Eleccions 2007

-- Nueces (Coti y Ismael Serrano) --

Ahir vam anar a votar un altre cop. Constatem la batalla brutal entre PSOE i PP en la qual tots dos han guanyat. Personalment penso que qui surt més reforçat d'aquestes eleccions és el PP. Realment no tenen forts retrocessos enlloc (ni a casa nostra) i allà on ja eren forts ho són encara molt més (a Madrid han destrossat el PSOE). Això m'entristeix molt.

Avança el vot radical i marginador de minories del partit Plataforma per Catalunya. Ens ha de preocupar? Penso que sí. Saber per què avança aquesta gent, què sentim per a votar-los: por, rebuig, fàstic... es coneix el per què d'aquests sentiments?

Com a valoració global també cal destacar la baixa participació. Que a Barcelona sigui del 49 % penso que és una vergonya. D'una banda és culpa nostra perquè fa pal i no sabem quant ha costat poder decidir coses de forma democràtica. Som els primers a queixar-nos i els últims a actuar. Seria feliç en un país on la majoria de gent (almenys un 80%) votés i digués la seva... però penso que és una utopia més.

I ara parlo del meu vot. Últimament havia decidit votar en blanc (90000 vots - 3.1 % a Catalunya, el doble que el 2003... sintomàtic?). No em convenç cap idea ni partit però també em venia de gust optar per alguna opció. Així que vaig passejar-me mirant les butlletes que hi havia. A part de les majoritàries hi havia el clàssic partit humanista, el dels Ciutadans, vida i familia.... i dues que em van cridar l'atenció: "el partido antitaurino contra el maltrato animal" i "Por un Mundo más justo". Em vaig decidir per la segona opció amb certa recança per si eren alguna mena de secta, partit d'ultradretes camuflat o similar. Em vaig agafar la butlleta (fa gràcia com tots els partits tenen 42 persones a la seva llista... més encara els que saben que no sortiran escollits) i avui he investigat una miqueta... www.mundojusto.es. A primera vista, sembla que no va ser tan mala opció...

Petons i abraçades

Raül

27 de mayo

-- Seasons of love (Rent) --

Son las 9 de la mañana y tengo la situación de ser un día especial... ciertamente lo es. Me visto, cojo las 4 cosas y hago 2 encargos a mis padres. Una avanzadilla hacia un lugar que quedará siempre en mi corazón. Es raro, lo sé, pero soy así... prefiero estar allí. Pollo en la roca con 4 valientes que jugarán un partido de básquet para relajarnos... Llega el cátering, muy profesionales... la cosa va tomando forma. Donde había claustro hay un restaurante. Mirada hacia atrás, ha sido un camino fácil en cuanto a decisiones pero complicado en cuanto a gestiones. Tantos detalles que me siento capaz de organizar una misión espacial, pero casi todo es a nuestro gusto.

Ducha, comida y paseo en solitario. Todo está claro y decidido. Me visto para los fotógrafos que me hacen desvestir. Mis padres y mi hermano atentos. Llega el padrino con su hermana. Reportaje completado y fuga hacia la casa de la novia guiados por un padrino con ramo y abrazo lleno de cariño. Algunas fotos más. No me gusta sentirme protagonista...

Me desvisto y hago de anfitrión. Todos tan guapos pero no sólo físicamente sino compartiendo sonrisas y esperanzas. Huele a fiesta gracias a una despedida tan genial. Muchas gracias. Os quiero. Llega la hora y me visto por tercera vez. Espero, esperamos, salimos y entramos. Llamadas, tabaco, paseo y sorpresas. También han venido gente más joven. Gracias. Os quiero.

Sí, parece que viene. Cap al cel y adentro. Siéntate que aún falta un poco. Allegria y lágrimas de emoción (vuelven de vez en cuando). Sonrisa infinita llenando la sala. Los invitados lloran, hay emoción y risas, aplausos y fotos. La ceremonia es vivida, nuestra, emocionante, cantada y bailada, especial y diferente por vosotros. Gracias. Os quiero.

Salida con el esbart después de las firmas de los testigos. Dos bailes con uno sorprendente, regalo y fotos. Se va el sol. Reportaje diferente, raro, tobogán, saltos y relajación. Todo está saliendo bien.

Volvemos, aplausos y algo de aperitivo. Fotos, pocas por compromiso. Muchos besos, mucho cariño y mucha alegría. Qué grande sentirse querido. Comentarios, risas y a cenar. Todo está pasando tan deprisa...

Saludos a todos, la gente parece contenta. Regalos, gritos, servilletas al aire, viajes, cátering genial y música también. Freakadas varias, concursos, espadas, pastel y detalle nuestro. Llega el baile, poco recuerdo pero según parece especial... se abre la fiesta, la locura, los saltos y los escarceos. Se para y cantan, increíble, un DVD, muchos besos y abrazos. Ojalá los pudiera revivir... pero me doy cuenta que los revivo cuando os veo, cuando os recuerdo, cuando me miráis... gracias, os quiero.

Desayuno, cacaolat de la mañana, sale el sol y recogemos. Noche poco convencional, "corredisses", cotilleos y más cariño. Dormimos poco pero no importa, nada importa... diré por siempre que fue genial y que nunca me había sentido tan especial. Gracias a los 165 invitados, a los que os acordáis de nosotros, a los que nos tenéis presentes, a los que no pudieron venir pero querían... recuerdos que no se olvidan. De todo corazón... gracias... os quiero.

365 días

Petons i abraçades

Raül

Anuncio imprescindible

-- Never ending story (A new found glory) --

Anada d'olla d'algun publicitari:

Versió llarga:

Versió curta:

Petons i abraçades

Raül

Excursió Montserrat rocket

Ara em fan mal les cames i ingereixo aigua sense parar però no puc parar de recordar el que ha passat en l'excursió rocket BCN-Montserrat...

16h Quedo amb el Carles al cole. Ens acomiadem dels Grumets i Mà Oberta que faran Vacarisses Montserrat i anem cap a Mundet. Durant el camí moments freaks preludi que alguna cosa passaria en la ruta: un cantant al passadís del metro de Pg de Gràcia (llançant crits estranys), un tio que gravava el seu avanç pel mateix passadís i una actuació estil Noviembre a dins del metro.

Comença la ruta a les 17h. La primera etapa se suposa que la farem en 2h30' i ens ha de dur al monestir de St Cugat. Un cop comencem a travessar Collserola cau una pluja que ens fa dubtar si podrem assolir el nostre objectiu. No dura gaire però l'ús de la capelina és ineludible. A part d'això destacar un pinyo que es fot el Carles i deixa marca de la seva mà a la capelina... impagable.

Saludem el monestir al cap de 2h... estem bé, som rockets i descansem mitja hora mentre estirem i mengem alguna coseta. A partir d'aquell moment començava el calvari/odissea. La segona etapa ens ha de dur a les Fonts de Terrassa. Sortim de St Cugat, passem pel CAR i arribem a TVE (camí refet 1)... ens equivoquem i descobrim l'escola de les Pureses de Maria... impressionant, és gegant! Tornem enrera tot cercant HP. Arribem a la rotonda que posa la guia però agafem la sortida equivocada.... arribem a l'escola comentada abans però per darrera!!! Tornem a la rotonda i ens autoinsultem greument (camí refet 2). Calculem que hem perdut 1 hora. Arribem a HP i a l'escola japonesa fins assolir el camí que ens ha de portar a Terrassa. Següent moment crític. Arribem a una fita que ens dirigeix cap a una altra que està destrossada. Agafem el camí equivocat... i ens adonem quan fa estona que no veiem cap marca. Enrera i a agafar l'altre camí ((camí refet 3). Arribem a una urbanització i ens equivoquem de camí clarament... el que ens diu la guia i la realitat res de res. Interactuem amb personatges sortits de vés a saber on... parlen raro i ens fan indicacions més rares que no ens porten a les Fonts de Terrassa. Arribem a una carretera i volem creuar-la. La providència ens dirigeix a l'esquerra quan en un principi volíem anar a la dreta... Més indicacions estranyes i arribem a Les fonts de Terrassa.... etapa de 4 hores sense parar (són les 23h30 i la teoria indicava 2h50 de camí...).

Sopem, diem improperis, trucades de rigor i estiraments varis. Aprofitem per omplir cantimplores amb aigua de molt baixa qualitat. Proper objectiu Olesa o Vacarisses si trobem l'alternativa Camí Romeu que ens ha indicat el David.

L'inici de la ruta està ben marcat amb fletxes negres i ens alegrem que així sigui després de la mala experiència arribant a Terrassa. Estem bé i tenim confiança. Passem per una urbanització i pensem que ens segueixen dues noies en un cotxe negre... totalment fals però fa gràcia. Arribem a la carretera de Martorell i ens endinsem en una altra urbanització per un carrer amb molt pendent. Davant del núm 14 del carrer s'hauria d'obrir un camí... on hi ha una casa. Seguim endavant i apostem... equivocadament. Arribem a una pujada brutal i uns vilatans ens indiquen que coneixen unes fletxes que després veurem que no existeixen. Refem camí (camí refet 4) i descobrim l'obertura del camí molt més amunt del que esperàvem. Ens animem molt perquè veiem tot de marques a partir d'aquell moment. Després d'unes bústies apareix el moment més crític de tota la ruta... la Riera de Gaià. Tremendament mal indicat fem i refem camins perquè ni la guia ni el que veiem és clar. El Carles s'il·lumina i decideix tirar riera avall... en una altra intersecció de camins s'avança per a veure si troba alguna cosa... sento crits Raül!!!!! Ha trobat una marca... això anima. Una mica més endavant ens trobem igual... afortunadament comencem a trobar gent i fletxes... al cap d'una estona descobrim marques d'una cinta de Caixa Catalunya combinades amb fletxes i marques de GR... Arribem a una espècie de control que ens indica que és d'una marxa del UEC de Gràcia i que no va pel GR (que ha d'anar a Olesa) sinó que ens porta directament a l'aeri. Pensem que seguir aquest camí serà el millor... craso error.

Imprimim marxa rocket ja que veiem que aquesta gent s'ho ha currat molt i està tot molt ben marcat. Pujada, baixada i cintes i més cintes... comencem a notar cansament i preguntem quan falta per l'aeri... primer cop que ens diuen 7-8 km. Seguim avançant i no hi ha senyals de l'aeri. Arribem a un punt d'avituallament i el camí ple de freaks del UEC de Gràcia... gent molt petada certament. Nosaltres també ho estem i decidim parar en el primer poble que passem... no n'arriba cap i un fanal en una cruïlla ens serveix d'excusa... 5h15 d'etapa. La parada és curta perquè fa fred. Seguim avançant per camins molt ben indicats fins arribar a un punt de control. Estan molt ben organitzats... avituallament i creu roja... gent sobant.

El següent punt de control ens indica que queden 7-8 km per l'aeri... sembla "el día de la marmota"... se suposa que eminenment de baixada (mentira!). Al cap d'una estona sentim que un altre diu que són 7 km de baixada dins l'aeri i que encara no hem arribat al punt de baixada ("día de la marmota"). Petats no parem de pujar i baixar i cagar-nos en el tio que ens va dir que anàvem directes a l'aeri. La següent parada és al mig del camí. Cames rebentades totalment i la moral pel terra. L'aeri sembla que el vagin allunyant però al fons es veu un pont que és el punt d'arribada. Mentre el camí que ve d'Olesa és paral·lel a la via del tren i la carretera, el nostre no para de fer voltes i km en va. Ens aixequem amb moltes dificultats i seguim... l'aeri és nostre!!!! Ja eren vora les 8h del matí. La parada del tren ens serveix per descansar, menjar i veure que ens queden 4km de ruta... l'objectiu és a prop!

L'ascensió ha de durar una hora i agafem el camí de les aigües tot seguint un avi rocket que ens treu distància des del primer moment. Ara les cames estan bé però el cor va a tope i sembla que falti oxigen. L'aproximació és brutal amb 20 minuts de pujada/grimpada. Seguim amb una pujada suau que ens porta a les escales curtes... preludi del final del camí. Són uns 15 minuts d'escales que acaben de rebentar-te i a més en dos blocs separats. Seguim avançant i arriben les escales llargues. Només queden uns 5-10 minuts fins el monestir però hem de fer una parada abans de començar l'atac final. Arribem tot corrent en plan rocket, hem fet la pujada en uns 45-50 mins. L'alegria és màxima. El David i la Laia ens reben en arribar a la plaça amb abraçades, petons i aigua (infinites gràcies!!!!)... Ens tirem a terra i jo no m'aguanto les llàgrimes... tinc un nus a la gola. Objectiu acomplert (al voltant de les 9h).

Calculem que vam fer uns 60 km entre les voltes i tot en unes 14 hores. Si haguéssim fet la ruta BCN-St Cugat-Terrassa-Vacarisses-Montserrat ho podríem haver fet en 10-11... però no seríem tan rockets.

Gràcies Carles pels riures, converses, silencis, suport, abraçades i crits d'alegria!

Petons i abraçades

Raül

P.S.: vam refer 6 camins fins arribar al creuament amb l'UEC de Gràcia... però no recordo els altres 2

Ba-toka'm

Avui més música i vídeos d'un grup de batucada...

http://batokam.blogspot.com

Espero que ho disfruteu

Petons i abraçades

raül

Eurovisión 2007

-- Vine amb mi (Risc) --

Reclamo Eurovisión como lugar de encuentro de freaks y posibles canciones de verano... a destacar la que creo que quedó segunda: Ucrania!

Reclamación política incluída... Atentos al Russia Goodbye...

Entrada rara sí pero quiero recordar los dos encuentros consecutivos en el cole para Eurovisión... el año de Europe is living a Celebration y el de Beth...

Petons i abraçades

Raül

P.S.: més info de RISC a www.myspace/risc

Continente y contenido...

-- Breathe (Midge Ure) --

Es curioso como el añadir una canción al texto de un post hace que ahora no sólo piense en qué escribir sino en cómo complementarlo. Antes de nada decir que no relaciono lo que escribo con lo que propongo escuchar... ya sería demasiado!

La canción de hoy la escuché por primera vez en un anuncio de Swatch, corría 1998 (año de ... final de COU, 1º de carrera, bandas, lecturas, falsedades, amistades, Mà Oberta con los ahora Joves 3-4, cambios, nueva gente, camp de treball en Avellanes...)

Letra:

With every waking breath I breathe
I see what life has dealt to me
With every sadness I deny
I feel a chance inside me die

Give me a taste of something new
To touch to hold to pull me through
Send me a guiding light that shines
Across this darkened life of mine

Breathe some soul in me
Breathe your gift of love to me
Breathe life to lay 'fore me
Breathe to make me breathe

For every man who built a home
A paper promise for his own
He fights against an open flow
Of lies and failures, we all know

To those who have and who have not
How can you live with what you've got?
Give me a touch of something sure
I could be happy evermore

Breathe some soul in me
Breathe your gift of love to me
Breathe life to lay 'fore me
To see to make me breathe

Breathe your honesty
Breathe your innocence to me
Breathe your word and set me free
Breathe to make me breathe

This life prepares the strangest things
The dreams we dream of what life brings
The highest highs can turn around
To sow love's seeds on stony ground

Breathe
Breathe

Breathe some soul in me
Breathe your gift of love to me
Breathe life to lay 'fore me
To see to make me breathe

Breathe your honesty
Breathe your innocence to me
Breathe your word and set me free
Breathe to make me breathe

---

Respira tú, respiro yo, te hago respirar, hazme respirar, te dejo respirar, dejémonos respirar.... cojamos aire y a por todas que no vale la pena sentirse ahogado cuando podemos caminar juntos y ayudarnos a respirar unos a otros...

Decidido está.

Petons i abraçades

Raül

Roma'm

-- Sucede que a veces (Ismael Serrano) --

Roma, la ciutat eterna... bressol d'un dels més famosos Imperis de la història de la humanitat... centre neuràlgic del cristianisme actualment i receptacle de meravelles que no havi vist mai.

Dissabte 28 d'Abril de 2007, 16h de la tarda (16h15 :$). Ens trobem Blanca, Rafa, Noe i jo amb el meu pare (santo varón) per anar a l'aeroport i embarcar camí de Roma! L'espera és agobiant (com sempre) i els nervis són presents. Becaineta a l'avió i arribada a Fiumicino. Primers gags amb les maletes... som a Itàlia sense cap mena de dubte. Les maletes s'apilonen ja que fan coincidir quatre vols a la mateixa cinta... llatins que som tots.

En sortir apareix el cap rapadet del Pau que ens ve a rebre amb el seu somriure i una foto de benvinguda. El seu cap amaga 100 plans per als 2 dies que passarem a la ciutat que l'allotja com a estudiant Erasmus. Ens adonem que a Roma els transports són realment barats. Agafem tren i autobús per arribar a una casa senzilla però ben acollidora. Ens encabirem els 5 a la mateixa habitació. En Pau neteja un matalàs amb prou gràcia i ens ha preparat el sopar. Pasta amb carn picada (boníssima!). Decidim sortir a descobrir Roma by night.

Agafem un autobús direcció Plaça del Poble. Passegem i passegem. Roma té un encant especial, no sabria dir-vos. Pot ser la ciutat, l'acollida o la companyia... Primer moment rocket amb una cursa pujant escales a Piazza Espagna fins arribar a un lloc on es pot veure la cúpula del Vaticà. Arriba el moment més xocant visualment del viatge... la Fontana di Trevi. Espectacular. Em quedo parat, faig una foto amb el mòbil per a poder configurar el fons de pantalla i sec per a observar i disfrutar... un dels llocs que més m'han enamorat.

Amb aquesta imatge què més es pot demanar del dia. Abans de tornar a casa veiem el Panteó. L'autobús nocturn és testimoni de les nostres converses. Encara no hem conegut els companys de pis del Pau però si que hem sentit bordar el gos de la Paola i el Marco.

Diumenge! Dia per a visitar tooooota Roma! Primer objectiu el Vaticà. Anem cap allà en metro i descobrim que hi ha molta gent a la Plaça de Sant Pere. Sentim la veu del Papa amb l'Angelus i donant la benedicció en molts idiomes. La plaça està plena de gent. Ni ens plantegem entrar al Museu Vaticà degut a la gentada que hi ha. La vista de la cúpula del Vaticà és ben maca a mesura que ens allunyem cap al Trastevere. Afortunadament hi ha menys gent com més caminem.

El Trastevere és preciós i hi dinem després de visitar una església on estaven fent un concert de coral. El dinar es basa en una amanida de pasta amb tonyina, tomàquet, olives i maionesa. Els hem transportat en dos tuppers de la Paola que marxaren plens i tornaran buits i un d'ells modificat en la seva flexibilitat.

Anem doncs cap a Sant Pere a veure si hi ha poca gent per visitar la Basílica però nanai així que ens dirigim cap al Coliseu, testimoni del pa i circ de l'època romana. Amb capacitat per a unes 60000 persones se situa en una zona on pots trobar el fòrum, el circ, el Palatino i una construcció dedicada al primer rei de l'Itàlia unificada. En aquell punt era on Mussolini feia les desfilades militars i els discursos com a punt on s'unia la història de Roma i l'unificació del país. La zona té un encant especial degut a què va significar moltes centúries enrera. És ben espectacular i les pedres sembla que parlin d'històries personals, lluites pel poder, gladiadors, llegendes i història... Aprofitem per descansar una mica abans d'anar cap al circ romà, testimoni de les famoses curses de quàdrigues. Ara és un gegantí lloc on trobes families jugant o flipats passant-se una bola de futbol americà com si fos un meló. Increpem els sobrats que ho intenten.

Seguidament trobem el que buscava... l'especimen italià típic. Més enllà d'un tòpic és una realitat: cabell engominat, ulleres gegants i semblant de xulo. Sóc feliç, fem una foto i riem. La Piazza Navona ens rep amb obres, la qual cosa és un inconvenient per a poder observar una font que tant en Rafa com el Pau ens diuen que és similar en bellesa a la Fontana di Trevi. Per allà buscarem un lloc on sopar. Voltem i voltem i ens decidim per entrar a una cua que havíem abandonat però que promet ser un lloc on les pizzes són molt bones. Fem 30 minuts de cua però val la pena. Compartim taula amb dos estrangers que flipen amb nosaltres per com parlem i riem. La pizza és molt millor que el tracte del cambrer que es pensa que és graciós i que triga molt més que la cua en portar-nos el menjar. Com no pot ser d'una altra manera ens enduem un record del lloc.

Seguim caminant mentre els somnis rockets de poder anar a còrrer el dia següent s'esvaeixen pel cansament acumulat. Agafarem un autobús ple de gent que passa per davant del Colisseu. Només el Pau i la Noe poden veure com és ja que no hi ha un cm cúbic lliure. Arribem a casa entre riures i descobrim que els companys del Pau emigren fins el divendres. No obstant després la Paola torna... a saber :p.

Diumenge l'únic objectiu és entrar a la basílica de Sant Pere per a observar la Pietà i entrar a la catedral de Roma: Sant Giovanni. Primer entrem a aquesta mentre cau una lleu pluja que ens assegura que després no hi haurà gaire gent a la cua al Vaticà (al igual). La catedral és ben guapa i guarnida amb tota mena de riqueses i estàtues gegants dels apòstols.

El Vaticà... hipercua... avui ens colem segur. L'hem de veure i som lleugerament increpats. La cua fa la volta a la plaça i nosaltres només tenim 30 minuts. Podem entrar i observar la grandesa del lloc. La Pietà té quelcom... a saber què però em quedo admirant-la. L'alçada dels sostres, la quantitat d'or, la netedat extrema del lloc (que contrasta amb la bruticia que hi ha arreu de Roma) ... impressionant. L'opulència del Vaticà és extremada i cabreja però artísticament és espectacular.

Acabem el viatge amb una pizza ingerida al metro i un viatge en autobús cap a Ciampino (odissea per arribar a casa => metro + bus + avió + bus + metro). Repàs de fotos, anècdotes, riures i moments... cadascú es queda amb un tros de Roma i tots amb el miniviatge que hem fet.
Gràcies Pau, Blanca, Rafa i Noe! Roma ens veurà les cares algun dia, potser combinat amb Venècia, Siena, Firenze, Milà... tant per veure encara... som-hi!

Petons i abraçades

Raül

P.S.: no tinc una foto millor de tots 4! :$
P.P.S.: la crònica no fa justicia a les vivències del viatge. Vam riure molt! A vegades transcriure el que passa no és gens senzill...
P.P.P.S.: demà 3 de maig es posen a la venda les entrades pel concert d'Ismael Serrano a l'Auditori el dia 14 de novembre!!