jueves, noviembre 29, 2007

Pere Barnés

-- Mantes de cartró (Kairoi) --

/*Pre: ahir em van tunejar el cotxe... coses que passen i tot sigui això (que no ha estat res). També vaig anar a veure Cabaret a l'Apollo (coses de fer 1 any i mig), aviat crònica de l'espectacular espectacle :p ("La vida es un cabaret").*/

Fa uns 5 anys el gran Xavi Barquet va començar a parlar-me de la fundació Arrels. Es tracta d'una organització d'ajuda i suport a la gent sense sostre de Barcelona. Ell va començar col·laborant al centre de dia però el seu somni i il·lusió era sortir al carrer, a parlar amb la gent que viu i dorm sota el cel. Ell ho ha aconseguit i coneix molts casos diferents, ha après molt.

Jo m'hi vaig voler ficar farà 4 anys, acabat de sortir de la universitat i mentre treballava de docent als matins a la Vila de Gràcia. El cas és que en tenir les tardes lliures em vaig engrescar a apuntar-m'hi. No us penseu que agafen voluntaris "a saco" sinó que fan reunions de grup i entrevistes personals per assegurar-se que la persona que entra ho fa a conciència i a més demanen un compromís de temps setmanal (habitualment una tarda a la setmana).

Malauradament no vaig poder ni començar a ajudar degut al canvi d'horari de la nova feina. Em vaig haver de contentar amb ser un col·laborador extern. Tot i això segueixo l'evolució de la seva tasca ja que la trobo imprescindible i molt lloable. A més, amb en Xavi en parlem tot sovint (i coincideix que l'equip de carrer on ell hi és va pel meu actual barri).

La tasca d'Arrels és complexa. Donen suport a gent sense llar, dutxes, roba, entreteniment, tallers ocupacionals, els cerquen feina, ajuda mèdica, un sostre on dormir... (tot amb una certa evolució, seguiment i tutel·lat per professionals). Així dit amb 3 línies està certament esbiaixat però podeu trobar tota la informació a http://www.arrelsfundacio.com/.

Arrels edita informació periòdica sobre les seves activitats i en l'última va arribar la informació de la nova Llar Pere Barnés per a gent sense sostre. Em va interessar molt i és un projecte que fa anys que hi somniaven. La història de la persona que dóna nom a la Llar així com les característiques de la mateixa les podeu trobar a l'edició d'avui de El Periódico:

http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=462711&idseccio_PK=1022&h=

Demanen gent que hi col·labori. Hi ha horaris, dies i tasques per a tots els gustos. Només cal tenir ganes de donar una mica del nostre temps per aquells que més ho mereixen. Podeu contactar amb Arrels a la web que us he donat

... canvis d'orientació, de rumb, de direcció, de sentit? Ja veurem... és dur però hi ha camins que altres ja van fer fa anys i les petjades encara es poden trobar... gràcies Xavi, ets molt gran!!!

Ja surt el sol i la lluna s’amaga de pressa.
Hi ha nens avui que desperten
amb mans sempre esteses.
Pels carrers la innocència
vestida de pobre
demana a cegues que donem
allò que ara ens sobra.

Ja surt el sol que il·lumina
a rics i a pobres;
pregunto jo si és que el dret
a la vida ben digna
no és el mateix per tots aquells
que patim sota el sol.

Que ningú més arrossegui
per viure el seu rostre.

I AQUELLS NENS QUE ARA PLOREN
I MAI NO HAN TINGUT NINGÚ.
QUE ELS HI FACI ALGUN PETÓ
A L’ ANAR A DORMIR.
BONA MARE DE L’HOME,
ACARONA’LS TU A LA NIT
I COBREIX-LOS SENSE MANTES DE CARTRÓ. (2)

Descobriran en aquells
que els regalen la vida
la serenor d’alguns somnis
que porten somriures.
No volen més que el regal d’un amor
que se’ls dóna gratuïtament
la claror de sentir-se persones.

I AQUELLS NENS QUE ARA PLOREN ...

Petons i abraçades

Raül

1 comentario:

Xavi dijo...

És el primer cop que publico algo a un bloc... a veure...

Ja fa quatre o cinc anys que vaig arrelar per Arrels... m’enteneu, oi? Ja ni me’n recordo...Va ser de la forma més ingènua i espontània, arrel d’una experiència viscuda en una pregària de Taizé que va conduir la gent de la fundació. Vaig quedar enamorat del fer i ser del centre, del tarannà de voluntaris/es i educadors/es, del local, del carrer Riereta... i òbviament del que m’han regalat tarda a tarda els usuaris d’Arrels.
Recordo que les dutxes van ser la primera gran experiència amb què em vaig trobar. Dura, forta, però la recordo amb molt d’encís. Admeto que també em servia per amagar-me de tota la gent que corria per la sala. Al ser un desconegut, el tracte personal i directe em permetia anar coneixent noms, cares, històries... vides al capdavall.
Després van venir els acompanyaments a centres hospitalaris, anar a buscar algú en concret al carrer i compartir sopars a les pensions, que algunes s’assemblen més a les d’una gran metròpoli índia que no pas a una d’Europea. M’atreveixo a dir que he descobert el Raval; el barri Xino de les persones i dels carrers estrets, de l’anar i venir sense rumb fix, no pas el de les grans especulacions ravalejades de disseny i moda...
I vingueren les tertúlies de mitja tarda, cafè i diari en mà. De fet, pretextos per compartir estones. Estones d’escoltar i de saber-se escoltat, de no jutjar i respectar. La vida esclatava amb regust de galeta i cafè descafeïnat de sobre... impressionant!
I juntament amb en Dani, gran amic, ens vam fer càrrec de l’Arrels F.C. Un modest equip de futbol sala de barri on el que m’és destaca són les ganes dels jugadors. Abans de començar cada partit la victòria la teníem assegurada... i això, amb els temps que corren, no tots els equips poden dir-ho.
I actualment, l’equip de carrer. Alguns en diuen la primera línia... el primer contacte amb gent que VIU al carrer: on pot, com pot. Us ha passat mai que la vostra vivència interior és tan forta que cap paraula pot definir-la? Doncs això és el que sento. Una persona en situació de sense llar que et dóna les gràcies pel sol fet d’interessar-te per ell i anar-lo a veure, per preguntar-li sobre el darrer tema que vam parlar l’últim dia... per fer una conya política i acabar parlant del temps... Cada dimecres a la tarda, quan fem “la ronda”, és una estona de cel.
I com diu la cançó, hem d’anar més lluny, sempre molt més lluny. El que he viscut i visc no pot ser descrit amb paraules. El sentit de la vida pot ser intuït a través de les paraules, però mai comprès en la seva totalitat. Aquí el repte. Cal venir i tastar-ho, amarar-se d’Arrels, i la llar Pere Barnés pot ser un altre pas cap a la utopia. En Raül potser farà el pas, potser. Malgrat ell no ho sàpiga, juntament amb en Jordi, el seu germà, els sento també gent d’Arrels.
Gràcies a tots i totes!
Sempre en construcció!

Xavi Barquet i Cubells