-- Amigos para siempre (Los Manolos) --
Avui arrenquen les meves esperadíssimes vacances. Ha estat un any de moltíssima feina a tots nivells. Potser no ha estat tant el volum sinó el creixement exponencial: més viatges, més reunions, més clients, més activitats, més problemes, més reptes, més informes, més gent, més converses, més...
Ho definiria com un any complicat que ha inclós també unes obres i un trasllat. Hem sobreviscut... i tant! Mires enrera i veus tres casaments, mil assajos batucaires i dansaires, actuacions arreu, excursions, plors, crits i alegries, esperances, comiats i benvingudes...
Ara Menorca, Llinars i el Pirineu conformen les meves quatre setmanes de vacances. Per primer cop espero tornar amb les piles carregades per no tenir la sensació de seguir arrossegant una gran pedra. Vull arrossegar-la i encara més grossa. Sé que hi haurà feina i dificultats però espero poder mirar-ho tot cara a cara i no amb sentiment d'inferioritat.
Nous reptes: equip rocket de futbol, excursions freaks, ballar gitanes i majorales (vaig justet?), tocar instruments nous i aprofitar els que tinc, aprovar 6 assignatures de la UOC (les dic perquè al Pau li fan gràcia els noms: Sistemes Operatius, Bases de Dades I, Programació Orientada a l'Objecte, Teoria d'autòmats i llenguatges formals I i II, Ampliació d'estructura i Tecnologia de Computadors), Projecte educatiu, implantar procediments i el·laborar documentació al respecte (superflato :p).... i sobretot sobretot sopars, reunions, riure, saltar, ballar i... ser feliç amb vosaltres.
Ah! I renovar el blog periòdicament ;)
Petons i abraçades, gaudiu molt de les vacances
Raül (esperant tornar absolutely on fire!)
viernes, agosto 03, 2007
jueves, agosto 02, 2007
Un país de pandereta (III)
-- Hey ya (Outcast) --
La vergüenza nacional vuelve al ataque... ahora con el tema de la electricidad. La primera vergüenza es que sólo se sabe cuando afecta a las grandes capitales. ¿Cuántos usuarios en pueblos de montaña habrán sufrido cortes de suministro durante días? La información y las inversiones son muy caprichosas y sólo se realizan en casos concretos.
Como ejemplo tenemos las operadoras móviles. Invierten en los grandes núcleos de población pero no en sitios donde no la hay. ¿Por qué? Pues porque no les sale a cuenta por 200 o 300 clientes, es así de triste. Aquí estamos para ganar dinero, no para perderlo.
En cuanto al tema eléctrico. Primero está que suceda algo así. Yo lo podría llegar a comprender, somos humanos y podemos fallar, las máquinas tampoco son infalibles. Dejaremos a un lado posibles negligencias o incompetencias de diseño varias además de la falta de seguimiento de ciertas cosas. Lo que tenemos también es una falta de inversiones pero ya está bien de insistir en esto... son las que son y así va RENFE (oi Xell?) por ejemplo. La vergüenza es cuando salen a hablar el mudito Montilla y el ex-alcalde "en sense aturador" de Barcelona Joan Clos y la imagen de normalidad que dan al tema.
Imaginaros 3 días sin electricidad. Mira, no puedes ver la tele ni navegar por Internet. A las 22 o así ya tienes que ir con velas por la casa. Si tu cocina es eléctrica mal rollo pero sobretodo está el tema alimentación. Todo lo que tengas en el congelador y la nevera a "tomar pol saco". A parte están los comercios y demás actividades económicas que se ven afectadas por esto.
Las indemnizaciones tardarán porque Fecsa reclamará, claro está. Y los que pueden presionar pues no lo harán demasiado... están de vacaciones, ¡oiga!
Para los que hace días que no os paseáis por el Eixample os explico cómo está el tema. Actualmente generadores gigantescos y muy ruidosos (algunos incluso llegan a los 80dB) ocupan aceras y carriles transformando mediante motor de combustión el gasoil en impulsos eléctricos. El gasoil genera residuos, por supuesto (saldrán a decir cuánto contaminan estos monstruos?). La molestia durante el día es llevadera pero por la noche tener ese ruido continuo no alegra a nadie que además ha de soportar el bochorno típico de esta época en Barcelona. A los que no tienen aire acondicionado les asalta la duda de si prefieren no poder dormir por calor o por ruido.
Se llega a esta situación por un gran uso de aparatos eléctricos, claro. Pero la realidad que vivimos es esta. Qué hacemos para solucionarlo? Calculad unos 5 kW por cada uno de los hogares españoles (potencia asignada o disponible). Cuando se pasa este límite pues es cuando saltan los plomos que dicen nuestros padres (más bien el diferencial salta... ;), atrás queda la época de cambiar los plomos cuando se fundían por el calor derivado de una sobretensión). Podemos ponernos a multiplicar pero un bloque de 8 pisos por 3 viviendas por piso nos da un total de 120 kW disponibles en un bloque estándar. Ahora pues a seguir multiplicando. Para crear esa cantidad de energía con tecnología ecológica o renovable es complicado por coste, espacio y eficiencia así que tenemos que seguir con el tema fósil... hasta que reviente todo.
Solución? Aixxxx
Petons i abraçades
Raül
La vergüenza nacional vuelve al ataque... ahora con el tema de la electricidad. La primera vergüenza es que sólo se sabe cuando afecta a las grandes capitales. ¿Cuántos usuarios en pueblos de montaña habrán sufrido cortes de suministro durante días? La información y las inversiones son muy caprichosas y sólo se realizan en casos concretos.
Como ejemplo tenemos las operadoras móviles. Invierten en los grandes núcleos de población pero no en sitios donde no la hay. ¿Por qué? Pues porque no les sale a cuenta por 200 o 300 clientes, es así de triste. Aquí estamos para ganar dinero, no para perderlo.
En cuanto al tema eléctrico. Primero está que suceda algo así. Yo lo podría llegar a comprender, somos humanos y podemos fallar, las máquinas tampoco son infalibles. Dejaremos a un lado posibles negligencias o incompetencias de diseño varias además de la falta de seguimiento de ciertas cosas. Lo que tenemos también es una falta de inversiones pero ya está bien de insistir en esto... son las que son y así va RENFE (oi Xell?) por ejemplo. La vergüenza es cuando salen a hablar el mudito Montilla y el ex-alcalde "en sense aturador" de Barcelona Joan Clos y la imagen de normalidad que dan al tema.
Imaginaros 3 días sin electricidad. Mira, no puedes ver la tele ni navegar por Internet. A las 22 o así ya tienes que ir con velas por la casa. Si tu cocina es eléctrica mal rollo pero sobretodo está el tema alimentación. Todo lo que tengas en el congelador y la nevera a "tomar pol saco". A parte están los comercios y demás actividades económicas que se ven afectadas por esto.
Las indemnizaciones tardarán porque Fecsa reclamará, claro está. Y los que pueden presionar pues no lo harán demasiado... están de vacaciones, ¡oiga!
Para los que hace días que no os paseáis por el Eixample os explico cómo está el tema. Actualmente generadores gigantescos y muy ruidosos (algunos incluso llegan a los 80dB) ocupan aceras y carriles transformando mediante motor de combustión el gasoil en impulsos eléctricos. El gasoil genera residuos, por supuesto (saldrán a decir cuánto contaminan estos monstruos?). La molestia durante el día es llevadera pero por la noche tener ese ruido continuo no alegra a nadie que además ha de soportar el bochorno típico de esta época en Barcelona. A los que no tienen aire acondicionado les asalta la duda de si prefieren no poder dormir por calor o por ruido.
Se llega a esta situación por un gran uso de aparatos eléctricos, claro. Pero la realidad que vivimos es esta. Qué hacemos para solucionarlo? Calculad unos 5 kW por cada uno de los hogares españoles (potencia asignada o disponible). Cuando se pasa este límite pues es cuando saltan los plomos que dicen nuestros padres (más bien el diferencial salta... ;), atrás queda la época de cambiar los plomos cuando se fundían por el calor derivado de una sobretensión). Podemos ponernos a multiplicar pero un bloque de 8 pisos por 3 viviendas por piso nos da un total de 120 kW disponibles en un bloque estándar. Ahora pues a seguir multiplicando. Para crear esa cantidad de energía con tecnología ecológica o renovable es complicado por coste, espacio y eficiencia así que tenemos que seguir con el tema fósil... hasta que reviente todo.
Solución? Aixxxx
Petons i abraçades
Raül
miércoles, julio 25, 2007
Un país de pandereta (II)
-- November Rain (Guns 'n Roses) --
Se me acumula la faena... el jueves, limitaciones de velocidad y apagón brutal en Barcelona... lo haremos cronológicamente...
El gobierno de Catalunya ha decidido limitar a 80 km/h la velocidad en el entorno de la ciudad de Barcelona. Esta medida es para que los coches contaminen menos. Todos los que nos movemos por el entorno de "Barsalonaaa" sabemos que un día laborable a partir de las 7 de la mañana es imposible moverse a esa velocidad. Para muestra un botón (o dos):
- Cuando salía por la Meridiana via C-58 tardaba de media unos 45 minutos para hacer 18 km => 24 km/h. El récord negativo son 90 minutos (12 km/h) y el positivo unos 20 minutos (54 km/h)
- Cuando salía por la Diagonal via Papiol tardaba unos 50 minutos para hacer 32 km => 38.4 km/h. El récord negativo son 100 minutos (19.2 km/h) y el positivo media hora (64 km/h)
A partir de aquí vienen las reflexiones. El primero es que voy en coche porque el transporte público no me permite tardar menos de 1h 30' debido a que tengo que coger tren + autobús (que pasa cuando le pica) o tren + caminar 40 mins.
El segundo es observar que esta limitación sólo afecta a los fines de semana, cuando la gente está hasta las narices de trabajar y se pira a descansar. También por las noches en algunos momentos, algunos de ellos cuando tienes ganas de pillar la cama cuanto antes.
Es en este momento cuando te das cuenta que los políticos viven una realidad alternativa. Está claro que por las mañanas no salen ni intentan entrar en Barcelona en coche. Además, no tienen ni idea porque es en esos momentos de la semana cuando se contamina más (bajas velocidades, mucha primera y segunda marcha...).
Así que pido una solución real y no parches que no nos ayudan en nada: mejorar las carreteras (ampliaciones y reparaciones), aumentar el servicio y la calidad de los transportes públicos y también que hagan una semana de transportistas, comerciales o cualquier trabajador que tiene una odisea brutal cada mañana y ya llega al trabajo cabreado.
Petons i abraçades
Raül
Se me acumula la faena... el jueves, limitaciones de velocidad y apagón brutal en Barcelona... lo haremos cronológicamente...
El gobierno de Catalunya ha decidido limitar a 80 km/h la velocidad en el entorno de la ciudad de Barcelona. Esta medida es para que los coches contaminen menos. Todos los que nos movemos por el entorno de "Barsalonaaa" sabemos que un día laborable a partir de las 7 de la mañana es imposible moverse a esa velocidad. Para muestra un botón (o dos):
- Cuando salía por la Meridiana via C-58 tardaba de media unos 45 minutos para hacer 18 km => 24 km/h. El récord negativo son 90 minutos (12 km/h) y el positivo unos 20 minutos (54 km/h)
- Cuando salía por la Diagonal via Papiol tardaba unos 50 minutos para hacer 32 km => 38.4 km/h. El récord negativo son 100 minutos (19.2 km/h) y el positivo media hora (64 km/h)
A partir de aquí vienen las reflexiones. El primero es que voy en coche porque el transporte público no me permite tardar menos de 1h 30' debido a que tengo que coger tren + autobús (que pasa cuando le pica) o tren + caminar 40 mins.
El segundo es observar que esta limitación sólo afecta a los fines de semana, cuando la gente está hasta las narices de trabajar y se pira a descansar. También por las noches en algunos momentos, algunos de ellos cuando tienes ganas de pillar la cama cuanto antes.
Es en este momento cuando te das cuenta que los políticos viven una realidad alternativa. Está claro que por las mañanas no salen ni intentan entrar en Barcelona en coche. Además, no tienen ni idea porque es en esos momentos de la semana cuando se contamina más (bajas velocidades, mucha primera y segunda marcha...).
Así que pido una solución real y no parches que no nos ayudan en nada: mejorar las carreteras (ampliaciones y reparaciones), aumentar el servicio y la calidad de los transportes públicos y también que hagan una semana de transportistas, comerciales o cualquier trabajador que tiene una odisea brutal cada mañana y ya llega al trabajo cabreado.
Petons i abraçades
Raül
jueves, julio 12, 2007
España: País de pandereta (I)
Hola a todos,
He pensado en ir haciendo diversas entregas de la serie España: País de pandereta. Más que nada es ir recogiendo el por qué nunca nos pueden tomar en serio. El objetivo no es hacer 300 artículos seguidos ni tampoco únicamente de política. Irán surgiendo a medida que se me vayan ocurriendo o, aún más sencillo, salga algo en las noticias.
La primera entrega va dirigida al señor ZP. Primero de todo deciros que al principio pensaba que no iba tan mal. Después él y todo su gobierno nos han demostrado sobradamente las teorías del café para todos, el AVE llegará a Barcelona en el 2007, apoyaré el Estatut que salga del Parlament...
Todo ello aderezado con una oposición que da aún más risa (o pena) que el propio gobierno. Esta oposición (ya hablaremos de ella en otra entrega) demuestra su bajeza contínuamente, insistiendo en el terrorismo, las víctimas y todo aquello que puedan usar para presionar y fracturar aún más el país. Cuando aparece Aznar ya es la monda (como en aquel encuentro relacionado con el vino... buenísimo).
Hoy me quiero centrar en la petición de ZP a Bono para que vuelva a entrar en el Gobierno pensando en que en un futuro sea el Presidente del Parlamento. Lo más positivo de Bono es tener el mismo nombre que el cantante de U2. A partir de ahí poca cosa. Suelta perlas como que está orgulloso de que su padre fuera falangista, la defensa a ultranza del ejército apelando al sentimiento nacional y, cómo no, la pronunciación del país que siente suyo: Ejpaña.
Lo más triste de todo es que la petición no viene dada por su valía como dirigente, ni por su facilidad de palabra sino por lo que representa. Representa la captación de una serie de votos de la España más rancia y casposilla. Me estoy refiriendo a todo el voto nacionalista (o más) que se está yendo al PP.
Y es que recordemos que las elecciones son en marzo y la campaña ya lleva 3 años y medio en marcha. Pero ahora viene la parte dura y complicada: la de las estrategias de partido para captar votos y militantes, la de las banderitas y los gritos en los mítines, la del autocar, el paseo y el bocata, la de avances en materia de terrorismo o bloqueo de operaciones en el mismo campo... a partir de ahora nada es casual, todo está calculado.
A cada noticia o polémica de un bando surgirá una información que intentará eclipsar la anterior. La mentira ya sale a la calle, el prometer hasta meter, las fotos con todos y el amiguismo generalizado a pesar de poder escupir en la cara al mismo tiempo si la distancia (en quilómetros y tiempo entre encuentros) lo permite.
Bienvenidos al circo de España: País de pandereta.
Petons i abraçades
Raül
He pensado en ir haciendo diversas entregas de la serie España: País de pandereta. Más que nada es ir recogiendo el por qué nunca nos pueden tomar en serio. El objetivo no es hacer 300 artículos seguidos ni tampoco únicamente de política. Irán surgiendo a medida que se me vayan ocurriendo o, aún más sencillo, salga algo en las noticias.
La primera entrega va dirigida al señor ZP. Primero de todo deciros que al principio pensaba que no iba tan mal. Después él y todo su gobierno nos han demostrado sobradamente las teorías del café para todos, el AVE llegará a Barcelona en el 2007, apoyaré el Estatut que salga del Parlament...
Todo ello aderezado con una oposición que da aún más risa (o pena) que el propio gobierno. Esta oposición (ya hablaremos de ella en otra entrega) demuestra su bajeza contínuamente, insistiendo en el terrorismo, las víctimas y todo aquello que puedan usar para presionar y fracturar aún más el país. Cuando aparece Aznar ya es la monda (como en aquel encuentro relacionado con el vino... buenísimo).
Hoy me quiero centrar en la petición de ZP a Bono para que vuelva a entrar en el Gobierno pensando en que en un futuro sea el Presidente del Parlamento. Lo más positivo de Bono es tener el mismo nombre que el cantante de U2. A partir de ahí poca cosa. Suelta perlas como que está orgulloso de que su padre fuera falangista, la defensa a ultranza del ejército apelando al sentimiento nacional y, cómo no, la pronunciación del país que siente suyo: Ejpaña.
Lo más triste de todo es que la petición no viene dada por su valía como dirigente, ni por su facilidad de palabra sino por lo que representa. Representa la captación de una serie de votos de la España más rancia y casposilla. Me estoy refiriendo a todo el voto nacionalista (o más) que se está yendo al PP.
Y es que recordemos que las elecciones son en marzo y la campaña ya lleva 3 años y medio en marcha. Pero ahora viene la parte dura y complicada: la de las estrategias de partido para captar votos y militantes, la de las banderitas y los gritos en los mítines, la del autocar, el paseo y el bocata, la de avances en materia de terrorismo o bloqueo de operaciones en el mismo campo... a partir de ahora nada es casual, todo está calculado.
A cada noticia o polémica de un bando surgirá una información que intentará eclipsar la anterior. La mentira ya sale a la calle, el prometer hasta meter, las fotos con todos y el amiguismo generalizado a pesar de poder escupir en la cara al mismo tiempo si la distancia (en quilómetros y tiempo entre encuentros) lo permite.
Bienvenidos al circo de España: País de pandereta.
Petons i abraçades
Raül
lunes, julio 09, 2007
Bodorrio!!!
-- Your song (Ewan McGregor / Moulin Rouge) --
La fecha es señalada, por peculiar y porque desde hace días tengo la sensación de que será genial. Es el 7 del 7 del 7 y Ruth y Manu han decidido casarse. Después de la despedida pienso que la fiesta va a ser impresionante.
Nos situamos en la Iglesia y saludamos a todos los conocidos (que no son pocos)... otra vez pienso que va a ser genial! Entra él cogido de su madre y su abuela. Fotos y sonrisas. Entra ella cogida a su padre, más sonrisas y fotos. La ceremonia arranca con Joan Badia en plan estelar, auténtico. La Homilia es preciosa a pesar de ser improvisada, los cracks tienen eso. Momentos muy personales como las ofrendas o la canción de Sergio. El Joan hace protagonistas a las familias y apela a la renovación de las parejas cuando se prometen amor eterno. El calor de tu palabra cierra la celebración. Un lujo poder contar con Porti, Èric, Patri, Helena y Pedro (Cristian a veces) cantando.
10 kg de arroz, algunos pétalos y una traca dan paso a las fotos. Somos de los primeros! Están exultantes y contentos de cómo está yendo todo. Los nervios van pasando poco a poco. El calor descomunal no desluce la fiesta (qué duro es ir con chaqueta a esas temperaturas). Comenzamos con el aperitivo, delicatessens varias, jamón, queso, cremas, fideuá y refrescos...
Visitamos a Èric que está mermado de fuerzas (la imagen es de cuándo se ha recuperado parcialmente pero no tanto como le hubiera gustado!!!)
Pasamos a la carpa. La mesa la compartimos con Andrés y Carmen, Blanca, Patri (Cor Obert!!!) y Manel, Isa y Toni. Reímos y hablamos, comentamos y recordamos. La comida avanza y llegamos a los detalles y regalos por parte de la pareja. Nosotros les regalamos una canción freak (tuna power!) y un powerpoint que no puede ser proyectado por la ingente cantidad de luz. La versión 2.0 de la misma está a punto de ser enviada para todos, no os preocupéis!!!
Dan paso al baile con Your Song (preciosa!) y la emoción corre a raudales. Comienza la parte final del fiestón! Todo pasa muy deprisa, nos lo pasamos genial y puedo hablar con muchísima gente de cosas muy diversas: pasado, presente y futuro, sueños y esperanzas, preocupaciones y alegrías... pero sobretodo sonrisas y sentirnos muy a gusto.
Lamentablemente la fiesta llega al fin y nos despedimos de los novios agradeciéndoles todo. Se van a Costa Rica... envidia!!!! :p. La noche contínua con excursiones a por colchones y demás. Gritos, falta de sueño, alegría... como preveíamos nos lo hemos pasado genial. Aparecen promesas de ampliación del club Bías Buenas (no haciá mí, claro). Gracias Ruth. Gracias Manu. Son muchísimos años juntos. Primero como Cor Oberts (y también Mà Oberta!!!), luego como monitores. Momentos más cerca y momentos más lejos pero siempre compartiendo vida de vez en cuando (quizás menos de lo que deberíamos... habrá que solucionarlo!). Os quiero mucho.
Petons i abraçades
Raül
P.S.: ja passaré totes les fotos ...
lunes, julio 02, 2007
Una altra cosa...
-- Para que tú no llores (Antonio Carmona y Alejandro Sanz) --
... quin mes Juny... molta feina a totes bandes. Ja se sap, arriben els campaments i amb ells un petrecol de coses a fer... als qui no hi heu participat mai no arribeu a imaginar la quantitat de feina que porta.
He tingut una ballada a Montserrat (crònica aviat), un casament, un comiat de solter, un virus estomacal (2 vegades), un viatge a París, un viatge a Saragossa, un viatge a València, 2 exàmens a la UOC (això implica estudiar...), preparació de campaments, de camps de treball... en fi un munt d'experiències que ha implicat compartir molt amb molta gent, això vol dir enriquir-se molt com a persona.
No us penseu que el Juliol i l'Agost seran menys intensos!
Per començar parlaré una miqueta (millor que sigui així) del comiat de solters d'aquest cap de setmana. La Ruth i el Manu es casen dissabte vinent i aquest cap de setmana passat vam fer el comiat. Matí en comú a la platja de Calella fent xurro i jocs de preguntes amb respostes sorprenents (i que portaran cua!!!).
El dinar va ser amenitzat per atrezzo peculiar acord a l'ocasió. A l'hora dels cafés el nuvi va ser segrestat i portat cap a Badalona on va ser disfressat (no publicarem fotos de moment, mai se sap quan es poden fer servir ;)). Un partit de bàsquet impossible (10 contra 1) on quan perdia penalitzava. Seguidament carrer del mar a vendre coses inverosímils tot acabant al McDonald's demanant una gorra per robar clientela al Burger King... ho vam aconseguir!!! Un petit descans i a sopar!
Sopar espectacular! Quins embotits, carn, patates... tot brutal i seguidament la ruta típica badalonenca (almenys si vas amb aquesta gent ;)). Pichichi (quina fauna! A destacar un home d'uns 60 anys... únic i irrepetible). Jo em vaig retarar en sortir però no podia faltar el clàssic... la carpa!!!!!
Gràcies Ruth i gràcies Manu... dissabte ens ho passarem taaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaan bé :D
Petons i abraçades
Raül
... quin mes Juny... molta feina a totes bandes. Ja se sap, arriben els campaments i amb ells un petrecol de coses a fer... als qui no hi heu participat mai no arribeu a imaginar la quantitat de feina que porta.
He tingut una ballada a Montserrat (crònica aviat), un casament, un comiat de solter, un virus estomacal (2 vegades), un viatge a París, un viatge a Saragossa, un viatge a València, 2 exàmens a la UOC (això implica estudiar...), preparació de campaments, de camps de treball... en fi un munt d'experiències que ha implicat compartir molt amb molta gent, això vol dir enriquir-se molt com a persona.
No us penseu que el Juliol i l'Agost seran menys intensos!
Per començar parlaré una miqueta (millor que sigui així) del comiat de solters d'aquest cap de setmana. La Ruth i el Manu es casen dissabte vinent i aquest cap de setmana passat vam fer el comiat. Matí en comú a la platja de Calella fent xurro i jocs de preguntes amb respostes sorprenents (i que portaran cua!!!).
El dinar va ser amenitzat per atrezzo peculiar acord a l'ocasió. A l'hora dels cafés el nuvi va ser segrestat i portat cap a Badalona on va ser disfressat (no publicarem fotos de moment, mai se sap quan es poden fer servir ;)). Un partit de bàsquet impossible (10 contra 1) on quan perdia penalitzava. Seguidament carrer del mar a vendre coses inverosímils tot acabant al McDonald's demanant una gorra per robar clientela al Burger King... ho vam aconseguir!!! Un petit descans i a sopar!
Sopar espectacular! Quins embotits, carn, patates... tot brutal i seguidament la ruta típica badalonenca (almenys si vas amb aquesta gent ;)). Pichichi (quina fauna! A destacar un home d'uns 60 anys... únic i irrepetible). Jo em vaig retarar en sortir però no podia faltar el clàssic... la carpa!!!!!
Gràcies Ruth i gràcies Manu... dissabte ens ho passarem taaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaan bé :D
Petons i abraçades
Raül
lunes, junio 25, 2007
Boda
-- Me decías (Mala Suerte) --
Muchos días sin publicar pero no por ello sin novedades. Intentaré ir actualizando pero probablemente de los más nuevo a lo más antiguo.
El viernes fue un día muy especial. Asistimos a una boda. Concretamente la de Roger (bautizado como arcángel Roger Ballester) y Marta. Primero asistimos a una ceremonia sencilla en la Parroquia de Santa Maria en Badalona. La madre del novio les obsequió con una nana al final del acto. Todo muy emotivo. No podían faltar los clásicos: César, Carles, Albert, Joan y Héctor. Estaban juntos en Maristes y siguen juntos... un gran grupo! Con ellos ya compartí parte de la despedida yendo a un karting. Karting que prometimos repetir pronto.
Seguidamente fuimos hacia Tiana para el convite. Llegaron bastante rápido y pudimos ir compartiendo con ellos sensaciones. Es inevitable que la memoria te vaya un año atrás y recordar sentimientos...
Después de la cena (ñam ñam!!!) comenzaron el baile y luego nos añadimos todos a hacer un rato el loco, faltaría! Pero lo más especial estaba por llegar y fue un concierto del grupo madrileño Mala Suerte que había sido invitado en pleno al evento. Estuvieron un buen rato, hicieron subir a los novios a cantar y al grupo Papadopoulos a tocar un poco (que son el novio y los colegas!). La verdad que eso hizo que la fiesta fuera diferente y muy especial.
Seguimos bailando (acompañados por unas fresas con chocolate) hasta que mi barriga dijo "prou" (en medio de un virus de aquellos divertidos) y nos fuimos pasadas las 4. Al día siguiente habían montado una cena a la que no pudimos ir por el mismo problema.
Gracias por invitarnos, gracias por ser así y gracias por todos los momentos que pasaremos juntos... espero! Disfrutad mucho de vuestro viaje por US.
Besos
Raül
Muchos días sin publicar pero no por ello sin novedades. Intentaré ir actualizando pero probablemente de los más nuevo a lo más antiguo.
El viernes fue un día muy especial. Asistimos a una boda. Concretamente la de Roger (bautizado como arcángel Roger Ballester) y Marta. Primero asistimos a una ceremonia sencilla en la Parroquia de Santa Maria en Badalona. La madre del novio les obsequió con una nana al final del acto. Todo muy emotivo. No podían faltar los clásicos: César, Carles, Albert, Joan y Héctor. Estaban juntos en Maristes y siguen juntos... un gran grupo! Con ellos ya compartí parte de la despedida yendo a un karting. Karting que prometimos repetir pronto.
Seguidamente fuimos hacia Tiana para el convite. Llegaron bastante rápido y pudimos ir compartiendo con ellos sensaciones. Es inevitable que la memoria te vaya un año atrás y recordar sentimientos...
Después de la cena (ñam ñam!!!) comenzaron el baile y luego nos añadimos todos a hacer un rato el loco, faltaría! Pero lo más especial estaba por llegar y fue un concierto del grupo madrileño Mala Suerte que había sido invitado en pleno al evento. Estuvieron un buen rato, hicieron subir a los novios a cantar y al grupo Papadopoulos a tocar un poco (que son el novio y los colegas!). La verdad que eso hizo que la fiesta fuera diferente y muy especial.
Seguimos bailando (acompañados por unas fresas con chocolate) hasta que mi barriga dijo "prou" (en medio de un virus de aquellos divertidos) y nos fuimos pasadas las 4. Al día siguiente habían montado una cena a la que no pudimos ir por el mismo problema.
Gracias por invitarnos, gracias por ser así y gracias por todos los momentos que pasaremos juntos... espero! Disfrutad mucho de vuestro viaje por US.
Besos
Raül
miércoles, junio 06, 2007
I arrenquen les generals 2008!!! o 2007?
-- Grace Kelly (Mika) --
Fa dues setmanes que es van celebrar les eleccions municipals que van servir com un primer pols de la situació política a Espanya. Les coses no van canviar respecte 4 anys enrera però sí que és un moment per fer moviments (siguin subterranis o no) per a guanyar vots allà on es juguen les garrofes... a la Moncloa.
El PP guanyava on guanya i el PSOE està a menys diferència que abans... tots han guanyat, és clar! La batalla per arribar a ser president va arrencar el 14 de Març de 2003 (després del sagnant atemptat a Madrid). Molta gent pensava que el PP es desgastaria en estar en continu atac però tenen el seu públic i han aconseguit afeblir la suposada solidesa del PSOE i Zapatero (tot i ser el líder més destacat). Està clar que tots els escàndols al llevant espanyol (temes immobiliaris, F1 a València...), les sortides de to de l'ex-president Aznar ("quién me tiene que decir si tengo que beber más o menos") o el judici del 11-M (on es desvincula totalment la relació ETA-integrisme islàmic) no minven el poder del PP a les Espanyes. Això succeeix degut a unes influències prou importants a mitjans públics, mentides del tipus "ui que viene el lobo" i una radicalització de la política allà on el PP és minoritari (sobretot a Catalunya... tot i que als empresaris bé que els prometen coses).
El PSOE no ha jugat bé les seves cartes tampoc. ZP va prometre molt abans d'arribar per sorpresa a ser president (la vergonya de l'Estatut és flagrant). Els moviments a Catalunya són ben estranys sobretot en el gir del President. Els seus representants han estat poc hàbils enfront dels atacs del PP i el control sobre el grup Prisa no sembla tan influent com el dels competidors.
I a Catalunya també comencen els moviments. CiU es posiciona (recordeu que Duran i Lleida vol ser ministre presideixi qui presideixi) i comença a vendre's al PSOE (qui espera que guanyi ja que un pacte amb el PP representaria una davallada a Catalunya... no com en temps de Pujol tot i que a aquest ja li va costar perdre vots aquesta aliança). ERC es desmarca del PSC a Barcelona amb la renúncia de Portabella a formar part del tripartit. En els últims temps han pujat molt a Catalunya però les cagades consecutives al Govern, la falta de carisma i, un cop més, les promeses no acomplertes l'han desgastat. El contraatac és clar i esperen que els serveixi per aconseguir prou escons com per ser decisiu a la Moncloa formant part de pactes. Iniciativa? Personalment penso que fa molt que naveguen en aigües de ningú. Primer de tot ja es presenten per a formar tripartit allà on sigui i després al Saura li van donar pel sac amb la Conselleria d'Interior. Els escàndols són continus i això fa perdre valoració al líder d'IC... coincidència? Bé, tot és discutible.
I per acabar-ho d'adobar apareix ETA dient que es trenca la treva indefinida (clar, perquè allò de la T-4 no compta). Què comporta això? Més divisió al país perquè interessa. Surt el PSOE intentant un missatge d'unitat i el PP ataca culpant ZP de la situació actual... Divide y vencerás.
Ens queden molts mesos de campanya per endavant. Al PP li interessa avançar-les i al PSOE forçar al màxim. Ja veurem qui guanya aquesta batalla.
Informaré de la meva afiliació al PUM+J.
Petons i abraçades
Raül
Fa dues setmanes que es van celebrar les eleccions municipals que van servir com un primer pols de la situació política a Espanya. Les coses no van canviar respecte 4 anys enrera però sí que és un moment per fer moviments (siguin subterranis o no) per a guanyar vots allà on es juguen les garrofes... a la Moncloa.
El PP guanyava on guanya i el PSOE està a menys diferència que abans... tots han guanyat, és clar! La batalla per arribar a ser president va arrencar el 14 de Març de 2003 (després del sagnant atemptat a Madrid). Molta gent pensava que el PP es desgastaria en estar en continu atac però tenen el seu públic i han aconseguit afeblir la suposada solidesa del PSOE i Zapatero (tot i ser el líder més destacat). Està clar que tots els escàndols al llevant espanyol (temes immobiliaris, F1 a València...), les sortides de to de l'ex-president Aznar ("quién me tiene que decir si tengo que beber más o menos") o el judici del 11-M (on es desvincula totalment la relació ETA-integrisme islàmic) no minven el poder del PP a les Espanyes. Això succeeix degut a unes influències prou importants a mitjans públics, mentides del tipus "ui que viene el lobo" i una radicalització de la política allà on el PP és minoritari (sobretot a Catalunya... tot i que als empresaris bé que els prometen coses).
El PSOE no ha jugat bé les seves cartes tampoc. ZP va prometre molt abans d'arribar per sorpresa a ser president (la vergonya de l'Estatut és flagrant). Els moviments a Catalunya són ben estranys sobretot en el gir del President. Els seus representants han estat poc hàbils enfront dels atacs del PP i el control sobre el grup Prisa no sembla tan influent com el dels competidors.
I a Catalunya també comencen els moviments. CiU es posiciona (recordeu que Duran i Lleida vol ser ministre presideixi qui presideixi) i comença a vendre's al PSOE (qui espera que guanyi ja que un pacte amb el PP representaria una davallada a Catalunya... no com en temps de Pujol tot i que a aquest ja li va costar perdre vots aquesta aliança). ERC es desmarca del PSC a Barcelona amb la renúncia de Portabella a formar part del tripartit. En els últims temps han pujat molt a Catalunya però les cagades consecutives al Govern, la falta de carisma i, un cop més, les promeses no acomplertes l'han desgastat. El contraatac és clar i esperen que els serveixi per aconseguir prou escons com per ser decisiu a la Moncloa formant part de pactes. Iniciativa? Personalment penso que fa molt que naveguen en aigües de ningú. Primer de tot ja es presenten per a formar tripartit allà on sigui i després al Saura li van donar pel sac amb la Conselleria d'Interior. Els escàndols són continus i això fa perdre valoració al líder d'IC... coincidència? Bé, tot és discutible.
I per acabar-ho d'adobar apareix ETA dient que es trenca la treva indefinida (clar, perquè allò de la T-4 no compta). Què comporta això? Més divisió al país perquè interessa. Surt el PSOE intentant un missatge d'unitat i el PP ataca culpant ZP de la situació actual... Divide y vencerás.
Ens queden molts mesos de campanya per endavant. Al PP li interessa avançar-les i al PSOE forçar al màxim. Ja veurem qui guanya aquesta batalla.
Informaré de la meva afiliació al PUM+J.
Petons i abraçades
Raül
lunes, mayo 28, 2007
Eleccions 2007
-- Nueces (Coti y Ismael Serrano) --
Ahir vam anar a votar un altre cop. Constatem la batalla brutal entre PSOE i PP en la qual tots dos han guanyat. Personalment penso que qui surt més reforçat d'aquestes eleccions és el PP. Realment no tenen forts retrocessos enlloc (ni a casa nostra) i allà on ja eren forts ho són encara molt més (a Madrid han destrossat el PSOE). Això m'entristeix molt.
Avança el vot radical i marginador de minories del partit Plataforma per Catalunya. Ens ha de preocupar? Penso que sí. Saber per què avança aquesta gent, què sentim per a votar-los: por, rebuig, fàstic... es coneix el per què d'aquests sentiments?
Com a valoració global també cal destacar la baixa participació. Que a Barcelona sigui del 49 % penso que és una vergonya. D'una banda és culpa nostra perquè fa pal i no sabem quant ha costat poder decidir coses de forma democràtica. Som els primers a queixar-nos i els últims a actuar. Seria feliç en un país on la majoria de gent (almenys un 80%) votés i digués la seva... però penso que és una utopia més.
I ara parlo del meu vot. Últimament havia decidit votar en blanc (90000 vots - 3.1 % a Catalunya, el doble que el 2003... sintomàtic?). No em convenç cap idea ni partit però també em venia de gust optar per alguna opció. Així que vaig passejar-me mirant les butlletes que hi havia. A part de les majoritàries hi havia el clàssic partit humanista, el dels Ciutadans, vida i familia.... i dues que em van cridar l'atenció: "el partido antitaurino contra el maltrato animal" i "Por un Mundo más justo". Em vaig decidir per la segona opció amb certa recança per si eren alguna mena de secta, partit d'ultradretes camuflat o similar. Em vaig agafar la butlleta (fa gràcia com tots els partits tenen 42 persones a la seva llista... més encara els que saben que no sortiran escollits) i avui he investigat una miqueta... www.mundojusto.es. A primera vista, sembla que no va ser tan mala opció...
Raül
Ahir vam anar a votar un altre cop. Constatem la batalla brutal entre PSOE i PP en la qual tots dos han guanyat. Personalment penso que qui surt més reforçat d'aquestes eleccions és el PP. Realment no tenen forts retrocessos enlloc (ni a casa nostra) i allà on ja eren forts ho són encara molt més (a Madrid han destrossat el PSOE). Això m'entristeix molt.
Avança el vot radical i marginador de minories del partit Plataforma per Catalunya. Ens ha de preocupar? Penso que sí. Saber per què avança aquesta gent, què sentim per a votar-los: por, rebuig, fàstic... es coneix el per què d'aquests sentiments?
Com a valoració global també cal destacar la baixa participació. Que a Barcelona sigui del 49 % penso que és una vergonya. D'una banda és culpa nostra perquè fa pal i no sabem quant ha costat poder decidir coses de forma democràtica. Som els primers a queixar-nos i els últims a actuar. Seria feliç en un país on la majoria de gent (almenys un 80%) votés i digués la seva... però penso que és una utopia més.
I ara parlo del meu vot. Últimament havia decidit votar en blanc (90000 vots - 3.1 % a Catalunya, el doble que el 2003... sintomàtic?). No em convenç cap idea ni partit però també em venia de gust optar per alguna opció. Així que vaig passejar-me mirant les butlletes que hi havia. A part de les majoritàries hi havia el clàssic partit humanista, el dels Ciutadans, vida i familia.... i dues que em van cridar l'atenció: "el partido antitaurino contra el maltrato animal" i "Por un Mundo más justo". Em vaig decidir per la segona opció amb certa recança per si eren alguna mena de secta, partit d'ultradretes camuflat o similar. Em vaig agafar la butlleta (fa gràcia com tots els partits tenen 42 persones a la seva llista... més encara els que saben que no sortiran escollits) i avui he investigat una miqueta... www.mundojusto.es. A primera vista, sembla que no va ser tan mala opció...
Raül
domingo, mayo 27, 2007
27 de mayo
-- Seasons of love (Rent) --
Son las 9 de la mañana y tengo la situación de ser un día especial... ciertamente lo es. Me visto, cojo las 4 cosas y hago 2 encargos a mis padres. Una avanzadilla hacia un lugar que quedará siempre en mi corazón. Es raro, lo sé, pero soy así... prefiero estar allí. Pollo en la roca con 4 valientes que jugarán un partido de básquet para relajarnos... Llega el cátering, muy profesionales... la cosa va tomando forma. Donde había claustro hay un restaurante. Mirada hacia atrás, ha sido un camino fácil en cuanto a decisiones pero complicado en cuanto a gestiones. Tantos detalles que me siento capaz de organizar una misión espacial, pero casi todo es a nuestro gusto.
Ducha, comida y paseo en solitario. Todo está claro y decidido. Me visto para los fotógrafos que me hacen desvestir. Mis padres y mi hermano atentos. Llega el padrino con su hermana. Reportaje completado y fuga hacia la casa de la novia guiados por un padrino con ramo y abrazo lleno de cariño. Algunas fotos más. No me gusta sentirme protagonista...
Me desvisto y hago de anfitrión. Todos tan guapos pero no sólo físicamente sino compartiendo sonrisas y esperanzas. Huele a fiesta gracias a una despedida tan genial. Muchas gracias. Os quiero. Llega la hora y me visto por tercera vez. Espero, esperamos, salimos y entramos. Llamadas, tabaco, paseo y sorpresas. También han venido gente más joven. Gracias. Os quiero.
Sí, parece que viene. Cap al cel y adentro. Siéntate que aún falta un poco. Allegria y lágrimas de emoción (vuelven de vez en cuando). Sonrisa infinita llenando la sala. Los invitados lloran, hay emoción y risas, aplausos y fotos. La ceremonia es vivida, nuestra, emocionante, cantada y bailada, especial y diferente por vosotros. Gracias. Os quiero.
Salida con el esbart después de las firmas de los testigos. Dos bailes con uno sorprendente, regalo y fotos. Se va el sol. Reportaje diferente, raro, tobogán, saltos y relajación. Todo está saliendo bien.
Volvemos, aplausos y algo de aperitivo. Fotos, pocas por compromiso. Muchos besos, mucho cariño y mucha alegría. Qué grande sentirse querido. Comentarios, risas y a cenar. Todo está pasando tan deprisa...
Saludos a todos, la gente parece contenta. Regalos, gritos, servilletas al aire, viajes, cátering genial y música también. Freakadas varias, concursos, espadas, pastel y detalle nuestro. Llega el baile, poco recuerdo pero según parece especial... se abre la fiesta, la locura, los saltos y los escarceos. Se para y cantan, increíble, un DVD, muchos besos y abrazos. Ojalá los pudiera revivir... pero me doy cuenta que los revivo cuando os veo, cuando os recuerdo, cuando me miráis... gracias, os quiero.
Desayuno, cacaolat de la mañana, sale el sol y recogemos. Noche poco convencional, "corredisses", cotilleos y más cariño. Dormimos poco pero no importa, nada importa... diré por siempre que fue genial y que nunca me había sentido tan especial. Gracias a los 165 invitados, a los que os acordáis de nosotros, a los que nos tenéis presentes, a los que no pudieron venir pero querían... recuerdos que no se olvidan. De todo corazón... gracias... os quiero.
365 días
Petons i abraçades
Raül
Son las 9 de la mañana y tengo la situación de ser un día especial... ciertamente lo es. Me visto, cojo las 4 cosas y hago 2 encargos a mis padres. Una avanzadilla hacia un lugar que quedará siempre en mi corazón. Es raro, lo sé, pero soy así... prefiero estar allí. Pollo en la roca con 4 valientes que jugarán un partido de básquet para relajarnos... Llega el cátering, muy profesionales... la cosa va tomando forma. Donde había claustro hay un restaurante. Mirada hacia atrás, ha sido un camino fácil en cuanto a decisiones pero complicado en cuanto a gestiones. Tantos detalles que me siento capaz de organizar una misión espacial, pero casi todo es a nuestro gusto.
Ducha, comida y paseo en solitario. Todo está claro y decidido. Me visto para los fotógrafos que me hacen desvestir. Mis padres y mi hermano atentos. Llega el padrino con su hermana. Reportaje completado y fuga hacia la casa de la novia guiados por un padrino con ramo y abrazo lleno de cariño. Algunas fotos más. No me gusta sentirme protagonista...
Me desvisto y hago de anfitrión. Todos tan guapos pero no sólo físicamente sino compartiendo sonrisas y esperanzas. Huele a fiesta gracias a una despedida tan genial. Muchas gracias. Os quiero. Llega la hora y me visto por tercera vez. Espero, esperamos, salimos y entramos. Llamadas, tabaco, paseo y sorpresas. También han venido gente más joven. Gracias. Os quiero.
Sí, parece que viene. Cap al cel y adentro. Siéntate que aún falta un poco. Allegria y lágrimas de emoción (vuelven de vez en cuando). Sonrisa infinita llenando la sala. Los invitados lloran, hay emoción y risas, aplausos y fotos. La ceremonia es vivida, nuestra, emocionante, cantada y bailada, especial y diferente por vosotros. Gracias. Os quiero.
Salida con el esbart después de las firmas de los testigos. Dos bailes con uno sorprendente, regalo y fotos. Se va el sol. Reportaje diferente, raro, tobogán, saltos y relajación. Todo está saliendo bien.
Volvemos, aplausos y algo de aperitivo. Fotos, pocas por compromiso. Muchos besos, mucho cariño y mucha alegría. Qué grande sentirse querido. Comentarios, risas y a cenar. Todo está pasando tan deprisa...
Saludos a todos, la gente parece contenta. Regalos, gritos, servilletas al aire, viajes, cátering genial y música también. Freakadas varias, concursos, espadas, pastel y detalle nuestro. Llega el baile, poco recuerdo pero según parece especial... se abre la fiesta, la locura, los saltos y los escarceos. Se para y cantan, increíble, un DVD, muchos besos y abrazos. Ojalá los pudiera revivir... pero me doy cuenta que los revivo cuando os veo, cuando os recuerdo, cuando me miráis... gracias, os quiero.
Desayuno, cacaolat de la mañana, sale el sol y recogemos. Noche poco convencional, "corredisses", cotilleos y más cariño. Dormimos poco pero no importa, nada importa... diré por siempre que fue genial y que nunca me había sentido tan especial. Gracias a los 165 invitados, a los que os acordáis de nosotros, a los que nos tenéis presentes, a los que no pudieron venir pero querían... recuerdos que no se olvidan. De todo corazón... gracias... os quiero.
365 días
Petons i abraçades
Raül
viernes, mayo 25, 2007
Anuncio imprescindible
-- Never ending story (A new found glory) --
Anada d'olla d'algun publicitari:
Versió llarga:
Versió curta:
Petons i abraçades
Raül
Anada d'olla d'algun publicitari:
Versió llarga:
Versió curta:
Petons i abraçades
Raül
lunes, mayo 21, 2007
Excursió Montserrat rocket
Ara em fan mal les cames i ingereixo aigua sense parar però no puc parar de recordar el que ha passat en l'excursió rocket BCN-Montserrat...
16h Quedo amb el Carles al cole. Ens acomiadem dels Grumets i Mà Oberta que faran Vacarisses Montserrat i anem cap a Mundet. Durant el camí moments freaks preludi que alguna cosa passaria en la ruta: un cantant al passadís del metro de Pg de Gràcia (llançant crits estranys), un tio que gravava el seu avanç pel mateix passadís i una actuació estil Noviembre a dins del metro.
Comença la ruta a les 17h. La primera etapa se suposa que la farem en 2h30' i ens ha de dur al monestir de St Cugat. Un cop comencem a travessar Collserola cau una pluja que ens fa dubtar si podrem assolir el nostre objectiu. No dura gaire però l'ús de la capelina és ineludible. A part d'això destacar un pinyo que es fot el Carles i deixa marca de la seva mà a la capelina... impagable.
Saludem el monestir al cap de 2h... estem bé, som rockets i descansem mitja hora mentre estirem i mengem alguna coseta. A partir d'aquell moment començava el calvari/odissea. La segona etapa ens ha de dur a les Fonts de Terrassa. Sortim de St Cugat, passem pel CAR i arribem a TVE (camí refet 1)... ens equivoquem i descobrim l'escola de les Pureses de Maria... impressionant, és gegant! Tornem enrera tot cercant HP. Arribem a la rotonda que posa la guia però agafem la sortida equivocada.... arribem a l'escola comentada abans però per darrera!!! Tornem a la rotonda i ens autoinsultem greument (camí refet 2). Calculem que hem perdut 1 hora. Arribem a HP i a l'escola japonesa fins assolir el camí que ens ha de portar a Terrassa. Següent moment crític. Arribem a una fita que ens dirigeix cap a una altra que està destrossada. Agafem el camí equivocat... i ens adonem quan fa estona que no veiem cap marca. Enrera i a agafar l'altre camí ((camí refet 3). Arribem a una urbanització i ens equivoquem de camí clarament... el que ens diu la guia i la realitat res de res. Interactuem amb personatges sortits de vés a saber on... parlen raro i ens fan indicacions més rares que no ens porten a les Fonts de Terrassa. Arribem a una carretera i volem creuar-la. La providència ens dirigeix a l'esquerra quan en un principi volíem anar a la dreta... Més indicacions estranyes i arribem a Les fonts de Terrassa.... etapa de 4 hores sense parar (són les 23h30 i la teoria indicava 2h50 de camí...).
Sopem, diem improperis, trucades de rigor i estiraments varis. Aprofitem per omplir cantimplores amb aigua de molt baixa qualitat. Proper objectiu Olesa o Vacarisses si trobem l'alternativa Camí Romeu que ens ha indicat el David.
L'inici de la ruta està ben marcat amb fletxes negres i ens alegrem que així sigui després de la mala experiència arribant a Terrassa. Estem bé i tenim confiança. Passem per una urbanització i pensem que ens segueixen dues noies en un cotxe negre... totalment fals però fa gràcia. Arribem a la carretera de Martorell i ens endinsem en una altra urbanització per un carrer amb molt pendent. Davant del núm 14 del carrer s'hauria d'obrir un camí... on hi ha una casa. Seguim endavant i apostem... equivocadament. Arribem a una pujada brutal i uns vilatans ens indiquen que coneixen unes fletxes que després veurem que no existeixen. Refem camí (camí refet 4) i descobrim l'obertura del camí molt més amunt del que esperàvem. Ens animem molt perquè veiem tot de marques a partir d'aquell moment. Després d'unes bústies apareix el moment més crític de tota la ruta... la Riera de Gaià. Tremendament mal indicat fem i refem camins perquè ni la guia ni el que veiem és clar. El Carles s'il·lumina i decideix tirar riera avall... en una altra intersecció de camins s'avança per a veure si troba alguna cosa... sento crits Raül!!!!! Ha trobat una marca... això anima. Una mica més endavant ens trobem igual... afortunadament comencem a trobar gent i fletxes... al cap d'una estona descobrim marques d'una cinta de Caixa Catalunya combinades amb fletxes i marques de GR... Arribem a una espècie de control que ens indica que és d'una marxa del UEC de Gràcia i que no va pel GR (que ha d'anar a Olesa) sinó que ens porta directament a l'aeri. Pensem que seguir aquest camí serà el millor... craso error.
Imprimim marxa rocket ja que veiem que aquesta gent s'ho ha currat molt i està tot molt ben marcat. Pujada, baixada i cintes i més cintes... comencem a notar cansament i preguntem quan falta per l'aeri... primer cop que ens diuen 7-8 km. Seguim avançant i no hi ha senyals de l'aeri. Arribem a un punt d'avituallament i el camí ple de freaks del UEC de Gràcia... gent molt petada certament. Nosaltres també ho estem i decidim parar en el primer poble que passem... no n'arriba cap i un fanal en una cruïlla ens serveix d'excusa... 5h15 d'etapa. La parada és curta perquè fa fred. Seguim avançant per camins molt ben indicats fins arribar a un punt de control. Estan molt ben organitzats... avituallament i creu roja... gent sobant.
El següent punt de control ens indica que queden 7-8 km per l'aeri... sembla "el día de la marmota"... se suposa que eminenment de baixada (mentira!). Al cap d'una estona sentim que un altre diu que són 7 km de baixada dins l'aeri i que encara no hem arribat al punt de baixada ("día de la marmota"). Petats no parem de pujar i baixar i cagar-nos en el tio que ens va dir que anàvem directes a l'aeri. La següent parada és al mig del camí. Cames rebentades totalment i la moral pel terra. L'aeri sembla que el vagin allunyant però al fons es veu un pont que és el punt d'arribada. Mentre el camí que ve d'Olesa és paral·lel a la via del tren i la carretera, el nostre no para de fer voltes i km en va. Ens aixequem amb moltes dificultats i seguim... l'aeri és nostre!!!! Ja eren vora les 8h del matí. La parada del tren ens serveix per descansar, menjar i veure que ens queden 4km de ruta... l'objectiu és a prop!
L'ascensió ha de durar una hora i agafem el camí de les aigües tot seguint un avi rocket que ens treu distància des del primer moment. Ara les cames estan bé però el cor va a tope i sembla que falti oxigen. L'aproximació és brutal amb 20 minuts de pujada/grimpada. Seguim amb una pujada suau que ens porta a les escales curtes... preludi del final del camí. Són uns 15 minuts d'escales que acaben de rebentar-te i a més en dos blocs separats. Seguim avançant i arriben les escales llargues. Només queden uns 5-10 minuts fins el monestir però hem de fer una parada abans de començar l'atac final. Arribem tot corrent en plan rocket, hem fet la pujada en uns 45-50 mins. L'alegria és màxima. El David i la Laia ens reben en arribar a la plaça amb abraçades, petons i aigua (infinites gràcies!!!!)... Ens tirem a terra i jo no m'aguanto les llàgrimes... tinc un nus a la gola. Objectiu acomplert (al voltant de les 9h).
Calculem que vam fer uns 60 km entre les voltes i tot en unes 14 hores. Si haguéssim fet la ruta BCN-St Cugat-Terrassa-Vacarisses-Montserrat ho podríem haver fet en 10-11... però no seríem tan rockets.
Gràcies Carles pels riures, converses, silencis, suport, abraçades i crits d'alegria!
Petons i abraçades
Raül
P.S.: vam refer 6 camins fins arribar al creuament amb l'UEC de Gràcia... però no recordo els altres 2
16h Quedo amb el Carles al cole. Ens acomiadem dels Grumets i Mà Oberta que faran Vacarisses Montserrat i anem cap a Mundet. Durant el camí moments freaks preludi que alguna cosa passaria en la ruta: un cantant al passadís del metro de Pg de Gràcia (llançant crits estranys), un tio que gravava el seu avanç pel mateix passadís i una actuació estil Noviembre a dins del metro.
Comença la ruta a les 17h. La primera etapa se suposa que la farem en 2h30' i ens ha de dur al monestir de St Cugat. Un cop comencem a travessar Collserola cau una pluja que ens fa dubtar si podrem assolir el nostre objectiu. No dura gaire però l'ús de la capelina és ineludible. A part d'això destacar un pinyo que es fot el Carles i deixa marca de la seva mà a la capelina... impagable.
Saludem el monestir al cap de 2h... estem bé, som rockets i descansem mitja hora mentre estirem i mengem alguna coseta. A partir d'aquell moment començava el calvari/odissea. La segona etapa ens ha de dur a les Fonts de Terrassa. Sortim de St Cugat, passem pel CAR i arribem a TVE (camí refet 1)... ens equivoquem i descobrim l'escola de les Pureses de Maria... impressionant, és gegant! Tornem enrera tot cercant HP. Arribem a la rotonda que posa la guia però agafem la sortida equivocada.... arribem a l'escola comentada abans però per darrera!!! Tornem a la rotonda i ens autoinsultem greument (camí refet 2). Calculem que hem perdut 1 hora. Arribem a HP i a l'escola japonesa fins assolir el camí que ens ha de portar a Terrassa. Següent moment crític. Arribem a una fita que ens dirigeix cap a una altra que està destrossada. Agafem el camí equivocat... i ens adonem quan fa estona que no veiem cap marca. Enrera i a agafar l'altre camí ((camí refet 3). Arribem a una urbanització i ens equivoquem de camí clarament... el que ens diu la guia i la realitat res de res. Interactuem amb personatges sortits de vés a saber on... parlen raro i ens fan indicacions més rares que no ens porten a les Fonts de Terrassa. Arribem a una carretera i volem creuar-la. La providència ens dirigeix a l'esquerra quan en un principi volíem anar a la dreta... Més indicacions estranyes i arribem a Les fonts de Terrassa.... etapa de 4 hores sense parar (són les 23h30 i la teoria indicava 2h50 de camí...).
Sopem, diem improperis, trucades de rigor i estiraments varis. Aprofitem per omplir cantimplores amb aigua de molt baixa qualitat. Proper objectiu Olesa o Vacarisses si trobem l'alternativa Camí Romeu que ens ha indicat el David.
L'inici de la ruta està ben marcat amb fletxes negres i ens alegrem que així sigui després de la mala experiència arribant a Terrassa. Estem bé i tenim confiança. Passem per una urbanització i pensem que ens segueixen dues noies en un cotxe negre... totalment fals però fa gràcia. Arribem a la carretera de Martorell i ens endinsem en una altra urbanització per un carrer amb molt pendent. Davant del núm 14 del carrer s'hauria d'obrir un camí... on hi ha una casa. Seguim endavant i apostem... equivocadament. Arribem a una pujada brutal i uns vilatans ens indiquen que coneixen unes fletxes que després veurem que no existeixen. Refem camí (camí refet 4) i descobrim l'obertura del camí molt més amunt del que esperàvem. Ens animem molt perquè veiem tot de marques a partir d'aquell moment. Després d'unes bústies apareix el moment més crític de tota la ruta... la Riera de Gaià. Tremendament mal indicat fem i refem camins perquè ni la guia ni el que veiem és clar. El Carles s'il·lumina i decideix tirar riera avall... en una altra intersecció de camins s'avança per a veure si troba alguna cosa... sento crits Raül!!!!! Ha trobat una marca... això anima. Una mica més endavant ens trobem igual... afortunadament comencem a trobar gent i fletxes... al cap d'una estona descobrim marques d'una cinta de Caixa Catalunya combinades amb fletxes i marques de GR... Arribem a una espècie de control que ens indica que és d'una marxa del UEC de Gràcia i que no va pel GR (que ha d'anar a Olesa) sinó que ens porta directament a l'aeri. Pensem que seguir aquest camí serà el millor... craso error.
Imprimim marxa rocket ja que veiem que aquesta gent s'ho ha currat molt i està tot molt ben marcat. Pujada, baixada i cintes i més cintes... comencem a notar cansament i preguntem quan falta per l'aeri... primer cop que ens diuen 7-8 km. Seguim avançant i no hi ha senyals de l'aeri. Arribem a un punt d'avituallament i el camí ple de freaks del UEC de Gràcia... gent molt petada certament. Nosaltres també ho estem i decidim parar en el primer poble que passem... no n'arriba cap i un fanal en una cruïlla ens serveix d'excusa... 5h15 d'etapa. La parada és curta perquè fa fred. Seguim avançant per camins molt ben indicats fins arribar a un punt de control. Estan molt ben organitzats... avituallament i creu roja... gent sobant.
El següent punt de control ens indica que queden 7-8 km per l'aeri... sembla "el día de la marmota"... se suposa que eminenment de baixada (mentira!). Al cap d'una estona sentim que un altre diu que són 7 km de baixada dins l'aeri i que encara no hem arribat al punt de baixada ("día de la marmota"). Petats no parem de pujar i baixar i cagar-nos en el tio que ens va dir que anàvem directes a l'aeri. La següent parada és al mig del camí. Cames rebentades totalment i la moral pel terra. L'aeri sembla que el vagin allunyant però al fons es veu un pont que és el punt d'arribada. Mentre el camí que ve d'Olesa és paral·lel a la via del tren i la carretera, el nostre no para de fer voltes i km en va. Ens aixequem amb moltes dificultats i seguim... l'aeri és nostre!!!! Ja eren vora les 8h del matí. La parada del tren ens serveix per descansar, menjar i veure que ens queden 4km de ruta... l'objectiu és a prop!
L'ascensió ha de durar una hora i agafem el camí de les aigües tot seguint un avi rocket que ens treu distància des del primer moment. Ara les cames estan bé però el cor va a tope i sembla que falti oxigen. L'aproximació és brutal amb 20 minuts de pujada/grimpada. Seguim amb una pujada suau que ens porta a les escales curtes... preludi del final del camí. Són uns 15 minuts d'escales que acaben de rebentar-te i a més en dos blocs separats. Seguim avançant i arriben les escales llargues. Només queden uns 5-10 minuts fins el monestir però hem de fer una parada abans de començar l'atac final. Arribem tot corrent en plan rocket, hem fet la pujada en uns 45-50 mins. L'alegria és màxima. El David i la Laia ens reben en arribar a la plaça amb abraçades, petons i aigua (infinites gràcies!!!!)... Ens tirem a terra i jo no m'aguanto les llàgrimes... tinc un nus a la gola. Objectiu acomplert (al voltant de les 9h).
Calculem que vam fer uns 60 km entre les voltes i tot en unes 14 hores. Si haguéssim fet la ruta BCN-St Cugat-Terrassa-Vacarisses-Montserrat ho podríem haver fet en 10-11... però no seríem tan rockets.
Gràcies Carles pels riures, converses, silencis, suport, abraçades i crits d'alegria!
Petons i abraçades
Raül
P.S.: vam refer 6 camins fins arribar al creuament amb l'UEC de Gràcia... però no recordo els altres 2
martes, mayo 15, 2007
Ba-toka'm
Avui més música i vídeos d'un grup de batucada...
http://batokam.blogspot.com
Espero que ho disfruteu
Petons i abraçades
raül
http://batokam.blogspot.com
Espero que ho disfruteu
Petons i abraçades
raül
domingo, mayo 13, 2007
Eurovisión 2007
-- Vine amb mi (Risc) --
Reclamo Eurovisión como lugar de encuentro de freaks y posibles canciones de verano... a destacar la que creo que quedó segunda: Ucrania!
Reclamo Eurovisión como lugar de encuentro de freaks y posibles canciones de verano... a destacar la que creo que quedó segunda: Ucrania!
Reclamación política incluída... Atentos al Russia Goodbye...
Entrada rara sí pero quiero recordar los dos encuentros consecutivos en el cole para Eurovisión... el año de Europe is living a Celebration y el de Beth...
Petons i abraçades
Raül
P.S.: més info de RISC a www.myspace/risc
sábado, mayo 05, 2007
Continente y contenido...
-- Breathe (Midge Ure) --
Es curioso como el añadir una canción al texto de un post hace que ahora no sólo piense en qué escribir sino en cómo complementarlo. Antes de nada decir que no relaciono lo que escribo con lo que propongo escuchar... ya sería demasiado!
La canción de hoy la escuché por primera vez en un anuncio de Swatch, corría 1998 (año de ... final de COU, 1º de carrera, bandas, lecturas, falsedades, amistades, Mà Oberta con los ahora Joves 3-4, cambios, nueva gente, camp de treball en Avellanes...)
Letra:
With every waking breath I breathe
I see what life has dealt to me
With every sadness I deny
I feel a chance inside me die
Give me a taste of something new
To touch to hold to pull me through
Send me a guiding light that shines
Across this darkened life of mine
Breathe some soul in me
Breathe your gift of love to me
Breathe life to lay 'fore me
Breathe to make me breathe
For every man who built a home
A paper promise for his own
He fights against an open flow
Of lies and failures, we all know
To those who have and who have not
How can you live with what you've got?
Give me a touch of something sure
I could be happy evermore
Breathe some soul in me
Breathe your gift of love to me
Breathe life to lay 'fore me
To see to make me breathe
Breathe your honesty
Breathe your innocence to me
Breathe your word and set me free
Breathe to make me breathe
This life prepares the strangest things
The dreams we dream of what life brings
The highest highs can turn around
To sow love's seeds on stony ground
Breathe
Breathe
Breathe some soul in me
Breathe your gift of love to me
Breathe life to lay 'fore me
To see to make me breathe
Breathe your honesty
Breathe your innocence to me
Breathe your word and set me free
Breathe to make me breathe
---
Respira tú, respiro yo, te hago respirar, hazme respirar, te dejo respirar, dejémonos respirar.... cojamos aire y a por todas que no vale la pena sentirse ahogado cuando podemos caminar juntos y ayudarnos a respirar unos a otros...
Decidido está.
Petons i abraçades
Raül
Es curioso como el añadir una canción al texto de un post hace que ahora no sólo piense en qué escribir sino en cómo complementarlo. Antes de nada decir que no relaciono lo que escribo con lo que propongo escuchar... ya sería demasiado!
La canción de hoy la escuché por primera vez en un anuncio de Swatch, corría 1998 (año de ... final de COU, 1º de carrera, bandas, lecturas, falsedades, amistades, Mà Oberta con los ahora Joves 3-4, cambios, nueva gente, camp de treball en Avellanes...)
Letra:
With every waking breath I breathe
I see what life has dealt to me
With every sadness I deny
I feel a chance inside me die
Give me a taste of something new
To touch to hold to pull me through
Send me a guiding light that shines
Across this darkened life of mine
Breathe some soul in me
Breathe your gift of love to me
Breathe life to lay 'fore me
Breathe to make me breathe
For every man who built a home
A paper promise for his own
He fights against an open flow
Of lies and failures, we all know
To those who have and who have not
How can you live with what you've got?
Give me a touch of something sure
I could be happy evermore
Breathe some soul in me
Breathe your gift of love to me
Breathe life to lay 'fore me
To see to make me breathe
Breathe your honesty
Breathe your innocence to me
Breathe your word and set me free
Breathe to make me breathe
This life prepares the strangest things
The dreams we dream of what life brings
The highest highs can turn around
To sow love's seeds on stony ground
Breathe
Breathe
Breathe some soul in me
Breathe your gift of love to me
Breathe life to lay 'fore me
To see to make me breathe
Breathe your honesty
Breathe your innocence to me
Breathe your word and set me free
Breathe to make me breathe
---
Respira tú, respiro yo, te hago respirar, hazme respirar, te dejo respirar, dejémonos respirar.... cojamos aire y a por todas que no vale la pena sentirse ahogado cuando podemos caminar juntos y ayudarnos a respirar unos a otros...
Decidido está.
Petons i abraçades
Raül
miércoles, mayo 02, 2007
Roma'm
-- Sucede que a veces (Ismael Serrano) --
Roma, la ciutat eterna... bressol d'un dels més famosos Imperis de la història de la humanitat... centre neuràlgic del cristianisme actualment i receptacle de meravelles que no havi vist mai.
Dissabte 28 d'Abril de 2007, 16h de la tarda (16h15 :$). Ens trobem Blanca, Rafa, Noe i jo amb el meu pare (santo varón) per anar a l'aeroport i embarcar camí de Roma! L'espera és agobiant (com sempre) i els nervis són presents. Becaineta a l'avió i arribada a Fiumicino. Primers gags amb les maletes... som a Itàlia sense cap mena de dubte. Les maletes s'apilonen ja que fan coincidir quatre vols a la mateixa cinta... llatins que som tots.
En sortir apareix el cap rapadet del Pau que ens ve a rebre amb el seu somriure i una foto de benvinguda. El seu cap amaga 100 plans per als 2 dies que passarem a la ciutat que l'allotja com a estudiant Erasmus. Ens adonem que a Roma els transports són realment barats. Agafem tren i autobús per arribar a una casa senzilla però ben acollidora. Ens encabirem els 5 a la mateixa habitació. En Pau neteja un matalàs amb prou gràcia i ens ha preparat el sopar. Pasta amb carn picada (boníssima!). Decidim sortir a descobrir Roma by night.
Agafem un autobús direcció Plaça del Poble. Passegem i passegem. Roma té un encant especial, no sabria dir-vos. Pot ser la ciutat, l'acollida o la companyia... Primer moment rocket amb una cursa pujant escales a Piazza Espagna fins arribar a un lloc on es pot veure la cúpula del Vaticà. Arriba el moment més xocant visualment del viatge... la Fontana di Trevi. Espectacular. Em quedo parat, faig una foto amb el mòbil per a poder configurar el fons de pantalla i sec per a observar i disfrutar... un dels llocs que més m'han enamorat.
Diumenge! Dia per a visitar tooooota Roma! Primer objectiu el Vaticà. Anem cap allà en metro i descobrim que hi ha molta gent a la Plaça de Sant Pere. Sentim la veu del Papa amb l'Angelus i donant la benedicció en molts idiomes. La plaça està plena de gent. Ni ens plantegem entrar al Museu Vaticà degut a la gentada que hi ha. La vista de la cúpula del Vaticà és ben maca a mesura que ens allunyem cap al Trastevere. Afortunadament hi ha menys gent com més caminem.
El Trastevere és preciós i hi dinem després de visitar una església on estaven fent un concert de coral. El dinar es basa en una amanida de pasta amb tonyina, tomàquet, olives i maionesa. Els hem transportat en dos tuppers de la Paola que marxaren plens i tornaran buits i un d'ells modificat en la seva flexibilitat.
Anem doncs cap a Sant Pere a veure si hi ha poca gent per visitar la Basílica però nanai així que ens dirigim cap al Coliseu, testimoni del pa i circ de l'època romana. Amb capacitat per a unes 60000 persones se situa en una zona on pots trobar el fòrum, el circ, el Palatino i una construcció dedicada al primer rei de l'Itàlia unificada. En aquell punt era on Mussolini feia les desfilades militars i els discursos com a punt on s'unia la història de Roma i l'unificació del país. La zona té un encant especial degut a què va significar moltes centúries enrera. És ben espectacular i les pedres sembla que parlin d'històries personals, lluites pel poder, gladiadors, llegendes i història... Aprofitem per descansar una mica abans d'anar cap al circ romà, testimoni de les famoses curses de quàdrigues. Ara és un gegantí lloc on trobes families jugant o flipats passant-se una bola de futbol americà com si fos un meló. Increpem els sobrats que ho intenten.
Seguim caminant mentre els somnis rockets de poder anar a còrrer el dia següent s'esvaeixen pel cansament acumulat. Agafarem un autobús ple de gent que passa per davant del Colisseu. Només el Pau i la Noe poden veure com és ja que no hi ha un cm cúbic lliure. Arribem a casa entre riures i descobrim que els companys del Pau emigren fins el divendres. No obstant després la Paola torna... a saber :p.
Diumenge l'únic objectiu és entrar a la basílica de Sant Pere per a observar la Pietà i entrar a la catedral de Roma: Sant Giovanni. Primer entrem a aquesta mentre cau una lleu pluja que ens assegura que després no hi haurà gaire gent a la cua al Vaticà (al igual). La catedral és ben guapa i guarnida amb tota mena de riqueses i estàtues gegants dels apòstols.
El Vaticà... hipercua... avui ens colem segur. L'hem de veure i som lleugerament increpats. La cua fa la volta a la plaça i nosaltres només tenim 30 minuts. Podem entrar i observar la grandesa del lloc. La Pietà té quelcom... a saber què però em quedo admirant-la. L'alçada dels sostres, la quantitat d'or, la netedat extrema del lloc (que contrasta amb la bruticia que hi ha arreu de Roma) ... impressionant. L'opulència del Vaticà és extremada i cabreja però artísticament és espectacular.
Gràcies Pau, Blanca, Rafa i Noe! Roma ens veurà les cares algun dia, potser combinat amb Venècia, Siena, Firenze, Milà... tant per veure encara... som-hi!
Raül
P.S.: no tinc una foto millor de tots 4! :$
P.P.S.: la crònica no fa justicia a les vivències del viatge. Vam riure molt! A vegades transcriure el que passa no és gens senzill...
P.P.P.S.: demà 3 de maig es posen a la venda les entrades pel concert d'Ismael Serrano a l'Auditori el dia 14 de novembre!!
Roma, la ciutat eterna... bressol d'un dels més famosos Imperis de la història de la humanitat... centre neuràlgic del cristianisme actualment i receptacle de meravelles que no havi vist mai.
Dissabte 28 d'Abril de 2007, 16h de la tarda (16h15 :$). Ens trobem Blanca, Rafa, Noe i jo amb el meu pare (santo varón) per anar a l'aeroport i embarcar camí de Roma! L'espera és agobiant (com sempre) i els nervis són presents. Becaineta a l'avió i arribada a Fiumicino. Primers gags amb les maletes... som a Itàlia sense cap mena de dubte. Les maletes s'apilonen ja que fan coincidir quatre vols a la mateixa cinta... llatins que som tots.
En sortir apareix el cap rapadet del Pau que ens ve a rebre amb el seu somriure i una foto de benvinguda. El seu cap amaga 100 plans per als 2 dies que passarem a la ciutat que l'allotja com a estudiant Erasmus. Ens adonem que a Roma els transports són realment barats. Agafem tren i autobús per arribar a una casa senzilla però ben acollidora. Ens encabirem els 5 a la mateixa habitació. En Pau neteja un matalàs amb prou gràcia i ens ha preparat el sopar. Pasta amb carn picada (boníssima!). Decidim sortir a descobrir Roma by night.
Agafem un autobús direcció Plaça del Poble. Passegem i passegem. Roma té un encant especial, no sabria dir-vos. Pot ser la ciutat, l'acollida o la companyia... Primer moment rocket amb una cursa pujant escales a Piazza Espagna fins arribar a un lloc on es pot veure la cúpula del Vaticà. Arriba el moment més xocant visualment del viatge... la Fontana di Trevi. Espectacular. Em quedo parat, faig una foto amb el mòbil per a poder configurar el fons de pantalla i sec per a observar i disfrutar... un dels llocs que més m'han enamorat.
Diumenge! Dia per a visitar tooooota Roma! Primer objectiu el Vaticà. Anem cap allà en metro i descobrim que hi ha molta gent a la Plaça de Sant Pere. Sentim la veu del Papa amb l'Angelus i donant la benedicció en molts idiomes. La plaça està plena de gent. Ni ens plantegem entrar al Museu Vaticà degut a la gentada que hi ha. La vista de la cúpula del Vaticà és ben maca a mesura que ens allunyem cap al Trastevere. Afortunadament hi ha menys gent com més caminem.
El Trastevere és preciós i hi dinem després de visitar una església on estaven fent un concert de coral. El dinar es basa en una amanida de pasta amb tonyina, tomàquet, olives i maionesa. Els hem transportat en dos tuppers de la Paola que marxaren plens i tornaran buits i un d'ells modificat en la seva flexibilitat.
Anem doncs cap a Sant Pere a veure si hi ha poca gent per visitar la Basílica però nanai així que ens dirigim cap al Coliseu, testimoni del pa i circ de l'època romana. Amb capacitat per a unes 60000 persones se situa en una zona on pots trobar el fòrum, el circ, el Palatino i una construcció dedicada al primer rei de l'Itàlia unificada. En aquell punt era on Mussolini feia les desfilades militars i els discursos com a punt on s'unia la història de Roma i l'unificació del país. La zona té un encant especial degut a què va significar moltes centúries enrera. És ben espectacular i les pedres sembla que parlin d'històries personals, lluites pel poder, gladiadors, llegendes i història... Aprofitem per descansar una mica abans d'anar cap al circ romà, testimoni de les famoses curses de quàdrigues. Ara és un gegantí lloc on trobes families jugant o flipats passant-se una bola de futbol americà com si fos un meló. Increpem els sobrats que ho intenten.
Seguim caminant mentre els somnis rockets de poder anar a còrrer el dia següent s'esvaeixen pel cansament acumulat. Agafarem un autobús ple de gent que passa per davant del Colisseu. Només el Pau i la Noe poden veure com és ja que no hi ha un cm cúbic lliure. Arribem a casa entre riures i descobrim que els companys del Pau emigren fins el divendres. No obstant després la Paola torna... a saber :p.
Diumenge l'únic objectiu és entrar a la basílica de Sant Pere per a observar la Pietà i entrar a la catedral de Roma: Sant Giovanni. Primer entrem a aquesta mentre cau una lleu pluja que ens assegura que després no hi haurà gaire gent a la cua al Vaticà (al igual). La catedral és ben guapa i guarnida amb tota mena de riqueses i estàtues gegants dels apòstols.
El Vaticà... hipercua... avui ens colem segur. L'hem de veure i som lleugerament increpats. La cua fa la volta a la plaça i nosaltres només tenim 30 minuts. Podem entrar i observar la grandesa del lloc. La Pietà té quelcom... a saber què però em quedo admirant-la. L'alçada dels sostres, la quantitat d'or, la netedat extrema del lloc (que contrasta amb la bruticia que hi ha arreu de Roma) ... impressionant. L'opulència del Vaticà és extremada i cabreja però artísticament és espectacular.
Gràcies Pau, Blanca, Rafa i Noe! Roma ens veurà les cares algun dia, potser combinat amb Venècia, Siena, Firenze, Milà... tant per veure encara... som-hi!
Raül
P.S.: no tinc una foto millor de tots 4! :$
P.P.S.: la crònica no fa justicia a les vivències del viatge. Vam riure molt! A vegades transcriure el que passa no és gens senzill...
P.P.P.S.: demà 3 de maig es posen a la venda les entrades pel concert d'Ismael Serrano a l'Auditori el dia 14 de novembre!!
miércoles, abril 25, 2007
Patint...
-- Rumba dub style (Ojos de brujo) --
Ahir vaig sortir a còrrer en plena ràtzia rocket (ja explicaré més endavant en què consisteix aquest projecte... de moment sóc rocket padawan) i enfilant Rambla Brasil vaig creuar-me amb una noia que anava amb el cap cot.
Vaig veure (uns metres més a prop degut a la meva miopia) que estava plorant... xoc momentani i espontani. Més enllà del tomateo (per què serà, li haurà deixat el xicot/a...) em vaig quedar pensant dues coses: què podria haver fet jo (estrany apropar-se i dir què et passa? o et puc ajudar? però potser necessari) i també quanta gent al voltant nostre està patint i nosaltres no ho sabem.
Què complicada que ens fem la vida! Realment les relacions interpersonals són complicades i més encara les situacions límits a què podem arribar... problemes econòmics, de salut, personals, psicològics, de tracte... realment hi ha moments en què la vida és ben dura. A vegades ens compliquem nosaltres i d'altres les complicacions ens venen donades.
És en casos com aquests que és molt fàcil parlar i dir coses com: "cal tirar endavant", "supera-ho", "tranquil, no passa res... ens en sortirem"... però la realitat és ben diferent i la pressió ens pot, ens maxaca i ens costa demanar i rebre ajuda...
Què dir? Poca cosa... compartir un sentiment que vaig tenir ahir a la nit...
Petons i abraçades ben dolços
Raül
Ahir vaig sortir a còrrer en plena ràtzia rocket (ja explicaré més endavant en què consisteix aquest projecte... de moment sóc rocket padawan) i enfilant Rambla Brasil vaig creuar-me amb una noia que anava amb el cap cot.
Vaig veure (uns metres més a prop degut a la meva miopia) que estava plorant... xoc momentani i espontani. Més enllà del tomateo (per què serà, li haurà deixat el xicot/a...) em vaig quedar pensant dues coses: què podria haver fet jo (estrany apropar-se i dir què et passa? o et puc ajudar? però potser necessari) i també quanta gent al voltant nostre està patint i nosaltres no ho sabem.
Què complicada que ens fem la vida! Realment les relacions interpersonals són complicades i més encara les situacions límits a què podem arribar... problemes econòmics, de salut, personals, psicològics, de tracte... realment hi ha moments en què la vida és ben dura. A vegades ens compliquem nosaltres i d'altres les complicacions ens venen donades.
És en casos com aquests que és molt fàcil parlar i dir coses com: "cal tirar endavant", "supera-ho", "tranquil, no passa res... ens en sortirem"... però la realitat és ben diferent i la pressió ens pot, ens maxaca i ens costa demanar i rebre ajuda...
Què dir? Poca cosa... compartir un sentiment que vaig tenir ahir a la nit...
Petons i abraçades ben dolços
Raül
lunes, abril 23, 2007
Dilluns 23 d'abril
-- Cap al Cel (Menaix a trua) --
Som dilluns de Sant Jordi, dia ben especial per a tothom: roses i llibres volen representar moltes coses des de les més directes fins les més amagades...
Cap de setmana espectacular a Cunit amb els joves. Deixaré que ells descriguin millor el que vam fer: moments personals, entrevistes, relaxació, joc de rol, música compartida, cops a la taula, menjar (molt!), cotxes, petons, abraçades i riure molt de riure... quin grup de Joves tu!
Trucada-ensurt dissabte a la nit. Tot bé però la vida és tan fràgil que et planteges coses: cuidar, estimar, no enfadar-te i gaudir dels petits detalls... sempre endavant i amb força! Diumenge algun plor i trucades de consol. Us estimo molt i m'alegro molt que estigueu bé!
Divendres un aniversari en familia després d'escollir mobles (ja gairebé està aquí!). Com sempre que ve mon germà ens intentem ajuntar (només la vaig cagar en un dels dos regals, tot i que l'altre no el vaig embolicar :$) i sopar plegats... és moment de no buscar-nos gaire les pessigolles i disfrutar sense nervis ni discusions (no sempre és possible, en part per culpa meva també, és clar).
Periòdicament recordo la gent que és fora (Pau, Miquel, Jordi, Mireia, Míriam...) però que gràcies als mails i el messenger puc saber d'ells.. tot i que el contacte físic fa molt i els trobo a faltar.
A saber per què però moltes converses m'han portat a recordar temps passats i m'han vingut ganes de parlar amb aquella gent que ja fa temps que no en sé res... primer tantejarem amb algun sms dient... ei! et trobo a faltar i vull saber de tu!
I aquest pont que ja ve cap a Roma! Poc temps però segur que serà genial! Intentaré fer fotos i penjar-les per a què veieu com fem el boig per allà!
Nois, regaleu roses signe d'amor i amistat que les noies es posaran contentes! Noies! No diré llibres però sí petons i abraçades que els nois es posaran contents... tenir un detall un cop a l'any no fa dany (mal ;))
Cuideu-vos i sigueu feliços
Raül
Som dilluns de Sant Jordi, dia ben especial per a tothom: roses i llibres volen representar moltes coses des de les més directes fins les més amagades...
Cap de setmana espectacular a Cunit amb els joves. Deixaré que ells descriguin millor el que vam fer: moments personals, entrevistes, relaxació, joc de rol, música compartida, cops a la taula, menjar (molt!), cotxes, petons, abraçades i riure molt de riure... quin grup de Joves tu!
Trucada-ensurt dissabte a la nit. Tot bé però la vida és tan fràgil que et planteges coses: cuidar, estimar, no enfadar-te i gaudir dels petits detalls... sempre endavant i amb força! Diumenge algun plor i trucades de consol. Us estimo molt i m'alegro molt que estigueu bé!
Divendres un aniversari en familia després d'escollir mobles (ja gairebé està aquí!). Com sempre que ve mon germà ens intentem ajuntar (només la vaig cagar en un dels dos regals, tot i que l'altre no el vaig embolicar :$) i sopar plegats... és moment de no buscar-nos gaire les pessigolles i disfrutar sense nervis ni discusions (no sempre és possible, en part per culpa meva també, és clar).
Periòdicament recordo la gent que és fora (Pau, Miquel, Jordi, Mireia, Míriam...) però que gràcies als mails i el messenger puc saber d'ells.. tot i que el contacte físic fa molt i els trobo a faltar.
A saber per què però moltes converses m'han portat a recordar temps passats i m'han vingut ganes de parlar amb aquella gent que ja fa temps que no en sé res... primer tantejarem amb algun sms dient... ei! et trobo a faltar i vull saber de tu!
I aquest pont que ja ve cap a Roma! Poc temps però segur que serà genial! Intentaré fer fotos i penjar-les per a què veieu com fem el boig per allà!
Nois, regaleu roses signe d'amor i amistat que les noies es posaran contentes! Noies! No diré llibres però sí petons i abraçades que els nois es posaran contents... tenir un detall un cop a l'any no fa dany (mal ;))
Cuideu-vos i sigueu feliços
Raül
miércoles, abril 18, 2007
Heroes
-- Tripping (Robbie Williams) --
Durante la semana son varias las series que sigo. Esto viene alimentado por la oferta de Cuatro combinado con Telecinco y las ganas de compartir que tiene la gente alrededor del mundo :p. Actualmente sigo: House (3ª temporada), Mentes Criminales (1ª y 2ª temporada), Mujeres desesperadas (2ª temporada) y esporádicamente CSI y Entre Fantasmas. A la espera está la tercera temporada de LOST y un poco de lado Twin Peaks (2ª temporada) después de descubrir ya quién había asesinado a Laura Palmer y ver a David Duchovny convertido en mujer.
Ayer la génesis de una nueva serie (el primer capítulo se llama así): Heroes. Expone las habilidades de una serie de personas "especiales" fruto de la evolución genética. Sus "poderes" son de lo más diverso: desde teletransportarse a la regeneración de tejidos pasando por la videncia. Los primeros capítulos suelen ser buenos, dejando la puerta abierta a historias, cruces y sueños diversos. Me ha gustado, sinceramente. Además tengo buenas referencias (Pablo y Paco). Me dijeron que comenzaba un poco flojo y luego se animaba... así que si el primero me gustó a ver los siguientes!
Hay un momento en la serie en que se cruzan dos protagonistas (nota: muchos van llegando a Nueva York...). Uno cree poder volar (al final del capítulo no parece claro...) y el otro es el hijo de un científico hindú que investigaba justamente sobre la evolución genética de los hombres y muere inesperadamente. La conversación versa sobre la llamada a hacer cosas extraordinarias. No he encontrado el diálogo pero uno lo muestra desde lo extraordinario y otro desde el punto de la sencillez... el diálogo es interesante, esperanzador y motivador. Intentaré buscarlo para compartirlo con vosotros.
De todas maneras la "llamada" que se comenta creo que es cierta. No hable de alguien que lo haga sino que todos podemos realizar eso que es extraordinario: por nosotros para los demás... Es ese punto de fuerza y ganas que se ha de alimentar para poder llegar a nuestro objetivo... previo paso por el descubrimiento del mismo.
Conocemos lo que queremos hacer con nuestra vida? Luchamos por ello o hacemos más bien un "mañana sin falta"? Qué complicado és todo y más que lo es si nos planteamos cosas así...
Petons i abraçades
Raül
Durante la semana son varias las series que sigo. Esto viene alimentado por la oferta de Cuatro combinado con Telecinco y las ganas de compartir que tiene la gente alrededor del mundo :p. Actualmente sigo: House (3ª temporada), Mentes Criminales (1ª y 2ª temporada), Mujeres desesperadas (2ª temporada) y esporádicamente CSI y Entre Fantasmas. A la espera está la tercera temporada de LOST y un poco de lado Twin Peaks (2ª temporada) después de descubrir ya quién había asesinado a Laura Palmer y ver a David Duchovny convertido en mujer.
Ayer la génesis de una nueva serie (el primer capítulo se llama así): Heroes. Expone las habilidades de una serie de personas "especiales" fruto de la evolución genética. Sus "poderes" son de lo más diverso: desde teletransportarse a la regeneración de tejidos pasando por la videncia. Los primeros capítulos suelen ser buenos, dejando la puerta abierta a historias, cruces y sueños diversos. Me ha gustado, sinceramente. Además tengo buenas referencias (Pablo y Paco). Me dijeron que comenzaba un poco flojo y luego se animaba... así que si el primero me gustó a ver los siguientes!
Hay un momento en la serie en que se cruzan dos protagonistas (nota: muchos van llegando a Nueva York...). Uno cree poder volar (al final del capítulo no parece claro...) y el otro es el hijo de un científico hindú que investigaba justamente sobre la evolución genética de los hombres y muere inesperadamente. La conversación versa sobre la llamada a hacer cosas extraordinarias. No he encontrado el diálogo pero uno lo muestra desde lo extraordinario y otro desde el punto de la sencillez... el diálogo es interesante, esperanzador y motivador. Intentaré buscarlo para compartirlo con vosotros.
De todas maneras la "llamada" que se comenta creo que es cierta. No hable de alguien que lo haga sino que todos podemos realizar eso que es extraordinario: por nosotros para los demás... Es ese punto de fuerza y ganas que se ha de alimentar para poder llegar a nuestro objetivo... previo paso por el descubrimiento del mismo.
Conocemos lo que queremos hacer con nuestra vida? Luchamos por ello o hacemos más bien un "mañana sin falta"? Qué complicado és todo y más que lo es si nos planteamos cosas así...
Petons i abraçades
Raül
martes, abril 17, 2007
Adelantando, Jarabe de Palo y Pau Donés
-- Für Elise (Beethoven) --
Hace unos días puse como canción del post "Adelantando" del nuevo disco de Jarabe de Palo. Lo hice por la ilusión de su nuevo disco, esperando que siguiera la línea de 1m2 volviendo a la esencia. Al oirlo me ha decepcionado como ya hizo "Bonito" en su tiempo...
Se juntan varias cosas. Si vas a la web de jarabe de palo (www.jarabedepalo.com) surge un mensaje en contra de la piratería y demás escrito por el mismo Pau Donés. Está lleno de tópicos y de falsedades al respecto.
Resulta que te gusta un grupo y saca un nuevo disco (este de Jarabe o el nuevo de Manolo Quijano que salió ayer) ... ¿qué hacer? Normalmente se supone que siguen gustándote y que te has de gastar tus 15 € en comprar el disco. Si después no te gusta te aguants porque no lo puedes devolver (producto desembalado y usado) y tu única opción pasa por ser el ebay donde perderás parte del dinero invertido en la compra original.
A esto se le llama fraude. Es decir, si me compro ropa me la pruebo, si la regalo la puedo devolver. Sí claro, en la web hay trozos de canciones o si tienes tiempo y fortuna puedes pasarte por la FNAC y escucharlo (si está disponible en los puestos preparados a tal efecto). Pero no vas a estar 45 minutos escuchándolo y ya está...
El problema siguen siendo los intermediarios. Si Pau Donés quiere criticar a la gente que no se gasta 15€ por disco que le gustaría oir que diga cuánto ganan cada una de las partes implicadas en el proceso de publicación del disco. También que diga cuánto se queda del concierto que hará en Luz de Gas. Porque el que hizo de 1m2 en el Auditori fue bastante flojo por los 25€ que pagamos.
Centrándome en Pau Donés tiene cierta tendencia a ir de maestro, a dar lecciones a la gente respecto a los temas más variopintos... de esa gente que tiene opinión y soluciones a todo.
Jarabe de palo... recuerdo las notas de la Flaca, un primer disco que creía que no me gustaría (quiero ser poeta, el bosque de palo, el lado oscuro...), un concierto en el Parc Central de Mataró con extras curiosos y presentación del segundo disco (Depende... alguna canción demasiado repetitiva pero bueno), éste una auténtica joya para mí (Agua, te miro y tiemblo, pura sangre, la plaza de las palmeras, realidad o sueño), concierto espectacular en el Palau Sant Jordi, tercer disco con presentación espectacular en la Paloma gracias a Noe (experimental, raro, con colaboraciones en Tiempo, Completo incompleto... bastante bueno) y llega el cuarto disco: Bonito con cosas raras en plan divo y qué bueno soy... me dio la sensación de que el pavo se creía que por ser quien era podía sacar algo que sería oro (Intro rara, Bonito más, Tijuana.... pero con alguna canción buena: corazón, ying yang...) y finalmente llegó el reencuentro con la esencia Jarabe: 1m2... pero con un concierto de pena. Ahora venía Adelantando y me ha decepcionado sinceramente.
Como momentos jarabe destaco: concierto en Mataró (cómo olvidarlo, eh Javi), concierto en el St Jordi espectacular y presentación en la Paloma con Noe (firmas de todos los integrantes, Giovannoti cantando Tiempo, medios de comunicación, charlar con todos y saludo de los mismos al entrar...) ... me quedo con esto que lo disfruté y mucho!
En fin... esperemos que el sexto disco sea mejor...
Petons i abraçades
Raül
P.S.: mierda de web... qué cosa más lenta e incómoda!
Hace unos días puse como canción del post "Adelantando" del nuevo disco de Jarabe de Palo. Lo hice por la ilusión de su nuevo disco, esperando que siguiera la línea de 1m2 volviendo a la esencia. Al oirlo me ha decepcionado como ya hizo "Bonito" en su tiempo...
Se juntan varias cosas. Si vas a la web de jarabe de palo (www.jarabedepalo.com) surge un mensaje en contra de la piratería y demás escrito por el mismo Pau Donés. Está lleno de tópicos y de falsedades al respecto.
Resulta que te gusta un grupo y saca un nuevo disco (este de Jarabe o el nuevo de Manolo Quijano que salió ayer) ... ¿qué hacer? Normalmente se supone que siguen gustándote y que te has de gastar tus 15 € en comprar el disco. Si después no te gusta te aguants porque no lo puedes devolver (producto desembalado y usado) y tu única opción pasa por ser el ebay donde perderás parte del dinero invertido en la compra original.
A esto se le llama fraude. Es decir, si me compro ropa me la pruebo, si la regalo la puedo devolver. Sí claro, en la web hay trozos de canciones o si tienes tiempo y fortuna puedes pasarte por la FNAC y escucharlo (si está disponible en los puestos preparados a tal efecto). Pero no vas a estar 45 minutos escuchándolo y ya está...
El problema siguen siendo los intermediarios. Si Pau Donés quiere criticar a la gente que no se gasta 15€ por disco que le gustaría oir que diga cuánto ganan cada una de las partes implicadas en el proceso de publicación del disco. También que diga cuánto se queda del concierto que hará en Luz de Gas. Porque el que hizo de 1m2 en el Auditori fue bastante flojo por los 25€ que pagamos.
Centrándome en Pau Donés tiene cierta tendencia a ir de maestro, a dar lecciones a la gente respecto a los temas más variopintos... de esa gente que tiene opinión y soluciones a todo.
Jarabe de palo... recuerdo las notas de la Flaca, un primer disco que creía que no me gustaría (quiero ser poeta, el bosque de palo, el lado oscuro...), un concierto en el Parc Central de Mataró con extras curiosos y presentación del segundo disco (Depende... alguna canción demasiado repetitiva pero bueno), éste una auténtica joya para mí (Agua, te miro y tiemblo, pura sangre, la plaza de las palmeras, realidad o sueño), concierto espectacular en el Palau Sant Jordi, tercer disco con presentación espectacular en la Paloma gracias a Noe (experimental, raro, con colaboraciones en Tiempo, Completo incompleto... bastante bueno) y llega el cuarto disco: Bonito con cosas raras en plan divo y qué bueno soy... me dio la sensación de que el pavo se creía que por ser quien era podía sacar algo que sería oro (Intro rara, Bonito más, Tijuana.... pero con alguna canción buena: corazón, ying yang...) y finalmente llegó el reencuentro con la esencia Jarabe: 1m2... pero con un concierto de pena. Ahora venía Adelantando y me ha decepcionado sinceramente.
Como momentos jarabe destaco: concierto en Mataró (cómo olvidarlo, eh Javi), concierto en el St Jordi espectacular y presentación en la Paloma con Noe (firmas de todos los integrantes, Giovannoti cantando Tiempo, medios de comunicación, charlar con todos y saludo de los mismos al entrar...) ... me quedo con esto que lo disfruté y mucho!
En fin... esperemos que el sexto disco sea mejor...
Petons i abraçades
Raül
P.S.: mierda de web... qué cosa más lenta e incómoda!
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
