-- 4 minutes (Madonna) --
Desitjar-vos bon estiu. Oficialment divendres arrenquen les meves vacances. Espero que pugui carregar piles ja que vaig justet de forces.
Petons i abraçades per tots i totes
Raül
martes, julio 29, 2008
jueves, julio 24, 2008
Passejant
-- Eres tonto (ECDL) --
Iniciem el dia plens d'energies renovades amb la il·lusió d'un Grumet que puja al vaixell de la vida cap a un horitzó desconegut però emocionant. A res que tinguis els Ulls Oberts al món mentre vas per la vida (sempre i quant no miris el teu melic... o mèlic per a alguns :p) trobaràs tot d'injusticies que ens envolten i que nosaltres mateixos provoquem amb els nostres actes (o per la manca dels mateixos). És el moment d'estendre la Mà Oberta i ajudar el pròxim amb allò que més necessita: amor, comprensió i temps compartit, la resta vindrà donat. Cal tenir el Cor Obert i lluitar per allò que saps que és bo, just i necessari perquè no podem escollir sempre el camí que estem trepitjant. Només si ens sentim Joves (que no té res a veure amb l'edat però sí amb l'empenta) podrem tenir les forces necessàries per mirar enrera, veure el que hem après i transmetre-ho a través de l'Acció i la Paraula.
Avui passejava per Barcelona i pensava en una possibilitat utòpica de resoldre la balança mundial. I si ens diguèssin que hem de renunciar a quelcom que ara ens fa feliç per a què un altre que no ho és s'hi apropi? El següent pas per a apropar-ho a la realitat seria si faríem el mateix sabent que no tothom aportaria la mateixa proporció de felicitat (alguns fins i tot ni hi renunciarien) tot saben que això aportaria quelcom de bo al global. Qui tirés encara endavant seria titllat de boig com a mínim. I si a sobre la gent que comença a adquirir felicitat no fos capaç de renunciar-hi (cosa com a mínim comprensible)? Jo penso que no arreglaríem res tampoc. "Qué bien se está cuando se está bien"... alguns ho farien, la majoria no... potser caldria definir què és felicitat... a saber!
Petons i abraçades
Raül
Iniciem el dia plens d'energies renovades amb la il·lusió d'un Grumet que puja al vaixell de la vida cap a un horitzó desconegut però emocionant. A res que tinguis els Ulls Oberts al món mentre vas per la vida (sempre i quant no miris el teu melic... o mèlic per a alguns :p) trobaràs tot d'injusticies que ens envolten i que nosaltres mateixos provoquem amb els nostres actes (o per la manca dels mateixos). És el moment d'estendre la Mà Oberta i ajudar el pròxim amb allò que més necessita: amor, comprensió i temps compartit, la resta vindrà donat. Cal tenir el Cor Obert i lluitar per allò que saps que és bo, just i necessari perquè no podem escollir sempre el camí que estem trepitjant. Només si ens sentim Joves (que no té res a veure amb l'edat però sí amb l'empenta) podrem tenir les forces necessàries per mirar enrera, veure el que hem après i transmetre-ho a través de l'Acció i la Paraula.
Avui passejava per Barcelona i pensava en una possibilitat utòpica de resoldre la balança mundial. I si ens diguèssin que hem de renunciar a quelcom que ara ens fa feliç per a què un altre que no ho és s'hi apropi? El següent pas per a apropar-ho a la realitat seria si faríem el mateix sabent que no tothom aportaria la mateixa proporció de felicitat (alguns fins i tot ni hi renunciarien) tot saben que això aportaria quelcom de bo al global. Qui tirés encara endavant seria titllat de boig com a mínim. I si a sobre la gent que comença a adquirir felicitat no fos capaç de renunciar-hi (cosa com a mínim comprensible)? Jo penso que no arreglaríem res tampoc. "Qué bien se está cuando se está bien"... alguns ho farien, la majoria no... potser caldria definir què és felicitat... a saber!
Petons i abraçades
Raül
lunes, julio 21, 2008
La hipocresía en el deporte: el ciclismo
-- A Dios le pido (Juanes) --
Soy fan del ciclismo desde un poco antes de Indurain gracias a esos veranos compartidos en familia: Greg Lemond, Perico Delgado, Fignon.... todo eso me queda muy lejos pero no tanto la etapa de Luz Ardiden que ganó Indurain antes de su reinado en el Tour (del '91 al '95).
Indurain era dominador del Tour desde cuando quería hasta el final. Lo mismo pasó con sus 2 Giros. De la Vuelta a España pasó bastante en sus buenos años. Tuvo rivales de todos los colores: Ciapucci, Bugno, Rominger, Zülle, Olano... fue Riis el que le derrotó finalmente en el '96 (Tour absolutamente lamentable para Indurain que acabó lejos del podio y con varias pájaras).
Recuerdo una etapa que acabó en La Plagne remontando una minutada a Zülle. El Mundial que Olano le robó (y yo gritando que le rebiente la llanta!!! Olano llegó con la rueda pinchada a meta). Las múltiples contrarrelojes (en una de ellas estuvo a punto de echar del Tour a su hermano Prudencio) y las pantochadas del récord de la hora (incluído un intento fallido en Bogotá). También que pocas veces se podía decir que tuviera un buen equipo a su lado.
El caso es que en los últimos años se ha querido dotar al ciclismo de un espectáculo exagerado. Las etapas de más audiencia son las épicas de montaña con diferentes puertos fuera de categoría. Los míticos son: Alpe d'Huez y sus curvas, Tourmalet, La Croix de Ferre, la Madeleine... en los últimos años se han añadido otros puertos descomunales como el Mortirolo o el Angliru puertos demasiado exigentes para subirlos con un plato de pasta.
Y ahora vamos al tema central. El público pide espectáculo y la forma de no bajar la audiencia es ver a ciclistas sobrehumanos dejando a otros en la cuneta: minutadas, pájaras, caras de sufrimiento y victoria sobre los elementos (lluvia, frío, pendientes...) a la mayor velocidad posible. Si queremos esto simplemente hemos de superar el físico humano entrenando más y más sin descanso. A partir de aquí han aparecido sustancias como el EPO en multitud de ciclistas y sospechas de los más ilustres (algunas confirmadas): Riis, Armstrong, Pantani...
Entonces viene la fiscalización vía los vampiros. Los equipos necesitan financiación y sólo se consigue si se ganan etapas y grandes pruebas (Tour, Giro, Vuelta, Dauphiné y algunas clásicas), si se está en las escapadas y salen por la TV. La competencia es alta y el dinero cada vez menor porque la gente ya no ve el ciclismo, no hay tirón, al menos en España. Nadie ha llegado a tener la relevancia de Miguelón: Olano, Beloki, Valverde, el Chaba Jiménez... grandes rodadores, escaladores o contrarrelojistas pero nadie ha vuelto a tener su clase.
Pedimos más y nos quejamos cuando hacen trampas... es la hipocresía del deporte. Si nos quedamos en lo humano nadie pone la tele, si ponemos retos insuperables nos quejamos de las consecuencias... la hipocresía de nuestro mundo aplicada al deporte.
Petons i abraçades
Raül
Soy fan del ciclismo desde un poco antes de Indurain gracias a esos veranos compartidos en familia: Greg Lemond, Perico Delgado, Fignon.... todo eso me queda muy lejos pero no tanto la etapa de Luz Ardiden que ganó Indurain antes de su reinado en el Tour (del '91 al '95).
Indurain era dominador del Tour desde cuando quería hasta el final. Lo mismo pasó con sus 2 Giros. De la Vuelta a España pasó bastante en sus buenos años. Tuvo rivales de todos los colores: Ciapucci, Bugno, Rominger, Zülle, Olano... fue Riis el que le derrotó finalmente en el '96 (Tour absolutamente lamentable para Indurain que acabó lejos del podio y con varias pájaras).
Recuerdo una etapa que acabó en La Plagne remontando una minutada a Zülle. El Mundial que Olano le robó (y yo gritando que le rebiente la llanta!!! Olano llegó con la rueda pinchada a meta). Las múltiples contrarrelojes (en una de ellas estuvo a punto de echar del Tour a su hermano Prudencio) y las pantochadas del récord de la hora (incluído un intento fallido en Bogotá). También que pocas veces se podía decir que tuviera un buen equipo a su lado.
El caso es que en los últimos años se ha querido dotar al ciclismo de un espectáculo exagerado. Las etapas de más audiencia son las épicas de montaña con diferentes puertos fuera de categoría. Los míticos son: Alpe d'Huez y sus curvas, Tourmalet, La Croix de Ferre, la Madeleine... en los últimos años se han añadido otros puertos descomunales como el Mortirolo o el Angliru puertos demasiado exigentes para subirlos con un plato de pasta.
Y ahora vamos al tema central. El público pide espectáculo y la forma de no bajar la audiencia es ver a ciclistas sobrehumanos dejando a otros en la cuneta: minutadas, pájaras, caras de sufrimiento y victoria sobre los elementos (lluvia, frío, pendientes...) a la mayor velocidad posible. Si queremos esto simplemente hemos de superar el físico humano entrenando más y más sin descanso. A partir de aquí han aparecido sustancias como el EPO en multitud de ciclistas y sospechas de los más ilustres (algunas confirmadas): Riis, Armstrong, Pantani...
Entonces viene la fiscalización vía los vampiros. Los equipos necesitan financiación y sólo se consigue si se ganan etapas y grandes pruebas (Tour, Giro, Vuelta, Dauphiné y algunas clásicas), si se está en las escapadas y salen por la TV. La competencia es alta y el dinero cada vez menor porque la gente ya no ve el ciclismo, no hay tirón, al menos en España. Nadie ha llegado a tener la relevancia de Miguelón: Olano, Beloki, Valverde, el Chaba Jiménez... grandes rodadores, escaladores o contrarrelojistas pero nadie ha vuelto a tener su clase.
Pedimos más y nos quejamos cuando hacen trampas... es la hipocresía del deporte. Si nos quedamos en lo humano nadie pone la tele, si ponemos retos insuperables nos quejamos de las consecuencias... la hipocresía de nuestro mundo aplicada al deporte.
Petons i abraçades
Raül
martes, julio 15, 2008
De barreras y techos
-- A lo loco (Jarabe de Palo y Celia Cruz) --
/**Pre: gran Timbalada '08, gran Markatú organizando y gran Barné Batuqué en nuestra rúa, gran tromba de agua! El año que viene más y mejor!!!*/
Pensando pensando se me ocurre que la mayor victoria es aquella que supone superar las propias limitaciones. Cuando nos proponemos igualar a alguien nos estamos comparando y superar las habilidades de la otra persona sólo proporcionan una alegría temporal.
Sólo rompiendo aquellas barreras que nosotros (la mayoría de veces) o los otros (el peor de los casos) nos hemos impuesto nos sentiremos realmente bien. Vienen incorporados conceptos como el sacrificio, el esfuerzo y sobretodo el autoconocimiento. Únicamente conociendo qué límites creemos tener podemos dirigir nuestras fuerzas a explorarlos y en caso de que sea posible y necesario superarlos.
Es en ese momento en el que nos podemos sentir bien. En nuestra sociedad actual sólo nos fijamos en la competitividad: quién tiene más, quién corre más, quién posee más... pero nunca en quién se conoce más, quién se trabaja más, quién se ayuda más... es el secreto para poder evolucionar como personas e ir dirigiendo el mundo hacia un lugar mejor.
Cada una de nuestras actitudes tiene un sentido, una razón de ser, un origen. Cuando nos enfadamos, cuando algo nos da rabia, cuando nos sublevamos con otra persona... muchas veces son reflejos de nuestras propias limitaciones no superadas. Podemos dejarlo pasar, excusarnos en el otro o mirar hacia dentro. Nos falta tiempo y recursos, pero sobretodo ganas de dar ese salto que nos permita simple y llanamente ser más felices y hacer más felices a los demás.
Petons i abraçades
Raül
P.S.: "conócete a ti mismo" secreto del oráculo del Delfos
/**Pre: gran Timbalada '08, gran Markatú organizando y gran Barné Batuqué en nuestra rúa, gran tromba de agua! El año que viene más y mejor!!!*/
Pensando pensando se me ocurre que la mayor victoria es aquella que supone superar las propias limitaciones. Cuando nos proponemos igualar a alguien nos estamos comparando y superar las habilidades de la otra persona sólo proporcionan una alegría temporal.
Sólo rompiendo aquellas barreras que nosotros (la mayoría de veces) o los otros (el peor de los casos) nos hemos impuesto nos sentiremos realmente bien. Vienen incorporados conceptos como el sacrificio, el esfuerzo y sobretodo el autoconocimiento. Únicamente conociendo qué límites creemos tener podemos dirigir nuestras fuerzas a explorarlos y en caso de que sea posible y necesario superarlos.
Es en ese momento en el que nos podemos sentir bien. En nuestra sociedad actual sólo nos fijamos en la competitividad: quién tiene más, quién corre más, quién posee más... pero nunca en quién se conoce más, quién se trabaja más, quién se ayuda más... es el secreto para poder evolucionar como personas e ir dirigiendo el mundo hacia un lugar mejor.
Cada una de nuestras actitudes tiene un sentido, una razón de ser, un origen. Cuando nos enfadamos, cuando algo nos da rabia, cuando nos sublevamos con otra persona... muchas veces son reflejos de nuestras propias limitaciones no superadas. Podemos dejarlo pasar, excusarnos en el otro o mirar hacia dentro. Nos falta tiempo y recursos, pero sobretodo ganas de dar ese salto que nos permita simple y llanamente ser más felices y hacer más felices a los demás.
Petons i abraçades
Raül
P.S.: "conócete a ti mismo" secreto del oráculo del Delfos
lunes, julio 07, 2008
7.15 a.m.
-- Pájaros de barro (Manolo García) --
Hora de salida dirección al párking para llegar hasta el trabajo. Momento de la mañana con sueño y miles de cosas golpeando la cabeza. Mañana marchan UO y CO I, varias incertidumbres pero confiando en que l'Esperit bufi. És complicat comprometre's en els dies que avui corren: mil coses a fer i no totes assolibles. Al cotxe es barreja música amb notícies amb moments de buidor... 45 minuts per a mi
8 a.m. Clients, marrons o visites fora. El Juliol es fa dur i més si encara tens moltes coses a fer, no com en anys anteriors. He après a relaxar-me més, a no programar gaire endavant, a rebre el que vingui amb els braços oberts. La meva ment i el meu cos m'ho agraeixen.
9.30 a.m. Bocata i café social. Moment de compartir bocinets de vida amb els companys. Tots ells estan en diferents estats vitals. Espero passar per algun d'ells. El break és curt i sant tornem-hi. El Gmail notifier em manté en contacte amb l'altra realitat, a l'igual que el msn: seguiments, preguntes, propostes, respostes... vida virtual extensió de la real... intentar estar sempre online pel que pugui succeir.
1 p.m. Encara falten dues hores. Ara fem un volt cap a la màquina d'snacks o refrescs. No es moment de café sinó de refrescar-se per aguantar fins l'hora de dinar. Sprint final.
3 p.m. Hora de marxar cap a casa a fer un dinar senzill (amanida + carn, verdura + peix, amanida + ..., combinacions vàries)
4.30 p.m. Moment de revisar correu gmailero i fer les més diverses activitats: blog, cajón, kedades pendents durant tot l'any, platgeta (ese The Kage!), warhammers, reunions de veins, compres, bugada, tv, pelis, sèries, compres... és tenir la tarda per a mi intentant aprofitar-la (cosa que no sempre és fàcil).
8 p.m. Començar a preparar el sopar, o anar a còrrer o a sopar fora o al cine... a l'estiu les nits es fan més llargues tot i que el despertador sona mitja hora abans.
10.30 p.m. Moment sèries: Prison Break, Nip/Tuck, Mentes Criminales, Mujeres Desesperadas, Sobrenatural o BattleStar Galactica... segons hagi acabat l'últim capítol o disponibilitat emulera.
0.30 - 1.30 a.m. A dormir que demà serà un altre dia... diferent sens dubte!
Petons i abraçades
Raül
Hora de salida dirección al párking para llegar hasta el trabajo. Momento de la mañana con sueño y miles de cosas golpeando la cabeza. Mañana marchan UO y CO I, varias incertidumbres pero confiando en que l'Esperit bufi. És complicat comprometre's en els dies que avui corren: mil coses a fer i no totes assolibles. Al cotxe es barreja música amb notícies amb moments de buidor... 45 minuts per a mi
8 a.m. Clients, marrons o visites fora. El Juliol es fa dur i més si encara tens moltes coses a fer, no com en anys anteriors. He après a relaxar-me més, a no programar gaire endavant, a rebre el que vingui amb els braços oberts. La meva ment i el meu cos m'ho agraeixen.
9.30 a.m. Bocata i café social. Moment de compartir bocinets de vida amb els companys. Tots ells estan en diferents estats vitals. Espero passar per algun d'ells. El break és curt i sant tornem-hi. El Gmail notifier em manté en contacte amb l'altra realitat, a l'igual que el msn: seguiments, preguntes, propostes, respostes... vida virtual extensió de la real... intentar estar sempre online pel que pugui succeir.
1 p.m. Encara falten dues hores. Ara fem un volt cap a la màquina d'snacks o refrescs. No es moment de café sinó de refrescar-se per aguantar fins l'hora de dinar. Sprint final.
3 p.m. Hora de marxar cap a casa a fer un dinar senzill (amanida + carn, verdura + peix, amanida + ..., combinacions vàries)
4.30 p.m. Moment de revisar correu gmailero i fer les més diverses activitats: blog, cajón, kedades pendents durant tot l'any, platgeta (ese The Kage!), warhammers, reunions de veins, compres, bugada, tv, pelis, sèries, compres... és tenir la tarda per a mi intentant aprofitar-la (cosa que no sempre és fàcil).
8 p.m. Començar a preparar el sopar, o anar a còrrer o a sopar fora o al cine... a l'estiu les nits es fan més llargues tot i que el despertador sona mitja hora abans.
10.30 p.m. Moment sèries: Prison Break, Nip/Tuck, Mentes Criminales, Mujeres Desesperadas, Sobrenatural o BattleStar Galactica... segons hagi acabat l'últim capítol o disponibilitat emulera.
0.30 - 1.30 a.m. A dormir que demà serà un altre dia... diferent sens dubte!
Petons i abraçades
Raül
jueves, julio 03, 2008
La roja ganó
-- Dos días en la vida (Jarabe de Palo) --
/*Pre: la frase d'avui será "¿Qué tiene que ver el tocino con la velocidad?", mucho mejor que "la gimnasia con la magnesia"*/
El Diumenge Espanya va guanyar l'Eurocopa de futbol. Defineixo el tema futbol perquè ha interessat que anés més enllà, barrejar-ho amb la política, el patriotisme, el toro, el pollo i tal. Personalment em vaig alegrar que guanyés perquè a la llarga simpatitzes amb un equip o altre. Això NO vol dir que sigui nacionalista espanyol o català, indepentista, botifler, camallarg o curt de gambals. Simplement és futbol, 22 tios darrera d'una pilota i uns quants mil·lions de persones seguint aquest, per alguns, absurd esport.
Interessa polemitzar, preguntar a aquell qui vol que guanyi per a poder-lo censurar públicament després. És el que té treure pit: somos los mejores y españoles, coño! cridaven alguns pel carrer l'altre dia. Cal sentir-se orgullós d'un sentiment per haver guanyat un títol esportiu? Cal assenyalar amb el dit a aquell que no sent el mateix? Cal provocar dient que vols que guanyi un o altre?
Si en un partit prefereixo que guanyi el Madrid o el Celta sóc menys català? També podríem parlar que mola dir que vols que guanyi l'Athletic, el Betis o equips suposadament agermanats amb el Barça (que en el fons y un huevo!).
En fi, a disfrutar... si ens deixen!
Petons i abraçades
Raül
/*Pre: la frase d'avui será "¿Qué tiene que ver el tocino con la velocidad?", mucho mejor que "la gimnasia con la magnesia"*/
El Diumenge Espanya va guanyar l'Eurocopa de futbol. Defineixo el tema futbol perquè ha interessat que anés més enllà, barrejar-ho amb la política, el patriotisme, el toro, el pollo i tal. Personalment em vaig alegrar que guanyés perquè a la llarga simpatitzes amb un equip o altre. Això NO vol dir que sigui nacionalista espanyol o català, indepentista, botifler, camallarg o curt de gambals. Simplement és futbol, 22 tios darrera d'una pilota i uns quants mil·lions de persones seguint aquest, per alguns, absurd esport.
Interessa polemitzar, preguntar a aquell qui vol que guanyi per a poder-lo censurar públicament després. És el que té treure pit: somos los mejores y españoles, coño! cridaven alguns pel carrer l'altre dia. Cal sentir-se orgullós d'un sentiment per haver guanyat un títol esportiu? Cal assenyalar amb el dit a aquell que no sent el mateix? Cal provocar dient que vols que guanyi un o altre?
Si en un partit prefereixo que guanyi el Madrid o el Celta sóc menys català? També podríem parlar que mola dir que vols que guanyi l'Athletic, el Betis o equips suposadament agermanats amb el Barça (que en el fons y un huevo!).
En fi, a disfrutar... si ens deixen!
Petons i abraçades
Raül
jueves, junio 26, 2008
Parece que parece
-- Día a día (Nubla) --
/*Pre: hay grandes frases populares que hacen gracia pero que a veces toman sentido... "Hay que ser hermanos pero no primos...". ¿Qué haríamos si no hubiera primos?*/
Hay quien está y parece estar, hay quien está y no parece estar, pero lo peor es no estar y parecer que estás. Personas que no dan pero saben vender o venderse o tienen quien les venda. El mundo funciona más por palabras que por acciones y yo trabajo en un mundo de ventas... un par de casos he visto.
El trabajo es una cosa pero la vida otra. Vemos injusticias por doquier y la primera es la imagen que tenemos de la gente, la cara o las reacciones en vez del fondo. Montamos corrillos y a linchar aquél o aquélla que antes era parte de nosotros. ¿Qué más da? Hay quien dice que las relaciones son circunstanciales, otros dicen que no y otros usan a las personas como kleenex de usar y tirar... somos 6000 millones de personas, no las agotaremos.
¿Por qué no vamos al fondo de las personas, realidades o situaciones? Porque cuesta tiempo y sacrificio personal. Enfrentarnos a una reacción puede significar sumergirnos en nosotros mismos, lanzarnos al abismo, mirarnos al espejo de cerca y ver aquella imperfección que olvidas si no la miras.
En el fondo sabes que no has de hacer las cosas por reconocimiento y crees tenerlo claro. Pero a veces ver que alguien se lleva un reconocimiento no merecido te remueve por dentro. Dos pensamientos: ¿realmente soy objetivo ante esta situación o me estoy dejando llevar? Y segundo, ¿me ha de importar realmente? Las grandilocuencias son pasajeras y lo que hoy era superimportante y había marcado una época mañana es algo olvidado y lleno de polvo.
Olvidar... olvidar decir te quiero es uno de los mayores males que sufrimos actualmente a nivel afectivo. Sólo nos acordamos al llorar, al perder o con suerte en las onomásticas. ¿No sustituiríamos homenajes periódicos por muestras de cariño imperecederas? Miradas, abrazos y besos que se pueden expresar de formas bien diferentes: un sms, un mail, un buzz, un guiño, una sonrisa, un comment, una locura, un detalle fuera de las conveniencias sociales que nos llevan a dar parte de nosotros sólo en momentos de celebración conjunta.
¿No te puedo regalar un libro que me ha gustado o hacerte un álbum sólo por el hecho de que me apetece o de que me he acordado de ti sin necesidad de esperar algo a cambio o buscar algo más allá? Somos seres simples y siempre buscamos tres pies al gato porque es algo divertido: conspirar, leer entre líneas, creernos más listos que el otro y hablar para convencer al otro que lo que pudiera parecer es lo que es.
Mezcla total, 5 minutos y esto es lo que sale. Te lo dedico a ti que estás aquí ahora, sin lecciones porque sólo las pueden dar los maestros y yo soy un simple aprendiz de padawan intentando avanzar por la jungla de la vida. Cuando te crees en el zénit de una actividad por llevar tanto tiempo haciéndola te das cuenta que distas de estar al nivel que habías creído. Algo positivo porque quiere decir que tienes margen de mejora y de aprendizaje. Gracias por decírmelo, por demostrármelo y por motivarme.
Para ti ahora es hoy pero quizás para mí ya es ayer o el mes pasado... y qué más da? Si está aquí es porque también lo está en mí y me apetece dártelo.
Petons i abraçades
Raül
/*Pre: hay grandes frases populares que hacen gracia pero que a veces toman sentido... "Hay que ser hermanos pero no primos...". ¿Qué haríamos si no hubiera primos?*/
Hay quien está y parece estar, hay quien está y no parece estar, pero lo peor es no estar y parecer que estás. Personas que no dan pero saben vender o venderse o tienen quien les venda. El mundo funciona más por palabras que por acciones y yo trabajo en un mundo de ventas... un par de casos he visto.
El trabajo es una cosa pero la vida otra. Vemos injusticias por doquier y la primera es la imagen que tenemos de la gente, la cara o las reacciones en vez del fondo. Montamos corrillos y a linchar aquél o aquélla que antes era parte de nosotros. ¿Qué más da? Hay quien dice que las relaciones son circunstanciales, otros dicen que no y otros usan a las personas como kleenex de usar y tirar... somos 6000 millones de personas, no las agotaremos.
¿Por qué no vamos al fondo de las personas, realidades o situaciones? Porque cuesta tiempo y sacrificio personal. Enfrentarnos a una reacción puede significar sumergirnos en nosotros mismos, lanzarnos al abismo, mirarnos al espejo de cerca y ver aquella imperfección que olvidas si no la miras.
En el fondo sabes que no has de hacer las cosas por reconocimiento y crees tenerlo claro. Pero a veces ver que alguien se lleva un reconocimiento no merecido te remueve por dentro. Dos pensamientos: ¿realmente soy objetivo ante esta situación o me estoy dejando llevar? Y segundo, ¿me ha de importar realmente? Las grandilocuencias son pasajeras y lo que hoy era superimportante y había marcado una época mañana es algo olvidado y lleno de polvo.
Olvidar... olvidar decir te quiero es uno de los mayores males que sufrimos actualmente a nivel afectivo. Sólo nos acordamos al llorar, al perder o con suerte en las onomásticas. ¿No sustituiríamos homenajes periódicos por muestras de cariño imperecederas? Miradas, abrazos y besos que se pueden expresar de formas bien diferentes: un sms, un mail, un buzz, un guiño, una sonrisa, un comment, una locura, un detalle fuera de las conveniencias sociales que nos llevan a dar parte de nosotros sólo en momentos de celebración conjunta.
¿No te puedo regalar un libro que me ha gustado o hacerte un álbum sólo por el hecho de que me apetece o de que me he acordado de ti sin necesidad de esperar algo a cambio o buscar algo más allá? Somos seres simples y siempre buscamos tres pies al gato porque es algo divertido: conspirar, leer entre líneas, creernos más listos que el otro y hablar para convencer al otro que lo que pudiera parecer es lo que es.
Mezcla total, 5 minutos y esto es lo que sale. Te lo dedico a ti que estás aquí ahora, sin lecciones porque sólo las pueden dar los maestros y yo soy un simple aprendiz de padawan intentando avanzar por la jungla de la vida. Cuando te crees en el zénit de una actividad por llevar tanto tiempo haciéndola te das cuenta que distas de estar al nivel que habías creído. Algo positivo porque quiere decir que tienes margen de mejora y de aprendizaje. Gracias por decírmelo, por demostrármelo y por motivarme.
Para ti ahora es hoy pero quizás para mí ya es ayer o el mes pasado... y qué más da? Si está aquí es porque también lo está en mí y me apetece dártelo.
Petons i abraçades
Raül
lunes, junio 23, 2008
Vida!
-- Caminando (Almäsala) --
Fragment d'El Salmista inspirador de la reunió de divendres passat.
"Estoy vivo!": GRÀCIES PEL DO DE LA VIDA!
Cada dia és una nova oportunitat per fer-ho millor. Cada dia és un regal insubstituïble. Als vespres, quan prego, repasso tot el que ha sigut el dia, i totes les persones que hi ha estat. I torno a donar gràcies per el dia viscut.
Gràcies pel do de la vida! Que a vegades se'm fa feixuga, que a vegades perd el sentit, i a vegades em trobo ensorrat sota totes les expectatives que m'havia marcat. Però sóc conscient de que els nostres problemes són a causa d'estar viu
siguin benvinguts, doncs!
Espanya a semifinals després de guanyar una pírrica Itàlia. Molt bé Puyol i sorprenentment Senna (quan dic que un tio no em convenç va i fa un gran partit). Casillas menja apart.
Bona revetlla!
Raül
Fragment d'El Salmista inspirador de la reunió de divendres passat.
"Estoy vivo!": GRÀCIES PEL DO DE LA VIDA!
Cada dia és una nova oportunitat per fer-ho millor. Cada dia és un regal insubstituïble. Als vespres, quan prego, repasso tot el que ha sigut el dia, i totes les persones que hi ha estat. I torno a donar gràcies per el dia viscut.
Gràcies pel do de la vida! Que a vegades se'm fa feixuga, que a vegades perd el sentit, i a vegades em trobo ensorrat sota totes les expectatives que m'havia marcat. Però sóc conscient de que els nostres problemes són a causa d'estar viu
siguin benvinguts, doncs!
Espanya a semifinals després de guanyar una pírrica Itàlia. Molt bé Puyol i sorprenentment Senna (quan dic que un tio no em convenç va i fa un gran partit). Casillas menja apart.
Bona revetlla!
Raül
viernes, junio 20, 2008
actualitzant!
-- Guajiro (Orishas) --
/** Pre: no estem preparats per a situacions límit. El primer que fem es treure la cara del pànic... quan apareguin les inevitables crisis energètiques, de petroli (que tornarà al 2011 diuen), de menjar... farem "acopio" de matèries primeres afavorint la pujada dels preus i l'enriquiment dels intermediaris... en fi, la naturalesa humana suposo */
Noto la pressió mediàtica d'actualitzar de tant en quant i aquí estic ;). Moltes coses. He tornat a ser a Madrid per a donar un curs i a la vegada havia d'estudiar que demà tinc dos exàmens de la UOC (a veure què tal van).
Primer de tot el futbol. Sempre es diu que hi ha seleccions que arriben lluny estiguin en l'estat que estiguin. El primer cas és el d'Alemanya. Es va carregar Portugal contra pronòstic per 3-2. El cas és que Deco ha fet els millors partits dels últims 2 anys en aquesta Eurocopa i per tant el camí de sortida del Barça està més clar que mai. Cristiano Ronaldo ha demostrat que no val ni molt menys els 90 mil·lions d'Euros (15000 mil de pessetes!!!! estamos locos o k... és lamentable el que es mou) que pagarà el Madrid en breu. Està lluny dels Zidane, Figo o Ronaldo que el Madrid va fitxar a cop de talonari, molt lluny (ho ha demostrat a l'Eurocopa i a la Champions).
L'altre clàssic que arriba lluny és Itàlia, rival d'Espanya a 4ts, eliminatòria maleïda. Com bé diu el Pau la distància entre els dos equips ara i al Mundial del 94 s'ha retallat molt. I més si tenim en compte que no hi serà Pirlo. El que em fa por és Luca Toni però l'equip titular d'Espanya és francament superior, després passarà el que passi (la defensa d'Ejpanya és bastant fluixeta i el mig del camp tovet... i de revulsius a la banqueta rien de rien). A semifinals espera pressumiblement Holanda (que s'enfronta a Rússia). La lògica parla d'una final Alemanya (que haurà de superar Croàcia o Turquia a semis) Holanda, rememorant la final del Mundial '74 que va guanyar Beckenbauer per sobre del mite Cruyff liderant la Taronja mecànica, que no rocket (no confonguem equips ;)).
Per la resta seguim apurant el tema de campaments. Són els meus últims com a gestor i realment em fa certa pena tancar aquesta època, encara queden 6 mesos i algunes trobades, però els campaments marquen una frontera ben clara. Faré balanç al gener que serà el moment perfecte per a veure què podem millorar en el futur, com a proposta, faltaria.
I el que hauria de ser un Juliol tranquil degut a la jornada intensiva serà una mica mogudet per instal·lacions conjuntes amb clients, això sí sense traje ni corbata que la calor ja apreta. I l'estiu? Doncs ja es veurà està tot molt en l'aire encara.
Ahir gran sopar compartit però amenitzat a última hora per un pressumpte humorista que feia comentaris ofensius, deia paraulotes i feia de "loca"... i alguns encara reien. A la que li contestaves es posava borde i et convidava a sortir de la zona. Estelar Vyns amb el seu comentari i ja sé on no ser-hi els dijous a la nit vora les 0h.
I recordar que Batoka'm participa al III concurs de percussió de Barcelona estrenant samarretes i tocant el Seriously Samba el 28 de juny a la tarda. Si no teniu res a fer veniu que serà molt xulo!
Petons i abraçades per tots
Raül
P.S.: temps més tranquils portaran més inspiració i aires nous al bloc... jo ho considero necessari... tot arribarà! Bloc 2.0 igual que Batoka'm 2.0? a saber
/** Pre: no estem preparats per a situacions límit. El primer que fem es treure la cara del pànic... quan apareguin les inevitables crisis energètiques, de petroli (que tornarà al 2011 diuen), de menjar... farem "acopio" de matèries primeres afavorint la pujada dels preus i l'enriquiment dels intermediaris... en fi, la naturalesa humana suposo */
Noto la pressió mediàtica d'actualitzar de tant en quant i aquí estic ;). Moltes coses. He tornat a ser a Madrid per a donar un curs i a la vegada havia d'estudiar que demà tinc dos exàmens de la UOC (a veure què tal van).
Primer de tot el futbol. Sempre es diu que hi ha seleccions que arriben lluny estiguin en l'estat que estiguin. El primer cas és el d'Alemanya. Es va carregar Portugal contra pronòstic per 3-2. El cas és que Deco ha fet els millors partits dels últims 2 anys en aquesta Eurocopa i per tant el camí de sortida del Barça està més clar que mai. Cristiano Ronaldo ha demostrat que no val ni molt menys els 90 mil·lions d'Euros (15000 mil de pessetes!!!! estamos locos o k... és lamentable el que es mou) que pagarà el Madrid en breu. Està lluny dels Zidane, Figo o Ronaldo que el Madrid va fitxar a cop de talonari, molt lluny (ho ha demostrat a l'Eurocopa i a la Champions).
L'altre clàssic que arriba lluny és Itàlia, rival d'Espanya a 4ts, eliminatòria maleïda. Com bé diu el Pau la distància entre els dos equips ara i al Mundial del 94 s'ha retallat molt. I més si tenim en compte que no hi serà Pirlo. El que em fa por és Luca Toni però l'equip titular d'Espanya és francament superior, després passarà el que passi (la defensa d'Ejpanya és bastant fluixeta i el mig del camp tovet... i de revulsius a la banqueta rien de rien). A semifinals espera pressumiblement Holanda (que s'enfronta a Rússia). La lògica parla d'una final Alemanya (que haurà de superar Croàcia o Turquia a semis) Holanda, rememorant la final del Mundial '74 que va guanyar Beckenbauer per sobre del mite Cruyff liderant la Taronja mecànica, que no rocket (no confonguem equips ;)).
Per la resta seguim apurant el tema de campaments. Són els meus últims com a gestor i realment em fa certa pena tancar aquesta època, encara queden 6 mesos i algunes trobades, però els campaments marquen una frontera ben clara. Faré balanç al gener que serà el moment perfecte per a veure què podem millorar en el futur, com a proposta, faltaria.
I el que hauria de ser un Juliol tranquil degut a la jornada intensiva serà una mica mogudet per instal·lacions conjuntes amb clients, això sí sense traje ni corbata que la calor ja apreta. I l'estiu? Doncs ja es veurà està tot molt en l'aire encara.
Ahir gran sopar compartit però amenitzat a última hora per un pressumpte humorista que feia comentaris ofensius, deia paraulotes i feia de "loca"... i alguns encara reien. A la que li contestaves es posava borde i et convidava a sortir de la zona. Estelar Vyns amb el seu comentari i ja sé on no ser-hi els dijous a la nit vora les 0h.
I recordar que Batoka'm participa al III concurs de percussió de Barcelona estrenant samarretes i tocant el Seriously Samba el 28 de juny a la tarda. Si no teniu res a fer veniu que serà molt xulo!
Petons i abraçades per tots
Raül
P.S.: temps més tranquils portaran més inspiració i aires nous al bloc... jo ho considero necessari... tot arribarà! Bloc 2.0 igual que Batoka'm 2.0? a saber
sábado, junio 14, 2008
Vaga salvatge
-- Los chicos no lloran (Miguel Bosé ft David Summers) --
/* Pre: si t'avorreixes a la nit pots anar a jugar a dards, fer un beure, sortir de festa i fins i tot gaudir de les bondats que ofereix Internet en tots els seus àmbits. En cas que res d'això et satisfagui et proposo apretar-te les gònades fins cridar abans de rebentar una parada de bicing o qualsevol altre bé comú. Aquest matí la parada que tinc davant de casa ha aparegut vandalitzada... és supergraciós, hi ha gent que es pensa que es tan original i tan divertida i encara en fardarà que em donen ganes de pixar-me sobre el menjar que han d'ingerir durant 3 mesos... a mi em sembla superdivertit... a ells també els ho semblarà?*/
El petroli està pels núvols també per als europeus (tot i el bon moment de l'euro enfront del dòlar). Els preus per al consumidor augmenten però no en la mateixa manera per als productors i per tant sí per als intermediaris. Els transportistes estan fins als nassos igual que ho estem tots amb la diferència que alguns es gasten centenars d'euros en benzina a la setmana i jo no. Quan la gent s'afarta para i crida i ben fet que fan. El primer problema és que no estan tots d'acord ja que estan agrupats en diverses associacions però això no vol dir que uns pocs (12%) no tinguin la força suficient per paralitzar el país.
Primera mostra: Cerdanyola del Vallés - Montornés del Vallés a les 11 del matí del divendres 6 de juny. Són uns 20 km i vam trigar a fer-los vora l'hora. Resulta que hi havia una marxa lenta (3 camions, 1 per carril a uns 20 km/h) fins a la Roca del Vallés. Primera emprenyada perquè t'espera un client i hauries de plegar a les 14h (vaig marxar de treballar a les 15h). Gràcies senyors de la marxa lenta, però els comprèns, els aculls i els recolzes... tots tenim dret a guanyar-nos la vida.
Què passa quan es bloquegen les fronteres i apareixen els piquets que cremen camions i llencen càrrega a la via en un estrany concepte de solidaritat global? Primer de tot la psicòsi de la gent: benzineres buides, altres comprant 90 litres de llet o 40 kg d'arròs de cop (menció apart aquests individus) i els que més perdent diners perquè no hi ha material (ERE's temporals a l'automoció, magatzems plens de material i gent desesperada perquè els clients finals apreten per entregar projectes).
Aquesta situació ha durat una setmana i ha estat embrutada per morts, violència (12 ferits a Sevilla per exemple) i corredisses arreu. Ens hem de plantejar la forma de fer vaga, no podem fotre el pròxim esperant que aquest no es posicioni finalment en contra del més que lloable objectiu inicial.
Això demostra un cop més que no som ningú. Vivim en una societat on si una peça concreta es trenca tota la societat se'n va enlaire. Estem molt mal organitzats i el poder de pressió el poden exercir uns quants.
Recordo fa anys el No a la Guerra. A la Universitat es va muntar una seu de la Plataforma contra la Guerra. Les reunions a les que vaig assistir eren carn de blog. Abans de dialogar es preferia l'acció invasiva. Van aparéixer propostes de tallar carreteres, marxes lentes (caminant), tallar la Diagonal... abans que manifestar-nos, llençar consignes, unificar criteris... quina culpa té el ciutadà que ha de treballar anant a Reus i ha d'aguantar dues hores d'espera perquè algun il·luminat ha tallat el peatge de Martorell?
No sabem solucionar els problemes. També tenen culpa les classes dirigents, és clar! Qui ofereix despatxos oberts, resposta a correus, participació ciutadana? Com podem canviar la societat més enllà d'escollir un paio o un altre cada 4 anys? Funciona "el que no llora no mama" i les accions repressives. Tenim un munt de situacions que no ens agraden però si no bloquejo el país i foto un 70% de la població no sóc ningú, la meva reivindicació no té pes.
El millor de tot és la pujada de preus generalitzada. Com hi havia poc aliment doncs vinga a pujar preus, per part dels intermediaris, és clar. Eren productes de primera necessitat i n'hi havia poc així que idiotes com som a pagar més i buidar mercats. Som burros i no hi ha més, els més llestos (que no intel·ligents) se'n foten i se n'aprofiten.
Què passarà quan s'inauguri la línia Martorell - Zona Franca? Molt tard, per cert. Doncs que molts transportistes aniran a l'atur (es parla de 30000 camions menys a l'any i més fluidesa de trànsit en teoria). El govern prepararà un contingent d'adaptació de tota aquesta gent o simplement esperarem a que tot rebenti enlaire i començar a injectar pasta que no soluciona res?. Anem a la deriva i com sempre posant pedassos arreu.
Fa la sensació que a ZP ja li sua tot. Té els 4 anys assegurats i després a viure de rendes. El PP està en un debat intern sobre si anar cap a la dreta o cap al centre i per tant no fa oposició sinó que va tirant i la resta també va pel mateix estil. No és un congrés per a tenir un país millor, només un conjunt de persones buscant col·locar-se (algun romàntic que vulgui canviar el país hi haurà) i fent servir el "tú más".
A vegades tot fot fàstic. Però la setmana vinent ningú s'enrecordarà de tot això i fins la propera crisi (ja hem tingut aigua i transports... a veure que toca ara). I la setmana vinent vaga de transportistes a França i per tant fronteres tancades...
Petons i abraçades
Raül
/* Pre: si t'avorreixes a la nit pots anar a jugar a dards, fer un beure, sortir de festa i fins i tot gaudir de les bondats que ofereix Internet en tots els seus àmbits. En cas que res d'això et satisfagui et proposo apretar-te les gònades fins cridar abans de rebentar una parada de bicing o qualsevol altre bé comú. Aquest matí la parada que tinc davant de casa ha aparegut vandalitzada... és supergraciós, hi ha gent que es pensa que es tan original i tan divertida i encara en fardarà que em donen ganes de pixar-me sobre el menjar que han d'ingerir durant 3 mesos... a mi em sembla superdivertit... a ells també els ho semblarà?*/
El petroli està pels núvols també per als europeus (tot i el bon moment de l'euro enfront del dòlar). Els preus per al consumidor augmenten però no en la mateixa manera per als productors i per tant sí per als intermediaris. Els transportistes estan fins als nassos igual que ho estem tots amb la diferència que alguns es gasten centenars d'euros en benzina a la setmana i jo no. Quan la gent s'afarta para i crida i ben fet que fan. El primer problema és que no estan tots d'acord ja que estan agrupats en diverses associacions però això no vol dir que uns pocs (12%) no tinguin la força suficient per paralitzar el país.
Primera mostra: Cerdanyola del Vallés - Montornés del Vallés a les 11 del matí del divendres 6 de juny. Són uns 20 km i vam trigar a fer-los vora l'hora. Resulta que hi havia una marxa lenta (3 camions, 1 per carril a uns 20 km/h) fins a la Roca del Vallés. Primera emprenyada perquè t'espera un client i hauries de plegar a les 14h (vaig marxar de treballar a les 15h). Gràcies senyors de la marxa lenta, però els comprèns, els aculls i els recolzes... tots tenim dret a guanyar-nos la vida.
Què passa quan es bloquegen les fronteres i apareixen els piquets que cremen camions i llencen càrrega a la via en un estrany concepte de solidaritat global? Primer de tot la psicòsi de la gent: benzineres buides, altres comprant 90 litres de llet o 40 kg d'arròs de cop (menció apart aquests individus) i els que més perdent diners perquè no hi ha material (ERE's temporals a l'automoció, magatzems plens de material i gent desesperada perquè els clients finals apreten per entregar projectes).
Aquesta situació ha durat una setmana i ha estat embrutada per morts, violència (12 ferits a Sevilla per exemple) i corredisses arreu. Ens hem de plantejar la forma de fer vaga, no podem fotre el pròxim esperant que aquest no es posicioni finalment en contra del més que lloable objectiu inicial.
Això demostra un cop més que no som ningú. Vivim en una societat on si una peça concreta es trenca tota la societat se'n va enlaire. Estem molt mal organitzats i el poder de pressió el poden exercir uns quants.
Recordo fa anys el No a la Guerra. A la Universitat es va muntar una seu de la Plataforma contra la Guerra. Les reunions a les que vaig assistir eren carn de blog. Abans de dialogar es preferia l'acció invasiva. Van aparéixer propostes de tallar carreteres, marxes lentes (caminant), tallar la Diagonal... abans que manifestar-nos, llençar consignes, unificar criteris... quina culpa té el ciutadà que ha de treballar anant a Reus i ha d'aguantar dues hores d'espera perquè algun il·luminat ha tallat el peatge de Martorell?
No sabem solucionar els problemes. També tenen culpa les classes dirigents, és clar! Qui ofereix despatxos oberts, resposta a correus, participació ciutadana? Com podem canviar la societat més enllà d'escollir un paio o un altre cada 4 anys? Funciona "el que no llora no mama" i les accions repressives. Tenim un munt de situacions que no ens agraden però si no bloquejo el país i foto un 70% de la població no sóc ningú, la meva reivindicació no té pes.
El millor de tot és la pujada de preus generalitzada. Com hi havia poc aliment doncs vinga a pujar preus, per part dels intermediaris, és clar. Eren productes de primera necessitat i n'hi havia poc així que idiotes com som a pagar més i buidar mercats. Som burros i no hi ha més, els més llestos (que no intel·ligents) se'n foten i se n'aprofiten.
Què passarà quan s'inauguri la línia Martorell - Zona Franca? Molt tard, per cert. Doncs que molts transportistes aniran a l'atur (es parla de 30000 camions menys a l'any i més fluidesa de trànsit en teoria). El govern prepararà un contingent d'adaptació de tota aquesta gent o simplement esperarem a que tot rebenti enlaire i començar a injectar pasta que no soluciona res?. Anem a la deriva i com sempre posant pedassos arreu.
Fa la sensació que a ZP ja li sua tot. Té els 4 anys assegurats i després a viure de rendes. El PP està en un debat intern sobre si anar cap a la dreta o cap al centre i per tant no fa oposició sinó que va tirant i la resta també va pel mateix estil. No és un congrés per a tenir un país millor, només un conjunt de persones buscant col·locar-se (algun romàntic que vulgui canviar el país hi haurà) i fent servir el "tú más".
A vegades tot fot fàstic. Però la setmana vinent ningú s'enrecordarà de tot això i fins la propera crisi (ja hem tingut aigua i transports... a veure que toca ara). I la setmana vinent vaga de transportistes a França i per tant fronteres tancades...
Petons i abraçades
Raül
lunes, junio 09, 2008
7 de junio!
-- Allegria (Cirque du Soleil) --
Así entraba la novia, radiante, guapísima y puntual! La ya de por sí brillante Iglesia de Avellanes relucía gracias a la alegría aportada por todos los presentes. Cabe destacar la emoción de Marcos que intentaba esconder detrás de una cara seria. Una celebración especial, llena de momentos de calidad, de detalles para recordar y de música para ellos. Es un lujo poder celebrar en una Iglesia el amor de dos personas y además de esa forma tan personal.
Seguía un momento de encuentro de diversas generaciones que han sido monitores después de ser niños. Años por en medio pero muchos momentos compartidos. Risas, recuerdos y besos. Algún resbalón que no fue a más y cantidad de fotos (Indiana Jones incluído).
Comienza el aperitivo que no llega a su esplendor hasta que no aparecen los novios, sonriendo, cómo no! Más felicitaciones, besos y abrazos... gracias por doquier al poder participar en algo tan único e irrepetible.
El paso al salón nos da una idea de la gente representativa para los dos. Son muchos campamentos, reuniones, cenas familiares, viajes, sonrisas y lágrimas. Cada uno estamos ahí para aportar nuestro granito de arena y decir que los queremos con locura... como no puede ser de otra manera.
Vamos comiendo y nos sorprenden primero con un montón de muñecos para ciertas parejas... habrá boda el año que viene? Algunos ya reservamos fechas e ideamos despedidas después del gran sabor de boca de la última. Entonamos el tatarataaaaaa tataraaaaaaa y llega el momento del recordatorio... un boli acompañado de momentos personales. Ahí está el valor del recordatorio. Es una forma de decir que cada uno es especial de forma única y diferente... infinidad de fotos en collage y un mensaje muy personal. Más allá de la infinita currada que significa queda su huella... detallismo extremo.
Queda el baile y la locura en forma de Follow the leader, manteos y más abrazos. Algunos marchan y otros compartimos códigos, risas y dori-dori no sin antes visitar la Verge del Puig a lomos de un Jeep. Nos quedamos dormidos, cansados, relajados y sobretodo contentos.... ¡que vivan los novios!
Petons i abraçades
Raül
Así entraba la novia, radiante, guapísima y puntual! La ya de por sí brillante Iglesia de Avellanes relucía gracias a la alegría aportada por todos los presentes. Cabe destacar la emoción de Marcos que intentaba esconder detrás de una cara seria. Una celebración especial, llena de momentos de calidad, de detalles para recordar y de música para ellos. Es un lujo poder celebrar en una Iglesia el amor de dos personas y además de esa forma tan personal.
Seguía un momento de encuentro de diversas generaciones que han sido monitores después de ser niños. Años por en medio pero muchos momentos compartidos. Risas, recuerdos y besos. Algún resbalón que no fue a más y cantidad de fotos (Indiana Jones incluído).
Comienza el aperitivo que no llega a su esplendor hasta que no aparecen los novios, sonriendo, cómo no! Más felicitaciones, besos y abrazos... gracias por doquier al poder participar en algo tan único e irrepetible.
El paso al salón nos da una idea de la gente representativa para los dos. Son muchos campamentos, reuniones, cenas familiares, viajes, sonrisas y lágrimas. Cada uno estamos ahí para aportar nuestro granito de arena y decir que los queremos con locura... como no puede ser de otra manera.
Vamos comiendo y nos sorprenden primero con un montón de muñecos para ciertas parejas... habrá boda el año que viene? Algunos ya reservamos fechas e ideamos despedidas después del gran sabor de boca de la última. Entonamos el tatarataaaaaa tataraaaaaaa y llega el momento del recordatorio... un boli acompañado de momentos personales. Ahí está el valor del recordatorio. Es una forma de decir que cada uno es especial de forma única y diferente... infinidad de fotos en collage y un mensaje muy personal. Más allá de la infinita currada que significa queda su huella... detallismo extremo.
Queda el baile y la locura en forma de Follow the leader, manteos y más abrazos. Algunos marchan y otros compartimos códigos, risas y dori-dori no sin antes visitar la Verge del Puig a lomos de un Jeep. Nos quedamos dormidos, cansados, relajados y sobretodo contentos.... ¡que vivan los novios!
Petons i abraçades
Raül
miércoles, junio 04, 2008
Fi de la crisi de l'aigua?
-- Camins (Sopa de Cabra) --
Després de mesos d'anuncis d'apocalipsi s'ha aixecat parcialment el decret de sequera. Ha servit per saber que els ciutadans de Barcelona estem al límit de la salubritat pública (consumim 104 l /persona i dia quan el mínim que marca l'OMS és de 100), que el pressupost assignat als vaixells que portaven aigua de Tarragona, França (contaminada per cert) i Almeria era de 50 mil·lions d'euros i no sabem si els podrem recuperar i que definitivament els polítics són bastant ineptes.
La sequera enguany ha estat bastant severa. Resulta que en un mes ha plogut més que en la resta d'any i hem recuperat 30 punts en els embassaments de les conques internes (en part, també per les restriccions aplicades). La relació Espanya-Catalunya s'ha endurit una mica mes en aquest temps. Catalunya demanava ajuda pels transvassaments (aquells pels que ens havíem manifestat i que no enteníem fa uns anys perquè suposàvem destinats a urbanitzacions de luxe, camps de golf i Marina d'Or varis) però el govern central no volia autoritzar res que els afectés en les eleccions generals, per tant "no meneaio".
Per la seva banda van començar a aparéixer estaques enmig de propietats privades i que òbviament preparaven certs transvassaments cap a les conques que alimenten la ciutat de Barcelona. Això va crear confusió a més de cabreig general cap al govern (per actuacions amb nocturnitat i "alevosia") i cap a la gent de Barcelona per allò de centralistes, lladres, explotadors de recursos...
A més el propi tripartit es trobava dividit. Alguns volien transvassaments, altres no... tot depenent del rèdit electoral que això els suposés. No fos cas que ens poguèssim posar d'acord i evitèssim polèmica. Com som així de burros això es traduïa en tensió interna al país/nació.
De mentres ZP & Co s'ho mirava amb calma només autoritzant moviments quan els pantans van arribar al 20% de capacitat (excepcionalitat). En aquest moment es contracta Agbar per a poder tirar una canonada que transportés aigua des de la zona de TGN al costat de la ja en obres autopista AP-7. Paral·lelament hi havia un megacontracte per portar uns 700 vaixells al port de Barcelona plens d'aigua.
Tot això va dur a augmentar l'"odi" intern i extern cap a la ciutat de Barcelona: burgesa, hipòcrita, separatista/terrorista...
I arriba el maig... pluja i més pluja combinada amb les ja exposades restriccions (prohibició de reg amb aigua potable, res de piscines ni netejar cotxes, fonts ornamentals sense aigua...). Sortim de l'excepcionalitat (excepte en alguna zona de Catalunya que segueix amb problemes) i s'atura tot en sec. El tema dels vaixells és normal perquè no necessitem aigua de manera imminent. El tema de la canonada ja no ho sé. Confiem en una opció que produeix molta contaminació a més de consumir un munt com és la dessaladora que s'inaugurarà al maig. Malauradament aniran apareixent sequeres però ningú vol moure un dit per una via que pot ser polèmica i treure vots. Estem dirigits per horribles gestors que enlloc de dirigir el país amb habilitat només fan que posar pedassos arreu. Pedassos que lluny de solucionar res produeixen més problemes.
Som un país dividit, dividit pels polítics d'aquí i d'allà. Si no ens entenem nosaltres i els nostres dirigents no estan d'acord entre ells com hem d'aconseguir el que és just per a nosaltres?
Tenim una memòria molt limitada però casos de transvassaments com aquest ja els hem viscut cap a Mallorca (un vaixell ple d'aigua que es va haver de llançar perquè el vaixell acabava de ser pintat i es va contaminar) i fins i tot cap a Madrid.
Ens manipulen, se'n foten i enlloc d'empényer el país intenten evitar els problemes amb l'únic objectiu de mantenir la "poltrona" o ascendir. Egoisme polític que arrossega el país a la ruïna.... en fi, els catalans som així?
Petons i abraçades
Raül
Després de mesos d'anuncis d'apocalipsi s'ha aixecat parcialment el decret de sequera. Ha servit per saber que els ciutadans de Barcelona estem al límit de la salubritat pública (consumim 104 l /persona i dia quan el mínim que marca l'OMS és de 100), que el pressupost assignat als vaixells que portaven aigua de Tarragona, França (contaminada per cert) i Almeria era de 50 mil·lions d'euros i no sabem si els podrem recuperar i que definitivament els polítics són bastant ineptes.
La sequera enguany ha estat bastant severa. Resulta que en un mes ha plogut més que en la resta d'any i hem recuperat 30 punts en els embassaments de les conques internes (en part, també per les restriccions aplicades). La relació Espanya-Catalunya s'ha endurit una mica mes en aquest temps. Catalunya demanava ajuda pels transvassaments (aquells pels que ens havíem manifestat i que no enteníem fa uns anys perquè suposàvem destinats a urbanitzacions de luxe, camps de golf i Marina d'Or varis) però el govern central no volia autoritzar res que els afectés en les eleccions generals, per tant "no meneaio".
Per la seva banda van començar a aparéixer estaques enmig de propietats privades i que òbviament preparaven certs transvassaments cap a les conques que alimenten la ciutat de Barcelona. Això va crear confusió a més de cabreig general cap al govern (per actuacions amb nocturnitat i "alevosia") i cap a la gent de Barcelona per allò de centralistes, lladres, explotadors de recursos...
A més el propi tripartit es trobava dividit. Alguns volien transvassaments, altres no... tot depenent del rèdit electoral que això els suposés. No fos cas que ens poguèssim posar d'acord i evitèssim polèmica. Com som així de burros això es traduïa en tensió interna al país/nació.
De mentres ZP & Co s'ho mirava amb calma només autoritzant moviments quan els pantans van arribar al 20% de capacitat (excepcionalitat). En aquest moment es contracta Agbar per a poder tirar una canonada que transportés aigua des de la zona de TGN al costat de la ja en obres autopista AP-7. Paral·lelament hi havia un megacontracte per portar uns 700 vaixells al port de Barcelona plens d'aigua.
Tot això va dur a augmentar l'"odi" intern i extern cap a la ciutat de Barcelona: burgesa, hipòcrita, separatista/terrorista...
I arriba el maig... pluja i més pluja combinada amb les ja exposades restriccions (prohibició de reg amb aigua potable, res de piscines ni netejar cotxes, fonts ornamentals sense aigua...). Sortim de l'excepcionalitat (excepte en alguna zona de Catalunya que segueix amb problemes) i s'atura tot en sec. El tema dels vaixells és normal perquè no necessitem aigua de manera imminent. El tema de la canonada ja no ho sé. Confiem en una opció que produeix molta contaminació a més de consumir un munt com és la dessaladora que s'inaugurarà al maig. Malauradament aniran apareixent sequeres però ningú vol moure un dit per una via que pot ser polèmica i treure vots. Estem dirigits per horribles gestors que enlloc de dirigir el país amb habilitat només fan que posar pedassos arreu. Pedassos que lluny de solucionar res produeixen més problemes.
Som un país dividit, dividit pels polítics d'aquí i d'allà. Si no ens entenem nosaltres i els nostres dirigents no estan d'acord entre ells com hem d'aconseguir el que és just per a nosaltres?
Tenim una memòria molt limitada però casos de transvassaments com aquest ja els hem viscut cap a Mallorca (un vaixell ple d'aigua que es va haver de llançar perquè el vaixell acabava de ser pintat i es va contaminar) i fins i tot cap a Madrid.
Ens manipulen, se'n foten i enlloc d'empényer el país intenten evitar els problemes amb l'únic objectiu de mantenir la "poltrona" o ascendir. Egoisme polític que arrossega el país a la ruïna.... en fi, els catalans som així?
Petons i abraçades
Raül
martes, junio 03, 2008
Sorprendido
-- Born to run (Bruce Springsteen) --
Me comentan mientras estoy en Murcia (ese Chema!) que me lee gente que no esperaba que lo
hiciera. Hace ilusión... gracias!!!
No se sabe muy bien por qué pero actualmente triunfan los bordes. Es igual que sean ingeniosos o directos, que usen la filigrana o la palabrota. Es necesario humillar, machacar, que la gente llore y se revuelva en su propia inmundicia. En cualquier concurso competitivo hay un miembro del jurado o profesor que intenta hundir al participante con la excusa de endurecerlo y tal. En general son gente mediocre cuyo único objetivo es describir lo peor de cada uno y dejar una actuación que nos parecería más que notable como una mierda descomunal.
Quizás por esta atracción hacia la gente que se muestra arisca triunfa una serie como House. Lleva ya 4 temporadas y la base es la misma: ¿lupus?, Punción lumbar, investigación del paciente totalmente ilegal... al final y después de haber puteado al paciente (abriéndole incluso la cabeza) alguien le dice algo a House y este se queda pensativo llegando a la solución (cada vez más inverosímil) y demostrando que es casi infalible.
Existen momentos en la serie que son muy buenos. El conocimiento antropológico de sus compañeros (sabe qué han hecho o dejado de hacer observando cuatro detalles), las ambiciones de los miembros del grupo de trabajo (y los respectivos coditos) y capítulos donde se trata la muerte de la forma más cruda / real así como formas de afrontar la enfermedad por diferentes tipos de enfermos.
Mientras esperamos ver el final de la temporada de Lost (Ben: I always have a plan!) y con el mal sabor de boca del desarrollo de The Nine hemos rearrancado con Nip/Tuck. Es una serie sobre lo peor de cada uno desde el punto de vista de unos cirujanos plásticos: dramas personales y de pareja, el por qué de ser cada uno así, cómo marca la sociedad y los cánones de belleza, qué consideramos como éxito actualmente (sexo, dinero, poder, belleza...). Tiene momentos realmente duros. No es una recomendación (tiene tanto fans acérrimos como detractores) sino una exposición de detalles sobre los doctores Sean McNamara y Christian Troy.
Mayo ha sido movidito (Murcia, Zaragoza, Madrid y Valencia) y Junio ya veremos... otro día os explico el viaje por el Levante de la semana pasada... hay detalles que no tienen desperdicio... si es que ha de haber de todo en esta vida.
Petons i abraçades
Raül
Me comentan mientras estoy en Murcia (ese Chema!) que me lee gente que no esperaba que lo
hiciera. Hace ilusión... gracias!!!
No se sabe muy bien por qué pero actualmente triunfan los bordes. Es igual que sean ingeniosos o directos, que usen la filigrana o la palabrota. Es necesario humillar, machacar, que la gente llore y se revuelva en su propia inmundicia. En cualquier concurso competitivo hay un miembro del jurado o profesor que intenta hundir al participante con la excusa de endurecerlo y tal. En general son gente mediocre cuyo único objetivo es describir lo peor de cada uno y dejar una actuación que nos parecería más que notable como una mierda descomunal.
Quizás por esta atracción hacia la gente que se muestra arisca triunfa una serie como House. Lleva ya 4 temporadas y la base es la misma: ¿lupus?, Punción lumbar, investigación del paciente totalmente ilegal... al final y después de haber puteado al paciente (abriéndole incluso la cabeza) alguien le dice algo a House y este se queda pensativo llegando a la solución (cada vez más inverosímil) y demostrando que es casi infalible.
Existen momentos en la serie que son muy buenos. El conocimiento antropológico de sus compañeros (sabe qué han hecho o dejado de hacer observando cuatro detalles), las ambiciones de los miembros del grupo de trabajo (y los respectivos coditos) y capítulos donde se trata la muerte de la forma más cruda / real así como formas de afrontar la enfermedad por diferentes tipos de enfermos.
Mientras esperamos ver el final de la temporada de Lost (Ben: I always have a plan!) y con el mal sabor de boca del desarrollo de The Nine hemos rearrancado con Nip/Tuck. Es una serie sobre lo peor de cada uno desde el punto de vista de unos cirujanos plásticos: dramas personales y de pareja, el por qué de ser cada uno así, cómo marca la sociedad y los cánones de belleza, qué consideramos como éxito actualmente (sexo, dinero, poder, belleza...). Tiene momentos realmente duros. No es una recomendación (tiene tanto fans acérrimos como detractores) sino una exposición de detalles sobre los doctores Sean McNamara y Christian Troy.
Mayo ha sido movidito (Murcia, Zaragoza, Madrid y Valencia) y Junio ya veremos... otro día os explico el viaje por el Levante de la semana pasada... hay detalles que no tienen desperdicio... si es que ha de haber de todo en esta vida.
Petons i abraçades
Raül
lunes, mayo 26, 2008
Espectacular!
-- Main Theme (Indiana Jones OST) --
8h a.m Maristes La Immaculada. Els components de Badalona (Jeep inclós) ja són al mític Bolichín fent un café i la resta ens anem afegint.
8h42 a.m Molins de Rei. Ens trobem donant cops a la porta que suposem (i esperem) que és la casa de Marcos i Mavi. Se senten claus i puja l'adrenalina. Apareix la figura del Marcos en calçotets i samarreta... secuestro, claro. Un veí pregunta si som amics seus. La següent imatge és el Marcos descalç sota la pluja i amb un gorro de cowboy vermell saludant altres veins que venien de còrrer. Seguidament el vestim amb una samarreta taronja XXS i uns pantalons de còrrer curtets
Següent parada: esmorzar dori-dori a l'estació de Llinars del Vallés on Marcos havia patit un accident prou greu (té una cicatriu espectacular a la cama). Arriba allà embenat però endevina on és. Li posem una jaqueta de manteniment de RENFE i ha de fer un míting per soterrar les vies, haurà de convèncer 10 persones que li donaran el seu vot amb un petó. Quan arrenca, una noia no pot parar de riure mentre intenta llegir. El deixen passar a dins per a què segueixi amb la seva acció i fa alguna entrevista personal. L'objectiu està acomplert malgrat un "conmigo no cuentes". Estem afamats, som uns 12 i ens fotem dues caixes de "bollería industrial".
Ara cap a la casa dels Maristes. Ens enrecordem que no ha anat al lavabo des de la nit anterior però el forcem una miqueta més. Coneguda és la seva força sobrenatural i el retem a fer 10 dominades en una porteria com feia "antaño". Ho aconsegueix en dues tandes i aprofitem el seu viatge al lavabo per a depilar-lo parcialment. En Jordi fa una obra d'art i li deixa una M de pèl al pit (de Mavi, de Macho, de Marista, de Marcel·lí, de Multi...).
Excursió al Corredor: ha d'inflar un mòbil gegant i mastegar una herba amargant. Arribem al Santuari i juguem al bote-bote, fem un joc de cançons de Celtas, cal que pregunti a un freak que fa inventari de flors (i que l'acomiada amb un "vinga noi ja pots anar amb els teus companys" amb un copet a l'esquena de "no me toques más los..."). Per sortir d'allà ha d'aconseguir còrrer 2.25 km (un camí circular) en 12 minuts. Triga 18 minuts però perquè s'ha perdut i calculem que ha fet uns 3.5 km.
Durant el matí li anàvem donant pistes per a què endevinés que faríem a la tarda. Ho fa i amb cara d'emoció => veure la nova d'Indiana Jones... i ell disfressat com a tal! Gravem el primer vídeo d'una pilota perseguint-lo (escena del "Arca perdida" crec).
Ara hem de dinar de barbacoa a Llinars: butis, pinxos, hamburgueses, xai, patates, carxofes... triguem un munt però seguim rient. S'afegeixen nous "cafres" que ajudaran a fer més gran encara el comiat. Sobra menjar, és clar. Tenim mitja hora per a dutxar-nos i marxar a Barcelona. Surt disfressat i realment "fa el pego" => barret i fuet inclosos.
A la Maquinista segueixen arribant companys. Estem esperant el Marcos i finalment apareix a les escales mecàniques. Tots 16 entonem el "tatarataaaaaaaaa tataraaaaaaaaaaaaaaaa" d'Indiana Jones, és l'inici de l'espectacle de la tarda. La gent ens mira, riu i seguim fent fotos. Primer objectiu: col·locar una persona a cada número del rellotge que hi ha al terra, ho aconsegueix i ben ràpid. Ara volem crispetes i surt fins i tot el supervisor que amb bones paraules li diu que "ni de coña". Ens sobren dues entrades i les col·loca a canvi de crispetes a una parella que va sortir guanyant.
Entrem a la sala 13 i en Marcos ha d'aconseguir que tota la sala canti la cançó d'Indiana. Fa un discurs que arrenca aplaudiments, fotografies i cançó! Fa anar el seu fuet (el que li havíem deixat) i els nens li pregunten si és el de debó i si sortiran bitxos, ell els diu que no tinguin por i els nens hi confien (després es devien cagar en ell... moment formigues). Menció a part per la pel·lícula... totalment obviable.
En acabar més espectacle a l'escenari i abraçades als nens. Quan li fem fotos en el moment dels títols de crèdit apareix un personatge amb greus carències afectives que ens increpa i ens indica que a Cinesa Diagonal fan aquest tipus de celebracions... a tu casa hombre (després veuríem com fa el mateix amb un pobre nen que li fa il·lusió tenir una foto del cartell de la pel·li).
El sopar representa el zènit en el número de participants: 26! Un xinès infecte amb barra lliure de Xibeca, Sangria, vi o aigua. Rollitos greixosos, arròs enganxifós, pollastre a la llimona toterià, gelat d'origen dubtós, molta calor però més riures... versions de cançons mítiques amb lletra repetitiva amb referència a certa part de la població mundial.
L'última parada del dia és la sala Up de Up&Down. Observem descoordinació entre els de seguretat però entrem per a inaugurar la nit de la Sala. Al cap d'una estona apareixen les noies i comença la festa. Realment fem poca despesa tenint en compte que havíem entrat gratis. Saltar, ballar, repetir escenes (Marcos entra disfressat, sense barret ni fuet, però)... El comiat acaba quan els nuvis ja fa hores que estan destrossats (els assistents també!) i portem 20 hores fotent canya.
Ells estan ben contents i no paren de somriure, la veritat és que ens ho vam passar molt rebé!
Probablement m'he deixat algun detall però difícilment oblidarem aquest 24 de maig!
Petons i abraçades
Raül
8h a.m Maristes La Immaculada. Els components de Badalona (Jeep inclós) ja són al mític Bolichín fent un café i la resta ens anem afegint.
8h42 a.m Molins de Rei. Ens trobem donant cops a la porta que suposem (i esperem) que és la casa de Marcos i Mavi. Se senten claus i puja l'adrenalina. Apareix la figura del Marcos en calçotets i samarreta... secuestro, claro. Un veí pregunta si som amics seus. La següent imatge és el Marcos descalç sota la pluja i amb un gorro de cowboy vermell saludant altres veins que venien de còrrer. Seguidament el vestim amb una samarreta taronja XXS i uns pantalons de còrrer curtets
Següent parada: esmorzar dori-dori a l'estació de Llinars del Vallés on Marcos havia patit un accident prou greu (té una cicatriu espectacular a la cama). Arriba allà embenat però endevina on és. Li posem una jaqueta de manteniment de RENFE i ha de fer un míting per soterrar les vies, haurà de convèncer 10 persones que li donaran el seu vot amb un petó. Quan arrenca, una noia no pot parar de riure mentre intenta llegir. El deixen passar a dins per a què segueixi amb la seva acció i fa alguna entrevista personal. L'objectiu està acomplert malgrat un "conmigo no cuentes". Estem afamats, som uns 12 i ens fotem dues caixes de "bollería industrial".
Ara cap a la casa dels Maristes. Ens enrecordem que no ha anat al lavabo des de la nit anterior però el forcem una miqueta més. Coneguda és la seva força sobrenatural i el retem a fer 10 dominades en una porteria com feia "antaño". Ho aconsegueix en dues tandes i aprofitem el seu viatge al lavabo per a depilar-lo parcialment. En Jordi fa una obra d'art i li deixa una M de pèl al pit (de Mavi, de Macho, de Marista, de Marcel·lí, de Multi...).
Excursió al Corredor: ha d'inflar un mòbil gegant i mastegar una herba amargant. Arribem al Santuari i juguem al bote-bote, fem un joc de cançons de Celtas, cal que pregunti a un freak que fa inventari de flors (i que l'acomiada amb un "vinga noi ja pots anar amb els teus companys" amb un copet a l'esquena de "no me toques más los..."). Per sortir d'allà ha d'aconseguir còrrer 2.25 km (un camí circular) en 12 minuts. Triga 18 minuts però perquè s'ha perdut i calculem que ha fet uns 3.5 km.
Durant el matí li anàvem donant pistes per a què endevinés que faríem a la tarda. Ho fa i amb cara d'emoció => veure la nova d'Indiana Jones... i ell disfressat com a tal! Gravem el primer vídeo d'una pilota perseguint-lo (escena del "Arca perdida" crec).
Ara hem de dinar de barbacoa a Llinars: butis, pinxos, hamburgueses, xai, patates, carxofes... triguem un munt però seguim rient. S'afegeixen nous "cafres" que ajudaran a fer més gran encara el comiat. Sobra menjar, és clar. Tenim mitja hora per a dutxar-nos i marxar a Barcelona. Surt disfressat i realment "fa el pego" => barret i fuet inclosos.
A la Maquinista segueixen arribant companys. Estem esperant el Marcos i finalment apareix a les escales mecàniques. Tots 16 entonem el "tatarataaaaaaaaa tataraaaaaaaaaaaaaaaa" d'Indiana Jones, és l'inici de l'espectacle de la tarda. La gent ens mira, riu i seguim fent fotos. Primer objectiu: col·locar una persona a cada número del rellotge que hi ha al terra, ho aconsegueix i ben ràpid. Ara volem crispetes i surt fins i tot el supervisor que amb bones paraules li diu que "ni de coña". Ens sobren dues entrades i les col·loca a canvi de crispetes a una parella que va sortir guanyant.
Entrem a la sala 13 i en Marcos ha d'aconseguir que tota la sala canti la cançó d'Indiana. Fa un discurs que arrenca aplaudiments, fotografies i cançó! Fa anar el seu fuet (el que li havíem deixat) i els nens li pregunten si és el de debó i si sortiran bitxos, ell els diu que no tinguin por i els nens hi confien (després es devien cagar en ell... moment formigues). Menció a part per la pel·lícula... totalment obviable.
En acabar més espectacle a l'escenari i abraçades als nens. Quan li fem fotos en el moment dels títols de crèdit apareix un personatge amb greus carències afectives que ens increpa i ens indica que a Cinesa Diagonal fan aquest tipus de celebracions... a tu casa hombre (després veuríem com fa el mateix amb un pobre nen que li fa il·lusió tenir una foto del cartell de la pel·li).
El sopar representa el zènit en el número de participants: 26! Un xinès infecte amb barra lliure de Xibeca, Sangria, vi o aigua. Rollitos greixosos, arròs enganxifós, pollastre a la llimona toterià, gelat d'origen dubtós, molta calor però més riures... versions de cançons mítiques amb lletra repetitiva amb referència a certa part de la població mundial.
L'última parada del dia és la sala Up de Up&Down. Observem descoordinació entre els de seguretat però entrem per a inaugurar la nit de la Sala. Al cap d'una estona apareixen les noies i comença la festa. Realment fem poca despesa tenint en compte que havíem entrat gratis. Saltar, ballar, repetir escenes (Marcos entra disfressat, sense barret ni fuet, però)... El comiat acaba quan els nuvis ja fa hores que estan destrossats (els assistents també!) i portem 20 hores fotent canya.
Ells estan ben contents i no paren de somriure, la veritat és que ens ho vam passar molt rebé!
Probablement m'he deixat algun detall però difícilment oblidarem aquest 24 de maig!
Petons i abraçades
Raül
jueves, mayo 22, 2008
I si...
-- Que tinguem sort (Lluís Llach) --
Penso i repenso, són èpoques de megafeina i viatges esgotadors. Si tens poca empenta tens menys ganes d'engegar projectes i els que tens els arrossegues enlloc d'empènyer-los. Tot i això val la pena treure forces d'on sigui i dormir menys per a marxar amb un somriure de satisfacció enlloc d'una cara de ressignació vers un dia que no has fet res que et faci sentir content.
Esport, blog, associació, batucada, esbart, acompanyament, sorpreses... són coses que em fan il·lusió i quan ho estic se'm nota, ho disfruto i m'arribo a fer pesat d'insistència en els que s'hi veuen implicats. També se'm nota quan estic esgotat, comunico menys i pitjor, no em mostro i estic més pensatiu que observador.
La gràcia és descobrir que la clau per estar d'una manera o una altra la tinc jo. Valoro també tenir moments de tot ja que se n'aprén i a més els bons són millors!
Tot i que la càrrega és pesada, el maig acaba amb projectes xulos i amb algun canvi d'actitud vers mi i vers la vida.
I així pren, i així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, poc a poc, escrius per a demà.
Que demà, que demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.
Petons i abraçades
Raül
Penso i repenso, són èpoques de megafeina i viatges esgotadors. Si tens poca empenta tens menys ganes d'engegar projectes i els que tens els arrossegues enlloc d'empènyer-los. Tot i això val la pena treure forces d'on sigui i dormir menys per a marxar amb un somriure de satisfacció enlloc d'una cara de ressignació vers un dia que no has fet res que et faci sentir content.
Esport, blog, associació, batucada, esbart, acompanyament, sorpreses... són coses que em fan il·lusió i quan ho estic se'm nota, ho disfruto i m'arribo a fer pesat d'insistència en els que s'hi veuen implicats. També se'm nota quan estic esgotat, comunico menys i pitjor, no em mostro i estic més pensatiu que observador.
La gràcia és descobrir que la clau per estar d'una manera o una altra la tinc jo. Valoro també tenir moments de tot ja que se n'aprén i a més els bons són millors!
Tot i que la càrrega és pesada, el maig acaba amb projectes xulos i amb algun canvi d'actitud vers mi i vers la vida.
I així pren, i així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, poc a poc, escrius per a demà.
Que demà, que demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.
Petons i abraçades
Raül
viernes, mayo 16, 2008
Curt però intens
-- Me piace come sei (Jarabe de Palo & Niccolo Fabi) --
Una proposta ben interessant... et sobren 20 minuts?
Microvoluntariat
Petons i abraçades
Raül
Una proposta ben interessant... et sobren 20 minuts?
Microvoluntariat
Petons i abraçades
Raül
miércoles, mayo 14, 2008
Ei!
-- Jo sóc el teu amic (Els Pets) --
Salutacions des de Saragossa! Terra de bon menjar i millor Somontano! La veritat és que per aquí tothom és molt simpàtic i agradable. Malauradament sóc aquí per qüestions de feina però els sopars es disfruten ;).
No em puc estar de fer alguna referència al passat cap de setmana llarg. En principi el fet que plogués era un rotllo perquè estava planejada la ruta BCN-Montserrat amb l'Òscar, el Marc, el Carles P i Toni. Al final, però, va ser espectacular!
Va començar divendres amb un sopar a la Paradeta, lloc on serveixen marisc com si fos un mercat i el pots menjar allà mateix: gambones, escamarlans, calamars, chipirones... preu raonable tot i que has de fer cua una bona estona.
Dissabte un taller de la Mirall més que interessant (sobre el bullying) d'on sorgeix encara més la idea de la importància de l'educació i el seguiment a totes les edats... molt motivador... felicitats i gràcies Anna! A la nit sopar + wii a casa ja que segui plovent... espectacular! Confessions esfereïdores (testimonios), pizzes, mario kart, vídeos, crits... gràcies a tots els que vau venir!
Diumenge una estona d'estudi i un no assaig de batoka'm + anar a prendre alguna cosa. A la nit trobada pokeriana a casa aliena (no dic qui per si de cas :p). Només ens vam quedar a sopar però vam riure molt.
Dilluns més estudi i acollida dels pares a casa que estan d'obres i necessitaven cuinar i rentar roba. A la tarda-nit vam anar a veure "Compañeros" relacionat amb el taller del dissabte. Molt ben feta, tema tractat des de dins i amb conseqüències ben curioses i interessants... més motivació!!! A vegades em fa plantejar el meu present professional... tinc suficient amb la part voluntària per cobrir aquestes inquietuds? en fi...
I us poso la cançó que encapçala el post. Els Pets és un grup que no m'agrada però tinc algunes cançons a la ipod... com ens hem de veure...
Quan sona tan repetit
tan inútil, tan avorrit,
quan l'únic combustible és el dolor.
Quan la veu que tant t'ha promés
et confesa que no pot més,
quan el que era per sempre, ara és record.
Quan se't fa tan costa amunt
començar des del mateix punt
prova de cridar-me, que no tens motiu per estalviar-me.
Jo sóc el teu amic
vull que em molestis, sóc aquí,
parla'm o plora,
mai és mal moment, mai tard o d'hora.
Jo sóc el teu amic
vull que em molestis, sóc aquí,
parla'm o plora,
que no tinc cap altre feina aquesta nit.
Puc parlar-te dels vells moments,
provar d'endevinar el que sents,
puc callar i escoltar les teves pors.
Puc fer broma al teu costat
i si estàs desesperat
puc provar de cantar-te una cançó.
Si sóc bo quan els temps són bons
també vull compartir els malsons,
prova de cridar-me que no hi ha motiu per estalviar-me.
Jo sóc el teu amic...
Doncs això, jo sóc el teu amic... parlem!
Petons i abraçades
Raül
Salutacions des de Saragossa! Terra de bon menjar i millor Somontano! La veritat és que per aquí tothom és molt simpàtic i agradable. Malauradament sóc aquí per qüestions de feina però els sopars es disfruten ;).
No em puc estar de fer alguna referència al passat cap de setmana llarg. En principi el fet que plogués era un rotllo perquè estava planejada la ruta BCN-Montserrat amb l'Òscar, el Marc, el Carles P i Toni. Al final, però, va ser espectacular!
Va començar divendres amb un sopar a la Paradeta, lloc on serveixen marisc com si fos un mercat i el pots menjar allà mateix: gambones, escamarlans, calamars, chipirones... preu raonable tot i que has de fer cua una bona estona.
Dissabte un taller de la Mirall més que interessant (sobre el bullying) d'on sorgeix encara més la idea de la importància de l'educació i el seguiment a totes les edats... molt motivador... felicitats i gràcies Anna! A la nit sopar + wii a casa ja que segui plovent... espectacular! Confessions esfereïdores (testimonios), pizzes, mario kart, vídeos, crits... gràcies a tots els que vau venir!
Diumenge una estona d'estudi i un no assaig de batoka'm + anar a prendre alguna cosa. A la nit trobada pokeriana a casa aliena (no dic qui per si de cas :p). Només ens vam quedar a sopar però vam riure molt.
Dilluns més estudi i acollida dels pares a casa que estan d'obres i necessitaven cuinar i rentar roba. A la tarda-nit vam anar a veure "Compañeros" relacionat amb el taller del dissabte. Molt ben feta, tema tractat des de dins i amb conseqüències ben curioses i interessants... més motivació!!! A vegades em fa plantejar el meu present professional... tinc suficient amb la part voluntària per cobrir aquestes inquietuds? en fi...
I us poso la cançó que encapçala el post. Els Pets és un grup que no m'agrada però tinc algunes cançons a la ipod... com ens hem de veure...
Quan sona tan repetit
tan inútil, tan avorrit,
quan l'únic combustible és el dolor.
Quan la veu que tant t'ha promés
et confesa que no pot més,
quan el que era per sempre, ara és record.
Quan se't fa tan costa amunt
començar des del mateix punt
prova de cridar-me, que no tens motiu per estalviar-me.
Jo sóc el teu amic
vull que em molestis, sóc aquí,
parla'm o plora,
mai és mal moment, mai tard o d'hora.
Jo sóc el teu amic
vull que em molestis, sóc aquí,
parla'm o plora,
que no tinc cap altre feina aquesta nit.
Puc parlar-te dels vells moments,
provar d'endevinar el que sents,
puc callar i escoltar les teves pors.
Puc fer broma al teu costat
i si estàs desesperat
puc provar de cantar-te una cançó.
Si sóc bo quan els temps són bons
també vull compartir els malsons,
prova de cridar-me que no hi ha motiu per estalviar-me.
Jo sóc el teu amic...
Doncs això, jo sóc el teu amic... parlem!
Petons i abraçades
Raül
lunes, mayo 05, 2008
hem perdut l'oremus
-- Me falta el aliento (Elefantes) --
/*Si Messina no ve al Barça de bàsquet perquè el nou director de la secció passa d'agafar-li el telèfon i es confirma que el successor de Rijkaard és el noi de Santpedor crec que estem perdent prestigi com a club de futbol.
Laporta sempre s'ha cagat sobre les seccions però aquells qui les estimem ens fa mal que no puguem veure bàsquet de qualitat l'any que ve. Panorama barcelonista bastant desencisador...*/
Torno a ser fora (Madrid en plena ressaca lliguera i pre-passadís) i ho tornaré a estar aviat. Un no s'acostuma a ser fora de casa i crec que és bo que sigui així.
L'altre dia pensava en el típic got que deixes a l'aigüera pel flatísimo de rentar-lo i realment o ho fas llavors o esperes a fer una neteja general... hi ha vegades que deixem coses per netejar i aquestes es queden mirant-nos durant molt de temps i recordant-nos que encara estan allà per a col·locar-les al seu lloc... superar-les...
En fi, anada d'olla a part bona setmana!
Petons i abraçades
Raül
/*Si Messina no ve al Barça de bàsquet perquè el nou director de la secció passa d'agafar-li el telèfon i es confirma que el successor de Rijkaard és el noi de Santpedor crec que estem perdent prestigi com a club de futbol.
Laporta sempre s'ha cagat sobre les seccions però aquells qui les estimem ens fa mal que no puguem veure bàsquet de qualitat l'any que ve. Panorama barcelonista bastant desencisador...*/
Torno a ser fora (Madrid en plena ressaca lliguera i pre-passadís) i ho tornaré a estar aviat. Un no s'acostuma a ser fora de casa i crec que és bo que sigui així.
L'altre dia pensava en el típic got que deixes a l'aigüera pel flatísimo de rentar-lo i realment o ho fas llavors o esperes a fer una neteja general... hi ha vegades que deixem coses per netejar i aquestes es queden mirant-nos durant molt de temps i recordant-nos que encara estan allà per a col·locar-les al seu lloc... superar-les...
En fi, anada d'olla a part bona setmana!
Petons i abraçades
Raül
miércoles, abril 30, 2008
Campana y se acabó!
-- Polvo de estrellas (Jorge Drexler) --
/*Pre: veure el futbol a casa del Javi va ser un encert: patatuelas, riures, guapuuss, a canaletes i roses d'abril a dojo, algun que altre sacrilegi i retrobaments sorprenents! El resultat no va acompanyar però m'ho vaig passar molt bé. Cal destacar també les promeses de Pau, els cops a la paret i la paciència de Rafa i Júlia! Hooligans contra tribuneros i fans de Ventdelplà camuflats.
A més, el Pepe ens va regalar dos pòsters: tots els cartells de Star Wars i aquell dels obrers a sobre d'una biga.*/
Ahir es va tancar definitivament el cicle de Rijkaard. Realment, la grandesa d'aquell equip es va acabar el maig del 2006 a París. Allò va ser el zènit del millor Barça que jo he vist (per mi superior al Dream Team de Cruyff). Davantera de somni: Messi, Eto'o i Ronaldinho (i Larsson de recanvi). Migcamp espectacular: Deco, Xavi, Iniesta i un Edmilson més que correcte. Centrals espectaculars: Màrquez i Puyol. Laterals correctes: Gio/Sylvinho i Belleti (l'heroi de París) i un porter molt criticat però de garanties: Valdés. El cicle es tanca amb dues lligues i una Champions i és tan dolorós perquè ens havien fet somniar i ens havíem cregut les seves sorpreses.
Laporta accedeix al càrrec fent promeses i complint-les. S'envolta d'una junta jove i ambiciosa: Soriano i Rosell encapçalen les àrees econòmica i esportiva. El primer aconsegueix omplir la caixa amb propostes innovadores i el segon ens omple d'il·lusió amb fitxatges gràcies a les seves bones relacions personals. El primer any de Rijkaard no és senzill però una segona volta espectacular ens posa per davant del Madrid i a punt de guanyar la lliga. Arriben fitxatges i uns vuitens decebedors i prometedors a l'hora contra el Chelsea i finalment guanyem la lliga amb suficiència.
El 2006 és espectacular. Comptem amb el millor jugador del món (Ronaldinho), el millor davanter del món (Eto'o), les millors promeses del món (Eto'o i Messi), el millor rematador del món (Larsson), el millor mig del món (Deco) i la millor parella de centrals del món (Puyol i Márquez). Guanyem lliga i Champions contra un Arsenal liderat per l'actual frau Henry que en una mateixa jugada deixa asseguts Puyol i Márquez però que Valdés li guanya el mà a mà.
A partir d'aquell moment no hi ha gana ni objectius, només gelosia i egoisme. Aquí és on ve l'anàlisi humà. Tenk Cate desapareix i Rijkaard no pot gestionar el vestidor amb un bon rotllo que apel·la a la responsabilitat individual. A mi m'ensenya que quan les coses van bé és fàcil caure en l'autocomplaença i baixar el pistó. En aquest moment és quan el dirigent ha d'esperonar la gent i malauradament amb bones paraules és dificil aconseguir-ho. Només entenem la canya. Però què succeeix si jo cobro igual entreni més o menys? Com motivar-me si tothom m'idolatra i ja ho he guanyat tot? M'haig d'esforçar si ja ho tinc tot fet? Diuen que la mà dura la posava Tenk Cate però de què serveix això? Motta diuen que introdueix alguns cracks en la nit de Barcelona... d'això és difícil sortir-se'n. Tens tot el que creus poder necessitar: diners, alcohol, drogues, dones... una espiral d'autodestrucció que ens ha d'ensenyar que hi ha certs móns perillosos de trepitjar.
El Barça no és el primer exemple d'equip a qui li succeeix això. Però allò aconseguit és poc respecte el que podria haver estat. Hi ha hagut crisis internes (Rosell), Laporta ha patit una metamorfosi espectacular (al loro!), els cracks han desaparegut dintre del seu egocentrisme i són pocs els que se salven.
El que hauria d'haver estat una renovació gradual haurà de ser un trencament total. Llista de baixes:
- Rijkaard: l'he admirat i sempre em quedarà el dubte de si sap de tàctica o no.
- Henry: un frau total. Si no va sortir enxufat ni ahir cal que se'n vagi.
- Ronaldinho: el crack. Partits memorables i caiguda decebedora. El Barça li ha donat molt més a ell que a l'inrevés, no ens equivoquem.
- Deco: ha apurat el que li quedava de força. Venia de fer campió d'Europa l'Oporto i va fer gran el Barça.
- Eto'o: aquí amb dubtes. Tio que sempre fotia la cama i lluitava però que ha completat una temporada bastant fluixa. Diu que està sol al vestidor i que si no guanya títols se'n va a un altre lloc enlloc de dir que lluitarà per guanyar títols amb el Barça.
- Gudjohnsen: no ha demostrat res.
- Thuram: ídem
- Zambrotta: només ha jugat bé aquest final de temporada i sobretot les semifinals. Probable aparador per a l'Eurocopa i per fitxar pel Milan
- Márquez: ombra del que va ser. Els "tomateos" han afectat el seu joc.
- Oleguer: desaparegut des de fa temps i amb un nivell prou lamentable.
- Edmilson: ja fitxat pel Villareal (acabava contracte el 30 de juny). No ha arribat al nivell de la primera temporada.
- Ezquerro: sense comentaris
- Giovanni: ja amb vicis de cracks estant a anys llum de ser-ho.
- Pinto: un cop Jorquera recuperat no té sentit que es quedi
Ens queda: Valdés - Jorquera, Puyol - Milito - Abidal - Sylvinho, Xavi - Iniesta - Touré, Messi - Bojan => 11 jugadors justos. Falta per tant: centrals (pensant en el relleu de Puyol també), lateral dret, migcampistes i davanters, a més de staff tècnic. Arriba el moment de llegir tot de fitxatges: Mou - Benítez - Wenger - Guardiola - Laudrup, Lahm - Garay - Alves, Cesc, Benzema - Ribéry... així els diaris esportius vendran més exemplars.
Penso que aquest Barça és digne d'un anàlisi sociòlogic a nivell de responsabilitat, gestió i cultura de l'esforç... ningú regala res i per més guapo que siguis t'ho has de currar per triomfar o seguir-ho fent.
Petons i abraçades
Raül
/*Pre: veure el futbol a casa del Javi va ser un encert: patatuelas, riures, guapuuss, a canaletes i roses d'abril a dojo, algun que altre sacrilegi i retrobaments sorprenents! El resultat no va acompanyar però m'ho vaig passar molt bé. Cal destacar també les promeses de Pau, els cops a la paret i la paciència de Rafa i Júlia! Hooligans contra tribuneros i fans de Ventdelplà camuflats.
A més, el Pepe ens va regalar dos pòsters: tots els cartells de Star Wars i aquell dels obrers a sobre d'una biga.*/
Ahir es va tancar definitivament el cicle de Rijkaard. Realment, la grandesa d'aquell equip es va acabar el maig del 2006 a París. Allò va ser el zènit del millor Barça que jo he vist (per mi superior al Dream Team de Cruyff). Davantera de somni: Messi, Eto'o i Ronaldinho (i Larsson de recanvi). Migcamp espectacular: Deco, Xavi, Iniesta i un Edmilson més que correcte. Centrals espectaculars: Màrquez i Puyol. Laterals correctes: Gio/Sylvinho i Belleti (l'heroi de París) i un porter molt criticat però de garanties: Valdés. El cicle es tanca amb dues lligues i una Champions i és tan dolorós perquè ens havien fet somniar i ens havíem cregut les seves sorpreses.
Laporta accedeix al càrrec fent promeses i complint-les. S'envolta d'una junta jove i ambiciosa: Soriano i Rosell encapçalen les àrees econòmica i esportiva. El primer aconsegueix omplir la caixa amb propostes innovadores i el segon ens omple d'il·lusió amb fitxatges gràcies a les seves bones relacions personals. El primer any de Rijkaard no és senzill però una segona volta espectacular ens posa per davant del Madrid i a punt de guanyar la lliga. Arriben fitxatges i uns vuitens decebedors i prometedors a l'hora contra el Chelsea i finalment guanyem la lliga amb suficiència.
El 2006 és espectacular. Comptem amb el millor jugador del món (Ronaldinho), el millor davanter del món (Eto'o), les millors promeses del món (Eto'o i Messi), el millor rematador del món (Larsson), el millor mig del món (Deco) i la millor parella de centrals del món (Puyol i Márquez). Guanyem lliga i Champions contra un Arsenal liderat per l'actual frau Henry que en una mateixa jugada deixa asseguts Puyol i Márquez però que Valdés li guanya el mà a mà.
A partir d'aquell moment no hi ha gana ni objectius, només gelosia i egoisme. Aquí és on ve l'anàlisi humà. Tenk Cate desapareix i Rijkaard no pot gestionar el vestidor amb un bon rotllo que apel·la a la responsabilitat individual. A mi m'ensenya que quan les coses van bé és fàcil caure en l'autocomplaença i baixar el pistó. En aquest moment és quan el dirigent ha d'esperonar la gent i malauradament amb bones paraules és dificil aconseguir-ho. Només entenem la canya. Però què succeeix si jo cobro igual entreni més o menys? Com motivar-me si tothom m'idolatra i ja ho he guanyat tot? M'haig d'esforçar si ja ho tinc tot fet? Diuen que la mà dura la posava Tenk Cate però de què serveix això? Motta diuen que introdueix alguns cracks en la nit de Barcelona... d'això és difícil sortir-se'n. Tens tot el que creus poder necessitar: diners, alcohol, drogues, dones... una espiral d'autodestrucció que ens ha d'ensenyar que hi ha certs móns perillosos de trepitjar.
El Barça no és el primer exemple d'equip a qui li succeeix això. Però allò aconseguit és poc respecte el que podria haver estat. Hi ha hagut crisis internes (Rosell), Laporta ha patit una metamorfosi espectacular (al loro!), els cracks han desaparegut dintre del seu egocentrisme i són pocs els que se salven.
El que hauria d'haver estat una renovació gradual haurà de ser un trencament total. Llista de baixes:
- Rijkaard: l'he admirat i sempre em quedarà el dubte de si sap de tàctica o no.
- Henry: un frau total. Si no va sortir enxufat ni ahir cal que se'n vagi.
- Ronaldinho: el crack. Partits memorables i caiguda decebedora. El Barça li ha donat molt més a ell que a l'inrevés, no ens equivoquem.
- Deco: ha apurat el que li quedava de força. Venia de fer campió d'Europa l'Oporto i va fer gran el Barça.
- Eto'o: aquí amb dubtes. Tio que sempre fotia la cama i lluitava però que ha completat una temporada bastant fluixa. Diu que està sol al vestidor i que si no guanya títols se'n va a un altre lloc enlloc de dir que lluitarà per guanyar títols amb el Barça.
- Gudjohnsen: no ha demostrat res.
- Thuram: ídem
- Zambrotta: només ha jugat bé aquest final de temporada i sobretot les semifinals. Probable aparador per a l'Eurocopa i per fitxar pel Milan
- Márquez: ombra del que va ser. Els "tomateos" han afectat el seu joc.
- Oleguer: desaparegut des de fa temps i amb un nivell prou lamentable.
- Edmilson: ja fitxat pel Villareal (acabava contracte el 30 de juny). No ha arribat al nivell de la primera temporada.
- Ezquerro: sense comentaris
- Giovanni: ja amb vicis de cracks estant a anys llum de ser-ho.
- Pinto: un cop Jorquera recuperat no té sentit que es quedi
Ens queda: Valdés - Jorquera, Puyol - Milito - Abidal - Sylvinho, Xavi - Iniesta - Touré, Messi - Bojan => 11 jugadors justos. Falta per tant: centrals (pensant en el relleu de Puyol també), lateral dret, migcampistes i davanters, a més de staff tècnic. Arriba el moment de llegir tot de fitxatges: Mou - Benítez - Wenger - Guardiola - Laudrup, Lahm - Garay - Alves, Cesc, Benzema - Ribéry... així els diaris esportius vendran més exemplars.
Penso que aquest Barça és digne d'un anàlisi sociòlogic a nivell de responsabilitat, gestió i cultura de l'esforç... ningú regala res i per més guapo que siguis t'ho has de currar per triomfar o seguir-ho fent.
Petons i abraçades
Raül
lunes, abril 28, 2008
Cap de setmana espectacular
-- Get a grip (Aerosmith) --
/* Pre: Treo 680 a tomar pol culo... sóc un desastre i vaig deixar la bossa a terra, va rebre un cop i pantalla a la mierda... graciasssss. Torno al N70 i cerco solucions per a reparar la pantalla. Quan t'acostumes a portar l'agenda a sobre desfer-se'n és complicat (i més com sóc jo) però què hi farem.*/
Dissabte expedició a Port Aventura: Marc, Mai, Noe i jo. Esmorzem al cotxe, paguem peatges i pàrking i ja hi som! Els nervis ens fan còrrer com a nens i només entrar passem a Furius Baco!!! De 0 a 135 km/h en 3 segons. La primera vegada la sensació és rara però després es disfruta molt.
Seguim la volta cap a la Polynesia i el Tutuki Splash. Coincidim amb unes preadolescents/lloques que reben comentaris faltons per part dels 4 a causa dels crits desmesurats i el suc que posen en els comentaris sobre que s'han mullat... el Tutuki és el que té...
Passem a la Xina amb una visita obligada al Dragon Khan! El mite hi és... és inevitable. Des d'allà veiem l'Hurakan Kondor (caiguda lliure) que ens desafia. Abans d'anar cap allà passem pel Tren del Diablo... però la visita a Mèxic implica visitar aquesta atracció. 4 segons de caiguda lliure que són millors que l'incertesa de la pujada... però també vam repetir!
Quedava l'Stampida, els "tronquitos" i els autos de xoc! A més, estava la fira amb les ganes de Noe de tenir Jenji, la Maite dient que volia un lleó gran (si entrava això al cotxe algú havia de quedar-se a Port Aventura) i el Marc assegurant que conseguia algun regal (0, claro).
Un dia espectacular ple de crits, riures, pelos de velocidad, guiris cridaners, "ho haveu vist" i molt de sol! Balanç:
Furius Baco: 3 cops
Tutuki: 1 cop
El Tren del Diablo: 1 cop
Dragon Khan: 2 cops
Hurakan Kondor: 2 cops
Autos de xoc: 3 cops
Stampida: 1 cop
Tronquitos: 1 cop
Ni tan mal. Destacar també que al final ja fèiem posats per a les càmeres. A la nit va venir a sopar un amic d'aquells de fa molts anys. Hem de requedar perquè no vam cuinar i això no pot ser (risotto vs croquetes :p)!!!
El diumenge ens saludava amb sol, son i una trobada de monis! Faltava molta gent però ens ho vam passar d'allò més bé! Ringo, bàsquet-pica paret, aigua, dinar compartit, reunió, suc a dojo, futbol americà, més ringo i moment a compartir al final. Va ser genial, de debó!!!
I per acabar el cap de setmana batoka'm ja té logo per a la samarreta! Si voleu saber més: http://batokam.blogspot.com.
Petons i abraçades
Raül
/* Pre: Treo 680 a tomar pol culo... sóc un desastre i vaig deixar la bossa a terra, va rebre un cop i pantalla a la mierda... graciasssss. Torno al N70 i cerco solucions per a reparar la pantalla. Quan t'acostumes a portar l'agenda a sobre desfer-se'n és complicat (i més com sóc jo) però què hi farem.*/
Dissabte expedició a Port Aventura: Marc, Mai, Noe i jo. Esmorzem al cotxe, paguem peatges i pàrking i ja hi som! Els nervis ens fan còrrer com a nens i només entrar passem a Furius Baco!!! De 0 a 135 km/h en 3 segons. La primera vegada la sensació és rara però després es disfruta molt.
Seguim la volta cap a la Polynesia i el Tutuki Splash. Coincidim amb unes preadolescents/lloques que reben comentaris faltons per part dels 4 a causa dels crits desmesurats i el suc que posen en els comentaris sobre que s'han mullat... el Tutuki és el que té...
Passem a la Xina amb una visita obligada al Dragon Khan! El mite hi és... és inevitable. Des d'allà veiem l'Hurakan Kondor (caiguda lliure) que ens desafia. Abans d'anar cap allà passem pel Tren del Diablo... però la visita a Mèxic implica visitar aquesta atracció. 4 segons de caiguda lliure que són millors que l'incertesa de la pujada... però també vam repetir!
Quedava l'Stampida, els "tronquitos" i els autos de xoc! A més, estava la fira amb les ganes de Noe de tenir Jenji, la Maite dient que volia un lleó gran (si entrava això al cotxe algú havia de quedar-se a Port Aventura) i el Marc assegurant que conseguia algun regal (0, claro).
Un dia espectacular ple de crits, riures, pelos de velocidad, guiris cridaners, "ho haveu vist" i molt de sol! Balanç:
Furius Baco: 3 cops
Tutuki: 1 cop
El Tren del Diablo: 1 cop
Dragon Khan: 2 cops
Hurakan Kondor: 2 cops
Autos de xoc: 3 cops
Stampida: 1 cop
Tronquitos: 1 cop
Ni tan mal. Destacar també que al final ja fèiem posats per a les càmeres. A la nit va venir a sopar un amic d'aquells de fa molts anys. Hem de requedar perquè no vam cuinar i això no pot ser (risotto vs croquetes :p)!!!
El diumenge ens saludava amb sol, son i una trobada de monis! Faltava molta gent però ens ho vam passar d'allò més bé! Ringo, bàsquet-pica paret, aigua, dinar compartit, reunió, suc a dojo, futbol americà, més ringo i moment a compartir al final. Va ser genial, de debó!!!
I per acabar el cap de setmana batoka'm ja té logo per a la samarreta! Si voleu saber més: http://batokam.blogspot.com.
Petons i abraçades
Raül
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
