Parece que parece

-- Día a día (Nubla) --

/*Pre: hay grandes frases populares que hacen gracia pero que a veces toman sentido... "Hay que ser hermanos pero no primos...". ¿Qué haríamos si no hubiera primos?*/

Hay quien está y parece estar, hay quien está y no parece estar, pero lo peor es no estar y parecer que estás. Personas que no dan pero saben vender o venderse o tienen quien les venda. El mundo funciona más por palabras que por acciones y yo trabajo en un mundo de ventas... un par de casos he visto.

El trabajo es una cosa pero la vida otra. Vemos injusticias por doquier y la primera es la imagen que tenemos de la gente, la cara o las reacciones en vez del fondo. Montamos corrillos y a linchar aquél o aquélla que antes era parte de nosotros. ¿Qué más da? Hay quien dice que las relaciones son circunstanciales, otros dicen que no y otros usan a las personas como kleenex de usar y tirar... somos 6000 millones de personas, no las agotaremos.

¿Por qué no vamos al fondo de las personas, realidades o situaciones? Porque cuesta tiempo y sacrificio personal. Enfrentarnos a una reacción puede significar sumergirnos en nosotros mismos, lanzarnos al abismo, mirarnos al espejo de cerca y ver aquella imperfección que olvidas si no la miras.

En el fondo sabes que no has de hacer las cosas por reconocimiento y crees tenerlo claro. Pero a veces ver que alguien se lleva un reconocimiento no merecido te remueve por dentro. Dos pensamientos: ¿realmente soy objetivo ante esta situación o me estoy dejando llevar? Y segundo, ¿me ha de importar realmente? Las grandilocuencias son pasajeras y lo que hoy era superimportante y había marcado una época mañana es algo olvidado y lleno de polvo.

Olvidar... olvidar decir te quiero es uno de los mayores males que sufrimos actualmente a nivel afectivo. Sólo nos acordamos al llorar, al perder o con suerte en las onomásticas. ¿No sustituiríamos homenajes periódicos por muestras de cariño imperecederas? Miradas, abrazos y besos que se pueden expresar de formas bien diferentes: un sms, un mail, un buzz, un guiño, una sonrisa, un comment, una locura, un detalle fuera de las conveniencias sociales que nos llevan a dar parte de nosotros sólo en momentos de celebración conjunta.

¿No te puedo regalar un libro que me ha gustado o hacerte un álbum sólo por el hecho de que me apetece o de que me he acordado de ti sin necesidad de esperar algo a cambio o buscar algo más allá? Somos seres simples y siempre buscamos tres pies al gato porque es algo divertido: conspirar, leer entre líneas, creernos más listos que el otro y hablar para convencer al otro que lo que pudiera parecer es lo que es.

Mezcla total, 5 minutos y esto es lo que sale. Te lo dedico a ti que estás aquí ahora, sin lecciones porque sólo las pueden dar los maestros y yo soy un simple aprendiz de padawan intentando avanzar por la jungla de la vida. Cuando te crees en el zénit de una actividad por llevar tanto tiempo haciéndola te das cuenta que distas de estar al nivel que habías creído. Algo positivo porque quiere decir que tienes margen de mejora y de aprendizaje. Gracias por decírmelo, por demostrármelo y por motivarme.

Para ti ahora es hoy pero quizás para mí ya es ayer o el mes pasado... y qué más da? Si está aquí es porque también lo está en mí y me apetece dártelo.

Petons i abraçades

Raül

Vida!

-- Caminando (Almäsala) --

Fragment d'El Salmista inspirador de la reunió de divendres passat.

"Estoy vivo!": GRÀCIES PEL DO DE LA VIDA!

Cada dia és una nova oportunitat per fer-ho millor. Cada dia és un regal insubstituïble. Als vespres, quan prego, repasso tot el que ha sigut el dia, i totes les persones que hi ha estat. I torno a donar gràcies per el dia viscut.

Gràcies pel do de la vida! Que a vegades se'm fa feixuga, que a vegades perd el sentit, i a vegades em trobo ensorrat sota totes les expectatives que m'havia marcat. Però sóc conscient de que els nostres problemes són a causa d'estar viu
siguin benvinguts, doncs!

Espanya a semifinals després de guanyar una pírrica Itàlia. Molt bé Puyol i sorprenentment Senna (quan dic que un tio no em convenç va i fa un gran partit). Casillas menja apart.

Bona revetlla!

Raül

actualitzant!

-- Guajiro (Orishas) --

/** Pre: no estem preparats per a situacions límit. El primer que fem es treure la cara del pànic... quan apareguin les inevitables crisis energètiques, de petroli (que tornarà al 2011 diuen), de menjar... farem "acopio" de matèries primeres afavorint la pujada dels preus i l'enriquiment dels intermediaris... en fi, la naturalesa humana suposo */

Noto la pressió mediàtica d'actualitzar de tant en quant i aquí estic ;). Moltes coses. He tornat a ser a Madrid per a donar un curs i a la vegada havia d'estudiar que demà tinc dos exàmens de la UOC (a veure què tal van).

Primer de tot el futbol. Sempre es diu que hi ha seleccions que arriben lluny estiguin en l'estat que estiguin. El primer cas és el d'Alemanya. Es va carregar Portugal contra pronòstic per 3-2. El cas és que Deco ha fet els millors partits dels últims 2 anys en aquesta Eurocopa i per tant el camí de sortida del Barça està més clar que mai. Cristiano Ronaldo ha demostrat que no val ni molt menys els 90 mil·lions d'Euros (15000 mil de pessetes!!!! estamos locos o k... és lamentable el que es mou) que pagarà el Madrid en breu. Està lluny dels Zidane, Figo o Ronaldo que el Madrid va fitxar a cop de talonari, molt lluny (ho ha demostrat a l'Eurocopa i a la Champions).

L'altre clàssic que arriba lluny és Itàlia, rival d'Espanya a 4ts, eliminatòria maleïda. Com bé diu el Pau la distància entre els dos equips ara i al Mundial del 94 s'ha retallat molt. I més si tenim en compte que no hi serà Pirlo. El que em fa por és Luca Toni però l'equip titular d'Espanya és francament superior, després passarà el que passi (la defensa d'Ejpanya és bastant fluixeta i el mig del camp tovet... i de revulsius a la banqueta rien de rien). A semifinals espera pressumiblement Holanda (que s'enfronta a Rússia). La lògica parla d'una final Alemanya (que haurà de superar Croàcia o Turquia a semis) Holanda, rememorant la final del Mundial '74 que va guanyar Beckenbauer per sobre del mite Cruyff liderant la Taronja mecànica, que no rocket (no confonguem equips ;)).

Per la resta seguim apurant el tema de campaments. Són els meus últims com a gestor i realment em fa certa pena tancar aquesta època, encara queden 6 mesos i algunes trobades, però els campaments marquen una frontera ben clara. Faré balanç al gener que serà el moment perfecte per a veure què podem millorar en el futur, com a proposta, faltaria.

I el que hauria de ser un Juliol tranquil degut a la jornada intensiva serà una mica mogudet per instal·lacions conjuntes amb clients, això sí sense traje ni corbata que la calor ja apreta. I l'estiu? Doncs ja es veurà està tot molt en l'aire encara.

Ahir gran sopar compartit però amenitzat a última hora per un pressumpte humorista que feia comentaris ofensius, deia paraulotes i feia de "loca"... i alguns encara reien. A la que li contestaves es posava borde i et convidava a sortir de la zona. Estelar Vyns amb el seu comentari i ja sé on no ser-hi els dijous a la nit vora les 0h.

I recordar que Batoka'm participa al III concurs de percussió de Barcelona estrenant samarretes i tocant el Seriously Samba el 28 de juny a la tarda. Si no teniu res a fer veniu que serà molt xulo!

Petons i abraçades per tots

Raül

P.S.: temps més tranquils portaran més inspiració i aires nous al bloc... jo ho considero necessari... tot arribarà! Bloc 2.0 igual que Batoka'm 2.0? a saber

Vaga salvatge

-- Los chicos no lloran (Miguel Bosé ft David Summers) --

/* Pre: si t'avorreixes a la nit pots anar a jugar a dards, fer un beure, sortir de festa i fins i tot gaudir de les bondats que ofereix Internet en tots els seus àmbits. En cas que res d'això et satisfagui et proposo apretar-te les gònades fins cridar abans de rebentar una parada de bicing o qualsevol altre bé comú. Aquest matí la parada que tinc davant de casa ha aparegut vandalitzada... és supergraciós, hi ha gent que es pensa que es tan original i tan divertida i encara en fardarà que em donen ganes de pixar-me sobre el menjar que han d'ingerir durant 3 mesos... a mi em sembla superdivertit... a ells també els ho semblarà?*/

El petroli està pels núvols també per als europeus (tot i el bon moment de l'euro enfront del dòlar). Els preus per al consumidor augmenten però no en la mateixa manera per als productors i per tant sí per als intermediaris. Els transportistes estan fins als nassos igual que ho estem tots amb la diferència que alguns es gasten centenars d'euros en benzina a la setmana i jo no. Quan la gent s'afarta para i crida i ben fet que fan. El primer problema és que no estan tots d'acord ja que estan agrupats en diverses associacions però això no vol dir que uns pocs (12%) no tinguin la força suficient per paralitzar el país.

Primera mostra: Cerdanyola del Vallés - Montornés del Vallés a les 11 del matí del divendres 6 de juny. Són uns 20 km i vam trigar a fer-los vora l'hora. Resulta que hi havia una marxa lenta (3 camions, 1 per carril a uns 20 km/h) fins a la Roca del Vallés. Primera emprenyada perquè t'espera un client i hauries de plegar a les 14h (vaig marxar de treballar a les 15h). Gràcies senyors de la marxa lenta, però els comprèns, els aculls i els recolzes... tots tenim dret a guanyar-nos la vida.

Què passa quan es bloquegen les fronteres i apareixen els piquets que cremen camions i llencen càrrega a la via en un estrany concepte de solidaritat global? Primer de tot la psicòsi de la gent: benzineres buides, altres comprant 90 litres de llet o 40 kg d'arròs de cop (menció apart aquests individus) i els que més perdent diners perquè no hi ha material (ERE's temporals a l'automoció, magatzems plens de material i gent desesperada perquè els clients finals apreten per entregar projectes).

Aquesta situació ha durat una setmana i ha estat embrutada per morts, violència (12 ferits a Sevilla per exemple) i corredisses arreu. Ens hem de plantejar la forma de fer vaga, no podem fotre el pròxim esperant que aquest no es posicioni finalment en contra del més que lloable objectiu inicial.

Això demostra un cop més que no som ningú. Vivim en una societat on si una peça concreta es trenca tota la societat se'n va enlaire. Estem molt mal organitzats i el poder de pressió el poden exercir uns quants.

Recordo fa anys el No a la Guerra. A la Universitat es va muntar una seu de la Plataforma contra la Guerra. Les reunions a les que vaig assistir eren carn de blog. Abans de dialogar es preferia l'acció invasiva. Van aparéixer propostes de tallar carreteres, marxes lentes (caminant), tallar la Diagonal... abans que manifestar-nos, llençar consignes, unificar criteris... quina culpa té el ciutadà que ha de treballar anant a Reus i ha d'aguantar dues hores d'espera perquè algun il·luminat ha tallat el peatge de Martorell?

No sabem solucionar els problemes. També tenen culpa les classes dirigents, és clar! Qui ofereix despatxos oberts, resposta a correus, participació ciutadana? Com podem canviar la societat més enllà d'escollir un paio o un altre cada 4 anys? Funciona "el que no llora no mama" i les accions repressives. Tenim un munt de situacions que no ens agraden però si no bloquejo el país i foto un 70% de la població no sóc ningú, la meva reivindicació no té pes.

El millor de tot és la pujada de preus generalitzada. Com hi havia poc aliment doncs vinga a pujar preus, per part dels intermediaris, és clar. Eren productes de primera necessitat i n'hi havia poc així que idiotes com som a pagar més i buidar mercats. Som burros i no hi ha més, els més llestos (que no intel·ligents) se'n foten i se n'aprofiten.

Què passarà quan s'inauguri la línia Martorell - Zona Franca? Molt tard, per cert. Doncs que molts transportistes aniran a l'atur (es parla de 30000 camions menys a l'any i més fluidesa de trànsit en teoria). El govern prepararà un contingent d'adaptació de tota aquesta gent o simplement esperarem a que tot rebenti enlaire i començar a injectar pasta que no soluciona res?. Anem a la deriva i com sempre posant pedassos arreu.

Fa la sensació que a ZP ja li sua tot. Té els 4 anys assegurats i després a viure de rendes. El PP està en un debat intern sobre si anar cap a la dreta o cap al centre i per tant no fa oposició sinó que va tirant i la resta també va pel mateix estil. No és un congrés per a tenir un país millor, només un conjunt de persones buscant col·locar-se (algun romàntic que vulgui canviar el país hi haurà) i fent servir el "tú más".

A vegades tot fot fàstic. Però la setmana vinent ningú s'enrecordarà de tot això i fins la propera crisi (ja hem tingut aigua i transports... a veure que toca ara). I la setmana vinent vaga de transportistes a França i per tant fronteres tancades...

Petons i abraçades

Raül

7 de junio!

-- Allegria (Cirque du Soleil) --

Así entraba la novia, radiante, guapísima y puntual! La ya de por sí brillante Iglesia de Avellanes relucía gracias a la alegría aportada por todos los presentes. Cabe destacar la emoción de Marcos que intentaba esconder detrás de una cara seria. Una celebración especial, llena de momentos de calidad, de detalles para recordar y de música para ellos. Es un lujo poder celebrar en una Iglesia el amor de dos personas y además de esa forma tan personal.

Seguía un momento de encuentro de diversas generaciones que han sido monitores después de ser niños. Años por en medio pero muchos momentos compartidos. Risas, recuerdos y besos. Algún resbalón que no fue a más y cantidad de fotos (Indiana Jones incluído).

Comienza el aperitivo que no llega a su esplendor hasta que no aparecen los novios, sonriendo, cómo no! Más felicitaciones, besos y abrazos... gracias por doquier al poder participar en algo tan único e irrepetible.

El paso al salón nos da una idea de la gente representativa para los dos. Son muchos campamentos, reuniones, cenas familiares, viajes, sonrisas y lágrimas. Cada uno estamos ahí para aportar nuestro granito de arena y decir que los queremos con locura... como no puede ser de otra manera.

Vamos comiendo y nos sorprenden primero con un montón de muñecos para ciertas parejas... habrá boda el año que viene? Algunos ya reservamos fechas e ideamos despedidas después del gran sabor de boca de la última. Entonamos el tatarataaaaaa tataraaaaaaa y llega el momento del recordatorio... un boli acompañado de momentos personales. Ahí está el valor del recordatorio. Es una forma de decir que cada uno es especial de forma única y diferente... infinidad de fotos en collage y un mensaje muy personal. Más allá de la infinita currada que significa queda su huella... detallismo extremo.

Queda el baile y la locura en forma de Follow the leader, manteos y más abrazos. Algunos marchan y otros compartimos códigos, risas y dori-dori no sin antes visitar la Verge del Puig a lomos de un Jeep. Nos quedamos dormidos, cansados, relajados y sobretodo contentos.... ¡que vivan los novios!

Petons i abraçades

Raül

Fi de la crisi de l'aigua?

-- Camins (Sopa de Cabra) --

Després de mesos d'anuncis d'apocalipsi s'ha aixecat parcialment el decret de sequera. Ha servit per saber que els ciutadans de Barcelona estem al límit de la salubritat pública (consumim 104 l /persona i dia quan el mínim que marca l'OMS és de 100), que el pressupost assignat als vaixells que portaven aigua de Tarragona, França (contaminada per cert) i Almeria era de 50 mil·lions d'euros i no sabem si els podrem recuperar i que definitivament els polítics són bastant ineptes.

La sequera enguany ha estat bastant severa. Resulta que en un mes ha plogut més que en la resta d'any i hem recuperat 30 punts en els embassaments de les conques internes (en part, també per les restriccions aplicades). La relació Espanya-Catalunya s'ha endurit una mica mes en aquest temps. Catalunya demanava ajuda pels transvassaments (aquells pels que ens havíem manifestat i que no enteníem fa uns anys perquè suposàvem destinats a urbanitzacions de luxe, camps de golf i Marina d'Or varis) però el govern central no volia autoritzar res que els afectés en les eleccions generals, per tant "no meneaio".

Per la seva banda van començar a aparéixer estaques enmig de propietats privades i que òbviament preparaven certs transvassaments cap a les conques que alimenten la ciutat de Barcelona. Això va crear confusió a més de cabreig general cap al govern (per actuacions amb nocturnitat i "alevosia") i cap a la gent de Barcelona per allò de centralistes, lladres, explotadors de recursos...

A més el propi tripartit es trobava dividit. Alguns volien transvassaments, altres no... tot depenent del rèdit electoral que això els suposés. No fos cas que ens poguèssim posar d'acord i evitèssim polèmica. Com som així de burros això es traduïa en tensió interna al país/nació.

De mentres ZP & Co s'ho mirava amb calma només autoritzant moviments quan els pantans van arribar al 20% de capacitat (excepcionalitat). En aquest moment es contracta Agbar per a poder tirar una canonada que transportés aigua des de la zona de TGN al costat de la ja en obres autopista AP-7. Paral·lelament hi havia un megacontracte per portar uns 700 vaixells al port de Barcelona plens d'aigua.

Tot això va dur a augmentar l'"odi" intern i extern cap a la ciutat de Barcelona: burgesa, hipòcrita, separatista/terrorista...

I arriba el maig... pluja i més pluja combinada amb les ja exposades restriccions (prohibició de reg amb aigua potable, res de piscines ni netejar cotxes, fonts ornamentals sense aigua...). Sortim de l'excepcionalitat (excepte en alguna zona de Catalunya que segueix amb problemes) i s'atura tot en sec. El tema dels vaixells és normal perquè no necessitem aigua de manera imminent. El tema de la canonada ja no ho sé. Confiem en una opció que produeix molta contaminació a més de consumir un munt com és la dessaladora que s'inaugurarà al maig. Malauradament aniran apareixent sequeres però ningú vol moure un dit per una via que pot ser polèmica i treure vots. Estem dirigits per horribles gestors que enlloc de dirigir el país amb habilitat només fan que posar pedassos arreu. Pedassos que lluny de solucionar res produeixen més problemes.

Som un país dividit, dividit pels polítics d'aquí i d'allà. Si no ens entenem nosaltres i els nostres dirigents no estan d'acord entre ells com hem d'aconseguir el que és just per a nosaltres?

Tenim una memòria molt limitada però casos de transvassaments com aquest ja els hem viscut cap a Mallorca (un vaixell ple d'aigua que es va haver de llançar perquè el vaixell acabava de ser pintat i es va contaminar) i fins i tot cap a Madrid.

Ens manipulen, se'n foten i enlloc d'empényer el país intenten evitar els problemes amb l'únic objectiu de mantenir la "poltrona" o ascendir. Egoisme polític que arrossega el país a la ruïna.... en fi, els catalans som així?

Petons i abraçades

Raül

Sorprendido

-- Born to run (Bruce Springsteen) --

Me comentan mientras estoy en Murcia (ese Chema!) que me lee gente que no esperaba que lo
hiciera. Hace ilusión... gracias!!!

No se sabe muy bien por qué pero actualmente triunfan los bordes. Es igual que sean ingeniosos o directos, que usen la filigrana o la palabrota. Es necesario humillar, machacar, que la gente llore y se revuelva en su propia inmundicia. En cualquier concurso competitivo hay un miembro del jurado o profesor que intenta hundir al participante con la excusa de endurecerlo y tal. En general son gente mediocre cuyo único objetivo es describir lo peor de cada uno y dejar una actuación que nos parecería más que notable como una mierda descomunal.

Quizás por esta atracción hacia la gente que se muestra arisca triunfa una serie como House. Lleva ya 4 temporadas y la base es la misma: ¿lupus?, Punción lumbar, investigación del paciente totalmente ilegal... al final y después de haber puteado al paciente (abriéndole incluso la cabeza) alguien le dice algo a House y este se queda pensativo llegando a la solución (cada vez más inverosímil) y demostrando que es casi infalible.

Existen momentos en la serie que son muy buenos. El conocimiento antropológico de sus compañeros (sabe qué han hecho o dejado de hacer observando cuatro detalles), las ambiciones de los miembros del grupo de trabajo (y los respectivos coditos) y capítulos donde se trata la muerte de la forma más cruda / real así como formas de afrontar la enfermedad por diferentes tipos de enfermos.

Mientras esperamos ver el final de la temporada de Lost (Ben: I always have a plan!) y con el mal sabor de boca del desarrollo de The Nine hemos rearrancado con Nip/Tuck. Es una serie sobre lo peor de cada uno desde el punto de vista de unos cirujanos plásticos: dramas personales y de pareja, el por qué de ser cada uno así, cómo marca la sociedad y los cánones de belleza, qué consideramos como éxito actualmente (sexo, dinero, poder, belleza...). Tiene momentos realmente duros. No es una recomendación (tiene tanto fans acérrimos como detractores) sino una exposición de detalles sobre los doctores Sean McNamara y Christian Troy.

Mayo ha sido movidito (Murcia, Zaragoza, Madrid y Valencia) y Junio ya veremos... otro día os explico el viaje por el Levante de la semana pasada... hay detalles que no tienen desperdicio... si es que ha de haber de todo en esta vida.

Petons i abraçades

Raül