Paraísos ... fiscales

-- Let me out (Dover) --

Oyes que pregonan los valores más valorados por la sociedad (nacionalismo, solidaridad, esfuerzo, desprendimiento...) y te enteras que lo contrarrestan con acciones absolutamente interesadas y la mayoría de veces relacionadas con el dinero.

Hablo de gente como Alonso, Aranchita, la Caballé, Bono (el de U2)... y sus amados paraísos fiscales donde tributan debido a que los impuestos a pagar son menores que en sus países de origen (de los cuáles se sienten muy orgullosos y tal).

Cojamos al azar Alonso, ya que está muy en boga. Resulta que gana 2 mundiales de F-1 (felicidades por eso) y se supone que España entera ha de alabarlo ondeando banderas gualda y roja imprimidas con el omnipresente toro (...). Representa lo mejor de la casta, la hombría y carácter españoles (...). Asturias lo ama y lo sigue allá dónde va, coincidiendo además en colores con la escudería Renault (ahora ya será más chungo). Además, se le otorga el Príncipe de Asturias de los deportes 2005. Y todo eso a la vez que tributa en el Principado de Mónaco. Es de cir, lo alabamos y el lleva su dinero fuera de aquí. Yo tengo que pagar mi IRPF y además verle el careto al pavo este a todas horas... una vergüenza.

El caso de Bono (U2) es curioso también. Disfrutaba de una fiscalidad muy ventajosa en su Irlanda natal debido a una ley que favorecía a los artistas en general. Cuando ésta fue revocada (era de vergüenza que existiera), el señor Bono se llevó su dinero a las Caimán o donde fuera... así me gusta, no sea caso que no me pueda comprar otra isla o una mansión de la que me he encaprichado.

Estamos en las mismas con las andorranas (de adopción fiscal, no de origen como Celades...) Montserrat y Aranchita que las tenemos como representantes de lo mejor de la nación (sí, sí nación, sin faltar, el que no lo vea que mire el diccionario).

Vaya, que nos engañan como quieren. Las retribuciones que reciben en parte a nuestro fanatismo implican que se lleven el dinero a lugares donde son muy bien recibidos y dónde no revertirán en nosotros. Podéis intentar hacer lo mismo pero creo que no os permitirán hacer lo mismo... por qué será? Ah, claro la utópica igualdad entre todos los seres humanos.

Petons i abraçades

Raül

Wii vs PS3 i XBox360

-- Abriendo caminos (Diego Torres y Juan Luís Guerra) --

No sóc un expert en el món de les consoles i menys tenint en compte que només he estat (i sóc usuari) d'una: la Gamecube de Nintendo. Els meus primers records recreatius a casa d'algun amic són l'Atari, Commodore, MSX, Spectrum, Amstrads varis (CPC464 i CPC 6128), Gamegear i Gameboy, Megadrive, SNES, N64, NeoGeo, PSOne, PS2, Gamecube, Nintendo DSLite i XBox 360. Aquestes són les que algun cop he tocat, però bàsicament he jugat amb les Nintendo 64 i GC i la PS2.

Ara arriba la nova generació de consoles. Els gegants són Sony i Nintendo i se'ls ha afegit Microsoft en els últims anys. La més clàssica de totes és Nintendo i serà la que re-revolucioni el mercat amb la nova Wii. El concepte és revolucionari, diferent, nou... comandaments inimaginables i sense fils, connexió a Internet, jocs absolutament diferents... La PS3 i la XBox tenen en comú que són màquines molt potents i per tant molt cares (600 €). La potència no sempre és sinònim de qualitat i la Wii ha optat per tornar a la senzillesa original de les consoles a més de sortir per un preu de 250 €.

Sony ha comés un error molt greu. La inclusió de la tecnologia Blue Ray ha retardat la seva aparició al mercat. Quan ha sortit al Japó i als EE.UU. la bogeria ha fet que les 400.000 unitats posades a la venda a cadascun dels mercats s'exhaurissin immediatament (quan a la primera setmana de la PS2 es van vendre 2 mil·lions d'unitats al Japó). A Europa no sortirà fins el març i per tant no concursarà a la campanya de Nadal. Finalment, l'última cagada és que el software no és estable i cal baixar-se actualitzacions almenys durant els primers mesos.

Microsoft va aparéixer molt aviat i "quién da primero da 2 veces". Comandaments inalàmbrics, connexió Wifi, possibilitat de contactar amb gent arreu del món i fer partides on-line... tremendament espectacular però penso que va sortir massa aviat i també molt cara.

La guanyadora de la campanya de Nadal serà Wii, sens dubte. La Gamecube ha estat abandonada l'últim any ja que els enginyers de Nintendo estaven desenvolupant software sense parar. El seu preu és més assequible que els competidors (250 €) amb joc inclós. Comandament inalàmbric amb detecció de moviment (http://es.wii.com/ on podreu veure vídeos), connexió Wifi i un gran catàleg de jocs. A més, la política de jocs és treure'n de simples, per tota la familia i molt divertits (amb els famosos minijocs presents a la saga Mario Party i Wario Ware, temàtiques clàssiques -futbol, motor, tennis-- amb els icons de la marca japonesa, jocs infantils...). El seu llançament és mundial: 8 de desembre. A Espanya serà el 9 ja que el 8 és festa. A les grans superficies ja es poden fer reserves i el màrketing ha estat ben barat degut als greus errors de Sony..."rodarán cabezas".

Per mi hi ha un guanyador: Wii

En fi, disfruteu del vostre dilluns.

Petons i abraçades

Raül

Toallas

-- Disneylandia (Jorge Drexler) --

A veces las toallas se mojan en exceso (al caer en una piscina, por un descuido en la bañera...), ya sea voluntariamente o por error. Cuando se ha empapado del todo está claro que no puede absorver más agua y su función vital ha quedado deshabilitada.

En ese momento hay que secarla. Las opciones son diversas:

1. Retorcerla al máximo para sacar todo el agua: es un método que parece efectivo pero que no lo es tanto. Normalmente se hace entre dos personas retorciéndola cada uno hacia un lado. Cuando parece que está a tope aún se puede dar una vuelta más. Soltará todo el agua superficial pero no podrá tampoco secarnos. Además habrá sufrido en exceso y algunas fibras se habrán roto irremediablemente.
2. Tenderla: proceso lento y tedioso, ya que podrá estar horas al sol hasta que sea útil. Además tendremos que tener en cuenta elementos externos como la humedad, la temperatura o la luz solar. Cuando finalmente está seca su tacto es áspero y hasta puede haberse acartonado. Secará sí, pero de forma más desagradable que originalmente.
3. Lavar y secar: lo mejor es ponerla en la lavadora con un ciclo adecuado (cada uno tendrá que descubrirlo según el tejido de la toalla, el detergente...) y sin olvidar una dosis justa de suavizante. Cuando el ciclo haya acabado habrá que ponerla en la secadora o tenderla sin dilación, ya que puede coger olor a humedad. El secado tendrá que ser paciente hasta que la toalla haya dejado todas las partículas de agua que contenía.

Sólo al final del proceso 3 la toalla será capaz de volver a absorver agua durante un buen tiempo y manteniendo un tacto y textura muy agradables... id a mirar cómo están las toallas que usáis habitualmente y actuad en consecuencia... toallas...

Petons i abraçades

Raül

Día de los sin Techo 2006

Una imatge i un link: feu-los servir si us plau. Propagueu la paraula i que ho sàpiga tothom... que sigui aquesta una cadena útil



http://www.caritas.es/campanyas/index.php?NQ%3D%3D&MjQ0&Mg%3D%3D.

Mireu els materials, són ben interessants

Petons i abraçades

Raül

Barcelona Meeting Point i +

Un parell de persones fiquen les mans en ciment durant 4 hores i les han de traure amb una radial. Unes altres dues s'encadenen a una farola a plaça sant jaume i són forçats a deixar-la a cop de tenalles i força. Una agent immobiliària té els nasos de declarar que els pisos que més es venen són de 40 metres quadrats vora els 200.000€ fora de Barcelona. El sou d'una persona jove és, amb sort de 1000€ al mes. El preu dels pisos "només" ha pujat un 11% i els sous amb sort, un altre cop, un 3,4%. Camacho anuncia pisos a Múrcia amb camps de golf i "superassequibles". La vida cada cop està més fotuda i l'estat del benestar cada cop és per a menys persones.

Afortunadament tenim contrastos... obro el Google World cada x mesos per a situar el pais on va ara. Cal tenir-los ben quadrats, ser valents, somniar i dur-los a terme. El món és dels qui miren el destí als ulls i somriuen sabent que ells en tenen la clau. En algunas cosas tú lo haces: Equador, Mali, Togo, Benin... ahí tus huevos! Te admiro. Un abrazo y cuídate!!!

Petons i abraçades

Raül

Tripartit un altre cop!

-- Sunrise (Norah Jones) --

Estupor és el que vaig sentir quan vaig veure en Carod (Càrod per a Madrid) anunciant que el tripartit torna a amenaçar els catalans. Estupor perquè no podia creure que allò estigués succeint després de tres anys d'incompetències (i no cal descriure-les ara mateix). Estupor també perquè ho anuncia el número 2 del futur govern i no el que serà el president. Si ZP és sosoman no sé què poden dir de'n Montilla, persona amb carisma 0. Com deien a RAC1 aquest matí almenys asseguren feina al millor clon del molt honorable: Sergi Mas.

CiU anunciava que havia guanyat les eleccions però han perdut el poder per segona vegada consecutiva. Primer haurien d'haver una sèrie de dimissions en cadena, començant per l'Artur Mas. La seva prepotència en tot moment ha fet que perdés un munt de vots que han resultat decisius. El perdedor del debat final no va ser en Montilla (que també) sino en Mas. Van guanyar clarament en Carod i en Saura que acaben fent president un personatge

La clau la tornava a tenir ERC. És un partit que es troba immers en una reestructuració interna on el seu líder es troba en entredit (per a ser substitut per en Puigcercós que accedirà a la conselleria de Governació). El fet és que s'han venut al millor postor i aquest ha estat finalment el PSC. Quan va voler ser CiU, ERC ja havia escollit havent-se sentit més desitjada pels socialistes. Mas va tornar a pecar de prepotència no trucant directament en Carod el dimecres, cosa que sí van fer Saura (boig per tornar a estar al govern) i Montilla.

El cas és que ERC tindrà més conselleries que les que els pertocaria per escons degut a ser la clau que obre i tanca panys.

Senyor Mas: era el president a totes les travesses de l'univers i ha perdut vosté.
Senyor Carod: no la torni a cagar i primer de tot posi d'acord les seves bases.
Senyor Saura: ha estat venent el tripartit des del minut 0 de la campanya. Trist, lamentable... en fi, ha de ser conscient del seu paper amb 14 escons al govern i aplicar polítiques d'acord amb els seus ideals
Senyor Montilla: vosté ha de dirigir un país sencer amb determinació i il·lusionant la gent, cosa que dista molt del que penso que són les seves possibilitats. Espero que segueixi perseguint el seu "amic" ZP amb les coses pendents de l'Estatut, ja que l'ha traït pactant amb ERC (Rajoy ja ha començat a fotre canya amb el tema)
Senyor Piqué: surti del PP i deixi-ho en mans dels radicals que acabaran enfonsant el partit a Catalunya.
Senyor Rivera: aprofiti els 3 o 4 anys següents per estar a la política i no faci molt el ridícul. No és més que 3 escons, no es cregui que és algú i comenci amb discursos que representa una part de l'electorat i tal.

Parlant de dirigir un país no hi ha ningú dels protagonistes que en sigui capaç. No han parlat de polítiques en aquests dies sino que han parlat de repartiments de poder. O sigui no m'alio amb qui farà una política més social o nacionalista (com han venut aquests dieS) sino amb qui m'otorgarà més quota de poder.

Necessitem una classe política millor i això s'aconsegueix amb formació des de la base. Els partits polítics estan plens de gent amb millor o pitjor voluntat. Els que accedeixen a dirigir desconeixen les bases de la política: necessitats del país, relacions amb l'exterior, empatia amb les persones... això ha de sortir de la universitat i de l'experiència. En l'antiguitat els imperis els dirigien uns consells de savis que eren gent amb molta experiència... n'hauríem d'aprendre.

Em fot fàstic la política catalana. Ens tornaran a donar pel sac des de Madrid... com sempre

Petons i abraçades

Raül