Ens situem el 19 de novembre de 2005 cap a les 22:00. El Barça acaba d'humiliar públicament el Reial Madrid amb una exhibició de futbol, ganes, organització i saber estar. La gent està exhultant, sembla com si haguèssim guanyat la copa interestelar de l'univers. Una gran multitud s'acumula a Canaletes i a l'aeroport del Prat...
Un grup ens hem ajuntat al Bar Restaurant Muyo on hem xalat durant prop de 3 hores de la companyia, el futbol, les braves i altres especímens presents a la sala. Un cop havent fet efectiu el pagament de la clavada que ens han fotut (1 de braves, dues canyes i dues clares = 19,50 €) sortim fora per a seguir petant la xerrada.
Al cap de mig hora uns 15 adolescents o joves apareixen al carrer Consell de Cent tot cridant i fent salts indescriptibles a tot el que troben. Foten patades a plantes, motos i intenten robar la pissarra que hi ha a la porta del Bar Restaurant on èrem. Davant la nostra mirada decideixen no fer-ho i ens interpel·len amb una pregunta poc típica : "Sois del Barça, no?" i sense esperar resposta encadenen tot de frases inconnexes relacionat l'Espanyol, el Telepizza i un restaurant xinès. També hem vist que uns quants han entrat a un locutori vés a saber per què. S'allunyen entre crits i més salts.
Quan arribo a casa poso la televisió i l'especial del Barça segueix en marxa. Un periodista es troba a l'aeroport del Prat i a un pla general de la gentada es cola la imatge d'una persona cremant una bandera espanyola a sobre d'una furgoneta. Ha esta clarament un error del càmera que es veiés perquè tot i haver més plans generals la imatge no es repeteix.
La violència es repeteix arreu de la ciutat. L'alegria és molt gran (excessiva?) per la lliçó que el Barça ha donat al seu etern rival. Una galàxia s'apaga mentre un grup extraordinari de jugadors es rebel·la contra el sistema centralista establert. Avui dissabte tot s'hi val. Es pot barrejar la política i el futbol (bé, sempre es fa). Es poden arribar a sentir frases de seguidors madridistes dient quelcom similar a "no se puede aplaudir a estos putos catalanes". L'odi es nota en l'ambient a totes dues ciutats... poder és massa tot plegat.
El fet és que molts cops el nostre cos necessita de la violència. El dissabte és un exemple. Em sembla bé que la gent s'alegri (jo m'ho vaig passar genial i a més vaig guanyar 4 porres!). Però no entenc la violència gratuïta que vaig poder observar.
Un altre exemple són les manifestacions. Ja poden ser pro LOU o en contra, a favor de la familia o no, a favor del Sí o del No.... el tema és que hi ha grups de gent que sempre hi va però només per a poder realitzar actes violents. Segons ells, la policia els provoca... però ja van preparats amb pedres, ous i ampolles... una cosa així com "per si de cas" o armes preventives.
Són aquests els que la lien i d'altres el que reben el pes de la llei. De les 42 persones detingudes molt pocs devien fer actes delictius. Segons testimonis presencials (Blob) la policia agafava a qui tenia més a prop la majoria dels casos.. allò de pagan justos por pecadores.
En fi, que estem com sempre. La violència ens envolta i cada vegada amb menys sentit...
Petons i abraçades
Raül
2024-1
Hace 2 meses
1 comentario:
Totalment d'acord amb el que apuntes, Raül. Certament tant el partit de dissabte com la mani de dijous tenen en comú que alguns individus les van utilitzar d'excusa per dur a terme actes de violencia gratuïta. En cap cas és sa ni ha de ser tolerat. I ho dic des de la reflexió, perque jo he estat un d'aquests individus. Jo també he malmès mobiliari urbà sense motiu i he llançat rocs contra furgons de la policia. El moment de fer-ho és excitant, però després, en fred, hi penses. I veus que res del que has fet ha tingut sentit.
La diversió consistent en la destrucció i la violència té poca duració. I poca lògica. I la seva part doent sempre és més poderosa que la satisfactòria. Sempre recordaré com em vaig esgarrifar quan, per culpa d'un allau de pedrots i ampolles a un antidisturbis que protegia immòbil la delegació del govern li van trencar el genoll. Els crits de glòria i felicitat van inundar el sector on em trobava, però les meves sensacions no éren aquestes. Algú havia pres mal, això ja no era un joc, era real i jo hi participava. Si sempre havia tingut reserves al voltant del que jo considerava un joc, aquesta visió me'n va convèncer: res tenia sentit, feríem als policies i a Irak llançarien bombes igualment, les reunions del G-8 es seguien celebrant, l'Acebes continuava dient que havia estat ETA, els estudiants tindriem lleis d'educació merdoses i a les comisaries continuarien les tortures. Aquesta no era la solució.
I la veritat és que tampoc la tinc ara, però només m'he adonat que la violència no porta enlloc més que a més violència. I sembla un tòpic, però és força encertat. Pregunteu si no a qualsevol personatge que llanci objectes contra els policies o que hi esigui manifestament en contra i us dirà que ho fa perque aquests torturen i abusen (violència). I clar, si preguntes als policies, et diran que han d'actuar així per contestar a l'agresivitat dels manfestants, o perque han de lluitar contra el terrorisme... (més violència). I voilà, tenim un cicle de violència, un bucle sense fi. Evidentment, si participes no fas cap mal, senzillamen t'afegeixes a la roda, però si hi ets fora ja ets una victòria.
Una abraçada,
Pau
Publicar un comentario