-- You're The First, The Last, My Everything (Barry White) --
S'acaba l'any 2007. Hem tingut una mica de tot. La veritat és que és dificil fer balanç perquè recordar tot sense suport de cap mena és complicat. Ha estat un any amb viatges extraprofessionals: Copenhague, Ginebra (encara per acomplir), Menorca. Krakens diversos (as usual) :p. Molta feina i pujant (remunerada i no). Hem estrenat pis (i l'hem equipat sencer!) que encara estem muntant. Hem anat més al cine i menys al teatre (per al següent + i + :p). He estrenat roba, mòbil, PC, rellotge i colònia (Issey Miyake al Nadal). El cotxe ha gastat més que mai (rodes, revisió, assegurança...). Hem jugat al Risk, al Trivial, al Singstar, al Wii Sports, a Warhammer, al Mario Party, al Zelda, al Scattergories, al Tabú, al Eye Toy... Hem tornat a Avellanes, Llinars, Montserrat (dansant i caminant!) i Montornés. He tornat a veure Saldes i he fet el Bastiments (després de l'intent de fa 2 anys). He entrenat més que mai i participat poc en curses (caquetes als Bombers). He tornat al futbol i he deixat (temporalment) el bàsquet. He vist menys partits del Barça però hi he parlat més. He dansat i batucat. M'he afiliat a un partit polític (PUM+J). He mirat més sèries: Lost (a punt d'acabar la 3a temp), Supernatural (a punt d'acabar la 2a), Mujeres desesperadas (per la 3a), Dexter (començant) i Mentes Criminales (he acabat la 2a). Però destacaria els moments amb tots i totes: sallerus, ajmacorians, fajmacorians, dansaires, familiars, òptics, farmacèutics, aventurers, somniadors, batucaires... amics tots.
I demà marxem cap a Ginebra a celebrar Taizé 2007. Veurem què tal però de moment ganes hi ha moltes!!!
Petons i abraçades
Raül
P.S.: què ens portara el 2008? Us desitjo somnis acomplerts i noves utopies a perseguir!
jueves, diciembre 27, 2007
martes, diciembre 25, 2007
Jesús és nat
-- No dormiu --
No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: 11 avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. 12 Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora.
Bon Nadal a tothom! Que l'exemple de senzillesa del naixement de Jesús ens guïi sempre. Fes que sigui Nadal cada dia al teu cor.
Petons i abraçades
Raül
No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: 11 avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. 12 Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora.
Bon Nadal a tothom! Que l'exemple de senzillesa del naixement de Jesús ens guïi sempre. Fes que sigui Nadal cada dia al teu cor.
Petons i abraçades
Raül
lunes, diciembre 24, 2007
Diumenge!
-- Jesus to a Child (George Michael) --
Diumenge esperat per molts i amb ganes d'oblidar per alguns i per no oblidar per altres (els més!). El dia va començar anant de firetes per la Gran Via. Espectacular parada de manualitats amb un tio que fa meravelles amb escuma, un cutter, tisores i sprays de colors!
A la tarda tenim una primera cita en un bar que era restaurant no fa tant. Tenen un projector i per tant la imatge és gegant però poc definida. Els pilars de l'edifici fan que vegis un tros de pantalla a res que estiguis a 2 metres de la paret. No recomanable per propers partits (almenys on era jo i tenint en compte que vaig arribar tard).
El hooliganisme era present i hi havia insults gravíssims i llançament d'objectes (barretina) davant la inutilitat arbitral. El migcamp del Madrid es menja el del Barça. Ronaldinho té alguna espurna perquè qualitat li sobra però res més. Eto'o es baralla i Iniesta corre més que mai. Robinho es menja Puyol. Bojan fa més en 15 minuts (espectacular!) que altres en tot el partit. En fi, decepció generalitzada i cap al sopar de monis! Espero cròniques tàctiques del matx per part dels experts però la sensació és que ens van guanyar com sempre: donant-nos la pilota i corrent més que nosaltres.
Sopar a base de pizzes (carbonara: voló, barbacoa: voló, mediterránea: sobró!), embotits, croquetes, pa amb tomàquet, snacks, truita, brownies... el moment espectacular arribava després amb el tradicional amic invisible. Ni els més grans del lloc recorden com va començar el freakisme a l'associació però realment n'hi ha molt i tot ben sa.
Regals impossibles, músiques espectaculars (calia endevinar a qui li tocava el regal a partir d'una cançó), concursos de cinema, endevinalles impossibles però sobretot molta estima i detallisme en tots els presents.
Gràcies per una nit espectacular! Llàstima que avui sigui aixecant el país perquè m'hagués quedat més estona. Sento/im haver marxat sense acomiadar-nos bé!
Petons i abraçades
Raül
P.S.: em van regalar una bossa per portar a la cintura i un imant (amb mala llet) del desgraciat de Winnie the Pooh. Algun dia explicaré la meva animadversió respecte aquest personatge de Disney i els seus companys igual d'execrables.
Diumenge esperat per molts i amb ganes d'oblidar per alguns i per no oblidar per altres (els més!). El dia va començar anant de firetes per la Gran Via. Espectacular parada de manualitats amb un tio que fa meravelles amb escuma, un cutter, tisores i sprays de colors!
A la tarda tenim una primera cita en un bar que era restaurant no fa tant. Tenen un projector i per tant la imatge és gegant però poc definida. Els pilars de l'edifici fan que vegis un tros de pantalla a res que estiguis a 2 metres de la paret. No recomanable per propers partits (almenys on era jo i tenint en compte que vaig arribar tard).
El hooliganisme era present i hi havia insults gravíssims i llançament d'objectes (barretina) davant la inutilitat arbitral. El migcamp del Madrid es menja el del Barça. Ronaldinho té alguna espurna perquè qualitat li sobra però res més. Eto'o es baralla i Iniesta corre més que mai. Robinho es menja Puyol. Bojan fa més en 15 minuts (espectacular!) que altres en tot el partit. En fi, decepció generalitzada i cap al sopar de monis! Espero cròniques tàctiques del matx per part dels experts però la sensació és que ens van guanyar com sempre: donant-nos la pilota i corrent més que nosaltres.
Sopar a base de pizzes (carbonara: voló, barbacoa: voló, mediterránea: sobró!), embotits, croquetes, pa amb tomàquet, snacks, truita, brownies... el moment espectacular arribava després amb el tradicional amic invisible. Ni els més grans del lloc recorden com va començar el freakisme a l'associació però realment n'hi ha molt i tot ben sa.
Regals impossibles, músiques espectaculars (calia endevinar a qui li tocava el regal a partir d'una cançó), concursos de cinema, endevinalles impossibles però sobretot molta estima i detallisme en tots els presents.
Gràcies per una nit espectacular! Llàstima que avui sigui aixecant el país perquè m'hagués quedat més estona. Sento/im haver marxat sense acomiadar-nos bé!
Petons i abraçades
Raül
P.S.: em van regalar una bossa per portar a la cintura i un imant (amb mala llet) del desgraciat de Winnie the Pooh. Algun dia explicaré la meva animadversió respecte aquest personatge de Disney i els seus companys igual d'execrables.
lunes, diciembre 17, 2007
Amnistia Internacional i Fundació per la Pau
-- Fast Lane (Macaco) --
Grans spots, millors fons...
Grans spots, millors fons...
Us passo també un parell de links interessants:
Petons i abraçades
Raül
Escuchar y pensar...
-- Déjame vivir (Jarabe de Palo y la Mari de Chambao) --
-- Pre: cena de empresa el viernes. Tan lamentable como es habitual pero igualmente gracioso. Cada departamento con sus coñas y baile común con palangre incluído. Incluso disfruto los contrastes, no como antaño que me ponían tenso. Me conozco y me conocen así que todo va como la seda y nos reímos que no veas --
Pocas son las ocasiones que puedo coger la ipod y disfrutar de la música, del ritmo y de las letras. Se reduce a cuando cojo el metro, el tren o voy a correr. Las dos primeras me permiten escoger las canciones buscándolas. Todo depende de la canción que he oído últimamente, del estado de ánimo, de las ganas de cantar o de escuchar.
Ayer me sorprendí "viendo" que la canción escogida (la que encabeza el post) se había acabado hacía como 10 minutos y no me había dado cuenta. Mi cuerpo se dirigía en modo automático hacia su destino y mi mente volaba entre tantas cosas. Parece mentira que pueda ir tan lejos sin casi moverme.
El momento que vivo es convulso porque hay cambios alrededor e internamente. Cambios de rol y de responsabilidad, sueños que vienen y van, miedos y dudas. En ello estaba pensando... cuando me di cuenta que la etapa que consideraba a punto de tocar a su fin lleva a una nueva puerta abierta de vete a saber cuánto tiempo. El secreto es buscar la ilusión en los ojos de quien arranca y se sabe lleno/a de fuerza y de ilusión. Cuando no estás en la gestión y sólo al 100% para los protagonistas de nuestra tarea todo es diferente y ahí es de donde hay que beber. Todos somos maestros y aprendices. Quizas no de conceptos pero sí de sabores, olores y sensaciones que creíamos olvidadas e irrecuperables.
Y a pesar de que en ocasiones quieras creer que estás cambiando de vida y que vas a dejar cosas no puedes parar de acaparar opciones e ideas. Será cosa de los genes porque al cabo de un tiempo el cansancio te lleva a decir otra vez que no puedes con todo. La cuestión no es coger o dejar sino refrescarse de vez en cuando con opciones, miradas, sonrisas y risas.
Gracias por ayudarme en el camino a pesar de tener el defecto de no pedirlo con tus mails, besos, llamadas, burradas, acompañamientos y regalos
Voy a darle al play otra vez...
Petons i abraçades
Raül
P.S.: dedicat als Mà Oberta que ahir van recollir 1025,33 € per la Márató de TV3. Felicitats i gràcies!!!
-- Pre: cena de empresa el viernes. Tan lamentable como es habitual pero igualmente gracioso. Cada departamento con sus coñas y baile común con palangre incluído. Incluso disfruto los contrastes, no como antaño que me ponían tenso. Me conozco y me conocen así que todo va como la seda y nos reímos que no veas --
Pocas son las ocasiones que puedo coger la ipod y disfrutar de la música, del ritmo y de las letras. Se reduce a cuando cojo el metro, el tren o voy a correr. Las dos primeras me permiten escoger las canciones buscándolas. Todo depende de la canción que he oído últimamente, del estado de ánimo, de las ganas de cantar o de escuchar.
Ayer me sorprendí "viendo" que la canción escogida (la que encabeza el post) se había acabado hacía como 10 minutos y no me había dado cuenta. Mi cuerpo se dirigía en modo automático hacia su destino y mi mente volaba entre tantas cosas. Parece mentira que pueda ir tan lejos sin casi moverme.
El momento que vivo es convulso porque hay cambios alrededor e internamente. Cambios de rol y de responsabilidad, sueños que vienen y van, miedos y dudas. En ello estaba pensando... cuando me di cuenta que la etapa que consideraba a punto de tocar a su fin lleva a una nueva puerta abierta de vete a saber cuánto tiempo. El secreto es buscar la ilusión en los ojos de quien arranca y se sabe lleno/a de fuerza y de ilusión. Cuando no estás en la gestión y sólo al 100% para los protagonistas de nuestra tarea todo es diferente y ahí es de donde hay que beber. Todos somos maestros y aprendices. Quizas no de conceptos pero sí de sabores, olores y sensaciones que creíamos olvidadas e irrecuperables.
Y a pesar de que en ocasiones quieras creer que estás cambiando de vida y que vas a dejar cosas no puedes parar de acaparar opciones e ideas. Será cosa de los genes porque al cabo de un tiempo el cansancio te lleva a decir otra vez que no puedes con todo. La cuestión no es coger o dejar sino refrescarse de vez en cuando con opciones, miradas, sonrisas y risas.
Gracias por ayudarme en el camino a pesar de tener el defecto de no pedirlo con tus mails, besos, llamadas, burradas, acompañamientos y regalos
Voy a darle al play otra vez...
Petons i abraçades
Raül
P.S.: dedicat als Mà Oberta que ahir van recollir 1025,33 € per la Márató de TV3. Felicitats i gràcies!!!
martes, diciembre 11, 2007
La publicitat i la samarreta del Barça
-- Pau (Els Pets) --
Maig del 2006: el Barça es proclama campió d'Europa per segon cop a la seva història. Ens trobem al zènit del cercle virtuós creat per la junta de Laporta. Aquest cercle va començar amb dubtes però el temps els va esvair i va donar pas al millor equip que els meus ulls han vist. Recordo vibrar amb el partit al Bernabeu, al camp del Chelsea (àlies el patatal), patir contra el Benfica i la final viscuda al Casal (amb lligaments enlaire inclosos).
En aquest moment ens creiem el centre del món i en certa manera ho som. El Barça comença a buscar patrocinador convençut que en aquest moment es podrà aconseguir un contracte equiparable als grans equips europeus com Milan, Manchester o Madrid. Potser la sobèrbia, la cautela o a saber què fa rebutjar contractes amb BetandWin i Beijing 2008. Rebutjar per manca de diners (es deia que es demanava entre 15 i 20 mil·lions d'€ per temporada) o per conceptes ètics (su?).
El cas és que traiem la bandera de Més que un club quan anuncien que no cobrarem sinó que pagarem per portar Unicef a la samarreta (1.5 mil·lions d'€ per temporada = 4 vegades menys del que cobra en Dinho per temporada i que probablement són desgrabables). Què bons som! No només no necessitem sponsor sinó que a més ens llancem internacionalment amb la, cada cop més de moda, publicitat indirecta o solidària. Això fa que el Barça sigui un club amistós, entranyable.
Any 2007. El Barça perd la lliga i les seves estrelles es barallen (massa gallina per tan poc galliner). Ronaldinho és una ombra del de la temporada anterior, Eto'o està lesionat i raja, Motta porta de festa Messi i Deco està fora de forma. Els capitans no poden amb el vestidor i menys Rijkaard. Comencen les amenaces i els dubtes. Finalment, tot continuarà igual quant a vaques sagrades.
Any 2008. Tot i ser segons a la Lliga i estar classificats com a primers per a la segona fase de la Champions, estar darrere del Madrid fa mal. Ara resulta que necessitem pasta per a fitxar nous cracks, que els d'ara ja estan acomodats i no rendeixen. Veiem que el galacticidi està passant a casa nostra i volem repetir-lo amb escreix. Es parla de la publicitat a la samarreta. Ara portar Unicef no sembla tant bona idea. Volem els 15 o 20 mil·lions d'€ i ens és igual portar publicitat d'una casa d'apostes, com d'un govern dictatorial com del Cartel de Medellín. Ara importa vendre'ns per a fitxar grans noms: Cristiano Ronaldo (putero reconegut), Cesc (algú a qui el seu pare se'l va endur a Anglaterra per pasta)... nous ídols passatgers que s'enamoraran de la vida nocturna i a qui ajudarem a engreixar comptes corrents que insulten els qui els paguen.
Som uns hipòcrites. Es diu que no és cosa del Barça la solidaritat. Que el Barça és un club d'esports (que no només de futbol!). Doncs penso que tot ha de respirar solidaritat i que l'exemple és important. Els jugadors no aporten res a aquest concepte. Ui sí! Obren una escola aquí i allà, ploren una mica, es fan fotos amb gent desfavorida... però parlem del dia a dia no d'allò esporàdic i que obliden amb facilitat. Tots pensem en clau pasta. Tenir més per gastar més, "usar y tirar" i a per un altre, vendre samarretes. Tot això serà un gran exemple pels nens: patrocinadors insolidaris i persones sense escrúpols.
Cada cop tinc menys fe en el culé "estàndar": mal aficionat, mai està content i sempre a l'ombra del Madrid. Sempre serem un club petit pel paper de víctima que sempre agafem.
Segueixo sense discutir les raons de fons que el Barça porti Unicef (no trobar una altra cosa, alternativa interessant per projecció internacional...). M'agradaria que en Xavier Sala Martín (gran economista, president per uns mesos del Barça i que regenta una ONG com Umbele -www.umbele.org-) en parlés al respecte.
... I el pitjor és que encara Mourinho acabarà entrenant el Barça...
Petons i abraçades
Raül
Maig del 2006: el Barça es proclama campió d'Europa per segon cop a la seva història. Ens trobem al zènit del cercle virtuós creat per la junta de Laporta. Aquest cercle va començar amb dubtes però el temps els va esvair i va donar pas al millor equip que els meus ulls han vist. Recordo vibrar amb el partit al Bernabeu, al camp del Chelsea (àlies el patatal), patir contra el Benfica i la final viscuda al Casal (amb lligaments enlaire inclosos).
En aquest moment ens creiem el centre del món i en certa manera ho som. El Barça comença a buscar patrocinador convençut que en aquest moment es podrà aconseguir un contracte equiparable als grans equips europeus com Milan, Manchester o Madrid. Potser la sobèrbia, la cautela o a saber què fa rebutjar contractes amb BetandWin i Beijing 2008. Rebutjar per manca de diners (es deia que es demanava entre 15 i 20 mil·lions d'€ per temporada) o per conceptes ètics (su?).
El cas és que traiem la bandera de Més que un club quan anuncien que no cobrarem sinó que pagarem per portar Unicef a la samarreta (1.5 mil·lions d'€ per temporada = 4 vegades menys del que cobra en Dinho per temporada i que probablement són desgrabables). Què bons som! No només no necessitem sponsor sinó que a més ens llancem internacionalment amb la, cada cop més de moda, publicitat indirecta o solidària. Això fa que el Barça sigui un club amistós, entranyable.
Any 2007. El Barça perd la lliga i les seves estrelles es barallen (massa gallina per tan poc galliner). Ronaldinho és una ombra del de la temporada anterior, Eto'o està lesionat i raja, Motta porta de festa Messi i Deco està fora de forma. Els capitans no poden amb el vestidor i menys Rijkaard. Comencen les amenaces i els dubtes. Finalment, tot continuarà igual quant a vaques sagrades.
Any 2008. Tot i ser segons a la Lliga i estar classificats com a primers per a la segona fase de la Champions, estar darrere del Madrid fa mal. Ara resulta que necessitem pasta per a fitxar nous cracks, que els d'ara ja estan acomodats i no rendeixen. Veiem que el galacticidi està passant a casa nostra i volem repetir-lo amb escreix. Es parla de la publicitat a la samarreta. Ara portar Unicef no sembla tant bona idea. Volem els 15 o 20 mil·lions d'€ i ens és igual portar publicitat d'una casa d'apostes, com d'un govern dictatorial com del Cartel de Medellín. Ara importa vendre'ns per a fitxar grans noms: Cristiano Ronaldo (putero reconegut), Cesc (algú a qui el seu pare se'l va endur a Anglaterra per pasta)... nous ídols passatgers que s'enamoraran de la vida nocturna i a qui ajudarem a engreixar comptes corrents que insulten els qui els paguen.
Som uns hipòcrites. Es diu que no és cosa del Barça la solidaritat. Que el Barça és un club d'esports (que no només de futbol!). Doncs penso que tot ha de respirar solidaritat i que l'exemple és important. Els jugadors no aporten res a aquest concepte. Ui sí! Obren una escola aquí i allà, ploren una mica, es fan fotos amb gent desfavorida... però parlem del dia a dia no d'allò esporàdic i que obliden amb facilitat. Tots pensem en clau pasta. Tenir més per gastar més, "usar y tirar" i a per un altre, vendre samarretes. Tot això serà un gran exemple pels nens: patrocinadors insolidaris i persones sense escrúpols.
Cada cop tinc menys fe en el culé "estàndar": mal aficionat, mai està content i sempre a l'ombra del Madrid. Sempre serem un club petit pel paper de víctima que sempre agafem.
Segueixo sense discutir les raons de fons que el Barça porti Unicef (no trobar una altra cosa, alternativa interessant per projecció internacional...). M'agradaria que en Xavier Sala Martín (gran economista, president per uns mesos del Barça i que regenta una ONG com Umbele -www.umbele.org-) en parlés al respecte.
... I el pitjor és que encara Mourinho acabarà entrenant el Barça...
Petons i abraçades
Raül
lunes, diciembre 10, 2007
Kobenhavn
-- Bleach (Nirvana) --
Para el último día dejamos la visita a un parque gigante y con gran encanto al lado de Copenhague. Además celebramos un brunch (invento estadounidense que consiste en un desayuno-comida de tipo buffet): revuelto, salchichas, bacon, queso, salmón, embutido, huevos duros, pastas, yogures e inventos varios... además de las galletas típicas.
Un gran viaje que fue mejor por lo bien que nos acogio mi hermano, claro! Así es fácil conocer una zona en la que el vive desde hace año y medio!
Viaje esperado desde hace tiempo y con billetes comprados desde hacia casi 3 meses! Copenhague es la capital de Dinamarca pero, como nos dijo nuestro 
anfitrión (espectacular!), no está geográficamente en el centro. El caso es que sí que era así cuando el reino incluía Suecia.
anfitrión (espectacular!), no está geográficamente en el centro. El caso es que sí que era así cuando el reino incluía Suecia.La ciudad nos recibió con frío, cuatro gotas y bocatas de jamón! El piso del Jordi está en una zona tranquila (tranquilas son gran parte de las zonas de la ciudad a ciertas horas). Nos acomodamos y estuvimos hablando de los últimos viajes (que no son pocos). A destacar una botella de sake que le regalaron... immensa!
El viernes fuimos a visitar Copenhague en bici: La sirenita, el Kastellet, p
alacios, estatuas, la calle comercial y peatonal más larga de Europa (con trileros y agresiones incluídas), cementerio
s que parecen parques (vimos la tumba de H.C. Andersen)... la Noe estuvo a punto de causar varios accidentes (su...) y visitamos la mejor pastelería de Copenhague (con consumición, claro!). La lluvia nos acompañó durante todo el día y acabamos de agua hasta las cejas pero fue genial!
alacios, estatuas, la calle comercial y peatonal más larga de Europa (con trileros y agresiones incluídas), cementerios que parecen parques (vimos la tumba de H.C. Andersen)... la Noe estuvo a punto de causar varios accidentes (su...) y visitamos la mejor pastelería de Copenhague (con consumición, claro!). La lluvia nos acompañó durante todo el día y acabamos de agua hasta las cejas pero fue genial!El día acabó con una cena en un buffet libre vegetariano y un té en un local supermajor con sofás y demás. En un día casi habíamos visto toda la ciudad pero aún quedaban cosas por hacer!
El sábado era el día de coche para poder visitar dos castillos (Frederiks... y Helsingor - castillo donde transcurría la acción de Hamblet, a pesar que Shakespeare nunca estuvo allí-). 
A notar que en todas partes dan galletas con sabor a canela al ser Navidad. Son un puro vicio! Los parques de los castillos y las vistas espectaculares. Desde el segundo castillo se veía Suecia a tiro de piedra.
A notar que en todas partes dan galletas con sabor a canela al ser Navidad. Son un puro vicio! Los parques de los castillos y las vistas espectaculares. Desde el segundo castillo se veía Suecia a tiro de piedra.Cogimos un ferry que en 15 minutos nos llevó a la otra orilla, justo para comer algo y salir corriendo que ya estábamos causando colapso en la salida :p. Bajamos toda la costa hasta llegar a Malmö. Es una ciudad pequeña pero muy bonita y especialmente decorada para Navidad. Tanto a
quí como en Copenhague había pistas de hielo para que la gente patinara. En Malmö destacan: el Torso (edificio diseñado por Calatrava), las vistas del puente que une Suecia y Dinamarca sobre el mar y el centro de la ciudad. Todo genial.
quí como en Copenhague había pistas de hielo para que la gente patinara. En Malmö destacan: el Torso (edificio diseñado por Calatrava), las vistas del puente que une Suecia y Dinamarca sobre el mar y el centro de la ciudad. Todo genial.Al volver fuimos a cenar a un Thai en la capital danesa y acabamos la noche en un local con música en directo y que fabricaba su propia cerveza. Hay que notar que los habitantes de la zona son descendientes de los vikingos, cosa que se nota en sus dimensiones físicas, color de pelo y en la brusquedad en ocasiones. Recibí un codazo por parte de una danesa que vertió mi bebida en la chaqueta y casi ni se inmutó. La fuerza del mismo no tenía que envidiar nada a la de Materazzi, por ejemplo (su?).
Para el último día dejamos la visita a un parque gigante y con gran encanto al lado de Copenhague. Además celebramos un brunch (invento estadounidense que consiste en un desayuno-comida de tipo buffet): revuelto, salchichas, bacon, queso, salmón, embutido, huevos duros, pastas, yogures e inventos varios... además de las galletas típicas.
Un gran viaje que fue mejor por lo bien que nos acogio mi hermano, claro! Así es fácil conocer una zona en la que el vive desde hace año y medio!Muchos besos para él (te queremos mucho los dos!).
Petons i abraçades
Raül
miércoles, diciembre 05, 2007
Enginyeria Sense Fronteres informa...
-- Thriller (Michael Jackson) --
He rebut aquest correu dels companys d'ESF:
-----
Equador, Francisco de Orellana
El decret d’estat d’emergència a la província petroliera equatoriana registra greus vulneracions de drets humans
La població és reprimida de forma desproporcionada per demanar el compliment dels convenis estatals amb les empreses petrolieres
El govern d’Equador aprofita un nou decret d’estat d’emergència per vulnerar els drets humans de la població. El President de la República de l’Equador, Rafael Correa, va decretar l’estat d’emergència a la província d’Orellana el passat dia 29 de Novembre. El Comitè de Drets Humans i la Red de Líderes Ángel Shingre la detenció arbitrària de diverses persones que presenten senyals de tortura i maltractament. 30 persones han estat detingudes fins al moment a la província del Napo i no es coneix on es troben.
El govern va decretar un nou estat d’emergència davant la reclamació de la població de Dayuma i Inés Arango, a Orellana, que exigien a les empreses petrolieres i al govern central el compliment dels convenis.
Diverses persones de la Red de Líderes Comunitarios Ángel Shingre han estat detinguts. La Red és una organització de líders de diverses comunitats, indígenes i colones, que lluita per la defensa dels drets humans i mediambientals davant les agressions de les empreses petrolieres i extractores de fusta.
Equador compta amb una llarga història de declaracions d’estat d’emergència. La Comissió Iberoamericana de Drets Humans va demanar el govern d’Equador en el 1998 que “no recorregués a la invocació de l’estat d’emergència per combatre problemes socials i econòmics”.
La declaració com a estat d’emergència a Orellana dóna el poder a les forces militars i suposa:
Ø Toc de queda des de les 10 de la nit fins a les 5 del matí.
Ø La força pública està facultada per ingressar i realitzar inspeccions a la propietat pública i privada
Ø Està prohibit realitzar manifestacions i tot tipus de reunió i associació, encara que sigui amb objectiu pacífic.
Ø Els membres de les Forces Armades i la Policia Nacional poden detenir als pressumptes infractors i posar-los a les ordres de les autoritats competents.
Les forces militars tenen el control de pous i estacions petrolieres i de les entrades i sortides a la capital Francisco de Orellana. Els dirigents i líders camperols es troben a la zona de montanya a causa de la persecució i repressió de les forces armades.
Des de l’Associació Catalana d’Enginyeria Sense Fronteres, denunciem la persecució i repressió de la població i dels moviments de defensa dels drets humans i ambientals que s’està duent a terme a Orellana, Equador.
Exigim que:
Els detinguts siguin alliberats immediatament.
Restitució de drets a la província d’Orellana.
Demanem la fi de l’estat d’emergència a la zona, així com la repressió i persecució de la població, líders socials i defensors de drets humans.
Finalment volem solidaritzar-nos amb el poble equatorià per la seva perseverança en la lluita pels seus drets davant l’actuació de les empreses petrolieres
---
Veurem com està el tema en tornar de Copenhague
Petons i abraçades
Raül
He rebut aquest correu dels companys d'ESF:
-----
Equador, Francisco de Orellana
El decret d’estat d’emergència a la província petroliera equatoriana registra greus vulneracions de drets humans
La població és reprimida de forma desproporcionada per demanar el compliment dels convenis estatals amb les empreses petrolieres
El govern d’Equador aprofita un nou decret d’estat d’emergència per vulnerar els drets humans de la població. El President de la República de l’Equador, Rafael Correa, va decretar l’estat d’emergència a la província d’Orellana el passat dia 29 de Novembre. El Comitè de Drets Humans i la Red de Líderes Ángel Shingre la detenció arbitrària de diverses persones que presenten senyals de tortura i maltractament. 30 persones han estat detingudes fins al moment a la província del Napo i no es coneix on es troben.
El govern va decretar un nou estat d’emergència davant la reclamació de la població de Dayuma i Inés Arango, a Orellana, que exigien a les empreses petrolieres i al govern central el compliment dels convenis.
Diverses persones de la Red de Líderes Comunitarios Ángel Shingre han estat detinguts. La Red és una organització de líders de diverses comunitats, indígenes i colones, que lluita per la defensa dels drets humans i mediambientals davant les agressions de les empreses petrolieres i extractores de fusta.
Equador compta amb una llarga història de declaracions d’estat d’emergència. La Comissió Iberoamericana de Drets Humans va demanar el govern d’Equador en el 1998 que “no recorregués a la invocació de l’estat d’emergència per combatre problemes socials i econòmics”.
La declaració com a estat d’emergència a Orellana dóna el poder a les forces militars i suposa:
Ø Toc de queda des de les 10 de la nit fins a les 5 del matí.
Ø La força pública està facultada per ingressar i realitzar inspeccions a la propietat pública i privada
Ø Està prohibit realitzar manifestacions i tot tipus de reunió i associació, encara que sigui amb objectiu pacífic.
Ø Els membres de les Forces Armades i la Policia Nacional poden detenir als pressumptes infractors i posar-los a les ordres de les autoritats competents.
Les forces militars tenen el control de pous i estacions petrolieres i de les entrades i sortides a la capital Francisco de Orellana. Els dirigents i líders camperols es troben a la zona de montanya a causa de la persecució i repressió de les forces armades.
Des de l’Associació Catalana d’Enginyeria Sense Fronteres, denunciem la persecució i repressió de la població i dels moviments de defensa dels drets humans i ambientals que s’està duent a terme a Orellana, Equador.
Exigim que:
Els detinguts siguin alliberats immediatament.
Restitució de drets a la província d’Orellana.
Demanem la fi de l’estat d’emergència a la zona, així com la repressió i persecució de la població, líders socials i defensors de drets humans.
Finalment volem solidaritzar-nos amb el poble equatorià per la seva perseverança en la lluita pels seus drets davant l’actuació de les empreses petrolieres
---
Veurem com està el tema en tornar de Copenhague
Petons i abraçades
Raül
sábado, diciembre 01, 2007
Carn de blog
-- Sintonía de Carroussel Deportivo (Autor desconocido) --
/*Pre: Carn de blog => dícese de la situación vivida por uno o varios de los integrantes de un blog (escritor y/o lectores) que merece ser compartida con la Humanidad. Las causas pueden ser diversas: freaks, risas, experiencias extrasensoriales...En la crónica del hecho puede aparecer lenguaje críptico sólo inteligible por aquellos que han vivido la situación descrita*/
El Marcelino és un bon lloc per a sopar en plan amigotes. Convocats estàvem pel David per a compartir, com a mínim, tapes i beure. 9 persones que han estat a punt de ser 11. ¿Qué pedimos? Lacón!!! ¿Cuántos? 8 (supersu!!!). Venga, ya lo tenéis! Sí: bravas, calamares, pan con tomate, chipirones, chistorra, pimientos de Padrón... ala! Hem sortit prou farts i per 12,5€. Un preu que no s'ho valia (hauríem d'haver pagat més!) tenint en compte l'ambient festiu que hem viscut allà. Converses no tan banals sorgides inicialment d'un vestidor que vol ser rocket. Juguesques i preguntes. I si fem una enquesta? Arrenquem preguntes cinèfiles. Tu creus? I tant! Recordem paraules dites a Rubí referides a Euskadi que allà van ser incòmodes i aquí mereixedores de targeta i indignació. Aproximacions vàries per a tornar l'atac...
Les paraules dites en aquella taula no poden ser reproduides aquí. Primer per manca de memòria i segon per manca de congruència... simplement espectacular. El picopalisme és una forma de vida. 0, claro! Bicis i cotxes. Cobra. Regals de 18 anys. Bogeria desfermada.
Cap a passeig de St Joan que hi manca gent. Avisats som que queden 15 minuts... ¿con lo bien que nos lo estamos pasando nos quieres echar? Parlem d'esquerran(e)s i dinars compartits relacionats amb manca de rendiment als partits del dilluns. ¿El viernes es fin de semana? Ganivetades que volen i visions estranyes que em fan portar la mà al cor... uiiiiii al larguero! Venga pagad y puerta... ¿podemos ir dentro? Sí pero hasta la 1! Seguim amb l'enquesta i surten persones que estan a Àfrica, presentadores de TV de la terra ferma i no tan ferma. Límits i la T màgica Brutaniense (imprescindible). Col·leccionistes de tot i GB de 0 i 1s que formen colors, formes i moviments.
Arriba la cúpula de MO i ja hem de marxar. Conato d'última però marxo tot i rebre el Carles comentant-li que hauria d'haver estat allà. Jo mai mai... uiiiiiiiii, gent que descodifica 4 xifres per veure documentals, desordre i comiat fins la propera... cal repetir. Proper episodi dilluns al vestidor? Bogeria i riure...
Quina nit! Quedarà "en los anales de la historia"
De baixada bicing que agafo però em costa deixar (3 parades) i gent que parla sola, amb algú al costat o amb un aparell inanimat que emet vida. Fred i mantes. Gent, "botellons" per Marina i records de tantes coses...
Petons i abraçades
Raül
P.S.: o l'escrivia ara o perdia actualitat :p. Presents durant la major part de la nit: Chu, Anna, Reno, Uri, Seli, Marc, David, Pau i jo.
/*Pre: Carn de blog => dícese de la situación vivida por uno o varios de los integrantes de un blog (escritor y/o lectores) que merece ser compartida con la Humanidad. Las causas pueden ser diversas: freaks, risas, experiencias extrasensoriales...En la crónica del hecho puede aparecer lenguaje críptico sólo inteligible por aquellos que han vivido la situación descrita*/
El Marcelino és un bon lloc per a sopar en plan amigotes. Convocats estàvem pel David per a compartir, com a mínim, tapes i beure. 9 persones que han estat a punt de ser 11. ¿Qué pedimos? Lacón!!! ¿Cuántos? 8 (supersu!!!). Venga, ya lo tenéis! Sí: bravas, calamares, pan con tomate, chipirones, chistorra, pimientos de Padrón... ala! Hem sortit prou farts i per 12,5€. Un preu que no s'ho valia (hauríem d'haver pagat més!) tenint en compte l'ambient festiu que hem viscut allà. Converses no tan banals sorgides inicialment d'un vestidor que vol ser rocket. Juguesques i preguntes. I si fem una enquesta? Arrenquem preguntes cinèfiles. Tu creus? I tant! Recordem paraules dites a Rubí referides a Euskadi que allà van ser incòmodes i aquí mereixedores de targeta i indignació. Aproximacions vàries per a tornar l'atac...
Les paraules dites en aquella taula no poden ser reproduides aquí. Primer per manca de memòria i segon per manca de congruència... simplement espectacular. El picopalisme és una forma de vida. 0, claro! Bicis i cotxes. Cobra. Regals de 18 anys. Bogeria desfermada.
Cap a passeig de St Joan que hi manca gent. Avisats som que queden 15 minuts... ¿con lo bien que nos lo estamos pasando nos quieres echar? Parlem d'esquerran(e)s i dinars compartits relacionats amb manca de rendiment als partits del dilluns. ¿El viernes es fin de semana? Ganivetades que volen i visions estranyes que em fan portar la mà al cor... uiiiiii al larguero! Venga pagad y puerta... ¿podemos ir dentro? Sí pero hasta la 1! Seguim amb l'enquesta i surten persones que estan a Àfrica, presentadores de TV de la terra ferma i no tan ferma. Límits i la T màgica Brutaniense (imprescindible). Col·leccionistes de tot i GB de 0 i 1s que formen colors, formes i moviments.
Arriba la cúpula de MO i ja hem de marxar. Conato d'última però marxo tot i rebre el Carles comentant-li que hauria d'haver estat allà. Jo mai mai... uiiiiiiiii, gent que descodifica 4 xifres per veure documentals, desordre i comiat fins la propera... cal repetir. Proper episodi dilluns al vestidor? Bogeria i riure...
Quina nit! Quedarà "en los anales de la historia"
De baixada bicing que agafo però em costa deixar (3 parades) i gent que parla sola, amb algú al costat o amb un aparell inanimat que emet vida. Fred i mantes. Gent, "botellons" per Marina i records de tantes coses...
Petons i abraçades
Raül
P.S.: o l'escrivia ara o perdia actualitat :p. Presents durant la major part de la nit: Chu, Anna, Reno, Uri, Seli, Marc, David, Pau i jo.
viernes, noviembre 30, 2007
Google fan
-- Bad Medicine (Bon Jovi) --
/*Pre: ja tinc entrades per a Ismael Serrano al Teatre Joventut (2 de febrer de 2008!!), esperem que sigui millor. Algun dia podríem pensar en les avantatges dels "dealers" d'entrades de tenir els diners tan aviat i més si sapiguèssim a quin plaç paguen les despeses*/
Em declaro fan incondicional de Google com a empresa (no només com a buscador). Tenen una forma de treballar curiosa i, a més, inverteixen en moltes coses interessants.
Espero no portar-me una desencís dintre d'un temps.
"Para muestra un botón":
http://www.canalsolidari.org/web/noticies/noticia/?id_noticia=8847
http://www.google.org/
Petons i abraçades
Raül
/*Pre: ja tinc entrades per a Ismael Serrano al Teatre Joventut (2 de febrer de 2008!!), esperem que sigui millor. Algun dia podríem pensar en les avantatges dels "dealers" d'entrades de tenir els diners tan aviat i més si sapiguèssim a quin plaç paguen les despeses*/
Em declaro fan incondicional de Google com a empresa (no només com a buscador). Tenen una forma de treballar curiosa i, a més, inverteixen en moltes coses interessants.
Espero no portar-me una desencís dintre d'un temps.
"Para muestra un botón":
http://www.canalsolidari.org/web/noticies/noticia/?id_noticia=8847
http://www.google.org/
Petons i abraçades
Raül
jueves, noviembre 29, 2007
Pere Barnés
-- Mantes de cartró (Kairoi) --
/*Pre: ahir em van tunejar el cotxe... coses que passen i tot sigui això (que no ha estat res). També vaig anar a veure Cabaret a l'Apollo (coses de fer 1 any i mig), aviat crònica de l'espectacular espectacle :p ("La vida es un cabaret").*/
Fa uns 5 anys el gran Xavi Barquet va començar a parlar-me de la fundació Arrels. Es tracta d'una organització d'ajuda i suport a la gent sense sostre de Barcelona. Ell va començar col·laborant al centre de dia però el seu somni i il·lusió era sortir al carrer, a parlar amb la gent que viu i dorm sota el cel. Ell ho ha aconseguit i coneix molts casos diferents, ha après molt.
Jo m'hi vaig voler ficar farà 4 anys, acabat de sortir de la universitat i mentre treballava de docent als matins a la Vila de Gràcia. El cas és que en tenir les tardes lliures em vaig engrescar a apuntar-m'hi. No us penseu que agafen voluntaris "a saco" sinó que fan reunions de grup i entrevistes personals per assegurar-se que la persona que entra ho fa a conciència i a més demanen un compromís de temps setmanal (habitualment una tarda a la setmana).
Malauradament no vaig poder ni començar a ajudar degut al canvi d'horari de la nova feina. Em vaig haver de contentar amb ser un col·laborador extern. Tot i això segueixo l'evolució de la seva tasca ja que la trobo imprescindible i molt lloable. A més, amb en Xavi en parlem tot sovint (i coincideix que l'equip de carrer on ell hi és va pel meu actual barri).
La tasca d'Arrels és complexa. Donen suport a gent sense llar, dutxes, roba, entreteniment, tallers ocupacionals, els cerquen feina, ajuda mèdica, un sostre on dormir... (tot amb una certa evolució, seguiment i tutel·lat per professionals). Així dit amb 3 línies està certament esbiaixat però podeu trobar tota la informació a http://www.arrelsfundacio.com/.
Arrels edita informació periòdica sobre les seves activitats i en l'última va arribar la informació de la nova Llar Pere Barnés per a gent sense sostre. Em va interessar molt i és un projecte que fa anys que hi somniaven. La història de la persona que dóna nom a la Llar així com les característiques de la mateixa les podeu trobar a l'edició d'avui de El Periódico:
http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=462711&idseccio_PK=1022&h=
Demanen gent que hi col·labori. Hi ha horaris, dies i tasques per a tots els gustos. Només cal tenir ganes de donar una mica del nostre temps per aquells que més ho mereixen. Podeu contactar amb Arrels a la web que us he donat
... canvis d'orientació, de rumb, de direcció, de sentit? Ja veurem... és dur però hi ha camins que altres ja van fer fa anys i les petjades encara es poden trobar... gràcies Xavi, ets molt gran!!!
Ja surt el sol i la lluna s’amaga de pressa.
Hi ha nens avui que desperten
amb mans sempre esteses.
Pels carrers la innocència
vestida de pobre
demana a cegues que donem
allò que ara ens sobra.
Ja surt el sol que il·lumina
a rics i a pobres;
pregunto jo si és que el dret
a la vida ben digna
no és el mateix per tots aquells
que patim sota el sol.
Que ningú més arrossegui
per viure el seu rostre.
I AQUELLS NENS QUE ARA PLOREN
I MAI NO HAN TINGUT NINGÚ.
QUE ELS HI FACI ALGUN PETÓ
A L’ ANAR A DORMIR.
BONA MARE DE L’HOME,
ACARONA’LS TU A LA NIT
I COBREIX-LOS SENSE MANTES DE CARTRÓ. (2)
Descobriran en aquells
que els regalen la vida
la serenor d’alguns somnis
que porten somriures.
No volen més que el regal d’un amor
que se’ls dóna gratuïtament
la claror de sentir-se persones.
I AQUELLS NENS QUE ARA PLOREN ...
Petons i abraçades
Raül
/*Pre: ahir em van tunejar el cotxe... coses que passen i tot sigui això (que no ha estat res). També vaig anar a veure Cabaret a l'Apollo (coses de fer 1 any i mig), aviat crònica de l'espectacular espectacle :p ("La vida es un cabaret").*/
Fa uns 5 anys el gran Xavi Barquet va començar a parlar-me de la fundació Arrels. Es tracta d'una organització d'ajuda i suport a la gent sense sostre de Barcelona. Ell va començar col·laborant al centre de dia però el seu somni i il·lusió era sortir al carrer, a parlar amb la gent que viu i dorm sota el cel. Ell ho ha aconseguit i coneix molts casos diferents, ha après molt.
Jo m'hi vaig voler ficar farà 4 anys, acabat de sortir de la universitat i mentre treballava de docent als matins a la Vila de Gràcia. El cas és que en tenir les tardes lliures em vaig engrescar a apuntar-m'hi. No us penseu que agafen voluntaris "a saco" sinó que fan reunions de grup i entrevistes personals per assegurar-se que la persona que entra ho fa a conciència i a més demanen un compromís de temps setmanal (habitualment una tarda a la setmana).
Malauradament no vaig poder ni començar a ajudar degut al canvi d'horari de la nova feina. Em vaig haver de contentar amb ser un col·laborador extern. Tot i això segueixo l'evolució de la seva tasca ja que la trobo imprescindible i molt lloable. A més, amb en Xavi en parlem tot sovint (i coincideix que l'equip de carrer on ell hi és va pel meu actual barri).
La tasca d'Arrels és complexa. Donen suport a gent sense llar, dutxes, roba, entreteniment, tallers ocupacionals, els cerquen feina, ajuda mèdica, un sostre on dormir... (tot amb una certa evolució, seguiment i tutel·lat per professionals). Així dit amb 3 línies està certament esbiaixat però podeu trobar tota la informació a http://www.arrelsfundacio.com/.
Arrels edita informació periòdica sobre les seves activitats i en l'última va arribar la informació de la nova Llar Pere Barnés per a gent sense sostre. Em va interessar molt i és un projecte que fa anys que hi somniaven. La història de la persona que dóna nom a la Llar així com les característiques de la mateixa les podeu trobar a l'edició d'avui de El Periódico:
http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=462711&idseccio_PK=1022&h=
Demanen gent que hi col·labori. Hi ha horaris, dies i tasques per a tots els gustos. Només cal tenir ganes de donar una mica del nostre temps per aquells que més ho mereixen. Podeu contactar amb Arrels a la web que us he donat
... canvis d'orientació, de rumb, de direcció, de sentit? Ja veurem... és dur però hi ha camins que altres ja van fer fa anys i les petjades encara es poden trobar... gràcies Xavi, ets molt gran!!!
Ja surt el sol i la lluna s’amaga de pressa.
Hi ha nens avui que desperten
amb mans sempre esteses.
Pels carrers la innocència
vestida de pobre
demana a cegues que donem
allò que ara ens sobra.
Ja surt el sol que il·lumina
a rics i a pobres;
pregunto jo si és que el dret
a la vida ben digna
no és el mateix per tots aquells
que patim sota el sol.
Que ningú més arrossegui
per viure el seu rostre.
I AQUELLS NENS QUE ARA PLOREN
I MAI NO HAN TINGUT NINGÚ.
QUE ELS HI FACI ALGUN PETÓ
A L’ ANAR A DORMIR.
BONA MARE DE L’HOME,
ACARONA’LS TU A LA NIT
I COBREIX-LOS SENSE MANTES DE CARTRÓ. (2)
Descobriran en aquells
que els regalen la vida
la serenor d’alguns somnis
que porten somriures.
No volen més que el regal d’un amor
que se’ls dóna gratuïtament
la claror de sentir-se persones.
I AQUELLS NENS QUE ARA PLOREN ...
Petons i abraçades
Raül
miércoles, noviembre 28, 2007
El congreso de los diputados
-- Como un lobo (Miguel y Bimba Bosé) --
/* Pre: observásteis las ojeras de Dinho ayer? Este hombre está muy acabado... la cara hinchada, con pinta de no dormir, ni un sprint a pesar de jugar 20 minutos... en fin lazito y para Londrés o Milán...*/
Enésimo intento de mostrar indignación por parte de Cataluña y portazo en la cara nada más intentar salir a luchar a las Españas. El caso es que lo del transporte por aquí se ha gestionado mal, tarde y encima saldrá más caro de lo presupuestado inicialmente (comisiones ilegales ya previstas). PEdimos soluciones y nos envían a un paco que aún la ha liado con más promesas que no se cumplen ("Aprobaré...") pero a las que nos vamos acostumbrando.
Un mes y pico sin trenes que vengan de Tarragona y tan tranquilos. La solución no es que dimita esa señora sino que lo que tiene que hacer es resolver toda la problemática y dejar de hacerse fotos. Se ha demostrado que es una incompetente pero va a arrasar en Málaga como cabeza de lista... ¿alguien lo entiende?
Vamos a la votación. La moción no tira adelante por sólo 3 votos de diferencia. Votan a favor ERC, IC, PP y CiU. Votan en contra BNGa, PNV y PSOE (PSC incluído, claro) además de 2 tránsfugas... total 3 votos de diferencia. Esto ya estaba más que pactado antes, hacía falta hacer el paripé?
Se supone que es una representación española pero tampoco miramos por el bien de todas las regiones. Como es natural cada uno mira por la suya y es lo que han hecho los vascos y gallegos. En este caso habrán sacado tajada de esta situación en forma de mayor cupo o inversiones. Cómo vamos a avanzar si dependemos del servilismo de nuestro Govern? El PSC se debe al PSOE y por tanto no vamos a ir nada bien.
Siguen riéndose de nosotros y no tenemos nada que hacer si la situación continúa como hasta ahora. Nuestro poder adquisitivo casi no ha subido después de 10 años según un estudio del IESE. Pagamos muchos impuestos y vamos muy apretados. No dudo que en toda España se así pero yo expreso lo que vivo día tras día. Me veo obligado a coger el coche para ir a trabajar porque el tren me deja lejos, la gasolina sube sin parar y pago un sobrecoste para supuestamente aumentar la calidad de la Sanidad, el suelo en Barna es carísimo y la comida también, nuestro IPC sube un 4,3% mientras que en España sube un 3,4% y por tanto mi sueldo sube un 1.1% menos de lo que debería (año tras año)...
Esto es lo que tenemos y lo que hemos escogido... se supone. La democracia actual no funciona porque los políticos no representan lo que hemos votado ya que por detrás hay muchos cables que no vemos pero que son necesarios para aguantar a los candidatos (patrocinadores, acuerdos encubiertos, luchas de poder, egos...)
Eh! pero siempre intentando sonreir con algo que nos haga ilusión!!
Petons i abraçades
Raül
/* Pre: observásteis las ojeras de Dinho ayer? Este hombre está muy acabado... la cara hinchada, con pinta de no dormir, ni un sprint a pesar de jugar 20 minutos... en fin lazito y para Londrés o Milán...*/
Enésimo intento de mostrar indignación por parte de Cataluña y portazo en la cara nada más intentar salir a luchar a las Españas. El caso es que lo del transporte por aquí se ha gestionado mal, tarde y encima saldrá más caro de lo presupuestado inicialmente (comisiones ilegales ya previstas). PEdimos soluciones y nos envían a un paco que aún la ha liado con más promesas que no se cumplen ("Aprobaré...") pero a las que nos vamos acostumbrando.
Un mes y pico sin trenes que vengan de Tarragona y tan tranquilos. La solución no es que dimita esa señora sino que lo que tiene que hacer es resolver toda la problemática y dejar de hacerse fotos. Se ha demostrado que es una incompetente pero va a arrasar en Málaga como cabeza de lista... ¿alguien lo entiende?
Vamos a la votación. La moción no tira adelante por sólo 3 votos de diferencia. Votan a favor ERC, IC, PP y CiU. Votan en contra BNGa, PNV y PSOE (PSC incluído, claro) además de 2 tránsfugas... total 3 votos de diferencia. Esto ya estaba más que pactado antes, hacía falta hacer el paripé?
Se supone que es una representación española pero tampoco miramos por el bien de todas las regiones. Como es natural cada uno mira por la suya y es lo que han hecho los vascos y gallegos. En este caso habrán sacado tajada de esta situación en forma de mayor cupo o inversiones. Cómo vamos a avanzar si dependemos del servilismo de nuestro Govern? El PSC se debe al PSOE y por tanto no vamos a ir nada bien.
Siguen riéndose de nosotros y no tenemos nada que hacer si la situación continúa como hasta ahora. Nuestro poder adquisitivo casi no ha subido después de 10 años según un estudio del IESE. Pagamos muchos impuestos y vamos muy apretados. No dudo que en toda España se así pero yo expreso lo que vivo día tras día. Me veo obligado a coger el coche para ir a trabajar porque el tren me deja lejos, la gasolina sube sin parar y pago un sobrecoste para supuestamente aumentar la calidad de la Sanidad, el suelo en Barna es carísimo y la comida también, nuestro IPC sube un 4,3% mientras que en España sube un 3,4% y por tanto mi sueldo sube un 1.1% menos de lo que debería (año tras año)...
Esto es lo que tenemos y lo que hemos escogido... se supone. La democracia actual no funciona porque los políticos no representan lo que hemos votado ya que por detrás hay muchos cables que no vemos pero que son necesarios para aguantar a los candidatos (patrocinadores, acuerdos encubiertos, luchas de poder, egos...)
Eh! pero siempre intentando sonreir con algo que nos haga ilusión!!
Petons i abraçades
Raül
viernes, noviembre 23, 2007
Estalvi energètic
-- Lucky Town (Bruce Springsteen) --
/*Pre: que després de n anys només un tràgic succés posi en entredit programes com "El diario de Patricia" indica cap a on anem. Morbo, suposades sorpreses, necessitats de reconciliacions, enganys, misèries personals al descobert... això és el que majoritàriament consumim com a país. Queda molt chic dir que veiem "Redes", "La nit al dia" o "Minoria Absoluta" però el telespectador habitual desitja i necessita "Aquí hay Tomate", "Escenas de Matrimonio", "Dónde estás corazón"... què hi cerquem? i millor dit què hi trobem? El problema no està en "El diario de Patricia", està en que es consumeix a "mansalva", la prohibició no portarà a solució sinó a clonatge inicialment variat però a la llarga igual o pitjor*/
Moltes iniciatives han sorgit després de l'apocalíptic documental de Al Gore. Que hi ha un canvi climàtic està clar. Que nosaltres en som la clau parcialment també. Hi ha teories que parlen de cicles en el clima. L'emissió de CO2 causa l'efecte hivernacle que fa forats a la capa d'O3 i fa augmentar la temperatura i fondre els pols que causen pujada en el nivell del mar... això seria el resum.
A partir d'aquí les solucions possibles. Es convoca una apagada general la setmana passada i reverteix en un descens d'un 0.7% del consum habitual. Les indústries no apaguen les màquines perquè costa més apagar i encendre que mantenir encés durant mesos. Que jo apagui els llums més sovint i no tingui l'ordinador encés va millor per la meva butxaca que per al planeta (encara que la unió fa la força).
Però no tot està perdut. Estan sorgint corrents que no necessàriament són ecologistes sinó més aviat sostenibles (parafrasejant el conseller Saura). Us en presento alguns exemples en el món tecnològic. El primer de tots és un buscador ben curiós que em va enviar mon germà: http://www.blackle.com/. El veieu i penseu... quina tonteria... és el mateix que Google però en color foscos. Això vol dir que consumeix menys energia que el cercador més emprat (95% de les cerques universals es fan amb Google segons Pablo technologies) que es basa en colors clars.
Més enllà de les bombetes de baix consum tenim els servidors ecològics. Actualment totes les empreses disposen de servidors, són una mena de grans ordinadors que mantenen la infrastructura informàtica (xarxes internes, VPNs, DMZ...) general. HAbitualment aquests no s'apaguen mai perquè pot arribar alguna consulta o necessitat en qualsevol moment i més encara en les empreses internacionals.
Així doncs s'ha creat el segell ecològic per a aquests ordinadors. Hi ha empreses especialitzades en instal·lar aquest tipus de dispositius i a crear l'homologació corresponent. Tenim les següents webs:
www.ecoservers.co.uk/
http://www.newscientist.com/article/mg14018974.100-birth-of-the-ecocomputer-it-takes--pounds-sterling200worth-of-electricity-and-12-tonnes--of-water-to-make-a--typical-desktopcomputer-but-the-pressure-is-on-manufacturers-to-be-less-wasteful-.html
http://www.coopamerica.org/pubs/realmoney/articles/computers.cfm
És curiós observar també els costos ecològics de manufacturació de coses tan habituals com les comentades o encara més: els mòbils.
http://www.noticiesdot.com/2006/10/30/nou-blog-de-tragamovil-per-al-reciclatge-de-telegravefons/
http://www.tragamovil.com/
Iniciativa de reciclatge d'aquells aparells que tenim apartats a ca nostra quan podrien fer servei per altres coses.
Finalment, en la trobada d'animadors nous la gent del CAU de Rubí ens va mostrar que hi ha una alternativa als coberts, plats i gots de plàstic: els estris compostables que poden anar al cubell de residus orgànics directament.
http://xcr.arc.cat/web/guest/home
http://www.arc-cat.net/ca/home.asp (Agència catalana de residus)
En fi, en les nostres mans tenim part de la solució del problema. Altra part està en la indústria (hi ha homologacións ISO al respecte) i en els governs (augmentar l'eficiència del transport públic, per exemple).
Petons i abraçades
Raül
/*Pre: que després de n anys només un tràgic succés posi en entredit programes com "El diario de Patricia" indica cap a on anem. Morbo, suposades sorpreses, necessitats de reconciliacions, enganys, misèries personals al descobert... això és el que majoritàriament consumim com a país. Queda molt chic dir que veiem "Redes", "La nit al dia" o "Minoria Absoluta" però el telespectador habitual desitja i necessita "Aquí hay Tomate", "Escenas de Matrimonio", "Dónde estás corazón"... què hi cerquem? i millor dit què hi trobem? El problema no està en "El diario de Patricia", està en que es consumeix a "mansalva", la prohibició no portarà a solució sinó a clonatge inicialment variat però a la llarga igual o pitjor*/
Moltes iniciatives han sorgit després de l'apocalíptic documental de Al Gore. Que hi ha un canvi climàtic està clar. Que nosaltres en som la clau parcialment també. Hi ha teories que parlen de cicles en el clima. L'emissió de CO2 causa l'efecte hivernacle que fa forats a la capa d'O3 i fa augmentar la temperatura i fondre els pols que causen pujada en el nivell del mar... això seria el resum.
A partir d'aquí les solucions possibles. Es convoca una apagada general la setmana passada i reverteix en un descens d'un 0.7% del consum habitual. Les indústries no apaguen les màquines perquè costa més apagar i encendre que mantenir encés durant mesos. Que jo apagui els llums més sovint i no tingui l'ordinador encés va millor per la meva butxaca que per al planeta (encara que la unió fa la força).
Però no tot està perdut. Estan sorgint corrents que no necessàriament són ecologistes sinó més aviat sostenibles (parafrasejant el conseller Saura). Us en presento alguns exemples en el món tecnològic. El primer de tots és un buscador ben curiós que em va enviar mon germà: http://www.blackle.com/. El veieu i penseu... quina tonteria... és el mateix que Google però en color foscos. Això vol dir que consumeix menys energia que el cercador més emprat (95% de les cerques universals es fan amb Google segons Pablo technologies) que es basa en colors clars.
Més enllà de les bombetes de baix consum tenim els servidors ecològics. Actualment totes les empreses disposen de servidors, són una mena de grans ordinadors que mantenen la infrastructura informàtica (xarxes internes, VPNs, DMZ...) general. HAbitualment aquests no s'apaguen mai perquè pot arribar alguna consulta o necessitat en qualsevol moment i més encara en les empreses internacionals.
Així doncs s'ha creat el segell ecològic per a aquests ordinadors. Hi ha empreses especialitzades en instal·lar aquest tipus de dispositius i a crear l'homologació corresponent. Tenim les següents webs:
www.ecoservers.co.uk/
http://www.newscientist.com/article/mg14018974.100-birth-of-the-ecocomputer-it-takes--pounds-sterling200worth-of-electricity-and-12-tonnes--of-water-to-make-a--typical-desktopcomputer-but-the-pressure-is-on-manufacturers-to-be-less-wasteful-.html
http://www.coopamerica.org/pubs/realmoney/articles/computers.cfm
És curiós observar també els costos ecològics de manufacturació de coses tan habituals com les comentades o encara més: els mòbils.
http://www.noticiesdot.com/2006/10/30/nou-blog-de-tragamovil-per-al-reciclatge-de-telegravefons/
http://www.tragamovil.com/
Iniciativa de reciclatge d'aquells aparells que tenim apartats a ca nostra quan podrien fer servei per altres coses.
Finalment, en la trobada d'animadors nous la gent del CAU de Rubí ens va mostrar que hi ha una alternativa als coberts, plats i gots de plàstic: els estris compostables que poden anar al cubell de residus orgànics directament.
http://xcr.arc.cat/web/guest/home
http://www.arc-cat.net/ca/home.asp (Agència catalana de residus)
En fi, en les nostres mans tenim part de la solució del problema. Altra part està en la indústria (hi ha homologacións ISO al respecte) i en els governs (augmentar l'eficiència del transport públic, per exemple).
Petons i abraçades
Raül
lunes, noviembre 19, 2007
TF 2K7
-- Angel of Harlem (U2) --
Tornes a Llinars després de no fa tant i Allegria et copsa encara el cor mentre fas un taller sorpresa i treus el millor que pots que a vegades és pitjor que abans i no saps que si després. Percepcions pròpies o realitat latent?
Tira palante con los cuernos que las cosas salen adelante. Esperit que comparteixes quan ja no saps d'on treure un segon per fer-te allò que dones teu i no només pinzellades. Formes diferents i aprenent contínuament de qui fa anys que és mestre Jedi mentre tu només ets un padawan. Dinem plegats amb reminiscències d'una festa sorpresa prou freak amb lacón, xoriçó i gamba. El partit és inevitable, nois vs noies amb trànsfugues i altres hipermotivats. Noies que entrenen per un torneig que s'ha ampliat al bàsquet i que està muntat per la il·lusió des del minut 0 de la preparació.
Tallers de tarda on el cansament és present i el fred encara més. Compartir i parlar, projectes diferents, realitats similars, adaptacions necessàries i futur incert. Preguntes, dubtes i alguna resposta. Alternatives pròpies i externes que poden canviar una forma de vida que cal revisar.
Celebració estranya... soroll i mostra inefectiva d'azote Rijkaardià. Et fas gran? Què pensaries 10 anys enrera? Proximitat que s'allunya tot i els esforços. No és fàcil conèixer ni que et coneguin més enllà del respecte per formar part del pleistocé fajmacorià. Fa ràbia, potser necessito compartir bogeries en branques petites tot i que se'm fa una muntanya, o potser no...
Sopar amb menjar guardat per qui acompanya des del més proper fins el més llunyà però no sempre prou valorat. Converses i kraken que saluda. Es quedà fins demà. Fred, molt fred i cansament extrem que no em permet compartir més amb qui em ve de gust: vida, música, tomateo i projectes. Somnis comuns o diferents i records que se'n van fins a una Setmana de l'Alegria a La Farga el 1992.
Gent que ve de fora i forma amb el cor perquè és el que ha mamat i això es nota. Taller en comú preparat i dirigit? Regals senzills i simbolisme... benentés? Sentiments contradictoris i visions de coses que desconeixes. Resums i articles... rutina o il·lusió? Ganes o cabezonería? Alegria per estar acompanyat pels de sempre... lluites de foulards ficticies, abraçades i paraules de proximitat. Qui diu què i vés a saber quan, abans o després, depèn del dia.
Aigua per donar i aigua per rebre, qui guanya? Tocar i mirar als ulls. Necessitat de mesos per compartir amb cadascun. Per conèixer millor i saber què passa, manca o cal canviar. No pot ser perquè vols més de tot aspecte a més de coses noves.
Fins aquí de moment... esperant reaccions i intentant organitzar-me en aquest mes que es presenta apassionant... avellanes, barna, copenhagen, cerdanyola, lleida...
Petons i abraçades
Raül
Tornes a Llinars després de no fa tant i Allegria et copsa encara el cor mentre fas un taller sorpresa i treus el millor que pots que a vegades és pitjor que abans i no saps que si després. Percepcions pròpies o realitat latent?
Tira palante con los cuernos que las cosas salen adelante. Esperit que comparteixes quan ja no saps d'on treure un segon per fer-te allò que dones teu i no només pinzellades. Formes diferents i aprenent contínuament de qui fa anys que és mestre Jedi mentre tu només ets un padawan. Dinem plegats amb reminiscències d'una festa sorpresa prou freak amb lacón, xoriçó i gamba. El partit és inevitable, nois vs noies amb trànsfugues i altres hipermotivats. Noies que entrenen per un torneig que s'ha ampliat al bàsquet i que està muntat per la il·lusió des del minut 0 de la preparació.
Tallers de tarda on el cansament és present i el fred encara més. Compartir i parlar, projectes diferents, realitats similars, adaptacions necessàries i futur incert. Preguntes, dubtes i alguna resposta. Alternatives pròpies i externes que poden canviar una forma de vida que cal revisar.
Celebració estranya... soroll i mostra inefectiva d'azote Rijkaardià. Et fas gran? Què pensaries 10 anys enrera? Proximitat que s'allunya tot i els esforços. No és fàcil conèixer ni que et coneguin més enllà del respecte per formar part del pleistocé fajmacorià. Fa ràbia, potser necessito compartir bogeries en branques petites tot i que se'm fa una muntanya, o potser no...
Sopar amb menjar guardat per qui acompanya des del més proper fins el més llunyà però no sempre prou valorat. Converses i kraken que saluda. Es quedà fins demà. Fred, molt fred i cansament extrem que no em permet compartir més amb qui em ve de gust: vida, música, tomateo i projectes. Somnis comuns o diferents i records que se'n van fins a una Setmana de l'Alegria a La Farga el 1992.
Gent que ve de fora i forma amb el cor perquè és el que ha mamat i això es nota. Taller en comú preparat i dirigit? Regals senzills i simbolisme... benentés? Sentiments contradictoris i visions de coses que desconeixes. Resums i articles... rutina o il·lusió? Ganes o cabezonería? Alegria per estar acompanyat pels de sempre... lluites de foulards ficticies, abraçades i paraules de proximitat. Qui diu què i vés a saber quan, abans o després, depèn del dia.
Aigua per donar i aigua per rebre, qui guanya? Tocar i mirar als ulls. Necessitat de mesos per compartir amb cadascun. Per conèixer millor i saber què passa, manca o cal canviar. No pot ser perquè vols més de tot aspecte a més de coses noves.
Fins aquí de moment... esperant reaccions i intentant organitzar-me en aquest mes que es presenta apassionant... avellanes, barna, copenhagen, cerdanyola, lleida...
Petons i abraçades
Raül
jueves, noviembre 15, 2007
Concierto!
-- Si se callase el ruido (Ismael Serrano) --
Si se callase el ruido
oirías la lluvia caer
limpiando la ciudad de espectros,
te oiría hablar en sueños
y abriría las ventanas.
Si se callase el ruido
quizá podríamos hablar
y soplar sobre las heridas,
quizás entenderías
que nos queda la esperanza.
Noche de concierto en el Auditori. Vaya por delante que como sala de concierto me gusta mucho. Es un sitio acogedor y con buena acústica. Es donde he visto la mayoría de veces al cantante a quien fuimos a ver ayer: Ismael Serrano. Rodeado de entendidos y fans del mismo es más fácil notar los detalles y cuando ya dices cosas como que en aquel concierto tal o en el otro cual, que si el Teatre Joventut, que si te acuerdas cuando te llamé en aquella canción... señal que además has compartido notas con ellos. Ayer nos juntamos Ivan, Blanca, Noe, Rafa, Pepe, Seva, Miki, Jordi y yo.
La puesta en escena era diferente con un fondo marcado por unas nubes y un sol que se apaga en el horizonte, atrezzo de pesca y un par de músicos con camisetas de marinero. Ismael Serrano iba con tirantes (:s). La presentación del grupo se hizo al entrar con una especie de performance donde todos decían algo y ello daba paso a conocer al resto de componentes del concierto: Javier Bergia (percusión), Jacob Sureda (teclados y bajo) y Fredi Marugán (dirección musical, guitarras y bajo).
La primera cosa extraña fue que en una canción se equivocó. Durante la multitud de discursos que hizo (sobretodo al principio) se enganchaba y no le salían las palabras. Luego dijo algunas cosas sin demasiado sentido (la adaptación de la leyenda de Ulises y Penélope era bien freak) e hizo uso del más sentido populismo en algunas ocasiones. En cuanto a esto último es correcto como método para conectar con el público. Salieron los clásicos: El Jueves, el primo de Rajoy, las obras del AVE, la guerra de Irak, Silvio, el Che... es curioso cómo la gente aplaude a rabiar en plan: "qué rebelde soy, estoy de acuerdo con eso..." y luego a sentarnos en el sofá a ver la tele.
Era un concierto de presentación y como tal cantó muchas canciones del último disco: Casandra, Canción para un viejo amigo, Canción de amor y oficina, Zamba del emigrante, Si se callase el ruido, Amores imposibles...
El percusionista hizo gala de su dominio tocando un montón de instrumentos e incluso dando la sensación de que en ocasiones improvisaba. Era impagable la pose que tenía al tocar unos bongos que estaban a su izquierda. Para mí tuvo problemas de sonorización ya que en ocasiones no se oía. De hecho varias veces hacían señas al técnico para subir o bajar el retorno.
Una cosa curiosa era oir un sonido como de shekere mientras el percusionista tocaba el cajón y el resto estaban ocupados. Descubrimos al fin que era un sonido que salía del sintetizador del teclista...
Saltaron los típicos ¡Guapo! y un ¡A ver si apagan los móviles! delante nuestro que fue contestado con una yoya por su acompañante.
Hubo varios bises, sonó la imprescindible Últimamente, hubo coros, aplausos... pero en ocasiones faltó punch. La primera parte fue un poco floja y luego reflotó pero en otras ocasiones había disfrutado más. En resumen 2h45 de un buen concierto pero no inolvidable.
Esperaremos al Teatre Joventut
Petons i abraçades
Raül
P.S.: notar que compramos las entradas como en abril... es necesario que sea tan pronto?
Si se callase el ruido
oirías la lluvia caer
limpiando la ciudad de espectros,
te oiría hablar en sueños
y abriría las ventanas.
Si se callase el ruido
quizá podríamos hablar
y soplar sobre las heridas,
quizás entenderías
que nos queda la esperanza.
Noche de concierto en el Auditori. Vaya por delante que como sala de concierto me gusta mucho. Es un sitio acogedor y con buena acústica. Es donde he visto la mayoría de veces al cantante a quien fuimos a ver ayer: Ismael Serrano. Rodeado de entendidos y fans del mismo es más fácil notar los detalles y cuando ya dices cosas como que en aquel concierto tal o en el otro cual, que si el Teatre Joventut, que si te acuerdas cuando te llamé en aquella canción... señal que además has compartido notas con ellos. Ayer nos juntamos Ivan, Blanca, Noe, Rafa, Pepe, Seva, Miki, Jordi y yo.
La puesta en escena era diferente con un fondo marcado por unas nubes y un sol que se apaga en el horizonte, atrezzo de pesca y un par de músicos con camisetas de marinero. Ismael Serrano iba con tirantes (:s). La presentación del grupo se hizo al entrar con una especie de performance donde todos decían algo y ello daba paso a conocer al resto de componentes del concierto: Javier Bergia (percusión), Jacob Sureda (teclados y bajo) y Fredi Marugán (dirección musical, guitarras y bajo).
La primera cosa extraña fue que en una canción se equivocó. Durante la multitud de discursos que hizo (sobretodo al principio) se enganchaba y no le salían las palabras. Luego dijo algunas cosas sin demasiado sentido (la adaptación de la leyenda de Ulises y Penélope era bien freak) e hizo uso del más sentido populismo en algunas ocasiones. En cuanto a esto último es correcto como método para conectar con el público. Salieron los clásicos: El Jueves, el primo de Rajoy, las obras del AVE, la guerra de Irak, Silvio, el Che... es curioso cómo la gente aplaude a rabiar en plan: "qué rebelde soy, estoy de acuerdo con eso..." y luego a sentarnos en el sofá a ver la tele.
Era un concierto de presentación y como tal cantó muchas canciones del último disco: Casandra, Canción para un viejo amigo, Canción de amor y oficina, Zamba del emigrante, Si se callase el ruido, Amores imposibles...
El percusionista hizo gala de su dominio tocando un montón de instrumentos e incluso dando la sensación de que en ocasiones improvisaba. Era impagable la pose que tenía al tocar unos bongos que estaban a su izquierda. Para mí tuvo problemas de sonorización ya que en ocasiones no se oía. De hecho varias veces hacían señas al técnico para subir o bajar el retorno.
Una cosa curiosa era oir un sonido como de shekere mientras el percusionista tocaba el cajón y el resto estaban ocupados. Descubrimos al fin que era un sonido que salía del sintetizador del teclista...
Saltaron los típicos ¡Guapo! y un ¡A ver si apagan los móviles! delante nuestro que fue contestado con una yoya por su acompañante.
Hubo varios bises, sonó la imprescindible Últimamente, hubo coros, aplausos... pero en ocasiones faltó punch. La primera parte fue un poco floja y luego reflotó pero en otras ocasiones había disfrutado más. En resumen 2h45 de un buen concierto pero no inolvidable.
Esperaremos al Teatre Joventut
Petons i abraçades
Raül
P.S.: notar que compramos las entradas como en abril... es necesario que sea tan pronto?
miércoles, noviembre 14, 2007
Bug or feature?
-- Canción para un viejo amigo (Ismael Serrano) --
/*
Pre: no voy a ser yo el que comente el lamentable acto del rey en la cumbre iberoamericana (impresionante análisis de mi gran hermano o hermano mayor en http://somniem.blogspot.com). De los mejores momentos del año... cuántas veces habremos imitado la voz campechana del rey diciendo: "¿Por qué no te callas?". Lo que son las casualidades de la vida, ahora que había críticas generalizadas y hasta algún medio comenzaba a hacer crítica del tema los duques de Lugo van y se separan... 0h y 4 cadenas dan reportajes al respecto... el mundo se acaba.
*/
Durante más de ocho horas me muevo en un mundo eminentemente tecnológico y rodeado de ventas, números, rappels, márgenes y facturaciones. Todo se pega y aprendes un montón. Cómo hablar con la gente, cómo hacer que todo el mundo se sienta a gusto, comenzar con un tema banal, mostrarse confiado, un buen apretón de manos, una sonrisa, mirar a los ojos pero sobretodo sinceridad. Palabra curiosa al mezclarla con comercial ya que parece que sean lo contrario.
Más allá de las historias que pueda explicar de mis compañeros (algunas sin desperdicio) lo que defienden es dar las malas noticias cuando se producen (rotura de stock, EOL's, funcionamiento limitado, retardo en la reparación...) y nunca esperar o emmascarar la verdad. Te ganarás una bronca de campeonato pero mantendrás un cliente, en caso contrario lo perderás tarde o temprano.
Otro concepto clásico es el "pan para hoy hambre para mañana" refiriéndose a las prisas por introducir pedidos forzados para incrementar cifras que no van como deberían según las previsiones realizadas 10 meses antes un poco a voleo.
Cómo no comentar que un objetivo nunca se baja aunque lo parezca. En caso de que la cifra a alcanzar sea menor miremos el margen y viceversa... qué mundo este de la venta.
Valoro muy positivamente el hecho de conocer a tanta gente diferente. Unos más apasionados, otros de vueltas de todo, simpáticos, bordes, agradables, secos... todo un regalo que enriquece día a día.
Pero vayamos al título. Bug significa fallo, error, mal funcionamiento. Feature es característica, potencial, algo de carácter positivo. Ahora viene la magia curiosamente creada por un FAE (técnico) francés que desarrolló su dialéctica para (casi) convencernos a todos.
Pensemos en algo que usemos habitualmente. Para hacerlo genérico un cuchillo. Nos gusta de una determinada forma, nos hemos acostumbrado a ello, a su forma, a su presión, a lo bueno y a lo malo. El caso es que todo funciona correctamente y vas recibiendo cuchillos iguales. Te han dicho y redicho que esos cuchillos serán iguales durante muchos años.
Un buen día te llega un cuchillo diferente. Tiene una muesca o algo que hace que tengas que cambiar tu forma de cortar mecánica, rutinaria y habitual. Es ahí donde tú dirías que hay un fallo de fabricación, planificación o algo... han de rodar cabezas. Pero entonces alguién te mira y te dice que eso es una nueva característica muy ventajosa para todo el mundo que usa cuchillos. El fabricante cuida de ti, piensa en tu futuro, lo hace porque quiere sacar lo mejor...
Y como estas cientos a lo largo de los últimos años... qué grande... "it's not a bug, this is a feature". Ojalá pudiera poneros la cara del cliente y la nuestra!
Petons i abraçades
Raül
/*
Pre: no voy a ser yo el que comente el lamentable acto del rey en la cumbre iberoamericana (impresionante análisis de mi gran hermano o hermano mayor en http://somniem.blogspot.com). De los mejores momentos del año... cuántas veces habremos imitado la voz campechana del rey diciendo: "¿Por qué no te callas?". Lo que son las casualidades de la vida, ahora que había críticas generalizadas y hasta algún medio comenzaba a hacer crítica del tema los duques de Lugo van y se separan... 0h y 4 cadenas dan reportajes al respecto... el mundo se acaba.
*/
Durante más de ocho horas me muevo en un mundo eminentemente tecnológico y rodeado de ventas, números, rappels, márgenes y facturaciones. Todo se pega y aprendes un montón. Cómo hablar con la gente, cómo hacer que todo el mundo se sienta a gusto, comenzar con un tema banal, mostrarse confiado, un buen apretón de manos, una sonrisa, mirar a los ojos pero sobretodo sinceridad. Palabra curiosa al mezclarla con comercial ya que parece que sean lo contrario.
Más allá de las historias que pueda explicar de mis compañeros (algunas sin desperdicio) lo que defienden es dar las malas noticias cuando se producen (rotura de stock, EOL's, funcionamiento limitado, retardo en la reparación...) y nunca esperar o emmascarar la verdad. Te ganarás una bronca de campeonato pero mantendrás un cliente, en caso contrario lo perderás tarde o temprano.
Otro concepto clásico es el "pan para hoy hambre para mañana" refiriéndose a las prisas por introducir pedidos forzados para incrementar cifras que no van como deberían según las previsiones realizadas 10 meses antes un poco a voleo.
Cómo no comentar que un objetivo nunca se baja aunque lo parezca. En caso de que la cifra a alcanzar sea menor miremos el margen y viceversa... qué mundo este de la venta.
Valoro muy positivamente el hecho de conocer a tanta gente diferente. Unos más apasionados, otros de vueltas de todo, simpáticos, bordes, agradables, secos... todo un regalo que enriquece día a día.
Pero vayamos al título. Bug significa fallo, error, mal funcionamiento. Feature es característica, potencial, algo de carácter positivo. Ahora viene la magia curiosamente creada por un FAE (técnico) francés que desarrolló su dialéctica para (casi) convencernos a todos.
Pensemos en algo que usemos habitualmente. Para hacerlo genérico un cuchillo. Nos gusta de una determinada forma, nos hemos acostumbrado a ello, a su forma, a su presión, a lo bueno y a lo malo. El caso es que todo funciona correctamente y vas recibiendo cuchillos iguales. Te han dicho y redicho que esos cuchillos serán iguales durante muchos años.
Un buen día te llega un cuchillo diferente. Tiene una muesca o algo que hace que tengas que cambiar tu forma de cortar mecánica, rutinaria y habitual. Es ahí donde tú dirías que hay un fallo de fabricación, planificación o algo... han de rodar cabezas. Pero entonces alguién te mira y te dice que eso es una nueva característica muy ventajosa para todo el mundo que usa cuchillos. El fabricante cuida de ti, piensa en tu futuro, lo hace porque quiere sacar lo mejor...
Y como estas cientos a lo largo de los últimos años... qué grande... "it's not a bug, this is a feature". Ojalá pudiera poneros la cara del cliente y la nuestra!
Petons i abraçades
Raül
miércoles, noviembre 07, 2007
Otro más
-- Viatge a Ítaca (Lluís Llach) --
Otros 650 km a la espalada para visitar la parte sur del Levante español. Demasiados quilómetros que no son comparables con cruces intercontinentales pero más que quedándome en la oficina... en fin una forma chorra cualquiera de comenzar el post.
El trabajo va creciendo tanto dentro como fuera de la parte asalariada, a veces las dos coinciden en interés y marrones y otras son realmente dispares. No seré de los que diga que menos mal que llega la hora de irse a casa porque me gusta lo que hago y lo que puede llegar a salir de esto. Hay veces que es más interesante y otras menos pero estoy contento. Me gustaría desarrollar portales interdimensionales para no tener que echar de menos nada cuando estoy fuera pero de momento está lejos de mi alcance (de momento? suuu).
Ir y volver, arriba y abajo, miles de listas de cosas pendientes que se amontonan con los sueños que llegarán. Tengo una vida llena y en gran medida plena. Vas creciendo, evolucionando y decidiendo... se cumplen ciclos que acumulan cosas y nunca desechan lo que ya tenías sino que abren nuevas puertas mientras sonríes mirando la etapa cerrada con puertas de cristal transparente e impoluto.
Tengo cierta dependencia de la comunicación a través de la red y eso no es bueno. No obstante estar lejos y poder hablar con gente (ara mateix amb tu, irina) que quieres y te apetece conocer y disfrutar más es algo a valorar. De todas formas aislarse de todo tiene sus partes positivas (más cuando hay faena) tal y como he leído en el blog de Galli (http://punkifresh.blogspot.com/). Lo que comentamos siempre observar y aprender.
Otros 650 km a la espalada para visitar la parte sur del Levante español. Demasiados quilómetros que no son comparables con cruces intercontinentales pero más que quedándome en la oficina... en fin una forma chorra cualquiera de comenzar el post.
El trabajo va creciendo tanto dentro como fuera de la parte asalariada, a veces las dos coinciden en interés y marrones y otras son realmente dispares. No seré de los que diga que menos mal que llega la hora de irse a casa porque me gusta lo que hago y lo que puede llegar a salir de esto. Hay veces que es más interesante y otras menos pero estoy contento. Me gustaría desarrollar portales interdimensionales para no tener que echar de menos nada cuando estoy fuera pero de momento está lejos de mi alcance (de momento? suuu).
Ir y volver, arriba y abajo, miles de listas de cosas pendientes que se amontonan con los sueños que llegarán. Tengo una vida llena y en gran medida plena. Vas creciendo, evolucionando y decidiendo... se cumplen ciclos que acumulan cosas y nunca desechan lo que ya tenías sino que abren nuevas puertas mientras sonríes mirando la etapa cerrada con puertas de cristal transparente e impoluto.
Tengo cierta dependencia de la comunicación a través de la red y eso no es bueno. No obstante estar lejos y poder hablar con gente (ara mateix amb tu, irina) que quieres y te apetece conocer y disfrutar más es algo a valorar. De todas formas aislarse de todo tiene sus partes positivas (más cuando hay faena) tal y como he leído en el blog de Galli (http://punkifresh.blogspot.com/). Lo que comentamos siempre observar y aprender.
Vuelvo a retomar el post después de una tarde de visitas y de rocketear por un paseo bastante chulo que hay cerca del centro de Murcia. Después iremos a ver el Barça y cenar. Es curioso como todo continua mientras tu realidad va cambiando. Con lo cual es sólo una percepción que todo continúa... la realidad es maleable y lo que es rutina en realidad no lo es, lo único que ocurre es que no nos fijamos lo suficiente. ¿Qué cambia y qué no? Supongo que depende de los ojos con que miramos las cosas.
El encuentro en Taizé sigue adelante y nos encontraremos en diciembre. Hasta entonces visitas de proveedores, asambleas, Avellanes, Copenhagen (finalmente!), C++, TALFI, trobades, talleres, confidencias, abrazos... parece lejos pero en realidad lo está más... por qué contar el tiempo en segundos cuando lo puedes hacer en momentos?
Dedico el post al David que ha sido operado de apendicitis hoy! Va per tu rocket!
Petons i abraçades
Raül
lunes, noviembre 05, 2007
De wikipedias y youtubes...
-- Llença't (Lax 'n Busto) --
Se supone que somos gente mayor y responsable. Se nos dice que somos libres para hacer lo que mejor creamos porque se cree que tenemos sentido común (el menor común de los sentidos)... y día tras día nos damos cuenta de que no es así.
Internet, el paradigma de la libertad de expresión y lugar que infinidad de instituciones insisten en controlar. Algunos países ya han vetado el acceso a algunas páginas de contenido sexual pero sobretodo político.
Pues resulta que los mismos que nos quejaremos en un futuro que no podemos acceder a tal o cual sitio o que nos vigilan continuamente la cagamos dando argumentos para que sea así.
En las últimas semanas ha habido bastante controversia respecto a youtube y wikipedia. En el primero puedes colgar el vídeo que te de la gana y es la gente que lo ve quien decide si tiene contenidos para adultos o inapropiados. Es en ese momento cuando los que mantienen el sitio revisan y actúan en consecuencia (eliminando o limitando el acceso).
Y claro como cualquier cafre tiene una cámara y acceso a la red global pues se cuelgan vídeos vejatorios, palizas o cualquier bestialidad. La prensa hace su parte y boom! "hay que limitar el acceso", "esto no puede ser público", "quién se creen que son?".... cuando la culpa es de los hdp que realizan este vídeo y confirman su falta de equilibrio mental creyéndose muy graciosos cuando lo publican.
Por otra parte tenemos la iniciativa wikipedia que consiste en una enciclopedia pública donde puedes crear artículos sobre el tema, personaje o momento que quieras y son los lectores los que deciden si hay algo falso o ampliable. Pues bien, aparecen otro tipo de cafres (alguno repite del caso anterior, seguro) que modifican los artículos para publicitar algo suyo o hacer crónicas tendenciosas al respecto. Como cualquiera puede editar el artículo puede ser una batalla contínua de ediciones y reediciones.
En fin, se nos da libertad y deseamos que nos la quiten para poder quejarnos de ello por un lado y limitar nuestra falta de rigor (por llamarlo de alguna manera) por otro.
Petons i abraçades
Raül
Se supone que somos gente mayor y responsable. Se nos dice que somos libres para hacer lo que mejor creamos porque se cree que tenemos sentido común (el menor común de los sentidos)... y día tras día nos damos cuenta de que no es así.
Internet, el paradigma de la libertad de expresión y lugar que infinidad de instituciones insisten en controlar. Algunos países ya han vetado el acceso a algunas páginas de contenido sexual pero sobretodo político.
Pues resulta que los mismos que nos quejaremos en un futuro que no podemos acceder a tal o cual sitio o que nos vigilan continuamente la cagamos dando argumentos para que sea así.
En las últimas semanas ha habido bastante controversia respecto a youtube y wikipedia. En el primero puedes colgar el vídeo que te de la gana y es la gente que lo ve quien decide si tiene contenidos para adultos o inapropiados. Es en ese momento cuando los que mantienen el sitio revisan y actúan en consecuencia (eliminando o limitando el acceso).
Y claro como cualquier cafre tiene una cámara y acceso a la red global pues se cuelgan vídeos vejatorios, palizas o cualquier bestialidad. La prensa hace su parte y boom! "hay que limitar el acceso", "esto no puede ser público", "quién se creen que son?".... cuando la culpa es de los hdp que realizan este vídeo y confirman su falta de equilibrio mental creyéndose muy graciosos cuando lo publican.
Por otra parte tenemos la iniciativa wikipedia que consiste en una enciclopedia pública donde puedes crear artículos sobre el tema, personaje o momento que quieras y son los lectores los que deciden si hay algo falso o ampliable. Pues bien, aparecen otro tipo de cafres (alguno repite del caso anterior, seguro) que modifican los artículos para publicitar algo suyo o hacer crónicas tendenciosas al respecto. Como cualquiera puede editar el artículo puede ser una batalla contínua de ediciones y reediciones.
En fin, se nos da libertad y deseamos que nos la quiten para poder quejarnos de ello por un lado y limitar nuestra falta de rigor (por llamarlo de alguna manera) por otro.
Petons i abraçades
Raül
viernes, noviembre 02, 2007
-- So Payaso (Extremoduro) --
Mail a jlrzapatero@presidencia.gob.es y instituciones@pp.es:
Buenos días,
Me gustaría vivir en un país mejor. Un país donde los habitantes no se odiaran entre sí ni hubiera ciudadanos de primera ni de segunda (incluso ni de tercera). Un país donde se ayudara a que las heridas cicatrizaran en vez de echar continuamente sal para que recordemos heridas que dolieron mientras estiramos la piel consiguiendo que ésta se deforme. Un país con una clase política que sea la solución y no el problema.
Decepción es la palabra que me viene una y otra vez a la cabeza. La enésima es la reacción ante el juicio del 11-M. Parecen niños de primaria con el "tú más" y el "pero tú antes". Quieren encargarse de las personas, ¿por favor? Hay mucha gente que aún sufre y a todos nos da vergüenza ver cómo se pelean desde sus cómodos sofás en las sedes que les corresponden.
No les aguantamos más. Me da la sensación de estar dirigido por incompetentes, interesados, mentirosos, chantajistas, mafiosos y por lo general, gente mediocre. Si tuvieran un poco de vergüenza se darían cuenta que no merecen el lugar que ocupan, ni el gobierno ni la oposición. Dedíquense a trabajar, a celebrar reuniones donde encontrar puntos comunes para hacer avanzar un país que vive anclado en el pasado. Si tuvieran un poco de honradez se dejarían de campañas para conseguir el poder en marzo y trabajarían por hacer que la gente fuera más feliz.
Les recomiendo que tomen la vida de un trabajador cualquiera al azar (noten que digo trabajador, porque no considero que ustedes lo sean), con sus preocupaciones (salud, educación, economía, precariedad laboral...) y se dediquen a priorizar las preocupaciones de la gente en vez de las suyas. No me interesa verles por la televisión ni leerles en los periódicos, deseo que trabajen por unas condiciones mejores para todos.
Escribo a dos direcciones de correo que probablemente cuentan con una papelera de reciclaje directa y que representan a los dos partidos mayoritarios en España. Pero la verdad es que debería copiar hasta el último de los diputados del hemiciclo porque ninguno me merece el mínimo respeto. Como situación más lamentable y demostración de que se ríen de nosotros contínuamente recordarles que una vez (sino más) mientras un compañero estaba exponiendo sus ideas, ustedes estaban en el bar del Congreso viendo un partido de fútbol de España.
Cambien de rumbo todos por favor.
Atentamente,
Votante en blanco
Petons i abraçades
Raül
Mail a jlrzapatero@presidencia.gob.es y instituciones@pp.es:
Buenos días,
Me gustaría vivir en un país mejor. Un país donde los habitantes no se odiaran entre sí ni hubiera ciudadanos de primera ni de segunda (incluso ni de tercera). Un país donde se ayudara a que las heridas cicatrizaran en vez de echar continuamente sal para que recordemos heridas que dolieron mientras estiramos la piel consiguiendo que ésta se deforme. Un país con una clase política que sea la solución y no el problema.
Decepción es la palabra que me viene una y otra vez a la cabeza. La enésima es la reacción ante el juicio del 11-M. Parecen niños de primaria con el "tú más" y el "pero tú antes". Quieren encargarse de las personas, ¿por favor? Hay mucha gente que aún sufre y a todos nos da vergüenza ver cómo se pelean desde sus cómodos sofás en las sedes que les corresponden.
No les aguantamos más. Me da la sensación de estar dirigido por incompetentes, interesados, mentirosos, chantajistas, mafiosos y por lo general, gente mediocre. Si tuvieran un poco de vergüenza se darían cuenta que no merecen el lugar que ocupan, ni el gobierno ni la oposición. Dedíquense a trabajar, a celebrar reuniones donde encontrar puntos comunes para hacer avanzar un país que vive anclado en el pasado. Si tuvieran un poco de honradez se dejarían de campañas para conseguir el poder en marzo y trabajarían por hacer que la gente fuera más feliz.
Les recomiendo que tomen la vida de un trabajador cualquiera al azar (noten que digo trabajador, porque no considero que ustedes lo sean), con sus preocupaciones (salud, educación, economía, precariedad laboral...) y se dediquen a priorizar las preocupaciones de la gente en vez de las suyas. No me interesa verles por la televisión ni leerles en los periódicos, deseo que trabajen por unas condiciones mejores para todos.
Escribo a dos direcciones de correo que probablemente cuentan con una papelera de reciclaje directa y que representan a los dos partidos mayoritarios en España. Pero la verdad es que debería copiar hasta el último de los diputados del hemiciclo porque ninguno me merece el mínimo respeto. Como situación más lamentable y demostración de que se ríen de nosotros contínuamente recordarles que una vez (sino más) mientras un compañero estaba exponiendo sus ideas, ustedes estaban en el bar del Congreso viendo un partido de fútbol de España.
Cambien de rumbo todos por favor.
Atentamente,
Votante en blanco
Petons i abraçades
Raül
miércoles, octubre 31, 2007
Una cosa menys... ?
-- Man on the moon (R.E.M.) --
El 9 de novembre celebrem l'assemblea de l'associació on hi haurà un canvi de junta on sense cap dubte cediré el meu lloc (alguna cosa ben grossa hauria de passar per no ser així). No us menteixo si us dic que per a mi serà un alleujament. Curiosament és la meva segona etapa en aquest càrrec i cap de les dues les he finalitzat quan tocava (sempre abans).
La primera vegada va acabar per salut mental pròpia. Vaig succeir el Marcos després de ser el seu ajudant després d'unes èpoques conflictives. Vaig haver d'enfrontar-me a amics que van deixar de ser animadors i algun sense avisar ni respondre a res. Sincerament, estava molt tendre per a dirigir una associació tan genial com problemàtica. A més persones, més realitats diferents. Volia seguir el testimoni del Marcos quant a ser proper a la gent i deixar la gestió en un segon terme. La il·lusió i les ganes eren presents cada dia però la feina tanta com vulguis. Això, combinat amb la inesgotable font de feina que significava ser estudiant de 4t de La Salle (si no m'equivoco) va fer que un dia passejant pel centre decidís dimitir. Va ser una posició lleugerament egoista però sens dubte necessària per la salut de l'Associació. Més valia que un altre ho agafés abans que seguir sent on era amb poques forces. Ho vaig anunciar en una sortida després de comentar-ho amb la Noe i demanant al Xavi que agafés el relleu abans que cremar algú que estava predestinat a agafar-ho tard o d'hora. La tan nostrada "protecció" a la llarga tampoc va sorgir efecte però sóc feliç del tarannà tan particular que el Xavi va donar a l'Associació tot i els seus dubtes inicials.
Així doncs vaig passar a ser "soldado raso" com li agrada dir al David i vaig tornar a disfrutar sent animador i després un vice gairebé inexistent (com fins aquell moment) amb el perseverant CV.
L'any passat calia recollir tota la bona feina feta per l'Uri que va sortir del càrrec cremat per moltes coses (i probablement no totes conegudes). Agraïment a la seva immensa i mai prou reconeguda tasca com a la dels acompanyants a la junta (Eva, David, Cris, Jordi, Pablo més tots els vocals i assessors... com a referència el DVD Salsa Ajmacor... impagable i altament recomanable).
El relleu no era clar i la idea era fer un any de transició fins que algú sortís. Doncs vaig decidir agafar-ho contra la voluntat protectora d'algú que no volia que agafés més feina (sàviament, és clar). Certament hi ha moltes diferències amb la primera etapa: molta més experiència, molta més proximitat i acompanyament, infinitat d'entrevistes personals, quadratures del cercle vàries i moltíssimes juntes per a fer que l'associació es "desenrarís" en començar de forma convulsa. Un any on tots hem esmerçat molta estima i que està començant a donar els seus fruits. Al principi em feia pena deixar-ho perquè hi ha molts projectes en marxa (a destacar "L'associació que somniem" i l'escola d'animadors) però cal donar pas i responsabilitats a aquells que pugen amb forces i ganes. L'última JD va ser massa ràpida per manca de planificació personal i no m'agrada accelerar les coses sinó tenir temps per les persones i les opinions individuals... massa executiva quan es demana pluralitat, sinceritat i acollida. De totes maneres em guardo un "as" a la màniga :p (res de l'altre món, és clar).
Tot això no vol dir que em deslligui totalment. Vull ajudar, recolzar i acompanyar però donant pas a altres que ho poden fer molt millor si confien en ells mateixos.
Petons i abraçades
Raül
El 9 de novembre celebrem l'assemblea de l'associació on hi haurà un canvi de junta on sense cap dubte cediré el meu lloc (alguna cosa ben grossa hauria de passar per no ser així). No us menteixo si us dic que per a mi serà un alleujament. Curiosament és la meva segona etapa en aquest càrrec i cap de les dues les he finalitzat quan tocava (sempre abans).
La primera vegada va acabar per salut mental pròpia. Vaig succeir el Marcos després de ser el seu ajudant després d'unes èpoques conflictives. Vaig haver d'enfrontar-me a amics que van deixar de ser animadors i algun sense avisar ni respondre a res. Sincerament, estava molt tendre per a dirigir una associació tan genial com problemàtica. A més persones, més realitats diferents. Volia seguir el testimoni del Marcos quant a ser proper a la gent i deixar la gestió en un segon terme. La il·lusió i les ganes eren presents cada dia però la feina tanta com vulguis. Això, combinat amb la inesgotable font de feina que significava ser estudiant de 4t de La Salle (si no m'equivoco) va fer que un dia passejant pel centre decidís dimitir. Va ser una posició lleugerament egoista però sens dubte necessària per la salut de l'Associació. Més valia que un altre ho agafés abans que seguir sent on era amb poques forces. Ho vaig anunciar en una sortida després de comentar-ho amb la Noe i demanant al Xavi que agafés el relleu abans que cremar algú que estava predestinat a agafar-ho tard o d'hora. La tan nostrada "protecció" a la llarga tampoc va sorgir efecte però sóc feliç del tarannà tan particular que el Xavi va donar a l'Associació tot i els seus dubtes inicials.
Així doncs vaig passar a ser "soldado raso" com li agrada dir al David i vaig tornar a disfrutar sent animador i després un vice gairebé inexistent (com fins aquell moment) amb el perseverant CV.
L'any passat calia recollir tota la bona feina feta per l'Uri que va sortir del càrrec cremat per moltes coses (i probablement no totes conegudes). Agraïment a la seva immensa i mai prou reconeguda tasca com a la dels acompanyants a la junta (Eva, David, Cris, Jordi, Pablo més tots els vocals i assessors... com a referència el DVD Salsa Ajmacor... impagable i altament recomanable).
El relleu no era clar i la idea era fer un any de transició fins que algú sortís. Doncs vaig decidir agafar-ho contra la voluntat protectora d'algú que no volia que agafés més feina (sàviament, és clar). Certament hi ha moltes diferències amb la primera etapa: molta més experiència, molta més proximitat i acompanyament, infinitat d'entrevistes personals, quadratures del cercle vàries i moltíssimes juntes per a fer que l'associació es "desenrarís" en començar de forma convulsa. Un any on tots hem esmerçat molta estima i que està començant a donar els seus fruits. Al principi em feia pena deixar-ho perquè hi ha molts projectes en marxa (a destacar "L'associació que somniem" i l'escola d'animadors) però cal donar pas i responsabilitats a aquells que pugen amb forces i ganes. L'última JD va ser massa ràpida per manca de planificació personal i no m'agrada accelerar les coses sinó tenir temps per les persones i les opinions individuals... massa executiva quan es demana pluralitat, sinceritat i acollida. De totes maneres em guardo un "as" a la màniga :p (res de l'altre món, és clar).
Tot això no vol dir que em deslligui totalment. Vull ajudar, recolzar i acompanyar però donant pas a altres que ho poden fer molt millor si confien en ells mateixos.
Petons i abraçades
Raül
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
