-- So Payaso (Extremoduro) --
El gran Pepe ens ha descobert últimament un parell de jocs de taula ben espectaculars i entretinguts. Tots dos són de cartes. A més, n'hem descobert un altre!
La curiositat és que el Bang! jo el tenia des de feia un parell d'anys després d'una recomanació de'n Josep Maria però no l'havíem obert. Va ser per l'aniversari de la Noe que vam començar a jugar i ja no vam poder parar! Mancato, Gatlink, Emporio.... 4 personatges i 4 objectius diferents. Només coneixes el Sheriff i tantes cartes com vides... de moment ha voltat bastant! Ruta Jove, Astúries, sortida de monis...
Després de la ruta i de l'empenta de la Glòria amb el joc vam adquirir el Jungle Speed! Reflexos, velocitat i atenció! Si no ho fas bé pots passar d'estar a punt de guanyar a endur-te una bona quantitat de cartes!
Finalment Bohnanza... o com plantar mongetes (chily, stinky, garden, wax o farolero, pistolero, caca...) pot donar pas a negociacions entre els jugadors fins a les 3 del matí!
Aquests s'afegeixen als jocs que ja teníem: Risk (Star Wars), Monopoly, escacs, Scattergories, Trivial, Uno...
I ara Pepe amenaça amb un de rol com el Munchkin! Quan hi juguem us direm què tal!!!
Petons i abraçades
Raül
3.1 km 14'49" :(
martes, septiembre 30, 2008
lunes, septiembre 29, 2008
Il Tibidolo
-- Magia (Rosana) --
El passat dissabte tres aventurers van decidir escalar Il Tibidolo (conegudíssima i gairebé inexpugnable muntanya de la Serralada de Collserola... l'Himalaia del Barcelonés... supersuc!): Òscar, Carles i jo.
El primer problema va aparéixer en recuperar la mítica bici de mon germà... rodes desinflades i manxa poc adequada o manca de temps per a fer manteniment :$:$. Això va provocar que arribés tard i tots dos es van oferir a inflar-me les rodes amb una manxa de debó. Un cop tornar a semblar una bici vam pujar en FFCC fins la Carretera de les Aigües. Allà vam pedalejar compartint camí amb altres motivats en forma de ciclistes o corredors... i fins i tot un grup d'àvies!
El primer punt de feblesa va ser un trencall camí del Tibidabo. Allà vaig començar la goma i en vam trobar també al punt d'arribada. Després de coronar (havent atacat de forma rastrera a la part final de la pujada) vam descansar i ens vam fer una foto:
Seguidament el Carles ens va portar cap a Vallvidrera a fer diverses pujadetes que ens van portar fins s l'antena d'Esplugues. La tornada cap a casa va ser via carril bici. Primera fase superada! Va ser espectacular el paisatge, el compartir i la vivència!
Tornarem!
Petons i abraçades
Raül
jueves, septiembre 18, 2008
RR
-- Light my candle (Rent Broadway OST) --
Para un aficionado al básquet como yo la final de baloncesto de los JJOO fue un gran espectáculo. En general España tuvo una actuación media durante el Torneo, pero tiene jugadores determinantes. En la final, reaparecieron algunos que habían estado perdidos pero los cracks, claramente, fueron Ricky, Rudy y Pau. A destacar también la lucha y el tesón de Carlos Jiménez y Felipe Reyes. Este segundo siempre está, a pesar de su baja estatura para el lugar que ocupa, en la lucha por los rebotes.
Durante el torneo Raül López y Mumbrú demostraron, para mí, que no están para ir a la selección. Berni comienza a justear también (no fue el del Mundial ni muchísimo menos). La elección de tercer base debía ser Carlos Cabezas y no el sobrevolado López. Navarro hizo un torneo mediocre pero despertó en la final lanzando sus bombas, quizá para demostrar que podría haber jugado en la NBA si hubiera tenido otra mentalidad. Marc demostró su evolución pero creo que es una cagada immensa recalar en Memphis. Quizás confía en un golpe de suerte como el que ha tenido Pau y poder llegar a un equipo que aspire a todo.
Calderón es un gran base pero una temporada tan exigente como la NBA le ha dejado agotado y jugó medio lesionado. Un Calde al 100% hubiera dado un plus a este equipo. Y Garbajosa... el declive de un jugador, la cagó desaprovechando la oportunidad de los Raptors y primando el Eurobasket para tirar a la basura la temporada pasada. Este año podría haber vuelto a la ACB como un grande y prefiere el dinero ruso para pudrirse en la ULEB. La gran decepción como persona.
Pero llegamos a la final. Después de perder por más de 30 puntos (USA se dedicó en la fase previa a machacar a todo aquel que pareciera aspirante o a cumplir vendettas personales... como contra Grecia) pocos daban un duro por una final igualada. Los jugadores españoles salieron ultramotivados: Navarro, Rudy, Ricky, Jiménez, Pau, Felipe y Marc... Todos van añadiendo puntos al marcador y USA se pone nerviosa. Dejando de lado la fusión de reglas NBA-FIBA y que USA se tenía que llevar la medalla sí o sí el partido fue grandioso y pudimos haber "ganado". El resultado quedó desvirtuado por dos técnicas seguidas al final del partido debidas al desespero por este desequilibrio de reglas (sobretodo temas de pasos de salida, dobles y tres segundos en zona).
De todo lo visto me quedo, sin lugar a dudas, con el torneo de Ricky y su descaro. Las jugadas, su defensa a cualquier jugador NBA, su visión de juego, los alley-oops... y sobretodo teniendo en cuenta su edad. Ha tenido grandes maestros en la Penya y puede ver con Rudy el camino a seguir (aunque este últimamente va de un tono sobrado subidito que espero aplaquen en Portland).
Para los que siguen el básquet disfrutemos de Ricky si no se nos estropea. Si mejora en tiro y en liderazgo podremos hablar de un grande pronto... y a saber cuántos años le quedan en la ACB. Ahora tiene 17 o 18 y Rudy se está yendo a los 22. Supongo que 2-3 años estará por aquí teniendo en cuenta que ha surgido en el básquet profesional antes que Rudy.
Da rabia admirar un jugador de la Penya para alguien que es seguidor del Barça :p, pero hay cosas que no se pueden obviar. Manu podría hablar cuando lo llevaba cuando era un chavalillo...
Petons i abraçades
Raül
P.S.: amants del bàsquet, s'obre la Supermanager d'enguany. Ja podeu inscriure els vostres equips a la Lliga Privada La Mare del Topo (2 equips per usuari màxim). Quan ho volgueu fer envieu-me un mail si encara no heu rebut la password.
Para un aficionado al básquet como yo la final de baloncesto de los JJOO fue un gran espectáculo. En general España tuvo una actuación media durante el Torneo, pero tiene jugadores determinantes. En la final, reaparecieron algunos que habían estado perdidos pero los cracks, claramente, fueron Ricky, Rudy y Pau. A destacar también la lucha y el tesón de Carlos Jiménez y Felipe Reyes. Este segundo siempre está, a pesar de su baja estatura para el lugar que ocupa, en la lucha por los rebotes.
Durante el torneo Raül López y Mumbrú demostraron, para mí, que no están para ir a la selección. Berni comienza a justear también (no fue el del Mundial ni muchísimo menos). La elección de tercer base debía ser Carlos Cabezas y no el sobrevolado López. Navarro hizo un torneo mediocre pero despertó en la final lanzando sus bombas, quizá para demostrar que podría haber jugado en la NBA si hubiera tenido otra mentalidad. Marc demostró su evolución pero creo que es una cagada immensa recalar en Memphis. Quizás confía en un golpe de suerte como el que ha tenido Pau y poder llegar a un equipo que aspire a todo.
Calderón es un gran base pero una temporada tan exigente como la NBA le ha dejado agotado y jugó medio lesionado. Un Calde al 100% hubiera dado un plus a este equipo. Y Garbajosa... el declive de un jugador, la cagó desaprovechando la oportunidad de los Raptors y primando el Eurobasket para tirar a la basura la temporada pasada. Este año podría haber vuelto a la ACB como un grande y prefiere el dinero ruso para pudrirse en la ULEB. La gran decepción como persona.
Pero llegamos a la final. Después de perder por más de 30 puntos (USA se dedicó en la fase previa a machacar a todo aquel que pareciera aspirante o a cumplir vendettas personales... como contra Grecia) pocos daban un duro por una final igualada. Los jugadores españoles salieron ultramotivados: Navarro, Rudy, Ricky, Jiménez, Pau, Felipe y Marc... Todos van añadiendo puntos al marcador y USA se pone nerviosa. Dejando de lado la fusión de reglas NBA-FIBA y que USA se tenía que llevar la medalla sí o sí el partido fue grandioso y pudimos haber "ganado". El resultado quedó desvirtuado por dos técnicas seguidas al final del partido debidas al desespero por este desequilibrio de reglas (sobretodo temas de pasos de salida, dobles y tres segundos en zona).
De todo lo visto me quedo, sin lugar a dudas, con el torneo de Ricky y su descaro. Las jugadas, su defensa a cualquier jugador NBA, su visión de juego, los alley-oops... y sobretodo teniendo en cuenta su edad. Ha tenido grandes maestros en la Penya y puede ver con Rudy el camino a seguir (aunque este últimamente va de un tono sobrado subidito que espero aplaquen en Portland).
Para los que siguen el básquet disfrutemos de Ricky si no se nos estropea. Si mejora en tiro y en liderazgo podremos hablar de un grande pronto... y a saber cuántos años le quedan en la ACB. Ahora tiene 17 o 18 y Rudy se está yendo a los 22. Supongo que 2-3 años estará por aquí teniendo en cuenta que ha surgido en el básquet profesional antes que Rudy.
Da rabia admirar un jugador de la Penya para alguien que es seguidor del Barça :p, pero hay cosas que no se pueden obviar. Manu podría hablar cuando lo llevaba cuando era un chavalillo...
Petons i abraçades
Raül
P.S.: amants del bàsquet, s'obre la Supermanager d'enguany. Ja podeu inscriure els vostres equips a la Lliga Privada La Mare del Topo (2 equips per usuari màxim). Quan ho volgueu fer envieu-me un mail si encara no heu rebut la password.
martes, septiembre 16, 2008
Símbol inequívoc...
-- Sin vigilancia (Muchachito Bombo Inferno) --
... d'unes bones vacances i d'un inici de curs és la quantitat de coses que tornen a sorgir del cap. Torna la UOC, Ajmacor, Fajmacor (de presi queden 3 mesos!), feina, bici, còrrer (St Silvestre?), caps de setmana a tope, batoka'm...
Per a qui no ho sàpiga enguany carregaré cada setmana piles fent d'animador de Grumets (3r i 4t de primària). Estem tots hipermotivats i tenim idees superxules! A veure què tal surt però de moment la il·lusió està ben present.
Espero que ens trobem en alguna de les múltiples activitats previstes!
Petons i abraçades
Raül
6.1 km 33' 01" :(
... d'unes bones vacances i d'un inici de curs és la quantitat de coses que tornen a sorgir del cap. Torna la UOC, Ajmacor, Fajmacor (de presi queden 3 mesos!), feina, bici, còrrer (St Silvestre?), caps de setmana a tope, batoka'm...
Per a qui no ho sàpiga enguany carregaré cada setmana piles fent d'animador de Grumets (3r i 4t de primària). Estem tots hipermotivats i tenim idees superxules! A veure què tal surt però de moment la il·lusió està ben present.
Espero que ens trobem en alguna de les múltiples activitats previstes!
Petons i abraçades
Raül
6.1 km 33' 01" :(
lunes, septiembre 15, 2008
Grande!
-- El calor de tu palabra (Ajmacor Immaculada) --
Tot ha estat especial, diferent i únic, claus per a saber que aquest serà un gran any. Llàstima no control·lar el poder de ser a dos llocs al mateix temps perquè em vaig perdre els jocs del matí i gran part de la reunió. Tot i això el sopar i la nit van ser especials ("vocero" inclós).
Una dinàmica d'introspecció i un altre dinar compartit han completat un cap de setmana brutal per a carregar piles! Tot està per fer i tot és possible, això ens ho creiem i tenim les forces per a fer-ho!
Es poden explicar mil detalls, somriures i converses compartides però ho deixo escrit a dins meu.
Gràcies a tots i cadascun de vosaltres!
Petons i abraçades
Raül
P.S.: Felicitats politòleg Pau!!!
5.9 km 32' 31" :(
Tot ha estat especial, diferent i únic, claus per a saber que aquest serà un gran any. Llàstima no control·lar el poder de ser a dos llocs al mateix temps perquè em vaig perdre els jocs del matí i gran part de la reunió. Tot i això el sopar i la nit van ser especials ("vocero" inclós).
Una dinàmica d'introspecció i un altre dinar compartit han completat un cap de setmana brutal per a carregar piles! Tot està per fer i tot és possible, això ens ho creiem i tenim les forces per a fer-ho!
Es poden explicar mil detalls, somriures i converses compartides però ho deixo escrit a dins meu.
Gràcies a tots i cadascun de vosaltres!
Petons i abraçades
Raül
P.S.: Felicitats politòleg Pau!!!
5.9 km 32' 31" :(
viernes, septiembre 12, 2008
De diades i crisi
-- May it be (LOTR OST) --
Ahir era la Diada Nacional de Catalunya. 11 de setembre on es commemora la resistència d'un poble vers la invasió d'un altre poble. S'ha escrit i parlat molt sobre si el que homenatgem és una xorrada o si el tal Casanova era un vividor i un botifler. A mi en realitat tant m'és. Crec que no som tan lluitadors ni tan rebels com els Segadors als que cantem cada cert temps i per això ens van donant pel sac des de fa tants segles.
El cas és que ahir vaig sortir a còrrer pel Parc de la Ciutadella i quan volia entrar-hi vaig veure que a cada porta d'accés hi havia fins a 5 mossos registrant bosses i persones que hi entraven. Al voltant del recinte també hi havia guàrdies urbans, antidisturbis i gent de protocol. Dos dies abans havia vist com la part de la cascada estava tancada suposo que per als preparatius. Resulta que venien el Mudito i els seus amiguets a dir tonteries que ells no es creuen però es veu que alguns sí. Després l'altre segueix xerrant dient altres tonteries i més tard un altre. Cal sortir a dir burrades perquè sinó no ets ningú. Calculo que devia haver entre 100 i 150 membres de seguretat al Parc. Això vol dir que no estaven en un altre lloc. Algú els ha demanat que parlin? Algú vol que parlin? Algú hi troba lògica? Que volen muntar alguna cosa? Molt bé, però no vull veure una zona sitiada per la força.
A més parlem dels costos. Tot el que envolta la Diada va costa uns 300.000 € en un any on tothom parla de crisi, falta d'inversions en sanitat, educació, etc. Ah! Que no han pujat pressuposot respecte l'any passat... ui si, menys mal. D'aquests 50 kilos 50.000 € van anar destinats a un sopar amb 2500 convidats... ens roben i se'n foten. És absolutament indignant la rentada de cara que es fa als personatges polítics contínuament. Jo no el vull veure parlant i anant fins a Saragossa amb els meus diners a celebrar el dia de Catalunya a la fracassada Expo (fracassada per les previsions de visitants respecte la inversió realitzada). Vull veure'l treballant en un despatx per aconseguir una nació millor per a tots. M'és igual si va amb vestit o en shorts. Estic fart de veure cotxes oficials, escortes i policia. Vull veure feina!
No anem enlloc, que tothom ho tingui clar. I el que es pensi que això milloraria amb la independència és que s'ha begut l'enteniment. El problema no és el que ens dóna i ens treuen des de les Espanyes sinó la mediocritat de la classe política actual i els interessos reals de les seves accions i declaracions.
En fi... què fem?
Petons i abraçades
Raül
5 km 27' 43" :(
Ahir era la Diada Nacional de Catalunya. 11 de setembre on es commemora la resistència d'un poble vers la invasió d'un altre poble. S'ha escrit i parlat molt sobre si el que homenatgem és una xorrada o si el tal Casanova era un vividor i un botifler. A mi en realitat tant m'és. Crec que no som tan lluitadors ni tan rebels com els Segadors als que cantem cada cert temps i per això ens van donant pel sac des de fa tants segles.
El cas és que ahir vaig sortir a còrrer pel Parc de la Ciutadella i quan volia entrar-hi vaig veure que a cada porta d'accés hi havia fins a 5 mossos registrant bosses i persones que hi entraven. Al voltant del recinte també hi havia guàrdies urbans, antidisturbis i gent de protocol. Dos dies abans havia vist com la part de la cascada estava tancada suposo que per als preparatius. Resulta que venien el Mudito i els seus amiguets a dir tonteries que ells no es creuen però es veu que alguns sí. Després l'altre segueix xerrant dient altres tonteries i més tard un altre. Cal sortir a dir burrades perquè sinó no ets ningú. Calculo que devia haver entre 100 i 150 membres de seguretat al Parc. Això vol dir que no estaven en un altre lloc. Algú els ha demanat que parlin? Algú vol que parlin? Algú hi troba lògica? Que volen muntar alguna cosa? Molt bé, però no vull veure una zona sitiada per la força.
A més parlem dels costos. Tot el que envolta la Diada va costa uns 300.000 € en un any on tothom parla de crisi, falta d'inversions en sanitat, educació, etc. Ah! Que no han pujat pressuposot respecte l'any passat... ui si, menys mal. D'aquests 50 kilos 50.000 € van anar destinats a un sopar amb 2500 convidats... ens roben i se'n foten. És absolutament indignant la rentada de cara que es fa als personatges polítics contínuament. Jo no el vull veure parlant i anant fins a Saragossa amb els meus diners a celebrar el dia de Catalunya a la fracassada Expo (fracassada per les previsions de visitants respecte la inversió realitzada). Vull veure'l treballant en un despatx per aconseguir una nació millor per a tots. M'és igual si va amb vestit o en shorts. Estic fart de veure cotxes oficials, escortes i policia. Vull veure feina!
No anem enlloc, que tothom ho tingui clar. I el que es pensi que això milloraria amb la independència és que s'ha begut l'enteniment. El problema no és el que ens dóna i ens treuen des de les Espanyes sinó la mediocritat de la classe política actual i els interessos reals de les seves accions i declaracions.
En fi... què fem?
Petons i abraçades
Raül
5 km 27' 43" :(
miércoles, septiembre 10, 2008
Eran dos
-- A estas alturas (Celtas Cortos) --
Cada mañana se cruzaban pero no se saludaban puesto que no se conocían. Cada uno iba pensando en lo suyo y no se fijaban en lo familiar de ese encuentro diario. Era curioso observar esa estampa desde la ventana de enfrente. La cara de ambos era siempre la misma pero antagónica. Uno llevaba luz en sus ojos, el otro sombras.
La dirección de sus caminos era la misma, pero nunca el sentido. Eso también era peculiar puesto que todos sabíamos que el lugar de trabajo era el mismo, al igual que el modelo de coche que usaban.
Hablar con ellos era gratificante, tenían grandes ideas y sueños por igual, pero uno veía barreras donde el otro sólo encontraba retos. Para uno el sol estaba a punto de salir y para el otro se acercaba tormenta. Nada era puro en ninguno de los dos, la perfección no existe. Los dos sufrían, los dos lloraban, los dos reían, los dos amaban y los dos eran amados. Pero uno se sobreponía mientras el otro añadía una carga, uno aprendía a mirar a través de las lágrimas mientras el otro cerraba los ojos, uno disfrutaba mientras el otro contaba los segundos que le faltaban para parar de disfrutar, uno lo hacía al 100% y el otro a medias para no ser herido, uno aceptaba sin tapujos pero el otro cerraba parcialment su corazón.
En realidad, únicamente difería el color de sus ojos: de un verde brillante a un gris oscuro.
Hasta que uno de los dos desapareció en el fondo del espejo...
Raül
5.8 km 32' 24" :(
Cada mañana se cruzaban pero no se saludaban puesto que no se conocían. Cada uno iba pensando en lo suyo y no se fijaban en lo familiar de ese encuentro diario. Era curioso observar esa estampa desde la ventana de enfrente. La cara de ambos era siempre la misma pero antagónica. Uno llevaba luz en sus ojos, el otro sombras.
La dirección de sus caminos era la misma, pero nunca el sentido. Eso también era peculiar puesto que todos sabíamos que el lugar de trabajo era el mismo, al igual que el modelo de coche que usaban.
Hablar con ellos era gratificante, tenían grandes ideas y sueños por igual, pero uno veía barreras donde el otro sólo encontraba retos. Para uno el sol estaba a punto de salir y para el otro se acercaba tormenta. Nada era puro en ninguno de los dos, la perfección no existe. Los dos sufrían, los dos lloraban, los dos reían, los dos amaban y los dos eran amados. Pero uno se sobreponía mientras el otro añadía una carga, uno aprendía a mirar a través de las lágrimas mientras el otro cerraba los ojos, uno disfrutaba mientras el otro contaba los segundos que le faltaban para parar de disfrutar, uno lo hacía al 100% y el otro a medias para no ser herido, uno aceptaba sin tapujos pero el otro cerraba parcialment su corazón.
En realidad, únicamente difería el color de sus ojos: de un verde brillante a un gris oscuro.
Hasta que uno de los dos desapareció en el fondo del espejo...
Raül
5.8 km 32' 24" :(
lunes, septiembre 08, 2008
Ràfting i bbq!
-- Ofrenda (Pedro Guerra) --
Ahir diumenge vam tenir un dia completet pel Pirineu tot fent activitats de "dominguiris". La primera va ser anar a La Seu d'Urgell a fer ràfting. L'objectiu era el Parc Olímpic creat per als Jocs del '92. La cosa anava bé fins arribar al desviament cap a La Seu passat el Túnel del Cadí. Allà comença una cua creada per un Corsa blanc ple de floretes. Era el de la nostra guia Gemma acompanyada de'n Marc! Gent cridant, xiulant... està clar que donaran el mèrit cívic a la Gemma degut a què en el tram on vam circular no se superava el límit de velocitat... ni con mucho :D:D.
Arribats allà ens ajuntem tota la troupe: Alba, Víctor, Glòria, Òscar, Didi, Eva, Laia, David, Noe, Marc, Gemma i jo mateix! En ser 12 ens posen en dos bots per nosaltres. La pinta en vestir-nos amb neopret (neopré pret ...), casc i armilla és indescriptible! Fem les tres baixades promeses (i pagades amb escreix!) que resulten ser la mateixa fetes de forma diferent. Tot i això vam riure molt!
Un cop dutxats i vestits fem cap a Puigcerdà on dinarem de barbacoa/"a la parrilla sabe mejor". Primer problema: encendre les brases. Les opcions radicals funcionen i aconseguim una bona calor. El greix de la carn comença a caure a les brases tot provocant flames que fan la carn molt per fora i justet per dins. Anem traient i posant la parrilla per a evitar cremadures de 3r grau a la carn. En aquest punt són les patatueles i el beure el que ens ajuda a passar la gana. Finalment podem dinar (a les 16h llargues... un clàssic) i seguir rient tota l'estona.
A les 19h enfilem el camí cap a Barna. El cap de setmana ha estat dur quant a hores de son (actuació de Batoka'm dissabte a la nit) i cal parar a descansar quan encara queden 60 km. Arribem a casa passades les 21h i jo m'adormo al sofà... Necessitem un altre dia entre diumenge i dilluns per a descansar del finde!!!
Gràcies Marc i Gemma per la rebuda!!
Petons i abraçades
Raül
Ahir diumenge vam tenir un dia completet pel Pirineu tot fent activitats de "dominguiris". La primera va ser anar a La Seu d'Urgell a fer ràfting. L'objectiu era el Parc Olímpic creat per als Jocs del '92. La cosa anava bé fins arribar al desviament cap a La Seu passat el Túnel del Cadí. Allà comença una cua creada per un Corsa blanc ple de floretes. Era el de la nostra guia Gemma acompanyada de'n Marc! Gent cridant, xiulant... està clar que donaran el mèrit cívic a la Gemma degut a què en el tram on vam circular no se superava el límit de velocitat... ni con mucho :D:D.
Arribats allà ens ajuntem tota la troupe: Alba, Víctor, Glòria, Òscar, Didi, Eva, Laia, David, Noe, Marc, Gemma i jo mateix! En ser 12 ens posen en dos bots per nosaltres. La pinta en vestir-nos amb neopret (neopré pret ...), casc i armilla és indescriptible! Fem les tres baixades promeses (i pagades amb escreix!) que resulten ser la mateixa fetes de forma diferent. Tot i això vam riure molt!
Un cop dutxats i vestits fem cap a Puigcerdà on dinarem de barbacoa/"a la parrilla sabe mejor". Primer problema: encendre les brases. Les opcions radicals funcionen i aconseguim una bona calor. El greix de la carn comença a caure a les brases tot provocant flames que fan la carn molt per fora i justet per dins. Anem traient i posant la parrilla per a evitar cremadures de 3r grau a la carn. En aquest punt són les patatueles i el beure el que ens ajuda a passar la gana. Finalment podem dinar (a les 16h llargues... un clàssic) i seguir rient tota l'estona.
A les 19h enfilem el camí cap a Barna. El cap de setmana ha estat dur quant a hores de son (actuació de Batoka'm dissabte a la nit) i cal parar a descansar quan encara queden 60 km. Arribem a casa passades les 21h i jo m'adormo al sofà... Necessitem un altre dia entre diumenge i dilluns per a descansar del finde!!!
Gràcies Marc i Gemma per la rebuda!!
Petons i abraçades
Raül
viernes, septiembre 05, 2008
Nova etapa
-- Eco (Jorge Drexler) --
No és un blog nou, no és un trencament, no és diferent... és una natural evolució. Això va arrencar el maig del 2005 i 320 posts després arribem aquí. Per què? Doncs... per què no? Potser és el moment vital, potser és l'estiu, potser ets tu o potser sóc jo... qui sap?
Gràcies per llegir o per no fer-ho, gràcies per comentar o no fer-ho, gràcies per cada tros de tu que està aquí o creus que no téns res a veure-hi? Quant et veig em veig i trobo millor el camí. Quan no hi ets et trobo a faltar però sé que els nostres camins es tornaran a creuar perquè tots dos ho volem. M'ho passo molt bé amb tu i vull que segueixi sent així, no et vull perdre. El temps és el que és i no em posaré barreres, límits ni excuses. Ens trobarem aquí, allà, en persona o de manera virtual. No importa la freqüència, importa ser-hi. Quan em necessitis demana-m'ho que jo faré el mateix, de debó.
Us obro la porta a tots: Noe ("amo tanto la vida que de ti me enamoré", "Un día de estos te doy un susto y te pido,seria y formalmente, que te cases conmigo. Ay, mi vida, un día el susto te lo doy yo a ti, y si me preguntas, te respondo que "sí"."), animadors propers (això mai es deixa) i els que veig creixent, els meus joves eterns, els del messenger del matí i de la tarda, al aventurero sobre arena, nieve y..., a los que participan en la ruta, als joves de l'esbart, als batucaires que em fan picar cada dia el volant, a mis dos primillas, a mis papis y a mi yaya, a mi hermanísimo que me acompaña y acompaño, als germanets que admiro, als que em fan somniar i els que em fan rebel·lar-me, a ti que estás aquí aunque yo ya no, a los del 27 de mayo del 2006 (los que estuvieron y los que ahora estarían), a los que me dejo (sospecho que iré editando este post), als profes del curs de dires que em van tocar interiorment, a quién me enseño a llorar y a reir, a escuchar y abrazar, a besar y amar ... aunque estéis dentro de uno de los grupos es como si os nombrará personalmente, de verdad.
Si me emociono al escribirlo será que es de verdad?
Esto que estás oyendo
ya no soy yo,
es el eco, del eco, del eco
de un sentimiento;
su luz fugaz
alumbrando desde otro tiempo,
una hoja lejana que lleva y que trae el viento.
Yo, sin embargo,
siento que estás aquí,
desafiando las leyes del tiempo
y de la distancia.
Sutil, quizás,
tan real como una fragancia:
un brevísimo lapso de estado de gracia.
Eco, eco
ocupando de a poco el espacio
de mi abrazo hueco…..
Esto que canto ahora,
continuará
derivando latente en el éter,
eternamente….
inerte, así,
a la espera de aquel oyente
que despierte a su eco de siglos de bella durmiente..
Eco, eco
ocupando de a poco el espacio
de mi abrazo hueco…..
Esto que estás oyendo
ya no soy yo…
Raül
No és un blog nou, no és un trencament, no és diferent... és una natural evolució. Això va arrencar el maig del 2005 i 320 posts després arribem aquí. Per què? Doncs... per què no? Potser és el moment vital, potser és l'estiu, potser ets tu o potser sóc jo... qui sap?
Gràcies per llegir o per no fer-ho, gràcies per comentar o no fer-ho, gràcies per cada tros de tu que està aquí o creus que no téns res a veure-hi? Quant et veig em veig i trobo millor el camí. Quan no hi ets et trobo a faltar però sé que els nostres camins es tornaran a creuar perquè tots dos ho volem. M'ho passo molt bé amb tu i vull que segueixi sent així, no et vull perdre. El temps és el que és i no em posaré barreres, límits ni excuses. Ens trobarem aquí, allà, en persona o de manera virtual. No importa la freqüència, importa ser-hi. Quan em necessitis demana-m'ho que jo faré el mateix, de debó.
Us obro la porta a tots: Noe ("amo tanto la vida que de ti me enamoré", "Un día de estos te doy un susto y te pido,seria y formalmente, que te cases conmigo. Ay, mi vida, un día el susto te lo doy yo a ti, y si me preguntas, te respondo que "sí"."), animadors propers (això mai es deixa) i els que veig creixent, els meus joves eterns, els del messenger del matí i de la tarda, al aventurero sobre arena, nieve y..., a los que participan en la ruta, als joves de l'esbart, als batucaires que em fan picar cada dia el volant, a mis dos primillas, a mis papis y a mi yaya, a mi hermanísimo que me acompaña y acompaño, als germanets que admiro, als que em fan somniar i els que em fan rebel·lar-me, a ti que estás aquí aunque yo ya no, a los del 27 de mayo del 2006 (los que estuvieron y los que ahora estarían), a los que me dejo (sospecho que iré editando este post), als profes del curs de dires que em van tocar interiorment, a quién me enseño a llorar y a reir, a escuchar y abrazar, a besar y amar ... aunque estéis dentro de uno de los grupos es como si os nombrará personalmente, de verdad.
Si me emociono al escribirlo será que es de verdad?
Esto que estás oyendo
ya no soy yo,
es el eco, del eco, del eco
de un sentimiento;
su luz fugaz
alumbrando desde otro tiempo,
una hoja lejana que lleva y que trae el viento.
Yo, sin embargo,
siento que estás aquí,
desafiando las leyes del tiempo
y de la distancia.
Sutil, quizás,
tan real como una fragancia:
un brevísimo lapso de estado de gracia.
Eco, eco
ocupando de a poco el espacio
de mi abrazo hueco…..
Esto que canto ahora,
continuará
derivando latente en el éter,
eternamente….
inerte, así,
a la espera de aquel oyente
que despierte a su eco de siglos de bella durmiente..
Eco, eco
ocupando de a poco el espacio
de mi abrazo hueco…..
Esto que estás oyendo
ya no soy yo…
Raül
jueves, septiembre 04, 2008
Estiu '08 (i III)
-- Yin yang (Jarabe de Palo) --
Dia 1 (1h30 de camí)
Després d'un dia de descans i de fer l'equip de menjar amb Lara i Uri (amb el suport logístic de l'Edu) arriba el 27 d'Agost com a última activitat de l'estiu: la Ruta Jove. Enguany significava el final de l'olla de Núria en haver-la feta tota. "A grandes rasgos" la ruta era: Setcases, camí de Coma de L'Orri, Balandrau, Refugi Coma de Vaca, Torreneules, Noucreus, Núria i la Farga.
Arribem a Ripoll (1r grup: Toni, Xavi, Pau, Miki, Noe, Lara, Uri, Míriam, Òscar, Glòria, Víctor i jo) per a agafar un autobús que ens porti a l'inici de la ruta. En arribar a Setcases comprovem que el sr Meteocat no té ni idea perquè de seguida hem de treure la capelina. Ens aixopluguem amb les escombraries per a anar a un bar a consumir mentres dinem. Quina gran forma de començar la Ruta! Quan para de ploure arrenquem amb una pujada que en 1h30 finalitza amb el lloc on dormir. En Toni ens guia i trobem un lloc on acampar i el camí per al dia següent. El nostra sopar consisteix en sopa i truita amb ceba (que veuríem que va ser un error). A la nostra tenda fem unes partides de Bang! quan descobrim un forat a la tenda que taparem amb una capelina degut a la pluja que arrenca a mig sopar.
Dia 2 (7h 30 de camí)
El segon dia té com a objectiu arribar al refugi Coma de Vaca i pujar el Balandrau (2584 m). Agafem el Cami de l'Orri que ens pujarà un desnivell de 1000 m per després començar a carenar. La pujada és dura però gaudim dels Isards, salamandres i demés bèsties que considerem finalment que són animals-actors que van tenint les seves sessions per a què els puguem veure. Existeixen competicions paral·leles, mil·lions de barretes Hacendado, taronges sense gaire gust i indumentàries ben diverses. Arribem al coll i comencem a carenar tot cercant algun lloc per dinar: Pastuira, Canal Mala, Mantinell, Fontlletera... en un dels pics decidim dinar. Mentre uns fan embotits i menjars freds nosaltres apel·lem als clàssics (Isma i Marcos) i encenem el fogonet per a escalfar unes albòndigues i una fabada (que jo no provaré, és clar). Som l'enveja de l'expedició i com som uns animals i hem comprat molt tothom hi pot sucar. Notable millora de les amanides Hacendado, per cert. Seguim carenant fins a arribar a una estació meteorològica on deixarem motxilles i pujarem el Balandrau. Ascens meteòric (5 minuts) degut a la pluja, simulem una foto a uns rocs del costat i comencem a baixar cap al refugi de Coma de Vaca que ens torna als 2000 m de la nit anterior.
Arribem i fem un beure cara a aprofitar les bondats dels serveis del Refugi. Sortim a muntar tendes abans que caigui la nit i la més que possible pluja i ens trobem el 2n grup que ve des de Queralbs: Carla, Carles (que havia promés un camí planer), Laura, Gemma i Marc. Símptomes de cansament però alegria per la trobada. Mordor els ve al darrera i cau una combinació de pluja i boira que ens fa muntar les tendes a correcuita en passar el riu (la nostra amb la capelina de rigor). L'uri comprova que el North Face Gore-Tex de HKG no és impermeable. Ens deixen preparar el sopar a fora del refugi però coberts i sopar a dintre (consumint algun beure, és clar). Se senten crits de "Refugis públics". En una revista descobrim un tal Kylian que és català i està pulveritzant rècords de curses de muntanya. El sopar es basa en sopa i frankfurts. Sóc titllat de raro i nerviós per un pastor que té 400 vaques per la vall. L'home fa gràcia i nosaltres també li fem, fijo. A les 22h som botats i cap a les tendes. Avui no hi ha Bang! Dormo amb la tèrmica i prometo no portar mai més un S10 de Quechua a la muntanya.
Dia 3 (8h de camí)
El dia següent el despertador sona passades les 7h... nos va a caer la del pulpo en forma de sol. Cal superar la vall per arribar a la de Núria. Ens posem crema i apa! Parlem de tot una mica, ens mullem els peus i tots 17 anem pujant que tampoc tenim pressa. Arribem al coll (amb més barretes al cos... tanta fibra i la gent que no puntua... aixxx). Allà fem parada i decidim pujar el Torreneules (2711 m). A dalt ens trobem en Manel que porta una bota de vi, un carregador solar per l'Iphone i demés equipament. Té uns dies de festa i decideix anar a dormir a Coma de Vaca, després Bastiments, dormir a Ull de Ter i tornada cap a Núria... ens emociona la seva forma de fer (va absolutament sol però tremendament equipat).
La baixada del Torreneules porta a una pujada que marcarà la separació del grup. Uns anirem cap al Noucreus i els més castigats baixaran cap a Núria (tota una odissea). Dinem embotits abans d'acometre la pujada al Pic de la Fossa del Gegant i el Noucreus. Comença a ploure i ens visita Mordor un altre cop. En el coll final decidim baixar per la tartera... a la muntanya seny! La baixada és una passada... ens oblidem de mals de cama i d'espatlla pel pes!!! A baix ens trobem uns guiris (integrants claríssims d'una pel·li d'aquelles sense argument...) equipats amb roba de visitant de la Sagrada Familia que volen pujar per la tartera. Els comento que no ho facin que a dalta fa mal temps i la pujada els portarà temps. S'ho pensen tant que nosaltres ja hem marxat i ens reforcen la idea de la pel·lícula.
Remarcar que l'Òscar està molt vermell!!!! L'after sun no li dira ni un microsegon a sobre la pell.
La baixada és tranquil·la i inclou un bany reparador al riu. Els més valents són Pau, Toni i Lara que s'hi fiquen sencers. Just s'amaga el sol i baixem cara a ingerir quantitats immenses de clara, cervesa, coca-cola o el que sigui. En Galli ens truca per saber on som que ell ja ha arribat a Núria. Arribem a un pla on ens rep amb raïm negre (boníssim) i on trobem l'altre grup que ha tingut algun moment complicat en la baixada.
Muntem tendes a l'ultradur terreny d'acampada i arriben Aida i Maite que venen caminant des de Queralbs. Sopem pasta i sobres vàries. Tot boníssim. Acabem la vetllada jugant al Bang!, creus i rodones al bar de l'hotel on fa moooooooolta calor.
Dia 4 (2h de camí)
Només manca la baixada (que es fa eterna) a Queralbs. Sortim realment tard però esmorzem bé i carreguem motxilles. La baixada sembla les rambles: pros corrent, barranquistes, dominguiris, apostes freaks, fotos, baixada corrent o caminant... Tot per arribar a dinar a Queralbs després de la piscina (aigua a 20ºC) i una dutxa més que necessària. Allà ja han arribat el Josu, l'Helena i l'Edu. Uns anem a buscar cotxes mentre altres fan el dinar. A la tarda tranquil·litat (amb el Jungle Speed no hi ha tranquil·litat!!! :p) i arriba en Ramon per a acompanyar-nos durant el cap de setmana. Fem alguns jocs (Ringo) i una dinàmica d'intercanvi de samarretes i agraïments. A mitges ens talla un gos juganer que després de saltar és placat per mi i retornat al seu amo. Hi ha llàgrimes, somriures, sentiments i de tot cor moltes gràcies.
Mentre es prepara el sopar hi ha algun comando júsbed, tots en rebem i guanya com a més perillós en Mike. Se succeeixen les partides de Jungle i muntem una miniescapada fallida a Queralbs. Són les 0h30 i tot està tancat... fem quelcom freak... una foto a l'església!
Uns dormim mentre altres segueixen amb el Jungle...
Dia 5 (30 mins de camí)
Després d'esmorzar decidim anar al Salt del Grill a fer un banyet. Cal posar-se sota la caiguda d'aigua i aguantar per la foto per després fer-ne una de conjunt. Parlem d'aigua a 13ºC... mooooolt freda. Riem molt: tovalloles, abrics simulats, bogeries d'última hora... Baixem i preparem el dinar plegats. Molts records, repartiment de menjar excedent, recollida de la casa... tot amb olor a nostàlgia.
Gràcies a tots i cadascun de vosaltres. Ha estat una ruta genial!!! Segur que em deixo 1000 coses... completeu als comments?
Petons i abraçades
Raül
Dia 1 (1h30 de camí)
Després d'un dia de descans i de fer l'equip de menjar amb Lara i Uri (amb el suport logístic de l'Edu) arriba el 27 d'Agost com a última activitat de l'estiu: la Ruta Jove. Enguany significava el final de l'olla de Núria en haver-la feta tota. "A grandes rasgos" la ruta era: Setcases, camí de Coma de L'Orri, Balandrau, Refugi Coma de Vaca, Torreneules, Noucreus, Núria i la Farga.
Arribem a Ripoll (1r grup: Toni, Xavi, Pau, Miki, Noe, Lara, Uri, Míriam, Òscar, Glòria, Víctor i jo) per a agafar un autobús que ens porti a l'inici de la ruta. En arribar a Setcases comprovem que el sr Meteocat no té ni idea perquè de seguida hem de treure la capelina. Ens aixopluguem amb les escombraries per a anar a un bar a consumir mentres dinem. Quina gran forma de començar la Ruta! Quan para de ploure arrenquem amb una pujada que en 1h30 finalitza amb el lloc on dormir. En Toni ens guia i trobem un lloc on acampar i el camí per al dia següent. El nostra sopar consisteix en sopa i truita amb ceba (que veuríem que va ser un error). A la nostra tenda fem unes partides de Bang! quan descobrim un forat a la tenda que taparem amb una capelina degut a la pluja que arrenca a mig sopar.
Dia 2 (7h 30 de camí)
El segon dia té com a objectiu arribar al refugi Coma de Vaca i pujar el Balandrau (2584 m). Agafem el Cami de l'Orri que ens pujarà un desnivell de 1000 m per després començar a carenar. La pujada és dura però gaudim dels Isards, salamandres i demés bèsties que considerem finalment que són animals-actors que van tenint les seves sessions per a què els puguem veure. Existeixen competicions paral·leles, mil·lions de barretes Hacendado, taronges sense gaire gust i indumentàries ben diverses. Arribem al coll i comencem a carenar tot cercant algun lloc per dinar: Pastuira, Canal Mala, Mantinell, Fontlletera... en un dels pics decidim dinar. Mentre uns fan embotits i menjars freds nosaltres apel·lem als clàssics (Isma i Marcos) i encenem el fogonet per a escalfar unes albòndigues i una fabada (que jo no provaré, és clar). Som l'enveja de l'expedició i com som uns animals i hem comprat molt tothom hi pot sucar. Notable millora de les amanides Hacendado, per cert. Seguim carenant fins a arribar a una estació meteorològica on deixarem motxilles i pujarem el Balandrau. Ascens meteòric (5 minuts) degut a la pluja, simulem una foto a uns rocs del costat i comencem a baixar cap al refugi de Coma de Vaca que ens torna als 2000 m de la nit anterior.
Arribem i fem un beure cara a aprofitar les bondats dels serveis del Refugi. Sortim a muntar tendes abans que caigui la nit i la més que possible pluja i ens trobem el 2n grup que ve des de Queralbs: Carla, Carles (que havia promés un camí planer), Laura, Gemma i Marc. Símptomes de cansament però alegria per la trobada. Mordor els ve al darrera i cau una combinació de pluja i boira que ens fa muntar les tendes a correcuita en passar el riu (la nostra amb la capelina de rigor). L'uri comprova que el North Face Gore-Tex de HKG no és impermeable. Ens deixen preparar el sopar a fora del refugi però coberts i sopar a dintre (consumint algun beure, és clar). Se senten crits de "Refugis públics". En una revista descobrim un tal Kylian que és català i està pulveritzant rècords de curses de muntanya. El sopar es basa en sopa i frankfurts. Sóc titllat de raro i nerviós per un pastor que té 400 vaques per la vall. L'home fa gràcia i nosaltres també li fem, fijo. A les 22h som botats i cap a les tendes. Avui no hi ha Bang! Dormo amb la tèrmica i prometo no portar mai més un S10 de Quechua a la muntanya.
Dia 3 (8h de camí)
El dia següent el despertador sona passades les 7h... nos va a caer la del pulpo en forma de sol. Cal superar la vall per arribar a la de Núria. Ens posem crema i apa! Parlem de tot una mica, ens mullem els peus i tots 17 anem pujant que tampoc tenim pressa. Arribem al coll (amb més barretes al cos... tanta fibra i la gent que no puntua... aixxx). Allà fem parada i decidim pujar el Torreneules (2711 m). A dalt ens trobem en Manel que porta una bota de vi, un carregador solar per l'Iphone i demés equipament. Té uns dies de festa i decideix anar a dormir a Coma de Vaca, després Bastiments, dormir a Ull de Ter i tornada cap a Núria... ens emociona la seva forma de fer (va absolutament sol però tremendament equipat).
La baixada del Torreneules porta a una pujada que marcarà la separació del grup. Uns anirem cap al Noucreus i els més castigats baixaran cap a Núria (tota una odissea). Dinem embotits abans d'acometre la pujada al Pic de la Fossa del Gegant i el Noucreus. Comença a ploure i ens visita Mordor un altre cop. En el coll final decidim baixar per la tartera... a la muntanya seny! La baixada és una passada... ens oblidem de mals de cama i d'espatlla pel pes!!! A baix ens trobem uns guiris (integrants claríssims d'una pel·li d'aquelles sense argument...) equipats amb roba de visitant de la Sagrada Familia que volen pujar per la tartera. Els comento que no ho facin que a dalta fa mal temps i la pujada els portarà temps. S'ho pensen tant que nosaltres ja hem marxat i ens reforcen la idea de la pel·lícula.
Remarcar que l'Òscar està molt vermell!!!! L'after sun no li dira ni un microsegon a sobre la pell.
La baixada és tranquil·la i inclou un bany reparador al riu. Els més valents són Pau, Toni i Lara que s'hi fiquen sencers. Just s'amaga el sol i baixem cara a ingerir quantitats immenses de clara, cervesa, coca-cola o el que sigui. En Galli ens truca per saber on som que ell ja ha arribat a Núria. Arribem a un pla on ens rep amb raïm negre (boníssim) i on trobem l'altre grup que ha tingut algun moment complicat en la baixada.
Muntem tendes a l'ultradur terreny d'acampada i arriben Aida i Maite que venen caminant des de Queralbs. Sopem pasta i sobres vàries. Tot boníssim. Acabem la vetllada jugant al Bang!, creus i rodones al bar de l'hotel on fa moooooooolta calor.
Dia 4 (2h de camí)
Només manca la baixada (que es fa eterna) a Queralbs. Sortim realment tard però esmorzem bé i carreguem motxilles. La baixada sembla les rambles: pros corrent, barranquistes, dominguiris, apostes freaks, fotos, baixada corrent o caminant... Tot per arribar a dinar a Queralbs després de la piscina (aigua a 20ºC) i una dutxa més que necessària. Allà ja han arribat el Josu, l'Helena i l'Edu. Uns anem a buscar cotxes mentre altres fan el dinar. A la tarda tranquil·litat (amb el Jungle Speed no hi ha tranquil·litat!!! :p) i arriba en Ramon per a acompanyar-nos durant el cap de setmana. Fem alguns jocs (Ringo) i una dinàmica d'intercanvi de samarretes i agraïments. A mitges ens talla un gos juganer que després de saltar és placat per mi i retornat al seu amo. Hi ha llàgrimes, somriures, sentiments i de tot cor moltes gràcies.
Mentre es prepara el sopar hi ha algun comando júsbed, tots en rebem i guanya com a més perillós en Mike. Se succeeixen les partides de Jungle i muntem una miniescapada fallida a Queralbs. Són les 0h30 i tot està tancat... fem quelcom freak... una foto a l'església!
Uns dormim mentre altres segueixen amb el Jungle...
Dia 5 (30 mins de camí)
Després d'esmorzar decidim anar al Salt del Grill a fer un banyet. Cal posar-se sota la caiguda d'aigua i aguantar per la foto per després fer-ne una de conjunt. Parlem d'aigua a 13ºC... mooooolt freda. Riem molt: tovalloles, abrics simulats, bogeries d'última hora... Baixem i preparem el dinar plegats. Molts records, repartiment de menjar excedent, recollida de la casa... tot amb olor a nostàlgia.
Gràcies a tots i cadascun de vosaltres. Ha estat una ruta genial!!! Segur que em deixo 1000 coses... completeu als comments?
Petons i abraçades
Raül
martes, septiembre 02, 2008
Estiu '08 (II)
-- Aún no me toca (Jarabe de Palo) --
El dia 17 d'agost ens ajuntàvem a Montornés del Vallés a celebrar l'aniversari de la Noe. Va haver altes i baixes d'última hora i finalment vam ser 15! Butis, costelles, pollastre, xoriço, pintxo... les brases van aguantar molt bé i el muntatge per a què no ens toqués el sol era digne del Calatrava!
Quin moment quan en acabar vam descobrir el Bang! de la mà del Pepe. Sceriffo, Mancato, Emporio, Gatlink.... tot un món! Va haver un mà a mà final entre l'equip de Seva i Carles A. contra Iris i jo. Van guanyar ells (ultratrampa, és clar :p). Us vam trobar a faltar a molts però l'agost és complicat! Gràcies als que vau venir perquè va ser genial!!!!!
Oh quin goig o quina joia! El dia 19 marxàvem 4 persones cap a Astúries. Hi hauria una parada prèvia a Santander per a recollir la cinquena. Abans de tot plegat vam parar a esmorçar a Linyola a fer un esmorzar a ca els Romero. El Megane verd terror de les carreteres era comandat en un principi per l'Aida i a dins en David i l'oficina mòbil per a adquirir una nova Harley, la Noe i jo. Dinem passat Saragossa una truita preparada per la Noe i en David és atacat per múltiples mosquits. Canviem de conductor (l'agado jo) i se succeeixen les bromes i faltoneries vàries. Santander ens rep amb una volta que te cagas i molta pluja. La Maite es mulla, és clar. D'allà fem introducció a la ruta i arribem a Colombres que és on tenim la casa llogada... espectacular! 3 plantes amb sengles dormitoris, dos banys, cuina, menjador i jardí. Ens trobem tots a la cuina per casualitat i improvisem un sopar amb el que tenim que ve l'Eva i un amic asturià que quedarà marcat amb la frase: "Aquí cuando sale el sol, pica"... triguem 5 dies en comprovar-ho.
A partir d'aquí crònica esbiaixada... ruta del Cares amb menú inamovible... cigrons amb tomàquet prokràken. Fem Prellezo i ens cremem a la Franca (un podria fer de bombeta). Visitem Llanes, miradors, Santillana (quesada!), Comillas "", San Vicente... i un sopar a Casa Poli (Vidiago - Puente de Vidiago - Vidiago - Puente de Vidiago... i vinga a fer voltes de nit). Dinar a Porrúa en plan medieval (ese chorizo criollo!!!). Seguim parlant de gent que no hi és... qué quiereeeees, Bang!, Uno, Scrabble, Remigio i Remigio imaginario. Com podem oblidar les superfestes de Colombres, Onda Futura i la resta amb Mago de Oz, Ska-P i sant Tornem-hi!!! Ens visiten Irene i Javi i ens ho passem molt bé. Veig la final de bàsquet sol però disfruto tant!!! I l'últim dia passa entre jocs, recollir i fer comentaris nostàlgics mentre re-repassem la discografia de Jarabe de Palo.
La tornada és plujosa i en quatre trams, un amb dos embussos, dinar i 400 km sense parar. Vilanova del camí i Barcelona amb missatges que només destil·len bon rotllo!!! Gràcies a tots!
Petons i abraçades
Raül
P.S.: encara queda la ruta!!!
El dia 17 d'agost ens ajuntàvem a Montornés del Vallés a celebrar l'aniversari de la Noe. Va haver altes i baixes d'última hora i finalment vam ser 15! Butis, costelles, pollastre, xoriço, pintxo... les brases van aguantar molt bé i el muntatge per a què no ens toqués el sol era digne del Calatrava!
Quin moment quan en acabar vam descobrir el Bang! de la mà del Pepe. Sceriffo, Mancato, Emporio, Gatlink.... tot un món! Va haver un mà a mà final entre l'equip de Seva i Carles A. contra Iris i jo. Van guanyar ells (ultratrampa, és clar :p). Us vam trobar a faltar a molts però l'agost és complicat! Gràcies als que vau venir perquè va ser genial!!!!!
Oh quin goig o quina joia! El dia 19 marxàvem 4 persones cap a Astúries. Hi hauria una parada prèvia a Santander per a recollir la cinquena. Abans de tot plegat vam parar a esmorçar a Linyola a fer un esmorzar a ca els Romero. El Megane verd terror de les carreteres era comandat en un principi per l'Aida i a dins en David i l'oficina mòbil per a adquirir una nova Harley, la Noe i jo. Dinem passat Saragossa una truita preparada per la Noe i en David és atacat per múltiples mosquits. Canviem de conductor (l'agado jo) i se succeeixen les bromes i faltoneries vàries. Santander ens rep amb una volta que te cagas i molta pluja. La Maite es mulla, és clar. D'allà fem introducció a la ruta i arribem a Colombres que és on tenim la casa llogada... espectacular! 3 plantes amb sengles dormitoris, dos banys, cuina, menjador i jardí. Ens trobem tots a la cuina per casualitat i improvisem un sopar amb el que tenim que ve l'Eva i un amic asturià que quedarà marcat amb la frase: "Aquí cuando sale el sol, pica"... triguem 5 dies en comprovar-ho.
A partir d'aquí crònica esbiaixada... ruta del Cares amb menú inamovible... cigrons amb tomàquet prokràken. Fem Prellezo i ens cremem a la Franca (un podria fer de bombeta). Visitem Llanes, miradors, Santillana (quesada!), Comillas "", San Vicente... i un sopar a Casa Poli (Vidiago - Puente de Vidiago - Vidiago - Puente de Vidiago... i vinga a fer voltes de nit). Dinar a Porrúa en plan medieval (ese chorizo criollo!!!). Seguim parlant de gent que no hi és... qué quiereeeees, Bang!, Uno, Scrabble, Remigio i Remigio imaginario. Com podem oblidar les superfestes de Colombres, Onda Futura i la resta amb Mago de Oz, Ska-P i sant Tornem-hi!!! Ens visiten Irene i Javi i ens ho passem molt bé. Veig la final de bàsquet sol però disfruto tant!!! I l'últim dia passa entre jocs, recollir i fer comentaris nostàlgics mentre re-repassem la discografia de Jarabe de Palo.
La tornada és plujosa i en quatre trams, un amb dos embussos, dinar i 400 km sense parar. Vilanova del camí i Barcelona amb missatges que només destil·len bon rotllo!!! Gràcies a tots!
Petons i abraçades
Raül
P.S.: encara queda la ruta!!!
lunes, septiembre 01, 2008
Estiu '08 (I)
-- I'm Not A Hero (Batman: The Dark Knight OST) --
Un gran estiu implica moltes forces per a començar el nou curs! No hi ha síndrome post-vacacional tot i les conyes típiques en la tornada. Estic content i amb ganes!
L'estiu va començar amb el curs d'acompanyament a Tuy! Destacaré sobretot la convivència i el descobriment de nova i bona gent. A partir d'aquí la feina és tota meva: llegir, proposar PPV i fer algun que altre treballet al respecte. La casa espectacular, el sopar insuperable i la gent... què dir! No poso els noms perquè tots i cadascun van posar el seu granet de sorra: Remigios, piques, fotos, iPhones, partits i natació, boira a Sta Tecla, sopar tremendo i tornada a casa amb la sensació d'haver compartit una miqueta i que hi ha molt per descobrir. Si només va servir per encendre una petita flama de ganes de seguir fent feina al respecte estic més que content! Els conceptes no serien del tot satisfactoris però a vegades cal veure les coses amb perspectiva, ser objectius i mirar endavant!
La següent parada va ser Begur i el seu camping de primera: Càmping el Maset. L'entorn és espectacular i vam disfrutar d'uns dies per a nosaltres al nostre ritme. La nostra 2 Seconds cantava més que una "almeja" al costat dels megamuntatges d'alguns campistes hiperpro. Begur, Pals, el camí de Ronda, St Pere de Rodes i una platja espectacular a Port de la Selva. Vam descobrir alguns pobles preciosos i tranquils i d'altres d'hiperguiris. Millor l'Escala que l'Estartit, Port de la Selva que St Feliu de Guixols... algunes cales ben tranquiles en haver de caminar fins i tot a Lloret o a Tamariu! Una setmana que va servir per carregar piles i estar ben tranquils. A més ens vam deixar llocs on anar perquè... hem de tornar-hi! Falten Roses, Cadaqués, un restaurant a Pals, les restes de l'assentament grec a Empúries i seguir descobrint cales! Ara ens endurem unes xancletes amb tires que algunes platges estan plenes de rocs!!! Vam gastar poc en estança i menjar però ens vam fer un homenatge a Vidreres... restaurant Can Pou... una paella espectacular!
En tornar havíem pensat en fer un dinar-barbacoa a Montornés per celebrar l'aniversari de la Noe. Vam anar la nit abans i després d'entrar com a furtius en no tenir la clau d'un candau vam decidir anar a Granollers a veure l'estrena de l'any: Batman. Simplement espectacular: el Joker, la fidelitat al còmic, l'acció, la música, Harvey i dos Caras... la vull tornar a veure al cinema i si pot ser en V.O. millor! Serà la segona pel·li que veig dos cops al cinema després de Star Wars: La Venganza de los Sith. No diré res més respecte l'argument... aneu a veure-la i crec que us agradarà!!!! L'únic però és la sustitució de Katie Holmes, crec que la nova actriu no fa el pes.
Aviat més: aniversari, Astúries i ruta Jove!!!
Petons i abraçades
Raül
Un gran estiu implica moltes forces per a començar el nou curs! No hi ha síndrome post-vacacional tot i les conyes típiques en la tornada. Estic content i amb ganes!
L'estiu va començar amb el curs d'acompanyament a Tuy! Destacaré sobretot la convivència i el descobriment de nova i bona gent. A partir d'aquí la feina és tota meva: llegir, proposar PPV i fer algun que altre treballet al respecte. La casa espectacular, el sopar insuperable i la gent... què dir! No poso els noms perquè tots i cadascun van posar el seu granet de sorra: Remigios, piques, fotos, iPhones, partits i natació, boira a Sta Tecla, sopar tremendo i tornada a casa amb la sensació d'haver compartit una miqueta i que hi ha molt per descobrir. Si només va servir per encendre una petita flama de ganes de seguir fent feina al respecte estic més que content! Els conceptes no serien del tot satisfactoris però a vegades cal veure les coses amb perspectiva, ser objectius i mirar endavant!
La següent parada va ser Begur i el seu camping de primera: Càmping el Maset. L'entorn és espectacular i vam disfrutar d'uns dies per a nosaltres al nostre ritme. La nostra 2 Seconds cantava més que una "almeja" al costat dels megamuntatges d'alguns campistes hiperpro. Begur, Pals, el camí de Ronda, St Pere de Rodes i una platja espectacular a Port de la Selva. Vam descobrir alguns pobles preciosos i tranquils i d'altres d'hiperguiris. Millor l'Escala que l'Estartit, Port de la Selva que St Feliu de Guixols... algunes cales ben tranquiles en haver de caminar fins i tot a Lloret o a Tamariu! Una setmana que va servir per carregar piles i estar ben tranquils. A més ens vam deixar llocs on anar perquè... hem de tornar-hi! Falten Roses, Cadaqués, un restaurant a Pals, les restes de l'assentament grec a Empúries i seguir descobrint cales! Ara ens endurem unes xancletes amb tires que algunes platges estan plenes de rocs!!! Vam gastar poc en estança i menjar però ens vam fer un homenatge a Vidreres... restaurant Can Pou... una paella espectacular!
En tornar havíem pensat en fer un dinar-barbacoa a Montornés per celebrar l'aniversari de la Noe. Vam anar la nit abans i després d'entrar com a furtius en no tenir la clau d'un candau vam decidir anar a Granollers a veure l'estrena de l'any: Batman. Simplement espectacular: el Joker, la fidelitat al còmic, l'acció, la música, Harvey i dos Caras... la vull tornar a veure al cinema i si pot ser en V.O. millor! Serà la segona pel·li que veig dos cops al cinema després de Star Wars: La Venganza de los Sith. No diré res més respecte l'argument... aneu a veure-la i crec que us agradarà!!!! L'únic però és la sustitució de Katie Holmes, crec que la nova actriu no fa el pes.
Aviat més: aniversari, Astúries i ruta Jove!!!
Petons i abraçades
Raül
martes, julio 29, 2008
Bon Estiu
-- 4 minutes (Madonna) --
Desitjar-vos bon estiu. Oficialment divendres arrenquen les meves vacances. Espero que pugui carregar piles ja que vaig justet de forces.
Petons i abraçades per tots i totes
Raül
Desitjar-vos bon estiu. Oficialment divendres arrenquen les meves vacances. Espero que pugui carregar piles ja que vaig justet de forces.
Petons i abraçades per tots i totes
Raül
jueves, julio 24, 2008
Passejant
-- Eres tonto (ECDL) --
Iniciem el dia plens d'energies renovades amb la il·lusió d'un Grumet que puja al vaixell de la vida cap a un horitzó desconegut però emocionant. A res que tinguis els Ulls Oberts al món mentre vas per la vida (sempre i quant no miris el teu melic... o mèlic per a alguns :p) trobaràs tot d'injusticies que ens envolten i que nosaltres mateixos provoquem amb els nostres actes (o per la manca dels mateixos). És el moment d'estendre la Mà Oberta i ajudar el pròxim amb allò que més necessita: amor, comprensió i temps compartit, la resta vindrà donat. Cal tenir el Cor Obert i lluitar per allò que saps que és bo, just i necessari perquè no podem escollir sempre el camí que estem trepitjant. Només si ens sentim Joves (que no té res a veure amb l'edat però sí amb l'empenta) podrem tenir les forces necessàries per mirar enrera, veure el que hem après i transmetre-ho a través de l'Acció i la Paraula.
Avui passejava per Barcelona i pensava en una possibilitat utòpica de resoldre la balança mundial. I si ens diguèssin que hem de renunciar a quelcom que ara ens fa feliç per a què un altre que no ho és s'hi apropi? El següent pas per a apropar-ho a la realitat seria si faríem el mateix sabent que no tothom aportaria la mateixa proporció de felicitat (alguns fins i tot ni hi renunciarien) tot saben que això aportaria quelcom de bo al global. Qui tirés encara endavant seria titllat de boig com a mínim. I si a sobre la gent que comença a adquirir felicitat no fos capaç de renunciar-hi (cosa com a mínim comprensible)? Jo penso que no arreglaríem res tampoc. "Qué bien se está cuando se está bien"... alguns ho farien, la majoria no... potser caldria definir què és felicitat... a saber!
Petons i abraçades
Raül
Iniciem el dia plens d'energies renovades amb la il·lusió d'un Grumet que puja al vaixell de la vida cap a un horitzó desconegut però emocionant. A res que tinguis els Ulls Oberts al món mentre vas per la vida (sempre i quant no miris el teu melic... o mèlic per a alguns :p) trobaràs tot d'injusticies que ens envolten i que nosaltres mateixos provoquem amb els nostres actes (o per la manca dels mateixos). És el moment d'estendre la Mà Oberta i ajudar el pròxim amb allò que més necessita: amor, comprensió i temps compartit, la resta vindrà donat. Cal tenir el Cor Obert i lluitar per allò que saps que és bo, just i necessari perquè no podem escollir sempre el camí que estem trepitjant. Només si ens sentim Joves (que no té res a veure amb l'edat però sí amb l'empenta) podrem tenir les forces necessàries per mirar enrera, veure el que hem après i transmetre-ho a través de l'Acció i la Paraula.
Avui passejava per Barcelona i pensava en una possibilitat utòpica de resoldre la balança mundial. I si ens diguèssin que hem de renunciar a quelcom que ara ens fa feliç per a què un altre que no ho és s'hi apropi? El següent pas per a apropar-ho a la realitat seria si faríem el mateix sabent que no tothom aportaria la mateixa proporció de felicitat (alguns fins i tot ni hi renunciarien) tot saben que això aportaria quelcom de bo al global. Qui tirés encara endavant seria titllat de boig com a mínim. I si a sobre la gent que comença a adquirir felicitat no fos capaç de renunciar-hi (cosa com a mínim comprensible)? Jo penso que no arreglaríem res tampoc. "Qué bien se está cuando se está bien"... alguns ho farien, la majoria no... potser caldria definir què és felicitat... a saber!
Petons i abraçades
Raül
lunes, julio 21, 2008
La hipocresía en el deporte: el ciclismo
-- A Dios le pido (Juanes) --
Soy fan del ciclismo desde un poco antes de Indurain gracias a esos veranos compartidos en familia: Greg Lemond, Perico Delgado, Fignon.... todo eso me queda muy lejos pero no tanto la etapa de Luz Ardiden que ganó Indurain antes de su reinado en el Tour (del '91 al '95).
Indurain era dominador del Tour desde cuando quería hasta el final. Lo mismo pasó con sus 2 Giros. De la Vuelta a España pasó bastante en sus buenos años. Tuvo rivales de todos los colores: Ciapucci, Bugno, Rominger, Zülle, Olano... fue Riis el que le derrotó finalmente en el '96 (Tour absolutamente lamentable para Indurain que acabó lejos del podio y con varias pájaras).
Recuerdo una etapa que acabó en La Plagne remontando una minutada a Zülle. El Mundial que Olano le robó (y yo gritando que le rebiente la llanta!!! Olano llegó con la rueda pinchada a meta). Las múltiples contrarrelojes (en una de ellas estuvo a punto de echar del Tour a su hermano Prudencio) y las pantochadas del récord de la hora (incluído un intento fallido en Bogotá). También que pocas veces se podía decir que tuviera un buen equipo a su lado.
El caso es que en los últimos años se ha querido dotar al ciclismo de un espectáculo exagerado. Las etapas de más audiencia son las épicas de montaña con diferentes puertos fuera de categoría. Los míticos son: Alpe d'Huez y sus curvas, Tourmalet, La Croix de Ferre, la Madeleine... en los últimos años se han añadido otros puertos descomunales como el Mortirolo o el Angliru puertos demasiado exigentes para subirlos con un plato de pasta.
Y ahora vamos al tema central. El público pide espectáculo y la forma de no bajar la audiencia es ver a ciclistas sobrehumanos dejando a otros en la cuneta: minutadas, pájaras, caras de sufrimiento y victoria sobre los elementos (lluvia, frío, pendientes...) a la mayor velocidad posible. Si queremos esto simplemente hemos de superar el físico humano entrenando más y más sin descanso. A partir de aquí han aparecido sustancias como el EPO en multitud de ciclistas y sospechas de los más ilustres (algunas confirmadas): Riis, Armstrong, Pantani...
Entonces viene la fiscalización vía los vampiros. Los equipos necesitan financiación y sólo se consigue si se ganan etapas y grandes pruebas (Tour, Giro, Vuelta, Dauphiné y algunas clásicas), si se está en las escapadas y salen por la TV. La competencia es alta y el dinero cada vez menor porque la gente ya no ve el ciclismo, no hay tirón, al menos en España. Nadie ha llegado a tener la relevancia de Miguelón: Olano, Beloki, Valverde, el Chaba Jiménez... grandes rodadores, escaladores o contrarrelojistas pero nadie ha vuelto a tener su clase.
Pedimos más y nos quejamos cuando hacen trampas... es la hipocresía del deporte. Si nos quedamos en lo humano nadie pone la tele, si ponemos retos insuperables nos quejamos de las consecuencias... la hipocresía de nuestro mundo aplicada al deporte.
Petons i abraçades
Raül
Soy fan del ciclismo desde un poco antes de Indurain gracias a esos veranos compartidos en familia: Greg Lemond, Perico Delgado, Fignon.... todo eso me queda muy lejos pero no tanto la etapa de Luz Ardiden que ganó Indurain antes de su reinado en el Tour (del '91 al '95).
Indurain era dominador del Tour desde cuando quería hasta el final. Lo mismo pasó con sus 2 Giros. De la Vuelta a España pasó bastante en sus buenos años. Tuvo rivales de todos los colores: Ciapucci, Bugno, Rominger, Zülle, Olano... fue Riis el que le derrotó finalmente en el '96 (Tour absolutamente lamentable para Indurain que acabó lejos del podio y con varias pájaras).
Recuerdo una etapa que acabó en La Plagne remontando una minutada a Zülle. El Mundial que Olano le robó (y yo gritando que le rebiente la llanta!!! Olano llegó con la rueda pinchada a meta). Las múltiples contrarrelojes (en una de ellas estuvo a punto de echar del Tour a su hermano Prudencio) y las pantochadas del récord de la hora (incluído un intento fallido en Bogotá). También que pocas veces se podía decir que tuviera un buen equipo a su lado.
El caso es que en los últimos años se ha querido dotar al ciclismo de un espectáculo exagerado. Las etapas de más audiencia son las épicas de montaña con diferentes puertos fuera de categoría. Los míticos son: Alpe d'Huez y sus curvas, Tourmalet, La Croix de Ferre, la Madeleine... en los últimos años se han añadido otros puertos descomunales como el Mortirolo o el Angliru puertos demasiado exigentes para subirlos con un plato de pasta.
Y ahora vamos al tema central. El público pide espectáculo y la forma de no bajar la audiencia es ver a ciclistas sobrehumanos dejando a otros en la cuneta: minutadas, pájaras, caras de sufrimiento y victoria sobre los elementos (lluvia, frío, pendientes...) a la mayor velocidad posible. Si queremos esto simplemente hemos de superar el físico humano entrenando más y más sin descanso. A partir de aquí han aparecido sustancias como el EPO en multitud de ciclistas y sospechas de los más ilustres (algunas confirmadas): Riis, Armstrong, Pantani...
Entonces viene la fiscalización vía los vampiros. Los equipos necesitan financiación y sólo se consigue si se ganan etapas y grandes pruebas (Tour, Giro, Vuelta, Dauphiné y algunas clásicas), si se está en las escapadas y salen por la TV. La competencia es alta y el dinero cada vez menor porque la gente ya no ve el ciclismo, no hay tirón, al menos en España. Nadie ha llegado a tener la relevancia de Miguelón: Olano, Beloki, Valverde, el Chaba Jiménez... grandes rodadores, escaladores o contrarrelojistas pero nadie ha vuelto a tener su clase.
Pedimos más y nos quejamos cuando hacen trampas... es la hipocresía del deporte. Si nos quedamos en lo humano nadie pone la tele, si ponemos retos insuperables nos quejamos de las consecuencias... la hipocresía de nuestro mundo aplicada al deporte.
Petons i abraçades
Raül
martes, julio 15, 2008
De barreras y techos
-- A lo loco (Jarabe de Palo y Celia Cruz) --
/**Pre: gran Timbalada '08, gran Markatú organizando y gran Barné Batuqué en nuestra rúa, gran tromba de agua! El año que viene más y mejor!!!*/
Pensando pensando se me ocurre que la mayor victoria es aquella que supone superar las propias limitaciones. Cuando nos proponemos igualar a alguien nos estamos comparando y superar las habilidades de la otra persona sólo proporcionan una alegría temporal.
Sólo rompiendo aquellas barreras que nosotros (la mayoría de veces) o los otros (el peor de los casos) nos hemos impuesto nos sentiremos realmente bien. Vienen incorporados conceptos como el sacrificio, el esfuerzo y sobretodo el autoconocimiento. Únicamente conociendo qué límites creemos tener podemos dirigir nuestras fuerzas a explorarlos y en caso de que sea posible y necesario superarlos.
Es en ese momento en el que nos podemos sentir bien. En nuestra sociedad actual sólo nos fijamos en la competitividad: quién tiene más, quién corre más, quién posee más... pero nunca en quién se conoce más, quién se trabaja más, quién se ayuda más... es el secreto para poder evolucionar como personas e ir dirigiendo el mundo hacia un lugar mejor.
Cada una de nuestras actitudes tiene un sentido, una razón de ser, un origen. Cuando nos enfadamos, cuando algo nos da rabia, cuando nos sublevamos con otra persona... muchas veces son reflejos de nuestras propias limitaciones no superadas. Podemos dejarlo pasar, excusarnos en el otro o mirar hacia dentro. Nos falta tiempo y recursos, pero sobretodo ganas de dar ese salto que nos permita simple y llanamente ser más felices y hacer más felices a los demás.
Petons i abraçades
Raül
P.S.: "conócete a ti mismo" secreto del oráculo del Delfos
/**Pre: gran Timbalada '08, gran Markatú organizando y gran Barné Batuqué en nuestra rúa, gran tromba de agua! El año que viene más y mejor!!!*/
Pensando pensando se me ocurre que la mayor victoria es aquella que supone superar las propias limitaciones. Cuando nos proponemos igualar a alguien nos estamos comparando y superar las habilidades de la otra persona sólo proporcionan una alegría temporal.
Sólo rompiendo aquellas barreras que nosotros (la mayoría de veces) o los otros (el peor de los casos) nos hemos impuesto nos sentiremos realmente bien. Vienen incorporados conceptos como el sacrificio, el esfuerzo y sobretodo el autoconocimiento. Únicamente conociendo qué límites creemos tener podemos dirigir nuestras fuerzas a explorarlos y en caso de que sea posible y necesario superarlos.
Es en ese momento en el que nos podemos sentir bien. En nuestra sociedad actual sólo nos fijamos en la competitividad: quién tiene más, quién corre más, quién posee más... pero nunca en quién se conoce más, quién se trabaja más, quién se ayuda más... es el secreto para poder evolucionar como personas e ir dirigiendo el mundo hacia un lugar mejor.
Cada una de nuestras actitudes tiene un sentido, una razón de ser, un origen. Cuando nos enfadamos, cuando algo nos da rabia, cuando nos sublevamos con otra persona... muchas veces son reflejos de nuestras propias limitaciones no superadas. Podemos dejarlo pasar, excusarnos en el otro o mirar hacia dentro. Nos falta tiempo y recursos, pero sobretodo ganas de dar ese salto que nos permita simple y llanamente ser más felices y hacer más felices a los demás.
Petons i abraçades
Raül
P.S.: "conócete a ti mismo" secreto del oráculo del Delfos
lunes, julio 07, 2008
7.15 a.m.
-- Pájaros de barro (Manolo García) --
Hora de salida dirección al párking para llegar hasta el trabajo. Momento de la mañana con sueño y miles de cosas golpeando la cabeza. Mañana marchan UO y CO I, varias incertidumbres pero confiando en que l'Esperit bufi. És complicat comprometre's en els dies que avui corren: mil coses a fer i no totes assolibles. Al cotxe es barreja música amb notícies amb moments de buidor... 45 minuts per a mi
8 a.m. Clients, marrons o visites fora. El Juliol es fa dur i més si encara tens moltes coses a fer, no com en anys anteriors. He après a relaxar-me més, a no programar gaire endavant, a rebre el que vingui amb els braços oberts. La meva ment i el meu cos m'ho agraeixen.
9.30 a.m. Bocata i café social. Moment de compartir bocinets de vida amb els companys. Tots ells estan en diferents estats vitals. Espero passar per algun d'ells. El break és curt i sant tornem-hi. El Gmail notifier em manté en contacte amb l'altra realitat, a l'igual que el msn: seguiments, preguntes, propostes, respostes... vida virtual extensió de la real... intentar estar sempre online pel que pugui succeir.
1 p.m. Encara falten dues hores. Ara fem un volt cap a la màquina d'snacks o refrescs. No es moment de café sinó de refrescar-se per aguantar fins l'hora de dinar. Sprint final.
3 p.m. Hora de marxar cap a casa a fer un dinar senzill (amanida + carn, verdura + peix, amanida + ..., combinacions vàries)
4.30 p.m. Moment de revisar correu gmailero i fer les més diverses activitats: blog, cajón, kedades pendents durant tot l'any, platgeta (ese The Kage!), warhammers, reunions de veins, compres, bugada, tv, pelis, sèries, compres... és tenir la tarda per a mi intentant aprofitar-la (cosa que no sempre és fàcil).
8 p.m. Començar a preparar el sopar, o anar a còrrer o a sopar fora o al cine... a l'estiu les nits es fan més llargues tot i que el despertador sona mitja hora abans.
10.30 p.m. Moment sèries: Prison Break, Nip/Tuck, Mentes Criminales, Mujeres Desesperadas, Sobrenatural o BattleStar Galactica... segons hagi acabat l'últim capítol o disponibilitat emulera.
0.30 - 1.30 a.m. A dormir que demà serà un altre dia... diferent sens dubte!
Petons i abraçades
Raül
Hora de salida dirección al párking para llegar hasta el trabajo. Momento de la mañana con sueño y miles de cosas golpeando la cabeza. Mañana marchan UO y CO I, varias incertidumbres pero confiando en que l'Esperit bufi. És complicat comprometre's en els dies que avui corren: mil coses a fer i no totes assolibles. Al cotxe es barreja música amb notícies amb moments de buidor... 45 minuts per a mi
8 a.m. Clients, marrons o visites fora. El Juliol es fa dur i més si encara tens moltes coses a fer, no com en anys anteriors. He après a relaxar-me més, a no programar gaire endavant, a rebre el que vingui amb els braços oberts. La meva ment i el meu cos m'ho agraeixen.
9.30 a.m. Bocata i café social. Moment de compartir bocinets de vida amb els companys. Tots ells estan en diferents estats vitals. Espero passar per algun d'ells. El break és curt i sant tornem-hi. El Gmail notifier em manté en contacte amb l'altra realitat, a l'igual que el msn: seguiments, preguntes, propostes, respostes... vida virtual extensió de la real... intentar estar sempre online pel que pugui succeir.
1 p.m. Encara falten dues hores. Ara fem un volt cap a la màquina d'snacks o refrescs. No es moment de café sinó de refrescar-se per aguantar fins l'hora de dinar. Sprint final.
3 p.m. Hora de marxar cap a casa a fer un dinar senzill (amanida + carn, verdura + peix, amanida + ..., combinacions vàries)
4.30 p.m. Moment de revisar correu gmailero i fer les més diverses activitats: blog, cajón, kedades pendents durant tot l'any, platgeta (ese The Kage!), warhammers, reunions de veins, compres, bugada, tv, pelis, sèries, compres... és tenir la tarda per a mi intentant aprofitar-la (cosa que no sempre és fàcil).
8 p.m. Començar a preparar el sopar, o anar a còrrer o a sopar fora o al cine... a l'estiu les nits es fan més llargues tot i que el despertador sona mitja hora abans.
10.30 p.m. Moment sèries: Prison Break, Nip/Tuck, Mentes Criminales, Mujeres Desesperadas, Sobrenatural o BattleStar Galactica... segons hagi acabat l'últim capítol o disponibilitat emulera.
0.30 - 1.30 a.m. A dormir que demà serà un altre dia... diferent sens dubte!
Petons i abraçades
Raül
jueves, julio 03, 2008
La roja ganó
-- Dos días en la vida (Jarabe de Palo) --
/*Pre: la frase d'avui será "¿Qué tiene que ver el tocino con la velocidad?", mucho mejor que "la gimnasia con la magnesia"*/
El Diumenge Espanya va guanyar l'Eurocopa de futbol. Defineixo el tema futbol perquè ha interessat que anés més enllà, barrejar-ho amb la política, el patriotisme, el toro, el pollo i tal. Personalment em vaig alegrar que guanyés perquè a la llarga simpatitzes amb un equip o altre. Això NO vol dir que sigui nacionalista espanyol o català, indepentista, botifler, camallarg o curt de gambals. Simplement és futbol, 22 tios darrera d'una pilota i uns quants mil·lions de persones seguint aquest, per alguns, absurd esport.
Interessa polemitzar, preguntar a aquell qui vol que guanyi per a poder-lo censurar públicament després. És el que té treure pit: somos los mejores y españoles, coño! cridaven alguns pel carrer l'altre dia. Cal sentir-se orgullós d'un sentiment per haver guanyat un títol esportiu? Cal assenyalar amb el dit a aquell que no sent el mateix? Cal provocar dient que vols que guanyi un o altre?
Si en un partit prefereixo que guanyi el Madrid o el Celta sóc menys català? També podríem parlar que mola dir que vols que guanyi l'Athletic, el Betis o equips suposadament agermanats amb el Barça (que en el fons y un huevo!).
En fi, a disfrutar... si ens deixen!
Petons i abraçades
Raül
/*Pre: la frase d'avui será "¿Qué tiene que ver el tocino con la velocidad?", mucho mejor que "la gimnasia con la magnesia"*/
El Diumenge Espanya va guanyar l'Eurocopa de futbol. Defineixo el tema futbol perquè ha interessat que anés més enllà, barrejar-ho amb la política, el patriotisme, el toro, el pollo i tal. Personalment em vaig alegrar que guanyés perquè a la llarga simpatitzes amb un equip o altre. Això NO vol dir que sigui nacionalista espanyol o català, indepentista, botifler, camallarg o curt de gambals. Simplement és futbol, 22 tios darrera d'una pilota i uns quants mil·lions de persones seguint aquest, per alguns, absurd esport.
Interessa polemitzar, preguntar a aquell qui vol que guanyi per a poder-lo censurar públicament després. És el que té treure pit: somos los mejores y españoles, coño! cridaven alguns pel carrer l'altre dia. Cal sentir-se orgullós d'un sentiment per haver guanyat un títol esportiu? Cal assenyalar amb el dit a aquell que no sent el mateix? Cal provocar dient que vols que guanyi un o altre?
Si en un partit prefereixo que guanyi el Madrid o el Celta sóc menys català? També podríem parlar que mola dir que vols que guanyi l'Athletic, el Betis o equips suposadament agermanats amb el Barça (que en el fons y un huevo!).
En fi, a disfrutar... si ens deixen!
Petons i abraçades
Raül
jueves, junio 26, 2008
Parece que parece
-- Día a día (Nubla) --
/*Pre: hay grandes frases populares que hacen gracia pero que a veces toman sentido... "Hay que ser hermanos pero no primos...". ¿Qué haríamos si no hubiera primos?*/
Hay quien está y parece estar, hay quien está y no parece estar, pero lo peor es no estar y parecer que estás. Personas que no dan pero saben vender o venderse o tienen quien les venda. El mundo funciona más por palabras que por acciones y yo trabajo en un mundo de ventas... un par de casos he visto.
El trabajo es una cosa pero la vida otra. Vemos injusticias por doquier y la primera es la imagen que tenemos de la gente, la cara o las reacciones en vez del fondo. Montamos corrillos y a linchar aquél o aquélla que antes era parte de nosotros. ¿Qué más da? Hay quien dice que las relaciones son circunstanciales, otros dicen que no y otros usan a las personas como kleenex de usar y tirar... somos 6000 millones de personas, no las agotaremos.
¿Por qué no vamos al fondo de las personas, realidades o situaciones? Porque cuesta tiempo y sacrificio personal. Enfrentarnos a una reacción puede significar sumergirnos en nosotros mismos, lanzarnos al abismo, mirarnos al espejo de cerca y ver aquella imperfección que olvidas si no la miras.
En el fondo sabes que no has de hacer las cosas por reconocimiento y crees tenerlo claro. Pero a veces ver que alguien se lleva un reconocimiento no merecido te remueve por dentro. Dos pensamientos: ¿realmente soy objetivo ante esta situación o me estoy dejando llevar? Y segundo, ¿me ha de importar realmente? Las grandilocuencias son pasajeras y lo que hoy era superimportante y había marcado una época mañana es algo olvidado y lleno de polvo.
Olvidar... olvidar decir te quiero es uno de los mayores males que sufrimos actualmente a nivel afectivo. Sólo nos acordamos al llorar, al perder o con suerte en las onomásticas. ¿No sustituiríamos homenajes periódicos por muestras de cariño imperecederas? Miradas, abrazos y besos que se pueden expresar de formas bien diferentes: un sms, un mail, un buzz, un guiño, una sonrisa, un comment, una locura, un detalle fuera de las conveniencias sociales que nos llevan a dar parte de nosotros sólo en momentos de celebración conjunta.
¿No te puedo regalar un libro que me ha gustado o hacerte un álbum sólo por el hecho de que me apetece o de que me he acordado de ti sin necesidad de esperar algo a cambio o buscar algo más allá? Somos seres simples y siempre buscamos tres pies al gato porque es algo divertido: conspirar, leer entre líneas, creernos más listos que el otro y hablar para convencer al otro que lo que pudiera parecer es lo que es.
Mezcla total, 5 minutos y esto es lo que sale. Te lo dedico a ti que estás aquí ahora, sin lecciones porque sólo las pueden dar los maestros y yo soy un simple aprendiz de padawan intentando avanzar por la jungla de la vida. Cuando te crees en el zénit de una actividad por llevar tanto tiempo haciéndola te das cuenta que distas de estar al nivel que habías creído. Algo positivo porque quiere decir que tienes margen de mejora y de aprendizaje. Gracias por decírmelo, por demostrármelo y por motivarme.
Para ti ahora es hoy pero quizás para mí ya es ayer o el mes pasado... y qué más da? Si está aquí es porque también lo está en mí y me apetece dártelo.
Petons i abraçades
Raül
/*Pre: hay grandes frases populares que hacen gracia pero que a veces toman sentido... "Hay que ser hermanos pero no primos...". ¿Qué haríamos si no hubiera primos?*/
Hay quien está y parece estar, hay quien está y no parece estar, pero lo peor es no estar y parecer que estás. Personas que no dan pero saben vender o venderse o tienen quien les venda. El mundo funciona más por palabras que por acciones y yo trabajo en un mundo de ventas... un par de casos he visto.
El trabajo es una cosa pero la vida otra. Vemos injusticias por doquier y la primera es la imagen que tenemos de la gente, la cara o las reacciones en vez del fondo. Montamos corrillos y a linchar aquél o aquélla que antes era parte de nosotros. ¿Qué más da? Hay quien dice que las relaciones son circunstanciales, otros dicen que no y otros usan a las personas como kleenex de usar y tirar... somos 6000 millones de personas, no las agotaremos.
¿Por qué no vamos al fondo de las personas, realidades o situaciones? Porque cuesta tiempo y sacrificio personal. Enfrentarnos a una reacción puede significar sumergirnos en nosotros mismos, lanzarnos al abismo, mirarnos al espejo de cerca y ver aquella imperfección que olvidas si no la miras.
En el fondo sabes que no has de hacer las cosas por reconocimiento y crees tenerlo claro. Pero a veces ver que alguien se lleva un reconocimiento no merecido te remueve por dentro. Dos pensamientos: ¿realmente soy objetivo ante esta situación o me estoy dejando llevar? Y segundo, ¿me ha de importar realmente? Las grandilocuencias son pasajeras y lo que hoy era superimportante y había marcado una época mañana es algo olvidado y lleno de polvo.
Olvidar... olvidar decir te quiero es uno de los mayores males que sufrimos actualmente a nivel afectivo. Sólo nos acordamos al llorar, al perder o con suerte en las onomásticas. ¿No sustituiríamos homenajes periódicos por muestras de cariño imperecederas? Miradas, abrazos y besos que se pueden expresar de formas bien diferentes: un sms, un mail, un buzz, un guiño, una sonrisa, un comment, una locura, un detalle fuera de las conveniencias sociales que nos llevan a dar parte de nosotros sólo en momentos de celebración conjunta.
¿No te puedo regalar un libro que me ha gustado o hacerte un álbum sólo por el hecho de que me apetece o de que me he acordado de ti sin necesidad de esperar algo a cambio o buscar algo más allá? Somos seres simples y siempre buscamos tres pies al gato porque es algo divertido: conspirar, leer entre líneas, creernos más listos que el otro y hablar para convencer al otro que lo que pudiera parecer es lo que es.
Mezcla total, 5 minutos y esto es lo que sale. Te lo dedico a ti que estás aquí ahora, sin lecciones porque sólo las pueden dar los maestros y yo soy un simple aprendiz de padawan intentando avanzar por la jungla de la vida. Cuando te crees en el zénit de una actividad por llevar tanto tiempo haciéndola te das cuenta que distas de estar al nivel que habías creído. Algo positivo porque quiere decir que tienes margen de mejora y de aprendizaje. Gracias por decírmelo, por demostrármelo y por motivarme.
Para ti ahora es hoy pero quizás para mí ya es ayer o el mes pasado... y qué más da? Si está aquí es porque también lo está en mí y me apetece dártelo.
Petons i abraçades
Raül
lunes, junio 23, 2008
Vida!
-- Caminando (Almäsala) --
Fragment d'El Salmista inspirador de la reunió de divendres passat.
"Estoy vivo!": GRÀCIES PEL DO DE LA VIDA!
Cada dia és una nova oportunitat per fer-ho millor. Cada dia és un regal insubstituïble. Als vespres, quan prego, repasso tot el que ha sigut el dia, i totes les persones que hi ha estat. I torno a donar gràcies per el dia viscut.
Gràcies pel do de la vida! Que a vegades se'm fa feixuga, que a vegades perd el sentit, i a vegades em trobo ensorrat sota totes les expectatives que m'havia marcat. Però sóc conscient de que els nostres problemes són a causa d'estar viu
siguin benvinguts, doncs!
Espanya a semifinals després de guanyar una pírrica Itàlia. Molt bé Puyol i sorprenentment Senna (quan dic que un tio no em convenç va i fa un gran partit). Casillas menja apart.
Bona revetlla!
Raül
Fragment d'El Salmista inspirador de la reunió de divendres passat.
"Estoy vivo!": GRÀCIES PEL DO DE LA VIDA!
Cada dia és una nova oportunitat per fer-ho millor. Cada dia és un regal insubstituïble. Als vespres, quan prego, repasso tot el que ha sigut el dia, i totes les persones que hi ha estat. I torno a donar gràcies per el dia viscut.
Gràcies pel do de la vida! Que a vegades se'm fa feixuga, que a vegades perd el sentit, i a vegades em trobo ensorrat sota totes les expectatives que m'havia marcat. Però sóc conscient de que els nostres problemes són a causa d'estar viu
siguin benvinguts, doncs!
Espanya a semifinals després de guanyar una pírrica Itàlia. Molt bé Puyol i sorprenentment Senna (quan dic que un tio no em convenç va i fa un gran partit). Casillas menja apart.
Bona revetlla!
Raül
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
