Espelmes

L'altre dia em vaig quedar mirant fixament una espelma. A molta gent l'hipnotitza aquella llum tan particular i el moviment suau de la flama. En canvi, una espelma apagada no serveix més que per a decorar i acumular pols.

Això de decorar està bé però no és l'objectiu per al què originalment es van crear les espelmes... a més, un cop l'has mirat un parell de cops ja no et sorpren, no t'emociona, no fa empanar-te. En canvi, una espelma encesa et fa concentrar-te, pensar, fixar-te en una cosa concreta, preocupar-te perquè no s'ofegui, reencendre-la si s'ha apagat...

La nostra vida es pot comparar a una espelma. Nosaltres enamorem quan estem encesos, quan ens gastem, quan ens donem als altres. Ha de ser algú el que ens contagïi el seu foc, qui ens ensenyi un tros de camí. Un cop pren el fil depèn de nosaltres continuar cremant o apagar-nos. Apagar-nos pot ser causa nostra (cremar massa ràpid la cera) o causa d'altres (algú que ens apaga continuament bufant o amb corrent d'aire) .

També ens hem de deixar cuidar, ja que algú ha de vetllar per a què continuem cremant i donant-nos als altres. El cremar dóna pas a una despesa de cera que "sacrifiquem" i que deixa un "poso" sempre diferent i característic. En canvi, una espelma que mai s'encén queda obsoleta i trista. No heu vist mai aquells portaespelmes plens de cera de moltes espelmes que hi han passat? Aquesta cera també decora! Però és diferent, va canviant i ens toca...

Petons i abraçades

Raül