i abraçades
Raül
Fixem-nos en els següents temes: immigració, maltractaments, assassinats, desgràcies vàries. Realment tenim el món fet una merda i cada dia les noticies són semblants. Entristeix com hem comentat molts cops però també em porta a pensar si no hi ha res més al món que desgràcies i odi arreu.
Sí que és veritat que parlen de coses menys fosques com per exemple futbol, fòrmula 1... ens ofereixen el que ens interessa més? Ens ofereixen el que demanem? O realment al món només trobem que desgràcies majoritàriament. Això voldria dir que prioritzant les noticies a donar (en un espai de 30-40 minuts) les més importants estan relacionades amb temes negatius.
No estic parlant d'amagar les realitats sino de donar una visió més global on hi ha iniciatives positives i on s'evoluciona en certs aspectes. Per un altre dia deixarem el tema dels conflictes oblidats i les campanyes que van avançant però no se'n sap res. Tenim poca memòria...
Petons i abraçades
Raül
jueves, septiembre 28, 2006
ayer, hoy y mañana
Ayer (hace 4 meses) era un día muy feliz... probablemente el más feliz de toda mi vida. Realmente he escrito muy poco al respecto, porque otros ya lo han hecho por mí y me alegro de que haya sido así. El 27 de mayo de 2006 será para siempre la demostración fehaciente que los sueños no sólo son sueños sino que pueden ser realidad: la persona, los invitados, la fiesta, la ceremonia... todo según lo planeado, incluso mejor de lo que anhelábamos.
Hoy estoy en Zaragoza por motivos profesionales. Se acerca mucha faena pero eso es bueno porque el mercado se mueve y creo que estoy en el lugar adecuado. Eso sólo lo dirá el tiempo. Habrá mucho movimiento y los viajes a Valencia, Murcia y Zaragoza se irán sucediendo. Necesarios no sólo por el curro sino porque me sirve para espavilar, para darme cuenta de qué echo de menos y de cuánto os necesito cerca aunque no os interpele... genial, no?
Mañana Dios dirá. El otro día escribí una dedicatoria donde decía algo así como que el camino es impredecible pero la meta tenemos que intentar marcarla nosotros. En este caso ser felices con lo que hacemos y sobretodo con lo que somos. Esencial querernos como somos y dejar que los demás piensen lo que quieran. Hacer lo que tenemos que hacer a pesar que otros se aprovechen de situaciones indeseadas. No molestar (gran máxima que resume muchas enseñanzas y por eso fue el Hermano Antonio el que nos la comentó).
El caso es que ahí estaremos en la lucha y espero que nos vayamos encontrándonos para deciros con palabras, hechos o gestos que os quiero.
Petons i abraçades
Raül
Hoy estoy en Zaragoza por motivos profesionales. Se acerca mucha faena pero eso es bueno porque el mercado se mueve y creo que estoy en el lugar adecuado. Eso sólo lo dirá el tiempo. Habrá mucho movimiento y los viajes a Valencia, Murcia y Zaragoza se irán sucediendo. Necesarios no sólo por el curro sino porque me sirve para espavilar, para darme cuenta de qué echo de menos y de cuánto os necesito cerca aunque no os interpele... genial, no?
Mañana Dios dirá. El otro día escribí una dedicatoria donde decía algo así como que el camino es impredecible pero la meta tenemos que intentar marcarla nosotros. En este caso ser felices con lo que hacemos y sobretodo con lo que somos. Esencial querernos como somos y dejar que los demás piensen lo que quieran. Hacer lo que tenemos que hacer a pesar que otros se aprovechen de situaciones indeseadas. No molestar (gran máxima que resume muchas enseñanzas y por eso fue el Hermano Antonio el que nos la comentó).
El caso es que ahí estaremos en la lucha y espero que nos vayamos encontrándonos para deciros con palabras, hechos o gestos que os quiero.
Petons i abraçades
Raül
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
