Taizé 2007

-- Storm is passing over (interpretació lliure) --

Quina experiència més xula i apassionant. Taizé és més que reflexió, cançons repetitives i multitud de gent. Taizé és riure, compartir, estimar, aprendre i sobretot flipar a cada moment! Molts diuen que és la major concentració de freaks del món i ho subscric fins i tot més enllà de trobades de Star Wars o Warhammer.

Èrem 40 i cadascú haurà viscut l'experiència d'una forma determinada segons la familia, la parròquia i la situació personal. Jo estic molt content d'haver anat a Ginebra. No tant per les pregàries globals a Palexpo on l'ambientació no ajudava gaire sinó per la familia, la parròquia i el grup marista.

Fer una crònica global de moment per moment seria dificil i en moments avorrida per a alguns. Gràcies és la paraula que més ràpidament em ve. Gràcies als organitzadors, als companys, a les families, a ot el bruixot, a Martin, a Maria i Francesco de Nyon, a Patrick.... a tots vosaltres.

Moments màgics n'hi ha hagut molts. Des de l'acollida a Ginebra amb paraules estelars malentesas d'Aida cap a una valenciana amb un esperit ben obert, passant per com la vam liar a l'acollida a Nyon on Maria estava a punt d'esclavitzar Marcos i Mavi, la rebuda de la familia italo-suïssa a Trélex amb uns macarrons espectaculars, el regal d'un buff marista a l'aeroport i el dia de la trobada al Sagrat Cor amb una visita a Ginebra finalitzada amb un café o res o un sopar per la ciutat...

Cal destacar els moments d'aprenentatge personal. Martin (un noi suec que van conéixer Helena i algú més a Milà dos anys enrera) em va emocionar amb el seu testimoni i la seva situació personal. La seva vida no és fàcil i crec que el vam fer feliç per moments. Jo m'enduc un record ben especial. Impressionant la cara de flipe que feia quan Marcos i jo li explicàcem el picopalisme com a concepte a la Festa de les Nacions. En l'actuació que vam fer (menció a part més abaix) era un espanyol més i disfrutava com un nen.

La familia Bilardo (italo-suïssa) ens va preparar tantes coses... una fondue d'escàndol (hi convivíem Maite, Helena, Aida, Noe, Martin i jo amb una parella, dues filles i un gos). Només una de les filles parlava anglès amb fluïdesa, la resta amb una barreja de francés, italià i espanyol. Aida va evolucionar en el seu italià... sobretot en l'accent. Durant el sopar de la fondue van haver moments de riure quan la mare ens va dir que al dia següent a la nit (31) potser ens hauria d'obrir la porta el gos. A partir d'aquí la Maite comença a riure i va afegint accessoris al gos (babuchas, ulleres, diari, bata... i finalment les ungles pintades) fins que tots esclatem a riure. Tot molt bo. Després un concert de bateria i milers de fotos dels moments en què la filla gran ens demostra què ha après durant 8 anys de fer classe. En baixar a dormir 6 paquetets (un per persona) de xocolata d'allà... un exemple més de la peregrinació de confiança, acollida i estimació que és Taizé.

La vida a la parròquia era curiosa. Allà, a més dels de Trélex, estàvem amb Glòria, Òscar, Marcos i Mavi. Els primers compartien familia amb un francés (anomenat Ot el Bruixot) que portava collars i objectes màgics per a vendre i/o comprar. Estaven una mica espantats per la barreja del misticisme fosc i l'odoració extrema que desprenia en no dutxar-se durant 5 dies.

Marcos i Mavi dormien (molt poc) amb una de les organitzadores de l'acte a Nyon: Maria. Una noia de 23 anys que morirà d'estrés com segueixi així. Reunions maratonianes a altes hores de la nit, treballs que podrien ser considerats forçosos, lectures freaks... Impressionant el moment en què Maria fa una declaració indirecta d'amor a l'altre organitzador Roberto al crit de M-E-R-C-I, merci Roberto! a la festa de les nacions.

Palexpo era el lloc de trobada general on repartien una mica de menjar dos cops al dia (12:30 i 17:30) i es feien les pregàries. Un lloc gens preparat (el terra era com era, sense moqueta ni res per a aillar del fred) i immes que feia perdre el caliu esperat. Lloc de concentració en moments de 20000 a 30000 persones (9000 eren polonesos... flipa) i per tant de tota la fauna que us pogueu arribar a imaginar.

Allà sempre ens acompanyava Patrick. Un suís dificil de catalogar que anava amb la càmera a sobre i et feia tot de primers plans sospitosos (oliver benji... hay que marcar otro gol!). Mai sabies si es feia el xulo, si no tenia amics, si volia divertir-se... tot plegat ben estrany.

Vam visitar Ginebra després de la trobada marista (i de menjar com a porcs). La ciutat és maca, recollida però la companyia era espectacular. Vaig parlar amb molta gent i de tot una mica: vocacions, dret canònic, futur, fajmacor, menjar, passat, compartir, marista, aigua, estocolm, taizé, professions, carnaza, pregària... una tarda tan divertida!

Són molts els moments. Ahir al matí últim dia amb una missa celebrada per, entre d'altres, el bisbe del Alto, regió de Bolivia que va acollir una trobada de Taizé de la qual en bevia la de Ginebra a través del sentiment de trobada i reconciliació que expressava la Carta de Cochabamba. Mai pensava que un bisbe podia ser tan proper i divertit (impressionant la no homilia a la missa del diumenge... digne del millor Buenafuente). El dinar amb la familia va ser espectacular: paté de campanya, amanida, macarrons amb carn al forn, tiramisú i més i més. Moltes fotos i molts petons. També va venir l'àvia de la familia. El pare un catxondo mental que també disfrutava i reia. Fins i tot ens van portar a l'aeroport. Un exemple d'acollida ben especial.

Ui! La festa de les Nacions. Una de les nits més freaks de la meva vida (rivalitzant clarament amb el Baile de las Pasiones). Mostres culturals d'arreu però l'actuació espanyola esperadíssima. Triomfem amb les cançons que marquen Maite i Helena: Badabadá, El Baile de la Fruta, Hem vingut a aquesta festa i el Chipi Chipi. Evitem Macarenas i Porompomperos. La gent supercontenta i una tona de menjar que no s'acaba. El canvi d'any ens havia de portar a inaugurar-ho en aquesta festa però ens enganxa caminant des de Nyon amb torxes després de la pregària per la Pau. Mostres picopaleres de croates i algun espanyol amb carbasses arreu.

En fi, aquest post no expressa ni un 1% del que porto a dins però és que no ho podria fer mai. Vull destacar converses que he tingut amb tots durant aquests dies però Blogger se'm quedaria petit.

Us estimo. Gràcies a tots tots tots. Per la xarxa ja apareixeran fotos, vídeos, cròniques i somriures derivats de rellegir coses que has viscut i comentaris per a afegir allò sentit.

Petons i abraçades

Raül