Hidromusical

"Crónica de una remojada anunciada" o "El gilipollisme és una forma de vida".

Diumenge 25 de setembre, 20.30h... quedem uns quants (Marc, Pau, Noe, Maite, Marta, Patri, Lore, Cris, Toni via intercepció, Reno i jo) per a veure el Piromusical. A l'Eixample comença a ploure, truco l'Èric i a Plaça Espanya em diu que no plou. Allà ens esperen l'Èric, na Pili, el David i na Laia, concretament a l'Hotel Catalonia Plaza.

Així doncs, decidim tirar cap allà. Agafem la L2 fins a Universitat i allà un altre metro fins a Espanya (L1). El metro està a rebentar i no cap ningú. En Pau pensa que és un gran moment per a contagiar un virus-bactèria-putrefacció que posseeix a tothom. El sostre es transforma en una barra improvisada per a mantenir l'equilibri (tot i ser impossible caure a terra). Maite ho intenta però no arriba (:p). En alguns moments Reno i jo suportem uns 100 milions de Newtons sobre el nostre cos aguantats només per un parell de dits (podrem ser capaços d'escalar?). Arribem a la parada de Plaça Espanya i ens dirigeixen cap a la sortida compartida amb els Ferrocarrils perquè l'altra està col·lapsada tot i faltar una hora només per a començar el Piromusical.

Ens apropem a la sortida i veiem gent esperant a baix i d'altra baixant corrent tota molla... els que surten van amb paraigües. Som 11 i disposem de dos paraigües i el Marc és l'unic que ha agafat impermeable. Tot i això ens agafa un accèssit de bogeria i sortim corrent... en les condicions indicades l'únic que pot passar és que ens mullem fins als ossos. Cal recordar que hi ha 4 persones que ens esperen al Plaza... Reno encapçala l'expedició a través de la manta d'aigua que cau. Parlo amb l'Èric i ni ell ni jo entenem perquè estem al mig de l'avinguda de Maria Cristina quan podríem estar sota cobert al Plaza...

Arribem al mig de l'avinguda i parem observant com som de tontos... només uns quants aixoplugats. Possibilitats poques: un lavabo, plantes... finalment trobem que a l'entrada d'un dels pabellons encara hi ha lloc. Sóc percutit cap a un bosc de falgueres i plantes baixes. Estic completament moll i a sobre rebo el que sobra dels altres paraigües... sóc un 150% aigua. En Pau comença a predicar la fi del món. En Clos, Bush i fins i tot l'Aznar reben insults gratuïts. En reno reta la pluja... però està clar qui guanyarà.

Anuncien per megafonia que aguanten una mica tot esperant si para de ploure. Apareix una mica de vent i el fred i futures pulmonies ens envolten. Finalment decidim fugir d'allà (val a dir que un dels membres del grup llença gas verinós contra el públic... i a més a gust...). Un cop sortim comença a ploure més fort encara. Passem dels paraigües. Els texans de la Marta capil·laritzen i fa que li arribi l'aigua fins als genolls. La Noe s'ha canviat de samarreta i la nova no durarà gaire eixuta. Na Cris sembla que no s'hagi mullat però només ho sembla, la Lorena sembla un "pollito" i el Toni decideix treure's la samarreta perquè total...

Truco l'Èric i decretem el final del matx... tothom marxa. En Reno i en Marc comencen a còrrer i els perdem de vista. La resta decidim anar fins a la parada de Tarragona (L3) per després agafar la L5 a Sants Estació cap a Verdaguer. No apareixen però si els meus nervis. Estic moll, tinc fred i a sobre gana!!!! El Toni no es pot creure el que està succeïnt. Ell anava tan tranquil cap a casa quan l'hem convençut que ens acompanyés. En Pau no sabia ni on anava (tampoc és novetat, no? :p). La Lorena probablement pensa que estaria millor treballant... o no. Finalment descobrim que el parell desaparegut estava sota cobert (després de l'enèsim accèssit de bogeria havent trepitjat tots els tolls que hi havia en el seu camí) al metro d'Espanya. Quedem a la parada de Tarragona.

En Toni treu uns 10000 litres de la seva samarreta i per error la llença lluny. La bogeria ens agafa a tots i la Maite comença a còrrer per a xutar-la tot pensant que està en un partit de futbol. Aconsegueix el seu objectiu i passa l'únic que podia passar... tots comencem a riure mentre ens mirem i analitzem el surrealisme de la situació.

Al metro de Tarragona som l'espectacle del dia i a la L5 també. Arribem a les 23 a destí després de 2 hores i mitja increïbles però que hem rigut moltíssim. Fem juguesques de com es prendran els nostres pares les pintes que fem... estem tots d'acord que contents no es posaran. Ens adonem que la Patri porta sandàlies i pantalons de lli... compteu com deu estar. L'únic completament sec i demostrant la seva intel·ligència és el Marc. La Cris declara que s'apunta a veure el Piromusical quan el facin (suposo que només si plou! :D)

Gràcies a tots! Espero que ningú s'hagi refredat!!!!

Petons i abraçades

Raül